HIMÀLAIA AMB BTT

EL DELTA DEL MEKONG

2011-12-15T17:40:00.003+04:00

Finalment hem aconseguit arribar a Saigon amb bicicleta fins al mateix hotel, tot i que no ho veiem gaire clar ja que en una ciutat amb mes de 6 milions d'habitants...i 9 milions de motos pedalejar no constitueix una experiencia gaire relaxant. Des d'aqui, un cop aparcades les bicis, ens resten uns dies de descans que hem aprofitat per visitar el Delta del Mekong i el seu famos mercat flotant de Can Thao. La veritat es que el paisatge no es el que apareix a les postals: l'arros ja s'ha collit i aquella mar verda que s'esten fins a l'infinit queda substituida per uns camps marronosos que esperen la nova temporada. El que si ha respos a les espectatives es l'ambient que s'hi respira als canals del Mekong, que poc abans de morir a la Mar de la Xina presta el seu darrer servei a la comunitat oferint un marc d'intercanvi a les seves aigues. Aixi, les barques ofereixen els seus productes exposant dalt del mastil allo que venen: fruita, begudes, roba, etc...Amb rapides i precises maniobres s'acosten unes barques a les altres i realitzen els intercanvis d'una manera elegant i practica. El que tambe s'acosta a la fi es el nostre viatge. Hem aconseguit recorrer poc mes de 3000 Km amb les bicicletes en 2 mesos: hem pedalejat pel nord del Vietnam visitant algunes de les seves etnies, hem passat a Laos pedalejant pel nord, a tocar de la Xina, fins a retrobar el Mekong que ens ha acompanyat fins el moment de desviar-nos a l'esquerra per ingressar novament al Vietnam. Aqui hem tingut l'oportunitat de coneixer els horrors d'una guerra terrible, ens hem relaxat per la costa central aprofitant per visitar la facana monumental del pais, hem escalat les "highlands" soportant algun que altre xafec inoportu i finalment hem tingut l'oportunitat de visitar el delta amb el que donem per acabat el viatge. Un cop mes gracies per la vostra fidelitat i seguiment, com sempre els vostres comentaris son un estimul per continuar pedalejant. Fins la propera francescsabater@hotmail.com

LA GUERRA DEL VIETNAM

2011-12-06T12:14:00.004+04:00

Viatjar pel sudest asiatic comporta necessariament un canvi de mentalitat sobre la guerra del Vietnam. Encara ara tot sovint els mitjans de comunicacio occidentals recorren al Vietnam com a simbol de l'infern que qualsevol intervencio militar pot representar pel pais invasor. Aquest topic queda reforcat per Hollywood a les diverses entregues dels soferts Rambos i similars. El que trobo a faltar es una explicacio mes objectiva i potser critica de la historia on es recullin els diversos intents de colonitzacio de francesos, japonesos i nordamericans en poc mes d'un segle, on es recordin les bestieses comeses no nomes al Vietnam sino tambe a Laos que per cert es el pais mes bombardejat de la historia...i aixo que oficialment els USA mai no van declarar la guerra, i on es detallin els assassinats sistematics de poblacio innocent, l'us del tristament famos "agent taronja" que encara ara deixa veure els seus efectes en amplies zones deforestades de la geografia vietnamita, o l'abocament de milers de tones d'explosius a les zones frontereres entre Laos i el Vietnam, la majoria encara soterrades enmig del bosc i que causen anualment la mutilacio de nens i camperols. I, el mes sorprenent, es la capacitat que te la poblacio per oblidar. Recullo 2 comentaris escrits al llibre/recordatori del petit museu de Khe San, escenari de la batalla mes cruel i famosa del Vietnam: "els vietnamites son la gent amb mes facilitat per perdonar (un holandes)" i "el meu cunyat va participar en aquesta guerra; en tornar mai mes va ser el mateix (un america)"

EL CA PHE

2011-12-05T15:13:00.004+04:00

Un dels descobriments que ens fan oblidar les "delicatessen" locals a que feia referencia a la darrera entrada, i aixo que quan la vaig redactar encara no ens haviem passejat pel mercat de Kon Tum on vam descobrir parades amb gats escaldats esperant comprador, (per tal de no ferir susceptibilitats estimo oportu no penjar les fotos) es el cafe. Pero no qualsevol cafe, no, sino el que es coneix com a Phin Cafe ( o Ca Phe tal com ho escriuen per aqui). Resulta que el Vietnam, a la franja compresa entre els 500-700 metres d'alcada, conreua un cafe excel.lent del que mai havia sentit a parlar. Ignoro si es una herencia dels francesos, si el van introduir els holandesos a traves de la seva xarxa comercial asiatica o d'on dimonis prove aquest conreu pero insisteixo en que es un invent meravellos. A mes tinc entes que abans de servir-lo el barregen amb unes especies -ni la mes remota idea de quines- i el toc final es la base de llet condensada que dipositen el fons del gotet. La manera de servir-lo tambe te la seva gracia: col.loquen a sobre del got una capsuleta metal.lica que guarda una certa semblanca als filtres de les nostres cafeteres pero aqui el procediment es a l'inversa, o sigui, en compte d'escalfar l'aigua per a que pugi pel filtre el que fan es abocar aigua bullint a la capsuleta de tal manera que poc a poc disolgui el cafe i goteta a goteta, per decantacio, es vagi dipositant a sobre de la capeta de llet condensada...Ummmm.....Delicios!! Ah, i per a qui ho desitgi no falten glacons de gel per fer una mena de granissat. Aixo si, no es una beguda per impacients, com a minim cal esperar uns 10 minuts fins a que el precios nectar negre reposa a sobre de la capeta de llet condensada. Bon profit.

GASTRONOMIA VIETNAMITA

2011-11-27T18:00:00.003+04:00

Es ben cert que el viatjar ofereix l'oportunitat de coneixer altres cultures, altres formes de fer i pensar...i menjar. El cas es que avui, mentre escalavem un port entre les localitats de Hue i Danang, al litoral del centre del pais, hem coincidit amb un total de 3 camionets carregats fins a les celles amb gossos per vendre als mercats. Igualment hem tingut l'ocasio d'observar en poblets del nord del pais gossos escorxats facilment identificats perque els carnissers conserven el cap al costat de la canal. A la veina Laos, coneixedors de l'exit que tenen aquests animals a la cuina vietnamita, els cacen amb un gran entusiasme doncs saben que en creuar la frontera el seu preu es multiplica per 10. Tambe podria parlar d'escenes quotidianes que hem observat pedalejant per les zones mes rurals, com dones amb rates mortes penjades de la cintura o la venda de gripaus, per posar 2 exemples. Per la televisio vaig veure un reportatge de la CNN on el reporter demanava el perque d'aquest consum tan inexplicable des del punt de vista occidental i la resposta va ser clara: "es que en el nostre pais la carn es escassa i molt cara"

50.000 QUILOMETRES

2011-11-25T14:02:00.003+04:00

Sembla que va ser en una altra vida quan vaig comencar a pedalejar per l'Atles marroqui, alla cap a l'any 2001. Qui m'havia de dir en aquells moments que aquell primer viatge tindria una continuitat en el temps: Tailandia, Iran, Kurdistan turc, Siria, Liban, Himalaia indi, el Tibet, Els Andes, Irlanda, Tunissia, Etiopia, Uzbekistan, Tadjikistan, Kirguistan, Nova Zelanda, etc...i encara continuo, ara per Laos i el Vietnam. Precisament aquesta setmana, travessant Laos, he arribat a la mitica xifra dels 50.000 Km i que inevitablement convida a reflexionar i fer balanc d'aquest llarg cami. Voldria aprofitar aquestes linies per homenetjar la meva vella bicicleta que es en darrer terme qui acumula aquests quilometres. El seu quadre comenca a presentar simptomes clars de fatiga, prou que m'ho recorda a cada pedalada, amb els seus grinyols que sembla que supliquin l'enesim canvi de l'eix del pedalier, potser reclamant la seva jubilacio, potser recordant que tot arriba a la seva fi i que un quadre amb 50.000 Km i nombroses marques de guerra a la seva superficie (cops rebuts als diferents transports, especialment en trens i avions) es un quadre que demana a crits la seva substitucio. Potser caldra fer un pensament...

SAVANNAKHET

2011-11-20T10:36:00.002+04:00

Som a Savannakhet, petita ciutat amb caire colonial al sud de Laos que en el seu dia va constituir la porta d'entrada dels francesos al pais quan aquests, provinents del Vietnam, vam decidir explorar el Mekong riu amunt i fundar aquest assentament comercial que amb el pas del temps esdevindria la seva principal base d'operacions a l'espera de l'establiment de la futura capital. Vientiane. Laos sorpren per la seva riquesa paisatgistica, en especial els seus massissos calcaris farcits d'infinitat de coves i rius subterranis, algun d'ells tan espectaculars com el de Tham Kong Lo que a traves de 7 Km discorre per l'interior d'una cova i que es navegable en la seva totalitat. Desgraciadament les limitacions que comporta el viatge amb bicicleta impossibiliten arribar a totarreu i pel cami renunciem a nombroses cascades, coves, visites a etnies i temples aillats que ben de segur valen la pena, pero el visat ens caduca d'aqui a 4 dies que son els que tenim de marge per travessar horitzontalment el pais, de la seva frontera amb Tailandia a la del Vietnam on tenim previst ingressar de nou la setmana vinent.

LUANG PRABANG

2011-11-06T10:38:00.003+04:00

Finalment i despres de dures jornades pel nord de Laos hem arribat a Luang Prabang, el principal reclam turistic del pais i unes de les joies del sudest asiatic. Darrer bastio de la reialesa laosiana, Luang Prabang ha sabut conservar l'atmosfera de pau i tranquil.litat que la caracteritza malgrat el desembarcament del turisme en massa als darrers anys. Com a exemple nosaltres vam visitar la ciutat l'any 2002 i, segons les guies turistiques, en aquell moment tan sols funcionaven 6 guest houses mentre que en l'actualitat el seu nombre supera facilment el centenar. Pedalejar fins aqui no ha resultat facil: vam ingressar a Laos provinents del Vietnam per la frontera situada a l'alcada de Dien Bien Phu, oberta al turisme fa tan sols 2 anys. Aquesta frontera esta controlada per policies i funcionaris corruptes que demanen amb una manca total d'escrupols diners extres per fer la seva feina. Seguidament vam transitar durant un parell de dies per unes pistes polsegoses fins a Muang Khouan on vam haver de creuar el riu Nam Ou amb un transbordador. A continuacio vam proseguir la nostra marxa ara ja per carreteres correctament asfaltades fins a la frontera amb Tailandia, fins a Houai Xai, on vam pujar damunt d'un vaixell que al llarg de dues jornades a traves del riu Mekong ens va dur al nostre desti. Laos ens desperta sentiments contradictoris. Fins fa ben poc era considerat com un dels destins turistics encara poc explotats i on es podia respirar un ambient "autentic". Desgraciadament aixo esta canviant molt i molt depresa i actualment el pais corre el risc de perdre la seva essencia i sucumbir a l'esperit consumista que sovint acompanya el turisme. I es que tenim la impressio que a diferencia dels seus veins, Tailandia i Vietnam, Laos te problemes per preservar la seva identitat. La nostra idea consisteix en continuar cap al sud fins a la capital, Vientiane, a traves d'una carretera amb forts desnivells pero tambe immillorables vistes, i posteriorment valorarem per quina frontera ingressem de nou al Vietnam.

DIEN BIEN PHU

2011-10-25T10:46:00.008+04:00

Som a Dien Bien Phu o el que es el mateix, la terra maleida dels francesos i es que va ser aqui on van ser derrotats de forma aplastant pels vietnamites. Aquesta dolorosa desfeta a mans de les forces del Vietminh (1954) va comportar el replegament de les forces gal.les cap a Hanoi i posterior evaquacio cap a Franca, donant per finalitzada una etapa de domini ininterromput d'Indoxina d'uns 100 anys aproximadament. Actualment aquesta ciutat es visitada pels nostalgics de la historia i a mes representa la darrera localitat important abans de creuar cap a Laos, a uns escassos 40 Km a traves d'una frontera oberta recentment als turistes. Aquests darrers dies hem pedalat pel nordoest del pais, transitant per indrets i poblacions rurals on hem apreciat escenes de recol.leccio d'arros i sembra amb bufals d'aigua, tasques que representen la base de la supervivencia de gran part del sudest asiatic. Ens ha sorpres la presencia massiva d'individus de diferents d'etnies que amb els seus vistosos uniformes donen una nota de color a les provincies mes septentrionals del pais.

BADIA DE HALONG-SAPA

2011-10-21T10:46:00.003+04:00

Des de Hanoi hem visitat la badia de Halong, aparentment una de les 7 meravelles del mon o com a minim aixo es el que pretenen les autoritats del pais amb una agressiva campanya publicitaria on insten el personal a votar per internet la seva candidatura. El que es indiscutible es que mes d'un milio de turistes s'acosten cada any a la ciutat de Halong, embarcant-se a continuacio en un dels centenars de vaixells que durant 2/3 dies naveguen entre aquests impressionants oasis suspesos enmig del mar i que evoquen temps de pirates i corsaris. Un cop de tornada a Hanoi hem carregat les bicicletes al tren nocturn que es dirigeix a Lao Cai, la ciutat mes septentrional del Vietnam, frontera amb la Xina. Des d'aqui hem comencat la nostra pedalada amb una primera etapa dura i exigent, 38 Km fins a Sapa amb un desnivell de 1500 metres que hem sentit a les cames. Ara som a Sapa aprofitant per visitar les diferents etnies que baixen de valls properes a vendre les seves mercaderies, basicament D'Zao vermells i H'Mongs negres. Tal i com acostuma a passar, la presencia massiva de turistes contamina d'alguna manera l'esperit original de l'indret, pervertint la seva personalitat, imagino que es el peatge que cal pagar a la modernitat.

CREUAR UN CARRER A HANOI

2011-10-16T19:02:00.003+04:00

Tot i que pugui semblar exagerat el principal perill als carrers de Hanoi consisteix en...creuar els carrers. Es dificil imaginar-s'ho, pero les calcades estan absolutament preses pel transit, i en particular per les motos. Aquestes, sense cap mena de respecte pels vianants i sense aturar-se en cap dels escasos semafors existents, fan via sense frenar en cap moment, unes a tocar de les altres, totes ben juntetes i fent sonar el claxon insistentment. Aqui no es coneix l'intermitent, l' stop, els pasos zebra, res de res... I llavors...com creuen els vianants? Doncs tambe es per veure-ho: la tactica consisteix en anar avancant a poc a poc cap al centre de la calcada a mida que et veus envoltat de motos i mes motos. No les has d'esquivar sino que son elles qui al darrer moment s'inclinaran cap a un canto salvant l'obstacle que ets tu mateix. Si cal t'atures uns instants i quan perceps que un vehicle potser afluixa la marxa es el moment d'accelerar el pas per guanyar el seguent tram i, aixo si, vigilant que no vingui cap en sentit contrari, que tambe acostuma a passar. Per acabar, quan un pensa que la gesta s'ha acomplert i es dirigeix triomfal cap a una merescuda cervesa pot passar que per la vorera TAMBE circuli alguna moto amb la qual cosa es facil entendre l'atac d'histeria que hem contemplat avui en un grup de nordics que enmig d'un creuament s'han col.lapsat i han comencat a cridar davant les mirades atonites del personal. Ah, se m'oblidava, pels carrers igualment es fa dificil caminar perque estan presos per milers i milers de motos aparcades, i per acabar-ho d'adobar la policia tambe estaciona les seves.

HANOI

2011-10-14T19:47:00.004+04:00

Un any mes hem decidit pujar damunt la bici a la recerca de nous horitzons i aquest cop la boleta ha caigut a Laos i Vietnam. Tot just acabem d'aterrar a Hanoi, despres de 24 llargues hores de vol (3 avions fins arribar a la capital vietnamita)i la primera impressio es molt favorable: si be es veritat que el transit pot arribar a ser agobiant i que creuar un carrer de vegades comporta una dosi important de valor i atreviment, la gent es molt agradable, somriuen constantment i tot sembla molt facil i senzill. La ciutat recorda altres capitals del sudest asiatic amb gran quantitat de motos per la calcada (i de vegades per la vorera)fent sonar el claxon incansablement, uns mercats on s'hi ven de tot i uns animats carrers on s'hi fa vida; la gent tan aviat dina en unes taules improvisades com repara electrodomestics o instal.la punts de venda, tot concentrat en pocs metres i davant la indiferencia dels vianants.

L'AROMA D'ETIÒPIA

2010-11-08T21:17:00.010+04:00

El viatge ha finalitzat. En total hem cobert uns 1600 Km majoritàriament per carreteres asfaltades des de les altes terres del nord del país fins a les planes del sud sortejant el naixement del Nil Blau, visitant interessants esglèsies, endinsant-nos en la vall del Rift i els seus impressionants llacs i, en definitiva, gaudint d'uns dels paratges naturals més rics i espectaculars de tot el continent africà. Ara, un cop a casa, només resta somiar amb els dies viscuts i, de manera inevitable, em ve a la ment el record de les olors del país. El record d'Etiòpia necessàriament evoca les seves fragàncies: un perfum propi amb una forta personalitat, una aroma on s'hi barregen el café i l'encens, les branques dels eucaliptus juntament amb la fortor de l'injera. De la mateixa manera la impressió que m'ha causat el país es pot resumir en una barreja de sentiments: tendresa davant del somriure dels infants, impotència per la pobresa i resignació de gran part de la població i admiració per les seves ànsies de superació. Desgraciadament, a l'altra plat de la balança he de col·locar el caràcter pidolaire de la immensa majoria de la gent i l'assetjament que pateix el viatger occidental, especialment si creua els pobles amb bicicleta, a l'abast dels incomptables grups de nens amb pedres a les mans. De totes maneres seria injust valorar negativament el viatge. Creuar Etiòpia amb bicicleta ha estat des de tots els punts de vista una experiència enriquidora i un contrapunt a altres rutes realitzades i espero que la lectura d'aquestes pàgines convidi a visitar aquest fascinant país. Francescsabater@hotmail.com

ARBA MINCH, EL SUD D'ETIOPIA

2010-11-03T16:18:00.004+04:00

Per fi hem assolit el nostre objectiu, Arba Minch. La darrera etapa ha estat epica, 135 Km des de Sodo fins a la nostra meta per una carretera/pista parcialment asfaltada. Vam arribar despres de mes de 6 hores reals de pedalar, quan ja es feia fosc, rebentats i farts de les escomeses dels xavals (you, you, you, give me money, etc...)que arriben a esgotar psiquicament. Arba Minch es troba a uns 400 Km de la frontera amb Kenya i es la porta d'entrada a la Vall de l'Omo, un dels principals reclams turistics d'Etiopia per la coexistencia de diverses etnies, moltes d'elles a un pas de l'extincio. Igualment es un indret estrategicament situat sobre un promontori des del qual s'obtenen sorprenents vistes sobre dos dels llacs de la Vall del Rift, els llacs Chamo i Abbyata, aixi com sobre el Parc Nacional de Nechitsar. Ens concedim 2 dies de descans abans de tornar a Addis des d'on emprendrem la tornada a Barcelona.

ADDIS ABABA, LA CAPITAL

2010-10-27T16:12:00.006+04:00

Finalment i despres de 8 dies de ruta hem arribat a Addis, la "flor nova".

El cami no ha estat especialment complicat si exceptuem els 1300 metres de desnivell que cal remuntar des de les gorges del Nil fins a l'altipla etiop. Si de cas el que dificulta la marxa es el constant acosament per part dels nens (i no tan nens) que ens emprenyen a la vora del cami demanant diners i, puntualment, llencant-nos pedres. De tant en tant perdem els nervis i sortim disparats al darrera d'algun d'aquests nens per escarmentar-lo, pero evidentment mai els enxampem.

No deixa de sorprendre aquest fet tan arrelat en la societat etiop, el fet de pidolar constantment. Sembla ser que aquest fenomen te l'origen en les fams que ocasionalment, coincidint amb anys de males collites, assolen el pais. Pero tambe es cert que poc a poc aprecio un timid desenvolupament que s'explicaria sobretot per l'aportació xinesa.

Aixi, actualment es freqüent trobar xinesos construint carreteres, linies electriques i tot tipus d'infraestructures. Al meu parer els xinesos son els nous colonitzadors del segle XXI i sospito que a mig termini controlaran tot el continent, amb l'interes posat en inesgotables fonts de materia primera aixi com en la creacio de mercats pels seus productes.

Despres de 2 dies de descans dema continuem el viatge. Ens resten uns 500 Km per assolir Arba Minch, la principal poblacio del sud del pais, situada al bell mig dels grans llacs de la depresio del Rif.

EL NIL BLAU

2010-10-17T19:42:00.005+04:00

El llac Tana, situat a mig cami entre la capital d'Etiopia i el Sudan, acull en les seves illes una gran quantitat de monestirs de tradicio cristiana que han preservat els seus tresors fins a l'actualitat gracies al seu aillament geografic.

Aixi, sorpren trobar esglesies amb comunitats de monjos en un medi força rudimentari.

Igualment val la pena arribar-s'hi a les cascades de Tis Isat, punt de naixement del Nil Blau que despres de recorrer uns centenars de quilometres per terres etiops vira a l'esquerra i es dirigeix a Khartoum, la capital del Sudan, on s'ajunta amb la branca del Nil provinent d'Uganda i de manera decidida, ja amb un sol cos, s'aboca al Mediterrani regant les terres egipcies.

Dema abandonem aquest paratge idil·lic i tornem a l'asfalt cami a Debre Marcos, resseguint el Nil

LALIBELA

2010-10-11T17:46:00.002+04:00

Som a Lalibela, la terra del mitic Preste Joan que va oferir refugi als cristians en el moment en que el peregrinatge a Jerusalem va comencar a perillar per l'expansio de l'Islam. Es tracta d'un conjunt de fabuloses esglesies excarvades a la roca que simulen Terra Santa i que estan catalogades per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Aprofitem la visita per descansar mentre recuperem forces per continuar el viatge cap al Llac Tana, bressol del Nil blau que recull les aigues dels altiplans etiops. Esperem assolir Bahir Dar, la poblacio a la riba del llac, en uns 4 dies si be hem de superar alcades superiors als 3000 metres.

TIGRAI

2010-10-10T15:16:00.003+04:00

Finalment hem arribat a Lalibela a traves del Tigrai, la regio del nordest d'Etiopia tristament famosa per la fam patida als anys 80 que de manera ocasional retorna als mitjans de comunicacio. Crec que no es fa justicia a un territori que amaga impressionants tresors artistics com les esglesies excarvades a les parets amb pintures i gravats que recorden l'art romanic europeu.

Baobabs i acacies en un terreny sec i polsegos conformen un paisatge que recorda el Sahel nord africa

Destaca l'hospitalitat dels seus habitants que no dubten en oferir un got d'aigua en un indret on compta cada gota que es vessa. Tambe s'ha de dir que impressiona l'entrada als pobles quan et veus envoltat de centenars de nens que enmig d'un ambient festiu criden la teva arribada, el que pot arribar a ser una mica intimidatori.

Ara som a Lalibela, descansant de la darrera setmana mentre contemplem les seves mundialment famoses esglesies mentre perfilen la ruta a seguir.

ETIÒPIA

2010-09-28T18:46:00.008+04:00

Nou viatge, nou projecte, nova pedalada. Aquest cop torno a la meva estimada Etiòpia però aquest cop amb bicicleta amb la intenció de recòrrer de nord a sud l'antiga Abissinia. La idea consisteix en volar fins a Axum, el llegendari regne de la reina de Saba, i, majoritàriament per pistes, baixar fins a la capital visitant Lalibela i Gondar així com les fonts del Nil blau.

La segona part del viatge partirà de la capital, Addis Ababa, i ens conduirà al sud del país, Arba Minch, localitat pròxima a la frontera amb Kènia, a través de la vall del Rift.

Un recorregut variat i ple d'atractius per un dels països més fascinants de l'Àfrica negra.

Francesc Sabater Corral

francescsabater@hotmail.com

DE TORNADA A CASA

2009-09-14T11:08:00.004+04:00

Ja som a casa. El nostre recorregut per l'Himàlaia indi ha finalitzat. Com sempre ara toca pair el viatge i extreure conclusions. Potser el que més ens ha cridat l'atenció és la fragilitat del Ladakh, aquest "petit Tibet" com l'han batejat les agències turístiques: no està clar que, si continua el ritme de creixement actual, pugui absorbir la gran quantitat de deixalles que s´hi generen, en concret muntanyes d'ampolles de plàstic que s'acumulen pels carrers. Però més enllà dels problemes medioambientals el que preocupa de debó és la degradació de les relacions entre les dues principals comunitats, la budista i la musulmana. Ens comenten que fins fa pocs anys la convivència era bona però darrerament s'han anat succeint una sèrie d'incidents que han sembrat la desconfiança. Sense anar més lluny, l'assassinat d'un monjo presumptament a mans de musulmans va comportar una jornada de vaga general a Leh i va suspendre parcialment les activitats programades dins del festival que se celebra la primera quinzena de setembre. D'altra banda, les tensions frontereres entre l'Índia, el Pakistan i la Xina no contribueixen a crear un ambient relaxat. La presència de l'exèrcit és omnipresent, les carreteres estan preses per combois militars i les restriccions per visitar certes zones són a l'ordre del dia. I és una pena ja que el Ladakh, vertebrat al voltant de la vall de l'Indus, esquitxat per petits monestirs budistes i coronat per cims nevats és també un dels darrers refugis de la cultura tibetana, un dels darrers "Shangri-La". Vull agrair de nou a tots els que ens heu seguit al llarg d'aquest mes la vostra constància i insistir en el fet que sense el vostre suport els colls segurament haguessin estat més costaruts. Fins la propera. Francesc Sabater Corral francescsabater@hotmail.com

LA BATALLA DELS COLLS

2009-08-29T18:45:00.002+04:00

Avui hem aconseguit escalar el Khardung La, considerat com el coll ciclable mes alt del mon (5602m). La pujada es realitza des de Leh i son 39 Km d'ascensio ininterrompuda i un desnivell acumulat d'uns 1800 metres. La realitat, pero, desmenteix la cartografia oficial. Tal i com sospitavem, en arribar l'altimetre marca una alcada de 5325m. Certament un altimetre esta sotmes a variacions relacionades amb la pressio atmosferica pero es que un altre ciclista amb qui hem coincidit mostrava la mateixa lectura i, a mes, dies enrera, quan vam escalar el Taglang La (5328m) uns turistes francesos ens van advertir que en realitat, segons els seus GPS, aquell coll era mes alt que el Khardung La i per tant mereix el titol de ser el coll ciclable mes alt del mon en detriment del seu vei. Igualment recordo que quan vam pedalar pel Tibet xines vam creuar com a minim 4 colls de mes de 5300m i em consta que pel Pakistan hi ha qui diu que certs passos de mes de 5400m tambe son ciclables (ni que calgui arrossegar les bicicletes en certs trams) i per tant mereixerien la consideracio de ser els mes alts del mon. L'interes es clar: un fort atractiu turistic que beneficia enormement la poblacio local. Nomes aixi s'explica que hagin tants candidats a ostentar tan preuada consideracio.

HIGHWAY MANALI-LEH

2009-08-27T18:58:00.004+04:00

Finalment hem aconseguit superar el temut Kunzam La (4551m) i connectar amb l'autopista Manali-Leh (aixo d'autopista s'ha de llegir amb generositat) amb minims desperfectes, tan sols la roda del darrera de la bicicleta que em fa un joc estrany pero que crec que aguantara. A partir d'aqui tot ha estat remuntar la vall de Lahaul fins arribar a Keylong i a continuacio endinsar-nos en "terra ignota", es a dir, un seguit de 5 jornades on hem creuat els seguents colls: Baralacha La (4918m), Nakeela La (4937m), Lachulung La (5077m) i finalment el Taglang La (5328m), aquest ultim considerat com el segon coll ciclable mes alt del mon i que vam haver de superar a corre cuita ja que durant el descens va comencar a nevar. Durant aquestes jornades hem dormit en unes tendes habilitades pel cami on ens han ofert serveis basics sense els quals no haguessin pogut continuar. El contacte amb els seus propietaris ens ha servit per aprofundir en el coneixement de la realitat d'aquestes muntanyes i dels seus habitants a l'hora que hem pogut constatar els perills que amenacen la supervivencia del poble tibeta: l'amenaca xinesa que cada vegada amb mes insistencia esta presionant l'India per modificar les fronteres i gestionar aquest darrer refugi i el canvi climatic que esta buidant les geleres i preocupa el sector turistic.

Aquesta mateixa tarda hem arribat a Leh, la capital del Ladakh. Estem contents, de fet hem assolit l'objectiu que ens vam proposar al sortir de Barcelona. Per arrodonir-ho dema mateix tramitarem el permis per escalar el Khardung La (5600m) ates que es troba situat en una zona propera a la frontera amb al pakistan i per tant una zona calenta.

LA VALL DE SPITI

2009-08-17T15:33:00.003+04:00

Som a Kaza, la poblacio mes important de la vall de Spiti, area d'influencia budista al bell mig de l'Himalaia indi. Tot just ara comencem a disfrutar del viatge una vegada hem acostumat el cos a les exigencies fisiques de la ruta i sobretot a l'alcada. Ara mateix ens trobem a 3700 metres en una jornada de descans que hem aprofitat per visitar el monestir de Ki, el mes impresionant de la zona. A diferencia del Tibet xines aqui es respira una atmosfera de tolerancia on conviuen diferentes cultures en harmonia. Sihks, indus, budistes i d'altres comparteixen espai sense mes problemes, si be es veritat que mes al nordoest, cap al Catxemir, els musulmans representen una amenaca real. El cami es senzill amb l'excepcio de les esllavissades per les zones mes encanyonades del riu Sutlej que afortunadament hem deixat enrera. Mes endavant, d'aqui a un parell de jornades, coincidint amb ports de 4500m, algun cicloturista amb qui hem coincidit ens comenta que la pista es impracticable i que cal prendre un camio per superar aquest tram. Ja veurem...

LA VALL DE KINNAUR

2009-08-12T16:15:00.005+04:00

Per fi som a Rekong Peo, punt d'inici de la nostra ruta. Arribar fins aqui ha resultat estressant, primer per la calor asfixiant de Delhi i els problemes amb les alforges de la Montse, finalment resolts. Seguidament un viatge nocturn en bus de 9 hores fins a la capital de l'estat de Himachal Pradesh, Shimla, i per acabar hem empalmat llogant un taxi (el fet de col.locar les bicis al sostre mereix un capitol apart) i continuant durant 8 hores mes fins arribar a Rekong Peo. Ahir ho veiem tot negre, fruit dels nervis de vigilar constantment les bicis i de no haver dormit, pero avui ja descansats es una altra cosa. Som a 2300 metres d'alcada i per comencar a aclimatar-nos hem pujat poc a poc a un monestir budista emplacat 200 m mes amunt. El paisatge, alpi i molt tancat, te com a eix vertebrador el riu Sutlej. Darrerament s'esta explotant mitjancant la construccio de preses hidroelectriques que dit sigui de pas ens omple el cami de pols. Coronant la vall es troba el Kinner Kailash que amb els seus 6050m no s'ha de confondre amb el seu homoleg xines i objecte de peregrinacio de diverses religions. Ens comencem a situar i a assimilar que som al Tibet tot i que en aquest poblet encara domina la cultura hindu. Aixi doncs un cop tramitar "L'Inner Line Permit", un permis especial per transitar les valls de Kinnaur i Spiti ates la seva proximitat a la frontera xinesa, dema ens disposem a pedalar.

WELCOME TO DELHI

2009-08-09T18:10:00.004+04:00

Ja som a Delhi. Fa 1 dia que no dormim i encara estem afectats pel vol i sobretot per la calor, una maxima de 38 graus que s'accentua per la xafugor, es desesperant. Estem somiant escapar a les muntanyes pero desgraciadament haurem d'esperar com a minim 1 dia extra ja que es el temps que British Airways assegura que trigara a recuperar les alforges de la Montse, que sembla que s'han quedat a Londres. Afortunadament la resta de l'equipatge i en especial les bicicletes han arribat perfectes. Pel que fa a la capital les primeres impressions son contradictories. Delhi esta avancant cap al segle XXI de manera decidida, actualment ja compta amb metro (3 linies en actiu) i les obres no s'aturen. En concret l'any vinent la xarxa s'ampliara fins a l'aeroport. Tot aixo, quan vam visitar la ciutat fa tan sols 10 anys, era impensable. Pero malauradament persisteixen les desigualtats socials i amb les reserves que mereix una valoracio de poques hores m'atreviria a dir que hi ha mes gent malvivint pel carrer que aleshores. Tambe ens ha cridat l'atencio la psicosi desfermada per la grip A, controls amb personal sanitari a l'aeroport i mascaretes per tota la ciutat, sembla que de cop i volta no existeixi cap altra urgencia sanitaria. Per acabar-ho d'adobar, la gent ens comenta la preocupacio per l'absencia dels monsons, que son tan necessaris per aquesta societat i que no han arribat a la capital amb la intensitat acostumada. Estic rellegint aquestes linies i me n'adono que no estic sent molt positiu, segur que dema, quan hagi dormit, ho veure tot amb altres ulls.

PEDALANT PER LA "HINDUSTAN-TIBET ROAD"

2009-07-27T21:59:00.003+04:00

De nou ens posem en marxa. Aquest cop ens dirigim a la vessant índia de l'Himàlaia, un racó del Tibet injustament oblidat. Pretenem recórrer les valls de Kinnaur i Spiti per enllaçar amb la "Hindustan-Tibet road" fins assolir Leh, capital de l'antic regne del Laddak. Si les forces ens acompanyen escalarem el Khardung La, considerat com el coll ciclable més alt del món (5602m) i que en principi suposaria la fi del nostre recorregut.

Es tracta d'una ruta d'uns 1200 Km que parteix des de Shimla (o probablement Rekong Peo per evitar al màxim les darreres pluges monsóniques) i que poc a poc s'endinsa al bell mig de l'Himàlaia travessant ports de més de 5000 metres.

Desgraciadament la situació política aconsella no anar més enllà de Leh, per la qual cosa deixarem la visita de Catxemira per millor ocasió...

BISHKEK: PUNT FINAL

2008-08-01T17:43:00.012+04:00

Per fi som a Bishkek, capital del Kyrgystan i punt final del nostre viatge. Des d'Osh fins aqui han estat 6 dures jornades on hem acusat el cansament dels trams anteriors. A mes, el fet que s'anessin repetint els atacs de gossos ha estat definitiu per acabar plegant a uns 150 Km de Bishkek. En efecte, farts d'haver d'esquivar les escomeses dels animals hem optat per aturar un cotxe i carregar les bicicletes.

I ha estat una pena ja que si be el paisatge de la primera part d'aquest trajecte es bastant monoton, dominat per les preses del llac Kara-Kol i constant pujades i baixades, al moment de plegar ens trobavem en un indret d'alta muntanya, enmig de verdes pastures on no faltaven els genets que se'ns acostaven al vespre quan montavem la tenda per acampar i ens observaven encuriosits mentre els seus ramats de cavalls es dirigien a les iurtes. En definitiva, un paisatge per somiar.

La conduccio, pero, es temeraria; sense anar mes lluny ahir mateix vam retrobar un vell conegut, en Jeremy, un nordamerica amb qui vam coincidir fara uns 8 mesos al Tibet i que justament fa un parell de setmanes, seguint la nostra mateixa ruta, fa ser arrollat per un cotxe. Afortunadament nomes ha hagut de canviar la bicicleta, pero ell esta sa i estalvi. La mala conduccio, moltes vegades deguda a l'alcohol, juntament amb els atacs referits dels gossos (tots els ciclistes que hem trobat han sofert alguna mossegada, ja sigui a les seves propies carns o a les alforges) fan que s'hagi de valorar molt i molt be el fet de pedalejar per aquest bell pais.

D'aquesta manera posem punt i final a aquest tram de la ruta de la seda. Per nosaltres ha estat el viatge mes dur i exigent de tots els que hem fet en bicicleta.

Igualment ha estat el viatge mes enriquidor doncs no esperavem que el centre d'Asia amagues tantes sorpreses i contradiccions. Punt de trobada de diferents races i cultures, barreja de pobles que forcosament es veuen obligats a conviure mentre tracten de deixar enrere el passat recent i busquen la propia identitat. L'imperi sovietic encara es molt present en la realitat quotidiana. Tothom se'ns adreca en rus i pels carrers son ben presents els simbols de l'antic regim que mes d'un enyora. Mentrestant les diferents tensions propies de la zona amenacen amb desestabilitzar aquestes noves nacions, fins a l'extrem que paisos com Kyrgystan corren el risc de veure's partits en 2, un sud islamic sota la influencia dels moviments seccesionistes radicals i un nord mes orientat cap a l'orbita occidental.

El mateix es podria dir del Tajikista, on ja a mitjans dels 90 guerrillers islamistes van ocupar la capital i van iniciar una sagnant guerra civil que fa que actualment bona part de la poblacio miri amb recel l'Afganistan.

I, per suposat, tot sota l'atenta mirada del germa xines que de manera interessada desenvolupa les infraestructures de tots aquests paisos amb el punt de mira posat en una proxima obertura dels mercats als seus productes.

Afortunadament, pero, els valors que tradicionalment sempre han estat presents en la ruta de la seda encara es conserven. L'hospitalitat, espressada en diferents idiomes, se'ns manifesta constantment i l'acollida sempre es reconfortant. L'entorn, certament, es dur i inhospit pero la bellesa dels paisatges justifica l'esforc invertit en la seva aproximacio.

En definitiva, un viatge per no oblidar que ens ha aportat nous elements per poder entendre una mica mes aquest mon nostre tan complicat.

Una vegada mes gracies a tots/totes els que ens heu acompanyat. Si algu es decidis a transitar els mateixos camins i pensa que li podem facilitar alguna informacio indico el meu email.

Fins la propera

Francesc Sabater Corral

francescsabater@hotmail.com

OSH

2008-07-24T13:35:00.002+04:00

Ja som a Osh, la segona ciutat del Kirguistan. El cami fins aqui no ha estat facil ja que si be la teoria indica que el desnivell des de Sary Tash fins aqui juga a favor nostre, a la practica no es ben be aixi degut als colls intermitjos que ens trenquen el ritme, al vent en contra i al pessim estat de la pista/carretera. A mes des que hem entrat al pais plou diariament i, el que es pitjor, els gossos no deixen d'empaitar-nos amb risc serios de noves mossegades. Les iurtes se succeixen al llarg del cami, cobertes de pells amb la seva forma conica i les seves ximeneies treient fum mentre el bestiar pastura aprop. No falten els iacs, els ramats de cabres i ovelles i els cavalls, element indispensable de la cultura kirguisa. Osh representa per a nosaltres una ocasio per refer-nos cara al darrer tram del viatge, el que ens ha de dur fins a la capital, Bishkek. Aqui trobem menjar abundant i variat, allotjament digne (tot i que dels 3 dies que ens hi estem, 2 han estat sense aigua per una fallada en el subministrament) i sobretot un descans fisic i mental. Els carrers d'Osh, si be no tenen gaire cosa a oferir, si que mostren una curiosa barreja de races i nacionalitats. Es calcula que a la majoria kirguisa se li ha de sumar un 40% d'uzbekos (la frontera amb l'Uzbekistan es a tocar d'aqui) i una minoria russa que es delata pels cabells rossos i ulls blaus. A mes, no falten ciutadans dels paisos colindants: xinesos, pakistanesos, tajikos, kazakos, etc...Potser el lloc on es pot observar millor aquesta interessant barreja de races sigui el basar, un dels mes interessants de l'Asia central i que pressumeix de tenir una antiguitat superior als 2000 anys.

MURGAB

2008-07-24T09:29:00.007+04:00

Arribem a Murgab amb la sensacio d'haver superat el tram mes dur del viatge. Murgab, juntament amb la capital, Dushanbe, i Khorog, es un dels tres punts mes turistics del pais. Ara be, quedem una mica parats quan mirem el llibre d'anotacions de la homestay on ens allotgem: cap turista els darrers 20 dies i tan sols 10 entrades els darrers anys.

La veritat es que no hi ha gaire cosa a fer a Murgab. L'unic al.licient es el bazar que amb prou feines ven els productes mes basics i poca cosa mes. Aixo si, nosaltres ens hem buscat entreteniment, una visita a "l'hospital" per a que facin una ullada a la mossegada de gos que ha patit la Montse. I es que tractant d'orientar-nos pels carrerons un gos desaforat es cola sota una porta i li clava dentellada a la cama. Afortunadament tenia posada la vacuna de la rabia ja que en aquest hospital no hi ha de res i el poc instrumental que veiem no ofereix les minimes garanties sanitaries. Aixo si, ens asseguren que a Murgab no hi ha rabia (???)

Seguidament emprenem la ruta pel darrer tram de la Pamir Highway per terres del Tajikistan. Poc ens podiem esperar que el vent se'ns giraria en contra i no ens abandonaria fins al Kirguistan. Ens crida l'atencio la tanca de filferro punxagut que va reseguint la carretera, marcant la frontera amb la Xina. Son quilometres i quilometres d'una nova muralla forca intimidatoria que impresiona per la seva contundencia.

El coll mes alt d'aquest viatge es troba a 4655 metres, l'Ak-Baital Pass. Quan ja estic pensant que l'altimetre se m'ha espatllat, darrera una corba, miro amunt i trobo una inclinacio brutal als 3 darrers quilometres. El pendent es tan pronunciat, sempre amb vent en contra, que no tinc mes remei que baixar de la bici i arrossegar-la mentre maleeixo el coll. A l'altra banda l'asfalt ha desaparegut pero afortunadament tot es baixada.

Despres d'una nit d'acampada marcada per l'insomni i el mal d'alcada (dormim a 4250 metres) ens disposem a recorrer la darrera etapa pel pais. Com no podia ser d'una altra manera, frenats pel vent, ens dirigim a la frontera. Aquesta esta situada a la base d'un nou coll (i ja van...) i la policia, a falta d'un entreteniment millor, ens revisa totes les bosses. A nosaltres ja ens va be, aixi ens prenem una horeta de descans.

Superats els tramits duaners ens deixem caure pel pendent, ara ja en terres kirguises. Les diferencies son espectaculars: de cop i volta canvia la tonalitat del terreny. Deixem enrera l'aridesa i el color marro del Tajikistan i ens endinsem dins d'un mon verd i humit (si, trobem les primeres tempestes en 1 mes). Sentim les marmotes que xiulen al nostre pas i veiem els primers cavalls a l'hora que les nombroses aligues ens passen fregant el cap. Sembla mentida que en tants pocs Km pugui haver un canvi tan radical. Finalment i despres de molt pedalar assolim la primera poblacio kirguisa, Sary Tash, estrategicament situada a mig cami entre la Xina (a 80 Km) i el Tajikistan, i refugi, segons apunten les males llengues, dels traficants d'opi. Nosaltres, pero, l'unic que constatem son els comvois de camions xinesos que es dirigeixen cap al seu pais a traves de l'Iresham Pass.

LA VALL DEL WAKHAN

2008-07-23T05:46:00.003+04:00

Finalment ens hem decidit per transitar la vall del Wakhan, un passadis natural compartit pel Tajikistan i l'Afganistan.

Les vistes son espectaculars, amb els cims nevats de la serralada del Hindu Kush de rerafons. Ha coincidit que dissabte se celebra un mercat a la zona fronterera on coincideixen afganesos amb tajikos. Nosaltres hi hem pogut assistir gracies a l'ajut d'una senyora de la fundacio Aga Khan que representa una de les branques de l'Islam, els ismaelites, forca implantada en aquestes terres i que ofereix ajut desinteressat a tot aquell que ho necessiti, a mes d'implantar programes de desenvolupament social.

El mercat se celebra en una illa "terra de ningu" enmig del riu Pyanj. A la nostra banda els policies ens retenen els passaports i ens permeten el pas fins arribar al tancat a l'aire lliure on te lloc el mercat. Observem que els venedors tajikos ja fa estona que s'han instal.lat, pero hi falten els afganesos. Mirant a la banda dreta del riu divisem una llarga cua d'afganesos a l'espera que les seves autoritats permetin el pas. De cop i volta, coincidint amb l'aixecament de barreres, comencen les corredisses, homes carregats amb enormes farcells que doblegats pel pes de les seves carregues s'afanyen a prendre possessio dels millors emplacaments a la zona que tenen assiganda (tajikos a l'esquerra, afganesos a la dreta). Pero hi ha una cosa que crida l'atencio: no hi ha dones!! La nostra acompanyant ens explica que les afganeses no tenen acces al mercat i a mes ens recorda que conve no fer fotos ja que no tots els afganesos les accepten de grat.

D'aquesta manera assistim a l'espectacle del mercat: catifes afganeses i productes manufacturats canvien de mans amb rapidesa mentre totes dues parts s'entenen en farsi, la llengua que comparteixen juntament amb els iranians.

Jo, per la meva part, seguint la meva deria col.leccionista intento aconseguir unes monedes el que em costa mes del que m'imaginava, pero finalment m'ensurto.

Proseguim la nostra ruta per la vall gaudint de les vistes a la nostra dreta. Acampem quan conve i ens allotgem en homestays quan podem. En una d'aquestes cases comprovem com l'aigua de consum l'agafen directament del riu...que baixa color marro xocolata. Buff, sort que portem filtre. Tot i aixi a cada litre l'hem de desmontar i netejar a fons ja que la sorra de l'aigua ens col.lapsa el mecanisme.

La pista que remonta la vall fins a connectar amb la Pamir Highway, des de la poblacio de Langar fins a la carretera, es la ruta mes dura que haguem fet mai. Son 101 Km desastrosos, molt i molt durs, que ens minen la moral i ens fan desitjar no haver-nos ficat per aquestes terres. De fet no sabem de ningu que hagi pedalejat aquesta via en el nostre sentit (si en sentit contrari), on el desnivell es maxim. Passem dels 2900m de Langar fins als 4344m del Khargush Pass, pero el de menys es l'alcada. El problema es que la pista esta en molt mal estat, hi ha molts bancs de sorra on cal arrossegar les bicicletes i a mes pel cami no hi ha res, tan sols un puesto militar a mig cami. De fet inclus decidim que si passa un transport l'agafarem pero durant els 2 dies que triguem en remontar aquesta pista comprovem que la mitja de 4x4 o similars al dia es de 2-4 vehicles, i evidentment aquests ja van plens...

Per acabar-ho d'adobar, quan estem a punt d'acampar ens comencen a picar de manera insistent mosquits (que ningu digui que per sota dels 3000 no n'hi ha)

Aixo si, tenim la satisfaccio de contemplar un grup de camells bactrians, d'aquells que segles enrera formaven part de les caravanes que transportaven tota mena de productes per la ruta de la seda i que encara avui en dia es fan servir pel transport de mercaderies a la vessant afganesa

CYCLING THE PAMIR HIGHWAY

2008-07-10T12:09:00.003+04:00

Uffffff!!. Per fi som a Khorog, un descans merescut despres de tantes jornades esgotadores. I es que per aqui la calor es senzillament in-su-por-ta-ble. Recordo que quan vam sortir de Dushanbe, ja fa uns 8-10 dies ( ens sembla una eternitat ), el termometre de l'hotel marcava 37 graus...a les 8'30h del mati.

Entre les 11-15h ja no sabem on amagar-nos, el problema es que cal seguir pedalejant per arribar a fi d'etapa. No obstant sempre arriba un punt en que no podem continuar i ens entaforem en algun cau amb una mica d'ombra esperant que la calor cedeixi un pel. Mengem l'omnipresent "Xorba", un caldo amb un tall de carn, bevem la nostra racio d'aigua amb gas i te i ens atipem de pa i albarcocs ( presents per tot arreu ) posant-nos novament en marxa.

La gent es extremadament hospitalaria, fet que potser compensa el pesim estat de les pistes, en la seva major part sense asfaltar i en un horrible estat ( roques sense compactar en molts trams). En algun indret brigades de xinesos allisen el cami amb la intencio de preparar les infraestructures del pais pel desembarcament dels seus productes.

Durant els darrers 3/4 dies hem pedalejat per la vessant esquerra del riu Pyanj. A l'altra riba es troba l'Afghanistan, pais molt lligat historicament amb el Tajikistan ( comparteixen la regio del Badakhshan, on ens trobem ara mateix ) . Es veu un pais pobre, amb un nul desenvolupament de les infraestructures, simplement amb caminets d'una amplada de 2 metres per on transiten els habitants amb els seus ases, amb alguna casa de fang molt de tant en tant i poca cosa mes. Per la nostra banda ocasionalment ens aturen parelles de militars que per matar l'avorriment examinen la documentacio, ens demanen aigua i deixen que ens fotografiem. Se suposa que estan aqui per controlar l'entrada d'opi provinent del pais vei. I es que crida l'atencio la gran quantitat de Mercedes, 4x4 i cotxes d'alta gamma en un pais gairebe sense carreteres on es dificil subsistir, no es dificil imaginar d'on surten els diners...

Igualment sobta els tancs deballestats abandonats a peu de carretera i els retols anunciant la presencia de camps de mines. Se suposa que son restes de la retirada de la Unio Sovietica despres de la seva humiliant derrota a l'Afghanistan. Quan experimentem la duresa d'aquest entorn no podem evitar una certa solidaritat amb els soldats batuts en retirada. Trobem tombes al marge del cami amb cascs dels seus antics propietaris, restes de municio, retols al.lusius a antigues campanyes militars...en definitiva tenim la sensacio de pedalejar per una zona molt castigada per la guerra.

Pero ja n'hi ha prou de reflexions. El que cal es apurar aquestes hores de descans i acabar de prendre una decissio sobre la ruta a seguir: o be continuar per la Pamir Highway cami de Murgab, una ruta aparentment mes senzilla amb grans vistes sobre els cims del Pamir, o be prendre la ruta sud seguint les passes de Marco Polo per la vall del Wakhan, reseguint la frontera afghanesa per una ruta no en tan bon estat.

Una vegada a Murgab, on esperem arribar d'aqui a 4/8 dies, en funcio de la ruta triada, intentarem tornar a contactar tot i que no esta garantida l'existencia d'internet. A partir d'aquest punt ens endinsarem per les altes muntanyes del Pamir, amb un coll de 4600m, en direccio al Kirguistan...

DUSHANBE

2008-07-02T18:06:00.004+04:00

Som a la capital del Tajikistan. Dificil resumir tantes vivencies en tants pocs dies. La veritat es que des que vam entrar en aquest pais anem de sorpresa en sorpresa.

Comencant per la frontera, que mes que una frontera allo semblava un area de servei abandonada. Cap turista, el policia ens entrega un full de declaracio de bens...en rus. Amablement "s'ofereix" a omplir-lo a canvi de 5 $, ens hi neguem. Passats uns instants el senyor cedeix i ens dona la benvinguda al pais.

Els primers quilometres es fan agradables, tot va perfecte fins a que un espavilat comenca a fer cabrioles amb la seva bici davant meu i finalment aconsegueix que xoquem. La meva ronyonera salta pels aires, el xaval va per terra, m'emprenyo com una mona i li dic de tot, sort que els danys han estat minims.

Seguim endavant i a la primera poblacio demanem un espai per plantar la tenda. Per la nostra sorpresa resulta que a la planta de dalt de la casa se celebra un casament, total que tots convidats cap amunt. A l'entrar primer saludem els ancians respectables que a modus de passadis van examinant un a un els convidats. Seguidament ens seuen a taula, evidentment amb els homes (la Montse entra en el lot), les dones seuen a la banda contraria. Sense parlar una paraula de tadjiko comencem a intimar amb els nostres veins. Que si Espanya guanyara l'Eurocopa, que si no, i vinga a brindar amb Vodka i Conyac. Per ojo, no es beu un xupito i punt, no, cada cop que a algu se li acut brindar es fa en tasses reglamentaries i cal buidar tot el contingut. Aviat queda clar que la Montse i jo som molts rarets ja que tot just ens mullem els llavis. Aixo si, quan deixes la tassa de seguida et passen un tall de sindria, com si aixo minimitzes la turca que acabes agafant...

Seguim endavant i al vespre dormim en una "Chaikhana" que es com se'n diuen les cases de te a les vores del cami. Cap a mitjanit, tenint en compte que la calor no em deixa dormir, m'aixeco i m'acosto a la gasolinera del davant per seguir la final de l'Eurocopa. Evidentment en aquesta poblacio ja tothom sap d'on som i nomes veure'm arribar en fan passar dins de la garita. Aquesta es la part positiva, la negativa la trobarem l'endema quan comencem a gratar les incontables picades de puces que hem arreplegat.

El dia seguent ens sorpren amb milers de xinesos treballant a la carretera, sembla ser que el pais vei s'ha decidit per donar un cop de ma a les malmeses infraestructures locals i estan creant carreteres que bona falta que fan. Ens recorda molt la situacio que van viure fa uns mesos al Tibet, els mateixos sistemes de treball. Arriba un moment en que ens comenten que podem estalviar un dia de cami prenent el tunel que tot just estan obrint al pas. Mare meva, no ens ho esperavem. Son 4'9 Km de tunel en obres, sense cap sistema de ventilacio (i jo diria que de seguretat) amb tot de brigades i vehicles treballant al seu interior i fuites d'aigua que arriben pels genolls. Afortunadament el bon seny dels treballadors ens impedeixen de pedalejar pel seu interior i fan parar al primer camio que passa per alla (transport de sorra), fent-nos pujar amb tot l'equipatge adalt de tot. Se'm fa dificil descriure les sensacions viscudes dins del tunel, nomes referire que ha estat una sort no passar amb les bicis, sincerament no se com haguessim acabat...

Seguim endavant i quan arriba l'hora de dormir demanem permis per acampar a un senyor d'aquells que sembla sortit de qualsevol capitol de les mil i una nits: barba blanca fins al pit, aspecte venerable, i com no podia ser d'altre manera extremadament hospitalari. Dormim al seu costat acceptant el seu menjar (sopar i esmorzar) acompanyats puntualment amb les seves pregaries a Al.la.

La seguent etapa ens acosta a la capital, a Dushanbe: grans avingudes de l'epoca sovietica amb arbres a banda i banda i 36 graus de temperatura, aixo no hi ha qui ho aguanti. Pels seus carrers observem la rica barreja de poblacio, tadjikos amb kirguisos, russos i algun turista accidental que es poden comptar amb els dits de les mans. Malauradament fan aparicio les primeres diarrees, sera questio de descansar un parell de dies...

SAMARCANDA

2008-06-27T19:40:00.002+04:00

Per fi som a Samarcanda, una de les joies de l'Asia central i punt culminant de l'arquitectura mogol. Aqui tot es superlatiu, cada nova madrassa eclipsa l'anterior i et fa sentir petit mentre contemples una successio inacabable de cupules, mosaics, torres, minarets...

El turisme, contra tot pronostic, practicament es inexistent: les altissimes temperatures, l'hermetisme del regim que governa Uzbekistan des de la seva independencia, fa menys de 20 anys, o el baix grau de desenvolupament de les infraestructures, son factors que poden explicar el reduit nombre de turistes.

I aixo explica la curiositat de la gent i que constantment et demanin pel teu pais d'origen. Es inevitable el comentari sobre el darrer partit de l'Eurocopa amb Russia (mes d'un es confesa seguidor dels russos) per acabar desitjant-te sort a la final.

El que potser no es poden imaginar es que si tot va be el diumenge, dia de la final, serem acampats en algun raco de les muntanyes Fann, ja dins de Tajikistan, on de be segur les possibles celebracions no ens treuran la son...

BUKHARA

2008-06-26T14:17:00.006+04:00

Bukhara. Dificil explicar les sensacions que experimentem contemplant aquesta joia del centre d'Asia, exemple de la rica arquitectura mogol. Minarets i palaus se succeixen al costat de mesquites i madrasses coronades per hermoses cupules de tonalitats blavoses que evoquen les mil i una nits. Aixo si, la calor es impressionant. Ens comenten que estem per sobre de 40 graus. Potser exageren potser no, qui ho sap, pero la sensacio d'estar-nos coent dins d'un forn es molt real. La veritat es que tremolem nomes de pensar que dema passat ens pugem a sobre de la bici i comencem a pedalejar cap al Tajikistan. L'arribada, com sempre, complicada. A tota una nit sense dormir hem de sumar part de l'equipatge impregnat de crema del sol (se m'ha oblidat tancar-la en bossa de plastic), una cronorellotge d'una punta a l'altra de Tashken buscant l'estacio de tren correcta i 7 hores addicionals de tren fins a Bukhara...sense seient, el que ens ha deixat un pel tocats, pero ara tot ja queda enrera. El pais, sorprenent. Una curiosa barreja de races on dominen les etnies d'origen turc (els uzbekos estandars) amb kirguisos provinents de l'Asia mes oriental i una minoria russa que ocupa part de les dependencies administratives. Observem com perviuen usos i costums de la tot just acabada de superar etapa comunista. Aixi, constantment ens demanen el passaport per a qualsevol tramit, fins i tot per comprar el bitllet de tren. Esgotem les darreres hores en aquest meravellos emplacament i dema a primera hora viatgem a Samarcanda. A partir d'aqui s'acaben les excuses, tothom a pedalar!!

CAP A SAMARCANDA

2008-06-23T19:36:00.006+04:00

De nou en marxa. Aquest cop hem decidit tornar a l'Àsia, en concret seguir les passes de Marco Polo i transitar la mítica Ruta de la Seda amb bicicleta. Per davant ens esperen ciutats de llegenda com la mateixa Samarcanda, Osh, Biskek, etc...així com paisatges àrids força espectaculars recollits a la serralada del Pamir. Al llarg de 40 dies pretenem recórrer 3 països (Uzbekistan, Tajikistan i Kirguistan) pel centre d'Àsia pedalejant uns 2000 Km per pistes majoritàriament en no gaire bon estat que ben de segur faran d'aquesta travessa una experiència inoblidable

DE TORNADA A CASA

2007-11-19T19:32:00.000+04:00

Ja som a casa. Despres d'haver cremat els darrers dies pel nordest de l'Índia (Sikkim i Darjeeling) hem volat des de Delhi deixant darrera nostre l'habitual rastre d'exclamacions, negatives i cares de sorpresa dels empleats dels aeroports quan pretenem facturar les bicicletes. Encara es massa d'hora per fer una valoracio del viatge. L'experiencia, pero, ha estat interessant des de molts punts de vista. Certament les dificultats no han faltat al llarg del cami pero amb entusiasme i il·lusio s'han pogut superar. El preu, pero, uns quants quilograms que hem perdut per les pistes del Tibet i unes quantes picades de mosquits per les planures del Terai, a mes d'un profund cansament. Aquest viatge ens ha permet una aproximacio a la realitat actual del Tibet. Hem pogut parlar amb pares atrapats al Tibet xines que tenen els fills exiliats al nord de l'India, el Nepal o el Bhutan. Igualment hem escoltat als fills a l'altra banda de la frontera quan es planyen que no poden visitar els seus pares. A mes hem comprovat els resultats de la politica colonitzadora xinesa, la progressiva substitucio de la poblacio autoctona per l'etnia Han, majoritaria a tot el pais, i la lenta perdua de la identitat tibetana. Tot aixo, evidentment, dins del marc incomparable de l'Himalaia on la sola contemplacio de les muntanyes compensa totes les dificultats passades. Vull agrair el suport de tots aquells que ens heu acompanyat durant aquest viatge. Amb els vostres escrits ens heu animat i donat una empenta en els moments mes dificils. Sense la vostra col·laboracio ben de segur que les pujades haguessin estat molt mes pronunciades i el fred molt mes intens. Gracies de debo i fins el proper viatge!! francescsabater@hotmail.com

SIKKIM

2007-11-01T18:10:00.000+04:00

Una setmana. Hem hagut d'estar a Katmandu tota una llaaaaaarga setmana, en una ciutat que a mes ja coneixiem d'una anterior visita. I tot aixo gracies a les autoritats indies, i es que finalment hem decidit seguir amb les bicicletes els 16 dies que encara ens queden de viatge a traves de l'India i, es clar, necessitavem el Visat. L'ambaixada india te'l fa suar de valent, et fa entregar papers i tornar a l'ambaixada 3 dies diferents, al final ja te saps el cami de memoria. La questio es que ja tenim el passaport en regla i dema mateix sortim cap al sud del Nepal, cap al Terai, una zona ben diferent de les muntanyes dels Himalaia amb alcades de 200 metres, parcs naturals i zones de conreu. Ens dirigim cap al Sikkim, un departament de l'India situat entre el Nepal i el Bhutan de tradicio budista. Caldra tornar a posar a punt les bicicletes per encarar noves carreteres i pistes de muntanya.

EVEREST

2007-10-26T17:58:00.000+04:00

Ho hem aconseguit. Finalment hem arribat al camp base de l'Everest. Abans, pero, hem hagut de superar el Pang La, un nou pas de 5000m no asfaltat que ofereix com a recompensa un dels paratges mes espectaculars del Tibet. Davant nostre, en aquesta impresionant balconada, observem pics mitics com el Makalu, l'Everest i el Cho Oyu, entre d'altres. Practicament ens posem a plorar davant de tanta bellesa, i es que el panorama es increible. Pero no tot son flors i violes. Aquesta ruta es transitada per nombrosos grups organitzats que en 4x4 resolen en un parell de dies l'aproximacio al camp base. Els habitants dels poblets que travessa la ruta, viciats pel turisme, han perdut tota la vergonya i es dediquen a llencar pedres, robar el que puguin i intentar fer caure de la bici als soferts ciclistes, tot aixo amb la complicitat dels adults. Una vegada al camp base ens esperaven temperatures sota zero: a les 08h del mati erem a -8 graus, calia esperar com a minim a les 11h per sortir a fer quatre fotos. Els dits de les mans, el nas i els llavis encetats, els peus insensibles. Una tos persistent que encara dura i uns quants quilos de menys es el balanc final, ben mirat poca cosa en comparacio amb l'experiencia viscuda. La resta del cami, fins a la frontera amb el Nepal, ha estat un suplici: les temperatures no feien mes que baixar, la pista no estava asfaltada i a sobre a partir del migdia s'aixecava un fortissim vent que va estar a punt de fer-nos abandonar i pujar dalt d'un camio. Per acabar-ho d'adobar el darrer tram de la ruta, la baixada fins a la frontera, es troba en obres. Aixo vol dir retencions, pols i mes pols, voladures....Sincerament teniem ganes de sortir del Tibet i emigrar a terres mes hospitalaries Avui per fi hem arribat a Katmandu. No ens ho podem creure, fa calor, la gent somriu, hi ha de tot i no ens hem de seguir barallant amb la policia (que per cert ens va tornar a enxampar al mateix camp base de l'Everest i ens va multar de nou, aquest cop tan sols 5 euros per barba!!)

LHATSE

2007-10-16T12:00:00.000+04:00

Som a Lhatse, a pocs dies de l'Everest. Aquesta darrera part del viatge, des que vam abandonar Lhasa, te aventatges i inconvenients. Potser la principal aventatja consisteix en que no perdem alcada d'una manera tant descarada com en trams anteriors, gairebe sempre ens mantenim per sobre de la cota 4000m. L'inconvenient, pero, es que sovint se'ns presenta el temut mal d'alcada que es tradueix en un molest mal de cap que ens acompanya durant tota l'etapa. Ja falta poc per arribar al camp base de l'Everest. Esperem arribar-hi en uns 3 dies tot i que avui no som tan optimistes ja que ha canviat el temps: comenca a fer fred i el vent s'ha aixecat en contra. Si tot segueix aixi ens haurem de plantejar abandonar aquest tram del viatge i continuar directament cap al Nepal, caldra estar atents a la previssio metereologica.

CAMI DE L'EVEREST

2007-10-14T12:56:00.000+04:00

Sortim de Lhasa cap al Camp Base de l'Everest. Optem per seguir la Friendship Highway variant sud, una ruta preciosa amb paisatges de gran interes i que presenta la dificultat de 2 colls de prop de 5000m i algun tram sense asfaltar. A mes aquesta variant conte l'al.licient de contenir monestirs, estupes i forts molt ben conservats, dels millors en aquesta zona del Tibet meridional

LHASA

2007-10-07T13:26:00.000+04:00

Per fi. Ja som a Lhasa. Han estat poc mes de 2000 Km i 26 jornades de bicicleta. Hi ha hagut de tot: pistes en mal estat, rierols desbordats que inundaven el cami, trams en obres, carreteres asfaltades en bones condicions, zones amb risc d'esllavisades, alguna nevada, etc... L'orografia igualment es complicada: la ruta remunta les estribacions dels Himalaia i constantment alterna ports de muntanya de mes de 5000m d'alcada amb les parts mes baixes de les valls, sobre els 2000m, per haver de pujar novament. Sovint la moral es veu afectada ja que resulta dur haver de desfer tot el desnivell que tants esforcos ha costat, sabent que a continuacio cal tornar a pedalar costa amunt. Pero ha valgut la pena. Lhasa representa una victoria parcial en el nostre viatge i una bona dosi de moral per coronar el camp base de l'Everest i arribar a Katmandu. Ara descansem uns dies en aquesta ciutat tan sorprenent. Caminem pel barri antic, relativament lliure de la influencia xinesa i que encara conserva els seus trets diferencials i visitem els nombrosos monestirs impregnant-nos de l'atmosfera budista.

REDADA NOCTURNA

2007-10-06T13:40:00.000+04:00

Havia de passar. Finalment ens han enganxat. Va ser ahir, despres de sopar, a la poblacio de N.Gyamda, a uns 280 Km de Lhasa. Com sempre ens va costar trobar allotjament, ningu ens volia. Finalment una pensio de mala mort ens va acollir. Cap a les 22'30h la policia truca a la porta de l'habitacio. Un agent uniformat i un policia de paisa, placa en ma. No ens entenem tot i que crec que tots sabem de que parlem. Em passen un mobil i algu a l'altre costat em demana si tenim permis oficial per pedalejar pel Tibet. La resposta es obvia, es impossible aconseguir cap permis si no es a traves d'una agencia oficial. Seguidament la veu m'indica en un angles pesim que entregui els passaports als policies que tinc al davant i que dema a les 09h del mati vindran per continuar parlant. Nit d'insomni. L'endema rebem la visita promesa. Ens fan pujar a les bicis i seguir el cotxe patrulla fins a la comissaria. Ens fan entrar en un despatx i ens preguen que prenem seient. Ens ofereixen unes ampolles d'aigua i, de manera molt pausada, comenca l'interrogatori. Tracte molt cortes, preguntes molt evidents. Declarem que venim de Lhasa amb la intencio que ens facin donar mitja volta. L'estrategia funciona, ens diuen que lamentablement no podem continuar endavant i ens obliguen a "tirar enrera" cap a Lhasa, que en realitat es cap a on ens dirigim. Aixo si, ens fan signar amb el polze tacat de tinta vermella 3 o 4 papers, i ens comuniquen que ens han de multar. Comenca la negociacio amb 50 euro per cap i despres d'un tira i arronsa ho deixem en 20 i, aixo si, un justificant que ens permet arribar fins a Lhasa. Prenem les bicicletes i encara sense creure'ns-ho comencem a pedalejar com a bojos. Lhasa ja es a tocar...

A LES PORTES DE LHASA

2007-10-01T15:30:00.000+04:00

Som a uns 4 dies de Lhasa, tan sols ens queda superar un port d'uns 5000m i recorrer uns 350 Km de carretera asfaltada. No podem evitar una certa sensacio d'optimisme ja que Lhasa representa la culminacio del nostre primer objectiu. Estem sorpresos per la indiferencia amb la que ens tracta la policia. Diariament ens avancen gran quantitat de vehicles policials i militars i creuem una mitja de 2-3 barreres pero fins al moment ningu no ens ha aturat. Aixo si, darrerament la gran majoria d'hotelers ens neguen l'entrada i ens adrecen a la comissaria. Nosaltres, posant cara d'innocents, diem que si, pero a la que girem cantonada ens allunyem el mes rapidament possible. Ahir, sense anar mes lluny, vam entrar a Bayi, potser la ciutat amb pitjor reputacio pel que fa a control policial despres de Markham, la porta d'entrada al Tibet. Vam demanar per dormir a uns 8 llocs i la resposta en tots ells va ser identica: pels estrangers no hi ha res. Doncs be, quan ja era fosc vam decidir marxar i acampar al marge de la carretera. Quan abandonavem la ciutat vam localitzar un darrer hotel, ja a les afores, i la nostra sorpresa va ser que aqui si que ens van acceptar, potser per que el propietari se sentia segur a l'ampara de la nit...

DINS DEL REGNE DE KHAM

2007-09-27T07:41:00.000+04:00

El viatge avanca i afortunadament la policia no ens posa problemes. Cada dia ens topem amb diversos cotxes patrulles mentre pedalem, i a mes ens avancen combois militars de 50 o mes vehicles que es limiten a saludar-nos i deixar-nos enfarinats amb la pols de la pista, pero res mes. En canvi si que trobem reticencies al moment de trobar allotjament ja que els hostalers no ens volen i sistematicament ens adrecen als edificis governamentals. En aquests casos ens toca buscar alternatives mes discretes... Els desnivells de la ruta, no cal dir-ho, son brutals. Cada dia pugem i baixem ports inacabables, tot sota un sol de justicia. Els aprovisionaments els fem en petites botigues i consisteixen sobretot en uns pots de fideus liofilitzats que reconstituim amb aigua bullint que ens faciliten a qualsevol lloc. Crec sincerament que el pais quedaria aturat sense l'existencia dels omnipresents termos: hotels, botigues, restaurants...depenen d'aquests estris. Els aspectes que ens criden mes l'atencio son el concepte de la higiene, el soroll i la falta d'intimitat. Tot i portar ja varis dies viatjant ens es dificil acostumar-nos a les constants escopinades (al carrer o dins dels edificis), al nivell dels lavabos, als crits o a la presencia de fum. Altres fets de la vida quotidiana son mes facils d'assimilar, com menjar amb palillos o haver de comunicar-nos amb mimica. Actualment ens trobem a Bomi, aproximadament a uns 650 Km de Lhasa. Si tot va be arribarem en poc mes d'una setmana. Hem de superar un parell de ports d'uns 5000 metres i, sobretot, el temut control militar de Bayi, que per estar situat en una zona fronterera te fama d'estricte.

5220m

2007-09-22T07:44:00.000+04:00

Ahir va ser una jornada dura, esgotadora, i ja van... El dia anterior vam sortir de Markham (3900m) de matinada, sense fer soroll i emparats per la foscor. Despres d'escalar el coll de Lao-Shan La de 4338m, vam baixar a una alcada de 2700m. El recorregut va anar acompanyat amb el pas d'un enorme comboi de camions militars que aixecaven pols al seu pas. A continuacio vam tornar a pujar fins assolir el coll de Joba La, a 3900m. A partir d'aqui una nova baixada, ja de fosc, fins trobar refugi en una petit poblet situat al fons de la vall (3600m) on ens vam poder refer amb els ommipresents fideus, arros i te. I ahir va venir la guinda, una remuntada de mes de 1500m de desnivell per una pista de sorra, i es que en aquestes terres encara no ha arribat l'asfalt. La pujada, exigent, s'anava complicant a mesura que guanyavem alcada. Per sobre dels 4500m apareix el mal de cap, i per acabar-ho d'adobar, a uns 10 Km del cim ens sorpren un temporal de neu que ens complica enormement l'ascensio. Finalment, envoltats d'un paisatge enfarinat, assolim els 5220m del Dungda La. A l'altra banda, un fort descens de 34 Km. Als primers trams observem, uns revolts per sota nostre, una parella de llops que juguen al mig de la pista. Ens deixem caure amb desesperacio i en un parell d'hores perdem prop de 1400m de desnivell. Deixem enrera la neu, el fred i el mal d'alcada. Busquem allotjament a la poblacio de Dzogang. La prudencia aconsella passar de llarg i acampar a les afores, pero estem cansats i no ens resistim a la temptacio d'una bona dutxa, dormir sota cobert i menjar calent. Tal i com ens temiem,a la recepcio de l'hostal ens demanen la documentacio. L'encarregat ens pren els passaports i els fotocopia. Els entregara a la policia? Ara mateix estem massa cansats com per preocupar-nos excessivament. Ja veurem com acaba tot plegat...

IL.LEGALS DINS DEL TIBET

2007-09-19T17:34:00.000+04:00

Doncs si, finalment ens trobem dins del Tibet. Arribar fins aqui ha estat molt i molt dur, i no tenim cap garantia que en qualsevol moment no ens aturin i ens facin enrera. L'etapa anterior al creuament de la frontera tibetana discorre per una vall regada pel riu Mekong. La pista es infernal, amb constant voladures i treballs d'acondicionament pel seu futur asfaltat (ja fa anys que dura), treballs que es fan majoritariament de forma manual, a pic i pala. Risc constant de despreniments i esllavissades, sempre cal tenir un ull posat en la paret rocosa de la nostra dreta. En un revolt veiem una tanca aixecada al costat d'una caseta de policia, amb la llegenda "The tibetean police wellcome you" Per si de cas apretem els pedals i no mirem enrera, tot i que sembla que no hi ha ningu. Ja som dins del Tibet. Passem la nit en un hostal, en estat d'alerta, gairebe esperant que en qualsevol moment ens visiti la policia. Res. L'endema creuem un segon control a les afores de la poblacio, Yangjing. De lluny veiem un militar i casualment, en el precis moment que ens acostem, deixa el seu lloc i se'n va al lavabo. No cal dir que apretem les bicicletes i saltem la segona barrera. A partir d'aqui un port infernal que culmina als 4200m, tot sense asfaltar i ple de pols, i un tunel sense il.luminar. Trobem altres 2 catalans i una parella de francesos que han dormit al marge de la pista, no fos cas que els interceptessin a l'hostal. Amb els dos primers descendim el port i busquem refugi on passar la nit, en aquest cas al terra d'una botiga. Avui som a Markham, tradicionalment un dels dos checkpoints de tota la ruta on "cauen" mes occidentals. Per ara estem tenint sort, esperem que tot continuii igual. Dema tenim previst passar el control d'aquesta poblacio a les 6'30h, a partir d'aqui sera dificil trobar internet i no gaire recomanable deixar-se veure. D'aqui fins a Lhasa, 1200 Km. Ja falta menys!!

CARA I CREU

2007-09-15T16:04:00.000+04:00

Doncs si, tenim una de freda i una de calenta: La bona es que vaig aconseguir reparar la llanta de la Montse, i ara torno a ser, despres d'un llarg viatge de tornada, al punt d'inici des d'on dema tenim previst continuar amb el viatge. La dolenta es que acabem de coincidir amb un cicloturista canadenc que acaba de ser "convidat" amablement per l'exercit i la policia (uns l'han posat a disposicio dels altres) a abandonar el Tibet. Nosaltres intentarem entrar d'aqui a 2 o 3 dies, ja tenim a punt els passamuntanyes i tot l'equip de camuflatge. S'accepten apostes...

CAP A KUNMING

2007-09-13T14:49:00.000+04:00

Doncs si senyor, la decissio ja esta presa. Una trista roda no ens podia esgarrar el viatge, com a minim sense plantar cara. Dema a primera hora volo cap a Kunming. A la butxaca tinc una adreca que he tret d'internet d'una botiga on sembla ser que tenen experiencia en bicis estrangeres. Nomes falta que tinguin la peca que necessito. Tinc de les 11h a les 20h per moure'm per la ciutat i aconseguir reparar l'avaria, ja que el vol de tornada es a les 21:30h. Sera tornar a Zhongdian, dormir i l'endema, a les 07h del mati, 6 o 7 hores mes de bus superant de nou ja no se quants ports de 3000 i 4000m fins a retrobar la Montse i, espero, poder continuar el viatge. La lletra petita esta en el suplement que volien fer-me pagar per portar una roda de bici a l'avio (pero si es tot el meu equipatge)i les dificultats que ben de segur em trobare a l'aeroport de Kunming per fer-li entendre al taxista on vull anar, pero aixo sera una altra historia...

DIFICIL DECISSIO

2007-09-12T19:21:00.000+04:00

Desgraciadament les coses s'han comencat a torcer... Ahir vam encarar la primera etapa dura de debo, vam sortir de Benzilan, a 2200m d'alcada i en aproximadament 70 Km vam fer un triple port amb una alcada maxima de 4350m, la veritat es que ha estat l'ascencio mes dura que jo recordi. A mes del cansament l'etapa va tenir una altra consequencia: es va trencar la llanta de la roda del darrera de la Montse. Desgraciadament per la zona on ens trobem no existeixen recanvis, per la qual cosa he hagut de retrocedir en bus durant 7 hores fins a Zhongdian, i aqui em comenten que tampoc hi ha res a fer. El dilema es el seguent: O be volo dema cap a Kunming, la capital del sudest de la Xina, on se suposa (tampoc es segur 100%) que trobare recanvis, tot invertint com a minim 200 euros i 3 dies del viatge o be accepto una roda de sisena ma sense cap mena de garanties i tot creuant els dits enfilem cap a Lhasa. A mes, la Montse s'ha quedat a Deqin amb el que queda de les bicis i tot l'equipatge i es impossible contactar amb ella. Ho vaig a consultar amb el coixi!!

DORMIR EN UNA LLAR TIBETANA

2007-09-09T12:39:00.000+04:00

L'etapa ha estat dura. Hem comencat a pedalejar sota la pluja als 1850m i hem recorregut 62 Km fins arribar als 3200m, i quan per fi trobem la poblacio no hi ha ni rastre de cap allotjament. Demanem a varies persones per un lloc per dormir, i tothom ens fa el gest de continuar endavant, com si fos tan facil. Estem rebentats, per aixo acceptem de seguida l'oferiment d'una senyora d'anar a casa seva. La casa, situada en un ambit rural, consta d'estable i pati al nivell inferior i vivenda a sobre. Per accedir-hi hem de fer equil.libris sobre una pasarel.la de fusta per no trepitjar la femta que s'amuntega al pati. A banda i banda, gallines, vaques i porcs contemplen com pugem les escales fins entrar a l'espai habitable, una sala de fusta on s'hi troba la llar de foc al voltant de la qual s'hi reparteixen els membres de la familia aixi que tornen de les dures feines del camp. El sopar consisteix en arros bullit amb patates i bolets ratllats. La comunicacio es dificil, l'unic que aconseguim transmetre es el nostre pais d'origen ("Sipaia")i poca cosa mes. Mirades de complicitat entre els membres de la familia alhora que espien el nostre comportament a taula. Situacions incomodes i violentes, no sabem com demanar on es el WC o on es l'aixeta per rentar-te, pero mes val se prudent i observa les actituds dels de casa. El tema del lavabo aviat queda clar, cal anar a la cort amb el bestiar, i pel que fa a la higiene es resol amb cullerons d'aigua bullint que aboquen sobre una perola. I arriba l'hora d'anar a dormir. La mestressa de casa estira unes mantes al terra de la mateixa sala on de seguida s'hi fica un dels nois, i a continuacio ens fa gest que ens posem al costat. Abans que sigui massa tard treiem els nostres sacs de dormir i ens col.loquem en un raco, mentre ens demanem si pegarem ull. Optem per treure l'alarma que tenim col.locada a les 07h, no fos cas que despertessim els nostres amfitrions. A les 5'35h ens desperta la mestressa de casa mentre encen el foc. La familia es mobilitza, els fogons comencen a cremar i el te amb mantega aviat esta servit. Potser no ha estat la nit mes comoda de la nostra vida pero agraim l'hospitalitat d'una gent humil que no ha dubtat en acollir-nos en un moment dificil. Quan comencem a pedalejar, cap a les 07h, observem tota la familia treballant sobre un camp de cereal, la falc a la ma suant de valent. Segurament no imaginen l'experiencia que ens han regalat i que dificilment oblidarem

A LES PORTES DEL TIBET

2007-09-08T14:25:00.000+04:00

Ens trobem a Zhondiang, la darrera ciutat amb una certa entitat abans de penetrar al Tibet. Som a 3200 metres d'alcada i ja hem pedalejat uns 500 Km en part passats per aigua esquivant la conduccio anarquica i sovint suicida dels xinesos. El cami fins aqui no ha estat facil. La Xina es un pais complicat pel viatger occidental, on a cada pas es fa latent la barrera cultural que separa el mon occidental de l'univers xines. No s'ha d'oblidar que durant molt de temps el pais ha viscut aillat de tota influencia externa, i aixo es nota. Practicament ningu no parla angles i la comunicacio sovint es fa impossible. Com a mostra, els problemes que hem trobat en poder escriure aquestes linees, i es que el govern xines malfia de qualsevol factor extern que escapi al seu control i hem hagut de buscar una via alternativa per poder accedir al nostre bloc. Per ara les principals dificultats, a mes de les idiomatiques, radiquen en el clima, sovint plujos, i els riscs de la carretera. A partir d'aqui la cosa es preveu diferent. A Deqin, a uns 5 dies de cami, comencen els checks Points, o, el que es el mateix, les barreres de control. Oficialment per a viatjar pel Tibet cal un permis o Allien Travel Permit. El problema radica en que les autoritats xineses nomes concedeixen aquest permis a les agencies de viatge, el que vol dir que es impossible creuar el Tibet pel teu compte en bicicleta. Ara be, hi ha gent que ho ha aconseguit, internet es ple de vivencies de cicloturistes que han arribat a Lhasa i mes enlla pel seu compte. Es tracta d'intentar passar de la manera mes discreta possible aquests controls, i aixo vol dir fer-ho de matinada, o be tapats amb un passamuntanyes i no mirar enrera (en aquest punt cal assenyalar que hi ha cicloturistes xinesos que ajuden a confondre les autoritats), o be tenir sort i aprofitar que els policies estan ocupats amb algun camio i passar de llarg al mes aviat possible. Tenim, pero, l'avantatge de coneixer on son situats aquests controls ja que els xinesos son poc donats a canviar els controls, i nosaltres tenim un llistat amb la localitzacio exacta d'aquests punts. Hi ha, pero, altres elements que ens tenen preocupats, entre els que vull destacar els mastins tibetans. Hem tingut oportunitat de trobar-nos cara a cara amb un d'ells (aixo si, convenientment subjectat per la mestressa de l'hostal) i la veritat es que fan posar els cabells de punta. Altres elements que ens preocupen son el fred que esta fent al Tibet i la caiguda d'un pont que dona acces al Camp Base de l'Everest. Totes dues novetats ens les han facilitat turistes que trobem en sentit contrari, i ens son de gran utilitat. Esperem poder tornar a comunicar-nos abans de penetrar al Tibet

PREPARACIÓ

2007-08-22T09:47:00.000+04:00

Una setmana. Tan sols falta una setmana per començar el viatge. El proper dimecres 29 d'agost volem cap a Kunming, al sudest de la Xina, i des d'allà continuem en tren fins a Dali des d'on pretenem escalar en bicicleta les estribacions de l'Himàlaia tot creuant el Tíbet fins a katmandú.

Una travessa complicada on conflueixen diversos factors que dificulten el viatge: l'alçada, el fred, els gossos salvatges, l'excès de zel de la policia són només uns quants dels inconvenients que ens esperen al llarg del recorregut.

Un viatge, però, que representa la culminació dels somnis de qualsevol cicloturista i que esperem poder explicar en aquest bloc sempre que les comunicacions ho permetin.

2007-08-20T09:48:00.000+04:00