OSH

Ja som a Osh, la segona ciutat del Kirguistan. El cami fins aqui no ha estat facil ja que si be la teoria indica que el desnivell des de Sary Tash fins aqui juga a favor nostre, a  la practica no es ben be aixi degut als colls intermitjos que ens trenquen el ritme, al vent en contra i al pessim estat de la pista/carretera. A mes des que hem entrat al pais plou diariament i, el que es pitjor, els gossos no deixen d'empaitar-nos amb risc serios de noves mossegades. Les iurtes se succeixen al llarg del cami, cobertes de pells amb la seva forma conica i les seves ximeneies treient fum mentre el bestiar pastura aprop. No falten els iacs, els ramats de cabres i ovelles i els cavalls, element indispensable de la cultura kirguisa. Osh representa per a nosaltres una ocasio per refer-nos cara al darrer tram del viatge, el que ens ha de dur fins a la capital, Bishkek. Aqui trobem menjar abundant i variat, allotjament digne (tot i que dels 3 dies que ens hi estem, 2 han estat sense aigua per una fallada en el subministrament) i sobretot un descans fisic i mental. Els carrers d'Osh, si be no tenen gaire cosa a oferir, si que mostren una curiosa barreja de races i nacionalitats. Es calcula que a la majoria kirguisa se li ha de sumar un 40% d'uzbekos (la frontera amb l'Uzbekistan es a tocar d'aqui) i una minoria russa que es delata pels cabells rossos i ulls blaus. A mes, no falten ciutadans dels paisos colindants: xinesos, pakistanesos, tajikos, kazakos, etc...Potser el lloc on es pot observar millor aquesta interessant barreja de races sigui el basar, un dels mes interessants de l'Asia central i que pressumeix de tenir una antiguitat superior als 2000 anys.

MURGAB

Arribem a Murgab amb la sensacio d'haver superat el tram mes dur del viatge. Murgab, juntament amb la capital, Dushanbe, i Khorog, es un dels tres punts mes turistics del pais. Ara be, quedem una mica parats quan mirem el llibre d'anotacions de la homestay on ens allotgem: cap turista els darrers 20 dies i tan sols 10 entrades els darrers anys.

La veritat es que no hi ha gaire cosa a fer a Murgab. L'unic al.licient es el bazar que amb prou feines ven els productes mes basics i poca cosa mes. Aixo si, nosaltres ens hem buscat entreteniment, una visita a "l'hospital" per a que facin una ullada a la mossegada de gos que ha patit la Montse. I es que tractant d'orientar-nos pels carrerons un gos desaforat es cola sota una porta i li clava dentellada a la cama. Afortunadament tenia posada la vacuna de la rabia ja que en aquest hospital no hi ha de res i el poc instrumental que veiem no ofereix les minimes garanties sanitaries. Aixo si, ens asseguren que a Murgab no hi ha rabia (???)

Seguidament emprenem la ruta pel darrer tram de la Pamir Highway per terres del Tajikistan. Poc ens podiem esperar que el vent se'ns giraria en contra i no ens abandonaria fins al Kirguistan. Ens crida l'atencio la tanca de filferro punxagut que va reseguint la carretera, marcant la frontera amb la Xina. Son quilometres i quilometres d'una nova muralla forca intimidatoria que impresiona per la seva contundencia.

El coll mes alt d'aquest viatge es troba a 4655 metres, l'Ak-Baital Pass. Quan ja estic pensant que l'altimetre se m'ha espatllat, darrera una corba, miro amunt i trobo una inclinacio brutal als 3 darrers quilometres. El pendent es tan pronunciat, sempre amb vent en contra, que no tinc mes remei que baixar de la bici i arrossegar-la mentre maleeixo el coll. A l'altra banda l'asfalt ha desaparegut pero afortunadament tot es baixada.

Despres d'una nit d'acampada marcada per l'insomni i el mal d'alcada (dormim a 4250 metres) ens disposem a recorrer la darrera etapa pel pais. Com no podia ser d'una altra manera, frenats pel vent, ens dirigim a la frontera. Aquesta esta situada a la base d'un nou coll (i ja van...) i la policia, a falta d'un entreteniment millor, ens revisa totes les bosses. A nosaltres ja ens va be, aixi ens prenem una horeta de descans.

Superats els tramits duaners ens deixem caure pel pendent, ara ja en terres kirguises. Les diferencies son espectaculars: de cop i volta canvia la tonalitat del terreny. Deixem enrera l'aridesa i el color marro del Tajikistan i ens endinsem dins d'un mon verd i humit (si, trobem les primeres tempestes en 1 mes). Sentim les marmotes que xiulen al nostre pas i veiem els primers cavalls a l'hora que les nombroses aligues ens passen fregant el cap. Sembla mentida que en tants pocs Km pugui haver un canvi tan radical. Finalment i despres de molt pedalar assolim la primera poblacio kirguisa, Sary Tash, estrategicament situada a mig cami entre la Xina (a 80 Km) i el Tajikistan, i refugi, segons apunten les males llengues, dels traficants d'opi. Nosaltres, pero, l'unic que constatem son els comvois de camions xinesos que es dirigeixen cap al seu pais a traves de l'Iresham Pass.

LA VALL DEL WAKHAN

Finalment ens hem decidit per transitar la vall del Wakhan, un passadis natural compartit pel Tajikistan i l'Afganistan.

Les vistes son espectaculars, amb els cims nevats de la serralada del Hindu Kush de rerafons. Ha coincidit que dissabte se celebra un mercat a la zona fronterera on coincideixen afganesos amb tajikos. Nosaltres hi hem pogut assistir gracies a l'ajut d'una senyora de la fundacio Aga Khan que representa una de les branques de l'Islam, els ismaelites, forca implantada en aquestes terres i que ofereix ajut desinteressat a tot aquell que ho necessiti, a mes d'implantar programes de desenvolupament social.

El mercat se celebra en una illa "terra de ningu" enmig del riu Pyanj. A la nostra banda els policies ens retenen els passaports i ens permeten el pas fins arribar al tancat a l'aire lliure on te lloc el mercat. Observem que els venedors tajikos ja fa estona que s'han instal.lat, pero hi falten els afganesos. Mirant a la banda dreta del riu divisem una llarga cua d'afganesos a l'espera que les seves autoritats permetin el pas. De cop i volta, coincidint amb l'aixecament de barreres, comencen les corredisses, homes carregats amb enormes farcells que doblegats pel pes de les seves carregues s'afanyen a prendre possessio dels millors emplacaments a la zona que tenen assiganda (tajikos a l'esquerra, afganesos a la dreta). Pero hi ha una cosa que crida l'atencio: no hi ha dones!! La nostra acompanyant ens explica que les afganeses no tenen acces al mercat i a mes ens recorda que conve no fer fotos ja que no tots els afganesos les accepten de grat.

D'aquesta manera assistim a l'espectacle del mercat: catifes afganeses i productes manufacturats canvien de mans amb rapidesa mentre totes dues parts s'entenen en farsi, la llengua que comparteixen juntament amb els iranians.

Jo, per la meva part, seguint la meva deria col.leccionista intento aconseguir unes monedes el que em costa mes del que m'imaginava, pero finalment m'ensurto.

Proseguim la nostra ruta per la vall gaudint de les vistes a la nostra dreta. Acampem quan conve i ens allotgem en homestays quan podem. En una d'aquestes cases comprovem com l'aigua de consum l'agafen directament del riu...que baixa color marro xocolata. Buff, sort que portem filtre. Tot i aixi a cada litre l'hem de desmontar i netejar a fons ja que la sorra de l'aigua ens col.lapsa el mecanisme.

La pista que remonta la vall fins a connectar amb la Pamir Highway, des de la poblacio de Langar fins a la carretera, es la ruta mes dura que haguem fet mai. Son 101 Km desastrosos, molt i molt durs, que ens minen la moral i ens fan desitjar no haver-nos ficat per aquestes terres. De fet no sabem de ningu que hagi pedalejat aquesta via en el nostre sentit (si en sentit contrari), on el desnivell es maxim. Passem dels 2900m de Langar fins als 4344m del Khargush Pass, pero el de menys es l'alcada. El problema es que la pista esta en molt mal estat, hi ha molts bancs de sorra on cal arrossegar les bicicletes i a mes pel cami no hi ha res, tan sols un puesto militar a mig cami. De fet inclus decidim que si passa un transport l'agafarem pero durant els 2 dies que triguem en remontar aquesta pista comprovem que la mitja de 4x4 o similars al dia es de 2-4 vehicles, i evidentment aquests ja van plens...

Per acabar-ho d'adobar, quan estem a punt d'acampar ens comencen a picar de manera insistent mosquits (que ningu digui que per sota dels 3000 no n'hi ha)

Aixo si, tenim la satisfaccio de contemplar un grup de camells bactrians, d'aquells que segles enrera formaven part de les caravanes que transportaven tota mena de productes per la ruta de la seda i que encara avui en dia es fan servir pel transport de mercaderies a la vessant afganesa

CYCLING THE PAMIR HIGHWAY

Uffffff!!. Per fi som a Khorog, un descans merescut despres de tantes jornades esgotadores. I es que per aqui la calor es senzillament in-su-por-ta-ble. Recordo que quan vam sortir de Dushanbe, ja fa uns 8-10 dies ( ens sembla una eternitat ), el termometre de l'hotel marcava 37 graus...a les 8'30h del mati.

Entre les 11-15h ja no sabem on amagar-nos, el problema es que cal seguir pedalejant per arribar a fi d'etapa. No obstant sempre arriba un punt en que no podem continuar i ens entaforem en algun cau amb una mica d'ombra esperant que la calor cedeixi un pel. Mengem l'omnipresent "Xorba", un caldo amb un tall de carn, bevem la nostra racio d'aigua amb gas i te i ens atipem de pa i albarcocs ( presents per tot arreu ) posant-nos novament en marxa.

La gent es extremadament hospitalaria, fet que potser compensa el pesim estat de les pistes, en la seva major part sense asfaltar i en un horrible estat ( roques sense compactar en molts trams). En algun indret brigades de xinesos allisen el cami amb la intencio de preparar les infraestructures del pais pel desembarcament dels seus productes.

Durant els darrers 3/4 dies hem pedalejat per la vessant esquerra del riu Pyanj. A l'altra riba es troba l'Afghanistan, pais molt lligat historicament amb el Tajikistan ( comparteixen la regio del Badakhshan, on ens trobem ara mateix ) . Es veu un pais pobre, amb un nul desenvolupament de les infraestructures, simplement amb caminets d'una amplada de 2 metres per on transiten els habitants amb els seus ases, amb alguna casa de fang molt de tant en tant i poca cosa mes. Per la nostra banda ocasionalment ens aturen parelles de militars que per matar l'avorriment examinen la documentacio, ens demanen aigua i deixen que ens fotografiem. Se suposa que estan aqui per controlar l'entrada d'opi provinent del pais vei. I es que crida l'atencio la gran quantitat de Mercedes, 4x4 i cotxes d'alta gamma en un pais gairebe sense carreteres on es dificil subsistir, no es dificil imaginar d'on surten els diners...

Igualment sobta els tancs deballestats abandonats a peu de carretera i els retols anunciant la presencia de camps de mines. Se suposa que son restes de la retirada de la Unio Sovietica despres de la seva humiliant derrota a l'Afghanistan. Quan experimentem la duresa d'aquest entorn no podem evitar una certa solidaritat amb els soldats batuts en retirada. Trobem tombes al marge del cami amb cascs dels seus antics propietaris, restes de municio, retols al.lusius a antigues campanyes militars...en definitiva tenim la sensacio de pedalejar per una zona molt castigada per la guerra.

Pero ja n'hi ha prou de reflexions. El que cal es apurar aquestes hores de descans i acabar de prendre una decissio sobre la ruta a seguir: o be continuar per la Pamir Highway cami de Murgab, una ruta aparentment mes senzilla amb grans vistes sobre els cims del Pamir, o be prendre la ruta sud seguint les passes de Marco Polo per la vall del Wakhan, reseguint la frontera afghanesa per una ruta no en tan bon estat.

Una vegada a Murgab, on esperem arribar d'aqui a 4/8 dies, en funcio de la ruta triada, intentarem tornar a contactar tot i que no esta garantida l'existencia d'internet. A partir d'aquest punt ens endinsarem per les altes muntanyes del Pamir, amb un coll de 4600m, en direccio al Kirguistan...

DUSHANBE

Som a la capital del Tajikistan. Dificil resumir tantes vivencies en tants pocs dies. La veritat es que des que vam entrar en aquest pais anem de sorpresa en sorpresa.

Comencant per la frontera, que mes que una frontera allo semblava un area de servei abandonada. Cap turista, el policia ens entrega un full de declaracio de bens...en rus. Amablement "s'ofereix" a omplir-lo a canvi de 5 $, ens hi neguem. Passats uns instants el senyor cedeix i ens dona la benvinguda al pais.

Els primers quilometres es fan agradables, tot va perfecte fins a que un espavilat comenca a fer cabrioles amb la seva bici davant meu i finalment aconsegueix que xoquem. La meva ronyonera salta pels aires, el xaval va per terra, m'emprenyo com una mona i li dic de tot, sort que els danys han estat minims.

Seguim endavant i a la primera poblacio demanem un espai per plantar la tenda. Per la nostra sorpresa resulta que a la planta de dalt de la casa se celebra un casament, total que tots convidats cap amunt. A l'entrar primer saludem els ancians respectables que a modus de passadis van examinant un a un els convidats. Seguidament ens seuen a taula, evidentment amb els homes (la Montse entra en el lot), les dones seuen a la banda contraria. Sense parlar una paraula de tadjiko comencem a intimar amb els nostres veins. Que si Espanya guanyara l'Eurocopa, que si no, i vinga a brindar amb Vodka i Conyac. Per ojo, no es beu un xupito i punt, no, cada cop que a algu se li acut brindar es fa en tasses reglamentaries i cal buidar tot el contingut. Aviat queda clar que la Montse i jo som molts rarets ja que tot just ens mullem els llavis. Aixo si, quan deixes la tassa de seguida et passen un tall de sindria, com si aixo minimitzes la turca que acabes agafant...

Seguim endavant i al vespre dormim en una "Chaikhana" que es com se'n diuen les cases de te a les vores del cami. Cap a mitjanit, tenint en compte que la calor no em deixa dormir, m'aixeco i m'acosto a la gasolinera del davant per seguir la final de l'Eurocopa. Evidentment en aquesta poblacio ja tothom sap d'on som i nomes veure'm arribar en fan passar dins de la garita. Aquesta es la part positiva, la negativa la trobarem l'endema quan comencem a gratar les incontables picades de puces que hem arreplegat.

El dia seguent ens sorpren amb milers de xinesos treballant a la carretera, sembla ser que el pais vei s'ha decidit per donar un cop de ma a les malmeses infraestructures locals i estan creant carreteres que bona falta que fan. Ens recorda molt la situacio que van viure fa uns mesos al Tibet, els mateixos sistemes de treball. Arriba un moment en que ens comenten que podem estalviar un dia de cami prenent el tunel que tot just estan obrint al pas. Mare meva, no ens ho esperavem. Son 4'9 Km de tunel en obres, sense cap sistema de ventilacio (i jo diria que de seguretat) amb tot de brigades i vehicles treballant al seu interior i fuites d'aigua que arriben pels genolls. Afortunadament el bon seny dels treballadors ens impedeixen de pedalejar pel seu interior i fan parar al primer camio que passa per alla (transport de sorra), fent-nos pujar amb tot l'equipatge adalt de tot. Se'm fa dificil descriure les sensacions viscudes dins del tunel, nomes referire que ha estat una sort no passar amb les bicis, sincerament no se com haguessim acabat...

Seguim endavant i quan arriba l'hora de dormir demanem permis per acampar a un senyor d'aquells que sembla sortit de qualsevol capitol de les mil i una nits: barba blanca fins al pit, aspecte venerable, i com no podia ser d'altre manera extremadament hospitalari. Dormim al seu costat acceptant el seu menjar (sopar i esmorzar) acompanyats puntualment amb les seves pregaries a Al.la.

La seguent etapa ens acosta a la capital, a Dushanbe: grans avingudes de l'epoca sovietica amb arbres a banda i banda i 36 graus de temperatura, aixo no hi ha qui ho aguanti. Pels seus carrers observem la rica barreja de poblacio, tadjikos amb kirguisos, russos i algun turista accidental que es poden comptar amb els dits de les mans. Malauradament fan aparicio les primeres diarrees, sera questio de descansar un parell de dies...