EUSKAL HERRIA

 

A finals de setembre de 2023, aprofitant una setmana de vacances, decidim recórrer part d’Euskal Herria amb la bicicleta de carretera. 

En aquesta ocasió hem triat 5 recorreguts que inclouen diferents territoris d’Euskal Herria, buscant la màxima diversitat possible: Nafarroa, Iparralde, Euskadi.

Aquests circuits ens han permès gaudir de paisatges increïbles i constatar la supervivència d’una cultura que ha sabut conservar els seus trets d’identitat a banda i banda de la frontera.

 

NAFARROA (OEST D’IRUÑA)

Ens trobem acampats a les afores d’Iruña, al càmping Ezcaba, al municipi d’Orkain. Tot i no fer fred, l’ambient és humit degut a les pluges de la nit passada, pel que només abandonar la tenda ens dirigim al bar cercant el consol d’un cafè ben carregat. Traiem les bicicletes del cotxe, engeguem el GPS i comencem a pedalar en sentit oest per carreteres que envolten el nord de la capital navarresa. Aviat abandonem els darrers barris perifèrics per endinsar-nos en poblacions rurals on destaquen les enormes cases tradicionals navarreses, els “caserios” de façana emblanquinada, molts d’ells fortificats. Ens sorprèn la presència generalitzada de la llengua basca en tots els indicadors, no només als rètols d’entrada als pobles, i és que no cal oblidar que l’eusquera té precisament les seves arrels en les valls de Nafarroa.

Prenem la NA-700, superem el riu Araquil i iniciem l’ascens al primer port de la jornada, Etxauri (840m). En general els ports d’Euskal Herria no són gaire llargs (no acostumen a superar els 10 Km) i la seva altitud és més aviat discreta (difícilment per sobre dels 1000 metres) però el fet que en un matí es puguin enllaçar diversos ports i l’escassa circulació de vehicles possibiliten un entrenament de qualitat.

El descens per la vessant oposada desemboca en unes salines parcialment envaïdes per rostolls i que desprenen uns preciosos reflexos iridescents i on, pel que sembla, encara es practica l’extracció artesanal de sal. Creuem la població de Jaitz (també anomenada Salinas de Oro) i emprenem la pujada al port de Guirguillano (725m). Seguidament la carretera ens mena a un dels punts emblemàtics del Camí de Sant Jaume, Gares (Puente la Reina).

Creuem el famós pont romànic sobre el riu Arga on, ja al segle XII, confluïen els camins dels peregrins que, provenint del nord d’Europa, ingressaven a la península per Somport i per Orreaga (Roncesvalles), seguint a partir d’aquí una ruta unificada fins a Santiago.

La població, amb un marcat accent medieval, es troba en festes; els carrers estan ocupats per nombroses taules on els veïns, amb el típic mocador vermell nuat a l’esquena, improvisen alegres banquets. Com a curiositat, en un revolt observem un grup de nens jugant amb un bou amb rodetes i aviat descobrim la raó: en poques hores s’hi celebrarà un encierro.

Deixem enrere Gares i ens dirigim a l’Alto del Perdón (770m), a la serralada homònima on destaquen nombrosos molins de vent generadors d’energia elèctrica i des d’on, per la vessant oposada, intuïm el perfil d’Iruña. A dalt de tot observem el monument al peregrí, un grup escultòric que representa un conjunt de peregrins a mida real que, desafiant el vent, es dirigeixen a Santiago. Segons s’explica, des del segle XIII i fins a mitjans del XIX existia en aquest indret una ermita que garantia als fidels el mateix perdó als seus pecats que obtindrien si arribessin al final del camí; d’aquesta manera, si el peregrí moria durant la resta de l’itinerari tenia garantit el perdó etern.

Finalment, superat un marcat descens, abandonem la serralada i pedalem pel centre de discretes poblacions com Asterain abans d’ingressar a Iruña; creuem la capital pedalant per carrils bici al costat de la ciutadella i de la plaça de braus fins assolir l’extrem oposat de la ciutat on tombem cap a l’esquerra per tornar al càmping, completant d’aquesta manera una ruta circular de poc més de 100 quilòmetres per les terres centrals de Nafarroa.

 

NAFARROA (NORD D’IRUÑA)

La ruta d’avui està inspirada en la marxa cicloturista “La Indurain” (recorregut curt) amb una extensió al port d’Ibañeta. Aquesta cursa se celebra anualment a l’estiu i constitueix un homenatge al llegendari ciclista navarrès.

Emprenem la pedalada dirigint-nos cap a l’est per la NA-150 fins a la localitat d’Aoiz i tombem a l’esquerra paral·lels a l’embassament d’Usoz, on vessa les seves aigües el riu Irati. Precisament en un revolt trobem el Jordi i la Dolors, amics cicloturistes amb qui hem compartit pedalades per mig món i que es troben recorrent el nord de la península, una d’aquelles casualitats que et deixen estabornit durant força estona.

Fem una parada al bonic poble d’Oroz-Betelu on esmorzem. Aquesta població s’enorgulleix de posseir una de les centrals hidroelèctriques més antiga  de Nafarroa i que ha contribuït al desenvolupament de la comarca. Quan estic omplim els bidons a la font situada al davant de l’Ajuntament apareix un ciclista professional de l’Euskaltel que em comenta com, just en aquesta mateixa font, Miguel Indurain s’aprovisionava d’aigua durant els seus entrenaments. Ell, igual que jo, confiem que l’aigua ens aporti una mica de la força del mític corredor.

Remuntem la vall de l’Arce-Artzibar superant les primeres rampes amb pendents discrets.  Aviat ens veiem envoltats d’una vegetació exuberant tot coincidint amb l’ingrés a la reserva natural de La Selva d’Irati, un espai meravellós on abunden fajos, roures i avets a més d’una rica fauna.

La NA-140 finalitza abruptament al davant de la N-135, la carretera nacional que es dirigeix a França. Decidim seguir-la tot creuant pobles amb encant com Auritz abans d’assolir un dels punts emblemàtics del camí de Sant Jaume, Roncesvalles/Orreaga.

Arribem en lleu ascens en aquesta petita localitat, punt d’inici del Camí de Sant Jaume un cop superats els Pirineus. Som a l’escenari de la mítica batalla de Roncesvalles (778 dC) on els bascos, en represàlia pel saqueig de les muralles d’Iruña, van destrossar la rereguarda de l’exèrcit de Carlemany i on va morir el seu nebot Roldan. Aquest fet es recull a La Chanson de Roldan, un dels poemes èpics més famosos de la història europea.

I, parlant d’històries i llegendes, al museu de Roncesvalles també s’hi troben les famoses cadenes de Nafarroa; en concret la llegenda explica com, a la batalla de les Navas de Tolosa (1212 dC), el rei Sancho VII el Fort va aconseguir penetrar dins de la haima que ocupava el  califa Muhámmad an-Násir tot tallant les cadenes que lligaven els soldats que constituïen la seva guàrdia personal. Aquestes cadenes, juntament amb una molt valuosa esmaragda que il·lustrava un Alcorà, figuren avui dia en l’escut de Nafarroa.

Continuem l’ascens durant un parell de quilòmetres més per la carretera que mena a França fins al port d’Ibañeta (1057m). A la dreta del coll, una capella presidida per una enorme creu exterior i, al nostre davant, un vertiginós descens  mena fins a Saint-Jean-Pied-de-Port, ja en territori francès.

Ara toca lligar-se el tallavent per desfer el camí, ara majoritàriament de baixada que, amb alguna rampa puntual, ens conduirà de nou fins al càmping. Coronem un parell de ports com el de Mezkiritz (922m) i Erro (801m) i pedalem a bon ritme carretera avall fins al nostre cotxe. Seguidament carreguem les bicis al porta bicis del darrera del vehicle i ens traslladem fins a Hendaia ( en realitat, fins a Urrugne, municipi limítrof), on ens instal·lem en un nou càmping.

 

IPARRALDE (PAÍS BASC FRANCÈS)

Ens trobem al país basc francès (Iparralde, en eusquera). La ruta d’avui s’endinsa dins de Lapurdi, un dels 7 territoris històrics que constitueixen Heuskal Herria.

L’oferta de càmpings en aquesta zona no té res a veure amb la de l’altre costat de la frontera. Podent triar, vam escollir un seduïts per les vistes sobre la costa que vam veure a les fotos del web del càmping però, malauradament, es tractava de fotos aèries que, al meu parer, no reflectien ben bé la realitat.

L’inici de la pedalada, però, ens va compensar amb unes vistes fabuloses tot seguint la carretera de Corniche. Aquesta via recorre la costa des d’Hendaia fins a l’entrada a St Jean de Luz (Donibane Lohitzun) i és una preciositat: a la nostra esquerra els penya-segats abandonen prats d’un verd brillant i es precipiten de forma abrupta sobre l’Atlàntic. Ens trobem al punt on els Pirineus es fusionen amb la mar i l’únic “però” és l’elevat trànsit de vehicles per una carretera força estreta i sense marges on poder fer una parada per gaudir plenament del paisatge.

Esmorzem uns generosos entrepans a Sokoa abans d’ingressar a la turística Donibane Lohitzun. Amb una atmosfera inequívocament marinera, la població destaca pel seu port pesquer així com per l’àmplia badia, delimitada en un extrem pel fort de Sokoa. Històricament aquesta localitat ha patit les tensions entre les dues bandes de la frontera fins a que al 1659 es va signar a la veïna illa dels Faisans -enmig del Bidasoa- el Tractat dels Pirineus (1659) que va suposar l’establiment definitiu dels límits fronterer entre els estats francès i espanyol. Igualment va ser escenari del casament entre Lluís XIV i la infanta d’Espanya Maria Teresa  (1660) i conserva gran part de les mansions i cases senyorials de l’època.

Continuem pel lateral de la carretera que es dirigeix al nord enmig d’un trànsit força dens en direcció a Biarritz. Creuem aquesta elegant localitat que destil·la glamur per tots els racons,  tot admirant nombroses cases nobles sense oblidar el famós casino; més endavant, a l’alçada del port de Baiona, topem amb la desembocadura del riu Adour on aprofitem per fer un mos.

En aquest punt tombem a la dreta pedalant per un carril bici que segueix la riba del riu per, a continuació, endinsar-nos pel cor del país basc francès. És aquí on trobem la vida rural repartida al voltant de “caseríos” enormes de construcció típica basca. Creuem explotacions de pebrots, observem ramats d’ovelles i travessem pobles amb encant com Espelette i Ascain. A Herboure col·loquem el plat petit per escalar el col d’Ibardin (316m) situat a la frontera amb Nafarroa. Gaudim d’una pujada curta i molt relaxant que travessa un bosc d’alzines, uns 4 Km amb pendents al voltant del 5%.

De nou a Herboure seguim la D4 per tornar a Urrugne, amb uns trams finals de pujada que ens conduiran al càmping.

 

IPARRALDE-EUZKADI-NAFARROA

A primera hora del matí baixem a la platja d’Hendaia, pedalem pel casc urbà i, travessant el pont sobre el Bidasoa, arribem a Irun tot enllaçant amb la veïna Hondarribia, on esmorzem abans d’encetar el primer ascens de la jornada, el port de Jaizkibel (455m).

La part inicial d’aquesta mítica ascensió no té cap dificultat, 3 quilòmetres de perfil moderat que travessa prats amb pomers i castanyers on pasturen ramats d’ovelles fins arribar a l’ermita de Guadalupe, santuari amb la imatge de la patrona d’Hondarribia. Baixem de les bicicletes per gaudir de les privilegiades vistes sobre la badia del Bidasoa, amb les dues bandes de la frontera a vista d’ocell.

Reprenem l’ascensió pedalant un tram pla d’aproximadament un quilòmetre abans d’encarar els darrers 4 quilòmetres que, ara sí, són més exigents amb pendents al voltant del 10%; a mesura que ens acostem a la fi del port observem com els bosc tendeix a desaparèixer, sent substituït per falgueres entre les que pasturen un parell de poltres pentinats per les ràfegues de vent. Un cop culminada la pujada observem una pista a l’esquerra que mena a les famoses antenes, visibles des de molts quilòmetres de distància.

Continuem, ara de baixada, per la carretera GI-3440, observant a la nostra dreta turons coberts d’una brillant catifa verda que es desplomen sobre el Cantàbric. Travessem un bosc de pins fins a desembocar al port de Lezo, situat en un extrem de la badia de Pasaia. Finalitzat el descens, pedalem a la vora del riu per carrils-bici de la veïna Errenteria en direcció a Oiartzun, on comença el segon ascens de la jornada (uns 5 Km) que culmina a l’alto d’Aritxulegi (439m), just a l’entrada d’un túnel que marca la frontera amb Nafarroa.

La carretera NA-4000 es dirigeix a la vila de Lesaka de baixada tot vorejant l’embasament d’Endara. El paisatge és d’una gran bellesa, abundant els faigs, roures i castanyers; precisament la proliferació de castanyes sobre l’asfalt ens obliga a extremar les precaucions, i més encara quan coincidim amb un ciclista que es troba reparant la segona punxada de la jornada deguda a punxes de la closca d’aquesta fruita.

Abans d’arribar a Lesaka la carretera serpenteja en un esgotador trenca-cames. La presència d’empreses de tractament de la fusta ens anuncia la proximitat de la població, on dinem un bon menú al restaurant Zantzonea Jatetxea, ubicat en un edifici senyorial coronat per les banderes basca i Navarra.

Creuem el Bidasoa i superem el poble d’Etxalar. Un pendent suau ens indica la proximitat del proper coll, Lizarrieta (441m), frontera entre els estats francès i espanyol. Precisament durant l’ascensió uns obrers realitzant tasques de pavimentació ens conviden a girar cua, el que impossibilitaria completar el nostre itinerari. Decidim “desestimar el seu oferiment” i, caminant entremig de la vegetació, superem el tram en obres (que era de tan sols uns 50 metres), continuant amb la pedalada i coronant el port.

Som de nou al país basc francès (o Iparralde, que seria el país basc del nord), en concret a Lapurdi. Seguim de baixada una preciosa carretera enmig d’un bosc humit on dominen les falgueres, roures i castanyers. A l’entrada a Sare tombem 180º a l’esquerra per una segona carretera que ens durà de nou, en lleu ascens, a la frontera Navarra fins a la fotogènica població de Bera. Un cop més apreciem la bellesa de les construccions navarres, les enormes i precioses mansions amb les façanes de pedra rústica emblanquinades i travessades per bigues de fusta, els espectaculars finestrals tancats amb porticons de tonalitats vermelles i marronoses i els poms de flors guarnint tot el conjunt.

A partir d’aquí, en companyia del Bidasoa, pedalem aigües avall fins a Hendaia. En un intent d’evitar la densa circulació de la N-121 prenem una via verda que discorre per l’esquerra del riu que, segons el GPS, es troba asfaltada. Malauradament es tracta d’una pista de terra que, per acabar-ho d’adobar, travessa un túnel sense llum....

Després d’uns quants quilòmetres que semblen no acabar mai i amb risc real de punxada, travessem un pont fronterer emplaçat a pocs metres de l’illa dels Faisans. Som a l’escenari de la signatura al 1659 del Tractat dels Pirineus que va suposar la fi de la guerra dels Trenta Anys i  l’establiment dels nous límits fronterers entre Espanya i França, amb la cessió del Rosselló i la partició de la Cerdanya entre ambdós estats.

Amb la companyia de piragües entrenant per les aigües del Bidasoa desemboquem de nou a Hendaia, recorrem la seva idíl·lica platja i pedalem de pujada fins a retrobar el nostre càmping.

GIPUZKOA

De bon de matí ens traslladem amb cotxe al nostre nou camp base, Azpeitia, localitat situada al bell mig de la província de Guipúscoa.

Un cop instal·lats encetem un recorregut circular que seguirà el sentit contrari al de les agulles del rellotge. Inicialment pedalem cap a Tolosa per la preciosa carretera que mena a Errezil, bonica població emplaçada al mig de l’ascensió al port d’Iturburu (550m), al massís de l’Hernio. El paisatge és força ondulat amb prats que han substituït els boscos originals per afavorir la ramaderia i on els arbres fruiters com els pomers han desplaçats roures i faigs. La carretera ens mena a miradors naturals com el port de Bidania (510m), també conegut com el “Balcó de Guipúscoa”.

Emprenem un marcat descens fins a les immediacions de Tolosa, on tombem radicalment a l’esquerra per una pista cimentada amb pendents impossibles que es troba trencada en molts segments i que ens durà al port d’Urkizu (519m). A continuació baixem per una carretereta estreta a Tolosa i pedalem pel lateral de l’A-1 fins a Irura, on dinem un menú en un àrea de polígons industrials (curiosament ensopeguem amb una fàbrica d’Etxeondo, la coneguda marca de roba ciclista basca).

Reprenem la ruta escalant el port d’Aia (317m) per una carretera molt relaxant (GI-2631) esquitxada de ramats de bens pasturant per prats d’un verd immaculat i descendim per la vessant contrària divisant, al nostre davant, el Cantàbric. La pujada en sentit oposat és més dura i es coneix com “el muro de Aia”, un clàssic en les ascensions ciclistes al País Basc.

Aviat arribem a la costa gaudint d’un relaxant descens que travessa el parc natural de Pagoeta, a la serralada prelitoral de Guipúscoa. La ruta ens condueix a Orio, a la desembocadura del riu Oria, on trobem les primeres embarcacions i on s’hi comença a intuir la proximitat del mar.

Ingressem a Zarautz per la part alta de la població, just on es troba el càmping des del qual se’ns ofereixen vistes espectaculars del litoral.

Travessem la localitat paral·lels a la costa mentre reflexionem sobre els estralls causats pel turisme: se’m fa dur constatar com el passeig marítim i la mateixa platja de Deba es troben envaïts per grups de turistes, molts d’ells a la recerca del millor espai per practicar el surf, activitat que ha desplaçat les tradicionals barques de pesca.

Continuem la pedalada per l’N-634, carretera estreta amb força transit encasellada entre el mar i un petit promontori. A la que podem saltem els separadors de ciment de la nostra dreta i fugim a un carril lateral més pensat pels vianants...i més segur.

En pocs quilòmetres fem cap a Getaria. Just a l’entrada de la població ens aturem als peus del monument dedicat al seu fill més il·lustre, Juan Sebastian Elkano, famós navegant que ha passat a la història per ser el primer en completar la circumnavegació del planeta tot just fa ara poc més de 500 anys.

Enfilats a dalt de les escales contemplem, de cara al mar, una plaça de caire colonial que em recorda les de Cuba, amb cases porticades, enreixats de ferro i palmeres.

Una estreta franja comunica Getaria amb el Monte San Antón, també conegut com el “Ratón de Getaria” per la silueta retallada contra el mar que es contempla des de Zarautz.

Abandonem Getaria pels carrers empinats que enllacen amb la GI-3391 i que s’endinsa per l’interior de Guipúscoa. Recorrem uns 3 quilòmetres per una carretera escènica que travessa explotacions vitícoles d’on prové el famós Txakoli fins coronar el coll de Garate (282m) i, a continuació i després d’un tram de baixada, el de Meaga (142m).

A l’alçada d’Iraeta la nostra carretera s’integra dins la GI-631 poc abans de Zestoa. Ara només resta seguir-la amb les forces ja una mica justes i en lleuger ascens fins a retrobar el nostre hostal, de nou a Azpeitia.

 

LITORAL BASC

Desfem el darrer tram d’ahir per la GI-631 en sentit nord cap a Zestoa, on esmorzem uns entrepans. Mentre endrapem els bocates constatem, un cop més, el nivell d’implantació de l’eusquera, i és que gaire tothom que entra a l’establiment s’expressa en aquest idioma, contradient la idea que tenia i que situava la llengua basca al caire de l’extinció.

Continuem la pedalada fins a Zumaia, on retrobem la costa. Ens dirigim a la part alta de la població fins a l’ermita de San Telmo pedalant per uns carrers força costeruts. Un cop aquí gaudim d’unes vistes de postal sobre el litoral, i és que ens trobem al geoparc de la costa basca.

Restem embadalits amb la contemplació de les capes rocoses anomenades “Flysch” que, de forma dramàtica, es precipiten sobre el mar. Es tracta de 13 Km de penya-segats situats entre els municipis de Zumaia i Deba amb un alt interès geològic ja que permeten estudiar la formació de la Terra al llarg de més de 60 milions d’anys. Les verdes pastures pròpies del clima Atlàntic s’interrompen abruptament, fusionant-se amb el mar en un paisatge de gran bellesa.

Ens quedaríem hores i hores admirant aquestes vistes, però cal reprendre la ruta. Seguim la nacional N-634 coronant el discret port d’Itziar (225m) per, seguidament, enllaçar amb la carretera de la costa.

Ingressem a al província de Biscaia per la BI-3438. Pedalem per pobles encisadors arran de costa, d’aquells que han sabut conservar la seva ànima marinera: Deba, amb el seu casc antic emplaçat a la desembocadura del riu homònim; Mutriku, amb el seu port flanquejat per façanes d’edificis pintats de vius colors; Ondarroa, emplaçada en un dels meandres del riu Artibai, amb el seu pont de pedra reflectint-se sobre les seves aigües....ens agrada contemplar les típiques barquetes de tonalitats verda i vermella ancorades al port, si bé constatem com de manera progressiva les embarcacions esportives les han anat desplaçant.

La ruta continua pel litoral, si be la carretera ara discorre suspesa sobre el mar. Pedalem a bon ritme sota un sol inclement a la recerca de Lekeitio superant una inacabable successió de corbes amb discrets desnivells, envoltats d’una variada i frondosa vegetació on destaquen els pins i eucaliptus.

Assolim Lekeitio a l’hora de dinar. Recorrem el port a la recerca d’algun lloc on fer un mos i constato, amb una certa decepció i nostàlgia, com els records del primer viatge s’han anat difuminant amb el temps: no queda cap rastre de l’activitat pesquera que recordo de fa 30 anys. El port, això sí, llueix impecable, amb els iots perfectament arrenglerats, i els restaurants, que em recorden als del port Olímpic de Barcelona, anuncien menús en diferents idiomes, clarament orientats als turistes.

Tot i ser l’hora de dinar, encara ensopeguem amb algun grup organitzat despistat deambulant a la recerca d’algun record que evoqui una realitat que tal vegada ja només existeix a la meva ment.

També he de dir que, buscant per carrers que no estiguin a primera línia del port, encara s’hi pot trobar un bon menú a preus raonables amb plats tradicionals: mongetes, pebrots farcits de brandada de bacallà, postres casolans....

Abandonem Lekeitio per la BI-2405, superem Etxebarria i aviat ens trobem escalant el port d’Urkaregi (367m), a cavall entre Guipúscoa i Biscaia. Practiquem el corresponent descens per la vessant oposada fins arribar a Elgoibar, on aprofitem la presència d’una botiga de bicicletes per canviar les pastilles de fre que ja fa dies que estan més que justetes.

Tornem a escalar un segon port per la GI-3321, Azkarate (410m) i, ara sí, ens dirigim a través d’un marcat descens a Azkoitia, bressol de St Ignasi de Loiola. Ara tan sols queda rematar el circuit recorrent els darrers 6 Km de la jornada fins al nostre hostal a Azpeitia.

 

BIZKAIA

Encetem el darrer tram del viatge traslladant-nos a Gernika. Deixem el cotxe al pàrquing de l’hospital i iniciem un circuit circular per Biscaia, dirigint-nos en un primer moment cap a la costa a través de la BI-2235.

Els primers quilòmetres són força compromesos pel trànsit, més dens que en jornades anteriors. Al final d’una llarga recta arribem a Mundaka, localitat turística on el surf ha desplaçat les activitats tradicionals de pesca. A la nostra dreta s’hi troba la desembocadura del riu Oka, al cor de la reserva de la biosfera d’Urdaibai. El dipòsit de sediments ha creat aiguamolls i platges rics en fauna, un dels principal atractius de la zona.

Una mica més endavant arribem a Bermeo, petita població situada a poc més de 4 quilòmetres amb un port envoltat de casetes tradicionals amb porxos que conserven un indiscutible encant.  A la sortida iniciem l’ascens al port de San Pelaio (301m), amb unes primeres rampes d’infart de fins al 18%. La pujada, amb un cert grau de dificultat, compensa per les vistes sobre el Cantàbric; després d’uns 6 Km culminem l’escalada en un mirador sobre la costa biscaïna i des d’on descobrim una de les joies del viatge: San Juan de Gaztelugatxe.

Efectivament, per sota nostre divisem una petita illa unida a la costa per un pont medieval de pedra; un cop a nivell del mar, un camí d’escales mena, a través d’un estret corriol, fins a dalt de l’illot on s’alça l’ermita de Sant Joan. Es tracta d’un espai màgic farcit de llegendes que evoca històries de dracs i pirates i que no deixa indiferent.

Lliguem les bicicletes i baixem un tram del camí per obtenir bones vistes d’aquesta meravella però el traçat es força costerut i el nostre calçat no és el més adequat. Cal dir, a més, que aquest espai concentra una gran quantitat de turistes, el que fa necessari reservar l’entrada amb antelació i estar disposat a esquivar grups organitzats que col·lapsen el camí.

Continuem pedalant per la costa, ara de baixada, fins a Bakio; seguidament emprenem l’ascens al discret port de Jata (281m) per continuar la ruta per carreteres força aèries que amaguen algun element sorprenent com l’antiga central de Lemoiz. Gaudim d’àmplies vistes sobre el mar abans  de tombar cap al sud  paral·lels al riu Nervión.

Ens trobem a les afores de Bilbao. La circulació es va complicant a mesura que ens apropem a la capital, de manera que quan ens desviem a l’alçada de Sondika respirem alleujats. A Derio continuem virant cap a l’est fins a Mungia, una preciosa vila medieval amb un ric patrimoni monumental. Nosaltres, però, estem força cansats però encara ens falta superar un darrer port, el de Gerekiz (172m), que té el seu inici a la població de Muxia.

Ara tan sols resta recórrer  els darrers quilòmetres fins retrobar novament Gernika, posant punt i final al nostre viatge.

 

 

ETAPA	DISTÀNCIA (Km)	DESNIVELL (m)
Oest Iruña	108	1683
Nord Iruña	118	1666
Iparralde	108	1312
Iparralde-Euzkadi-Nafarroa	124	2167
Guipuzkoa	104	1713
Litoral basc	110	1637
Bizkaia	111	1749
TOTAL	783 Km	11927 m

 

Viatge realitzat entre el 23 i el 29 de setembre de 2023 per la Montse Giravent Marin i el Francesc Sabater Corral