30 de setembre 2021

PEDALANT PER FRANÇA II: DES DE LA BORGONYA FINS A L'ALSÀCIA

 

 








LA BORGONYA

Aquest any optem per traslladar-nos fins al punt d’inici del nostre recorregut amb cotxe; així doncs, després de 650 inacabables quilòmetres per autopistes franceses i sota una fina pluja aparquem el nostre vehicle a les afores de Lyon i preparem les alforges per emprendre una nova aventura.

Poc puc explicar de Lyon, capital de la macroregió d’Auvergne-Rhône-Alpes i tercera ciutat més gran del país després de París i Marsella. Sense temps per visitar-la vam emprendre la nostra ruta dirigint-nos al centre per carrers molt poc concorreguts (som a diumenge) fins a trobar el pont de Lattre de Tassigny que, franquejant l’enorme Rhône, mena directament al túnel de la Croix-Rousse. Aquest túnel travessa una petita península fins desembocar als peus del riu Saône, afluent del primer i amb qui conflueix al centre de Lyon per continuar conjuntament el seu recorregut a la recerca del Mediterrani. Amb una longitud d’1’7 Km, aquesta estructura té la particularitat de compaginar el pas de ciclistes i vianants amb autobusos, mentre que la resta de vehicles es desvien per un segon túnel. Probablement sigui un dels túnels més respectuosos amb els ciclistes de tot el món: permet el pas amb seguretat i amb un carril per sentit de bicicletes mentre que els vianants caminen per un tercer carril paral·lel. Els autobusos circulen pel darrer carril que es troba perfectament separat per un tanca de formigó, i tot raonablement ben il·luminat i amb indicacions de la distància recorreguda a intervals regulars.


Ens trobem a l’inici de l’Échappée Bleue, una de les véloroutes franceses més populars que enllaça Lyon amb Luxemburg i que nosaltres seguirem inicialment. Pedalem a la vora del Saône gaudint d’un paisatge fluvial amb una vegetació exuberant que acompanya el pas de vaixells carregats de troncs i que travessa poblacions com Neuville, on prenem un cafè sorpresos per la manca de la mascareta del propietari tot i la vigència del seu ús. Acampem a Mâçon en un càmping infestat de mosquits sorpresos novament per la falta de control del nostre certificat de vacunació, i és que pensàvem que a França s’hi mirarien més, amb això de la Covid...







A les afores de Mâçon prenem una via verda que en sentit nord-oest ens ha de conduir fins a Cluny. Aquest tram de l’etapa té la particularitat de travessar un altre túnel, en aquest cas el Tunnel  du Bois Clair que no té res a veure amb l’anterior. Es tracta d’un antic túnel ferroviari, el més llarg de França –i alguns apunten que d’Europa- reconvertit en ciclovia (1’6 Km) i al que s’hi accedeix en lleuger ascens; abans d’endinsar-nos-hi contemplem, a la nostra dreta, la silueta majestuosa del castell Berze le Chatel que, des del seu privilegiat emplaçament dalt d’un turó, sembla observar la nostra marxa.














El túnel, il·luminat de manera precària, és força humit, amb una temperatura constant d’uns 11ºC, el que obliga a entrar ben abrigats. La vessant oposada, en marcat descens, ens condueix de forma decidida fins a les afores de Cluny.

Hem canviat de demarcació administrativa, ara som a la regió Bourgogne-Franche-Comté.  Aprofitant que és l’hora de dinar optem per descansar i fer una ullada a l’antiga abadia benedictina, i quin millor lloc per gaudir d’una visió global que pujar a la Tour des Fromages (segle XI).

Continuem la pedalada per carreteres secundàries deixant a la nostra  esquerra Taizé, petita població coneguda per la seva comunitat religiosa que organitza aplecs de joves cristians europeus, i uns pocs quilòmetres més enllà arribem a Cormatin i el seu elegant castell del segle XVII que em recorda els seus cosins de la vall del Loire.

Decidim allargar l’etapa pedalant per una agradable via verda esquitxada de gira-sols i, al fons, camps de conreus amb bales de palla mentre assaborim la dutxa i el sopar que ens esperen al càmping. Quina no serà la nostra sorpresa quan descobrim, 14 Km més enllà, que la cantina del càmping es troba tancada per descans setmanal i que no queda cap altre remei que desfer el camí fins a Cormatin.

L’endemà, un cop recollida la tenda, pugem de nou damunt les bicicletes per tornar a recórrer els nostres entranyables 14 Km que ja podríem fer amb els ulls tancats i, a l’alçada de Mousseau, virem a l’esquerra enllaçant amb una nova via verda que segueix el traçat d’una antiga via de tren i que ens porta per racons tan sorprenents com el viaducte de Crainseny, parcialment envaït per la vegetació. Continuem per carreteres secundàries com la D-28, sovint d’un sol carril que travessen poblets com Culles-les-Roches, Germagny, Le Puley...poblacions envoltades de camps de conreu amb la presència puntual de caps de bestiar, un entorn rural que sembla congelat en el temps.













Finalment, a Blanzy, les nostres cames ens condueixen al Canal du Centre, via fluvial que al llarg de 126 Km comunica els rius Saône i Loire i envolta la Borgonya per la seva vessant meridional. La pista paral·lela correspon a una secció de l’Eurovélo 6 i de la mateixa manera s’engloba dins la véloroute “Le Tour de Bourgogne à Vélo”. En aquest punt, coincidint amb un entorn més urbanitzat, observem la presència d’un nombre creixent de cicloturistes pedalant per la riba del canal.


Dinem uns entrepans en un supermercat de Montceau-les-Mines i seguidament ens endinsem dins la comarca ramadera del Charolais, que és el bressol d’una de les races vacunes de carn més conegudes del món. El nostre pedaleig es veu acompanyat per magnífics exemplars de tonalitat clara, molt musculosos i  en alguns casos amb una argolla al nas que ens observen amb indiferència mentre pasturen. El terreny, ondulat al començament, es va aplanant mentre se succeeixen grans extensions de prats d’un verd cridaner. Arribem al càmping de Palinges just quan comença a ploure i tenim la sort de trobar lliure una iurta que ens permet passar la nit sense ensurts. Abans, però, sopem el menú de la cantina -per ser més exactes, la cuina es troba dins d’un antic autobús reconvertit en food-truck- que consta, com no, d’un memorable filet de vedella a la llosa amb patates.




La pluja es retira i ens permet continuar pedalant mentre gaudim d’aquells petits detalls que caracteritzen la França rural: la presència dels famosos i enormes cargols de la Borgonya, tan preuats per a la cuina francesa (i en perill d’extinció), algun rètol anunciant un celler proper, caps de bestiar enormes de mirada noble i posat majestuós així com antigues edificacions com el Château de Digoin.




Arribem a Paray-le-Monial, bonica població amb edificis singulars com la casa renaixentista d’un ric comerciant del segle XVI, la Maison Jayet, ocupada actualment per les dependències de l’ajuntament i que destaca pels medallons de la façana, així com per una de les joies de l’arquitectura romànica, la basílica del Sacré-Coeur (segles XI-XII).

A poc més de 10 Km s’hi troba Digoin, que assolim fàcilment tot recorrent la riba del canal mentre ens relaxem amb la contemplació d’un flux intermitent d’embarcacions entre les que crida l’atenció unes barcasses que drenen el fons per evitar l’acumulació excessiva de matèria orgànica.

Després de devorar un deliciós croissant d’ametlles continuem la marxa fins ensopegar amb una obra d’enginyeria espectacular, el pont-canal de Digoin. Aquesta curiosa estructura del segle XVIII té una longitud de 243 metres i els pilars dels seus 11 arcs estan banyats pel Loire, mentre que per sobre, a 12 metres d’alçada, llisquen plàcidament les aigües d’un canal lateral.





















Prosseguim cap a Bourbon-Lancy per una pista perfectament asfaltada corresponent a l’Eurovélo 6, llàstima que les darreres pluges hagin fet caure un enorme arbre que bloqueja el pas, fet que ens obliga a desmuntar les alforges i fer exercicis de funambulisme tot carregant les bicis per sobre d’entortolligades branques amb l’ajut d’un altre ciclista. Finalment, després d’una etapa força intensa, acampem  i aprofitem la resta de la tarda per fer un volt per la població, destacant les seves cases medievals de tonalitats ocres i entramats de fusta.

Després d’uns dies ennuvolats, per fi ha aparegut el sol. Amb la injecció d’optimisme que proporciona el bon temps, ens dirigim cap al nord pedalant a un molt bon ritme per un terreny trencacames i, a uns 5 quilòmetres de Decize, abandonem la companyia del Loire en el seu curs cap a l’Atlàntic així com l’Eurovélo 6 i iniciem el recorregut del Canal du Nivernais, una nova via fluvial de 174 Km que uneix el Loire amb el Yonne (qui al seu torn enllaça amb el Seine) i que va des de Decize fins a Auxerre.


Aquest canal es va construir entre el 1784 i 1843 amb la finalitat de transportar fins a la capital la fusta estreta dels boscos de la zona de Le Morvan. Pel camí trobem diverses aus: blauets, agrons, corbs marins i inclús alguna cigonya que ens observa altiva des dels seus nius.

En un dels acollidors bancs de fusta repartits al llarg del camí dinem uns entrepans de pernil dolç amb mantega mentre observem al nostre davant les maniobres de les embarcacions per superar les diferents rescloses. I, a l’entrada a Châtillon-en-Bazois, contemplen un senyorial castell mentre busquem el càmping.

Mentre relaxem les cames passejant pels carrers del poble ens adonem del recent pas del Tour en contemplar els aparadors de les botigues, guarnits amb mil-i-un detalls relatius al món del ciclisme i on destaca una bicicleta penjada d’un balcó en un equilibri impossible...

I, per sopar, no puc evitar demanar una dotzena de cargols à la bourguignonne, tot i que més tard me n’assabentaré que majoritàriament s’importen de països com el Vietnam ja que com he assenyalat anteriorment, l’espècie local ha minvat molt degut sobretot a l’ús dels pesticides.

Esmorzem un cafè amb pastes i continuem pedalant pel Canal du Nivernais que aviat contacta amb el riu Yonne que recull les aigües provinents del massís de Morvan, situat a la dreta del nostre recorregut. La ruta travessa poblacions com Corbigny i Clamecy i a l’horitzó s’hi retallen les siluetes de castells mentre que pel canal ens sorprenem amb la presència de 3-4 coipús, un rosegador provinent de Sud-Amèrica que en un primer moment confonc amb llúdrigues i que ha esdevingut una espècie invasora (actualment també se la pot trobat al nord de Catalunya).

Muntem la tenda a Coulanges-sur-Yonne, des d’on l’endemà, sense el pes de les alforges, ens dirigim a Vézelay situat a 23 Km dins del parc natural de Morvan. Aquesta reserva conté un ric patrimoni cultural i natural i ocupa la part central de la Borgonya. Just abans d’ingressar-hi ensopeguem amb el magnífic Château de Faulin, un decorat perfecte del segle XV on filmar una pel·lícula de capa i espases. I, després d’una pujada exigent, fem cap a Vézelay, recinte medieval i referent per la Cristiandat coronat per l’impressionant basílica de Sainte Marie Madeleine i, com anuncia un rètol a l’entrada del poble, un des plus beaux villages de France.

Aquest temple romànic, erigit sota la influència de l’abadia de Cluny, ha acollit al llarg de la història milers de peregrins que acudien a visitar les relíquies de la santa; igualment constitueix el punt d’inici  d’un dels quatre camins de Sant Jaume francesos, la Vía Lemovicensis.

Deixem la basílica i els carrers costeruts de Vézelay i tornem al càmping en un ràpid descens. Mirant de refiló el cel, decidim arriscar-nos, recollir la tenda i pedalar fins a Auxerre on tenim reservat l’allotjament. En una etapa que més aviat sembla una contrarellotge, aconseguim recórrer prop de 60 Km entre les 14h i les 17h, sempre fidels al traçat del canal. I, al vespre, per sopar, em veig obligat a iniciar una tanda d’antiinflamatoris ja que el temps humit i els darrers excessos estan castigant els meus canells...

Auxerre és una de les ciutats que més m’han agradat i a les que val la pena dedicar tota una jornada. Situada al nord-oest de la Borgonya, la població s’estén a la riba del riu Yonne i conté un ric patrimoni històric que es pot visitar seguint l’excel·lent circuit dissenyat per l’oficina de turisme. Així, proveïts d’una petita guia que té, com a fil conductor, la figura del Cadet Roussel mitjançant unes plaques de bronze incrustades al terra, visitem aquesta encisadora vila medieval tot endinsant-nos en un entramat d’estrets carrerons atapeïts d’antigues cases amb elements de fusta, apreciant les obres d’art i restes arqueològiques de la catedral i altres esglésies i abadies destacables i finalitzant el periple al barri mariner. Ens sorprèn, però, la inesperada troballa d’una petita plaça molt ben cuidada dedicada als republicans espanyols, una emotiva exposició sobre l’exili provocat pel franquisme.












Ens acomiadem d’aquesta preciosa ciutat des d’un dels ponts sobre el riu i continuem el viatge paral·lels al Yonne fins a Migennes, on abandonem la seva companyia i tombem cap a la dreta pedalant per una ciclovia que ressegueix el traçat  del canal de Bourgogne. Aquest canal connecta les aigües del Yonne amb les del Saône a Saint-Jean-de-Losne i s’engloba dins la véloroute “Le Tour de Bourgogne à Vélo”.

El dia continua força tapat i de tant en tant s’escapa un tímid plugim, però aconseguim acampar a Tonnerre sense haver mullat la tenda. No ens podem perdre, però, dues joies amagades en aquesta discreta població: l’Hôtel-Dieu, una immensa nau medieval erigida al 1293 per Marguerite de Bourgogne destinada a atendre els malats i considerada com la més gran d’Europa, i la Fosse Dionne (font divina), una piscina circular de 14 metres de diàmetre alimentada per filtracions calcàries originades a uns 40 Km de Tonnerre. Aquest dipòsit atrau les mirades de curiosos captivats per la tonalitat de les seves aigües, d’un blau turquesa hipnòtic, així com per l’aureola de misteri que envolta el seu origen, que presumiblement es remunta als temps dels celtes.















La pluja ens ha fet passar una mala nit. Ens llevem com exèrcit derrotat i recollim la tenda del camp de batalla, dirigint-nos cap a Tanlay a la recerca d’un bon cafè. Ja més refets, pedalem fins a Ancy-le-Franc, on lliguem les bicicletes en una barra i visitem  el famós castell renaixentista. Ens passegem entre salons sentint la mirada de personatges il·lustres representats en quadres i admirem el mobiliari ricament ornamentat. Deambulem per passadissos que comuniquen diferents sales i alcoves i, per acabar, desemboquem en uns jardins bellament treballats...on descobrim que ha sortit el sol.







La jornada finalitza al càmping de Montbard i que per cert està infestat (i molt) de mosquits, fet força habitual i que la gent atribueix a unes fortes pluges caigudes fa poques setmanes.

I, per pluja, la que haurem de patir durant la següent etapa. Inicialment visitem la veïna Abbaye de Fontenay, conjunt monàstic cistercenc catalogat per la Unesco molt ben conservat.  Fundat el 1118 per Bernard de Clairvaux, té un estil molt auster amb escassos elements decoratius. Em crida l’atenció, en un edifici lateral, la farga, que des de finals del segle XII aprofita la força del rierol canalitzat per darrera de l’edificació per fer girar  mitjançant una enorme roda un engranatge que connecta amb un martell a l’altre extrem i que colpeja el metall. Un rètol assegura que constitueix una de les primeres indústries europees i l’indret on es va inventar el martell hidràulic.








A l’alçada de Venarey-les-Laumes comença a ploure, fet que no ens impedeix pujar a Alèsia, mític escenari del setge i posterior derrota de Vercingetòrix , tantes vegades recreada a les pàgines d’Asterix....Suem de valent pedalant per pendents força pronunciats fins assolir el replà final on s’hi troba l’estàtua del malaurat cabdill gal i que sospitosament té les faccions de Napoleó III qui la va erigir al 1865, qui sap si pensant en la posteritat...



Amb la tranquil·litat de tenir una reserva per la nit, optem per continuar la pedalada a través dels espais més rellevants de la zona, tot dirigint-nos a un altre des plus beaux villages de France, Flavigny-sur-Ozerain. La tria resulta un fracàs ja que cada cop plou amb més insistència i aviat decidim deixar-nos de visites per posar la directa i pedalar els darrers 40 Km fins a Pouilly-en-Auxois. I, com acostuma a passar, mentre busquem per les afores de la població la ubicació exacta de l’hotel on tenim la reserva, se’m desprenen les alforges del darrera de la bicicleta i obliga a fer una reparació d’emergència.

Ens recuperem amb una nit de descans i un bon esmorzar i continuem la ruta fins a Dijon. Pel camí ens desviem per visitar alguns dels múltiples castells que es troben repartits per la regió, com ara el de Chateauneuf-en-Auxois. No sé si cal que insisteixi en que la pluja ens obliga de nou a equipar-nos amb els gore-tex i limitar les visites. Seguim el canal paral·lels al riu Ouche mentre contemplem ànecs i agrons fins ingressar, a través d’uns jardins, a la ciutat de Dijon.








A l’igual que vam fer a Auxerre, decidim aparcar les bicis un parell de jornades per explorar els tresors de Dijon i Beaune. Comencem dirigint-nos a l’oficina de turisme on ens faciliten, per un mòdic preu, una guia amb els circuits més interessants per recórrer el casc antic, en aquest cas seguint unes plaques metàl·liques incrustades al terra amb el símbol de la ciutat, l’òliba.

Capital de la Borgonya i antiga seu ducal, Dijon conté un ric patrimoni històric-artístic amb gran quantitat de mansions amb entramats de fusta, una monumental església de Notre-Dame amb la famosa òliba esculpida en una paret externa (i que la llegenda convida a tocar amb la mà esquerra) així com nombrosos edificis notables com l’antic palau ducal que en l’actualitat conté el magnífic museu de Belles Arts. I, per cert, em va sorprendre el fet que tots els museus de la ciutat fossin gratuïts, una bona manera de potenciar la cultura.











L’endemà ens traslladem amb tren a la veïna Beaune amb el propòsit de visitar el famós hospital medieval Hôtel-Dieu. El primer que destaca d’aquest edifici d’estil gòtic-flamíger quan s’hi accedeix des del pati interior són els vius colors que adornen la teulada en complicades formes geomètriques, tot un cant a la fantasia i que ens deixa embadalits. L’enorme nau interior mostra una recreació de les tasques de les monges que, des del segle XV, cuidaven dels malalts més humils de la regió, amb fileres de llits ocupant les parets laterals i cortines que oferien una certa intimitat. Segons avança la visita, observem la capella, una cuina perfectament equipada i una farmàcia d’època.









Però seria injust oblidar el paisatge que s’estén entre Beaune i Dijon i que contemplem des del tren. Aquesta porció de terreny, coneguda com la Côte-d’or, destaca per les extensions de vinyes que produeixen uns dels vins més famosos del món. Existeix un carril bici que forma part del recorregut Le Tour de Bourgogne à Vélo, i que travessa aquestes explotacions vinícoles, si bé nosaltres optem per continuar el nostre recorregut en sentit oest, cap a Besançon.

D’aquesta manera, abandonem Dijon per una complicada xarxa de carrils que ens menen a les afores de la població fins enllaçar amb un canal que, uns quants quilòmetres més avall, ens durà a Saint-Jean-de-Losne. Transcorreguts uns 45 minuts ens adonem que ens hem descuidat els bidons a l’apartament i dubtem si recular o continuar endavant. No volem perdre més temps així que decidim passar l’etapa amb una ampolla d’aigua a l’espera d’adquirir nous bidons. La via que seguim és molt estreta i gens transitada i l’herba, que creix sense mesura, ens mulla els peus i rasca les cames.





Prenem un cafè en una terrassa de Saint-Jean-de-Losne, gaudint d’un dia radiant, i a continuació creuem el Saône per un pont flanquejat a dreta i esquerra per banderes de diferents nacions. Ens incorporem a un carril lateral que acompanya el riu fins abandonar-lo uns quilòmetres més enllà tot girant a la dreta incorporant-nos al Canal du Rhône au Rhin. De nou aquest tram forma part de l’Eurovélo 6 que comunica l’Atlàntic amb el Mar Negre. Enrere queda la Borgonya amb les seves vinyes, viles medievals i senyorials castells i ens endinsem dins del departament del Jura.

Els nombrosos nenúfars surant sobre les plàcides aigües del canal ens donen la benvinguda a Dole, ciutat bressol de Louis Pasteur. Muntem les tendes al càmping de les afores i ens dirigim al centre de la vila, vagarejant pels seus carrers medievals mentre fent temps pel sopar.



Encetem l’endemà buscant un Decathlon per reposar els bidons i, sense perdre més temps, ens dirigim a la recerca d’un nou carril que discorre paral·lel al riu Doubs. Decidim no desviar-nos a les salines d’Arc-et-Senans, un dels principals atractius de la zona, i continuar a bon ritme per la vall del Doubs. Aconseguim mantenir una mitjana força acceptable que ens permet arribar a Besançon a primera hora de la tarda.

L’entrada a Besançon la realitzem per un traçat sinuós que segueix els meandres del riu. Observem embarcacions turístiques endinsar-se dins de túnels que comuniquen els diferents braços del riu. Damunt dels nostres caps, la visió de la imponent fortalesa de la ciutat ens acompanya fins al càmping.

L’endemà adquirim un “Tourist Pass 24h” que ens permet desplaçar-nos al centre amb tramvia i visitar la famosa ciutadella. Situada al capdamunt de la població, aquesta impressionant fortalesa del segle XVII dissenyada per Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban, està catalogada com a patrimoni de la humanitat per la Unesco. Es tracta d’una obra mestra de la enginyeria militar construïda per Louis XIV al 1674 que reforça les defenses naturals que ofereix la seva estratègica ubicació. Des de les seves muralles s’obtenen vistes espectaculars sobre el casc antic i els giravolts del Doubs, i la seva construcció va resultar tan cara i complexa que el Rei Sol, en finalitzar l’obra, va preguntar al genial enginyer si estava feta d’or.








Abandonem la ciutadella baixant per carrers força inclinats i descobrim restes de la petjada romana (arc de triomf de Marc Aureli...) al costat de la catedral així com la façana de la casa natal de Victor Hugo, i al vespre, abans de regressar al càmping, passegem pel bulevard a la vora del riu.





L’endemà recuperem el canal i ens dirigim cap a l’Alsàcia seguint el curs del Doubs i el seu inseparable Canal du Rhône au Rhin. Recorrem un carril bici que travessa un dels paratges més bells del viatge, amb escenes de postal a la vora del riu. Les intenses pluges de les darreres setmanes han augmentat el nivell de les aigües, que acaronen les fulles dels arbres tot creant idíl·lics miralls de mil colors mentre els cignes exploren els seus marges. Travessem poblets amb les seves esglésies coronades per campanars guarnits amb colors brillants i,  allà cap al migdia, amb 60 Km recorreguts i el dipòsit amb la llum de reserva encesa, ens aturem a Baume-les-Dames per visitar la boulangerie local. 






Hem arribat a Montbéliard abans del que ens pensàvem i valorem si allargar l’etapa per tal d’aprofitar el bon temps però pel que sembla l’oferta d’allotjament fins a Mulhouse és escassa, per la qual cosa decidim fer parada i fonda i, de pas, visitar el Châteu des Ducs de Wurttemberg, una agradable pedalada pel centre de la vila.

Avui és el dia en que ingressem oficialment a l’Alsàcia. Continuem recorrent el canal tot deixant a la nostra esquerra l’accés a la històrica i inexpugnable ciutat de Belfort. Aquesta vila representa el darrer reducte de la dignitat gala des de que, allà cap a l’any 1870, França va perdre les províncies de l’Alsàcia i la Mosel·la  a la guerra franco-prussiana amb l’excepció de Belfort, que va oposar una heroica resistència motiu pel qual en l’actualitat no forma part de la regió del Grand-Est sinó que roman circumscrita, com a darrer bastió, dins la regió Bourgogne-Franche-Comté que ens disposem a abandonar.


L’ALSÀCIA

Ingressem a l’Alsàcia pel departament de l’Haut Rhin. El Canal du Rhône au Rhin ens mena directament al centre de Mulhouse (o Mülhausen), la segona ciutat de l’Alsàcia després d’Estrasburg. Al davant de l’estació de trens uns rètols indiquen la separació de les Eurovélo 6 (que hem seguit els darrers dies) i l’Eurovélo 5, que és la que prenem a continuació i que uneix Brindisi amb Londres. Mentrestant, observem com a les aigües del canal un coipú albí enorme s´hi capbussa alegrement, potser per celebrar la proximitat del Rhin a escassos quilòmetres.






Nosaltres tombem en sentit nord-oest cap a Cernay. Aviat ens adonem que la senyalització de l’EV5 no té res a veure amb la que hem anat seguit fins ara. Ens extraviem a les afores de Mulhouse i hem de parar reiteradament per no perdre el camí, barallant-nos amb el GPS i suant de valent en un dia en que sembla que hagi tornat l’estiu. Finalment aconseguim arribar al càmping de Cernay que ens depara una sorpresa: la presència de cigonyes. I és que, tal com comprovarem al llarg dels següents dies, aquestes simpàtiques aus són un dels símbols de l’Alsàcia i se les pot trobar dins dels seus gegantins nius en teulades, campanars i copes dels arbres.

L’Alsàcia es troba delimitada a l’oest per la serralada dels Vosges, barrera natural que la separa de la Lorena, i a l’est pel riu Rhin que llisca paral·lel a la frontera alemanya. Es tracta una franja de terreny d’uns 250 Km de llarg esquitxada per preciosos poblets medievals envoltats de vinyes que produeixen uns dels millors vins del món. Escenari de mil batalles, aquesta regió ha basculat entre França i Alemanya al llarg dels segles, fet que explica que en l’actualitat la toponímia sigui bilingüe.

Al nostre davant se’ns dibuixen dues alternatives: abordar l’Alsàcia “des de les altures”, seguint la Route des Crêtes, o bé pedalar per la vessant oriental dels Vosges en l’anomenada  Véloroute du Vignoble.












Decidim endinsar-nos dins del Parc naturel régional des Ballons des Vosges prenent la D431 seguint la Route des Crêtes. La carretera, molt aèria, segueix la carena de la serralada i travessa el parc, una magnífica manera de visitar-lo; l’escalada és dura, durant uns 25 quilòmetres superem més de 1000 metres d’alçada travessant boscos de pins, fagedes i avets fins a coronar el Col du Grand Ballon (1343m). A mitja ascensió ens aturem per visitar la  Nécropole nationale du Silberloch-Hartmannswillerkopf que amb prop de 1300 tombes constitueix un memorial que recorda els combats que van tenir lloc en aquesta zona durant la 1era guerra mundial. I és que al llarg de les dues grans guerres del segle passat els exèrcits francès i alemany es van disputar cada pam de terreny amb un nombre elevadíssim de baixes. De fet, la Route des Crêtes que seguim va ser creada originàriament per l’exèrcit francès per tal de facilitar el trasllat de tropes i armament per aquests paratges d’alt valor estratègic.







Adalt de tot, al coll, lliguem les bicicletes i  prenem un corriol que ens mena en poc més de 10 minuts a unes antenes que regulen el trànsit aeri (alçada 1424m) i que constitueixen el punt més elevat del parc. Al costat contemplen l’enorme globus blanquinós que ens ha servit de referència durant els darrers quilòmetres de l’ascensió.

Continuem la pedalada gaudint de magnífiques vistes: a la nostra esquerra, al fons, les valls de la Lorena, amb bucòlics llacs, prats florits i ramats de vaques pasturant que no tenen res a envejar als de les valls suïsses; a la dreta, la planura de l’Alsàcia amb el Rhin que llisca paral·lel a la serralada dels Vosges i, més enllà, ja en terres alemanyes, les muntanyes de la Selva Negra. Som a cavall dels departaments de l’Haut-Rhin i el dels Vosgues  i la carretera va serpentejant fins assolir el col de la Schlucht (1139m). En aquest punt aprofito per fotografiar caps de bestiar espectaculars, amb els cossos pigats amb tonalitats fosques tot lluint uns pesats esquellots mentre ens contemplen amb indiferència.









 Abandonem les alçades virant cap a la nostra dreta i emprenem un llarg i pronunciat descens per la D417 fins a desembocar a la vall del Munster on trobem en primer lloc la localitat que dona nom a la regió (que deriva del mot “monestir”) i que és famosa pels seus formatges. Aprofitem per aconseguir uns plànols a l’oficina de turisme i continuem la pedalada, ara envoltats de turons replets de plantacions de vinyes infinites que perfumen l’ambient i ens omplen d’optimisme fins arribar a la nostra destinació, la bonica Turckheim, on acampem sota l’atenta mirada d’unes cigonyes.

L’endemà decidim aparcar les bicis i visitar la veïna Colmar, capital del departament de l’Haut-Rhin. La ciutat és preciosa si bé un pèl massa turística pel meu gust. Comencem la visita pel museu UnterLinden que conté el famós retaule d’Issenheim així com una gran varietat d’obres del gòtic i del Renaixement de l’Alt Rhin. Aquest museu, ubicat en un antic convent de monges, constitueix una parada obligatòria, sent, amb tota justícia, el museu més visitat de l’Alsàcia.










Passegem pel centre històric admirant les precioses cases amb entramats de fusta, decorades amb alegres colors a les façanes,  finalitzant el recorregut a l’antic barri de pescadors on actualment naveguen embarcacions turístiques solcant les aigües dels canals, fet pel qual aquesta zona és coneguda com la “Petite Venise”.

Però no tot són flors i violes a la plàcida Alsàcia, i inesperadament comencem a sentir una remor de fons que dona pas a una contundent manifestació en contra de les mesures anti-Covid implantades pel govern francès com, per exemple, l’obligació de presentar el passaport sanitari per accedir als restaurants.


 I al vespre, de nou a  Turckheim, participo en una passejada popular guiada per un “sereno”. Aquest històric personatge, guarnit amb capa negra, barret d’època i auxiliat amb un fanal, una llança i un corn metàl·lic, convida a seguir-lo en la ronda que realitza fa més de 500 anys i que permet apreciar les meravelles d’aquest petit poble medieval que va florir al voltant de la indústria del vi.


No volem abandonar aquest bocí de l’Alsàcia sense visitar la petita aldea d’Eguisheim, considerada per molts com el poble més bonic de la regió i un dels més macos de França. Així doncs, a primer hora del matí recollim la tenda i pedalem els escassos quilòmetres que separen les dues poblacions.


 Els carrers d’Eguisheim segueixen una distribució concèntrica que pivoten sobre la cèntrica plaça que va veure néixer el papa Lleó IX. El paviment està sembrat de llambordes, les façanes de les cases presenten els vius colors característic dels habitatges de la zona i tots els balcons i finestres estan guarnits amb generosos rams de flors. A més, els blasons de les cases recorden el passat de la vila, molt lligat al comerç vitícola, i uns rètols il·lustratius expliquen la vida i oficis a l’època medieval.





Pedalem entremig de vinyes per la Véloroute du Vignoble en un altre dia fantàstic fent parada a Kaysersberg i posteriorment a Riquewihr. En aquestes del viatge ja he esgotat els adjectius per definir la bellesa dels diferents poblets que creuem així com la placidesa del paisatge. Certament sembla que ens trobem dins d’un conte de Hansel i Gretel i el nostre estat d’eufòria només es veu escapçat per la tempesta que ens sorprèn al càmping.










Ens recuperem de l’ensurt amb un generós sopar: un Jambonneau on el tall de cuixa de porc  no cabia al plat i una ració de Baeckaoffa que desafiava qualsevol analítica de colesterol. I és que la cuina alsaciana no està pensada per a vegetarians: la xarcuteria, embotits, els estofats, les salsitxes....formen part de la majoria de plats (també de la famosa Choucroute, el plat nacional a on, a més de la col fermentada com a ingredient principal, no hi falten la cansalada, salsitxes, etc...)

I, per acompanyar aquest excés de calories, ja posats, res millor que un got de vi blanc de la famosa varietat local, el Riesling.










Continuem el nostre viatge a través de vinyes visitant poblets de fantasia com Ribeauvillé, Bergheim, etc...són aldees medievals amb un encant innegable, perfectament conservades i que no ens deixen indiferents. D’aquesta manera arribem a Sélestat i, aprofitant que anem bé de temps i un cop plantada la tenda, optem per escalar els gairebé 14 Km que ens separen de la imponent silueta del castell de Haut-Koenigsbourg, tot superant 500 metres de desnivell fins assolir els 757 metres. Lliguem les bicicletes a l’entrada i visitem aquesta magnífica fortalesa restaurada pel Kàiser Guillem II al 1900 (en aquella època l’Alsàcia pertanyia a l’imperi alemany).



Aquest castell impressiona per la verticalitat dels seus murs així com per la tonalitat rogenca de les seves muralles. La visita segueix un circuit que recorre les diferents dependències: pati, pont llevadís, cuina, celler, capella... destacant la part noble amb nombrosos elements de la vida quotidiana: tapissos, armadures, mobiliari, estufa de ceràmica, etc...que ajuden a recrear l’època medieval i renaixentista. Després de superar un bon tram d’escales s’hi accedeix a una plataforma ubicada a la part superior de la fortalesa des d’on gaudim de vistes espectaculars sobre l’Alsàcia, just al costat d’una mostra de peces d’artilleria. Ens podem considerar afortunats perquè tenim el temps just per completar la visita abans que tanquin el recinte. Ara toca recuperar les bicicletes, abrigar-se i emprendre la baixada fins al càmping. Per sopar, menú de Mc Donalds al costat d’una benzinera mentre la pluja torna a fer acte de presència.





















L’endemà pleguem la tenda mentre espantem els nombrosos mosquits. La gent comenta que no és normal una infestació de mosquits com la que estem patint aquest estiu, i pel que sembla, l’explicació podria estar relacionada amb els aiguats i inundacions que s’hi van registrar el passat juliol a la veïna Alemanya, possiblement lligats amb el canvi climàtic.

Ens dirigim cap al nord per la Véloroute du Vignoble. Pedalem per una discreta pista asfaltada deixant a dreta i esquerra extensions de ceps que s’exploten des de temps immemorials. Aquesta ruta s’estén just on els boscos dels Vosges, a la nostra esquerra, conflueixen amb  la planura de l’Alsàcia que s’obre a la nostra dreta. Travessen precioses aldees com Dambach-la-Ville, Andlau...tots poblets de postal que s’anuncien de lluny pels seus campanars punxeguts i les teulades triangulars de les seves cases. Endrapem uns entrepans a Barr, asseguts en un banc de la plaça de l’Ajuntament mentre admirem la preciosa estatueta neoclàssica emplaçada al mig de la font que representa un infant escoltant la remor del mar, flanquejada per unes faroles de forja i, com no podia ser d’una altra manera, tot guarnit amb mil poms de flors. L’edifici de l’Ajuntament, del 1640, presideix la plaça, amb una planta baixa porticada i una façana vermella coronada per un campanar d’agulla.









Finalment arribem a Obernai, una de les poblacions més famoses de la regió. Acampem a les afores i baixem al centre històric admirant els seus tresors: l’església neogòtica de St Pierre et Paul, un curiós pou renaixentista bellament esculpit, el campanar i com no, les seves cases amb entramats de fusta i façanes de vistosos colors. A l’hora del sopar creiem que és el moment d’atrevir-nos amb la Choucroute, que ens proporciona les calories suficients per tornar al càmping caminant.






Voldria comentar en aquest punt que l’Alsàcia és coneguda sobretot per les fires i mercats que s’hi celebren al Nadal i que, juntament amb el vi, són els seus dos principals atractius turístics. No tinc cap dubte que visitar aquestes contrades per Nadal deu ser una experiència inoblidable però seria una injustícia relegar l’Alsàcia la resta de l’any, per mi una de les regions més belles de França.


Ens dirigim cap al nord, cap a la frontera alemanya mirant de reüll l’estat del cel. El dia està força tapat i amenaça pluja, un dia rúfol, un dia de tardor. Som a l’Alsàcia menys turística que coincideix amb el final de la Véloroute des Vignobles. En cada poble constatem l’empremta alemanya sentint al nostre voltant el dialecte local i observant rètols amb la llegenda “Im Elsass” arreu, reivindicant el passat germànic d’aquesta regió. De tradició bilingüe, tothom coneix l’alemany (o l’alsacià, molt semblant) i el francès.

Segons em comenten vàries persones, la majoria de la població se sent còmoda amb l’status quo actual i no desitgen desvincular-se de l’estat francès per por a perdre les prestacions actuals; en un marc d’integració europea, la seva aspiració apunta a una major autonomia i reconeixement de la seva idiosincràsia, però dins l’estat francès.

Seguim pistes asfaltades perfectament senyalitzades tot creuant Molsheim, Wasselonne, Marmoutier...i a Saverne enllacem amb l’Eurovélo 5, pedalant de forma relaxada per un tram de canal que comunica amb el Rhin. A l’alçada de Steinbourg contemplem nius de cigonyes coincidint amb la transició del paisatge, que gradualment substitueix les vinyes per camps de blat. Finalment assolim Haguenau on fem la darrera plantada de la tenda.








Encetem la darrera etapa d’aquest viatge, i també la més llarga (al final ens sortiran 153 Km). Som al departament del Bas-Rhin, limítrof amb Alemanya. Seguim les indicacions de la ruta local 20 que ens condueix per carreteres discretes fins a Lembach, situat al bell mig del Parc naturel des Vosges du Nord. Pel camí observem un rètol que indica la distància a Santiago de Compostela: 2390 Km. Com acostuma a passar, el dia està força tapat però això no impedeix l’assalt al Col du Pfaffenschlick (375m). A poc de començar l’ascens ensopeguem amb les restes d’una obra d’enginyeria militar pertanyent a la línia Maginot, el Four-à-Chaux.

La línia Maginot es va idear com un conjunt defensiu que s’estén al llarg de 750 Km amb la finalitat de protegir el país enfront d’hipotètiques invasions. Construïda per França entre el 1929 i el 1940, aviat es va fer famosa per la seva inoperància per frenar la invasió alemanya. Ha passat a la història com un exemple de fracàs defensiu, si bé les restes que perduren constitueixen un testimoni de primera mà de la Segona guerra Mundial.





Malauradament no podem visitar el Four-à-Chaux. Els horaris són molt limitats i hauríem d’esperar 3-4 hores fins a que obrin la taquilla, temps que necessitem per completar el nostre itinerari. I és una pena, perquè les fotos de l’entrada mostren unes instal·lacions subterrànies amb tot el seu equipament original.

D’aquesta manera, conformant-nos amb la fotografia d’un tanc exterior, ens acomiadem d’aquest monument històric i continuem l’ascensió fins a coronar el coll. En aquest punt, envoltats de búnquers, tombem a la dreta i connectem amb la Véloroute de la vallée de la Lauter. Constatem l’aparició de noves explotacions de raïm, grans extensions de vinyes que alegren el paisatge. Fem cap a la localitat fronterera de Wissembourg on dinem uns entrepans i jo travesso la frontera un parell de quilòmetres només pel capritx de pedalar per Alemanya.

Se’ns ha fet tard i som conscients de la tirada que encara ens resta fins a Estrasburg. Col·loquem el pilot automàtic i ens mentalitzem per pedalar de forma constant i decidida per la Véloroute de la vallée de la Lauter fins a Lauterbourg, on tombem cap al sud i enllacem amb l’Eurovélo 15. Amb la llum de reserva encesa entrem en una épicerie per comprar pastes, fruita i beguda amb molta cafeïna i sense perdre temps continuem pedalant ja que encara ens falten 70 Km.







L’Eurovélo 15 segueix el traçat del Rhin des dels seus orígens a Suïssa fins a la desembocadura holandesa al llarg de 1230 Km. Quan vam planificar el recorregut pensàvem que tota l’estona pedalejaríem a la vora del gran riu però la realitat és que la majoria del traçat que vam completar transcorre d’esquena a aquesta via fluvial. M’agradaria explicar que vam gaudir d’aquesta darrera etapa però la realitat és que a mesura que avançava el dia l’angoixa s’anava apoderant del nostre esperit: cada vegada estàvem més cansats i assistíem impotents  a la possibilitat, cada cop més real, d’arribar a Estrasburg de fosc. Vam sospesar prendre un tren per estalviar-nos els darrers 30 Km però finalment vam optar per mantenir l’aposta i continuar pedalant com autòmats. D’aquesta manera, després d’esprémer el cos  al límit, aconseguim arribar a la recepció de l’hotel amb els darrers rajos de sol.

I, abans de tornar en tren a Lyon, dediquem un parell de jornades a visitar Estrasburg, capital de l’Alsàcia i una de les ciutats més boniques del país. A cavall de França i Alemanya, ens sorprèn el casc antic amb la gran concentració de cases medievals, els bulevards florits a la vora del riu i la seva magnifica catedral que de fet va ser la més alta del món fins al 1874 i, amb tota justícia, la segona més visitada de França després de la de Notre-Dame de París.












Igualment aprofitem per fer una visita a la seu oficial del Parlament Europeu; pensàvem que ens hauríem de conformar amb unes fotografies exteriors i ens vam trobar amb un programa de visites autoguiades gratuïtes, la veritat és que va valdre la pena contemplar la imatge de l’hemicicle que tantes vegades hem vist al telenotícies i recórrer els seus passadissos.













Un altre fet que ens va sorprendre va ser la gran quantitat de carrils-bici (pel que sembla, l’àrea metropolitana compta amb uns 600 Km), sent Estrasburg la primera ciutat de França i la quarta d’Europa pel que fa a la implantació d’aquestes vies.

I, ara sí, ens acomiadem de l’Alsàcia i d’aquest viatge tastant l’especialitat local, la deliciosa Tarte Flambée, una mena de pizza molt prima amb una base de crema i ceba suau que em fa qüestionar si realment he d’agafar el tren.

 

ETAPA

INICI

FINAL

KM

 

 

 

 

1

Lyon

Mâcon

97

2

Mâcon

Cormatin

56+27

3

Cormatin

Palinges

79

4

Palinges

Bourbon-Lancy

71

5

Bourbon-Lancy

Châtillon-Bazois

96

6

Châtillon-Bazois

Coulanges-Yonnes

84

7

Coulanges-Yonnes

Vézelay + Auxerre

104

8

Auxerre

Tonnerre

75

9

Tonnerre

Montbard

69

10

Montbard

Pouilly-Auxois

85

11

Pouilly-Auxois

Dijon

72

12

Dijon

Dole

61

13

Dole

Besançon

67+7

14

Besançon

Montbéliard

95

15

Montbéliard

Cernay

103

16

Cernay

Turckheim

92

17

Turckheim

Riquewihr

33

18

Riquewihr

Sélestat

54

19

Sélestat

Obernai

40

20

Obernai

Haguenau

102

21

Haguenau

Strasbourg

153

 

 

 

 

TOTAL

 

 

1722 Km

 

Viatge realitzat entre el 24 de juliol i el 22 d’agost de 2021 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater

 francescsabater@hotmail.com