ARRIBADA
(23 juny 2013)
Aeroport
de Keflavik, 03’00h de la matinada. La lluminària exterior que contemplem a
través de les finestretes de l'avió ens indica que aquí les coses van diferents; la
fortor a sofre que ens bufeteja en obrir-se les portes de l’aeronau ens
confirma aquesta impressió: som a
Islàndia, terra de glaceres i volcans on a l’estiu mai es fa de nit.
Morts
de son fem guàrdia davant la cinta tot esperant pacientment la sortida de
l’equipatge. Transcorreguda una mitja hora es confirma el desastre: les
bicicletes, les nostres i vuit més que corresponen a un grup d’islandesos que
tornen de fer el Camí de Santiago, s’han quedat a Barcelona. La veritat és que
tampoc ens sorprèn gaire, tot i ser el primer cop que ens passa: la falta de
personal al Prat i les condicions gairebé tercermundistes de l’antiga T2 ja ens
feia témer el pitjor.
Poca
cosa a fer. Ens dirigim al corresponent mostrador on indiquem l’adreça d’una
guesthouse de Reykjavik i, després de dormir 3-4 hores en un hostal annex a
l’aeroport, ens desplacem a la capital en bus, aprofitant per fer turisme
mentre esperem les bicicletes. El darrer record del nostre primer dia és la
intensa pudor a sofre que es desprèn de la dutxa, fet habitual a totes les
llars islandeses i al que de seguida t’hi acostumes.
1-REYKJAVIK-HELLA, 90 Km , 6’31h i 14’69 Km/h
No
ens podem pas queixar, les bicicletes ens les van dur a la guesthouse l’endemà
sense cap desperfecte. Espero que
aquesta demora no representi un mal averany per la meva nova Specialized, que
substitueix la seva predecessora, companya de tantes aventures i merescudament
jubilada a les platges de Madagascar.
Així
doncs, intentant oblidar l’incident, ens posem en marxa encarant la carretera
Núm. 1 que circumval·la l’illa al llarg de 1400 Km , popularment coneguda
com la “Ring Road” .
El
dia es presenta núvol i als pocs quilòmetres ja ens hem de posar l’equip de
pluja al complet. A la nostra esquerra apreciem fumaroles provinents d’una
central tèrmica i d’on parteix una extensa conducció que es perd a la llunyania,
imagino que d’aigua calenta. El paisatge és un pèl monòton, planer i grisós,
amb bafarades ocasionals de vapors sulfurosos que recorden la naturalesa
volcànica de l’illa, i és que ens trobem en una zona amb marcada activitat
geotèrmica. A l’alçada de Bitra, un cotxe patrulla que es troba apostat en un
revolt ens fa senyals que ens apropem i, amablement, ens suggereix trencar a la
dreta durant un parell de quilòmetres per una pista en bon estat per visitar
les cascades d’Urrigafoss.
Arribem
a Selfoss, que és on inicialment havíem previst fer nit, però en un intent per
recuperar la jornada perduda pel retard de les bicicletes, decidim allargar la
jornada i, després de picar unes pastes en un súper a peu de carretera,
continuem fins a Hella, on acampem.
2-HELLA-VÍK, 93 Km , 6’27h i 15’74 Km/h
He
passat mala nit degut a una butllofa emprenyadora que surt cada cop que inflo
el matalàs, què hi farem...Esmorzem en una benzinera (acostuma a ser l’opció
més adequada a peu de carretera i, en ocasions, l’única possible) i ens posem
en marxa sense deixar de mirar el cel. El dia continua tapat i, a sobre,
s’aixeca un incòmode vent en contra que frena el nostre avanç i va minant la
nostra moral. S’ha de dir que l’asfalt, sense ser cap meravella, és acceptable
i que el trànsit disminueix a mida que ens allunyem de la capital. El paisatge
ens sorprèn amb turons nevats a la nostra esquerra, amb la presència d’alguna
granja ocasional i grupets d’ovelles (sempre en múltiples de 3, és una de les
curiositats que m’han sorprès en aquest viatge, miris on miris sempre trobaràs
grupets---de 3 ovelles, ni una més ni una menys...) i algun que altre
cavall. A la dreta, terreny pla i erm,
vastes extensions de roques de tonalitats grisoses cobertes de cendra volcànica
i, una mica més enllà, el mar. Destaca, això sí, la companyia de diferents
varietats d’ocells que constantment ens
surten al pas en un intent de marcar territori, n’hi ha moltíssims i sovint
acompanyen el nostre pedaleig a escassos metres.
Pel
camí tornem a visitar cascades, aquest cop sota la pluja; ara toca el torn a
dues de les més famoses del país, les de Seljalandsfoss i, uns quilòmetres més
enllà, la de Skógafoss, totes dues situades a la base del volcà
Eyjafjallajokull, famós per haver entrat en erupció el 2010 i haver
protagonitzat un monumental col·lapse a
l’espai aeri de mitja Europa. En un xiringuito dinem unes salsitxes que paguem
a preu d’or i un cafè, i continuem cap a Vík on arribem després de superar un
petit coll d’escassos quilòmetres però amb pendents superiors al 10%, durant el
qual es desencadenarà una tempesta que durarà tota la nit.
Afortunadament
trobem allotjament en una cabana que ens lloguen al càmping, la veritat és que
després d’una dura jornada, agraïm poder-nos estalviar haver de muntar la tenda
sota la pluja....i més quan el pronòstic indica pluja per les següents
jornades. Per cert, aquesta població de poc més de 300 habitants és famosa per
la seva platja de sorra negra i les seves espectaculars formacions rocoses mar
endins que atrauen totes les mirades.
3-VÍK-KIRKJUBAEJARKLAUSTUR, 73 Km , 3’32h, 21’61km/h
Temps
per oblidar que ens fa considerar la possibilitat de descansar mentre esperem
que la pluja amaini. Cap a les 13h, vist que el panorama no varia, decidim
tirar endavant, ja que perdre una altra jornada impossibilitaria poder
completar el nostre recorregut en bicicleta. Així doncs reprenem la marxa i,
als pocs quilòmetres,rebem la nostra recompensa: la pluja cessa i s’aixeca un
providencial vent a favor.
Paisatge
desèrtic dominat per àmplies extensions de cendra volcànica i ocasionals
colades de lava cobertes per clapes de molsa. Amenaçadors núvols que donen pas
a intervals de sol per continuar amb un cel tapat, i és que com anuncien a les
oficines de turisme “Si no t’agrada el temps que fa, simplement espera cinc
minuts”. El clima d’Islàndia és així, canviant constantment i amb el vent
bufant sempre amb intensitat variable.
Amb
el vent a favor, aviat arribem a Kirkjubaejarklaustur, una petita població de
poc més de 100 habitants fundada per monjos irlandesos que van navegar
fins aquestes remotes costes fa nou
segles.
Aprofitem la bonança meteorològica per muntar
la tenda mentre gaudim de la llum ambiental, i és que ja se sap, en aquesta
època de l’any a Islàndia mai es fa de nit.
4-KIRKJUBAEJARKLAUSTUR-SVINAFELL,74 Km,
4’32h,16’69Km/h
Després
d’una petita treva nocturna, la pluja torna a visitar-nos i ens acompanya
durant la primera meitat de la jornada.
Pel camí observem alguna que altra cabana
típica de la regió,parcialment enfonsades dins del terra i amb la teulada
totalment coberta de vegetació que recorda, segons com, les casetes dels elfs,
habitants imaginaris d’aquestes contrades. El paisatge continua amb la mateixa
tònica que les jornades precedents, i, un cop creuat el pont sobre el Nupsvötn,
ens endinsem dins del desert de Skeidararsandur, una àrea desolada d’uns 1000
Km² que constitueix l’hàbitat d’una espècie d’au, l’Skua, tal i com es coneix
localment, que té fama d’atacar tot aquell que s’apropa als nius, tot i que
nosaltres vam gaudir de la seva benevolència.
Ens
apropem al parc nacional de Vatnajoküll, que comprèn l’extensió de gel més gran
del món situada fora dels pols, més de 8000 Km² amb un gruix que oscil·la entre
400 i 500 metres ,
impressionant !! Igualment acull la muntanya més alta del país de nom
impronunciable, Hvannadalshnúkur, de 2110m. Nosaltres, des de la carretera,
deixem a la nostra esquerra diverses
llengües de gel provinents d’aquest enorme glaciar i que atrauen gran part del
turisme. En certs moments ens costa distingir els contorns de les glaceres del
cel ennuvolat, sembla que els elements s’hi fusionin tot just davant nostre,
tot un espectacle.
Mentre devorem unes hamburgueses amb cafè ens plantegem què farem avui amb la tenda
(estem enfredolicats, l’ambient és humit, plujós, i no ens ve gens de gust
muntar-la). Afortunadament trobem
allotjament dins d’una casa que pertany als amos dels càmping de Svinafell, hem
estat de sort!!
5-SVINAFELL-HÖFN, 134 Km , 6’48h i 19’71Km/h
Avui
es preveu una etapa llarga, de manera que, aprofitant la llum omnipresent, a
les 05’45h ens posem en marxa. Els Déus ens somriuen, tenim sol i...vent a
favor, no ens ho podem creure. A més avui arribem a un dels indrets més
emblemàtics del país, Jökulsárlón, el llac glaciar més fotografiat d’Islàndia,
visita obligada que ens deixa amb la boca oberta.
Aquest llac recull els
enormes icebergs despresos del glaciar Breidamerkurjökull i desemboca al mar
situat a escassos metres. Centenars de turistes acudeixen a gaudir de
l’espectacle, càmeres i trípodes cercant la millor perspectiva: fragments
esmicolats que recorden un granissat, lliscant lentament entremig de grans blocs de gel de tonalitats blavoses,
tot un espectacle on no falta la presència d’alguna foca tafanejant pels
diferents racons d’aquest paradís.
Continuem
amb l’etapa al llarg de la Ring Road
passant a la vora d’alguna granja ocasional i gaudint amb més llengües
de glaciars a la nostra esquerra quan, de lluny, divisem un ren que arrenca a
córrer en detectar la nostra presència.
Una mica més endavant, coincidint amb un canvi en la direcció del vent (sort
que ja arribem...) assolim Höfn, la principal població del sud-est d’Islàndia
amb tan sols uns 1500 habitants, famosa per la festa de la llagosta que
precisament s’hi celebra avui, llàstima que el cos (ni la butxaca) no estigui
per celebracions i menys a base de llagosta.
6-HÖFN-DJÚPIVOGUR, 106 Km, 6’15h i 17’02 Km/h
Dia
radiant, no ens ho podem creure. Deixem enrere Höfn amb el seu entranyable port
i, després de pedalar un quants quilòmetres totalment plans, enfrontem unes
discretes rampes d’un petit coll tot travessant un túnel de poc més d’1 Km. A
l’altra vessant aparquem les bicis i caminem 15 minuts fins assolir una
fantàstica atalaia, el port d’Almannaskard (156 metres d’alçada), frontera
natural entre les terres del sud, amb els seus glaciars i paisatges de lava i
cendra, i les regions de l’est, amb els seus fiords, que és cap a on ens
dirigim. Des d’aquest mirador gaudim d’increïbles vistes: Höfn i, com a teló de
fons, l’enorme glaciar de Vatnajoküll.
Continuem
amb l’etapa, ara amb un molest vent de cara que ens dificulta la marxa i que va
augmentant la seva intensitat. En un revolt, aprofitant la presència d’un far,
ens protegim uns minuts de les ratxes tan bèsties de vent mentre devorem unes
llaunes de foie-gras que carreguem des de Barcelona, quina gana !!
Circulem
molt a prop del mar, hi ha moments en que la carretera sembla excavada entre
dunes de sorra fosca, amb l’única companyia de grupets d’aus que nidifiquen a
la costa.
Després
d’un marcat descens ingressem en una zona on s’hi succeeixen continus tobogans
d’aquells que trenquen el ritme i les cames, la veritat és que tenim ganes
d’arribar a final d’etapa, Djúpivogur, considerat el primer poblet dels
Eastfjords. Càmping i relax a la piscina municipal, amb jacuzzi inclòs i
deliciosa aroma a ous podrits a les dutxes ( en aquestes alçades del viatge ja
ens hi hem acostumat...).
7-DJÚPIVOGUR-EGILSSTADIR, 86 Km, 6’57h i
12’57 Km/h
Jornada
dura que comença, això sí, amb un temps esplèndid. Inicialment recorrem la riba
esquerra del fiord Berufjördur, contemplant un ramat de rens al marge del camí
així com una piscifactoria amb enormes xarxes circulars al bell mig del fiord,
amb un vaixell al costat que subministra pinso als peixos, probablement es
tracti de salmons.
Després
d’inacabables tobogans, l’asfalt de la carretera s’interromp de manera sobtada,
un dels escassos trams de la Ring Road encara sense asfaltar.
I, a uns 4 Km,
coincidint amb el vèrtex del fiord, trobem una interessant cruïlla que ens
permet estalviar una etapa i 61 Km...a canvi d’escalar la pista de muntanya
d’Öxil. Aquesta pista, coneguda oficialment amb el pretensiós nom de Highway
939, té una extensió de 19 Km amb un pendent màxim del 17% i culmina a 532m
d’altitud.
Nosaltres triguem 2 hores en transitar-la, havent de lluitar amb un
insistent vent en contra que ens desespera. Fa molt i molt fred, sembla que ens
trobem a +4ºC però amb el vent la sensació és d’estar per sota de zero graus.
Quan,
després de superar el coll, enllacem amb la Ring Road, descobrim que encara
resten 7 Km més sense asfaltar i que el vent ens vol acompanyar. Segons una estació meteorològica local, les ratxes
són d’uns 10 Km/hora.
Arribem
a Egilsstadir força tocats, muntem la tenda i sopem al restaurant del càmping
on coneixem el Xavier i el Manuel, un parell de bombers que han canviat
l’extintor per les bicicletes i amb els quals coincidirem en alguna etapa més.
8-EGILSSTADIR-MÖDRUDALUR, 112 Km, 7’52h i
14’26 Km/h
Una
altra etapeta per emmarcar, d’aquelles que fan afició...Ens llevem d’hora,
esmorzem en una bakery ( per cert, en certs establiments pots servir-te tantes
tasses de cafè com vulguis, ja va inclòs en el preu) i directes cap a Mývatn,
situat a 166 Km. Sabem que caldrà fer nit pel camí, el problema és que no tenim
controlat cap càmping ni població a la vora de la carretera, ni ningú sap
indicar-nos cap alternativa que no sigui la granja de Mödrudalur, que és cap on
ens dirigim.
Fins
al Km 30 tot va perfecte, cap problema, però és precisament en aquest punt on
comença la cançoneta de sempre, l’empipador vent que, a mig matí, fa acte de presència i ja no desapareix
durant la resta de la jornada. De totes maneres tampoc ens podem queixar, avui
bufa de costat, sempre pot ser pitjor. Benzinera aïllada cap al Km 53, sense
una trista botiga per prendre un cafè, i, a partir d’aquí, pujada molt
suau...al llarg dels següents 45 Km, amb alguna rampa forteta molt puntual del
10% (sempre confiant en la informació que ofereix algun rètol ocasional). El
paisatge consisteix en turons coronats per plapes de neu i extensions d’herba
amb rierols i petits estancs on s’hi concentren cignes i aus migratòries.
Paulatinament
s’endevina la transició cap a la zona volcànica de Mývatn, comencem a apreciar
cons volcànics i tonalitats grisoses al nostra voltant. Aviat arrenca a ploure,
a estones cau aiguaneu i les ratxes de vent ens obliguen a posar-nos a sobre
tot el que tenim. Estem travessant el desert de Geitasandur que culmina al port
de Vegascard, a 430m d’alçada al Km 98. Ens fa la impressió que siguem a
l’Himàlaia, i de fet som a una alçada inferior a la del Tibidabo, coses
d’aquestes latituds.
Finalment,
envoltats per aquest enorme altiplà i enmig d’una marcada solitud, al Km 104
trobem l’esperada indicació, a l’esquerra, cap a la granja de Mödrudalur, la
granja emplaçada a major alçada de tot el país i única possibilitat
d’allotjament en molts quilòmetres. Així, mig morts de freds i esgotats per
l’esforç, acabem de pedalar els 8 Km de pista que ens separen d’aquest
equipament rural: zona de càmping (ambient fred, humit i grisós, no veiem cap
tenda), alberg i hotelet, tot en les instal·lacions d’una reduïda comunitat on
destaca una preciosa església rural que data del 1868.
9-MÖDRUDALUR-REYKJAHLID, 75 Km, 5’37h i
13’38 Km/h
Pluja
i més pluja, durant tota la nit no ha parat. Preparem l’esmorzar a la cuina de
l’alberg (ens trobem sols, ningú més ha dormit aquí) i tornem a la pista,
desfent els 8 Km fins enllaçar amb la carretera. No fa bon temps, el vent bufa
de cara i l’ambient és gèlid. Duem posats tot l’equip de pluja i, tot i així,
passem fred, especialment a les extremitats.
La
nostra idea era matinar (comencem a pedalar a les 06’30h) i recórrer els 75 Km
que ens separen de Mývatn en un màxim de
quatre hores, amb l’objectiu d’enllaçar a Reykjahlid amb el bus que cap a les
11h es dirigeix a Húsavik, població costera famosa per constituir el millor
punt d’observació de balenes. Desgraciadament no podem amb el vent i aviat ens
adonem que serà impossible arribar a temps.
Creuem
un pont mentre ensumem la proximitat de l’àrea volcànica de Mývatn (olor a
sofre, ja comencem a estar acostumats) i d’aquesta manera, pedalant entremig de
cràters i volcans (la majoria parcialment tapats pels núvols baixos que ens
envolten), arribem al camp de Hverir, una àrea protegida amb una marcada activitat
geotèrmica. Entremig del xup-xup de les xemeneies i assortidors de fang bullint s’aixequen fumaroles que, en funció de la
direcció del vent, ens envolten i transmeten part de la seva escalfor, més que
benvinguda. Tonalitats ocres i
formacions capritxoses, tot un regal pels sentits !!
Tornem
a les bicicletes i escalem un darrer port de poc més d’1 Km i 10% de pendent
(Port de Námaskard, 410m) i que dóna pas, ara sí, a la població de Reykjahlid, emplaçada a la
riba nord-est del llac Mývatn.
10-REYKJAHLID-AKUREYRI, 107 Km, 6’32h i 16’61 Km/h
Iniciem
l’etapa vorejant la part sud-oriental del llac Mývatn entremig de colades de
lava, sens dubte un dels paisatges més atractius d’Islàndia i zona protegida de
nidificació d’aus aquàtiques.
Tot i que el dia continua tapat, gaudim de
vistes increïbles on destaquen els Pseudocràters, discretes formacions còniques
d’origen volcànic situades dins i al voltant del llac, cobertes d’una catifa
verdosa que destaca sobre el blau de les
aigües, amb la presència de fumaroles com a teló de fons.
Abandonem
el llac i continuem cap a Akureyri, aturant-nos
a Godafoss, la “Cascada dels Déus”, una de les més belles del país que ens
permet un descans abans d’afrontar la segona meitat de l’etapa que té com a
màxima dificultat la dolorosa pujada que s’inicia al Km 78 i que, al llarg de
poc més de cinc quilòmetres, ens fa suar de valent, arrossegant-nos pels
pendents més marcats que hem trobat al llarg del nostre recorregut. Basculem de
dreta a esquerra, lluitant contra la gravetat i patint per l’esforç quan, un
cop al port, obtenim la nostra recompensa: unes vistes panoràmiques sobre el fiord
Eyjafjördur, el més llarg del país, en un extrem del qual es troba emplaçada la
segona població d’Islàndia, Akureyri.
Descens
vertiginós i darrers quilòmetres resseguint la riba del fiord fins arribar al
càmping. Estem esgotats però encara tenim ànims per, un cop instal·lats, baixar
al port i pujar damunt d’un vaixell que ens duu, de 20’30h a les 24’00h, a
l’extrem més allunyat del fiord per contemplar les balenes i els seus
increïbles salts fora de l’aigua.
Segons asseguren els entesos, potser en
aquest torn “nocturn” no es compta amb la millor llum per a l’observació dels
cetacis però, o aprofitem ara l’ocasió,
o ens quedem sense viure aquesta experiència , i la veritat és que val
la pena, gaudim amb les aparicions puntuals de 8-9 balenes geperudes.
Tornem a
mitja nit a la tenda mentre el sol encara roman a l’horitzó tot pensant que
l’endemà ens espera una altra dura jornada.
11-AKUREYRI-VARMAHLID, 97 Km, 5’12h i
18’52 Km/h
Dia
passat per aigua, iniciem la jornada plegant la tenda, que es troba tota molla,
i esmorzant en una bakery mentre ens escalfem. Ens posem en marxa pedalant per
la banda esquerra del fiord i aviat l’abandonem girant a la nostra esquerra. El
perfil de l’etapa és discret si bé cap al Km 47 trobem un petit port de poc més
de 2 Km ( Öxnadalsheidi, 540 m ) que dóna pas a un llarguíssim descens d’uns 30
Km que ens permet avançar sense gaire esforç, pràcticament no hem de tocar els
pedals, i a sobre comptem amb el vent a favor, no ens ho podem creure...
Arribem
al càmping de Varmahlid, una cruïlla que compta amb una benzinera, un
supermercat, un hotel, el càmping, la piscina i crec recordar que alguna casa, res més. Acampem i ens dirigim a
la piscina on gaudim d’un jacuzzi, i és que a Islàndia fins i tot el nucli més
petit compta amb la seva piscina d’aigües termals, un bon recurs i alternativa
a les dutxes de pagament dels càmpings.
12-VARMAHLID-BLÖNDULÓN, 74 Km, 6’20h i
11’77 Km/h
Entre
avui i demà hem de creuar la regió del Kjalvegur, més popularment coneguda com
la ruta Kjölur. Es tracta d’una pista que connecta les dues principals ciutats
del país, Reykjavik i Akureyri, és a dir, el sud amb el nord, a través d’un
espectacular altiplà i que es troba en condicions molt precàries: només és apta per vehicles 4x4 i tan sols
durant el període estival, de mitjans de juny a setembre, en funció de quan
cauen les primeres nevades.
La
nostra idea inicial no incloïa transitar aquesta pista, abandonant la Ring Road
que hem seguit fins al moment. El fet que ens impulsa a prendre aquesta variant
és descobrir l’existència d’un túnel submarí una mica més endavant que no
permet el pas a les bicicletes i que obligaria a fer una etapa extra d’uns 80 Km per tal
d’esquivar-lo, fet que impossibilitaria poder arribar a Reykjavik dins del
termini previst.
Així
doncs ens endinsem, després d’una
vintena de quilòmetres perfectament asfaltats, dins de la F35, que és com
oficialment es coneix la ruta Kjölur. Abandonem la Ring Road virant a
l’esquerra i, creuant un pont, del Km 33 al Km 42 escalem un port inesperat de
rampes exigents que afortunadament es troba asfaltat. Un cop coronat, finalitza
l’asfalt per donar pas a una pista que inicialment es troba en unes condicions
acceptables.
Gradualment
l’estat de la pista va empitjorant, coincidint amb un augment del vent que bufa
clarament en contra. A sobre, enmig d’aquest paratge desolat, sense una ànima
en molts quilòmetres al nostre voltant (sense comptar algun 4x4 que avança
veloçment cap a la capital) esclata una tempesta que ens acompanya fins a la fi
de l’etapa. És la cirereta del pastís, quan més cansats estem, farts de lluitar
contra el vent, esquivant pedres contínuament i mirant de conservar l’equilibri
damunt la bici,comença a ploure amb ganes...
En
un panell, 30 quilòmetres enrere, hem vist anunciat una guesthouse, l’única
existent en aquest tram del recorregut, però quan arribem al punt indicat no
trobem més que pista i més pista, sense rastre de cap construcció amb
l’excepció d’una central hidroelèctrica. Desesperats continuem pedalant (no
queda cap alternativa), amb fred i gana i sobretot molt cansats, això
d’arrossegar les bicis mina la moral del més valent.
Afortunadament
uns quants quilòmetres més enllà dels nostres càlculs, al davant, a la dreta,
divisem com si fos un miratge, dues petites cases de color verd amb un rètol
“Opid” i a sota, Open, es tracta de la guesthouse Afangi; sense pensar-nos-ho dues vegades ens dirigim
desesperats, encara sota la pluja. La nostra recompensa consisteix en un alberg
fabulós, totalment equipat i amb jacuzzi inclòs que ens permetrà recuperar-nos
per l’endemà. Dormim ben plans.
13-BLÖNDULÓN-ARBUDIR, 87 Km, 8’37h i
10’11 Km/h
Descobrim,
en consultar el mapa, que hem dormit a la vora del llac Blöndulón i que encara
ens queda molt de camí fins creuar aquesta pista que se’ns ha començat a
complicar. Ens despertem a les 05h i constatem que el temps ha empitjorat (més
pluja i més vent en contra) i que probablement no podrem arribar a Reykjavik a
temps, haurem d’abandonar i pujar damunt del bus diari que creua la F35 durant
els mesos d’estiu i arreplega els cadàvers que troba pel camí.
Ens
resistim, però, a llençar la tovallola i, cabuts com som, ens posem en marxa,
com a mínim ho intentarem. Hi posem totes les ganes del món, tremolant damunt
la bici degut al perfil ondulat de la pista. Avancem molt a poc a poc i només
podem destacar, al Km 19, un petit refugi ( caseta de color taronja, amb un
rètol que indica “Arnarbaeli” i que compta amb quatre lliteres al seu interior
) a la dreta del camí, res més.
Cap
al Km 36 arribem a Hveravellir, el principal atractiu de la ruta Kjölur. Es
tracta d’una àrea protegida amb marcada activitat geotèrmica on destaquen la
presència de xemeneies, assortidors naturals i fumaroles, una piscineta
d’aigües termals... i la possibilitat d’allotjament i restauració en un modest
refugi (caseta verda amb teulada vermella i bandera islandesa inclosa).
Ens
plantegem dormir aquí, no sabem què fer: si pleguem ara i fem nit, l’endemà
caldrà pujar damunt del bus, ja no haurà manera de recuperar el temps perdut;
estem esgotats i sobretot xops, però com que no tenim remei, deixem passar una bona estona amb l’excusa de
“..a veure si millora el temps...”, prenem cafè i un entrepà, deixem escapar el
bus diari que tot just carrega dues bicicletes d’una parella holandesa -quina temptació !!-, i, en un exercici
d’irresponsabilitat, un cop havent parlat amb un guarda i obtinguda una vaga
informació sobre un possible allotjament uns indeterminats quilòmetres més
endavant, decidim jugar-nos-la.
I he de dir que poques vegades hem estat tan a
prop d’abandonar, el tram que segueix és possiblement el més dur de tot el
viatge, el traçat és nefast, pedra solta, superfície rugosa, fort vent en
contra i pluja i més pluja (que afortunadament a estones afluixa).
Crec que la
raó que explica que finalment, entre llàgrimes i crits d’impotència,
aconseguíssim arribar a la guesthouse d’Arbudir va ser haver-nos creuat amb dos
grups de cicloturistes que viatjaven en sentit contrari i que ens van confirmar
l’existència d’aquest allotjament. Vam arribar tan destrossats que una parella
de ciclistes italians amb qui vam coincidir a l’alberg, l’Alessandro i l’Alice,
es van oferir a preparar-nos un plat de pasta. GrazieTante !!
14-ARBUDIR-SELFOSS, 117 Km, 8’11h i
14’33 Km/h
Això
ja ho tenim. Ens alcem amb un cel
acceptable que, això sí, s’anirà espatllant gradualment. Continuem la pista que
discorre entremig de dos glaciars enormes, el Langjökull i el Hofsjökull,
coronant els 700 metres (Km 18), l’alçada màxima de la ruta Kjölur. La pista ha
millorat ostensiblement, ja intuïm la proximitat de l’asfalt, que retrobem al
Km 29.
No ens ho podem creure, hem aconseguit completar en poc més de dues
jornades els 166 Km de pista amb un fort vent en contra i força pluja.
Paradoxalment, aquest vent vira radicalment d’un dia per l’altre i així pot
ocórrer que algú que segueixi la mateixa ruta un dia després es trobi amb el
vent de cua, a Islàndia mai se sap !!
De
nou a la carretera, cap al Km 44 assolim les cascades de Gulfoss, les més
famoses d’Islàndia que, juntament amb
Geysir i Bingvellir, configuren el Golden Circle, probablement la zona
turística més visitada del país.
Una
mica més enllà, cap al Km 54, arribem a Geysir on contemplen les explosions
periòdiques del géiser Strokkur, que amb una freqüència aproximada de 10 minuts
expulsa columnes de vapor i aigua calenta que assoleixen els 30 metres, tot un
espectacle ( l’antic protagonista del show, Geysir, es va eixugar l’any 2000 ).
Ens
dirigim cap a Selfoss on completarem el circuit a l’illa. Prenem la carretera
35 via Reykholt, on dinem en una botiga annexa a la benzinera, i continuem, ara
sota la pluja, que ens acompanyarà durant els restants 50 Km. Arribem a Selfoss
xops com ànecs, afortunadament trobem lloc a l’alberg local. Compra al súper i
spaguettis a la cuina de l’alberg.
15-SELFOSS-REYKJAVIK, 53 Km, 3’27h i
15’47 Km/h
Darrer
dia damunt la bicicleta. El genoll de la Montse protesta pels rigors de la
pista dels darrers dies i, a sobre, el dia s’aixeca passat per aigua. Sabem que
la capital la tenim a tocar però ens plantegem prendre l’autobús. Ens fa ràbia,
però, no poder arribar pels nostres propis mitjans, de manera que esmorzem un
Voltarén i ens posem en marxa, a veure si per poc quedarem malament. Per variar
bufa el vent, ara de component sud (ens dóna per l’esquerra ) com confirma el
marcador electrònic present al peu de la Ring Road. El que més ens emprenya és
haver-nos de vestir amb la roba mullada d’ahir, que no s’ha eixugat, què hi
farem !!
Cap
al Km 31, amb més pena que glòria i després d’escalar un port que ja coneixem
de l’anada, arribem a l’únic establiment present als marges de la carretera,
annex a una benzinera, on prenem un cafè i descansem uns minuts; es tracta d’un
bar decorat íntegrament amb fotos i banderoles de futbol. Un cop recuperats,
reprenem la marxa fins assolir Reykjavik, punt final del nostre recorregut.
Per
celebrar l’acabament del viatge, a la tarda contractem l’excursió en autobús al
balneari de Blue Lagoon, on ens relaxem rememorant els
millors moments del viatge.
Francesc
Sabater Corral
francescsabater@hotmail.com
