Aprofitem la diada de la Mercè, festiu a
Barcelona, per desplaçar-nos amb cotxe fins a Jaén. La nostra intenció és continuar amb el
recorregut iniciat l’any passat per terres andaluses, centrant-nos aquest cop
en la meitat occidental. Creuem mitja península en un dia gris i plujós i
no serà fins a travessar Despeñaperros quan retrobarem les enyorades oliveres,
tant pròpies del camp andalús.
Aparquem en una plaça de pàrquing llogada a Jaén capital i, un cop instal·lats, descobrim que precisament avui se celebra la ”Noche Jahenciana” durant la qual la majoria de monuments resten oberts al públic fins a les 02h de la matinada.
Tot i que la idea era anar a dormir aviat, no
podem resistir la temptació de fer un volt pel casc antic visitant la catedral,
els banys àrabs, etc...una immersió exprés en la història de la ciutat.
L’endemà ens disposem a iniciar el nostre
recorregut tot dirigint-nos cap a Alcalá la Real travessant la serralada
Subbética. Abandonem Jaén per un carril bici que paulatinament va guanyant
alçada fins enllaçar amb l’A-6050. A partir de Los Villares el pendent s’accentua,
amb rampes puntuals de fins al 10%. Ens costa adaptar-nos al pes de les
alforges, cosa habitual el primer dia de qualsevol viatge. D’aquesta manera,
suant de valent a cada corba, avancem
poc a poc fins a culminar l’ascensió al Puerto Viejo (1175m) i que constitueix
l’inici d’una baixada vertiginosa per la vessant oposada fins a Valdepeñas de
Jaén. A poc de començar el descens observem, a la nostra esquerra, un desviament
que mena a l’Alto de la Pandera (1875m), meta d’una de les etapes de La Vuelta d’aquest
2022 i que ens hagués agradat escalar, si bé ho descartem per anar justos de
temps.
Fem el segon esmorzar del dia a base de
rosquilles d’anís a Valdepeñas, bonica població envoltada d’oliveres, i
continuem la ruta superant noves rampes i creuant poblacions com Frailes i
Santa Clara. En coronar un dels ascensos sentim la brama dels cérvols -ens
trobem a l’inici de la temporada del zel i constitueix tot un al·licient poder
escoltar la poderosa “brama” d’aquests animals que s’escampa per grans
extensions de terreny-. Finalment arribem a Alcalá la Real, antiga frontera
entre els regnes musulmans i cristians presidida per una immensa alcassaba àrab
i que ja vam visitar l’any passat.
El dia següent continuem el trajecte cap a
Granada alternant la nacional N-432, amb escàs transit de vehicles, amb trams
de pista amb seriosos pendents de fins al 17%. La ruta ens porta a Moclín,
preciosa població de casetes blanques concentrades al voltant d’un pujol
coronat per un castell i que s’inscriu dins del “Camino Mozárabe” que a l’Edat Mitjana connectava l’Al-Andalus amb
els regnes cristians. Igualment trobem restes dels combats que s’hi van
registrar durant la guerra civil i que van dividir en dos la província de
Granada, amb la presència de búnquers i trinxeres.
Continuem la pedalada en baixada per una
carretera acabada d’asfaltar fins enllaçar de nou amb l’N-432 que mena a
Granada. A mesura que ens acostem a la capital augmenta el volum de vehicles,
apareixen semàfors, se succeeixen les cruïlles...sort en tenim del Garmin que
ens ajuda a trobar el nostre allotjament.
Un cop instal·lats dediquem la tarda a fer un
volt per aquesta meravellosa ciutat, perdent-nos pels carrers de l’Albaicín, el
barri més popular de la ciutat i des d’on gaudim de grans vistes sobre l’Alhambra
i Sierra Nevada des de miradors com el de San Nicolás.
Sortim de Granada per l’A-305 tot creuant
Alhedín de camí al Puerto del Suspiro del Moro (865m), on, segons recull la
llegenda, el rei nazarí Boadbil va plorar amargament mentre contemplava per
darrera vegada la imatge de la seva estimada ciutat de camí a l’exili.
A partir d’aquest punt escalem de manera
progressiva els contraforts de Sierra Nevada per una carretera molt poc
transitada fins assolir els 1359 metres d’alçada. El terreny és força erm i
despoblat, m’envolta una sensació de solitud a mesura que se succeeixen els
quilòmetres sense trobar ningú.
A la vessant oposada el paisatge canvia
radicalment; la carretera, ara de baixada, es dirigeix cap al mar de forma
pronunciada travessant un paisatge càrstic esquitxat de profunds barrancs. Som
al Parc Natural de la Sierra de Tejeda, Almijara i Alhama. Ens aturem al
mirador de la Cabra Montesa des d’on gaudim d’impressionants vistes. Contemplen
vastes extensions de pins entre formacions rocoses capritxoses amb el mar com a
teló de fons.
Continuem el descens fins assolir les poblacions d’Otivar i, més endavant, Jete, abans d’enllaçar amb la carretera nacional N-340 que recorre la costa. Constatem la presència d’explotacions d’alvocats en règim de monocultiu i la proliferació creixent d’instal·lacions turístiques tot coincidint amb l’ingrés a la Costa del Sol. Curiosament, aquesta zona acull un nucli significatiu de població nòrdica immigrada a la recerca del bon temps, de manera que no és estrany coincidir amb suïssos a la cua d’un supermercat o suecs dinant a les 12h...
Dinem un menú a les afores d’Almuñecar i ens
incorporem a l’N-340 en sentit oest, directes cap a Nerja. Un rètol a peu de la
carretera ens dona la benvinguda a l’Axarquia, la comarca més oriental de la
província de Màlaga famosa pels seus poblets blancs d’origen àrab al peu de les
muntanyes. La pedalada és molt relaxant, amb el Mediterrani a la nostra
esquerra i trams de costa pràcticament verges: platges idíl·liques, barquetes
varades a la sorra, casetes de pescadors...Finalment arribem a Nerja on acabem
el dia passejant pel Balcón de Europa, mirador emblemàtic sobre la costa
africana.
L’endemà visitem les famoses coves de Nerja
abans d’emprendre la pedalada. Aprofitem l’entrada gratuïta que s’ofereix als
visitants de primera hora per explorar aquest sorprenent món subterrani on,
entre altres meravelles, s’hi troba l’estalactita més gran del món, de 60
metres de longitud. La passejada ens transporta a una dimensió irreal que
sembla extreta d’un somni.
Pedalem per la costa amb un molest vent de cara que alenteix la marxa. Creuem Torrox Costa i no és fins a Caleta de Vélez que abandonem la N-340 per endinsar-nos cap a l’interior de l’Axarquia. Per una carretera força bruta i descuidada arribem a Vélez-Málaga on aprofitem per dinar un menú de tapes.
En aquest punt iniciem, amb un sol que pica de
valent, l’escalada al port de Zafarraya
tot seguint l’A-402. El pendent s’incrementa a partir de Viñuela, amb
percentatges de fins a l’11% d’inclinació. El trànsit de camions i la calor
dificulten l’ascens, juntament amb la manca d’aigua. D’aquesta manera, amb la
boca seca, basculant per inacabables corbes i amb la serra de Tejeda a la
nostra dreta ens anem apropant al “Boquete de Zafarraya”, pas natural en forma
d’enforcadura que delimita les províncies de Málaga i Granada situat als 909
metres d’alçada.
Un cop culminat l’ascens abandonem l’Axarquia tot ingressant dins l’altiplà granadí. De seguida ensopeguem amb Ventas de Zafarraya, on ens desviem a l’esquerra per l’A-341 pedalant uns 3 Km fins al nostre destí d’avui, Zafarraya.
Mentre assaltem un supermercat i el buidem
d’Aquarius i ampolles d’aigua, contemplem com ha canviat el paisatge: tots els
camps dels voltants de la població estan sembrats d’hortalisses: tomàquets,
carbassó, mongetes, carxofes...La població, immigrada en la seva majoria, prové
sobretot del Marroc. Pels carrers se succeeixen les quadrilles de temporers que
tornen dels horts coincidint amb l’acabament de la jornada: els homes es
concentren als bars mentre les dones, amb el cabell cobert per un mocador i un
barret o gorra per sobre tornen a les seves llars en grups reduïts. Al vespre,
la senyora que ens lloga la casa on passem la nit comenta la problemàtica sobre
la sequera actual i exposa les crítiques de les cooperatives de Zafarraya sobre
les explotacions d’alvocats de comarques veïnes i l’enorme consum d’aigua que
requereixen.
En un matí fred ens posem en marxa en lleu
ascens fins assolir la cota dels 1115 metres. Pedalem sota un cel ennuvolat que
amenaça pluja i que ens acompanya fins a Archidona i, posteriorment, fins a
Villanueva del Trabuco on endrapem el nostre segon esmorzar. Pedalem entre
oliveres i cortijos, entre ramats de
bens i mastins per un terreny de perfil ondulat fins arribar a Antequera, cruïlla
entre les províncies de Málaga, Granada, Córdoba i Sevilla i que geogràficament
bé podria considerar-se com el centre d’Andalusia.
Antequera ens sorprèn pel seu conjunt
megalític format per 3 dòlmens considerats com els millors conservats d’Europa:
el dolmen de Viera, el de Menga i el Tholos del Romeral. Es tracta de túmuls
funeraris d’una antiguitat entre 6000 i 2000 AC erigits pel primers pobladors
al Neolític.
Mentre explorem l’interior d’aquests
interessants monuments contemplem, en direcció a Archidona, un turó en forma de
cap d’indi mirant cap al cel, anomenat la
“Peña de los enamorados” o “el indio”. Curiosament, les càmeres funeràries dels
3 dòlmens es troben alineades amb aquest turó coincidint amb la sortida del sol
per la seva part posterior.
A més, Antequera destaca per la seva imponent fortalesa àrab o Alcassaba ubicada a la part superior de la població així com pel seu ric casc històric amb diversos edificis barrocs. La ciutat, que viu de forma molt intensa la Setmana Santa, mostra als aparadors de les botigues els diversos complements per lluir durant les processons. Així, ens entretenim amb la contemplació de mantellines, peinetes i capirotes envoltats de gravats i fotos d’edicions anteriors.
Abandonem Antequera per la part alta de la
ciutat, fent una darrera ullada a la Capilla-Tribuna de la Virgen del Socorro,
edificació barroca (1774) que forma part d’un conjunt arquitectònic preciós i que
destaca pels seus arcs i carrers annexos empedrats, evocant els decorats d’una
pel·lícula d’època.
Ens dirigim cap a Valle de Abdalajis superant
rampes de fins el 18%. Les darreres pluges generen un ambient boirós que obliga
a col·locar els llums a les bicicletes. Enllacem amb la MA-4401 pedalant per un
paisatge granític en descomposició amb formacions tan interessants com el
Torcal d’Antequera, un dels millors exemples de paisatge càrstic europeu.
La carretera cap a El Chorro es troba tancada
per obres, fet que ens obliga a desviar-nos cap a Las Mellizas. Remuntem el riu
Guadalhorce dirigint-nos a Bermejo fins enllaçar amb l’embassament d’El Chorro.
Des d’un mirador contemplem, al nostre davant,
l’impressionant “Caminito del Rey”. Amb
les seves passarel·les aèries per sobre del riu, aquesta ruta és transitada per
grups de turistes equipats amb casc tot desafiant la gravetat des de les
alçades. Inaugurat per Alfons XIII, aquest camí es va idear per facilitar
l’accés dels treballadors de la Sociedad Hidroeléctrica del Chorro i actualment
constitueix una de les vies més populars de senderisme a la província de
Málaga.
Continuem la pedalada per una carretera que en
lleu ascens es dirigeix cap a El Burgo. Ens sorprèn la presència de “tafonis”, unes curioses formacions
geològiques en forma de cavitats originades per l’acció erosiva del vent i que
em recorden les formes capricioses de la Capadòcia.
Un cop havent dinat ens endinsem dins del
Parque Natural Sierra de Nieves. La ruta abandona les oliveres i camps de
cereals i travessa en pujada un bosc preciós on destaquen els pinsapos, avet endèmic d’Andalusia d’un
verd brillant i una alçada considerable. Ens aturem en un mirador des d’on
s’albira un paisatge gairebé verge, escenari de les malifetes del darrer
bandoler andalús, Pasos Largos, abans
de ser abatut per la Guàrdia Civil.
Continuem l’ascens envoltats d’un paisatge
càrstic desproveït de vegetació fins a coronar el Puerto de los Vientos (1068m)
des d’on intuïm, al fons, Ronda i la serra de Grazalema.
Ens aturem un parell de dies a Ronda,
segurament una de les ciutats més boniques del sud d’Espanya. Durant la primera
jornada recorrem 120 Km per un circuit que enllaça alguns dels famosos “pueblos
blancos”, una vintena de municipis “amb encant” repartits entre les províncies
de Málaga, Cádiz i Sevilla que comparteixen carrers de casetes amb façanes blanques
que desemboquen en places guarnides amb mil flors de vius colors i que
ofereixen una de les imatges més icòniques d’Andalusia.
Inicialment ens adrecem cap a l’oest, cap a la
Sierra de Grazalema per l’A-374. Pedalem en direcció al Puerto de Montejaque
(720m) i ens endinsem dins d’un bucòlic alzinar que mena fins a la població de
Grazalema que justament en aquests moments es troba en festes.
A la
sortida de la població creuem el riu Guadalete i encetem una escalada curta
però força exigent amb rampes de fins al 14% i uns 5’5 Km de recorregut que
culmina al port de Las Palomas (1170m). Des de dalt gaudim d’un immens
panorama, un mirador privilegiat sobre el Parc natural Sierra de Grazalema, amb
la companyia de voltors planejant per sobre dels nostres caps i amb la visió de
l’embassament de Zahara al nostre davant.
La baixada per la vessant oposada és
vertiginosa i en un parell d’ocasions observem una daina creuant l’asfalt.
Pedalem 12 Km cap avall fins a Zahara de la Sierra (440m) que casualment també
es troba en festes. Durant el descens coincidim amb un parell de ciclistes que
escalen el port en sentit oposat i suem només de pensar en la dificultat de l’ascens
per aquest cantó.
Després de dinar baixem fins a l’embassament
en direcció a un altre dels “pueblos blancos” de l’interior de la província de
Cádiz, Algodonales. Pedalem per les afores del poble seguint l’A-384 tot
enllaçant amb la ruta que, de tornada, ens ha de dur novament a Ronda; el
problema és que el temps se’ns ha tirat a sobre i, un cop superat Olvera,
prenem consciència que no podrem arribar al nostre hostal de dia. I és una
llàstima, ja que tots i cadascun d’aquets poblets mereixen una visita, amb les
seves casetes pintades de blanc entre les que s’alternen restes d’antigues
fortaleses àrabs, esglésies, trams de muralles...en definitiva un ric llegat
conservat de manera admirable.
Guardem la càmera de fotos a la butxaca del mallot i posem la directa cap a Setenil de las Bodegas, pedalant de forma desesperada. Virem cap a la dreta per una carretera secundària esquitxada d’oliveres que creua Torre-Alháquime i, a través d’un terreny ondulat, aconseguim arribar a Setenil, un dels pobles més fotografiats d’Andalusia. Malauradament no el podrem visitar i ens hem de conformar amb les vistes panoràmiques des d’un dels miradors a peu de carretera des d’on podem apreciar, al fons del congost, les balmes excavades per l’acció erosiva del riu Trejo. Aquestes formacions rocoses conformen laberints de carrers transitats per milers de turistes generant una atmosfera un pel asfixiant.
Continuem la nostra particular cursa contra el
sol pedalant amb totes les nostres forces i, d’aquesta manera, ja de fosc, assolim
els carrers de Ronda, esgotats pel sobreesforç.
L’endemà visitem aquesta encantadora ciutat. A
partir del segle XIX diferents personatges com Washington Irving, Ernest
Hemingway, Orson Welles...han glosat als seus escrits el seu esperit romàntic inspirats
per la seva escarpada geografia, pels seus singulars personatges envoltats
d’una patina de misteri (bandolers, contrabandistes, toreros intrèpids...) així
com pels diversos racons que amaga aquesta singular població entre els que
destaca el Puente Nuevo. Aquesta construcció comunica la ciutat nova amb el
casc antic tot franquejant “el Tajo”, un profund penya-segat que ofereix unes
vistes d’infart i que ha esdevingut símbol de Ronda. Com a mostra, la ressenya
del Marquès de Custine (1831) a la seva obra “L’Espagne sous Ferdinand VII”:
« Toda
mi vida me perseguirá ya la visión de Ronda. Su Puente, levitando entre el
cielo y el averno, sus aguas abismadas, sus montañas barnizadas de ocre y humo,
sus hombres tostados como su tierra: ese fantástico recuerdo será eterno gozo
de mis noches en vela.”
Recordo especialment, a més de l’impressionant pont, la visita als banys àrabs de la part antiga i que presenten un excel·lent estat de conservació, així com el reconstituent dinar a base de “migas” i carn guisada.
Abandonem Ronda en sentit oest sota un cel
marronós, endinsant-nos novament dins del parc natural Sierra de Grazalema.
Constatem la invasió de pols sahariana -la calima- que esgrogueeix el cel i que
ens acompanyarà durant els propers dies.
Ens dirigim a Benaoján i posteriorment a
Cortes de la Frontera per una carretera força aèria que delimita el parc i que
assoleix els 750m d’alçada. Pedalem entre alzines i barrancs transitant al
davant de les coves del Gato i de La
Pileta fins arribar pels volts del migdia a Ubrique, on aprofitem per dinar.
Continuem l’etapa fins a El Bosque per una
carretera de perfil irregular fins enllaçar amb l’A-372 que, a través de rectes
interminables, mena directament a un dels “pueblos blancos” més populars, Arcos
de la Frontera. Els darrers quilòmetres constitueixen una veritable tortura
degut a l’increment de la temperatura i sobretot a la presència de la calima;
la pols d’origen africà ens abrasa la gola, obligant-nos a dosificar les
darreres gotes d’aigua.
Avui invertim el sentit de la pedalada, dirigint-nos cap al sud-est tot creuant el parc natural Los Alcornocales. Ens acomiadem d’Arcos de la Frontera i el seu bonic casc antic a la part superior de la població i que em recorda un pessebre pintat de blanc.
Prenem forces al
davant d’una bona tassa de xocolata amb xurros i ens posem en marxa per una
paisatge força eixut degut a la sequera que afecta Andalusia. Cap al Km 33
encarem l’ascens de la jornada, d’uns 400 metres de desnivell, per,
seguidament, continuar per una agradable carretera que discorre entre alzinars
i que mena a Jimena de la Frontera.
Visitem l’antiga alcassaba mentre un termòmetre assenyala +34ªC i ,encara sota l’efecte de la calima, fem un mos en un bar de carretera abans de completar els darrers 25 Km fins a San Martin del Tesorillo, discreta localitat del Campo de Gibraltar amb vocació eminentment agrícola.
Avui tenim previst recórrer Gibraltar. Col·loquem el llum al darrera de la bici i comencem a pedalar enmig d’una inquietant boira. El navegador en porta a travessar la la Línea de la Concepción per carrers intricats, amb el penyal tot just al nostre davant.
Traspassem la frontera sense cap problema amb
la intenció de vorejar Gibraltar en el sentit de les agulles del rellotge.
Creuem la pista de l’aeroport que es troba just a continuació i ens dirigim a
Catalan Bay situada als peus de l’inici de l’ascensió que ens ha de dur al punt més elevat del
penyal. Aquesta platja recorda els 300 catalans que, sota les ordres de
l’arxiduc Carles, van contribuir a la conquesta de Gibraltar l’1 d’agost del
1704 dins del marc de la guerra de Successió.
Durant les primeres pedalades constatem la
febre constructora que afecta Gibraltar, amb l’enderrocament de construccions
antigues i l’aixecament de nous edificis. Ens endinsem dins d’un túnel en lleu
pujada d’uns 500 metres de llargària i a la sortida topem amb un far orientat
cap a les costes africanes (Far d’Europa) així com una mesquita enorme, pel que
sembla donatiu del rei Fahd d’Aràbia, tots dos emplaçats a l’extrem meridional
del penyal.
La nostra intenció consistia en escalar les
rampes que menen fins al punt més elevat de Gibraltar; havíem llegit per
internet que existia un peatge on calia pagar 1€ (o 1£) però quina serà la nostra sorpresa quan els vigilants de la barrera
ens expliquen que, un cop superada la pandèmia, els preus s’han actualitzat,
passant a ser 20€ (o 16£).
Encara en estat de xoc, optem per
fotografiar-nos amb un parell de mones que han tingut el detall de posar al
costat de la barrera i continuar amb el nostre circuit a Gibraltar que,
indignats, rebategem com a “cau de lladres”. Descartem la pujada per motius
obvis i, ara en lleu descens, seguim pedalant pels carrers del centre de
Gibraltar fins a retrobar l’aeroport, punt de sortida del penyal.
De nou a la Línea de la Concepción, virem a l’esquerra
de camí a Algeciras. Dinem en un bar de treballadors a preus molt competitius
(samfaina, sardines i postres, 10€) i prosseguim amb la pedalada tot vorejant
la badia d’Algeciras.
L’Autovia del Mediterraneo s’interposa al nostre camí. Considerant la densitat del trànsit, optem per improvisar una variant tot desviant-nos cap a l’interior, cap a la urbanització de Los Barrios a través de carreteres secundàries de les afores d’Algeciras. Ens perdem en diverses ocasions mentre observem cavalls pasturant als marges del camí així com una patrulla de la Guàrdia Civil multant un vehicle amb una familiaritat sorprenent, com si es tractés d’una trobada de vells coneguts...Finalment ingressem dins d’Algeciras per la part alta de la població i, un cop instal·lats, recorrem el centre fins a la Plaza Alta i els seus banquets de ceràmica, acabant la jornada al mirador annex des d’on gaudim de vistes espectaculars sobre Gibraltar.
Abandonem Algeciras per una carretera repleta de nius de cigonyes. Les aus s’hi concentren en aquesta zona esperant el moment òptim per creuar l’estret en la seva migració anual a terres més càlides, fet que explica l’elevat nombre d’exemplars.
L’etapa ens porta a l’inici d’un camí forestal
d’alt valor ecològic, el “Camino de Ojén”,
que travessa la part meridional del parc natural Los Alcornocales. Es tracta
d’una pista de gairebé 20 Km construïda
entre els anys 1939-1942 per presoners de guerra republicans i que actualment,
tancada al trànsit de vehicles a motor, es troba integrada dins la ruta de gran
recorregut “Eurovelo 8”. La pedalada
és molt agradable a través de boscos d’alzines preciosos i desemboca en un àrea
de molins de vent al costat d’un embassament.
Retrobem l’asfalt (N-340), travessem la
carretera i ens endinsem per una pista en una zona abrupta amb uns quants cortijos dispersos i ramats de vaques retintas de capa vermella pasturant als
marges de les explotacions. El camí segueix la llera d’antics rierols i
s’interna per un laberint de matolls i esbarzers per on ens desorientem un
parell de cops. Finalment aconseguim enllaçar amb la costa, amb la població de
Zahara de los Atunes, força exhausts i assedegats.
Pedalem paral·lels al mar per l’A-2231 sota un
potent vent de llevant que ens afavoreix. Dinem a Barbate (atún encebollado i calamars) i ens desviem cap a l’interior
recorrent els darrers 10 Km fins al nostre destí, Vejer de la Frontera. Al
cansament de la jornada s’hi afegeix l’esforç extra per superar el vent, ara en
forma de ràfegues violentes parcialment en contra, durant la pujada a
l’espectacular poble, un dels més macos d’Andalusia.
L’endemà abandonem els carrers emblanquinats de Vejer desfent el camí fins a Barbate, on enllacem amb l’A-2233 de camí a Cadis. Travessem el parc natural de las Breñas y Marismas del Barbate enmig de pinars escampats sobre un promontori fins descendir al Faro de Trafalgar, envoltat de dunes de sorra. Som al mític escenari de la batalla de Trafalgar on el 29 d’octubre de 1895 l’armada britànica va derrotar la flota franco-espanyola, fet que va confirmar el domini britànic dels oceans.
Igualment constatem la presència de surfistes
que, atrets pel vent que escombra les costes de Tarifa i Trafalgar, practiquen
el seu esport.
Prosseguim la ruta de camí a Cádiz. Pedalem
pel passeig marítim d’El Palmar de Vejer
fins a Conil de la Frontera on, espolsant-nos la sorra dels pedals, ens
desviem cap a l’interior, cap a Chiclana. Dinem un menú en una terrassa i
continuem la pedalada de camí a San Fernando, amb el seu casc antic parcialment
en obres. A partir d’aquest punt, amb l’ajut del GPS, voregem la badia de Cádiz
travessant l’istme per un camí perdedor, envoltat d’aiguamolls amb una rica
mostra d’aus aquàtiques entre les que destaquen els flamencs. Igualment contemplem
salines amb piràmides blanques de la sal
extreta i tractors feinejant als marges del camí.
Ens crida l’atenció el pas ininterromput d’un
tren nou de trinca, el “Trambahía”, que en període de proves recorre
incansablement la ruta entre Cádiz i Chiclana al llarg de 24 quilòmetres. La
gent ironitza sobre el fet que fa més de 6 mesos que observen les anades i
vingudes d’aquest tren completament buit mentre es pregunten quants mesos més
caldran fins a poder pujar-hi...
Finalment ingressem a Cádiz, una de les
ciutats amb més encant del sud de la península, on restarem una jornada per
descansar tot assaborint l’atmosfera del que va ser el principal port des d’on
es controlava el comerç amb Les Amèriques.
El primer que em crida l’atenció és la intensa
llum que banya la façana dels edificis. Les tonalitats ocres i blanquinoses dominen
tots i cadascun dels racons de “La tacita
de plata”, destacant la imponent catedral així com el seu passeig marítim
que tant recorda el malecón de
l’Havana. Un recorregut pels carrers de Cádiz serveix per impregnar-nos del sabor mariner d’aquesta antiga ciutat,
considerada com la més antiga d’Europa amb més de 3000 anys d’existència i que
es remunta al temps dels fenicis. Igualment, Cádiz és l’emplaçament on, en
temps més moderns, s’hi van refugiar les corts espanyoles que, fugint de l’ocupació
napoleònica, van promulgar la
Constitució del 1812, també coneguda com “La Pepa”.
La nostra ruta continua cap a Huelva, sent El
Puerto de Santa Maria el nostre primer objectiu. La idea original consisteix en
travessar la badia de Cádiz amb el transbordador que uneix les dues ribes però
amb gran decepció descobrim que el primer vaixell sarpa cap al migdia, una
pèrdua notable de temps. Optem per activar el pla B, pedalar fins a El Puerto per
un pont nou de trinca de disseny futurista (inaugurat al 2015 i batejat com a
Puente de la Constitución de 1812) d’uns 3 quilòmetres de longitud. Cal dir que
actualment el pas de les bicicletes està prohibit a pesar de les marxes de
protesta dels col·lectius ciclistes per a que s’habiliti un carril que permeti
unir Cádiz amb el continent. En aquest punt em vull afegir a la demanda comentant
el fet que, mentre que aquest darrer juliol vam creuar el pont de Normandie, al
nord de França, de característiques similars, pedalant per un carril bici
perfectament habilitat i separat de la resta de vehicles, aquí ens vam trobar
amb una infraestructura pràcticament deserta i amb un carril fora de servei...però
que no permet el pas de les bicicletes.
Superat el pont ingressem en una zona
protegida d’aiguamolls travessada per una xarxa de pistes coneguda com “Parque
Metropolitano Marisma Los Toruños”. Compartim espai amb gent corrent, amb
altres ciclistes, vianants....mentre observem estols d’ànecs i flamencs gaudint
d’aquest parc natural. Esmorzem a El Puerto i continuem la ruta fins a Jerez de
la Frontera, cap a l’interior de la província.
Una intensa olor a vi ens saluda a l’entrada a
Jerez. Mentre ens dirigim al centre de la població observem grans naus i
magatzems de marques de begudes conegudes: Fundador, Gonzalez Byass, Tio
Pepe...Es tracta d’empreses de finals del segle XVIII que tenen el seu origen
en el saqueig per part del corsari Francis Drake de Cádiz i posterior trasllat
a Londres de 2900 botes de vi allà cap al 1587. Aquest episodi va contribuir a
popularitzar els vins andalusos a la cort anglesa, i durant els segles
següents, segons indica l’historiador Richard Ford, “es consumia més xerès a
les casernes de Gibraltar que a Madrid, Toledo i Salamanca”.
Ens dirigim a la catedral i alcassaba annexa
compartint espai amb cotxes de cavall a la recerca de turistes, mentre aspirem
el fort aroma afruitat que impregna les parets de la localitat. Llàstima no
disposar de prou temps per visitar alguna de les famoses bodegues, però el
calendari ens apresa i cal continuar amb la pedalada.
La carretera que mena a Sanlúcar de Barrameda
travessa plantacions de cotó i raïm amb la presència esporàdica d’alguna ovella
despistada i, com a teló de fons, molins de vent enmig d’un terreny ondulat.
Sanlúcar és una bonica població que descansa
plàcidament a la vora de la desembocadura del Guadalquivir. Arribem cap al
migdia amb la missió gairebé impossible de trobar una taula per dinar; després
de recórrer varies vegades el centre ens hem de conformar amb un trist tamboret
on endrapem unes tapes acompanyades d’una copeta de Manzanilla.
Caminem fins a la llera del riu mentre
observem una inscripció commemorativa dels 500 anys de la primera
circumnavegació al món protagonitzada per Magallanes i Elcano i que va tenir
com a punt de partida precisament Sanlúcar de Barrameda. Quan arribem al
passeig busquem l’establiment conegut com “la fábrica de hielo” ubicat a la
platja de “Bajo Guía” i que serveix de referència del lloc on s’ubica el
transbordador que creua el Guadalquivir fins a la riba oposada, situada a la
província de Huelva i que marca el límit del parc nacional de Doñana. Abans
d’anar a dormir intentem resoldre el misteri de com cal fer per pedalar per la
platja fins a Matalascañas que, pel que sembla, és la més llarga d’Europa sense
urbanitzar (uns 30 Km).
I dic misteri perquè hem llegit que cal calcular
molt i molt bé el moment exacte en que cal començar la pedalada, considerant
l’estat de les marees. En concret, es tracta de pedalar per la sorra compacta
que deixa al descobert la marea al retirar-se i el moment ideal seria sobre una
hora abans de la baixamar, és a dir, quan hi ha més tram de sorra al descobert
per la platja. El secret consisteix en fer-ho molt a la vora de l’aigua,
esquivant algun bassal que resta atrapat entre la sorra a mesura que aquesta es
retira.
Dit i fet. Amb la primera llum del dia creuem
el Guadalquivir a bord del transbordador “La Olga”, abonant 10€ cadascú per un
trajecte inferior a 5 minuts. Ens trobem sols amb la companyia d’un pescador i
la seva moto, ningú més. Desembarquem a la riba oposada, als límits del parc de
Doñana, amb la sensació de formar part d’una expedició de descoberta. L’única
referència que ens guia entre una vasta extensió de sorra és un pal de fusta mig tort
amb una bandera espanyola onejant al vent i que pel que sembla marca el límit
oriental del parc.
Ens dirigim a la franja de sorra més compacta
i, amb el sol emergint per l’horitzó, comencem a pedalar intentant equilibrar
les bicicletes per la sorra. L’inici de la pedalada coincideix amb la presència
d’un búnquer del temps de la segona guerra mundial construït en previsió d’una
invasió aliada.
D’aquesta marea, amb el sol al nostre darrera
i gaudint d’un lleuger vent a favor,
experimentem la sensació de pedalar durant prop de tres hores totalment
sols per un paratge increïble, amb l’única excepció d’algun mariscador submergit
parcialment fins a la cintura a la recerca de tallarines i cloïsses. De tant en
tant tanco els ulls i em deixo portar per una sensació d’irrealitat, vivint
moments de veritable felicitat.
Seguim avançant, ara amb el sol per sobre dels
nostres caps. Els colors del paisatge han canviat, la temperatura s’incrementa
i el nivell de la mar comença a recuperar el terreny perdut. Aprofitem per
acostar-nos a les dunes que delimiten el parc nacional per fer-hi una ullada
clandestina ja que no és permès visitar-lo per lliure sinó que cal contractar
els serveis del parc. Havíem llegit la possibilitat de topar-nos amb alguna
patrulla de la Guàrdia Civil en tasques de vigilància per prevenir el tràfic de
droga i la immigració il·legal provinents del continent africà, però aconseguim
completar el recorregut sense cap incident.
Finalment, al nostre davant, distingim una
tanca de troncs enmig de la platja i que representa el final del parc, just al
límit de la localitat de Matalascañas. El primer que fem és dirigir-nos a una
font i omplir els bidons per treure la sal del quadre de les bicicletes.
Seguidament esmorzem i enllacem amb la carretera, aturant-nos en una benzinera
per netejar les bicis d’una manera més efectiva.
Pedalem per l’A-483 que delimita el parc
nacional per la vessant occidental i passem pel Rocío on s’hi troba la famosa
ermita on culmina la peregrinació religiosa més popular d’Espanya, La Virgen del Rocío. Aparquem les
bicicletes al davant del temple, d’un blanc immaculat que fereix la vista, i
visitem la imatge de la verge, tota daurada i guarnida amb vestimentes de
contorns lobulars.
Cada any, per Pentecosta, milers de fidels transiten
camins polsegosos en un ambient festiu de camí al santuari ubicat en aquesta
petita localitat per retre homenatge a La
Blanca Paloma. Enmig de càntics, saraus i fandangos, en carros, a peu o
damunt de cavalls, riuades de creients assisteixen a una de les expressions més
curioses i folklòriques de la fe cristiana.
Continuem el nostre itinerari per la carretera
que uneix Matalascañas amb Almonte, paral·lela a la pista per on transcorre la romeria. Dinem un menú a Almonte i
continuem fins a la Palma del Condado per una “carretera de servicio” en força
mal estat i que és l’alternativa a l’A-483 que en aquest punt no permet el pas
de bicicletes.
La nostra ruta ens du cap a l’interior de la
província de Huelva de camí a Aracena.
Seguim carreteres amb poca circulació i de perfil ondulat que s’endinsen
dins de la serra Berrocal tot gaudint d’un paisatge mediterrani on abunden mamífers
com els senglars i els cérvols, entre d’altres, mentre suem de valent superant
doloroses rampes.
A mitja etapa ingressem dins de la Cuenca
Minera de Riotinto. Prèviament, la carretera HU-5104 travessa el riu homònim conegut
per la seva alta concentració de sals minerals, especialment de ferro i sofre, generant una sorprenent visió: zones d’un
vermell intens esquitxades amb sediments taronges, ocres i groguencs, unes
tonalitats cromàtiques irreals que configuren un paisatge de condicions
extremes semblants a les del planeta Mart i que han estat objecte d’estudi per
part de la NASA.
Ens aturem al davant de les restes d’un antic
pont allà per on circulava el ferrocarril que transportava el mineral fins a la
zona portuària de Huelva. Actualment existeix el projecte de reconvertit
l’antic traçat ferroviari en un via verda apta per a les bicicletes, tot i que,
pel que vam veure, el seu desenvolupament es troba encara en una fase
embrionària.
Aquest territori està molt condicionat per
l’explotació minera que es remunta a més de 5000 anys d’antiguitat. Des de
temps immemorials, els diferents pobles (tartessos, fenicis, romans...) han
extret mineral fins als nostres dies. Or, plata, coure...les reserves semblen
inesgotables si bé la seva extracció es cobra un alt peatge en forma de desastres
mediambientals que amenacen el mateix parc natural de Doñana, amb el risc de
vessaments incontrolats.
De camí a Campofrio ens aturem al mirador de
Cerro Colorado. Embadalits, restem una bona estona contemplant les vistes de la
mina a cel obert i els anells concèntrics practicats a la roca per on transitem
camions carregats de mineral.
I, d’aquesta manera, i després de recuperar
forces en un bar de La Dehesa, arribem al nostre destí, Aracena, on descansarem
un dia mentre explorem els seus secrets.
No es pot parlar d’Aracena sense fer esment de
la Gruta de las Maravillas. Aquestes
coves estan obertes al públic des del 1914 i la visita recorre al llarg de 1200
metres un món subterrani fantasiós on trobem llacs, formacions capricioses
creades per l’acció de l’aigua sobre la roca calcària i túnels naturals que
semblen emergits d’un somni.
Aprofitem per visitar el museu del pernil (som
a la terra del jabugo) i ascendim a
l’antiga fortalesa al capdamunt de la població, però res no ens pot treure del
cap l’experiència viscuda a l’interior de la cova i que ens acompanyarà durant
la resta del viatge.
Encetem la darrera part del nostre circuit
tombant cap a l’est a la recerca de Sierra Morena. Es tracta d’una gran barrera
natural que separa la depressió del Guadalquivir de la Meseta castellana. Comprèn una àmplia àrea protegida dividida
segons criteris administratius: el parc
natural Sierra de Aracena i Picos de
Aroche (província de Huelva), el parc
natural d’Hornachuelos (Córdoba) i, entremig, la Sierra Norte de Sevilla. El conjunt ha estat declarat com a reserva
de la Biosfera per la Unesco i presenta
una gran varietat de flora i fauna en un terreny força despoblat. El paisatge
és de mitja muntanya amb perfils suaus i
predomini d’alzines i roures. Les terres menys escarpades conformen les dehesas, ecosistema propi del sud-oest
peninsular on pasturen ramats de porcs ibèrics amuntegats sota l’ombra dels
arbres.
En un revolt ens sorprèn la brama dels cérvols
i aconseguim distingir, de lluny, dues femelles en zel empaitades per un mascle
de poderosa cornamenta, sembla que ens trobem al bell mig d’un reportatge de
Félix Rodríguez de la Fuente.
Finalment fem parada a Almadén de la Plata,
discreta població situada enmig de la Via de la Plata on trobem peregrins provinents
de Sevilla i algun ciclista recorrent trams de la popular ruta cicloturística
“TransAndalus”.
L’endemà seguim una pista que en lleuger
descens condueix a l’embassament de Melonares, el més gran de Sevilla i on desemboca el riu Viar. L’aïllament del
terreny facilita la presència d’aus com grulles i perdius, així com algun
rapinyaire. Fa molta calor i el terreny és força aspre i eixut. La idea
consisteix en desviar-nos per la pista de Jarrillas on, pel que sembla, abunda
la fauna salvatge. A pesar de tractar-se d’una àrea protegida reservada a activitats
de natura, una cadena ens barra el pas. La impressió que tenim és la d’una
certa complicitat entre els guardes forestals i els caçadors i propietaris
locals en detriment dels excursionistes, tot i la presència de rètols informant
sobre una xarxa de senders a l’abast del públic.
Desemboquem a la carretera de camí a El
Pedroso i Constantina, pedalant als marges de vedats de caça. Observem cérvols
i daines a la vora dels tancats delimitats per filferros mentre ens acostem al
nostre destí, La Puebla de los Infantes.
A primera hora del matí emprenem el descens
cap a Peñaflor, on esmorzem abans de continuar cap a Palma del Río. Ens trobem
a la Vega del Guadalquivir, terreny fèrtil amb vocació agrària on abunden
diferents conreus: cotó, oliveres, hortalisses...igualment observem la
presència d’explotacions de plaques solars mentre pedalem cap a Écija per
carreteres de llargues rectes i amples horitzons.
Écija ens sorprèn pel perfil barroc dels seus
campanars. A mesura que ens acostem observem les altes torres de la gairebé
dotzena d’esglésies d’aquesta bonica ciutat. Aprofitem per dinar un entrepà
mentre gaudim de les meravelles d’aquest ric conjunt arquitectònic. Recorrem
places i carrerons, sempre amb la mirada centrada en els bells campanars,
guarnits amb peces de ceràmica de múltiples formes i colors. La majoria
d’edificacions es van erigir al segle XVIII si bé trobem elements romans,
àrabs, etc...
Continuem la jornada tot ingressant en la província de Córdoba.
Seguim el recorregut del riu Genil en una altra jornada força calorosa intuint,
al nostre davant, les alçades de Sierra Nevada.
El primer que ens crida l’atenció de Puente
Genil és la forta influència de la Setmana Santa. Arreu trobem referències a
processons, passos, exposicions, guarniments religiosos...quan encara falta ben
bé mig any per a la seva celebració. Vàries persones comenten el fervor
religiós d’aquesta localitat, inclosa en la ruta “Caminos de Pasión”. Com a curiositat, l’endemà, quan ens disposàvem
a iniciar la jornada recorrent els carrers d’una ciutat que tot just es
despertava, un agent municipal ens va barrar el pas per la celebració d’un
mini-processó i vam haver d’esperar uns minuts mentre observàvem desfilar al
nostre davant les imatges d’una verge seguida de vàries desenes de fidels...Recordo
la mirada divertida del policia, comentant de forma discreta: “esta ciudad tiene sus cositas...”
No volem abandonar Puente Genil sense visitar el jaciment arqueològic de Fuente Álamo, una antiga vil·la romana del segle III AC situada a uns 3 quilòmetres de la població. Ens sorprèn el baix nombre de visitants (de fet, fem la visita sols) sobretot si considerem que el centre conté els mosaics millors conservats de la península.
Des de dalt d’una plataforma contemplem un mosaic amb fauna del riu Nil, destacant la representació d’un cocodril i un hipopòtam amb elements extrets de la imaginació de l’artista ja que en aquella època no es disposava de models prou fidedignes. Així, el cocodril em recorda més a un gos que a un rèptil mentre que l’hipopòtam s’assembla a un felí...
A poca distància trobem l’inici de la Via Verde del Aceite, la més extensa
d’Andalusia i una de les més llargues de l’Estat (120 Km) repartida entre les
províncies de Córdoba i Jaén. El recorregut segueix el traçat de l’antic ferrocarril
que enllaçava Linares amb Puente Genil transportant oli i conserva nombrosos
elements com viaductes, túnels i estacions.
Enllacem la ruta a les afores de Puente Genil
en un dia força tapat. Recorrem un paisatge ondulat esquitxat per milers
d’oliveres pedalant sobre una superfície majoritàriament asfaltada o cimentada.
Travessem poblacions com Lucena, Cabra, Doña Mencia...i ens aturem a dinar en
cantines que ocupen l’emplaçament d’antigues estacions, al costat de
locomotores i trams de vies congelades en el temps.
Ens desviem de la via verda cap a Baena, on
passarem la nit. Durant un pronunciat descens contemplem, a la dreta, una bella panoràmica del massís calcari de la Sierra de Cabra esculpit pel riu Bailón,
amb el bonic poble de Zuheros suspès als marges del Parque Natural de las Sierras
Subbéticas, al sud de la província de Córdoba.
L’endemà
emprenem el darrer segment de la Via
Verde, posant punt i final al nostre viatge. Gaudim de paisatges
increïbles, amb extensions infinites d’oliveres i viaductes tan espectaculars
com el del riu Guadaloz que, superant un barranc, marca els límits de les
províncies de Córdoba i Jaén. Es tracta d’una passarel·la de 200 metres de
longitud amb una estructura metàl·lica lateral i travesses de fusta al mig, i
amb un petit passadís cimentat que permet pedalar esquivant les irregularitats
del traçat.
Pedalem
durant hores sense trobar ningú gaudint de la sensació de solitud, una manera
immillorable per acabar el nostre viatge. La via verda transcorre al costat
d’àrees naturals protegides com els aiguamolls de la Laguna del Salobral, si bé
i degut a l’episodi de sequera actual l’espai està dessecat i sense rastre de
la fauna característica d’aquest ecosistema.
A Luque ens aturem per visitar l’antiga estació de tren, avui reconvertida en restaurant i botiga de records pels turistes. Continuem la pedalada al costat d’uns búnquers de la guerra civil abans de dirigir-nos cap a Alcaudete, Martos i posteriorment a Torredonjimeno, ingressant finalment a Jaén, punt final del nostre recorregut.
ETAPA | INICI | FINAL | KM |
| | | |
1 | Jaén | Alcalá la Real | 71 |
2 | Alcalá la Real | Granada | 57 |
3 | Granada | Nerja | 102+2 |
4 | Nerja | Zafarraya | 56+10 |
5 | Zafarraya | Antequera | 61+3 |
6 | Antequera | Ronda | 102 |
7 | Ronda | Ronda | 122 |
8 | Ronda | Arcos de la Frontera | 105 |
9 | Arcos de la Frontera | S.Martín del Tesorillo | 93+1 |
10 | S.Martín del Tesorillo | Algeciras | 88 |
11 | Algeciras | Vejer de la Frontera | 84 |
12 | Vejer de la Frontera | Cadiz | 85 |
13 | Cadiz | Sanlúcar Barrameda | 64 |
14 | Sanlúcar Barrameda | Palma del Condado | 85+2 |
15 | Palma del Condado | Aracena | 83 |
16 | Aracena | Almadén de la Plata | 67 |
17 | Almadén de la Plata | Puebla de los Infantes | 96 |
18 | Puebla de los Infantes | Puente Genil | 94 |
19 | Puente Genil | Baena | 62+12 |
20 | Baena | Jaén | 80+2 |
| | | |
TOTAL | | | 1689 Km |
Viatge realitzat entre el 25 de setembre i el 17 d'octubre de 2022 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater
francescsabater@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada