Segurament els darrers esdeveniments internacionals explicarien un cert
boicot de la indústria turística; tots tenim molt presents les imatges dels
atemptats de l’11 de setembre de 2001, la invasió per part dels Estats Units de
l’Iraq aquest mateix 2003 i el mite de les armes de destrucció massiva,
etc...És per això que, quan comentàvem a casa la intenció d’aterrar a Teheran,
més d’un es posava les mans al cap recordant allò de “l’eix del mal”, terme
encunyat per l’administració nord-americana per assenyalar els estats que
considerava terroristes.
La realitat va ser, però, que al llarg de poc més de 2 mesos vam pedalar
per l’Iran, el Kurdistan turc, Síria i el Líban i puc dir que no hem conegut,
al llarg de 20 anys de viatges arreu, societats més hospitalàries i acollidores,
i que en tot moment ens vam sentir segurs i molt ben tractats, incloent-hi les
vegades que la policia ens va aturar i conduir a la comissaria. Vegem....
Aterrem a les 03h de la matinada a l’aeroport de Teheran morts de son però
il·lusionats davant d’aquest nou repte. Som a la República Islàmica de l’Iran i
es nota: just una mitja hora abans d’aterrar, les dones comencen a desfilar cap
al lavabo i surten amb el preceptiu mocador al cap per no desentonar en baixar
de l’avió. La Montse, proveïda d’una gorra amb extensió per cobrir els cabells,
les imita i, d’aquesta manera, ens disposem a recuperar les nostres bicicletes.
Envoltats de curiosos obrim les caixes de cartró i comprovem que les
bicicletes no han patit cap destrossa, tan sols un cop en un pedal i el
comptaquilòmetres que no funciona, tot fos això....Un cop muntades les
bicicletes, entre badall i badall, abandonem l’aeroport per una autovia en
sentit contrari a Teheran i comencem a pedalar, encara de fosc, cap a la
població de Karaj, situada uns 42 Km a l’oest de la capital. Ens sorprèn la densitat de la circulació així
com la contaminació i la calor, que comença a picar de valent. Així, seguint un carril lateral de l’autovia
i suant de forma exagerada, arribem al nostre destí.
Mentre voltem per Karaj a la recerca d’allotjament coneixem el Hamid, un adolescent que ens
convidarà a dormir a casa de la seva família mentre ens instal·la un
comptaquilòmetres de la botiga del seu pare. I és que aquesta va ser la primera
demostració d’hospitalitat del poble persa que es repetirà cada dia. La gent és
molt amable i insisteix en acollir-nos, convidar-nos i, en definitiva,
ajudar-nos en el que calgui, de vegades de manera més que insistent. En tot
cas, en aquesta primera nit em temo que no vam donar molta conversa als nostres
amfitrions ja que ens moríem de son però sí que em va cridar l’atenció com les
germanetes del Hamid i en general les dones de la família es “relaxaven” a
l’interior de la seva llar i no tenien cap problema en treure`s el mocador en
presència d’uns estrangers.
L’endemà ens disposem a travessar les muntanyes Alborz, barrera
natural que separa el paisatge àrid i eixut de l’altiplà central del de la
costa de la mar Càspia. El Hamid ens acompanya durant els primers quilòmetres i
s’acomiada coincidint amb l’inici de la pujada. El camí és força costerut, una
carretera de muntanya amb diversos túnels, en un dels quals un policia ens
atura, es pren el seu temps examinant els passaports i quan ens els lliura ens
recomana que anem amb compte. Molts dels túnels no disposen de cap sistema
d’extracció de fums ni d’il·luminació i només hi ha un carril per sentit. Així,
a cada entrada ens col·loquem elements reflectants i respirem a fons mentre
enlairem una pregària, sort que aquests túnels acostumen a ser curts.
El paisatge és desolador, la carretera s’endinsa entre gorges esculpides pel riu Karaj. Suem de valent fins assolir el poble de Gachsar, després de superar 800 metres de desnivell. Ens allotgem en un hotel d’aquesta discreta població rural i a la tarda estirem les cames i conversem amb un policia acompanyat d’un emigrant afgà que no acaba d’entendre com és que una dona viatja amb bicicleta.
Continuem la travessa de les muntanyes escalant inicialment 7 Km de forta
pujada fins a l’entrada d’un túnel emplaçat als 2500 metres d’alçada. En aquest
punt optem per no temptar la sort i ens desviem per l’antiga carretera sense
circulació ( i amb risc de caiguda de pedres, tot s’ha de dir) que, a través de
llaçades inacabables i sempre de pujada i amb la companyia de ramats de cabres,
ens durà durant altres 6 Km fins als 2950 m. Seguidament baixem fins a enllaçar
amb l’altra boca del túnel i que dona pas a un descens vertiginós, ja dins de
la província de Mazandaran. A mesura que perdem alçada ens endinsem per
un congost espectacular al marge del qual observem famílies fent pic-nic,
estenent les seves acolorides estovalles al terra.
I, d’aquesta manera, passem dels gairebé 3000 metres als 65 de la costa de
la mar Càspia. Aquí la calor és encara més intensa i l’oferta d’allotjament més
generosa, orientada gairebé en la seva totalitat al turisme domèstic. A Nowshahr,
població a la vora del mar, la Montse rep una sonora bronca al mig del carrer per part d’un
aprenent de mul·là que li recrimina la manera de vestir...
Deixem les bicis a l’hotel i prenem un bus per tornar enrere a visitar la
capital, Teheran. El primer que ens crida l’atenció en arribar és la
manera de conduir dels iranians, en especial dins de les ciutats, amb un estil
molt agressiu amb arrencades i frenades molt violentes i que, segons la meva
opinió, desaconsella la pràctica del ciclisme.
Un altre fet curiós és el preu dels transports; al tractar-se d’un dels
principals productors de petroli, aquí la benzina va tirada de preu, tant que
sembla ser que als turistes que creuen la frontera amb el seu propi vehicle els
cobren una taxa d’entrada al país per equilibrar la diferència de preu del
combustible. Aquest fet explica que per un trajecte d’unes 5 hores en un bon
autobús paguem tan sols 1’5€, i el mateix ens va passar més endavant amb algun
taxi que vam llogar per visitar jaciments arqueològics.
La veritat és que no puc opinar gaire sobre Teheran; hi vam passar
només una nit i vam aprofitar l’estada per visitar els museus arqueològic i
d’art islàmic que valen molt la pena, així com el palau de Golestan, residència
reial dels darrers 400 anys que destaca pels mosaics de color blau turquesa,
les estàtues de marbre i els salons amb inacabables miralls. Ens feia il·lusió
recórrer el basar però resulta que som a divendres, dia festiu pels musulmans,
i totes les parades estan tancades, què hi farem....una bona excusa per tornar
en el futur!
També és curiosa la separació de sexes al transport públic, sobretot si no
tens clar a quina parada has de baixar i no pots comunicar-te amb la teva
parella, i és que el món musulmà té les seves cosetes....
Després d’aquesta breu incursió per la capital, tornem a la costa de la mar Càspia. Resulta que ens trobem a finals d’agost, l’acabament del període de vacances, i això fa que les carreteres estiguin col·lapsades. És per això que el nostre xofer decideix prendre una ruta alternativa que passa molt a prop del volcà Damavand, màxima elevació del país i el volcà més alt de tot Àsia (5610 metres), el que ens permet contemplar-lo de prop.
Recuperem les bicicletes i continuem el nostre viatge tot resseguint la costa. Si be l’etapa és de perfil pla i per tant molt més descansada que les anteriors, la calor aquí pica de forma despietada. Sempre que podem ens aprovisionem d’ampolles gelades d’aigua mineral que es venen als quioscos, sovint amb trossos de gel al seu interior; buidem el seu contingut als bidons i aproximadament a la mitja hora ja no hi ha qui se la begui de tant calenta com està, és increïble. Recordo com si fos ara la franja entre les 11h i les 13h, quan el sol se’ns clavava a l’esquena com agulles, crec que mai havia passat tanca calor...A intervals regulars trobem poblacions on prenem te, comprem galetes o ens refresquem amb la Coca-Cola local, la “Zam-Zam Cola”.
Arribem a Ramsar
on ens instal·lem en un hotel força
econòmic i agradable: en aquesta zona, amb menys turisme local, els preus són
més assequibles. A la tarda visitem el palau local del Sha, i ens
sotmetem a una sessió de fotografia amb tots els turistes iranians que ens ho
demanen, qui ens havia de dir que acabaríem sent un element exòtic...
Avui toca una altra etapa planera però inacabable degut a les altes temperatures que ens obliguen a fer parades de forma periòdica. Encara no tenim el cos acostumat a fer tirades que superin el centenar de quilòmetres i ho pago amb molèsties a la zona lumbar. Quan finalment arribem a Rasht, ciutat mitjana amb tots els serveis, descobreixo que tinc els braços cremats ( i no la Montse, que algun avantatge havia de tenir el fet d’haver d’anar tapada tota l’estona...).
Després d’una dutxa ràpida sortim al carrer i per primer cop
experimentem la sensació de sentir-nos observats com si fóssim estrelles de
rock. De fet, és tanta l’expectació que despertem entre els centenars de
vianants del nostre carrer que, miris on miris, trobes gent assenyalant-te i caps que es tomben amb
una curiositat que arriba a incomodar. Passats uns minuts, no podem aguantar la
pressió i, a contracor, girem cua cap al nostre allotjament. Aquesta situació
la viurem diversos cops al llarg del viatge sobretot aquí, a l’Iran, segurament
pel fet que no hi ha turistes i la gent aprofita l’ocasió d’acostar-se,
observar, convidar, parlar...simplement interactuar amb estrangers ja que se
saben aïllats del món. Recordo un senyor amb bicicleta que se’m va acostar i,
després de demanar-nos pel nostre país, va assegurar que aquí tots els
visitants són benvinguts...”inclosos els israelians” (literal).
Som al nord-oest del país, a la província de Gilan, i decidim aprofitar la jornada de descans per visitar en taxi Masuleh, un dels poblets de muntanya més populars entre els iranians on troben refugi contra les altes temperatures i gaudeixen d’un ambient relaxat i molt agradable.
Les seves cases de tonalitats ocre, d’adob i palla, es troben distribuïdes com si es tractés d’un rusc i pels seus carrers no circula cap vehicle. En un forn tasto un deliciós pa de figues que em dona forces per continuar fins a la següent destinació, la reserva natural d’Anzali, llacuna repleta de nenúfars i fauna aquàtica a la vora del principal port de la mar Càspia, Bandar-e-Anzali. Visitem la reserva en llanxa i seguidament passegem pel port on em crida l’atenció la presència de vaixells russos.
A més, en aquesta zona s’explota una de les principals riqueses del
país, el caviar, si be i pel que sembla la seva producció va destinada de forma
gairebé exclusiva als mercats internacionals. De fet, durant la nostra estada
no vam a aconseguir tastar-lo, si bé sí que vam degustar kebabs d’esturió.
Pugem de nou damunt les bicicletes i ens dirigim cap a Talesh recorrent
un altre centenar de quilòmetres resseguint el perímetre de la mar Càspia.
Travessem camps de blat i pedalem entre boscos mentre deixem enrere les
muntanyes Alborz. Quan ingressem a Talesh trenco una vareta del
meu portaequipatge que posa en risc la continuació del viatge. Afortunadament,
trobem un manyà competent, en Naser Assadi, que en un moment em solda la
trencadissa i a més es nega a cobrar per
la feina, l’únic que ens demana és que li fem arribar una còpia de la foto que
ens fem plegats.
Al vespre, al restaurant de l’hotel, se’ns acosta un senyor de la taula del
costat que sopa amb la seva dona i dues filles i ens ajuda a traduir la carta.
Inicialment reaccionem amb desconfiança ( barba poblada, posat seriós...) però
aviat ens relaxem i aprenem moltes coses; ens explica que és un dels milions
d’estudiants que van emigrar als Estats Units durant els anys anteriors a la
revolució islàmica del 1979. Va estudiar enginyeria electrònica i assegura que,
a l’igual que ell, molts iranians parlen un perfecte anglès per la influència
de les polítiques de l’anterior cap d’estat, el dictador Reza Pahlaví, el
darrer Sha de Pèrsia. Després de convidar-nos a sopar i aprofitant que
el menjador s’ha buidat, arriba l’hora de les confidències: de forma prudent,
exposa les seves crítiques al clergat que domina la societat iraniana. Explica
que en realitat està compost per una casta de fanàtics seguidors de l’aiatol·là
Khomeini i dels seus successors i que
l’actual president del país, Mohammad Jatamí, en realitat és un titella en mans
de la jerarquia xiïta, que constantment frena les seves reformes. Igualment
comenta que, de portes enfora, tothom segueix l’ortodòxia del règim (observança
estricta del xiisme), però que un cop a casa la gent es relaxa i es comporta
com qualsevol família occidental: es beu alcohol, les dones es treuen el
mocador del cap, etc...Diu que ell, personalment, tan sols assisteix als oficis
religiosos als enterraments i casaments, poca cosa més, tot i que de tant en
tant s’ha de dissimular.
A més, aprofitant l’oportunitat, li comento vàries qüestions que em tenen
“mosca” des de fa dies; em confirma que, efectivament, la gran quantitat de
noies que veiem pel carrer amb una tireta al nas és perquè se l’han operat ja
que consideren que el tenen lleig i gros i aquí la cirurgia estètica és força
comú. Igualment comenta que les noies, especialment les més joves, tenen
tendència a cobrir el cabell de forma parcial de manera que s’observa una
evolució del mocador que va desplaçant-se del serrell cap a la nuca...fins a
que algun mul·là posa el crit al cel i les esbronca. I, finalment, m’ofereix un
consell: cal evitar entrar amb bicicleta a la ciutat santa de Qom ja que
el nostre aspecte no seria el més correcte...
Anem a dormir amb la convicció que hem aprés més de la conversa del sopar que llegint mil manuals sobre la societat iraniana.
L’endemà ens posem en marxa amb un bon sabor de boca. Continuem vorejant la
mar Càspia fins a la frontera amb la república d’Azerbaidjan, la població d’Astara.
Quan portem recorreguts 30 Km un vehicle ens atura i quina serà la nostra
sorpresa quan comprovem que es tracta del nostre amic d’ahir i la seva família,
que han decidit obsequiar-nos amb roba més apropiada per continuar el viatge a més de
convidar-nos a uns sucs; ens faciliten el seu número de telèfon i recomanen un
cop més prudència, realment se’ls veu preocupats per la nostra seguretat i jo
no puc evitar emocionar-me. I no els falta raó: una mica més enllà, pedalem al
costat d’un camió que corria massa i s’ha estavellat al marge de la
carretera....
I és que l’Iran té aquestes coses: una gent fantàstica i hospitalària fins
a extrems exagerats i per una altra banda sectors intransigents que de tant en
tant obsequien la Montse amb mirades reprovatòries, però afortunadament domina
el primer grup. Això sí, s’ha de dir que la conducció és un desastre, aquí es
compleix aquell tòpic que la gent es transforma al darrera d’un volant...
Astara és un lloc peculiar.
Ciutat fronterera i porta d’entrada al Caucas, l’ambient que s’hi respirava era
força sòrdid, molt lligat al contraban. M’hi vaig arribar a la frontera i el
que vaig veure va ser un parell de policies amb uns pals intimidatoris que de
tant en tant obrien unes portes metàl·liques i deixaven passar a qui els
semblava a canvi d’unes cigarretes o algun bitllet. D’aquesta manera entraven a
l’Iran molts paquets al damunt de les esquenes de mossos i que hores després
formaven part de l’oferta exposada als múltiples basars de la ciutat. Al vespre
passegem per la platja on observem com la policia “convida” els banyistes a sortir de l’aigua i, als que fan el ronso,
els llencen quatre pedres amb escàs efecte per recordar la finalització de la
jornada de bany.
L’endemà abandonem la costa i ens dirigim cap a l’oest, cap a Ardabil.
Superats els primers trams la carretera
comença a guanyar alçada durant gairebé 30 quilòmetres fins a l’entrada d’un
túnel. L’etapa és dura i rebem el recolzament de diversos vehicles: un camió
que carrega síndries ens convida a uns talls que agraïm de tot cor, un cotxe
s’ofereix a arrossegar-nos si ens enganxem al seu darrera i en gairebé tots els
pobles per on passem ens ofereixen té, és una passada...Optem per descartar el
túnel i continuar amb la nostra ascensió durant gairebé 2 quilòmetres més fins
assolir la cota màxima de 1575 metres. Ens trobem en un altiplà envoltat de
cims coronats amb clapes de neu entre els que destaca el volcà Kuh-e-Sabalan
que, amb els seus 4811 metres, és la tercera muntanya més alta del país. Terra
erma i dura habitada per pastors, pel camí observem alguna iurta, vivendes de forma circular fetes amb pells i
força comú entre els pobles nòmades de les estepes asiàtiques.
Després d’haver pujat gairebé 1600 metres agraïm el tram més planer i en
lleugera baixada que ve a continuació i el vent que, per primera vegada, bufa a
favor, tot un detall...
Ardabil destaca per la seva
gran joia, el mausoleu del Sheikh Safi al-Din Khanegah que em recorda i molt
les grans madrasses de la mítica Samarcanda. Quan ho vam visitar es trobava en
obres i em consta que, tot i que al 2010 va ser declarat Patrimoni de la
Humanitat, en l’actualitat encara perduren les obres. Al vespre ens relaxem amb
una generosa copa de gelat i a l’hora de pagar...l’amo de la gelateria es nega
a cobrar-nos, diu que com a estrangers estem convidats, és al·lucinant!
Prosseguim el viatge cap a Tabriz. Triem una carretera secundària
que travessa un paisatge rural amb poblacions molt humils, iurtes ocasionals,
ramats i camps de cereals de tonalitats daurades. En una moment en que deixo
sola la Montse per fer unes fotografies, un pastor adolescent intenta
aprofitar-se’n d’ella. El noi, ofès pel seu rebuig i la meva posterior bronca
s’allunya corrent i, quan estima que es troba a una distància prudencial, em
llença una pedra que, de rebot, impacta en les meves ulleres de sol, sort que
sense gaire potència. Això m’ensenya que mai s’ha se menystenir la punteria
d’un pastor...
Continuem la pedalada envoltant el volcà Kuh-e-Sabalan per un
terreny trenca-cames, ple de “sifonades” i amb vent en contra. Quan, finalment,
arribem a Meshgin Shahr, demanem discretament si existeix algun allotjament (i
dic discretament perquè a aquestes alçades ja sabem que, si corre la veu, ben
de segur que algú ens voldrà convidar a casa seva). Aparentment aquesta
població no compta amb cap allotjament turístic i com acostuma a passar, un noi
ens ofereix una habitació. Llavors, encara no sé ben bé per què, es genera un
debat públic al mig del carrer amb partidaris de l’oferta del noi i un sector
contrari que encara ara no sé molt bé quin problema hi veia. La qüestió és que
als pocs minuts apareix una furgoneta militar que ens ordena carregar les bicis
al darrera del vehicle i ens condueix a la comissaria de policia.
Continuem pedalant per aquesta regió agrícola, entremig de camps de cereals i arbres fruiters (abunden les pomes i sobretot les síndries). Aprofitem els descansos per visitar un animat mercat de bestiar a Khajeh i observem unes curioses formacions rocoses de tonalitats vermelles i ocres.
Pel camí dinem ous ferrats, pa i síndria i com sempre rebem múltiples oferiments d’allotjament per part de particulars que asseguren que quedarien molt agraïts si acceptéssim la seva oferta.
El problema de tanta hospitalitat és que arriba un punt en que és inevitable “ferir” els sentiments de la gent; en concret, va haver el cas d’un senyor que a la sortida de la població d’Ahar, darrera etapa abans d’arribar a Tabriz, ens va demanar si aquest era el nostre destí ( encara faltaven 108 Km) i quan li vam confirmar va insistir per a que dormíssim a casa d’una germana seva. Li vam agrair de forma educada -tot i que la nostra idea sempre va ser dormir en un hostal- i vam continuar la pedalada. Als pocs quilòmetres, ens atrapa amb el seu cotxe i ens regala uns sucs pel camí. I, quan ja passades les hores divisem les primeres cases de Tabriz, ens el tornem a trobar tot esperant-nos i envoltat de gent, convençut que el seguiríem al seu domicili. La raó de refusar la invitació (tot i agrair-la) és que, quan t’has passat tot el dia pedalant sota una calor infernal, ple de pols i cansat, el que vols és tancar-te a la teva habitació i prendre una dutxa relaxant. Sé que pot sonar una mica desconsiderat, però és que encara recordem la primera nit que ens van convidar a una casa particular, per educació havies de seguir les converses i exposar-te a l’examen de tota la família (i sovint s’hi afegeixen les amistats que acudeixen a conèixer-te) i tu que t’estàs caient de son...
Doncs bé, al final i després de molt
regatejar, i quan ja va veure que definitivament rebutjàvem la seva oferta, el
senyor es va ofendre i va marxar pronunciant frases airades i a nosaltres ens va
deixar un mal gust de boca i un cert sentiment de culpabilitat.
Tabriz. Capital de la regió
d’Azerbaidjan i principal ciutat del nord-oest del país, és parada obligatòria
i un bon lloc on recuperar forces. Seguint les indicacions de la nostra guia de
viatges, el primer que vam fer va ser presentar-nos a l’oficina de turisme on
vam conèixer en Nasser, un entusiasta guia turístic que es va oferir per
acompanyar-nos a la descoberta dels principals atractius d’aquesta ciutat en
companyia de tres polonesos més. Així, vam passejar pel basar, el més gran del
món (amb permís del de Damasc) on destaca especialment el sector dedicat a les
catifes, especialitat local de renom internacional. Va ser tota una experiència
vagarejar pels passadissos, franquejats per arcs i cúpules de maons amb
múltiples obertures per on penetrava la llum a raig i permetia descobrir
escenes que semblaven estretes de “Les mil i una nits”. De la mateixa manera,
vam descobrir la mesquita blava amb els seus mosaics de color turquesa brillant,
força malmesa pels terratrèmols, així com la mesquita de Saheb Alamr.
A més, en Nasser ens va brindar
l’oportunitat de visitar les piscines públiques on vaig viure moments de
desconcert en adonar-me, dins del vestuari, que era l’únic que es canviava a la
vista de tothom, sense protegir-me dins d’un compartiment...Un cop a la
piscina, era curiós observar les dones en banyador i sense res al cap, per un
moment em va desorientar...
Però, el que més em va cridar l’atenció,
dins d’un taxi i mentre ens dirigíem a sopar, va ser conèixer l’opinió del
nostre guia sobre l’homosexualitat. Mai m’hagués imaginat que una persona jove,
de mentalitat “oberta” i acostumat a tractar amb estrangers, pogués defensar la
pena de mort tal i com crec que està regulat al codi penal iranià, la veritat
és que tant la Montse com jo vam quedar distrets.
L’endemà vam llogar un transport per
visitar Kandovan, un poblet situat a uns 30 Km de Tabriz conegut
com la “Capadòcia iraniana” i que sorprèn per les seves cases troglodites de
forma cònica. D’origen volcànic, la gent, amb el pas del temps, ha anat gratant
l’interior d’aquestes formacions rocoses i habilitant les seves cases o bé
construint corrals on guarden els bestiar.
De nou damunt la bicicleta, continuem la nostra ruta dirigint-nos en sentit nord-oest cap a la frontera turca. L’etapa d’avui és fàcil i curta, si bé patim durant els primers 40 quilòmetres per la quantitat de fum que empassem provinent de diverses fàbriques, pel que sembla ens trobem en una zona industrial. Aviat la carretera comença a enfilar-se fins a coronar un petit port de 1690 metres d’alçada (de fet fa dies que ens movem per un altiplà, vorejant els 1350 metres). L’anècdota del dia va ser coincidir amb un cicloturista canadenc, en René, un d’aquests personatges que no et deixen indiferent. Amb els seus 53 anys, comentava que estava fent la volta al món, que portava 3 anys pedalant i que calculava que encara li restaven 4 més. Pagava la pena veure’l, arrossegant 80 Kg d’equipatge amb paraigües inclòs per protegir-se de la forta calor. De fet, durant els dies que va durar el nostre viatge gairebé no vam trobar ningú viatjant amb bicicleta, tan sols en René i una parella d’holandesos viatjant en tàndem, ningú més.
Un cop instal·lats a Marand, lloguem
un taxi per recòrrer 80 Km fins a la frontera amb l’Azerbaidjan. Allà, amagat
entre muntanyes desèrtiques, molt a prop del riu Araxes que separa els
dos països, trobem amagada una joia que no es pot deixar de visitar, el
monestir de Sant Stepanous. Construït al segle IX, aquest bell conjunt d’estil
armeni, inclòs en la llista de patrimoni cultural de la Unesco, destaca pel seu
campanar envoltat per 8 columnes cilíndriques i els seus murs de pedra rosada,
blanca i vermella, i que en l’actualitat acull les pregàries dels cristians
armenis de l’Iran.
Pel camí de tornada el nostre xofer, el jove Mohammed, ens explica com, després de tres anys de festeig, no s’hi pot casar per l’oposició de la seva família, que no vol quedar emparentada amb la família de la noia; en concret, diu que ha rebut un ultimàtum del seu pare: si et cases amb aquesta noia, no volem saber res més de tu...i pel que comenta, el parer de la família és definitiu!
I, al vespre, allotjats en una habitació
força cutre (es nota que ens apropem a la frontera, cada dia que passa
constatem com les condicions dels serveis són més precàries), mentre sopem,
se’m cau un empastament d’un queixal (afortunadament no em fa mal) i fa que
durant tota la nit perdi la son debatent si continuar endavant o bé recular
fins a Tabriz a la recerca d’un dentista. Finalment vam decidir tirar
endavant, si bé a cada quilòmetre m’anava repassant el forat per si calia
recular...
Encarem una etapa llarga per un terreny força planer. Ens sorprèn els camps de gira-sols, sembla que és el monocultiu de la zona. Trobem tractors carregant grans quantitats d’aquesta planta oliosa i veiem les seves llavors assecant-se als marges de la carretera a sobre de catifes.
El paisatge no ha variat, seguim
pedalant per un terreny sorrenc, aspre, i això sembla que s’encomani als nens,
que semblen una mica més feréstecs; acostumen a venir corrent quan ens aturem a
prendre alguna foto i ens observen amb curiositat. Vesteixen roba apedaçada,
calçat foradat i, curiosament, tots tenen el cap rapat, imagino que per
combatre els polls.
Cap a final d’etapa ingressem en una
esplanada fèrtil on s’hi troba ubicada la població de Qareh Zia Eddin. Ens
instal·lem i prenem un taxi per visitar les ruïnes de la veïna Bastam, a
uns 8 Km de distància. Es tracta de les restes (no queda gaire cosa, la
veritat) d’una antiga fortalesa de l’antic regne d’Urartu, del segle VII aC i
que controlava la ruta entre la seva capital, Van, i els territoris de les
actuals Armènia i l’Azerbaidjan. A la
tornada, el nostre xofer s’atura a omplir el dipòsit i és quan descobreixo el
preu de la benzina: menys de 10 cèntims d’euro per litre!
Continuem la ruta cap a la frontera turca. Des de fa dies constatem un
augment en el trànsit de camions turcs així com la presència de rètols bilingües
en farsi i turc. Igualment, l’oferta gastronòmica s’ha enriquit notablement amb
els nombrosos “lokantasi” turcs a peu de carretera.
La carretera s’enfila lleument i s’endinsa per un barranc fins al final de
la vall, on trobem la darrera població de l’Iran, Maku. Pel camí i a la
nostra dreta, enmig de la calitja, intuïm la figura del mític Mont Ararat que
ens atrau de forma irresistible a l’altra banda de la frontera.
Però no podem abandonar el país sense visitar la impressionant església Qareh Kelisa, també coneguda com
l’església negra o monestir de Sant Tadeu, emplaçada a uns 20 Km de Maku.
Segons la tradició, es tracta d’un dels llocs de culte cristià més antics del
món edificat per l’apòstol Sant Tadeu cap a l’any 45 dC en la seva campanya per
evangelitzar Pèrsia. Encara en l’actualitat, a finals de juliol, centenars de
cristians, sobretot d’origen armeni, peregrinen en aquest indret. L’església,
millor conservada que el monestir de Sant Stepanous, destaca per la presència
de pedres negres d’origen volcànic en la seva estructura així com les seves
cúpules de formes còniques i els gravats de les façanes.
Als voltants de l’església s’hi troba un
poblet kurd (tot i que els habitants de la zona són majoritàriament àzeris).
Sembla que visquin en unes condicions força precàries i curiosament vesteixen
amb uns tons més llampants que els seus veïns.
I, ara sí, pedalem els darrers 20
quilòmetres per terres iranianes fins a la frontera de Bazargan. Pel
camí la Montse comença a trobar-se malament, possiblement pel gelat a que ens
va convidar el taxista d’ahir. Tot i el seu malestar, està prou al cas per
adonar-se’n que un canvista em vol estafar en la transformació de rials a lires
turques, i és que és inevitable canviar al mercat negre, és a dir, tractar amb
intermediaris que van amb una calculadora a la mà i amb moltes ganes d’enredar-te
amb el canvi.
I, finalment i sense cap entrebanc, creuem
la frontera després de fotografiar-me amb un soldat iranià. Curiosament
“guanyem” 1’30h que és la diferència horària entre els dos països. És una sort
que, al viatjar amb bicicleta, ens puguem estalviar les llargues cues de
camions acumulats, sinó crec que encara hi seríem...Per celebrar l’entrada a
Turquia, el primer que fa la Montse és treure’s el mocador del cap i durant uns
instant observo nerviós la reacció de la gent ja que després de gairebé 3
setmanes pedalant per la república islàmica de l’Iran, sembla una profanació el
fet d’anar amb el cap al descobert. Però afortunadament Turquia és (en teoria)
un país laic i ningú en fa cas del seu aspecte.
Ens dirigim cap a Dogubayazit seguint la silueta del Mont Ararat, l’emplaçament on les sagrades escriptures situen l’arca de Noè un cop superat el Diluvi Universal. Pedalem uns 35 Km i durant tot el trajecte no podem apartar la vista de l’emblemàtica muntanya, de passat armeni i annexionada per Turquia el 1921. De fet, les relacions entre els dos veïns són pèssimes, sobretot per la participació turca en el genocidi armeni a partir del 1915; durant vuit anys, es calcula que van exterminar 1’5 milions d’armenis i un altre milió va ser deportat. Aquesta matança, negada sistemàticament per Turquia, és considerada com el primer genocidi modern.
Actualment, Armènia segueix reclamant la
muntanya i, de fet, la seva silueta forma part de l’escut nacional; recordo
l’anècdota d’un enfrontament diplomàtic entre representants dels dos països
quan Turquia denunciava l’apropiació del que considera un símbol nacional propi
per part d’un altre país, i l’enginyosa resposta del representant armeni: “amb
quin dret ens censuren la inclusió d’una muntanya al nostre escut, quan ells
tenen la lluna a la seva bandera?”
En arribar a Dogubayazit ens
afanyem a trobar un bon hotel on ens hi passarem uns quants dies en règim de
semi confinament degut al quadre gastroentèric que arrosseguem. De forma
coordinada, quan l’endemà la Montse comença a recuperar-se, soc jo qui emmalalteixo
amb diarrees i mal de cap. Així doncs, quan un de nosaltres es troba un pel
millor, aprofita per fer un volt mentre l’altre es queda al llit...
Ens trobem al Kurdistan, una de les nacions
sense estat més grans del món i que es troba repartida entre cinc estats:
Turquia, Iran, Iraq, Síria i, en menor mesura, Armènia. La gran majoria de
kurds viuen sota tutela turca i l’estat recorda la seva presència amb
espectaculars mesures intimidatòries: controls a les carreteres, nombrós
armament modern, combois militars, etc...el Kurdistan més aviat sembla un parc
temàtic dedicat a les forces armades. La regió és una de les més pobres de
Turquia i l’elevat grau de conflictivitat dificulta el seu desenvolupament.
Des del nostre balcó tenim la sort de contemplar
el Mont Ararat (5166 metres) que ens alegra la vista mentre acabem de superar
els nostres problemes digestius. Casualment al pati de sota s’hi celebra un
casament kurd i ves per on tenim la sort d’observar tot el cerimonial: les
danses on els convidats, agafats de les mans, basculen de dreta a esquerra al
ritme d’una musica encomanadissa (més o menys com una sardana, però amb més
“marxa”), i l’entrega de regals a la núvia en forma de joies d’or mentre un
speaker proveït d’un micròfon ordena les ofrenes.
Quan vam estar en condicions de
trepitjar el carrer ens vam dirigir al palau
Ishak Pasha, un dels principals atractius de Dogubayazit . Estratègicament
ubicat damunt d’un turó que domina la ciutat, es va començar a construir al
1685 assumint diverses funcions: a més de ser la residència del representant de
l’imperi otomà a la província, era el principal centre administratiu i, a més,
desenvolupava funcions defensives, considerant la proximitat de la frontera. A
mi em va encantar, el monument recull influències dels pobles que han
colonitzat aquestes terres: elements perses, motius florals armenis, columnes
d’estil georgià i, coronant tot el conjunt, una enorme cúpula d’on emergeix un
minaret otomà apuntant al cel, una imatge que se’m va quedar gravada.
L’endemà fem un primer intent de reprendre el viatge i ens dirigim cap a Ortadirek. I dic un primer intent perquè ens trobem fluixos, el temps no acompanya (està plovent i tot està enfangat) i, per acabar-ho d’arreglar, als pocs quilòmetres se’ns llencen al damunt un grup de mastins (per cert, força comuns en aquesta zona) que es troben guardant un ramat de bens i em tiren al terra (en realitat, soc jo que caic mentre intento esquivar-los). A sobre perdo els nervis amb uns nens que no paren de tocar les bicis i emprenyar, i decidim que el millor que podem fer és girar cua i tornar cap a Dogubayazit.
Finalment decidim prendre un minibús per
sortejar els gossos de les afores de la ciutat fins a Muradiye, població
pròxima al llac Van. Cal dir que ens trobem en una regió volcànica, pobra
i aspra, i els seus habitants es dediquen bàsicament a pasturar ramats de
cabres i ovelles. Els gossos de l’est de Turquia són dels més feréstecs que
m’he trobat, en competència amb els mastins tibetans, i davant d’un atac el
millor és aturar-se, mirar de conservar la calma i esperar que el pastor sigui
a prop, poca cosa més s’hi pot fer...
Voregem la costa nord del llac Van
i ens trobem amb en Jeroen i l’Elske, una
parella d’holandesos que, viatjant en tàndem, volen arribar fins a Nova Zelanda
i que, mesos més tard, ens escriuran explicant com pels carrers de Teheran van
patir un accident que va acabar amb el quadre de la bicicleta trencat. En
aquell moment ens informen que el PKK (Partit dels treballadors del Kurdistan),
organització política kurda i alhora moviment armat, acaba d’anunciar la fi de la
treva vigent, cosa que ens inquieta...i és que per la carretera els controls de
l’exercit turc se succeeixen, així com els vols intimidatoris d’avions de
combat a baixa altura per tota la regió, d’aquells que trenquen la barrera del
so amb un soroll infernal.
Seguim pedalant per aquest paratge volcànic enmig d’un temps borrascós. Arribem a Tatvan i prenem una embarcació per visitar la impressionant església armènia de la Santa Creu (segle X dC), a l’illa d’Akdamar. El temple és preciós, de pedra vermella i amb la característica cúpula cònica. El seu interior amaga pintures que encara conserven restes del color original i, a l’exterior, bellament esculpides, contemplem escenes bíbliques on destaquen Jonàs i la balena, diversos animals mitològics i motius florals i medallons amb personatges de l’època, realment val la pena. Durant el trajecte de tornada ens relaxem dins l’embarcació gaudint del reflex dels cims nevats dins les aigües del llac.
De tornada a Tatvan comprovo que
la soldadura d’emergència que em van fer al portaequipatges a l’Iran ha dit
prou i l’estructura s’ha tornat a trencar. Busquem un soldador que, després
d’estudiar la situació, explica que el problema consisteix en que una
estructura d’alumini (el portaequipatges) mai no soldarà bé amb segons quins
metalls. Dit això, ens porta a un abocador de material d’obra i comença a
buscar fins a trobar un pany de porta....d’alumini. En un moment aplica la
llança soldadora a la peça i fon part del pany obtenint alumini líquid amb el
que solda el portaequipatges, amb un nivell d’efectivitat tal que farà que la
reparació aguanti tot el viatge. Això sí, des d’aquell moment, amb la lliçó
apresa, tots els portaequipatges que he gastat han estat d’acer inoxidable.
L’endemà vivim una etapa fàcil, tota de baixada, travessant canyons naturals excavats enmig de plaques de basalt. Abandonem l’anomenat altiplà d’Armènia i la cota dels 1600 metres en la que ens movíem els darrers dies per passar als 500-600 metres. De reüll miro el meu portaequipatges: si be la soldadura que m’han fet aguanta, l’estructura s’ha trencat per un altre punt, esperem que suporti el pes amb unes quantes brides...Continuem sortejant controls militars, els soldats són nois molt joves impecablement uniformats i l’armament sembla nou de trinca (tanquetes lluents i metralladores apuntant des de dalt del turó). Quan ensenyem els passaports abandonen el posat desconfiat i ens el tornen amb un somriure i els inevitables comentaris sobre el Barça, a més de convidar-nos a una tassa de te.
Arribem a Baykan, un poblet amb un sol allotjament força rudimentari. Crida l’atenció el disseny del lavabo, un quartet de fusta de reduïdes dimensions on, literalment, es fa difícil prendre una dutxa sense caure pel forat destinat a recollir altra mena de residus...A sobre, tants dies de menjar broquetes de carn (els famosos kebabs) ens passen factura en forma de cucs intestinals. Afortunadament la població compta amb una discreta farmàcia i és allà on, després d’una complicada explicació, em dispensen un antiparasitari que jo ja aplicava als ramats d’ovelles a la meva època de veterinari rural.
Continuem la travessa per un terreny
trenca-cames força inhòspit amb la companyia ocasional d’algun ramat. Ens
aturem a dinar en un dels poblets repartits al llarg de la ruta i un cop més
ens sorprèn l’amabilitat de la gent. Una matrimoni turc ens convida a uns
entrepans de formatge i tomàquet que ens dona forces per desviar-nos de la ruta
i visitar el pont medieval de Malabadi, una construcció del 1147 en
forma d’arc que té una alçada de 19 metres fins al nivell del riu. Actualment
es troba en desús des que es va obrir un nou pont al 1950, però val la pena
visitar-lo i contemplar les aigües del riu Batman fluint per sota, un afluent
del Tigris.
Ens apropem a la ciutat de Batman (res
a veure amb la imaginària Gotham) i pels voltants comencen a proliferar torres d’extracció de
petroli i camps de cotó que es beneficien de la política hidràulica de Turquia.
L’endemà prenem un bus (dolmus) per visitar l’aldea de Hasankeyf, de
12.000 anys d’antiguitat coneguda per les seves cases troglodites a la riba del
Tigris i que està condemnada a desaparèixer properament sota les aigües
d’un embassament de dimensions colossals projectat per Ankara anomenat Ilisu.
Els penya-segats que envolten el riu estan foradats amb coves que amaguen restes arqueològiques de gran valor. Igualment, la zona alberga una rica fauna com l’ibis eremita, ocell en perill d’extinció. Però tot això no ha impedit que el govern turc tiri endavant els seus plans de construcció del segon embassament més gran del país. A més de regular les crescudes del Tigris, aquesta infraestructura condicionarà l’arribada d’aigua a l’Iraq i a Síria, tot reduint el seu flux i qualitat. El govern turc defensa la necessitat d’aquest projecte argumentant raons de desenvolupament regional i augment de la capacitat de producció elèctrica, però a ningú no se li escapa el greu perjudici que aquesta obra comportarà al poble kurd, arruïnant el seu principal mitjà de subsistència, l’agricultura, i propiciant d’aquesta manera la migració de gran part de la població a ciutats com Batman, que basen la seva economia en l’explotació petroliera. En definitiva, un impacte ecològic i cultural irreversible.
Mentre visitem Hasankeyf coneixem
l’Alí, un estudiant d’infermeria d’Adana que ens convida a tastar l’ayran,
una beguda a base de iogurt molt refrescant. De família militar, ens comenta
amb tristesa com el PKK va assassinar un amic seu...De tornada a Batman,
repassem la jornada al davant d’un bon sopar: albergínies farcides de carn i
kebab guisat amb iogurt, una delícia.
Continuem pedalant travessant extensions
enormes de camps de cotó, marees verdes esquitxades de boletes blanques que no
semblen tenir fi. Els agricultors hi treballen envoltats de mosquits i sota un
sol ardent, és una feina molt sacrificada. Pedalem per una carretera amb
l’asfalt en no gaire bones condicions per un terreny majoritàriament pla amb un
transit considerable de camions. A l’entrada de Diyarbakir ens aturem en
una benzinera i, mentre el personal ens convida a dinar pa amb formatge i te,
contemplem avions militars sobrevolant la ciutat i soldats llençant-se en
paracaigudes. Els nostres amfitrions assenyalen amb disgust les maniobres, que
pel que sembla són molt freqüents, mentre expressen la seva clara voluntat
d’independitzar-se dels turcs.
Diyarbakir és una ciutat
encisadora, si be molt condicionada per l’enfrontament entre la insurgència
kurda i l’exèrcit turc. Capital oficiosa del Kurdistan turc, el primer que
crida l’atenció és la muralla construïda amb basalt negre que envolta la ciutat
al llarg de més de 5 Km i que compta amb més de 2000 anys d’antiguitat (i que
per cert, mentre escric aquestes línies, me n’assabento que una bona part ha
quedat derruïda per bombardejos de l’exèrcit
al 2019).
Ens prenem un dia de descans per visitar
aquesta meravellosa ciutat. Recorrem a peu els seus carrerons, ens perdem entre
antics palaus i mesquites i inclús tenim la sort de visitar un parell
d’esglésies on encara avui en dia unes 10 famílies practiquen la fe cristiana
fent servir l’arameu, el llenguatge de Crist. En aquesta ciutat, al llarg dels
segles, han conviscut musulmans amb armenis, jueus, assiris, etc...i la seva
petja perdura en innombrables edificis, la majoria d’ells bastits amb basalt.
L’endemà, al moment de partir, me
n’adono que la roda davantera no gira gaire fina; afortunadament, tot i ser
diumenge, trobem un mecànic que en un moment engreixa l’eix i canvia els
coixinets (dic això del diumenge perquè, tot i que és sabut que els musulmans
fan la seva festa setmanal els divendres, el calendari oficial turc contempla
el diumenge com a dia festiu i, a la pràctica, em va fer la impressió que a
Turquia cadascú obre el seu negoci quan li sembla).
Continuem. De manera suau però decidida el perfil de la ruta va guanyant alçada fins els 1140 metres, el problema és que el vent ens bufa en contra. En una benzinera ens conviden a uns talls de meló mentre ens animen a seguir endavant. Afortunadament, els darrers 20 Km són de baixada a través d’un paisatge erm, monòton, força desolador. Arribem a Siverek on ens allotgem en un hotelet força correcte. En aquest punt del viatge ja sabem que probablement patirem talls d’aigua i de llum i que serà difícil obtenir aigua calenta en tot moment, però la nostra prioritat passar a ser que les finestres tanquin bé o, sinó, que els llits tinguin mosquiteres ja que pel que sembla la construcció d’embassament ha modificat l’ecosistema i augmentat de forma significativa la presència de mosquits i les nits poden representar un suplici.
Seguim pedalant fins a l’embassament Ataturk Baraji,
un tram pesat per les constants “sifonades” que ens trenquen el ritme, i a
sobre seguim amb el vent en contra. Creuem l’embassament amb un transbordador
envoltats de kurds que llueixen la seva vestimenta típica: els homes amb
pantalons bombatxos, camisa, armilla i una poblada barba blanca, mentre les
dones vesteixen totes de negre. La gent està contenta de veure estrangers, un
ancià ens regala uns tomàquets boníssims i la cara se li il·lumina mentre els tastem.
A l’altra vessant ens esperen més tobogans, ara molt més pronunciats. Dinem a Narince
i decidim continuar fins a Karadut superant doloroses rampes, fins ara
les més dures del viatge. Dormim en un bon hotel a 1190 metres d’alçada, a tan
sols 9’5 Km del cim del Nemrut Dagi.
I, ara sí, després d’un bon esmorzar,
ens disposem a conquerir aquesta meravellosa atalaia des d’on els Déus semblen
observar-nos mentre suem la cansalada per acostar-nos-hi. En aquests gairebé 10
Km superem un desnivell de 800 metres pedalant (i caminant en segons quins
trams) per una pista de llambordes tan costeruda que hem de repartir be el pes
de les alforges per evitar que la bici no ens tiri enrere. Finalment, després
de 2 hores, la pista acaba en una cafeteria on també es compra l’entrada que
dona accés a un dels jaciments arqueològics que més m’han impactat.
La història es remunta al segle I aC
quan el rei Antíoc I, senyor del regne de Comagene, buscava un indret
adequat per ubicar la seva tomba. Desenganyat del món, va triar aquest cim per
“allunyar-se dels homes i acostar-se als Déus”. No se li va acudir res més que
fer buidar els darrers 50 metres del cim, emplaçar el mausoleu i manar que el tornessin
a recobrir amb les tones de pedra que prèviament havien retirat. Si el que
volia era assegurar la inviolabilitat del seu sepulcre, se’n va sortir: encara
ara no s’ha trobat l’accés a la cambra funerària. De fet, si et mires de lluny
el cim sí que es pot apreciar el canvi en la coloració dels materials d’aquests
darrers 50 metres però t’hi has de fixar bé. El que realment impressiona són
les estàtues de diferents divinitats escampades pel terra (l’activitat sísmica
i el pas dels segles no perdonen ni el més sagrat). Trobem caps de pedra
calcària de dimensions gegantines: Heracles, Zeus, Apol·lo i evidentment, el
mateix Antíoc, a més d’àligues i lleons protectors. L’estil és una fusió d’art
grec i persa i el conjunt evoca una sensació de civilització perduda, de Déus
destronats...Val a dir que per la zona s’hi troben altres túmuls similars però
cap d’ells es pot igualar a la magnificència del Nemrut Dagi.
Emprenem el descens a pas de tortuga per
no carregar-nos els portaequipatges amb el sotrac de la pista fins a retrobar
la carretera asfaltada i ens dirigim cap a Katha creuant uns barrancs
espectaculars. Si pensàvem que l’etapa no tindria gaire cosa més que
oferir-nos, ens equivocàvem: a Arsameia trobem un gravat esculpit en
pedra on veiem al rei Antíoc donant la mà a Heracles i tractant-lo com a un
igual; a Cendere travessem el pont romà de Septimio Severo (Segle II dC),
construït quan Comagene es va integrar dins l’imperi romà, i a Karakus
observem un altre túmul funerari, aquest de dimensions més modestes i dedicat a
la dona de Mitrídates II.
La darrera part de la jornada transita
entre torres petrolieres i a l’ambient s’hi respira una forta sentor a
carburant, i és que el 60% del petroli turc prové d’aquesta zona. Quan,
finalment, ens instal·lem a la pensió de Katha , tinc la impressió
d’haver gaudit d’un viatge a través del temps.
L’endemà ens posem en marxa cap a Adiyaman,
capital de província i que, a l’igual que Katha, basa la seva economia
en el petroli. A mig matí només hem recorregut 35 Km, pel que decidim continuar
tot i no tenir la seguretat de trobar allotjament més endavant. El terreny és
força àrid amb l’excepció d’algunes plantacions de cotó i contrasta amb la
blavor de l’embassament d’Ataturk, que seguim vorejant per la nostra
esquerra de camí a Sanliurfa. Ens apropem als 90 Km i, tal com ens
temíem, no trobem cap establiment on dormir; quan ja ens plantegem acampar,
ensopeguem amb unes instal·lacions dels treballadors de la central
hidroelèctrica. La jugada ens surt bé ja que aconseguim una habitació on
descansar de manera decent.
Arribem a Sanliurfa (la gloriosa Urfa),
on passem mala nit per la calor, la presència de mosquits i amb unes dècimes de
febre per l’esgotament que arrosseguem. Som a la terra natal del profeta
Abraham (Ibrahim pels musulmans) on, segons la llegenda, va romandre amagat 7
anys per por que el rei Nemrod l’assassinés.
Ens prenem el dia de “descans actiu” i ens
desplacem en dolmus a la veïna Harran, pròxima a la frontera
síria. Es tracta, per molts, la ciutat habitada ininterrompudament més antiga
del món (com a mínim des del 3000 aC). La veritat és que hi ha poca cosa que
s’aguanti dempeus, destacant les cases-rusc, els habitatges tradicionals fets
amb fang i restes del material d’antigues civilitzacions.
A la tarda, de tornada a Sanliurfa
, pugem dalt del turó que domina la ciutat
on s’hi troba la fortalesa i el “tron de Nemrod”, en realitat dues
columnes erigides en honor del presumpte constructor de la Torre de Babel. Les
vistes són magnífiques i ja justifiquen la passejada.
L’endemà ens dirigim cap a Bicerik.
Recorrem gairebé 80 Km de forma prou ràpida, la carretera està impecablement
asfaltada. En un revolt, mentre pedalem en lleugera pujada, sentim una explosió
que prové de la roda rebentada d’un
camió que baixa en sentit contrari, just al davant nostre. El conductor perd momentàniament
el control i el vehicle bascula de dreta a esquerra durant dècimes de segons. Afortunadament tot queda en un ensurt, però
ens serveix per reflexionar sobre la fragilitat de l’existència humana...
Continuem la pedalada ascendint fins als
700 metres per seguidament encarar un descens de 17 Km que ens mena a la
població de Birecik que, com a curiositat, està dividida en 2 per
l’Èufrates. Ens instal·lem en un hotel molt basic i aprofitem la tarda per
visitar un centre de recria de l’ibis eremita que es troba en perill d’extinció
(en tenen tan sols 66 exemplars d’aquesta au) i que crida l’atenció pel bec, llar
i de color vermell intens.
Poc a poc ens apropem a la frontera
síria. Alguns trams se’ns fan pesats pel comportament agressiu de certs camions
que, enmig de nuvolades d’un fum negre i espès, ens fan fora de la carretera.
També observem nombrosos autocars iranians que es dirigeixen cap a Síria, i és
que els vincles entre els dos països són força estrets. Finalment arribem a Gaziantep,
una ciutat que compta amb totes les comoditats i que és la primera productora
turca de festucs, presents a totes les postres. En realitat, la ciutat
s’anomenava Antep però, donat que a Urfa, la seva gran rival
regional, se li va atorgar el prefixe “Sanli” (gloriosa), ells no podien ser
menys i llueixen el “Gazi”, que vol dir veterana, tots dos prefixos concedits
pel parlament turc el 1984 atenent a fets presumptament patriòtics.
Al vespre, mentre degustem uns quants
pastissets típics fets de pasta fullada amb mel i fruits secs dels quals em
confesso addicte (els famosos “baclaua”), ens assabentem que avions israelians
han bombardejat posicions sirianes de Hezbollah a tan sols 20 Km de
Damasc. L’endemà tenim previst creuar la frontera però els darrers
esdeveniments ens fan dubtar sobre la continuació del viatge. Decidim, però, seguir
endavant...
La darrera etapa en terres turques ens
porta a Kilis, a tan sols uns 11 Km de la frontera. Decidim fer-hi nit i
d’aquesta manera guanyar una mica de temps abans d’ingressar al país veí, no
fos cas que la situació empitjorés.
I, d’aquesta manera, l’endemà, allà cap
a les 09h, ja som a la frontera. Baixem de la bici, la deixem recolzada al
costat de la garita de control de passaports i mentre ens encaminem a la
finestreta ens atropella una munió d’iranians (per ser més exactes, àvies iranianes
totes vestides de negre) que acaben de baixar d’un autocar i fent corredisses s’intenten
colar de forma descarada. Ja fa dies que constatem la presència a la carretera
d’autocars iranians i finalment esbrinem que la gran majoria es dirigeixen a
localitats com Damasc per visitar llocs
sants del xiisme com la tomba de Sayida Zeinab, la neta de Mahoma.
Els tràmits són àgils i la nostra
condició d’occidentals ens estalvia haver de barallar-nos amb les hordes de
sol·licitants que en aquell moment no només se’ns havien colat sinó que havien
omplert el tauler de muntanyes de passaports.
Així doncs, ja en terres sirianes,
emprenem la pedalada tot seguint una carretera perfectament asfaltada que, un
cop superada la localitat d’Azaz, en du a Alep. De seguida les
nostres pors s’esvaeixen: no percebem cap indici d’activitat militar i la gent
és igual d’amable i hospitalària que a la resta de territoris recorreguts. I,
en aquest punt, m’agradaria expressar un sentiment, barreja de perplexitat i
ràbia per la situació que està vivint el país els darrers deu anys, i és que
sembla mentida que en un moment tot pugui canviar d’una manera tan radical i de
forma tan devastadora.
De la nostra estada a Síria potser sí
que podria destacar alguns fets que denotaven una certa divisió en la societat
i que m’imagino que, vist en perspectiva, podrien considerar-se indicis del que
succeiria anys més tard: recordo, per exemple, molts cotxes lluint adhesius
enaltint la figura del president Baixar al-Àssad i, de la mateixa manera, també
em venen a la memòria comentaris no gaire entusiastes expressats en veu baixa
sobre la figura del seu pare, el
dictador Hafez al-Àssad, i les brutals repressions que va protagonitzar en
localitats com Hama, amb milers de morts i represaliats. Quan, a la
primavera del 2011, va esclatar la Primavera Àrab, molts siris van sortir al
carrer demanant canvis polítics i van tornar a ser reprimits violentament. El
que ningú podia preveure era la dimensió que prendria el conflicte i el seu
enquistament gràcies a la intervenció de potències exteriors que va
desestabilitzar -i arruïnar- el país i, sobretot, va causar la mort de milers d’innocents.
Tornant al viatge, he de dir que Alep és una de les ciutats que més em van agradar. Evidentment, vam visitar els seus principals atractius començant per un interessant museu arqueològic on vam observar fragments d’argila amb restes d’escriptura cuneïforme, considerada com una de la més antiga de la humanitat i que es va desenvolupar per tota Mesopotàmia al llarg de gairebé 4000 anys. Seguidament ens vam dirigir a la ciutadella que domina el centre del casc antic i que impressiona per l’inexpugnable pont d’accés, dissenyat en forma de rampa que feia gairebé impossible la seva conquesta i, per finalitzar el conjunt de visites imprescindibles, vam entrar dins la mesquita dels Omeies i vam gaudir amb el seu minaret, considerat com un dels més bells del món musulmà, que compta amb el reconeixement de la Unesco..i que 10 anys més tard va quedar destruït durant un bombardeig.
Però el que més ens va agradar va ser
vagarejar pel soc, perdre’ns pels seus carrerons medievals, contemplar un
parell d’esglésies de gran valor històric (l’armènia i la maronita) i, com no,
degustar les especialitats locals com l’humus.
L’endemà vam visitar els voltants,
destacant la basílica de Sant Simeó amb la famosa columna -el que queda d’ella-
on la llegenda situa el sant, i, després
de recórrer 79 Km combinant bus i taxi, vàrem arribar a les ruïnes romanes de
l’antiga Cirro, destacant, enmig d’oliveres, un amfiteatre parcialment
derruït, una torre funerària i un parell de ponts romans en perfecte estat.
Prosseguim el nostre recorregut cap al
sud de Síria pel lateral de la carretera principal que uneix Alep amb Damasc.
A mig camí, per un terreny força desèrtic, ens desviem uns 5 Km per visitar les
ruïnes de la ciutat morta d’Ebla, indret on es té constància de les
primeres restes d’escriptura cuneïforme. I, per ser fidel a la tradició que
indica que a cada país he de trencar el portaequipatges, aquí se’m torna a
espatllar i he d’improvisar una reparació d’emergència amb quatre brides. Continuem
endavant però no trobem l’hotel que teníem marcat al mapa i, al seu lloc,
contemplem un restaurant de luxe. El personal, molt simpàtic, es fa càrrec de
la situació i ens permet muntar la tenda sota cobert després d’oferir-nos
compartir habitació. El gest és d’agrair ja que encara ens restaven uns 60 Km
per arribar a la següent població i ben de segur que no ho hauríem aconseguit.
L’endemà continuem pedalant per
l’autovia suportant altíssimes temperatures, tot i trobar-nos al mes d’octubre.
Pel camí ens sorprèn la presència de pistatxers, uns arbres no gaire grans però
carregats de grapats de festucs de color vermell intens que destaquen en el
paisatge. Avancem a bon ritme fins a Hama, on restem un dia per
descansar i descobrir els seus al·licients.
De Hama recordo 3 coses: en primer lloc, les fotogèniques sínies que han esdevingut símbol de la ciutat, de proporcions gegantines i en un acceptable estat de conservació i que es van crear segles enrere per portar aigua als aqüeductes romans. En segon lloc, les ruïnes de Apamea (o Afamia) que vam visitar l’endemà i que es troben a uns 55 Km al nord-oest. Em va impressionar el carrer principal (Cardo Maximo) envoltat d’una filera inacabable de columnes altíssimes amb motius florals als capitells i que encara es conserven dempeus, així com les roderes dels carros gravades per la posteritat a la calçada. Per acabar-ho d’adobar, en un petit museu annex trobem, a sobre d’un mosaic, un camaleó passejant-se entre meduses mil·lenàries.
I, el tercer element que no se m’oblida,
va ser l’accidentada reparació del meu estimat portaequipatge i que mereix un
capítol apart. El procés comença visitant un soldador recomanat pel meu nou
amic, en Halib, un professor d’anglès que de seguida s’implica en la
reparació. Resulta que el soldador, amb males maneres i poques ganes de
treballar, em fa un nyap que acaba de malmetre l’estructura. En Halib,
indignat, li clava una bronca i, sentint-se responsable del fracàs, puja damunt
de la seva moto i m’indica que el segueixi amb bicicleta per estrets carrerons
fins a casa seva. Crec que la imatge evocava algun passatge d’una pel·lícula de
James Bond, ell obrint camí pels carrers atapeïts de gent i jo seguint-lo com
podia i intentant no perdre’l de vista
mentre la gent s’apartava amb gestos de sorpresa. Un cop al pati de casa seva,
amb una perforadora, practica uns forats al portaequipatge i d’aquesta manera
resol la situació. La reparació, 100% casolana, m’aguantarà fins al final del
viatge, fet pel que li estaré eternament agraït. L’aventura acaba al davant
d’unes tasses de te mentre repassem l’actualitat del Pròxim Orient.
Continuem el viatge pedalant en sentit sud-oest.
La idea era dormir a Masyaf, a uns 45 Km, però arribem abans del
que ens pensàvem i optem per allargar l’etapa. De lluny, però, observem les restes del
castell que va ser morada de la secta dels Hashashin (assassins), uns
joves fanàtics entrenats a la fortalesa iraniana d’Alamut i que liquidaven els seus enemics emprant
armes enverinades de forma discreta i silenciosa, sembrant el pànic en l’elit
governant de l’època i generant una llegenda que es va escampar per Europa a
l’Edat Mitjana.
A partir d’aquest punt el terreny va guanyant alçada i esdevé més exigent, culminant als 850 metres per, a continuació, descendir fins als 330 metres per un terreny força sinuós. En aquesta àrea trobem indicis de fe cristiana: cementiris, alguna església, creus i capelles que ens acompanyaran fins el monestir de Sant Jordi, emplaçat als peus de la immensa fortalesa del Crac dels Cavallers. Al vespre gaudim amb la companyia dels monjos ortodoxos, amb els seus capells i barbes negres.
L’endemà visitem el que segurament sigui el castell més famós dels temps de les Croades, el Crac dels Cavallers. Construït per l’emir d’Alep l’any 1031 i ocupat posteriorment per l’Orde de Malta, aquest majestuós castell sorprèn pel seu estat de conservació, destacant la solidesa de les seves muralles i les seves magnífiques torres cilíndriques. Emplaçat dalt d’un turó, la seva ubicació estratègica assegurava el control de les principals rutes que unien Homs amb la Mediterrània i van ser necessaris fins a una dotzena de setges (algun dels quals protagonitzats pel cèlebre Saladí) per a que els musulmans recuperessin la fortalesa. La llegenda indica que la capitulació es va produir mitjançant un fals missatge transportat per un colom en el qual el Gran Mestre de l’Orde ordenava la rendició del castell.
Impressionats per la visita que ens ha permès
endinsar-nos dins del món de les croades, recuperem la nostra cavalcadura i
enfilem cap a Homs, des d’on visitarem una de les ciutats perdudes en el
temps amb més glamur, Palmira.
I dic glamur perquè la seva història va lligada
a la figura de la llegendària reina Zenòbia.
Integrada dins de la ruta de la seda i parada obligatòria de les caravanes, Palmira
va assolir el seu màxim esplendor sota el seu mandat, al segle III dC, quan va
estendre el seu domini per tota Síria i Mesopotàmia. Si be inicialment Zenòbia va
aconseguir mantenir-se independent de Roma, finalment va sucumbir davant les
legions i va acabar sent exhibida pels carrers de Roma durant les celebracions
del triomf de l’emperador.
El bus ens deixa a la ciutat moderna de Tadmur,
nascuda a la vora d’un oasi enmig del desert, des d’on recorrem un
curt trajecte fins a les ruïnes de
l’esplèndida ciutat romana. Crida l’atenció tant el nombre d’edificacions que
encara es conserven dempeus com el seu estat de conservació...o com a mínim
això és el que vam poder apreciar abans dels bombardejos per part d’Estat
Islàmic al 2015. Deambulem entre inacabables columnes, visitem les restes del
teatre romà, passem sota l’arc de triomf i pugem dalt d’un petit turó per
admirar diverses torres funeràries amb rics elements ornamentals. El capvespre
ens sorprèn amb una posta de sol espectacular d’un vermell intens que se’m va
quedar gravada a la retina i que encara ara, gairebé 20 anys més tard, evoco
quan m’envaeix la nostàlgia.
La visita a Palmira ens ocupa
dues jornades. L’endemà ens acostem a l’interessant museu local replet
d’estàtues de gairebé 2000 anys d’antiguitat i ens endinsem dins l’immens
temple de Baal, divinitat local semita força venerada a la seva època.
Aquest recinte, desgraciadament, ja no existeix, víctima del fanatisme...
Ens acomiadem de Palmira al davant
d’un suculent plat de Mansaf, menjar típic beduí a base d’arròs amb
trossets de pollastre cuits en salsa de iogurt i fruits secs, deliciós i molt
ben condimentat.
I, com a curiositat, mentre va durar la
nostra estada vam observar tasques d’asfaltat dels carrers, canvi de
l’enllumenat i guarniment de les avingudes...preparant la visita dels reis
d’Espanya que s’ha de produir 4 dies més tard. L’estat espanyol és un dels
països europeus que ha mantingut una relació més estreta amb el dictador Bashar
el Assad, com a mínim fins a l’esclat de la guerra, i un bon exemple és que
triés Madrid per realitzar la seva primera visita com a president a un país no
àrab al 2001.
Damasc es troba a tan sols uns 160 Km de
Homs però no podem evitar desviar-nos en direcció oest i allargar el
viatge tres jornades tot pedalant pel Líban. Pel camí al·lucinem contemplant
avions de caça militars “amagats” a sota de ponts així com llançadors de
míssils emplaçats en una plataforma inclinada...i diria que apuntant cap a
Israel.
L’entrada al Líban va ser gloriosa: resulta
que, un cop superada la frontera i estampat el segell de sortida sirià, vam
estar pedalant quilòmetres i quilòmetres sense trobar la garita d’entrada al
Líban. Transcorreguda una mitja hora i després d’uns 10 Km pressentim que
alguna cosa no va a l’hora, de manera que optem per girar cua i tornar a la
frontera Síria no fos cas que algú ens acusés d’estada il·legal al país dels
cedres. Encara recordo la cara del policia que ens havia tramitat la sortida quan
ens veu aparèixer de nou. Pacient, escolta els nostres dubtes i ens indica que
tornem a pedalar cap allà d’on venim, que ja trobarem la frontera libanesa...
La qüestió és que, efectivament, després de ja no sé quants quilòmetres, la vam
acabar trobant i vam aconseguir l’anhelat visat. Posteriorment vam entendre
que, tot i tractar-se d’un país independent, en aquells dies el Líban estava
tutelat per l’exercit i la policia sirians i, de fet, durant la nostra estada
vam observar els mateixos uniformes que a Síria, per la qual cosa aquesta ampla
franja de “terra de ningú” en realitat era un espai compartit pels dos països i
controlat per Síria.
De manera suau i sostinguda passem dels
430 m d’alçada de Homs als 1030m de Baalbek; ens crida molt
l’atenció l’entrada a la població, amb la presència massiva de rètols de Hezbollah,
organització xiïta que té com a principal objectiu la lluita contra Israel.
Tots els fanals llueixen el símbol de l’organització, un braç armat sostenint
un fusell, i a les parets observem retrats de l’Aiatol·là Jomeini i
altres clergues iranians així com
fotografies de màrtirs caiguts en la lluita contra l’estat hebreu.
Al vespre comentem aquest fet al nostre
amfitrió, que ens indica com el suport popular a l’organització és majoritari
en aquesta franja del país i que Hezbollah té informants infiltrats en
tots els nivells de la societat libanesa. La seva fita, continua, és la
recuperació del territori libanès ocupat per Israel.
L’endemà, ben d’hora, lloguem un taxi
per visitar un dels pocs boscos que queden dels famosos cedres libanesos. Ens
traslladem uns 60 Km per un terreny muntanyós i molt àrid a través de la
serralada libanesa i en un revolt, propers als 2500 metres d’alçada, divisem el
Mediterrani. Sortegem nombrosos controls militars i descendim fins al bosc
situat als 1700m. Desgraciadament només resten uns 300 arbres, i és que des de
l’antigor les diferents civilitzacions han explotat la fusta dels cedres (la
mateixa Arca de Noé presumeix d’estar construïda amb aquest material).
A la tarda, de tornada a Baalbek, l’antiga Heliopolis Syriae,
visitem l’impressionant temple romà de Bacus, considerat com un dels més grans
i millors conservats del món. En realitat, el jaciment arqueològic comprèn un
conjunt de temples que engloba el temple de Júpiter, el de Venus, de Mercuri i
finalment el de Bacus, el millor conservat tant per la seva estructura com pels
relleus i la decoració a la part superior de les columnes. Al vespre ens veiem
envoltats d’una atmosfera irreal reforçada per la tonalitat rogenca de les
pedres i pel fet de trobar-nos gairebé sols. L’encanteri el trenca una família
que insisteix en fotografiar-se amb nosaltres, i és que per la zona la
presència d’estrangers és pràcticament nul·la.
L’endemà, quan encara no hem abandonat
la població, un rètol indica la presència de “la pedra tallada més gran del
món” i, efectivament, en acostar-nos descobrim un enorme monòlit, possiblement
destinat a l’altar del temple de Júpiter, que roman parcialment enterrat i que
té un pes aproximat de 1000 tones.
Ens acomiadem de Baalbek i prosseguim la ruta en lleu baixada cap a Chtaura, localitat situada als 800 metres d’alçada. L’etapa és curta i ens permet visitar les restes de l’antiga Anjar, ciutat pertanyent al califat Omeia. Els Omeies van ser un dels quatre principals califats sorgits després de la mort de Mahoma. Provinents de Damasc, van expandir l’Islam cap a l’oest tot arribant a la península Ibèrica, on van denominar el nou territori Al-Andalus, fixant la capital a Còrdova.
Passegem pel carrer principal observant
a dreta i esquerra nombroses arcades fetes de maons i pedra mentre intentem
situar la mesquita, el palau, els antics banys...
La nit és per oblidar, un tuguri de mala
mort farcit de mosquits ens obliga a muntar la tenda a sobre del llit, pràctica
aquesta que repetirem en successius viatges...
L’endemà tornem a ingressar a Síria .
Pedalem uns 15 Km en lleuger ascens per les muntanyes de l’Anti-Líban fins als
1200 metres d’alçada, segellem els passaports a la garita libanesa i recorrem 8
Km per terra de ningú fins a creuar la frontera siriana. A partir d’aquest punt
ens afegim a una carretera amb trànsit creixent on més d’un camió ens passa a
frec exhalant núvols de fum negre. La ruta a Damasc predominantment fa baixada
i l’entrada a la capital em recorda remotament la Diagonal de Barcelona.
Mentre ens situem i busquem hotel ens sorprèn la quantitat de turistes musulmans visitant llocs sants per l’Islam, en especial del Sudan i de l’Iran, qui sap si degut a la proximitat del Ramadà. Un bon exemple seria la mesquita de Sayida Zeinab, on els xiïtes veneren la neta del profeta, o la gran mesquita dels Omeies.
Hem arribat a Damasc uns 10 dies abans
del previst. Amb la satisfacció d’haver completat el nostre itinerari, decidim
aparcar les bicicletes i explorar Jordània amb transport públic, deixant per la
tornada la descoberta de Damasc.
El dia següent prenem un bus fins a les
ruïnes de Bosra, pròximes a la frontera jordana, a uns 145 Km al sud de
Damasc. Capital de l’antiga província romana d’Arabia Petrea, l’antiga Nova Trajana Bostra destaca sobretot
per l’esplèndid teatre romà del segle II dC. Amb una capacitat per a uns 15000 espectadors
, és un dels teatres millors conservats del món romà (o com a mínim era així
abans de l’actual guerra que dessagna el país). Ens sorprèn la verticalitat de
les seves grades, el to fosc del basalt i la seva sonoritat i ens passem hores
asseguts als seients, fent volar la
imaginació mentre contemplem el magnífic escenari.
Creuem la frontera fins Amman, capital
de Jordània. Per continuar fins a Wadi Musa, la població des d’on es visita
la mítica Petra, hem de canviar d’estació d’autobusos i un taxista espavilat
intenta enredar-nos. Afortunadament un
turista provinent del soldanat d’Oman ens el treu de sobre i troba un taxi en
condicions. Un cop arribem a la nova estació, dues noies ens guien per la
terminal, ens indiquen quin és el bus correcte i fins i tot paguen els bitllets
i ens conviden a fruita a més d’insistir per dormir a casa de la seva família...i
és que aquesta anècdota resumeix força bé la nostra primera impressió sobre
Jordània: una gent tan hospitalària i amable com la que hem trobat al llarg del
viatge en tots i cadascun dels països visitats, i alhora un sector turístic
àvid de diner fàcil que intenta compensar en poc temps els guanys que ha deixat
d’ingressar per la pèrdua de turisme durant les operacions bèl·liques a l’Iraq
al llarg dels darrers anys. D’aquesta manera, durant els successius dies
aprendrem a comprovar be el canvi, regatejarem com no havíem fet mai i ens
quedarem amb la boca oberta en comprovar el preu de les entrades als emplaçaments
turístics....i això que les han reduït a la meitat per atraure el turisme!
Què dir de Petra? Per molt que
hagis vist mil i un reportatges, quan t’endinses dins del Siq, el
passadís natural excavat en les parets d’un penya-segat d’uns 200 metres d’alçada, i camines poc més
d’un quilòmetre enmig de formacions sinuoses de color rosat i taronja, no pots
endevinar que l’experiència restarà gravada per sempre més en la teva memòria. Hi ha un moment en que l’espai s’eixampla i el
que es comença a intuir a través d’una petita escletxa esclata davant dels teus
ulls, i és llavors quan descobreixes la fabulosa façana del monument més
emblemàtic de Jordània, el Tresor de Petra.
Embadalits per la contemplació de tanta
bellesa, el temps va transcórrer sense que ens adonéssim. Em ve al cap l’escena
de l’Última Croada de l’Indiana Jones quan també ell resta estupefacte al
davant d’aquesta antiga tomba tallada en la roca mentre intenta localitzar el
Sant Greal.
Petra va ser la capital dels nabateus,
construïda gairebé en la seva totalitat amb pedra arenosa i que va aconseguir
romandre amagada gràcies als seus discrets accessos que la feien difícilment
detectable. Nosaltres visitarem l’emplaçament en dos dies tot resseguint camins
que s’enfilen fins a l’altar dels sacrificis, baixarem per escales tallades a
la roca i contemplarem inquietants sepulcres abans de visitar el Monestir, el
segon monument més famós de Petra. Igualment admirem uns mosaics descoberts a
l’interior d’una antiga església i ens acomiadem d’aquest lloc meravellós
gaudint d’immillorables vistes en algun dels miradors emplaçats al llarg del
recorregut.
Però tan impactant com la visita va ser
la història que ens va explicar a l’hotel l’Elena, l’encarregada de
l’establiment. De nacionalitat espanyola, fa uns anys que es va casar amb un
noi jordà amb qui va tenir dues nenes.
Resulta que el marit ja estava casat amb una jordana a Amman i té 5 fills més;
segons ens comenta, només se’n recorda d’ella quan necessita diners per a la
seva “segona família”, diners que surten dels guanys que l’Elena estalvia a
l’hotel.
La seva idea seria tornar a Espanya amb
les seves dues filles però el marit no vol ni sentir a parlar i, sense el
permís patern, les autoritats no permeten el viatge. Ens demana si li podem
investigar quan tornem a Barcelona si, en cas que les aconseguís treure del
país, les nenes tindrien dret a la
nacionalitat espanyola...realment sembla una versió de la pel·lícula “No sense
la meva filla”.
Impactats pel relat, l’Elena ens explica
que el seu no és un cas únic, i com les arenes del Wadi Rum, reserva
natural que atrau milers de turistes cada any, són l’escenari d’idil·lis
apassionats entre guies i turistes occidentals en acampades al mig del desert,
sota un mantell d’estrelles, que acaben en matrimonis mixtes que condemnen les
dones a una vida de clausura.
No volem abandonar el país sense contemplar la Mar Morta, el punt més baix del planeta (-400 metres d’alçada). Aquest immens llac d’aigua salada permet experimentar la sensació de flotar com un tap de suro degut a la densitat de les seves aigües. Curiosament, i tal i com ens va succeir a Petra, ens trobem gairebé sols, i és que el turisme es resisteix a tornar. Tornem al taxi i continuem per la Kings Highway cap al Mont Nebo, on segons la Bíblia Moisès va contemplar la terra promesa i des d’on, asseguren, en dies de bona visibilitat es pot albirar Jerusalem.
Aprofitem el viatge per visitar la veïna
Madaba, en concret l’església de Sant Jordi on s’hi conserva part d’un
mosaic que representa el mapa de Terra Santa (segle VI dC), el més antic trobat
fins ara.
Al vespre, mentre ens dirigim a l’hotel
d’Amman, assistim a l’inici del Ramadà. A mesura que ens apropem a
l’allotjament observem com la gent mostra símptomes d’esgotament: mirades
cansades, maniobres de conducció distretes, mal humor...i és que crec que el
seu organisme encara no s’ha habituat al dejuni que imposa aquesta festa
religiosa. Això sí, quan els muetzins anuncien la posta del sol des dels
minarets de les mesquites, es dispara el tret de sortida per encetar banquets
en llargues taules repartides per places, carrers, avingudes...l’ambient queda
inundat per la remor de milers i milers de coberts picant els plats i converses
animades per posar fi en aquest primer dia d’abstinència.
I, finalment, ens acomiadem de Jordània visitant
la fabulosa Jerash, ciutat romana emplaçada 48 Km al nord d’Amman.
Aquesta població es va enriquir gràcies al comerç amb el regne nabateu abans
que aquest fos incorporats a l’imperi romà per Trajà (106 dC) i en el moment de
màxim esplendor va arribar a ser una de les 10 principals ciutats de l’Imperi,
amb gairebé 20.000 habitants. Jerash conserva nombroses restes del seu
ric passat, però el que realment crida l’atenció és la plaça ovalada, envoltat
de 56 columnes i amb el paviment originari; se suposa que entre aquestes
columnes es trobaven les parades dels mercaders...Jerash és, sens dubte,
un dels jaciments arqueològics millor conservats del Pròxim Orient.
I, ara sí, el viatge s’acosta a la seva
fi. Tornem de nou a Damasc en bus i, per treure’ns la pols del viatge, decidim
visitar una de les cases de banys més antigues de Damasc , el Hammam Nour Eddine que des del segle XII ofereix
els seus serveis dins del basar.
Contràriament a d’altres hammams,
aquest no admet dones cap dia de la setmana. El ritual que he de seguir és
força curiós: ingresso dins l’establiment a través d’una porta ricament
ornamentada i baixo unes escales que condueixen a la sala de recepció, un
vestíbul guarnit amb catifes, tota emmoquetada
i amb sofàs on descansar i on distingeixo un armari amb tovalloles. Diposito
els objectes de valor dins d’un calaix i seguidament em despullo, separant el
calçat de la roba. A continuació em cobreixo la cintura amb una tovallola que
no m’hauré de treure en cap moment, em calço uns esclops de fusta i accedeixo a
la zona de banys mentre el vapor comença a entelar tot l’ambient; avanço per un
estret passadís fins a desembocar en una sala on em sembla intuir uns bancs de
pedra i a les cantonades uns recipients amb forma de petxina gegant que
recullen l’aigua que raja des de dues aixetes, la freda i la calenta. Em situo
al davant d’una petxina i, amb l’ajut d’un cassó metàl·lic, vaig ensabonant i
fregant el meu cos amb l’esponja que m’han proporcionat a l’entrada (una massa
de fils que es va desfent). D’aquesta experiència a la sala de banys recordo
dues coses: les obertures al sostre amb forma d’estrella per on s’hi filtrava
la llum, que amb els retalls del baf dispers per l’ambient evocava un passatge
de les Mil i una nits, i la torbació que representa el cos nu pels usuaris dels
banys, ja que en tot moment la gent evitava descobrir les parts més intimes del
seu cos.
A continuació, abandonant la sala, vaig
a parar a unes lliteres on un empleat em fa un vigorós massatge d’un parell de
minuts, prenc una dutxa freda i desemboco a la sala de recepció, on un
treballador substitueix la meva tovallola molla alhora que em col·loca una
altra al pit i una tercera al cap i em fa seure en un sofà, demanant-me si vull
prendre res.
Em relaxo uns minuts al davant d’una
tassa de te tot gaudint d’una sensació de benestar molt agradable i de sobte me
n’adono que soc l’únic que està prenent una beguda: i és que ho havia oblidat,
som al mes del Ramadà.
|
ETAPA |
INICI |
FINAL |
KM |
|
|
|
|
|
|
1 |
Aeroport |
Karaj |
35 |
|
2 |
Karaj |
Gachsar |
68 |
|
3 |
Gachsar |
Nowshar |
101 |
|
4 |
Nowshar |
Ramsar |
80 |
|
5 |
Ramsar |
Rasht |
114 |
|
6 |
Rasht |
Talesh |
100 |
|
7 |
Talesh |
Astara |
75 |
|
8 |
Astara |
Meshgin Shahr |
105 |
|
9 |
Meshgin Shahr |
Ahar |
68 |
|
10 |
Ahar |
Tabriz |
108 |
|
11 |
Tabriz |
Marand |
69 |
|
12 |
Marand |
Qareh Zia Eddin |
103 |
|
13 |
Qareh Zia Eddin |
Maku |
81 |
|
14 |
Maku |
Dogubayazit |
56 |
|
15 |
Dogubayazit |
Ortadirek |
20 |
|
16 |
Muradiye |
Ercis |
28 |
|
17 |
Ercis |
Adilcevaz |
65 |
|
18 |
Adilcevaz |
Tatvan |
68 |
|
19 |
Tatvan |
Baykan |
75 |
|
20 |
Baykan |
Batman |
86 |
|
21 |
Batman |
Diyarbakir |
98 |
|
22 |
Diyarbakir |
Siverek |
86 |
|
23 |
Siverek |
Karadut |
71 |
|
24 |
Karadut |
Kahta |
53 |
|
25 |
Kahta |
Atatürk Baraji |
87 |
|
26 |
Atatürk Baraji |
Sanliurfa |
62 |
|
27 |
Sanliurfa |
Bicerik |
79 |
|
28 |
Bicerik |
Gaziantep |
63 |
|
29 |
Gaziantep |
Kilis |
60 |
|
30 |
Kilis |
Alep |
67 |
|
31 |
Alep |
Ma’aret al No’man |
87 |
|
32 |
Ma’aret al No’man |
Hama |
63 |
|
33 |
Hama |
Krak dels Cavallers |
92 |
|
34 |
Krak dels Cavallers |
Homs |
55 |
|
35 |
Homs |
Baalbek |
100 |
|
36 |
Baalbek |
Chataura |
41 |
|
37 |
Chataura |
Damasc |
60 |
|
|
|
|
|
|
TOTAL |
|
|
2729 |
Viatge realitzat entre el
25 d’agost i el 31 d’octubre de 2003 per la Montse Giravent i el Francesc
Sabater
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada