A mig matí d’un calorós dia de
mitjans de juny baixem del tren a Ginebra amb les nostres bicicletes. Ens
disposem a encetar un nou recorregut pels contraforts dels Alps en sentit sud
fins Avinyó travessant els parcs naturals de Chartreuse i de Vercors
fins a les càlides terres del Luberon.
El nostre itinerari es basa en
gran part en la ruta dissenyada per France
Velotourisme coneguda com “Les
P’tites routes du soleil” que creua els Pre-Alps des de les fredes aigües
del llac Léman fins al Mediterrani.
Recorrem els carrers de la
popular ciutat suïssa esquivant els grups de turistes que es concentren al
voltant de l’icònic sortidor que desplaça l’aigua a pressió a 140 metres
d’alçada. Seguim les indicacions d’una ciclovia que aviat abandona la vora del
llac Léman en un pronunciat i
inesperat ascens fins a Cologny. La
nostra sorpresa és descobrir als jardins de l’ajuntament, a la dreta de la
carretera, un monumental cap de pedra de l’artista Jaume Plensa que sembla
donar-nos la benvinguda al país helvètic i que han batejat com a Wilsis.
Aviat creuem la frontera d’Hermance (totalment simbòlica, sense cap
mena de control) i arribem a un dels indrets més fotografiats de la riba del
llac, Yvoire. Es tracta d’un bucòlic
poblet medieval a uns 25 Km de Ginebra, al departament de l’Haute Savoie. Està catalogat com un dels
pobles més bonics de França i té raconets que em recorden el poble d’Astèrix.
Malauradament i, com acostuma a
passar, l’èxit ve acompanyat d’hordes de turistes que desvirtuen l’encant i
releguen la població a la categoria (segons la meva visió particular) de
decorat de cartró-pedra.
Després d’una breu passejada fins al petit port esquivant fileres de turistes, recuperem les bicicletes i ens dirigim a Thonon-les Bains entremig de camps de cereals, on acampem en un càmping mig buit atès que encara no han començat les vacances escolars.
L’endemà pedalem a través de la D12 a la recerca de la
Vallée Verte, dins del massís de Chablais, a la vessant occidental dels
Alps francesos. A les afores d’Orcier iniciem l’ascens del Col de Feu (1117m). Es tracta d’una
pujada de 6’5 Km amb un pendent mitjà del 7,6% on se superen més de 400 metres
d’alçada. Mentre basculem per corbes exigents visualitzem, molt per sota, trams
del llac Léman. Un cop a dalt ens
deixem caure per la vessant oposada perdent 350 metres d’alçada fins a Lullin i tombem a la dreta atacant un
nou coll, el Col de Terramon (1096m).
A continuació baixem a Boëge on recuperem forces en una botiga
i, finalment, completem l’etapa pedalant per àrees urbanitzades que ens menen a
Annemasse i posteriorment a la veïna Gaillard, a la recerca d’un hotel de
carretera econòmic.
Ens llevem ben d’hora per iniciar
l’ascens al Mont-Salève, també
conegut com el balcó de Ginebra. Mentre esmorzem contemplem la impressionant
estructura calcària que s’alça al nostre davant, amb capes d’erosió dibuixant
un perfil característic que em recorda la nostra serra del Cadí.
La pujada és dura, d’aquelles que es recorden, amb rampes exigents que comencen només abandonar Gaillard. A més, les previsions anuncien una jornada força calorosa, preludi de l’onada de calor que afectarà mitja Europa durant la segona meitat de juny del 2025. Ens dirigim a la població de Mornex per desviar-nos cap a Monnetier i encetar la Montée du Salève. Durant aproximadament 2 hores superem gairebé 1000 metres de desnivell fins assolir els 1300 metres, amb un pendent mitjà del 6% però amb rampes de fins el 16%.
Aquesta escalada es divideix en dues parts: la
primera mena fins al Col de Croisette (1171m) i conté els trams més exigents, si bé
es troba en gran part sota l’ombra dels arbres. Pel camí ens sorprèn un
telefèric amb vistes d’infart sobre Ginebra i el llac Léman, excusa ideal per descansar uns minuts. El segon tram culmina
amb el Col des Pitons (1335m) i, tot
i tenir un perfil més suau, la calor afegeix un punt extra de dificultat.
Durant l’ascensió és possible contemplar, a la nostra esquerra, el massís del
Mont-Blanc, si bé la calitja ens impossibilita una bona visió.
El descens és força marcat i els
primers trams coincideixen amb el recorregut de la cursa a peu Le Trail du Salève, que obliga a
aturar-nos als diferents trencalls per cedir el pas als randonneurs. Seguidament pedalem per un terreny sinuós esquitxats
de poblets com Cernex o Marlioz fins arribar al nostre destí, Annecy, una de les perles de l’Haute Savoie coneguda com la Venècia
dels Alps i situada a la riba del llac homònim.
Precisament la fama d’aquesta
població fa que l’ocupació sigui màxima, sort tenim de la política dels
càmpings francesos que reserven un àrea pels ciclistes i la gent que viatja a
peu on no cal reserva prèvia.
L’endemà visitem Annecy i els seus canals, deambulant per
carrer empedrats d’origen medieval amb espais tan emblemàtics com el Palais de l’Île, antiga presó on
conflueixen les aigües de dos canals i un dels punts més fotografiats de la
ciutat.
Una passejada entre façanes de vius colors ens condueixen a la part alta de la població on trobem el castell, antiga seu dels comtes de Ginebra i posteriorment dels de Savoia fins al 1860, moment en que Annecy va ser annexionada a l’estat francès. Durant el camí d’accés a la fortalesa ens aturem en un Decathlon per comprar una gorra que em protegeixi del sol inclement (els termòmetres marquen +36ºC).
Continuem el nostre viatge en
sentit sud-oest transitant per un entorn rural. A l’alçada de la petita aldea
de Vouchy, just superada una granja
de vaques, atropello una oreneta que en vol rasant passa just al davant de la
meva roda davantera, fet que m’amarga el matí...
Aviat arribem a la base del Col de la Chambotte (650m), culminant
una plàcida escalada que finalitza en un mirador sobre el llac Bourget que, als nostres peus, ens
enlluerna amb una blavor radiant. Aquesta immensa massa d’aigua constitueix el
llac d’origen glaciar més gran de França i les seves aigües acaronen l’abadia
cistercenc d’Hautecombe on descansen
les restes dels darrers reis d’Itàlia i que contemplem just al davant nostre, a
la riba oposada.
Iniciem un marcat descens i, per una carretera de gravillon, baixem al llac; a continuació remuntem la carretera de camí al segon coll del dia, el Col du Chat (638m), aturant-nos en un altre mirador que circumda el llac. Des d’aquí divisem, de lluny, Aix-les Bains, estació termal molt popular entre els francesos.
Finalment, culminant un darrer
tram de la jornada on predomina la baixada, assolim el bonic poble medieval de Yennes, banyat per les aigües del Rhône que inicia el seu recorregut cap a
la Mediterrània després d’abandonar el llac Léman.
Muntem la tenda en un càmping mig buit esquivant els mosquits i recorrem el
centre a la recerca d’alguna botiga que encara no hagi tancat.
Som just a la frontera del
departament de la Savoie. Avui ens
espera una altra jornada d’altes temperatures que intentem combatre amb líquid
abundant. Esmorzem a la plaça de Yennes
de forma relaxada, entremig de poms de flors flanquejant una petita
canalització d’aigua. Seguidament ens untem bé de crema de protecció solar i
encetem la primera pujada del dia que s’inicia tan bon punt abandonem la
població.
D’aquesta manera, després de 8 Km d’ascensió coronem el Col du Mont Tournier (851m). La presència de l’escut amb l’omnipresent creu blanca sobre un fons vermell ens recorda que encara som dins del departament de la Savoie, si bé en algun punt de la jornada ingressarem al de l’Isère. El terreny és força trenca-cames, amb diverses pujades com els colls de Lattaz (754m), el de Crusille (573m) i el de Banchet (590m). A continuació emprenem un marcat descens fins a Pinet-le-Lac on prenem uns refrescos. Som a la riba del llac Aiguebelette, el setè llac natural més gran del país.
Un cop hem descansat encarem la
darrera pujada entre pinars fins assolir Les Échelles i Entre-deux-Guiers,
dues poblacions separades pel riu Guiers
i unides per un pont.
En l’etapa següent, una de les
més maques del nostre recorregut, continuem superant colls amb altitud
creixent, per sobre dels 1000 metres. Som al parc natural de la Chartreuse, un entorn preciós al voltant
d’aquest massís a mig camí entre Grenoble i Chambéry on s’alternen boscos i barrancs d’origen calcari entre els
que emergeixen icònics cims com el Chamechaude
(2082m).
En un primer moment superem els
colls de Couz i el de Egaux (958m), en companyia d’uns
ciclistes locals que ens conviden a compartir el seu esmorzar a base de
productes carnis del país.
A continuació encetem una baixada
d’infart per una carretera estreta i molt pronunciada amb grans vistes sobre la
vall d’Entremont. El descens ens
porta a Saint-Pierre-d’Entremont,
vila orientada al turisme de muntanya, sobretot a l’escalada i que es troba dividida
en dues parts, cadascuna pertanyent a un departament (Savoie i Isère) i regades
per les aigües del riu Guiers.
Esmorzem fort i reprenem la ruta
escalant el Col du Cucheron (1139m) i el Col de Porte (1326m), on els excursionistes aparquen el cotxe per accedir
als cims més icònics del massís. El nostre ascens, ara per un paisatge
plenament alpí, ens permet un respir a les altíssimes temperatures que de forma
anòmala s’hi estan registrant durant aquest mes de juny.
Per la vessant oposada prenem
fort els frens per descendir fins a Grenoble.
A la nostra dreta deixem la carretera que mena al famós monestir de Grande Chartreuse, amb una història vinculada
a l’elaboració del licor d’herbes de fama mundial. Continuem amb el nostre
descens de més de 1000 metres fins arribar la capital dels Alps francesos, Grenoble.
Fa calor, molta calor. Els
termòmetres assoleixen els +42ºC en la que ha de ser la nostra jornada de
descans. Aprofitem per visitar els principals atractius de la ciutat, destacant
el museu amb una rica col·lecció de pintura europea (Gaugin, Monet, Zurbaran,
Picasso, Modigliani...) i un mirador amb immillorables vistes (La Bastille) que es troba esculpit a la falda de la muntanya i que
es va bastir com a fortalesa de frontera, perdent protagonisme en el moment en
que la Savoia es va integrar a França al 1860.
Abandonem Grenoble travessant la ciutat en diagonal. Avui toca recuperar el
desnivell que vam perdre durant les jornades anteriors tot atacant les rampes
del massís de Vercors, un altre dels
parcs naturals relativament poc coneguts i que val molt la pena.
Iniciem l’escalada pels barris perifèrics de Grenoble fins enllaçar amb la carretera D106. Pedalem durant 11 Km superant gairebé 1000 metres de desnivell en una altra jornada amb altíssimes temperatures. Després d’una successió inacabable de corbes on suem de valent assolim Saint-Nizier-du-Moucherotte (1160m), porta d’entrada a l’altiplà de Vercors. Durant l’ascensió ens aturem en un dels diversos miradors amb vistes panoràmiques sobre Grenoble.
Finalitzada la pujada arribem a Villard-de-Lans, capital juntament amb Die del Parc naturel régional du Vercors. La nostra aproximació coincideix amb la celebració de la Marató de muntanya de Vercors i les darreres pedalades les fem al costat dels soferts participants que enfilen les darreres corbes fins a la plaça del poble.
Villard-de-Lans és un d’aquells pobles que compagina les
tasques agràries tradicionals amb el recent desenvolupament de la indústria
d’esports d’aventura i activitats de lleure. Es troba situat en una ubicació
privilegiada, als peus del massís de Vercors,
i és un dels destins turístics preferits per les famílies.
Som en un dels escenaris més destacats de les operacions de la resistència francesa durant la 2ona guerra mundial. A l’altiplà del Vercors es van produir diverses accions armades contra l’invasor alemany i la França col·laboracionista de Vichy amb el principal objectiu de distreure les forces ocupants i facilitar el desembarcament aliat.
Les represàlies es van concretar amb la
destrucció de diferents pobles i van empènyer els guerrillers a refugiar-se a
les parts altes de la muntanya. Aquest moviment de resistència va finalitzar
tràgicament el juliol del 1944 quan els alemanys van enviar fins a 15000
soldats per a desallotjar dels seus caus 4000 patriotes. El balanç final va
ser de 600 maquis i 100 nazis morts, fet que es commemora en diversos memorials
i cementiris que trobem al llarg de la nostra ruta.
Continuem el nostre recorregut
superant diversos colls com el de Chalimont
(1365m) i el de Herboully (1370m).
A mig camí ens aturem en un mirador anomenat el “Belvédère
des héros” que recorda la destrucció del poblet de Valchevrière al juliol del 1944 per part dels nazis en un dels
episodis més dramàtics de la guerra.
La carretera abandona el
departament d’Isère entre pinars
frondosos i s’endinsa dins del de Drôme.
Ens aturem momentàniament s Saint-Julien-en-Vercors
abans d’encetar el darrer ascens de l’etapa que ens durà a La Chapelle-en-Vercors,
on descansem al càmping municipal.
Després d’un esmorzar energètic a
base de cafè i pastes pugem al damunt de les bicicletes i escalem el discret
coll de Procel (1100m). Seguidament
recorrem un terreny de perfil sinuós que condueix a Vassieux-en-Vercors, on contemplem un altre cementiri amb víctimes
del conflicte bèl·lic. Fem unes Coca-Coles i tornem a les bicicletes, accedint
al Col de Rousset (1254m) després de creuar
un túnel d’uns 700 metres de longitud i deixar a la dreta les instal·lacions
d’un telecadira.
Restem embadalits amb la vista
des del coll. De sobte, a la sortida del túnel, s’obre davant nostre un
panorama espectacular amb unes vistes d’infart. Aquest punt marca molt
clarament la frontera entre els Alps i les planures molt més suaus de la Provence i constitueix un dels punts
d’accés al massís de Vercors. La seva
popularitat atrau diversos vehicles amb els quals competim per aparcar les
bicicletes i gaudir del paisatge.
La vessant oposada em recorda les
inacabables corbes de l’Alpe-d’Huez.
Un traçat en ziga-zaga marca el principal descens de la nostra ruta, 15 Km de
baixada i uns 700 metres de desnivell fins a Chamoloc (546m). Durant la baixada, mentre premo el frens amb
determinació, no puc evitar pensar en l’esforç titànic que representa recórrer
aquest tram en sentit contrari, amb pendents exigents que ben de segur deu
posar a prova la resistència dels escaladors.
A partir de Chamoloc ja s’ensuma la proximitat de la Provence: masos amb façanes, portes i finestres pintades amb tonalitats pastel, raïm suspès dels sostres dels patis i els primers camps d’espígol que endolceixen el paisatge.
Ens fem amb un mapa de carretera
a l’oficina de turisme de Die i seguidament
ens refugiem en un bar amb aire condicionat mentre devorem uns entrepans, i és
que la calor ens castiga de forma severa. Quan, finalment, arribem a Luc-en-Diois, el primer que fem és
capbussar-nos a la piscina del càmping mentre esperem una treva de les
temperatures.
Som al “Pays Diois”, regió ubicada entre el Vercors i la Provence que
presumeix d’albergar les fonts del riu Drôme.
Es tracta d’un territori força esquerp i despoblat, amb serveis mínims i una
xarxa de comunicacions que ressegueix el curs del riu.
Després d’una nit de mal dormir
per la calor abandonem Luc-en-Diois amb
la idea de localitzar un mecànic que pugui substituir el meu cable del
desviador. Fins avui no me n’he adonat que es troba desfilat i crec que és
qüestió de pocs quilòmetres que s’acabi trencant. Afortunadament, seguint el
traçat de la D93 i amb l’ajut de Google Maps, trobem un professional a Beaumont-en-Diois qui, en pocs minuts,
em solucionarà el problema.
Continuem remuntant el riu Drôme fins a Valdrôme, discreta població emplaçada en un extrem de la vall. Pel camí observem unes curioses formacions geològiques conegudes com Le Claps i que són les restes d’un despreniment rocós que va tenir lloc al segle XV i que des de llavors modifica parcialment el curs del riu. Aquesta zona gaudeix de cert prestigi pels aficionats a l’escalada, una de les principals activitats locals.
Més endavant decidim desviar-nos a l’esquerra a la recerca de Lesches-en-Diois, petit poble ubicat al bell mig del massís de Diois. Per arribar-hi hem d’escalar uns 6’5 Km i superar 300 metres d’alçada, amb una pendent mitjana del 7%. Pel camí, força solitari, només coincidim amb un tractor i un parell de ramats de bens, mentre ens envaeix la sensació d’estar lluny de tot. Per la vessant contrària el descens ens porta fins a Beaurières, on aprofitem per descansar i devorar unes pastes.
Finalment assolim la darrera població de la vall, Valdrôme. Un cop muntada la tenda al modest càmping municipal ens arrisquem a escalar el port de Carabès (1261m), que és precisament on s’hi troben les fonts del Drôme. I dic que ens arrisquem perquè el cel amenaça tempesta i tenim molts números d’acabar ben remullats com ànecs.
D’aquesta manera, deixant les
alforges a la tenda, recuperem les bicicletes i fem la nostra particular
cronoescalada pedalant a bon ritme 9’5 Km fins al coll, frontera entre els
departaments de Drôme i el dels Hautes-Alpes. Just a uns 3 Km de coronar
el pas observem unes passarel·les de fusta que permeten visitar el punt on neix
el riu i que nosaltres descartem en observar els llamps i trons que fa estona
que amenacen el nostre ascens. Contra tot pronòstic aconseguim tornar a la
tenda eixuts, i serà al llarg d’aquesta nit quan es desencadenarà una violenta
tempesta que suposarà el bateig de la nostra tenda acabada d’estrenar...
Abandonem Pays Diois i el curs del Drôme
després de superar un parell de colls, el Col
de Rossas (1115m) i, de baixada, el Col
du Fays (1051m). Ens trobem en una zona de congosts que pertany al parc
natural de les Baronnies Provençales.
Aviat constatem el canvi en el paisatge, enrere queden les serralades de Chartreuse, Vercors i Diois per donar
pas a un entorn de perfil més amable amb poblets envoltats d’oliveres, vinyes i
camps d’espígol.
Fa calor, molta calor. A partir
de Montmaurin, en companyia del riu Oule, iniciem una nova pujada d’uns 6 Km
i 350 metres de desnivell fins a coronar el Col
des Tourettes (1126m). Al davant nostre se’ns presenta un paisatge cremat
pel sol que decidim aprofitar desplegant la tenda que carreguem xopa per la
pluja de la nit anterior. Mentre s’eixuga, contemplem, de lluny, les muntanyes
del Vaucluse i del Luberon, darrers sistemes muntanyosos
que guarden l’accés a la Mediterrània.
Baixem a l’Épine defallits, amb la llum de reserva encesa i, per a la nostra desesperació,
trobem els establiments tancats. No
queda més remei que menjar-nos les “racions d’emergència”, un parell de
croissanets amb un bon glop d’aigua i enfrontar una nova pujada d’uns 3’5 Km i
uns 200 metres al Col de Serre Larobe
(1014m).
Finalment assolim Orpierre, localitat medieval amb
diversos càmpings i serveis. Envoltada de penya-segats, aquesta població fa les
delícies dels aficionats al món de l’escalada i atrau practicants de tot arreu.
L’endemà abandonem Orpierre travessant un congost ombrívol.
Fem un cafè en un dels escassos establiments a peu de carretera que acaba
d’obrir mentre esperem que el sol escalfi el terreny. A continuació encetem l’ascens al Col de Saint-Jean (1158m). A dalt tornem
a desplegar la tenda per eixugar-la de la pluja de la nit anterior i
seguidament baixem a Ballons on
quedem hipnotitzats al davant dels camps d’espígol de color blau lilós amb el
seu característic aroma envoltant-ho tot.
Sembla que hem deixat enrere els
ascensos. La ruta tomba cap a l’est i s’endinsa per un congost que constitueix
un dels principals atractius turístics de la zona, les Gorges de la Méouge. Aquest accident geogràfic uneix
el Drôme provençal amb els Hautes-Alpes i es troba al bell mig del
Parc natural de les Baronnies provençales.
Travessem les gorges pedalant per
la carretera D942 al llarg d’uns 6 Km en companyia del riu Méouge i els seus
capriciosos salts d’aigua, observant l’esquerra parets calcàries amb estrats
d’alt valor geològic.
El recorregut és força
espectacular i alhora perillós degut al trànsit de vehicles per una carretera
estreta amb nombroses corbes sovint sense visibilitat. El cel amenaça pluja i, si
li sumem el fet que el perfil sigui de baixada i que diversos rètols prohibeixen
aturar-se al marge de la carretera, tot plegat ens empeny a completar el traçat
amb una rapidesa inesperada, molt més gran del que hauríem desitjat, com si la
carretera mateixa ens expulsés del seu domini.
A la sortida del congost prenem
la D948 i ens dirigim a través de llargues rectes fins a Sisteron, final d’etapa. Ja de lluny contemplem la imponent
silueta de la fortalesa que corona la població i domina la vall del Durance.
Sisteron no ens deixa indiferents. Es tracta d’una d’aquelles viles
de mida relativament modesta escampades al llarg de la geografia francesa amb
un encant especial. Situada a la riba del riu, just al davant de la icònica Rocher de la Baume, un compacte tossal amb espectaculars plecs verticals molt
apreciat pel geòlegs, la població destaca sobretot per la seva ciutadella
elevada per sobre de carrerons medievals amb rics elements arquitectònics,
placetes amagades i múltiples racons i portals on fer volar la imaginació.
Un cop instal·lats al càmping,
aprofitem els serveis d’una navette
gratuïta per accedir al casc antic i, des d’allà, accedim a peu fins a la
fortalesa, on restem embadalits amb les generoses vistes de 360º sobre els
contraforts dels Alps i les plàcides terres de la Provença.
Sisteron, a més, es troba ubicada enmig de la mítica Ruta Napoleón:
l’1 de març de 1815 l’emperador va posar fi al seu exili a l’illa d’Elba tot
desembarcant a les costes franceses i durant 6 dies, amb l’auxili d’un miler de
soldats, va recórrer el sud-est del país fins a Grenoble, sumant adhesions al llarg del seu periple en la seva
pretensió per recuperar la corona.
Aquesta gesta ha esdevingut una
ruta temàtica que en poc més de 300 Km travessa
paisatges de la Costa Blava, la Provença i els Alps, amb nombrosos
enclavaments històrics que recorren aficionats a la història.
Prosseguim el nostre recorregut cap
al sud sempre fidels al traçat proposat per l’oficina de turisme de Sisteron “La Durance à Vélo”, en concret pedalem per un tram de nova creació
que mena fins a Les Mées. Inicialment,
en un altre dia d’altíssimes temperatures, prenem una pista a l’esquerra de la
carretera principal, la D17, que s’enfila progressivament fins a desembocar en
unes antenes. L’ascens és breu però intens i es veu recompensat amb unes vistes
generoses sobre el llunyà cim de l’icònic Mont-Ventoux.
Cal assenyalar, però, que la pista es troba en pèssimes condicions i en algun
moment ens plantegem girar cua i desfer la pujada.
Baixem a Salignac i els seus impressionants camps d’espígol on retrobem la
D4; seguidament pedalem fins a Volonne
on accedim a una de les principals reserves ornitològiques de Provença, el lac d’Escale. Transitem al voltant d’aquest espai natural i a l’hora de
dinar fem cap a Les Mées. Pel camí ens
aturem al davant del castell de Malijai,
petita població de poc més de 2000 habitants on Napoleó va pernoctar la nit del
05 de març de 1815 de camí a Grenoble.
Les Mées destaca per unes formacions geològiques a la riba del Durance conegudes com Les Pénitents. Es tracta d’uns enormes conglomerats de roca sedimentària de tonalitat vermellosa i de poc més de 100 metres d’alçada amb unes formes curioses que, segons la llegenda, representen uns monjos que, empesos per la luxúria, van desobeir el vot de castedat, sent castigats per Sant Donat i petrificats a l’instant.
Després d’un reparador plat du Jour a la plaça de Les Mées afrontem el darrer tram de la
jornada sota un sol inclement (ens trobem a +36ºC). Pedalem per un terreny
majoritàriament pla i fèrtil enmig de camps de blat, oliveres i arbres
fructícoles fins assolir Manosque,
porta d’entrada del Luberon.
Afortunadament, en observar el cel carregat de núvols, tenim la intuïció de
reservar per aquesta nit un hotel. Hores més tard l’amenaça es concreta amb un
fort xàfec i tota la calor acumulada als darrers dies sembla concentrar-se en
una espectacular tempesta que ben de segur hagués inundat la tenda de campanya.
L’endemà esmorzem en una de les places que s’alternen al casc antic d’aquesta bonica ciutat provençal. Els vells carrers empedrats fan giragonses i s’escolen entre edificis amb façanes de vius colors rics d’elements ornamentals per desembocar en la Porte du Soubeyran, la més gran de les portes que romanen dempeus i que s’intercalen entre les muralles que encerclen l’antiga Manosque. Aquesta porta, erigida al segle XIII, dominava l’entrada a la ciutat i no va ser fins al segle XIX que se li va afegir a la part posterior l’actual torre del rellotge.
És precisament per aquest punt que abandonem la ciutat amb la finalitat de recórrer el Parc naturel régional du Luberon. Durant tota la jornada seguirem majoritàriament la Véloroute du Cavalon que travessa aquest entorn natural fins a Cavaillon i que s’engloba dins l’Eurovelo 8 (la del Mediterrani, que al llarg de 5900 Km uneix Càdis amb Atenes).
Inicialment la ruta ens porta a
escalar ports discrets com el col de la
Mort d’Imbert (591m) a través de la D5. El posterior descens ens mena a Dauphin, on toca col·locar novament el
plat petit per pujar a St Michel
d’Observatoire, preciosa localitat
provençal on la pedra vella vesteix els nombrosos vestigis medievals amb
sorprenents tonalitats ocres.
Som al Grand Luberon en un altre dia tòrrid on de nou els termòmetres
s’enfilen fins als +36ºC. El perfil és força sinuós, amb constants sifonades al
costat dels vistosos camps d’espígol que ens alegren l’esperit. Pedalem a la
vora de vinyes, plantacions de gira-sols, camps de blat i tot envoltat del
típic ecosistema mediterrani amb predomini d’alzines i rouredes.
Als volts del migdia arribem a Apt, considerada com la capital del Luberon; aprofitem l’aturada per dinar uns entrepans i descansar a l’ombra abans de reprendre l’activitat, ara a través de Le Petit Luberon. Com el seu nom ben indica, aquí els perfils són més suaus si bé amaguen sorpreses com l’espectacular pont romà (Le pont Julien), a Bonneieux.
El Pont Julien data de l’any 3 d.C i formava part de la Via Domitia que comunicava la península italiana amb Hispània. Aquesta infraestructura, de 80 metres de longitud i 3 fabulosos arcs de mig punt permetia franquejar el riu Calavon, afluent del Durance (i aquest del Rhône) i es conserva tan bé que fins al 2005 permetia el pas de vehicles.
Una mica més enllà ensopeguem amb el dolmen de l’Ubac. Aquesta tomba megalítica data aproximadament del 3000 a.C. Les seves dimensions (14 metres de diàmetre) permetien allotjar fins a una cinquantena de difunts. Va ser abandonat cap al 2200 a.C i amb el pas del temps es va anar soterrant pels llims de les successives crescudes del Calavon fins a la seva descoberta al 1994 després d’una crescuda del riu.
Finalment, després de saquejar la
secció de begudes d’un supermercat a les afores de Cavaillon, ingressem en aquesta localitat on ens espera una altra
nit d’insomni degut a la calor. Com a curiositat, mentre passegem observem la
instal·lació de la fira del meló, producte que dona fama a la població, ubicada al costat d'un preciòs arc romà del segle I d.C.
I, finalment, encetem la darrera
jornada del nostre viatge fins a Avinyó. Se suposa que els darrers quilòmetres
de la nostra ruta havien de ser fàcils però malauradament el nostre GPS no
rutlla gaire fi i ens perdem en diverses ocasions.
Quan, després d’afegir 11 Km
extres a la ruta per les errades del trajecte arribem a Avinyó, el primer que
fem és obrir les portes del cotxe que tenim en un pàrquing a la intempèrie i
que crema en una altra jornada
d’altíssimes temperatures. De fet, durant la tornada cap Barcelona ens va anar
d’un pèl de no quedar retinguts a l’autopista A9 per les flames d’un incendi
que es va declarar entre Orange i Narbonne, el segon més important del
país en aquest tòrrid estiu del 2025.
|
ETAPA |
INICI |
FINAL |
KM |
|
|
|
|
|
|
1 |
Ginebra |
Thonon-les-Bains |
46 |
|
2 |
Thonon-les-Bains |
Gaillard |
53 |
|
3 |
Gaillard |
Annecy |
78 |
|
4 |
Annecy |
Yenne |
88 |
|
5 |
Yenne |
Les Échelles |
55 |
|
6 |
Les Échelles |
Grenoble |
64 |
|
7 |
Grenoble |
La
Chapelle-en-V. |
78 |
|
8 |
La
Chapelle-en-V. |
Luc-en-Diois |
68 |
|
9 |
Luc-en-Diois |
Valdrôme |
35 + 20 |
|
10 |
Valdrôme |
Orpierre |
73 |
|
11 |
Orpierre |
Sisteron |
60 |
|
12 |
Sisteron |
Manosque |
77 |
|
13 |
Manosque |
Cavaillon |
102 |
|
14 |
Cavaillon |
Avignon |
34 + 11 |
|
|
|
|
|
|
TOTAL |
|
|
Km
942 |
Viatge realitzat entre el 19 de
juny i el 05 de juliol de 2025 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater
francescsabater@hotmail.com