MADAGASCAR AMB BICICLETA

 

 

 L'ILLA VERMELLA

 

TANA-TOLIARA A TRAVÉS DE LA RN-7

-Introducció

Viatge realitzat el setembre de 2012 per la Dolors Fargas, el Jordi Herrero, la Montse Giravent i el Francesc Sabater tot seguint la carretera nacional 7 que comença a Antananarivo i es dirigeix a Toliara, al sud-oest del país.
 

Vam pedalar durant 12 jornades, recorrent 1000 Km perfectament asfaltats per un terreny sense grans desnivells i comptant amb un clima ideal per a la pràctica del ciclisme.
 

Oferta d’allotjament i menjar raonable, sent més escassa a les darreres etapes abans d’arribar a Toliara. Ambient segur i relaxat si bé vam rebre moltes advertències relatives a evitar pedalar de nit.

Tarifes elevades en cas d’haver de llogar 4x4. Les opcions per volar per l’interior del país són limitades, especialment en temporada alta, on és molt aconsellable la reserva prèvia.

Dificultat per aconseguir recanvis per les  bicicletes, les peces que vam trobar eren de fabricació xinesa.
 

-Etapa 0: Antananarivo

Som a Antananarivo o Tana, tal com es coneix popularment la capital de Madagascar. Acabem d’aterrar de matinada provinents de Paris en un vol d’Air Madagascar que ens ha permès transportar les bicicletes, estalviant-nos el cost addicional de 200€ per bici i trajecte que sí que cobra la seva principal competidora, Air France. Tal  com ens temíem, la furgoneta que ens ve a recollir no té prou espai per les 4 bicicletes i ens toca empènyer amb ganes les caixes de cartró fins aconseguir encabir-les dins del seu interior,  davant la mirada frustrada d’altres taxistes.

Ens acostem a Tana enmig de camps d’arròs i, ja de lluny, apreciem el perfil irregular de la ciutat, amb els seus turons i desnivells per on es reparteixen els diferents barris. Ens crida l’atenció, enmig d’un talús rocós, unes lletres gegants de color blanc formant la paraula ANTANANARIVO, imitant la famosa llegenda de Hollywood, però amb la “R” despresa parcialment.

Travessem un dels nombrosos túnels que foraden Tana i enfilem carrers estrets i costeruts tot sortejant els omnipresents 2 cavalls, quatre llaunes i taxis-brousse (furgonetes habilitades pel transport de passatgers) que configuren el trànsit de la capital.

Un cop instal·lats, passegem per l’HauteVille enfilant pendents fins al mirador situat al palau de Rova, a uns 1600m d’alçada i des d’on apreciem millor l’arquitectura colonial de la ciutat, amb les seves cases de tonalitats vermelles i ocres, moltes d’elles en un estat d’abandonament lamentable. Des d’aquest punt gaudim d’una panoràmica de 360º i constatem la desforestació pròpia de Madagascar. Seguidament ens dirigim a la vessant oposada, la Basse-Ville, fins l’estació de trens de Soarano on, tal i com ja ens havien avisat, un grup de nens esnifant pega intenten, de forma molt matussera, robar-nos la cartera.

Ja de tornada a l’hotel travessem el mercat on ens sorprèn la varietat i frescor dels productes i l’aroma ocasional de brots de vainilla i altres espècies escampant-se per l’ambient.

 

-Etapa 1: Antananarivo-Ambatolampy, 68 Km i 4’28h

Abandonem Tana a primera hora del matí tot descendint per carrers estrets i travessant túnels asfixiants on el trànsit i la contaminació ens  dificulten la marxa. Anem a trobar la carretera nacional 7 (RN7) que recorre la meitat sud del país fins al Canal de Moçambic i que es troba perfectament asfaltada. El terreny presenta contínues ondulacions amb desnivells discrets. Ens trobem a la regió d’Imerina, el territori dels Merina, l’ètnia dominant de Madagascar durant diversos segles.   Travessem camps d’arròs marronosos (som a la temporada seca) i zones de laterita (material de color vermellós) que expliquen les tonalitats de les construccions i que donen a l’illa l’apel·latiu de “l’illa vermella”. 

Esporàdicament ens aturem davant de paradetes de souvenirs situats als marges de la carretera: camaleons, girafes i baobabs de ràfia pintats amb divertits colors. A l’alçada de Behenjy,una agradable sorpresa: Le Coin du Foie Gras. Es tracta d’un restaurant a peu de camí que ofereix degustacions de foie gras (sabor vainilla, sabor pebre...) i que davant la nostra incredulitat resulten excel·lents, una mostra més de la marcada influència francesa.

Poc abans d’arribar a Ambatolampy coincidim, a la mateixa carretera, amb una alegre comitiva on sorprèn la presència de “músics” amb instruments improvisats que ens saluden alegrement.

-Etapa 2: Ambatolampy-Antsirabe, 100 Km i 4’47h

Etapa llarga que discorre per les anomenades Terres Altes, l’altiplà que domina el centre de l’illa. El terreny continua ondulant, més terrasses d’arròs i turons vermells altament erosionats per la manca de vegetació amb petits poblats que evoquen escenes del Pessebre de Nadal.

A les carreteres de Madagascar és habitual ser interceptats als controls que els diferents cossos de seguretat  situen a les entrades de les poblacions. En alguns casos ens demanen el passaport, en la majoria simplement ens pregunten d’on som i ens deixen continuar sense més problemes.

 Els nens al nostre pas ens saluden amb un entusiasta “Vazaha” que vol dir home blanc, crit que s’anirà repetint al llarg dels dies, mentre intenten atraure la nostra atenció sobre els camions de fusta artesanals que vénen a la vora de la carretera.

Esporàdicament travessem nuclis de cases de parets d’adob i sostre de palla, són construccions humils on viuen els habitants de la regió de Vakinankatatra. En un d’aquests poblats, a Sambaina, ens aturem a l’hotely de la Gare a fer un mos per recuperar forces i acabar d’arribar a Antsirabe, la tercera ciutat de Madagascar que crida l’atenció, a més de per la seva atmosfera colonial amb una gran varietat d’edificis decadents de tonalitats groguenques, per la nombrosa presència de Pousse-pousse, que són els Rickshaws locals.

-Etapa 3: Antsirabe-Ambositra, 96 Km i 5’12h

Continuem pedalant per les Terres Altes en una jornada similar a l’anterior, és a dir, un terreny ondulant amb discrets colls des d’on constatem, un cop més, la desforestació del país i des d’on contemplem, de lluny, columnes de fum destinades a crear noves àrees de conreu (terrasses d’arròs). L’etapa acaba convertint-se en un trenca-cames esgotador on l’únic descans que ens permetem és l’àpat que fem al Safidy Hotel, una caseta humil a la vora del camí que ens ofereix arròs bullit amb una mica de pollastre.

Arribem cansats a Ambositra, una discreta població amb clara vocació artesanal, descoberta ja fa anys pel turisme francès, i on destaquen els treballs de fusta. Un caça clients aprofita la nostra presència per practicar l’anglès que va aprenent amb els turistes alhora que se’ns queixa de la falta de turisme, que atribueix a la crisi europea.

-Etapa 4:Ambositra-Ambohimahasoa, 95 Km i 5’45h

L’etapa segueix el patró dels darrers dies, és a dir, una carretera correctament asfaltada amb continus desnivells per un terreny ondulant i sec (som a la temporada seca) que travessa petits pobles on es fàcil coincidir amb algun mercat. Cap al Km 87, quan ja comencem a anar justets de forces, arribem a una cruïlla on, en un rètol, s’anuncia una reserva privada creada al 2002, l’IalatsaraLemur Forest Camp, amb possibilitat d’allotjament als seus bungalows. La temptació és forta però decidim continuar una mica més i així arribem a   Ambohimahasoa, on descobreixo amb preocupació que he trencat la llanta de la roda del darrera, una petita fissura d’un centímetre que amenaça amb agreujar-se.

-Etapa 5:Ambohimahasoa-Ranomafana, 45 Km i 2’53h

Comencem l’etapa de baixada per la RN7 en direcció a Fianarantsoa. La nostra idea és desviar-nos a l’esquerra per visitar el Parc Nacional de Ranomafana i, posteriorment, continuar fins a l’oceà Índic, fins a Manakara, en unes 2-3 etapes, des d’on hauríem de carregar les bicicletes dins del tren que uneix aquesta població amb Fianarantsoa. Malauradament  ens arriben rumors que l’entranyable tren FCE (FianarantsoaCôte Est) torna a estar espatllat i ningú sap quan tornarà a entrar en funcionament.

Decidim tirar endavant la visita a Ranomafana, un bon exemple de bosc tropical humit que allotja diverses espècies de lèmurs i camaleons. Per arribar-hi prenem una pista al Km 6’3 a l’esquerra i la seguim durant 26 Km travessant camps de cultiu i petites aldees fins enllaçar, a l’alçada de Vohipara,  amb la carretera que mena al parc. Realitzem un vertiginós descens  d’uns 500 m de desnivell en 10 Km on cal extremar les precaucions per esquivar uns enormes forats existents al mig de l’asfalt; durant la baixada deixem a la nostra dreta l’entrada al parc i continuem fletxats fins a Ranomafana, on ens confirmen que el tren de Manakara es troba fora de servei.

Ranomafana viu de l’existència del parc però, a més, sorprèn amb uns banys d’aigües termals molt concorreguts per la població local. Es tracta d’una població de reduïdes dimensions però amb una àmplia oferta hotelera i algun que altre restaurant decent.

Optem per fer una aturada en el nostre itinerari i aprofitem l’endemà per dur la roda amb la llanta trencada a Fianarantsoa dins d’un taxi-brousse, a veure si podem aconseguir un recanvi amb garanties.

El trajecte, que dura una hora i mitja, esdevé un suplici ja que, encara no sé com, aconseguim entrar (seria més exacte parlar d’abordatge) un mínim de 30 persones en una furgoneta Mazda de 12-15 places. El problema consisteix en què l’oferta  de vehicles és molt escassa i cal aprofitar qualsevol ocasió per desplaçar-se.

Desgraciadament a Madagascar no coneixen les llantes de 32 radis, totes són de 36, de manera que acabem per comprar-ne una (sembla ser que son Made in Xina), fem el canvi de la llanta del davant per la del darrera, i la nova llanta la col·loquem al davant, amb tota la feina de radiar les rodes i ajustar el buje, una tasca esgotadora que fa un noi al mig del carrer en el seu “taller” ambulant. A mitja tarda tornem a Ranomafana amb la sensació de pèrdua de temps, tot per una miserable roda...

L’endemà ens relaxem visitant el parc amb l’ajut d’una guia. És aquí on veiem els primers lèmurs i camaleons dins d’un bosc frondós i humit, sortejant la presència d’altres grups de turistes.

-Etapa 6: Ranomafana-Fianarantsoa, 64 Km i 3’56h

Mal començament d’etapa, descobreixo que tinc la direcció trencada i, a sobre, la roda del darrera no ha quedat tan ben radiada com em pensava, definitivament crec que aquest serà el darrer viatge de la meva vella Specialized....

Escalo com puc els 13 Km fins a Vohipara i continuo la resta de l’etapa sense frens al darrera, patint com un boig a les baixades ja que, entre la inestabilitat que em provoca el manillar, que sembla que tingui vida pròpia, i la falta de frenada de la bicicleta, el trajecte esdevé un autèntic via crucis. Pel camí compartim asfalt amb carretons improvisats amb rodes de coixinets que s’utilitzen pel transport de l’escassa llenya que es troba pels voltants.

De nou a Fianarantsoa decidim entrar en una botiga de recanvis de bicicleta i comprem una direcció que encaixem dins del meu manillar a cop de martell, començo a pensar que serà un miracle si la meva bici arriba a Toliara...

-Etapa 7: Fianarantsoa-Ambalavao, 58 Km i 3’11h

Etapa curta i agradable que discorre per un terreny rocós i irregular amb discrets desnivells que culminen al Km 45 amb un port de 1200 metres d’alçada des d’on es divisa, tot just davant nostre, la població d’Ambalavao i tota la carena muntanyosa que l’envolta.

 Pel camí  trobem un monòlit commemoratiu de l’ocupació francesa en temps de la segona guerra mundial i observem la gent entrant a les esglésies tota endiumenjada. Les humils cases d’adob, de tonalitats vermelloses i sostres de palla, de seguida són substituïdes per edificis mes sòlids que daten de l’època colonial i que ens menen fins al centre d’Ambalavao. Els darrers quilòmetres se’ns compliquen degut al fort vent en contra que frena la nostra marxa.

Un cop instal·lats a l’hotel decidim invertit els següents tres dies a caminar; contractem els serveis de l’Adrien, guia local de solvència contrastada, qui ens organitza el trekking al Parc Natural d’Andringitra que compta, entre els seus atractius, amb el pic Boby o Imarivolanitra, la segona màxima alçada de Madagascar (2658 metres).

Així, amb l’ajut de portadors i amb l’assistència de Jean Cristophe, visitarem aquest parc recorrent l’ ImarivolanitraTrail que segueix una travessa a través de les valls de Namoly i Tsaranoro per paisatges realment bells i rics en flora endèmica i que culmina amb l’ascensió al Pic Boby.

De tornada visitem la reserva natural d’Anja, una petita parcel·la de 37 hectàrees on és fàcil observar els lèmurs de cua anellada i que s’acostuma a incloure dins dels circuits turístics per la seva accessibilitat, emplaçada a la mateixa nacional 7.

-Etapa 8: Ambalavao-Zazafotsy, 103 Km i temps desconegut

Sens dubte la pitjor etapa de tot el viatge i un dels punts negres del meu historial ciclista. A priori l’etapa es presenta fàcil:  llueix el sol, no bufa el vent, l’asfalt es troba en òptimes condicions...

Al Km 13 passem pel davant de la reserva d’Anja, i, una mica més endavant, en deixo portar per l’eufòria i en una pronunciada baixada marco 70 Km/hora, una bestiesa sobretot si es té en compte l’estat de la direcció de la meva bicicleta; el pas inesperat d’una parella de zebús em fa replantejar la meva conducció i recórrer més sovint al fre del davant.

Res no explica, però, el sobtat malestar que m’aborda uns quilòmetres més endavant, coincidint  amb una punxada a la roda del darrera. Me n’adono que estic perdent les forces, no soc capaç de canviar la càmera i començo a marejar-me. Segueixo pedalant i, uns metres més enllà, m’aturo en un poblet situat al bell mig de la carretera i busco desesperadament un indret on  estirar-me. Els meus companys miren de distreure els nombrosos nens que de seguida ens envolten i que m’estan agobiant.  Com puc m’esquitllo per les afores del poble i, aprofitant la intimitat que em proporcionen uns arbres, començo a evacuar pel davant i pel darrera,  sense experimentar cap alleujament.

 Desprès d’una hora ens posem novament en marxa i,  als 10 minuts, m’aturo de nou, ara de manera definitiva.  M’assec a l’asfalt buscant infructuosament una ombra i m’abandono fins que. molt de lluny, sento que s’atura un minibus tot oferint ajut. Em fa ràbia no poder concloure l’etapa en bicicleta, sobretot perquè el nostre destí es troba a uns 9-10 Km tot seguint la carretera, però sóc incapaç de posar-me dempeus. Els meus companys es reparteixen les meves alforges i la gent de l’autobuset carrega la bicicleta al sostre. A la que me n’adono sóc dins i en 10 minuts assolim Zazafotsy.

Recordo que la meva arribada va ser gloriosa, vaig baixar ajudat pels altres passatgers, algú em va deixar la bici al meu costat i el minibus va continuar el seu trajecte sense que ningú em demanés res a canvi. Un cop a terra se m’acosta un policia, emplaçat en un dels omnipresents controls, i assisteix atònit a una vomitada de campionat; l’home de seguida es fa càrrec de la situació i indica a un vianant que m’acompanyi al convent “Maison de Bethanie” on les cinc germanes residents m’ofereixen allotjament de forma desinteressada. La Montse, el Jordi i la Dolors arriben cinc minuts més tard i em troben instal·lat en una habitació d’on no em mouré fins l’endemà.

-Etapa 9: Zazafotsy-Ioshy, 39 Km i 1’55h

Després d’unes hores de repòs en aquest oasi de pau em trobo molt millor, llàstima que la Montse sembla que vulgui prendre’m el relleu. Continuem el viatge després d’agrair l’hospitalitat de les germanes natzarenes que ens han acollit de manera altruista, a través d’un paisatge de grans extensions de terreny amb alguna que altra columna de fum a la distància, un paisatge que em recorda la sabana africana. Segurament si haguéssim visitat el país en època de pluges trobaríem terrasses d’arròs i un paisatge més variat i ric en matisos, però a canvi gaudim d’un clima ideal.

Sorprèn el costum seguit per moltes dones consistent en untar-se la cara amb una pasta de color blanca, composada per extractes vegetals i que té una finalitat cosmètica.

-Etapa 10: Ioshy-Ranohira, 90 Km i 4’37h

Avui li toca a la Montse arrossegar-se per les carreteres de Madagascar patint malestar general. De forma meritòria escala el port emplaçat al començament de l’etapa i que culmina al Km 13’5 amb una alçada de 1195 metres, coronat per tres antenes. El desnivell és de 400 metres i a dalt de tot trobem la pista ( o carretera sense asfaltar, com es prefereixi) que es dirigeix al sud-est del país, a Port-Dauphin. En aquest punt observem l’inici d’un enorme altiplà de tonalitat groguenca degut a l’herba seca que constitueix la vegetació predominant. Grans rectes sense fi recorren aquest paisatge monòton i, ara sí, passem a tocar d’un parell d’incendis mentre observem l’estol d’ocells que examinen el terreny devorat per les flames.

En una botiga demanem unes coca coles i pretenen cobrar-nos un preu desorbitat. Els dic tot indignat que em sembla molt car i marxo de males maneres a la botiga del davant. Per la meva sorpresa el preu és el mateix, fins que m’adono que tot és un malentès: resulta que al 2005 es va produir la substitució de l’antiga moneda, el franc, per la moneda actual que és l’ariary, sent la taxa de canvi 5:1; el problema consisteix en que gran part de la població encara compta en francs,  de manera que, sobretot a les àrees més remotes, multipliquen per cinc els preus reals si bé després et donen el canvi correctament, una mica com aquí passava quan la gent pensava en duros però a l’inrevés.

Ens apropem a Ranohira. La presència d’una serralada al nostre davant ens indica la proximitat del Parc Nacional d’Isalo, el més visitat del país i al que dedicarem la següent jornada. D’aquest parc destaco el paisatge, que evoca el GrandCanyon del Colorado, i les rutes de senderisme que condueixen a racons meravellosos com la piscina natural o la llacuna negra. Val la pena dedicar-hi un mínim d’una o dues jornades, tot i que la presència de fauna sigui discreta si la comparem amb altres parcs.

-Etapa 11: Ranohira-Sakaraha, 113 Km i 6’44h

Continuem la nostra ruta cap pel sud-oest del país al·lucinant amb les formacions rocoses de les muntanyes que ens envolten, sembla que ens trobem al bell mig d’un western americà.

 Al Km 27 arribem a Ilakaka, una població sorgida fa menys de 10 anys a la vora de la carretera, fruit de l’explotació de jaciments de safirs. Es tracta d’uns quants centenars de cases, la majoria barraques, alguna que altra església de totes les confessions possibles, mesquites, botigues i bars i, entremig d’aquest maremàgnum, destaquen les construccions noves, pretensioses, anunciades amb grans rètols, dels intermediaris que, còmodament asseguts i amb luxosos 4x4 aparcats al davant, esperen que els treballadors que estan de sol a sol ajaguts en qualsevol racó del riu, buscant pedretes enmig d’un fangar, els ofereixin el fruit del seu esforç. M’agradaria saber quin percentatge rep el treballador i quin es queda l’intermediari, tot i que un cop vistes les condicions en que es troben uns i altres ja me l’imagino.

Creuem la població i comencem un carrusel trenca-cames que culmina amb una llarga baixada que ens durà a Sakaraha. Pel camí observem els nostres primers baobabs, un arbre que sembla que tingui les arrels invertides i que no deixa indiferent.

-Etapa 12: Sakaraha-Toliara, 134 Km i 6’42h

Etapa reina, llarga i esgotadora però que cal completar per la inexistència d’allotjament abans d’arribar a Toliara (posteriorment comprovarem que això no és del tot cert, però en el moment d’iniciar l’etapa no disposàvem de cap informació).
 

A mig camí uns adolescents ens surten al pas amb unes branques d’on pengen tres camaleons que deixen fotografiar a canvi d’una propina.

Una mica més enllà arribem a Andranovory, localitat on compro plàtans, galetes i beguda que devorem mentre intentem no pensar en els quilòmetres que encara resten.

 La nostra aturada coincideix amb l’arribada d’un enorme “camió-brousse” que algú va definir com la mare de tots els transports: es tracta d’un enorme camió on s’amuntega la gent en seients espartans de fusta sense espai per estirar les cames i que es desplaça a pocs quilòmetres per hora. El sostre del camió es troba ocupat per una infinitat d’objectes variats: un ampli repertori de recipients, bosses i sacs, animals, farcells, etc...que pugnen per no caure. Tot i ser un mitjà de transport incòmode i rudimentari,  en molts casos representa l’única opció que té la gent per traslladar-se.

Cap a la segona meitat de  l’etapa el perfil es complica, comencen a succeir-se petites rampes que, sumades al quilometratge, posen a prova les nostres cames; cap al Km 107 coronem un darrer port situat a uns 375 metres d’alçada des d’on esperàvem contemplar el mar, però la calitja dominant ens priva de la seva visió.

Emprenem un marcat descens que ens durà a les afores de Toliara, llàstima del vent que  bufa en contra amb moderada intensitat i ens complica l’arribada. Davant meu al·lucino quan trobo un noi, també amb bicicleta, frenant amb els peus...descalços, no sé com no es crema la pell.

L’entrada a Toliara ens sorprèn amb la presència d’una pancarta que anuncia una conferència internacional per tractar un dels problemes que més preocupa el sud del país: el robatori de bestiar. Les autoritats afirmen que aquest fenomen s’ha incrementat als darrers temps i va ocupar els titulars dels diaris mentre vam ser a l’illa.

Hem arribat a la fi del nostre itinerari. Ens trobem allotjats a la platja,  refent-nos dels rigors del viatge. Entre plat de pasta, cervesa  i pizza de marisc contemplem els carros tirats per zebús que s’endinsen dins del mar a recollir el peix, aprofitant les hores de marea baixa.

Toliara constitueix un cul de sac d’on cal sortir com es pugui. La majoria de turistes volen cap a la capital o cap al nord, cap a Morondava, en un dels escassos avions d’Air Madagascar, pràcticament impossibles sense reserva prèvia. Nosaltres tenim previst continuar per terra, tot recorrent la pista que discorre paral·lela al mar i que uneix Toliara amb Morondava, però la meva bicicleta ja ha dit prou i ens obliga a llogar un 4x4 a preu d’or, carregar les bicis al sostre i començar la segona part del viatge que ens durà a visitar altres indrets de Madagascar.

 

Francesc Sabater Corral
francescsabater@hotmail.com