1-APROXIMACIÓ: Barcelona-Arabba (20-21 juny 2014)
Carreguem el cotxe amb les
nostres bicicletes i el maleter ple de queviures i ens disposem a creuar el sud-est
de França a la recerca de l’Hotel F1 que tenim reservat a peu d’autopista.
Arranquem a les 16h i arribem a la població de Le Cannet des Maures, situat a
La Provence, cap a les 22h, agraint haver dividit el desplaçament fins a les
Dolomites en dues etapes.
L’endemà ens posem en marxa ben
d’hora tot resseguint la costa francesa: Niça, Mònaco, Menton...amb els seus
inacabables túnels que ens duran fins a la frontera italiana, a Ventimiglia. La
presència de cotxes d’alta gamma ens recorda l’ambient glamurós que envolta
aquest racó de món.
Ens dirigim a Gènova on trenquem
cap a l’esquerra a la recerca de Milano. Observem cues de vehicles en sentit
contrari, desconec si són degudes a l’inici de les vacances dels italians que
es dirigeixen cap a la costa, però ens jurem que a la tornada evitarem aquest
tram d’autopista.
A l’alçada del llac di Garda ens despistem i fem 20 Km addicionals,
decididament tornarem per una altra ruta.
La idea que teníem de les carreteres italianes, com a mínim les del nord, no es
correspon a la realitat i la conducció se’ns fa feixuga, en part degut a una
senyalització deficient.
Tot just abans d’atansar Bolzano abandonem l’autopista i ens dirigim a la dreta cap a les Dolomites per carreteres de muntanya; després de superar el Passo Pordoi, arribem a mitja tarda a Arabba, una preciosa població emplaçada al cor de la Marmolada, on tenim reservat un apartament per les següents jornades. Ha estat un llarg viatge durant el qual hem recorregut més de 1300 Km.
2-LA JORNADA MÉS DIVERTIDA: Passo Campolongo - Passo Gardena - Passo di
Sella - Passo di Fedaia - Passo Falzarego - Passo Valparola - Passo Campolongo
Comencem l’etapa amb una
agradable sorpresa: la celebració de la diada del “Sellaronda”. Es tracta d’una
marxa ciclista oberta a tothom, no competitiva, que transcorre pels principals
colls de les Dolomites al voltant de l’anomenat “Gruppo del Sella”: Passo di Pordoi, Campolongo, Sella i Gardena ....amb
la circulació totalment restringida als vehicles a motor entre les 08’30h i les
15’30h. L’organització preveu 2 circuits, un de 55 Km i 1780m de desnivell i un
altre una mica més exigent de 106 Km i 3130m tot travessant les províncies de
Bolzano i Belluno.
Cadascú és lliure de començar al punt del circuit que més li convingui. No cal inscripció prèvia, dorsal ni abonar cap quantitat, simplement es demana respectar les normes bàsiques de qualsevol marxa i gaudir d’aquesta jornada de reivindicació de la bicicleta.
Els organitzadors calculen que
enguany s’ha batut el rècord de participació, estimat en uns 22000 ciclistes,
tot un èxit. Nosaltres ens afegim a Arabba tot escalant el Passo Campolongo -1875m- i enllaçant diversos colls (Passo
Gardena -1119m- i Passo di Sella -2230m-) abans d’abandonar el circuit a la
localitat de Canazei, no sense una certa recança ja que costa deixar la
companyia de milers i milers de ciclistes de diverses nacionalitats que
contribueixen a crear un ambient inoblidable.
Després d’un entrepà reparador a Canazei,
iniciem l’ascens al Passo di Fedaia o Marmolada -2057m- per la seva vessant
oest. Es tracta d’una ascensió de 14’5 Km de dificultat moderada amb un pendent
màxim del 10% i que culmina amb el llac Fedaia.
Aquest port divideix les províncies
de Belluno –regió de Veneto- i Trento –regions de Trentino i Alto Adige-
i està situat a la base de la glacera de la Marmolada.
Iniciem el descens per la vessant
oposada fins a Rocca Pietore -1143m-, amb un pendent màxim del 16% on posem a
prova els nostres frens. En aquest punt virem a l’esquerra tot iniciant un nou
i exigent ascens a la recerca del Passo di Falzarego -2117m- via Andraz i, una mica més enllà, després d’afegir a
l’etapa 75 m més de desnivell i a tan sols un parell de quilòmetres, coronem el
Passo di Valparola -2192m-, ingressant novament a la província de Trento.
Al llarg de l’etapa observem
diversos emplaçaments amb restes de la 1ª Guerra Mundial, i és que aquests cims
van ser testimoni de diverses operacions bèl·liques.
Després de les fotos obligades
emprenem un llarguíssim descens fins a Corvara, enllaçant amb aquesta localitat
per on aquest matí ha transcorregut la “Sellaronda”.
Devorem al peu d’un nou –i
darrer- coll una barreta i una Coca-Cola desesperada i, amb les forces ben
justes, escalem al Passo Campolongo, un vell conegut; es tracta dels
darrers 6 Km d’escalada i un discret 10% d’inclinació màxima. Un cop coronat
aquest pas, tan sols resta deixar-nos caure cap a Arabba, a tan sols 5
quilòmetres, completant d’aquesta manera els nostres primers 120 Km per les
Dolomites.
3-LA JORNADA MÉS DRAMÀTICA: Passo di Giau - Passo Tre Croci - Tre Cime di
Lavaredo - Passo di Falzarego
Avui experimentem una de les
jornades més èpiques i dures que recordo i que en la mesura del possible espero
no repetir, i tal com es veurà més endavant, no perquè la bellesa dels paratges
la desmereixi, no...
A primera hora ens posem en marxa
rumb a Andraz -1475m-, baixem a Caprile -1023m- per uns pronunciats pendents i
en aquest punt iniciem l’ascens al Passo di Giau amb les seves famoses 29
corbes o “tornanti”. En el primer poble que trobem, Selva di Cadore -1300m-
reposem forces amb un espresso i unes pastes. Sabem que ens esperem altres 10
Km amb un pendent màxim del 14% de desnivell amb una caloreta que ens enganxa a
l’asfalt. A mesura que ens acostem a la
vall d’Ampezzo apreciem una clara influència de la llengua germànica, i no és
d’estranyar: fins al 1918, aquesta zona
delimitava Itàlia i Àustria.
Un cop coronat al Passo di Giau -2236m-, i fetes les fotos de rigor (les vistes sobre la serralada que envolten aquest coll són, un cop més al·lucinants), emprenem el descens fins a “la perla dels Dolomites”, Cortina d’Ampezzo -1224m-, emplaçada en una frondosa vall dins la regió del Véneto.
Dinem unes pizzes en aquesta pintoresca població i, sense perdre més temps, continuem el nostre trajecte en direcció nord-est, a la recerca del Passo delle Tre Croci -1809m- tot mirant de reüll els núvols que amenacen amb espatllar la jornada.
En poca estona coronem aquest nou
pas, situat a tan sols 8 Km de Cortina.
Dubtem si continuar endavant per mirar de coronar el mític refugi Auronzo,
situat a la base dels Tre Cime di Lavaredo, o bé girar cua tenint en compte la
imminència d’un aiguat, però ja que hem arribat fins aquí decidim jugar-nos-la.
D’aquesta manera descendim a
Misurina -1756m-, població turística per excel·lència que ens rep amb un xàfec
de 45 minuts amb calamarsa puntual que ens obliga a refugiar-nos en un
magatzem-dipòsit de sal a peu de carretera. Quan la pluja cessa prosseguim la
ruta, creuem Misurina, sortegem un peatge per vehicles a motor (que no és
barat, per cert!!) i trenquem a la dreta tot iniciant un espectacular ascens
per una estreta carretera de muntanya que, després d’uns 7 Km, condueix al
“Rifugio Auronzo” o Tre Cime di Lavaredo -2333m-. L’escalada és èpica, el
pendent màxim assoleix el 16% i la humitat és omnipresent, amb aiguaneu que
comença a mullar el terra coincidint amb la nostra arribada; a més, una boirina
empipadora cobreix tots els voltants i ens obliga a buscar aixopluc dins del
refugi que, per cert, llueix la “maglia rossa” del vencedor de l’etapa del Giro
2013 que va culminar en aquest punt, Vincenzo Nibali.
Un cafè i gairebé 1 hora més tard, en vistes que el temps no millora i que el servei de bus que uneix Misurina amb Tre Cime di Lavaredo ha finalitzat la jornada, optem –quin remei- per baixar a Cortina d’Ampezzo enmig d’una molesta pluja que ens mina la moral.
Arribem a Cortina tremolant i amb
una fam de llop, mentre sospesem la possibilitat de quedar-nos a dormir a la
població (ja són les 19h i encara hem de superar el Passo di Falzarego per retrobar el nostre apartament a Arabba. El problema és que només comptem amb
el posat, que per cert està tot moll, per la qual cosa decidim menjar més pizza
(i ja portem...) mentre ens recuperem, i cap a 19’45h comencem l’ascensió,
aquest cop per la vessant oriental, del Passo di Falzarego -2117m-.
Com podem, esgotats però amb la
necessitat d’haver de coronar el pas, recorrem els gairebé 17 Km que ens
separen del coll, amb rampes màximes de l’11%. Pugem a bon ritme i així, en poc
més d’una hora, assolim el nostre objectiu. Comença a fer-se fosc, per tant,
sense temps per perdre, pedalem muntanya avall en sentit Andraz amb un
sentiment d’urgència que augmenta quan comencen a caure els primers llamps
alhora que ens embolcalla la nit. Moments de veritable pànic i desesperació, la
tempesta ens atrapa i s’acarnissa amb nosaltres de mala manera. A cada nova
llampegada renovem les nostres pregàries, estem molt espantats i gelats, xops,
amb rampes; pensem que potser no arribarem, jo vesteixo un culot curt i un
pobre talla-vent, res de fundes, camals, etc...
La desesperació assoleix la seva
màxima expressió: no puc esperar la Montse, que em segueix d’aprop, perquè si
ho fes potser no podria continuar, les forces van amb la llum de reserva.
Encara no m'explico com, finalitzada la baixada i sempre enmig d’un aiguat d’antologia,
amb molt aparell elèctric, vam aconseguir arribar a Arabba. El que m’agradaria
saber, ara que sóc còmodament assegut davant l’ordinador, és que pensaven els
escassos vehicles que ens vam creuar i la cara que feien quan descobrien enmig
de la foscor la nostra silueta desemparada. Un dia per oblidar !!
4-RECUPERACIÓ I EIXUGAT DE ROBA: Passo
di Pordoi
Jornada per reflexionar i
recuperar-nos tant físicament com anímica. Ens ha costat dormir, de vegades el
cansament té aquests efectes aparentment contradictoris i dificulta la son,
això i les grans quantitats de cafè i Coca-Coles que vam ingerir per aguantar
l’etapa.
A mig matí, un cop recollida tota
la roba escampada per l’apartament i amb el calçat raonablement sec, decidim
fer una jornada de descans actiu i aprofitar per escalar el Passo di Pordoi
-2239m-. El dia està força tapat i les previsions meteorològiques són
inquietants, però nosaltres ens trobem ubicats just a la base d’aquest coll i
tan sols hem de superar poc més de 600 metres al llarg de 9 Km i inacabables
“tornanti”, un total de 33. D’aquesta manera, i sempre mirant de reüll el cel,
coronem aquest nou pas sense més problemes i abans de dinar som de nou a Arabba. Coincidint amb el nostre descens a Arabba, ens creuem amb l'equip Astana escalant el Pordoi, crec que amb Vincenzo Nibali al capdavant i tothom amb el corresponent "pinganillo" enganxat a l'orella, és la primera vegada que ensopego amb un equip professional en ruta. I, per cert, al coll s’ha erigit un monument en honor a Fausto Coppi, “Il
Campionissimo”, per molts el ciclista més gran de tots els temps.
5-LA JORNADA MÉS ÈPICA: Passo
Stelvio - Umbrail Pass - Passo Stelvio
Ahir ens vam traslladar en cotxe
a Bormio, localitat muntanyenca situada a la capçalera de la vall Valtellina,
dins la Lombardia i molt aprop de Suïssa
( i que per cert, tal com s’indica al corresponent rètol, està agermanada amb
Bellpuig). Vam conduir en direcció a Bolzano i vam optar per prendre la ruta
que corona el Passo Stelvio per la vessant nord i així, de pas, prendre un
primer contacte amb el que ens espera més endavant.
Novament ens allotgem en un
apartament, aquest cop en una població a tan sols 3 Km de Bormio, Cepina. Des
d’aquí iniciem una agosarada volta que pretén circumval·lar el Passo Stelvio.
Emprenem un vertiginós descens d’uns 14 Km pel país helvètic fins arribar a Sta Maria de Müstair. La carretera està perfectament asfaltada amb l’excepció d’un petit tram de terra compacta en el qual cal extremar les precaucions. Les vistes, precioses, corresponen al paisatge típic tirolès: prats alpins, boscos frondosos i petits poblets de campanars punxeguts. Finalitzat el descens virem a la dreta i pedalegem durant uns quants quilòmetres fins ingressar novament a Itàlia una mica més enllà de Müstair i del seu convent de Saint-Jean-des-Soeurs que, lamentablement, no tenim temps de visitar.
Recorrem uns quants quilòmetres
per carreteres poc transitades fins a Prato Allo Stelvio -950m-, poblet situat a la base del
port on aprofitem per reposar forces. Ens crida l’atenció que tothom s’expressa
en alemany, recordant el passat austríac d’aquestes contrades.
Iniciem l’ascensió enganxats a un grup de belgues durant uns primers quilòmetres suaus mentre
pensem en les famoses 48 corbes que ens esperen i 1800 metres de desnivell, amb
un pendent mitjà del 7’5%.
El port s’endureix a partir de
Trafoi. Sort tenim de poder compartir la pujada amb altres ciclistes provinents
de tots els racons del món que contribueixen a crear un ambient d’allò més
estimulant.
Poc a poc (molt poc a poc) els
quilòmetres van caient mentre ens apropem a la zona més dura del port, amb
rampes del 10%. A l’alçada d’un antic alberg albirem, per fi, el port, encara
molt per sobre dels nostres caps. Falten poc més de 6’5 Km que se’ns faran
inacabables.
Corbes i més corbes, n’hi ha per
marejar-se, moltes d’elles flanquejades per murs de contenció de pedra
espectaculars, i és que el camí original constitueix una veritable obra
d’enginyeria, obert entre 1820 i 1825 per l’imperi austríac per connectar
l’antiga província austríaca de
Lombardia amb la resta d’Àustria.
Quan, passades més de 2’30h aconseguim coronar el port, no ens ho podem creure; és un moment molt emocionant, hem vençut el “Rei Stelvio”, que des del 1953 representa la “Cima Coppi” del Giro, és a dir, la màxima alçada de cada edició. Només resta retre-li el corresponent homenatge a l’Stelvio o Stilfserjoch -2758m-, el pas de muntanya asfaltat més alt dels Alps Orientals i una de les fites clàssiques del ciclisme mundial.
6-LA TRACA FINAL: Mortirolo - Passo di Gavia
Volem acomiadar els Alps italians
amb una etapa entranyable tot escalant dos dels ports mítics del Giro: el
Mortirolo i el Passo di Gavia. Inicialment ens dirigim a Grosio per carreteres
secundàries tot baixant per la Val di Valtellina, esquivant la carretera
principal prohibida a les bicicletes i sembrada d’amenaçadors túnels. Paulatinament
anem perdent alçada fins a la base del Mortirolo, el poblet de Grosio (una mica
més endavant es troba una altra població, Mazzo di Valtellina, des d’on també s’escala
aquest port).
Ens trobem a la cota 718m i ens
esperen 14 Km amb un pendent mitjà del 8’1%...i rampes del 14%. Per la nostra
sorpresa aviat constatem certes diferències amb altres ports de la zona: la
seva alçada és inferior, la carretera és força estreta i ben asfaltada, hi ha
rampes força bèsties i sobretot el camí es troba sota l’ombra, cosa que
s’agraeix.
Cap al quilòmetre 11’5 enllacem
amb la carretera que puja des de Mazzo di Valtellina, on trobem companys de
l’Agrupació Ciclista d’Andorra en plena ascensió, i, de forma conjunta, coronem
el Mortirolo o Passo della Foppa -1852m-.
A continuació descendim per la
vessant oposada fins a la població de Monno -1100m-, on devorem en un forn un
tall d’strüdel o pastís de poma d’inspiració alemanya. Seguidament trenquem a
l’esquerra, incorporant-nos a la carretera SS42 en direcció a Ponte di Legno
-1258m-, punt d’inici de l’escalada al Passo di Gavia. Ens trobem a la Val
Camonica i un cop haguem superat el coll
ingressarem novament a la Val di Valtellina.
Tal com ens van advertir a Monno, durant l’ascens cal extremar les precaucions degut a que la carretera és molt estreta. A més, la climatologia amenaça pluja i ens temem que no arribarem a Bormio eixuts...Són uns 21 Km de dura pujada, amb un pendent mitjà del 6’6% i rampes del 16%, realment és un dels ports més exigents que recordo. En algunes tanques encara s’hi conserven les pancartes de l’organització del Giro que el passat 27 de maig va viure l’etapa Núm. 16 d’alta muntanya “Ponte di Legno-Val Martello” de 139 Km i que va discórrer pel Passo di Gavia, l’Stelvio i Val Martell, una passada !!.
La baixada, 26 quilòmetres de vertigen, es realitza tot travessant la Vall de Valfurva fins enllaçar novament amb Bormio; enrere queden les poblacions de Sta Caterina de Valfurva, San Gottardo i St’Antonio.
7-TORNADA: Cepina-Barcelona (28-29 juny 2014)
La nostra idea inicial consistia
en tornar a Barcelona en un sol dia, però recordant totes les hores que vam
passar a la carretera durant el trajecte d’anada, decidim tornar, amb calma, en
dues jornades i, sobretot, esquivar la ruta del Mediterrani, molt atapeïda els
caps de setmana.
D’aquesta manera enfilem la Val
di Valtellina fins al Lago di Como (travessant inacabables túnels), i, a
l’alçada de Monza, trenquem a la dreta en sentit Torino. Com que anem bé de
temps, optem per entrar dins de França a través del Col du Cenis -2080m- fins a
Lanslebourg, on dormim en un alberg.
L’endemà, sota un temporal de
por, ens dirigim fins a Grenoble on, de manera decidida, enfilem cap al sud
rumb a La Provence i a mitja tarda arribem a Barcelona.
Francescsabater@hotmail.com
Francescsabater@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada