20 de juliol 2014

LES DOLOMITES I ALPS ITALIANS AMB BICICLETA


1-APROXIMACIÓ: Barcelona-Arabba (20-21 juny 2014)

Carreguem el cotxe amb les nostres bicicletes i el maleter ple de queviures i ens disposem a creuar el sud-est de França a la recerca de l’Hotel F1 que tenim reservat a peu d’autopista. Arranquem a les 16h i arribem a la població de Le Cannet des Maures, situat a La Provence, cap a les 22h, agraint haver dividit el desplaçament fins a les Dolomites en dues etapes.
L’endemà ens posem en marxa ben d’hora tot resseguint la costa francesa: Niça, Mònaco, Menton...amb els seus inacabables túnels que ens duran fins a la frontera italiana, a Ventimiglia. La presència de cotxes d’alta gamma ens recorda l’ambient glamurós que envolta aquest racó de món.
Ens dirigim a Gènova on trenquem cap a l’esquerra a la recerca de Milano. Observem cues de vehicles en sentit contrari, desconec si són degudes a l’inici de les vacances dels italians que es dirigeixen cap a la costa, però ens jurem que a la tornada evitarem aquest tram d’autopista.
A l’alçada del llac di  Garda ens despistem i fem 20 Km addicionals, decididament  tornarem per una altra ruta. La idea que teníem de les carreteres italianes, com a mínim les del nord, no es correspon a la realitat i la conducció se’ns fa feixuga, en part degut a una senyalització deficient.


Tot just abans d’atansar Bolzano abandonem l’autopista i ens dirigim a la dreta cap a les Dolomites per carreteres de muntanya;  després de superar el Passo Pordoi, arribem a mitja tarda a Arabba, una preciosa població emplaçada al cor de la Marmolada, on tenim reservat un apartament per les següents jornades. Ha estat un llarg viatge durant el qual hem recorregut més de 1300 Km.



2-LA JORNADA MÉS DIVERTIDA:  Passo Campolongo - Passo Gardena - Passo di Sella - Passo di Fedaia - Passo Falzarego - Passo Valparola - Passo Campolongo 

Comencem l’etapa amb una agradable sorpresa: la celebració de la diada del “Sellaronda”. Es tracta d’una marxa ciclista oberta a tothom, no competitiva, que transcorre pels principals colls de les Dolomites al voltant de l’anomenat “Gruppo del Sella”:  Passo di Pordoi, Campolongo, Sella i Gardena ....amb la circulació totalment restringida als vehicles a motor entre les 08’30h i les 15’30h. L’organització preveu 2 circuits, un de 55 Km i 1780m de desnivell i un altre una mica més exigent de 106 Km i 3130m tot travessant les províncies de Bolzano i Belluno.

Cadascú és lliure de començar al punt del circuit que més li convingui. No cal inscripció prèvia, dorsal ni abonar cap quantitat, simplement es demana respectar les normes bàsiques de qualsevol marxa i gaudir d’aquesta jornada de reivindicació de la bicicleta.
Els organitzadors calculen que enguany s’ha batut el rècord de participació, estimat en uns 22000 ciclistes, tot un èxit. Nosaltres ens afegim a Arabba tot escalant el Passo Campolongo     -1875m- i enllaçant diversos colls (Passo Gardena -1119m- i Passo di Sella -2230m-) abans d’abandonar el circuit a la localitat de Canazei, no sense una certa recança ja que costa deixar la companyia de milers i milers de ciclistes de diverses nacionalitats que contribueixen a crear un ambient inoblidable.
 Després d’un entrepà reparador a Canazei, iniciem l’ascens al Passo di Fedaia o Marmolada -2057m- per la seva vessant oest. Es tracta d’una ascensió de 14’5 Km de dificultat moderada amb un pendent màxim del 10% i que culmina amb el llac Fedaia.  Aquest port divideix les províncies  de Belluno –regió de Veneto- i Trento –regions de Trentino i Alto Adige- i està situat a la base de la glacera de la Marmolada.
Iniciem el descens per la vessant oposada fins a Rocca Pietore -1143m-, amb un pendent màxim del 16% on posem a prova els nostres frens. En aquest punt virem a l’esquerra tot iniciant un nou i exigent ascens a la recerca del Passo di Falzarego -2117m- via Andraz  i, una mica més enllà, després d’afegir a l’etapa 75 m més de desnivell i a tan sols un parell de quilòmetres, coronem el Passo di Valparola -2192m-, ingressant novament a la província de Trento.
Al llarg de l’etapa observem diversos emplaçaments amb restes de la 1ª Guerra Mundial, i és que aquests cims van ser testimoni de diverses operacions bèl·liques.
Després de les fotos obligades emprenem un llarguíssim descens fins a Corvara, enllaçant amb aquesta localitat per on aquest matí ha transcorregut la “Sellaronda”.
Devorem al peu d’un nou –i darrer- coll una barreta i una Coca-Cola desesperada i, amb les forces ben justes, escalem al Passo Campolongo, un vell conegut; es tracta dels darrers 6 Km d’escalada i un discret 10% d’inclinació màxima. Un cop coronat aquest pas, tan sols resta deixar-nos caure cap a Arabba, a tan sols 5 quilòmetres, completant d’aquesta manera els nostres primers 120 Km per les Dolomites.



3-LA JORNADA MÉS DRAMÀTICA:  Passo di Giau - Passo Tre Croci - Tre Cime di Lavaredo - Passo di Falzarego

Avui experimentem una de les jornades més èpiques i dures que recordo i que en la mesura del possible espero no repetir, i tal com es veurà més endavant, no perquè la bellesa dels paratges la desmereixi, no...
A primera hora ens posem en marxa rumb a Andraz -1475m-, baixem a Caprile -1023m- per uns pronunciats pendents i en aquest punt iniciem l’ascens al Passo di Giau amb les seves famoses 29 corbes o “tornanti”. En el primer poble que trobem, Selva di Cadore -1300m- reposem forces amb un espresso i unes pastes. Sabem que ens esperem altres 10 Km amb un pendent màxim del 14% de desnivell amb una caloreta que ens enganxa a l’asfalt.  A mesura que ens acostem a la vall d’Ampezzo apreciem una clara influència de la llengua germànica, i no és d’estranyar:  fins al 1918, aquesta zona delimitava Itàlia i Àustria.

Un cop coronat al Passo di Giau -2236m-, i fetes les fotos de rigor (les vistes sobre la serralada que envolten aquest coll són, un cop més al·lucinants), emprenem el descens fins a “la perla dels Dolomites”, Cortina d’Ampezzo -1224m-, emplaçada en una frondosa vall dins la regió del Véneto.

Dinem unes pizzes en aquesta pintoresca població i, sense perdre més temps, continuem el nostre trajecte en direcció nord-est, a la recerca del Passo delle Tre Croci -1809m- tot mirant de reüll els núvols que amenacen amb espatllar la jornada.
En poca estona coronem aquest nou pas, situat a tan sols  8 Km de Cortina. Dubtem si continuar endavant per mirar de coronar el mític refugi Auronzo, situat a la base dels Tre Cime di Lavaredo, o bé girar cua tenint en compte la imminència d’un aiguat, però ja que hem arribat fins aquí decidim jugar-nos-la.
D’aquesta manera descendim a Misurina -1756m-, població turística per excel·lència que ens rep amb un xàfec de 45 minuts amb calamarsa puntual que ens obliga a refugiar-nos en un magatzem-dipòsit de sal a peu de carretera. Quan la pluja cessa prosseguim la ruta, creuem Misurina, sortegem un peatge per vehicles a motor (que no és barat, per cert!!) i trenquem a la dreta tot iniciant un espectacular ascens per una estreta carretera de muntanya que, després d’uns 7 Km, condueix al “Rifugio Auronzo” o Tre Cime di Lavaredo -2333m-. L’escalada és èpica, el pendent màxim assoleix el 16% i la humitat és omnipresent, amb aiguaneu que comença a mullar el terra coincidint amb la nostra arribada; a més, una boirina empipadora cobreix tots els voltants i ens obliga a buscar aixopluc dins del refugi que, per cert, llueix la “maglia rossa” del vencedor de l’etapa del Giro 2013 que va culminar en aquest punt, Vincenzo Nibali.


















Un cafè i gairebé 1 hora més tard, en vistes que el temps no millora i que el servei de bus que uneix Misurina amb Tre Cime di Lavaredo ha finalitzat la jornada, optem –quin remei- per baixar a Cortina d’Ampezzo enmig d’una molesta pluja que ens mina la moral.
Arribem a Cortina tremolant i amb una fam de llop, mentre sospesem la possibilitat de quedar-nos a dormir a la població (ja són les 19h i encara hem de superar el Passo di Falzarego per retrobar el nostre apartament a Arabba. El problema és que només comptem amb el posat, que per cert està tot moll, per la qual cosa decidim menjar més pizza (i ja portem...) mentre ens recuperem, i cap a 19’45h comencem l’ascensió, aquest cop per la vessant oriental, del Passo di Falzarego -2117m-.
Com podem, esgotats però amb la necessitat d’haver de coronar el pas, recorrem els gairebé 17 Km que ens separen del coll, amb rampes màximes de l’11%. Pugem a bon ritme i així, en poc més d’una hora, assolim el nostre objectiu. Comença a fer-se fosc, per tant, sense temps per perdre, pedalem muntanya avall en sentit Andraz amb un sentiment d’urgència que augmenta quan comencen a caure els primers llamps alhora que ens embolcalla la nit. Moments de veritable pànic i desesperació, la tempesta ens atrapa i s’acarnissa amb nosaltres de mala manera. A cada nova llampegada renovem les nostres pregàries, estem molt espantats i gelats, xops, amb rampes; pensem que potser no arribarem, jo vesteixo un culot curt i un pobre talla-vent, res de fundes, camals, etc...
La desesperació assoleix la seva màxima expressió: no puc esperar la Montse, que em segueix d’aprop, perquè si ho fes potser no podria continuar, les forces van amb la llum de reserva. Encara no m'explico com, finalitzada la baixada i sempre enmig d’un aiguat d’antologia, amb molt aparell elèctric, vam aconseguir arribar a Arabba. El que m’agradaria saber, ara que sóc còmodament assegut davant l’ordinador, és que pensaven els escassos vehicles que ens vam creuar i la cara que feien quan descobrien enmig de la foscor la nostra silueta desemparada. Un dia per oblidar !!




4-RECUPERACIÓ I EIXUGAT DE ROBA:  Passo di Pordoi

Jornada per reflexionar i recuperar-nos tant físicament com anímica. Ens ha costat dormir, de vegades el cansament té aquests efectes aparentment contradictoris i dificulta la son, això i les grans quantitats de cafè i Coca-Coles que vam ingerir per aguantar l’etapa.
A mig matí, un cop recollida tota la roba escampada per l’apartament i amb el calçat raonablement sec, decidim fer una jornada de descans actiu i aprofitar per escalar el Passo di Pordoi -2239m-. El dia està força tapat i les previsions meteorològiques són inquietants, però nosaltres ens trobem ubicats just a la base d’aquest coll i tan sols hem de superar poc més de 600 metres al llarg de 9 Km i inacabables “tornanti”, un total de 33. D’aquesta manera, i sempre mirant de reüll el cel, coronem aquest nou pas sense més problemes i abans de dinar som de nou a Arabba. Coincidint amb el nostre descens a Arabba, ens creuem amb  l'equip Astana escalant el Pordoi, crec que amb Vincenzo Nibali al capdavant i tothom amb el corresponent "pinganillo" enganxat a l'orella, és la primera vegada que ensopego amb un equip professional en ruta.  I, per cert, al coll s’ha erigit un monument en honor a Fausto Coppi, “Il Campionissimo”, per molts el ciclista més gran de tots els temps.




5-LA JORNADA MÉS ÈPICA:  Passo Stelvio - Umbrail Pass - Passo Stelvio

Ahir ens vam traslladar en cotxe a Bormio, localitat muntanyenca situada a la capçalera de la vall Valtellina, dins la Lombardia i molt aprop de  Suïssa ( i que per cert, tal com s’indica al corresponent rètol, està agermanada amb Bellpuig). Vam conduir en direcció a Bolzano i vam optar per prendre la ruta que corona el Passo Stelvio per la vessant nord i així, de pas, prendre un primer contacte amb el que ens espera més endavant.
Novament ens allotgem en un apartament, aquest cop en una població a tan sols 3 Km de Bormio, Cepina. Des d’aquí iniciem una agosarada volta que pretén circumval·lar el Passo Stelvio.


Iniciem l’escalada partint de Cepina -1200m- per la vessant sud de l’Stelvio tot endinsant-nos dins dels primers túnels i galeries que caracteritzen el tram inicial de l’ascensió. Grups de motos ens avancen fent petar els motors i trencant l’encant del moment, què hi farem !!.  El pendent comença a picar, el promig és del 7% però hi ha trams que arriben al 14%, sort de les incomptables corbes que ens distreuen per no pensar en les rampes que tenim més endavant. A mesura que guanyem alçada sentim uns xiulets característics: marmotes que defensen el seu territori davant la presència d’intrusos. Una mica més endavant ensopeguem amb una petita capella dedicada a St Ranieri i al davant un monument en forma d’arc dedicat als caiguts en la 1era guerra mundial. A partir d’aquest punt intuïm, de lluny, el coll de l’Stelvio amb plapes de neu i alguna que altra construcció. Nosaltres, però, ens desviem cap a l’esquerra, al Km 18 de l’ascensió, cap a la frontera suïssa on coronem l’Umbrail Pass (2505m) a la vora d’un edifici de duana tancat. Si haguéssim continuat recte, haguéssim assolit el coll uns 3 Km més enllà.















 Emprenem un vertiginós descens d’uns 14 Km pel país helvètic fins arribar a Sta Maria de Müstair. La carretera està perfectament asfaltada amb l’excepció d’un petit tram de terra compacta en el qual cal extremar les precaucions. Les vistes, precioses, corresponen al paisatge típic tirolès: prats alpins, boscos frondosos i petits poblets de campanars punxeguts. Finalitzat el descens virem a la dreta i pedalegem durant uns quants quilòmetres fins ingressar novament a Itàlia una mica més enllà de Müstair i del seu convent de Saint-Jean-des-Soeurs que, lamentablement, no tenim temps de visitar.
 
Recorrem uns quants quilòmetres per carreteres poc transitades fins a Prato Allo Stelvio            -950m-, poblet situat a la base del port on aprofitem per reposar forces. Ens crida l’atenció que tothom s’expressa en alemany, recordant el passat austríac d’aquestes contrades.
Iniciem l’ascensió enganxats a un grup de belgues  durant uns primers quilòmetres suaus mentre pensem en les famoses 48 corbes que ens esperen i 1800 metres de desnivell, amb un pendent mitjà del 7’5%.

El port s’endureix a partir de Trafoi. Sort tenim de poder compartir la pujada amb altres ciclistes provinents de tots els racons del món que contribueixen a crear un ambient d’allò més estimulant.
Poc a poc (molt poc a poc) els quilòmetres van caient mentre ens apropem a la zona més dura del port, amb rampes del 10%. A l’alçada d’un antic alberg albirem, per fi, el port, encara molt per sobre dels nostres caps. Falten poc més de 6’5 Km que se’ns faran inacabables.
Corbes i més corbes, n’hi ha per marejar-se, moltes d’elles flanquejades per murs de contenció de pedra espectaculars, i és que el camí original constitueix una veritable obra d’enginyeria, obert entre 1820 i 1825 per l’imperi austríac per connectar l’antiga província austríaca de  Lombardia  amb la resta d’Àustria.

Quan, passades més de 2’30h aconseguim coronar el port, no ens ho podem creure; és un moment molt emocionant, hem vençut el “Rei Stelvio”,  que des del 1953 representa la “Cima Coppi” del Giro, és a dir, la màxima alçada de cada edició. Només resta retre-li el corresponent homenatge a l’Stelvio o Stilfserjoch -2758m-, el pas de muntanya asfaltat més alt dels Alps Orientals i una de les fites clàssiques del ciclisme mundial.




6-LA TRACA FINAL:  Mortirolo - Passo di Gavia

Volem acomiadar els Alps italians amb una etapa entranyable tot escalant dos dels ports mítics del Giro: el Mortirolo i el Passo di Gavia. Inicialment ens dirigim a Grosio per carreteres secundàries tot baixant per la Val di Valtellina, esquivant la carretera principal prohibida a les bicicletes i sembrada d’amenaçadors túnels. Paulatinament anem perdent alçada fins a la base del Mortirolo, el poblet de Grosio (una mica més endavant es troba una altra població, Mazzo di Valtellina, des d’on també s’escala aquest port).
Ens trobem a la cota 718m i ens esperen 14 Km amb un pendent mitjà del 8’1%...i rampes del 14%. Per la nostra sorpresa aviat constatem certes diferències amb altres ports de la zona: la seva alçada és inferior, la carretera és força estreta i ben asfaltada, hi ha rampes força bèsties i sobretot el camí es troba sota l’ombra, cosa que s’agraeix.
Cap al quilòmetre 11’5 enllacem amb la carretera que puja des de Mazzo di Valtellina, on trobem companys de l’Agrupació Ciclista d’Andorra en plena ascensió, i, de forma conjunta, coronem el Mortirolo o Passo della Foppa -1852m-.
A continuació descendim per la vessant oposada fins a la població de Monno -1100m-, on devorem en un forn un tall d’strüdel o pastís de poma d’inspiració alemanya. Seguidament trenquem a l’esquerra, incorporant-nos a la carretera SS42 en direcció a Ponte di Legno -1258m-, punt d’inici de l’escalada al Passo di Gavia. Ens trobem a la Val Camonica i un cop haguem  superat el coll ingressarem novament a la Val di Valtellina.

Tal com ens van advertir a Monno, durant l’ascens cal extremar les precaucions degut a que la carretera és molt estreta. A més, la climatologia amenaça pluja i ens temem que no arribarem a Bormio eixuts...Són uns 21 Km de dura pujada, amb un pendent mitjà del 6’6% i rampes del 16%, realment és un dels ports més exigents que recordo. En algunes tanques encara s’hi conserven les pancartes de l’organització del Giro que el passat 27 de maig va viure l’etapa Núm. 16 d’alta muntanya “Ponte di Legno-Val Martello” de 139 Km i que va discórrer pel Passo di Gavia, l’Stelvio i Val Martell, una passada !!.


 A l’igual que la pujada al Mortirolo, durant els primers quilòmetres travessem boscos, però superada la petita població de Sta Apollonia aviat el paisatge s’endureix, apareixen les primeres plapes de neu acompanyades d’una boirina gelada i comencen a caure discretes gotetes d’aiguaneu. Per acabar-ho d’adobar, a pocs quilòmetres del pas hi ha un túnel sense il·luminació -300 m aprox. de longitud- que complica la marxa. A l’altra cantó observem que l’asfalt s’ha tornat més rugós i incòmode. Afortunadament, tot deixant un petit llac glaciar a la nostra esquerra (Lago Nero) i després de superar les darreres rampes, trobem al davant nostre, enmig d’un paisatge hivernal, el Passo di Gavia -2621m-, gran final pel nostre recorregut per terres italianes. Flanquejant el pas, a l’esquerra, el “Rifugio Bonetta”, i una mica més enllà, a la dreta, el gèlid Lago Bianco, punt d’inici del descens.

La baixada, 26 quilòmetres de vertigen, es realitza tot travessant la Vall de Valfurva fins enllaçar novament amb Bormio; enrere queden les poblacions de Sta Caterina de Valfurva, San Gottardo i St’Antonio.



7-TORNADA: Cepina-Barcelona (28-29 juny 2014)

La nostra idea inicial consistia en tornar a Barcelona en un sol dia, però recordant totes les hores que vam passar a la carretera durant el trajecte d’anada, decidim tornar, amb calma, en dues jornades i, sobretot, esquivar la ruta del Mediterrani, molt atapeïda els caps de setmana.
D’aquesta manera enfilem la Val di Valtellina fins al Lago di Como (travessant inacabables túnels), i, a l’alçada de Monza, trenquem a la dreta en sentit Torino. Com que anem bé de temps, optem per entrar dins de França a través del Col du Cenis -2080m- fins a Lanslebourg, on dormim en un alberg.
L’endemà, sota un temporal de por, ens dirigim fins a Grenoble on, de manera decidida, enfilem cap al sud rumb a La Provence i a mitja tarda arribem a Barcelona.




      Francescsabater@hotmail.com