El viatge avanca i afortunadament la policia no ens posa problemes. Cada dia ens topem amb diversos cotxes patrulles mentre pedalem, i a mes ens avancen combois militars de 50 o mes vehicles que es limiten a saludar-nos i deixar-nos enfarinats amb la pols de la pista, pero res mes. En canvi si que trobem reticencies al moment de trobar allotjament ja que els hostalers no ens volen i sistematicament ens adrecen als edificis governamentals. En aquests casos ens toca buscar alternatives mes discretes...
Els desnivells de la ruta, no cal dir-ho, son brutals. Cada dia pugem i baixem ports inacabables, tot sota un sol de justicia. Els aprovisionaments els fem en petites botigues i consisteixen sobretot en uns pots de fideus liofilitzats que reconstituim amb aigua bullint que ens faciliten a qualsevol lloc. Crec sincerament que el pais quedaria aturat sense l'existencia dels omnipresents termos: hotels, botigues, restaurants...depenen d'aquests estris.
Els aspectes que ens criden mes l'atencio son el concepte de la higiene, el soroll i la falta d'intimitat. Tot i portar ja varis dies viatjant ens es dificil acostumar-nos a les constants escopinades (al carrer o dins dels edificis), al nivell dels lavabos, als crits o a la presencia de fum. Altres fets de la vida quotidiana son mes facils d'assimilar, com menjar amb palillos o haver de comunicar-nos amb mimica.
Actualment ens trobem a Bomi, aproximadament a uns 650 Km de Lhasa. Si tot va be arribarem en poc mes d'una setmana. Hem de superar un parell de ports d'uns 5000 metres i, sobretot, el temut control militar de Bayi, que per estar situat en una zona fronterera te fama d'estricte.
El viatge avanca i afortunadament la policia no ens posa problemes. Cada dia ens topem amb diversos cotxes patrulles mentre pedalem, i a mes ens avancen combois militars de 50 o mes vehicles que es limiten a saludar-nos i deixar-nos enfarinats amb la pols de la pista, pero res mes. En canvi si que trobem reticencies al moment de trobar allotjament ja que els hostalers no ens volen i sistematicament ens adrecen als edificis governamentals. En aquests casos ens toca buscar alternatives mes discretes...
Els desnivells de la ruta, no cal dir-ho, son brutals. Cada dia pugem i baixem ports inacabables, tot sota un sol de justicia. Els aprovisionaments els fem en petites botigues i consisteixen sobretot en uns pots de fideus liofilitzats que reconstituim amb aigua bullint que ens faciliten a qualsevol lloc. Crec sincerament que el pais quedaria aturat sense l'existencia dels omnipresents termos: hotels, botigues, restaurants...depenen d'aquests estris.
Els aspectes que ens criden mes l'atencio son el concepte de la higiene, el soroll i la falta d'intimitat. Tot i portar ja varis dies viatjant ens es dificil acostumar-nos a les constants escopinades (al carrer o dins dels edificis), al nivell dels lavabos, als crits o a la presencia de fum. Altres fets de la vida quotidiana son mes facils d'assimilar, com menjar amb palillos o haver de comunicar-nos amb mimica.
Actualment ens trobem a Bomi, aproximadament a uns 650 Km de Lhasa. Si tot va be arribarem en poc mes d'una setmana. Hem de superar un parell de ports d'uns 5000 metres i, sobretot, el temut control militar de Bayi, que per estar situat en una zona fronterera te fama d'estricte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada