ARBA MINCH, EL SUD D'ETIOPIA

Per fi hem assolit el nostre objectiu, Arba Minch. La darrera etapa ha estat epica, 135 Km des de Sodo fins a la nostra meta per una carretera/pista parcialment asfaltada. Vam arribar despres de mes de 6 hores reals de pedalar, quan ja es feia fosc, rebentats i farts de les escomeses dels xavals (you, you, you, give me money, etc...)que arriben a esgotar psiquicament. Arba Minch es troba a uns 400 Km de la frontera amb Kenya i es la porta d'entrada a la Vall de l'Omo, un dels principals reclams turistics d'Etiopia per la coexistencia de diverses etnies, moltes d'elles a un pas de l'extincio. Igualment es un indret estrategicament situat sobre un promontori des del qual s'obtenen sorprenents vistes sobre dos dels llacs de la Vall del Rift, els llacs Chamo i Abbyata, aixi com sobre el Parc Nacional de Nechitsar. Ens concedim 2 dies de descans abans de tornar a Addis des d'on emprendrem la tornada a Barcelona.

ADDIS ABABA, LA CAPITAL

Finalment i despres de 8 dies de ruta hem arribat a Addis, la "flor nova".

El cami no ha estat especialment complicat si exceptuem els 1300 metres de desnivell que cal remuntar des de les gorges del Nil fins a l'altipla etiop. Si de cas el que dificulta la marxa es el constant acosament per part dels nens (i no tan nens) que ens emprenyen a la vora del cami demanant diners i, puntualment, llencant-nos pedres. De tant en tant perdem els nervis i sortim disparats al darrera d'algun d'aquests nens per escarmentar-lo, pero evidentment mai els enxampem.

No deixa de sorprendre aquest fet tan arrelat en la societat etiop, el fet de pidolar constantment. Sembla ser que aquest fenomen te l'origen en les fams que ocasionalment, coincidint amb anys de males collites, assolen el pais. Pero tambe es cert que poc a poc aprecio un timid desenvolupament que s'explicaria sobretot per l'aportació xinesa.

Aixi, actualment es freqüent trobar xinesos construint carreteres, linies electriques i tot tipus d'infraestructures. Al meu parer els xinesos son els nous colonitzadors del segle XXI i sospito que a mig termini controlaran tot el continent, amb l'interes posat en inesgotables fonts de materia primera aixi com en la creacio de mercats pels seus productes.

Despres de 2 dies de descans dema continuem el viatge. Ens resten uns 500 Km per assolir Arba Minch, la principal poblacio del sud del pais, situada al bell mig dels grans llacs de la depresio del Rif.

EL NIL BLAU

El llac Tana, situat a mig cami entre la capital d'Etiopia i el Sudan, acull en les seves illes una gran quantitat de monestirs de tradicio cristiana que han preservat els seus tresors fins a l'actualitat gracies al seu aillament geografic.

Aixi, sorpren trobar esglesies amb comunitats de monjos en un medi força rudimentari.

Igualment val la pena arribar-s'hi a les cascades de Tis Isat, punt de naixement del Nil Blau que despres de recorrer uns centenars de quilometres per terres etiops vira a l'esquerra i es dirigeix a Khartoum, la capital del Sudan, on s'ajunta amb la branca del Nil provinent d'Uganda i de manera decidida, ja amb un sol cos, s'aboca al Mediterrani regant les terres egipcies.

Dema abandonem aquest paratge idil·lic i tornem a l'asfalt cami a Debre Marcos, resseguint el Nil

LALIBELA

Som a Lalibela, la terra del mitic Preste Joan que va oferir refugi als cristians en el moment en que el peregrinatge a Jerusalem va comencar a perillar per l'expansio de l'Islam. Es tracta d'un conjunt de fabuloses esglesies excarvades a la roca que simulen Terra Santa i que estan catalogades per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.

Aprofitem la visita per descansar mentre recuperem forces per continuar el viatge cap al Llac Tana, bressol del Nil blau que recull les aigues dels altiplans etiops. Esperem assolir Bahir Dar, la poblacio a la riba del llac, en uns 4 dies si be hem de superar alcades superiors als 3000 metres.

TIGRAI

Finalment hem arribat a Lalibela a traves del Tigrai, la regio del nordest d'Etiopia tristament famosa per la fam patida als anys 80 que de manera ocasional retorna als mitjans de comunicacio. Crec que no es fa justicia a un territori que amaga impressionants tresors artistics com les esglesies excarvades a les parets amb pintures i gravats que recorden l'art romanic europeu.

Baobabs i acacies en un terreny sec i polsegos conformen un paisatge que recorda el Sahel nord africa

Destaca l'hospitalitat dels seus habitants que no dubten en oferir un got d'aigua en un indret on compta cada gota que es vessa. Tambe s'ha de dir que impressiona l'entrada als pobles quan et veus envoltat de centenars de nens que enmig d'un ambient festiu criden la teva arribada, el que pot arribar a ser una mica intimidatori.

Ara som a Lalibela, descansant de la darrera setmana mentre contemplem les seves mundialment famoses esglesies mentre perfilen la ruta a seguir.

ETIÒPIA

Nou viatge, nou projecte, nova pedalada. Aquest cop torno a la meva estimada Etiòpia però aquest cop amb bicicleta amb la intenció de recòrrer de nord a sud l'antiga Abissinia. La idea consisteix en volar fins a Axum, el llegendari regne de la reina de Saba, i, majoritàriament per pistes, baixar fins a la capital visitant Lalibela i Gondar així com les fonts del Nil blau.

La segona part del viatge partirà de la capital, Addis Ababa, i ens conduirà al sud del país, Arba Minch, localitat pròxima a la frontera amb Kènia, a través de la vall del Rift.

Un recorregut variat i ple d'atractius per un dels països més fascinants de l'Àfrica negra.

Francesc Sabater Corral

francescsabater@hotmail.com

DE TORNADA A CASA

Ja som a casa. El nostre recorregut per l'Himàlaia indi ha finalitzat. Com sempre ara toca pair el viatge i extreure conclusions. Potser el que més ens ha cridat l'atenció és la fragilitat del Ladakh, aquest "petit Tibet" com l'han batejat les agències turístiques: no està clar que, si continua el ritme de creixement actual, pugui absorbir la gran quantitat de deixalles que s´hi generen, en concret muntanyes d'ampolles de plàstic que s'acumulen pels carrers. Però més enllà dels problemes medioambientals el que preocupa de debó és la degradació de les relacions entre les dues principals comunitats, la budista i la musulmana. Ens comenten que fins fa pocs anys la convivència era bona però darrerament s'han anat succeint una sèrie d'incidents que han sembrat la desconfiança. Sense anar més lluny, l'assassinat d'un monjo presumptament a mans de musulmans va comportar una jornada de vaga general a Leh i va suspendre parcialment les activitats programades dins del festival que se celebra la primera quinzena de setembre. D'altra banda, les tensions frontereres entre l'Índia, el Pakistan i la Xina no contribueixen a crear un ambient relaxat. La presència de l'exèrcit és omnipresent, les carreteres estan preses per combois militars i les restriccions per visitar certes zones són a l'ordre del dia. I és una pena ja que el Ladakh, vertebrat al voltant de la vall de l'Indus, esquitxat per petits monestirs budistes i coronat per cims nevats és també un dels darrers refugis de la cultura tibetana, un dels darrers "Shangri-La". Vull agrair de nou a tots els que ens heu seguit al llarg d'aquest mes la vostra constància i insistir en el fet que sense el vostre suport els colls segurament haguessin estat més costaruts. Fins la propera. Francesc Sabater Corral francescsabater@hotmail.com