Temps de pandèmia, temps difícils que exigeixen capacitat d’adaptació a
l’hora de planificar un nou viatge. Hem d’aparcar projectes i improvisar
alternatives com va ser la ruta d’aquest estiu de 2020.
OCCITÀNIA
A finals de juliol, mirant de reüll les notícies per si s’acaba concretant
el tancament de la frontera francesa, prenem el tren cap a Port-Bou i d’aquí
enllacem amb la xarxa ferroviària francesa fins a Tolosa de Llenguadoc, punt
d’inici del nostre recorregut.
Tolosa ens agrada força. Capital d’Occitània, és coneguda com la “ciutat
rosa” per la tonalitat dominant en les parets dels seus edificis i que prové dels
maons construïts amb l’argila del riu.
Passegem pel centre admirant els seus carrers medievals, places
neoclàssiques, palaus gòtics i, com no, els ponts sobre el Garona que, baixant
del Pirineu, serpenteja per terres
franceses en el seu recorregut fins a Bordeaux.
Curiosament, observem que els rètols dels carrers són bilingües, en francès
i en occità, llengua emparentada amb el català, si bé el seu ús és força
testimonial i en perill d’extinció des dels temps de la batalla de Muret (1213)
quan, amb l’excusa d’erradicar l’heretgia càtar, les tropes franceses van
derrotar els comtes de Tolosa i els seus aliats catalans i va representar l’inici
de la dominació francesa del territori.
A mitja tarda arribem a Moissac on visitem la impressionant abadia de Sant Pere, joia del romànic occità que destaca pel seu claustre, ric en capitells amb figures esculpides de forma magistral, i el seu timpà de la portada sud. I és que ens trobem al bell mig de la “via podiensis”, una de les branques franceses del camí de Sant Jaume que explica la presència ocasional de peregrins que, amb les seves motxilles a l’esquena, es dirigeixen cap a Santiago des de la localitat de Le Puy.
Pedalem cap a Cahors travessant el
parc natural de les “Causses du Quercy”, massís calcari amb
desnivells importants que ens sorprèn sense haver previst prou menjar ni aigua.
Passades unes hores, esgotats després de pedalar per un terreny trenca-cames
sota un sol de justícia i amb la llum de reserva encesa, optem per abandonar el
parc i buscar vies més fàcils que ens acostin a Cahors. En arribar a les
afores de la població, entrem al primer restaurant que trobem i devorem el Plat
du jour amb fam de llop.
Passem molta calor al càmping i, a sobre, tenim l’estómac regirat, no sabem
si per les aigües o per les altes temperatures però decidim que, en endavant,
beurem nomes aigua envasada. Continuem el nostre itinerari endinsant-nos
novament dins del parc natural de les “Causses du Quercy” però aquest
cop ben proveïts. La ruta ens porta a Labastide, població natal de
Murat, el cèlebre lloctinent i cunyat de Napoleó, i, després de superar
continus desnivells divisem, al fons d’una vall, Rocamadour
El primer que em ve al cap en contemplar Rocamadour és l’escenari de la famosa batalla del “Senyor dels Anells”, l’abisme de Helm; se’m fa difícil assimilar la concentració de cases, capelles, esglésies i santuaris adossats a una enorme paret calcària que delimita el congost del riu Alzou.
Segons sembla, Rocamadour és el segon indret més visitat de França
després del Mont Saint-Michel i la veritat és que no m’estranya; lloc de
culte i pelegrinatge des de l’Edat Mitjana, la fama li ve sobretot per la
presència d’una verge negra ubicada dins de la capella de Notre-Dame i a
qui se li atribueixen guariments miraculosos. Nombrosos reis, predicadors,
nobles i sants de tota Europa van trepitjar els seus carrers i pujat les
escales de pedra que menen als diferents santuaris al llarg dels segles.
L’atmosfera que s’hi respira em recorda a la de Montserrat, potser amb la
diferència que crec que a Rocamadour no perdura cap comunitat de monjos
estable.
La ruta ens porta transitòriament al departament de Corrèze en una
breu incursió per la regió de Nouvelle-Aquitaine. Seguim la vora del riu
Dordogne i fem parada a Beaulieu-sur-Dordogne que fent honor al
seu nom mereix una visita. Aquest poblet, construït al voltant dels murs de la
fabulosa església de Sant Pere, és una de les múltiples joies medievals de
França. Precisament aquesta església, referència de l’art romànic i amb molts
elements en comú amb la de Moissac, destaca per les escenes esculpides
al portal, en concret imatges molt ben treballades de la resurrecció de Crist a
la fi dels temps, amb bèsties de l’avern devorant pecadors i cadàvers que
s’aixequen de les seves tombes com si es tractés d’una versió precursora del
“Thriller” de Michael Jackson.
Finalment arribem a Argentat amb el termòmetre marcant 39ºC i amb la llengua seca; el primer que fem és entrar en un dels supermercats que es troben a les afores de les poblacions i buidar-lo de garrafes d’aigua. Posteriorment sabrem que ens trobem sota els efectes d’una onada de calor que colpeja gran part del país, fenomen que també vam experimentar l’any passat al Pirineu francès, imagino que són coses del canvi climàtic...
ALVÈRNIA
Durant bona part del matí pedalem costa amunt fins assolir el Massif du
Cantal amb l’encisadora vil·la medieval de Salers als seus peus,
considerada una de les més maques i millor conservades del país. Ens traslladem
a l’Edat Mitjana caminant pels seus carrers, admirant palaus templers, cases
fortificades, muralles i esglésies, tot un viatge al passat...L’únic “però” és
que en certs moments tinc la impressió de trobar-me en un decorat a l’aire
lliure amb tots els locals orientats al turisme i potser trobo a faltar una
mica de vida quotidiana.
Acabem d’ingressar al parc natural dels volcans d’Alvèrnia i la nostra
primera fita és coronar el Col de Peyrol que pròximament serà final
d’etapa de la 13º etapa del Tour d’enguany. Comencem l’escalada per una
carretera en suau ascens que ens porta al Col de Neronne (1242m).
Seguidament un vertiginós descens a través d’un bosc frondós de faigs i avets
ens mena a un petit pont a partir d’on, ara sí i de manera decidida, un ascens
exigent de poc més de 5 Km ens porta al Col de Peyrol (1588m), amb un
pendent mitjà del 9’62% però amb 2 darrers Km amb una inclinació del 13% memorables,
d’aquells que ens fan bascular de dreta a esquerra per mirar de no caure de la
bici...Una vegada a dalt del coll lliguem les bicicletes i caminem 40 minuts muntanya
amunt fins al mirador del Puy Mary (1787m), un dels punts emblemàtics
d’aquest parc volcànic. Al nostre davant s’estén la cadena dels Puys, si
bé la calitja no ens permet definir les formes dels cons volcànics amb
claredat.
Recuperem les bicicletes i ens dirigim pendent avall tot ingressant al departament de Puy-de-Dôme, el cor d’Alvèrnia. Fem parada a la població de Besse-et-Saint-Anastaise on s’hi celebra una fira ramadera, destacant els poltres de carn i les vaques vermelles de la raça Salers. Constatem com aquí, a França, la política respecte a la Covid-19 consisteix en reforçar l’ús de les mascaretes al centre de les poblacions així com a l’interior dels establiments, mentre es relaxa l’obligatorietat de dur-les a les afores: tot és ingressar al casc antic i de cop i volta tothom duu la mascareta.
Ens desviem de la nostra ruta per acostar-nos a Saint-Nectaire, una de les anomenades 5 esglésies “majors” romàniques d’Alvèrnia i que val molt la pena visitar. Ja des de fora impressiona la silueta del temple, amb la sobreposició de diferents elements arquitectònics que culminen amb el campanar octogonal, construït íntegrament amb la pedra volcànica tan característica de la regió. I, si l’exterior ja ens atrapa, l’interior és una meravella, en especial les imatges esculpides als capitells del deambulatori on encara s’hi conserven traces de colors.
Desfem el camí tot passant sota la inquietant silueta del castell de Murol
i, un cop superat Chambon-sur-lac, poble turístic a la vora d’un llac,
comencem l’escalada al Col de la Croix Saint-Robert (1451m). Són uns 8
Km amb un pendent mitjà del 5’8% però que se’ns fan força durs per l’acumulació
de quilòmetres a les cames i sobretot perquè el terreny està desproveït de
vegetació que ens protegeixi del vent que bufa amb força. Coronem amb els Gore-tex ben ajustats i ens
deixem caure per la vessant oposada fins al final d’etapa, el balneari de Le
Mont-Dore que, situat als peus del Puy Sancy, recull les seves
aigües i dona lloc al naixement del riu Dordogne. Aquesta població,
d’orientació clarament turística, és coneguda sobretot per la seva estació
termal, els esports d’hivern i el seu telefèric al punt més alt del Massif
Central (1886m).
Després d’una freda nit d’acampada, prosseguim el viatge amb una petita
pujada de poc més de 200 metres fins al Col de Guéry (1268m) i voregem
el llac homònim fins encarar un descens amb grans vistes on podem apreciar, al
fons, la imponent silueta del Mont-Doré amb la seva característica
antena coronant-lo. Arribem a Orcival on ens espera una altra sorpresa,
la majestuosa basílica de Notre-Dame, del mateix estil que la de Saint-Nectaire
però m’atreviria a dir que més impressionant i on destaca un cop més
l’acumulació de volums a la seva estructura. A les portes de l’església un
monument ens recorda les víctimes caigudes durant la 1era guerra mundial, fet
que es repeteix a totes les poblacions franceses.
És l’hora de dinar i ens aturem en un restaurant de carretera que ofereix un menú a un preu molt competitiu. Tenim gana i els plats de la carta fan bona pinta, de manera que decidim tastar el foie...només que resulta que no es tracta d’un entrant de foie-gras o pâté, que és el que esperàvem, sinó un tall generós de fetge de bou que és precisament el que mai haguéssim demanat, ecsssss....sort que de postres hi ha una plata de formatges que ens fan passar el mal sabor de boca. D’aquesta manera, amb una important dosi de ferro extra, fem l’entrada a la capital de l’Alvèrnia, Clermont-Ferrand, després de superar el Col de la Móreno (1065m).
L’endemà decidim visitar el famós Puy de Dôme, un dels llocs emblemàtics del país catalogat com “Grand Site de France”. Sortim des de Clermont-Ferrand sense pes per encarar aquesta ascensió de 14 Km i aproximadament 700 metres de desnivell, amb un pendent mitjà del 5%. Triem la ruta que travessa la veïna Royat, famosa per les seves aigües termals i els seus edificis de tall neoclàssic. Prosseguim la pujada per la D68 fins a coronar el Col de Ceyssat (1078m) on cal baixar de les bicis, que deixem lligades al costat d’unes fites, i recorrem els darrers 2 Km a peu tot superant d’aquesta manera els 387 metres de desnivell fins assolir el cim del Puy-Dôme (1465m), amb les restes del temple romà de Mercuri donant-nos la benvinguda. Ens hagués agradat poder fer tota l’ascensió damunt de la bici com es feia anys enrere (la darrera escalada al Tour data del 1988) però la construcció d’un cremallera impossibilita aquesta opció.
Des de dalt del Puy de Dôme gaudim de vistes excepcionals sobre els
80 volcans de la cadena dels Puys que amb els craters perfectament
arrodonits i coberts d’una catifa verda infinita ens ofereixen una panoràmica
difícil d’oblidar. Per la vessant
oposada, a 15 Km de distància, distingim a vista d’ocell Clermont-Ferrand
i una mica més enllà el Plateau de Gergovie, cèlebre escenari de la
batalla on Cèsar es va enfrontar amb el cabdill gal Vercingetorix.
Continuem la nostra ruta en direcció Vichy creuant poblacions tan encantadores com Riom, antiga capital de l’Alvèrnia i que conserva un ric llegat històric. No podem evitar desviar-nos un parell de quilòmetres on s’hi troba l’abadia de Saint Pierre de Mozac, un dels grans monestirs de la regió que, la veritat, per fora no és que sigui gran cosa però que amaga al seu interior una fabulosa col·lecció de capitells bellament tallats del segle XII, considerats com els més espectaculars de l’Alvèrnia: dones ploraneres davant la tomba de Crist, Jonàs i el monstre marí, àngels i soldats i imatges diverses dels evangelis se succeeixen damunt les columnes, tal com indica la inscripció llatina a l’arc d’entrada: “quan entris dins del temple, aixeca ben bé la vista”. Vulguis que no, tanta visita ens trenca el ritme de la pedalada i aquest fet, combinat amb un molest vent en contra, fa que ens costi arribar fins a Vichy, on finalment acampem a la vora del riu Allier.
Vichy destaca per les seves aigües medicinals, de reconegut prestigi internacional, i per haver estat la seu del govern col·laboracionista del mariscal Pétain durant la segona guerra mundial. Recorrem els seus carrers a peu apreciant l’atmosfera neoclàssica i un pèl decadent de l’època de Napoleón III: l’òpera, l’antic casino, luxoses vivendes...i com no, el famós balneari, tot plegat embolcallat amb una pàtina de glamur. A mi el que més gràcia em fa és la també famosa font de Célestins, un brollador amb 5 aixetes d’on flueix aigua que raja de la mateixa roca i que es troba dins d’un bell pavelló modernista. És costum que, de bon dematí, la població local faci cua al davant de cada aixeta amb envasos buits per endur-se a casa uns quants litres d’aquest preuat líquid ric en sals i amb presumptes propietats curatives.
Així, amb un regust picant a la boca, sortim de Vichy per una via
verda en sentit nord cap a Moulins. Continua apretant la calor i a sobre
ens perdem en el nostre intent de seguir la riba de l’Allier per un
carril-bici. L’objectiu és prendre carreteres secundàries per esquivar la
perillosa N7 però finalment ens rendim i ens incorporem a la general sentint
passar els camions a frec nostre. A sobre, l’entrada a Moulins està en
obres i suem tinta per aconseguir arribar a un hotel Formule 1 a
l’entrada de la població.
VALL DEL LOIRA
L’endemà ens espera l’etapa reina del viatge, 124 Km fins a Bourges,
ja dins de la regió de Centre Val de Loire. Com que no anem molt bé de
temps decidim deixar per a una millor ocasió la visita a Moulins i
pedalem en sentit nord-oest per carreteres secundàries tot creuant boniques
poblacions del centre del país fins endinsar-nos dins d’un dels boscos més esplèndids d’Europa, la roureda de Tronçais.
Per contrarestar les altes temperatures agraïm l’ambient un pèl més fresc que
s’hi respira en travessar el bosc i que ens carrega les piles. Les altes
branques filtren la llum a través de fulles d’un verd intens i ens regalen
ombres que busquem amb desesper. A la sortida tornem a abrasar-nos sota el sol
i busquem algun Lidl o Carrefour per omplir els bidons i de pas
devorar fruita i gelats. Arribem a Bourges esgotats, amb cremades tot i
haver-nos empastifat diverses vegades amb crema de protecció solar i morts de
gana, tot és muntar la tenda i sortir disparats a menjar el que sigui.
Bourges ens encanta. Aquesta
petita ciutat medieval amaga mil racons amb encant a més de les principals
atraccions reconegudes internacionalment com la impressionant catedral de Saint
Etienne, descrita per la UNESCO com obra mestra de l’art gòtic i amb moltes
similituds amb la famosa Notre-Dame de París, o el palau de Jacques-Coeur,
joia inigualable del gòtic civil amb elements renaixentistes. Però a més
d’aquestes visites obligades, la gràcia està en vagarejar entre els seus
carrers i perdre’s en un univers de casetes de forma triangular amb bigues de fusta a la vista i tonalitats pastís,
sembla que estiguem dins d’un conte de Hänsel i Gretel.
Continuem pedalant en sentit nord-oest tot ingressant dins de la vall del Loire. Seguim
patint una calor asfixiant, avui els màxims voregen els 37ºC. Realitzem la
primera parada a Bracieux on acampem per poder visitar l’endemà el famós
castell de Chambord, una de les més de cent fortaleses escampades a les
ribes del Loire i els seus afluents
i que amb tot mereixement s’inclouen a la llista de la UNESCO com a
Patrimoni de la Humanitat. Chambord és la més gran de totes elles i la
seva contemplació des de lluny em trasllada a l’època dels mosqueters. Segons
m’acosto a l’entrada a través d’una àmplia pista tinc la impressió que em
sortirà al pas el cardenal Richelieu amagat darrera d’un xiprer. En
realitat, el castell és un homenatge a la figura de François I com queda
palès, a més de per la omnipresent salamandra, símbol del seu regnat, pels nombrosos
retrats als tapissos escampats per les zones nobles. El conjunt no deixa
indiferent, és un dels millors exemples de l’arquitectura renaixentista
francesa i s’especula que el mateix Leonardo Da Vinci podria haver estat
involucrat en el seu disseny.
Durant els següents dies pedalarem per ciclovies que majoritàriament discorren paral·leles al riu i que estan englobades dins de “La Loire à Vélo”, un engrescador projecte de 900 Km de pistes i carreteres perfectament senyalitzats i que uneix Nevers amb el litoral atlàntic a l’alçada de Nantes. Aprofitem les primeres hores del matí per visitar alguns dels castells més emblemàtics com Chenonceaux o Azay-le Rideau per a tot seguit recuperar les bicicletes i recórrer uns quants quilòmetres gaudint d’uns paisatges de postal.
Segons ens apropem al mar, proliferen les vinyes i els camps de gira-sols; creuem poblets on ens embarga l’aroma del vi que fermenta a l’interior de caves ubicades dins la roca. Ens aturem per admirar meravelles com el castell de Montsoreau o contemplar ni que sigui de lluny la ciutat de Blois. Aprofitem les pauses per dinar el “plat du jour” i si podem, fem una ullada als centres històrics de les poblacions com és el cas de Tours on s’hi troba la basílica d’un dels sants més venerats d’Europa, Sant Martí de Tours.
I, posats a destacar, caldria dedicar un capítol apart a Angers
i, sobretot, al tresor amagat dins del seu castell, el Tapís de l’Apocalipsi.
Es tracta d’una joia de l’art medieval de més de 100 metres d’extensió,
considerada com la narració plasmada en tela més antiga del món (S.XIV). Recull
l’Apocalipsi de Sant Joan amb unes imatges que, al seu moment, provocaria nits
d’insomni en més d’un pecador....
LA BRETANYA
I, finalment, arribem a Nantes, capital històrica de la Bretanya.
Ubicada al delta del Loire, aquesta població ens sorprèn molt
agradablement. Ciutat de canals amb un ric passat comercial, destaca sobretot
pel seu imponent castell dels ducs de Bretanya on la duquessa Anne ens
dona la benvinguda i ens guia per un interessant recorregut al llarg dels
segles. Però és que, a més, ens trobem a la localitat natal de Jules Vernes;
el seu món irreal s’expressa d’una manera sorprenent a les Machines de l’île,
una explanada a la vora del riu antigament ocupada per drassanes i on en
l’actualitat trobem un univers habitat per bèsties mecàniques fantàstiques. Al
davant nostre un elefant de 12 metres d’alçada es passeja parsimoniosament
escopint vapor d’aigua mentre la canalla fuig entre riallades; una mica més
enllà, un carrusel farcit d’éssers imaginaris sorgits del fons marí gira
pausadament mentre que a l’interior d’un hangar ens esperen aranyes gegants,
plantes mitològiques, etc...És un parc temàtic que desborda imaginació,
merescut homenatge a l’il·lustre escriptor.
Nantes també destaca per la
seva arquitectura vuitcentista amb elements tan significatius com la torre LU,
sobrevivent de l’antiga fàbrica de galetes, o les galeries comercials del Passage
Pommeraye amb la seva impressionant
escala franquejada amb nombroses columnes, estàtues i balustrades de forja.
Nantes és punt de confluència de diverses ciclovies englobades dins la xarxa europea coneguda com Eurovelo. Les rutes Eurovelos estan escampades per tot el continent i constitueixen el projecte més ambiciós per unir territoris amb bicicleta concebut fins el moment, si bé és cert que alguns trams encara s’han d’acabar de definir i que no tots els recorreguts estan senyalitzats.
Fins aquí hem seguit l’Eurovelo
6 que uneix el Mar Negre amb l’Atlàntic. El tram pedalat és conegut com La
Loire à Vélo, i ara trencarem cap el nord-oest per la Vélodyssée que
uneix Euskadi amb el nord de la Bretanya; es tracta de la part francesa de l’Eurovelo
1 que recorre la costa atlàntica, des del Cap Nord fins a Sagres, a Portugal
(nosaltres recorrem la porció Nantes-Roscoff).
El primer tram ens duu cap a Redon pel canal Nantes-Brest que va idear Napoleon al segle XIX per comunicar els seus dos principals ports bretons tot esquivant la flota anglesa al llarg de més de 300 quilòmetres. Pedalem entremig de rescloses amb la companyia d’embarcacions d’esbarjo.
Malauradament a mig matí ens sorprèn una
tempesta que ens deixa com pollets i amb les bicicletes enfangades. Aconseguim
arribar al càmping tremolant de fred i allà, mentre muntem les tendes, coneixem
un home que viatja amb el seu amic Esteban, un ruc carregat amb alforges, una
curiosa alternativa al cicloturisme...
El paisatge és molt verd a diferència del Canal des Deux Mers i de
tant en tant ensopeguem amb veritables joies com el poble medieval de Malestroit,
també conegut com la perla de l’Oust en referència al riu annex i que
sorprèn per les cases d’estil gòtic bretó amb l’entramat de bigues de fusta a
la vista i tonalitats ocres, tot guarnit amb gran quantitat de flors, o
l’al·lucinant església de Saint-Gilles que llueix a l’exterior una
figura d’un acròbata cargolant-se en una complicada posició.
Uns quilòmetres més enllà se’ns talla l’alè en contemplar l’espectacular
figura del castell de Josselin suspès literalment sobre el riu Oust
i que em recorda una d’aquelles construccions que feia de nen amb l’Exin
Castillos (qui tingui una edat sabrà de què parlo...).
Combinem trams de canal amb pistes paral·leles al riu Oust que aviat, a
l’alçada de Rohan deixem a la nostra dreta i prosseguim cap a Pontivy.
Ens dirigim a l’oficina de turisme on ens faciliten mapes locals i ens
aconsellen continuar el viatge cap a Roscoff (asseguren que Saint-Malo
és massa turístic). A partir d’aquest punt el nombre d’embarcacions disminueix
dràsticament i és que al nostre davant es troba l’embassament de Guerlédan,
punt final per a la navegació.
Recordo en aquest punt la conversa amb la senyora Odille Taldir, veïna de Pontivy
i mestra jubilada de castellà. Mentre passeja el gos ens explica com de jove,
tot just finalitzada la segona guerra mundial, va començar a estudiar magisteri
i el seu pare, presoner dels nazis durant la confrontació, li va dir que triés
l’idioma que volgués...excepte l’alemany!
Avancem com podem sota la pluja per paratges molt frondosos i humits. La Montse punxa la roda del darrera i a l’alçada de Mûr-de-Bretagne ens perdem. Com un far enmig de la boira, emergeix l’abadia de Bon-Repos coincidint amb una millora en el temps. Recuperem forces i guardem els gore-tex i 50 Km més enllà, enfangats com croquetes, assolim el càmping de Carhaix on lloguem una cabana i descansem tota una jornada.
Aprofitem el dia de descans per visitar les restes de l’antic assentament
gal i posterior nucli romà de Vorgium i, amb la imatge de l’Astèrix
encara present al cap, passegem pel centre de la població ensopegant amb un
simpàtic grup escultòric dedicat als “4 asos bretons”, és a dir, 4 vencedors
del Tour: Bernard Hinault, Louison Bobet, Jean Robic i Lucien Petit-Breton.
Continuem el nostre periple per terres bretones fins assolir l’anhelada costa, Roscoff. Travessem una zona boscosa força frondosa dins del parc natural d’Armorique. La ruta segueix l’antic traçat d’una via fèrria que recorrem seguint les indicacions de la Vélodyssée i que és força solitària amb l’excepció d’amants del món dels cavalls: caravanes, algun genet i un parell de famílies que es desplacen a peu en companyia de matxos carregant les alforges.
Després d’un marcat descens fem cap a Morlaix, bonica població medieval emplaçada entre turons i que destaca pel seu monumental viaducte de 58 metres d’alçada des d’on contemplem, per primer cop, les aigües de l’estuari que comunica amb el mar i el seu animat port esportiu. Dinem un entrepà amb patates fregides i sense perdre temps continuem el camí travessant una altra d’aquelles poblacions de postal, Saint-Pol-de-Léon.
Pedalem per carrers empedrats amb el cap
alçat cap a torres i cúpules infinites, un cop més sembla que ens trobem dins
d’un museu a l’aire lliure. I, ara sí, amb vistes esporàdiques sobre la costa i
ensumant els aromes del mar, recorrem els darrers quilòmetres per estretes
carreteres fins assolir Roscoff.
Som a la costa i es nota. El vent ens condiciona l’estada i obliga a muntar bé la tenda. Recorrem els 4 Km que ens separen de Roscoff i fem una volteta abans de sopar, admirant aquest preciós conjunt arquitectònic amb edificis de granit i una gran varietat de gravats, gàrgoles i estàtues esculpides a les façanes que parlen del seu ric passat, a mig camí entre Anglaterra i França i sovint refugi de corsaris.
L’endemà pedalem pel litoral bretó amb un molest vent en contra intentant seguir els senyals de la Vélocéan en sentit oest, perdent-nos en diverses ocasions. Ens trobem al bell mig del Pays pagan que ocupa part de la franja costera del departament de Finistère, una terra aspra i dura batuda pel vent amb curioses formacions rocoses fruit de la marcada erosió així com nombroses dunes i menhirs. Aquest entorn ha estat tradicionalment testimoni de naufragis, molts dels quals provocats, segons les males llengües, pels mateixos habitants en despistar les embarcacions amb llanternes que simulaven la llum dels fars i així beneficiar-se dels fruits dels enfonsament. En l’actualitat aquells escenaris dramàtics conformen un paisatge bucòlic que amaguen veritables joies com el far de Pontusval o les capelles de granit que es troben disperses al llarg de la costa.
La nostra idea era continuar recorrent la costa en sentit oest però el vent i la pluja ens fan desistir. Així, tombem cap al sud-oest, cap a la regió de Cornouaille, dirigint-nos en primer terme a Châteaulin. El terreny és força ondulat i trenca-cames amb desnivells al voltant dels 200 metres. Creuem la bonica població medieval de Landerneau situada a la desembocadura del riu Elorn i que compta amb el pont habitat més antic d’Europa (S. XIV), a sobre del qual encara persisteixen les antigues vivendes de comerciants.
Hi ha un fet que em crida l’atenció, i és el repartiment del turisme per
nacionalitats en funció de l’àrea en què ens trobem. Així, mentre que al centre
del país domina el turisme holandès, a la Bretanya predominen les matrícules
alemanyes, desconec per quin motiu...
Seguim pedalant fins a Port-Launay on retrobem el canal Nantes-Brest
i acabem l’etapa a la veïna Châteaulin on passarem una nit de pluja dins
la nostra tenda. L’endemà decidim recórrer una petita península anomenada el Cap
Sizun que conté la Pointe du Raz, el finis terrae francès
que, a l’igual que el seu homònim gallec, era conegut en l’antiguitat com el
lloc precís on acabava el món. Actualment es considera com el punt més
occidental (o gairebé) de França i atrau milers de turistes a la recerca de la
clàssica foto del far vell envoltat d’aigua.
Durant un parell de jornades gaudirem de la Bretanya més atlàntica seguint
la “Véloroute 5”. Seria difícil destacar quins racons són els que més ens van
sorprendre ja que la ruta discorre per un paisatge encisador esquitxat de les
clàssiques casetes bretones, baixetes i allargades, de color blanc amb sostre
triangular grisós i coronades amb doble xemeneia. La costa amaga sorpreses com
l’increïble poble de Locronan, població d’origen celta que va florir a
partir del segle XIV amb el comerç de teles per a les veles de les embarcacions
i que amb tota justícia ostenta el títol de ser un dels pobles més bonics de
França, entre altres coses perquè ha sabut conservar intacta la seva estructura
i els seus edificis de granit i sobretot evitar la presència d’antenes
parabòliques, faroles, cables elèctrics i qualsevol signe de modernitat....
Acampem a Plozévet el 23 d’agost, data de celebració de la final de
la Champions entre el Bayern i el PSG francès. Si bé és cert que ens trobem en
un càmping petit parcialment ocupat, també ho és que les persones que segueixen
el partit en una pantalla gegant guarda un respecte gairebé religiós, observant
un comportament exemplar (ja abans que es comenci a perfilar la derrota
francesa) que trobo a faltar a casa nostra...
A cada revolt ens sorprèn algun element de la rica herència d’aquest país: menhirs, capelles, estàtues, etc...Vaig quedar astorat en contemplar l’espectacular “calvaire de Tronoan” (segle XV), construït íntegrament amb granit. Els calvaris són escultures que trobem a la vora dels camins amb representacions religioses, sovint amb vocació evangelitzadora, i aquest és el més antic dels 7 existents a la Bretanya. En concret, sobre una base rectangular es representen diversos passatges de la vida de Jesús, destacant una rara imatge de la verge Maria després d’infantar amb els pits descoberts o l’adoració dels reis mags. Certament el pas del temps fa notar els seus efectes, sobretot per l’erosió de la sal i el vent, però no desmereix en absolut el seu valor històric.
Continuem recorrent el litoral de Cornouaille descobrint poblacions de marcat accent mariner com Guilvinec, pedalant pel moll a la vora de les embarcacions de pesca i d’altres que es troben varades en tasques de reparació. A Loctudy prenem una barca per creuar un braç de mar tot estalviant-nos uns 14 Km de carretera i finalment, després de transitar per carrils bicis entre dunes i platges, enllacem amb la nacional D44 i travessem un viaducte (el pont de Cornouaille) no apte per aquells que pateixen de vertigen i que supera la desembocadura del riu Odet fins a Bénodet, on acampem sota un cel que amenaça tempesta.
La previsió de pluges es concreta en una nit “moguda”, sort tenim que al darrer moment lloguem una caravana que ens permet descansar sense ensurts. L’endemà el panorama continua igual de manera que ens posem l’equip de pluja i ens dirigim cap a Quimper, capital del departament de Finistère. Recorrem els 26 Km que separen les dues ciutats sota la pluja per carreteres secundàries mentre mentalment calculem si els dies que ens resten de viatge donen per visitar el jaciment megalític de Carnac, o bé ens permet tornar a Nantes pedalant, o....però la realitat aviat s’imposa: resulta que a l’estació de trens de Quimper ens informen que no podrem tornar a casa en tren de la manera prevista degut a que la línia Nantes-Bordeaux té alguns trams fora de servei per obres de manteniment.
Glups!...Adéu a la visita a Quimper que per cert té fama de ser una de les ciutats més maques de la Bretanya
i és coneguda sobretot per la seva catedral gòtica (de la qual només veurem les
agulles de les torres...i de lluny), adeu a Carnac i adeu a qualsevol
plantejament d’allargar el viatge; aquell mateix matí, amb la roba encara xopa
i sense possibilitat de canviar-nos carreguem les bicis al primer TER que surt
cap a Nantes (els trens TER accepten les bicicletes sense cap cost
addicional) i des d’allà enllacem
diversos trens locals resseguint el litoral en sentit descendent, combinant-ho amb
un parell de jornades de bicicleta pedalant els trams fora de servei pel
departament de La Vendée.
Baixem del tren a Sables d’Olonne cap al migdia en un dia radiant que no té res a veure amb el clima més borrascós de la Bretanya. Ens trobem en la població on té l’origen la famosa travessa marítima al món en solitari, sense escales ni assistència. Fem una visita llampec a l’oficina de turisme on ens proveïm de mapes locals i comencem a pedalar per un carril bici a la vora de la immensa platja de Sables on centenars de persones gaudeixen del sol de finals d’agost. Seguim les indicacions de La Vendée à Vélo que forma part de l’Eurovelo 1 i que recorrerem parcialment fins a La Rochelle, on finalitzarem el nostre viatge.
Durant els primers quilòmetres ens atabalem
una mica per la quantitat de gent pedalant, caminant, passejant el gos, etc...,
res a veure amb la tranquil·litat dels dies anteriors, però a mesura que
avancem i deixem enrere la massificació ens retrobem amb un entorn molt més
agradable per a la pràctica del ciclisme. Pedalem entre pins a la vora del mar,
dunes de sorra, discrets penya-segats, i travessem poblacions modestes en
aquesta regió amb clara vocació marinera. Això sí, a la vora dels càmpings es
multipliquen les roulottes amb planxes de surf i matrícules alemanyes,
angleses i holandeses, i és que el turisme deixa la seva petjada a la vora de
les platges més populars.
Després d’acampar a La Tranche sur Mer emprenem la que serà la darrera etapa amb bicicleta per terres franceses. L’itinerari ens porta fins a La Rochelle per un paisatge amb una llum espectacular que es fon en l’horitzó infinit, només trencat amb la presència ocasional d’algun tractor llaurant el terra amb estols d’ocells al seu darrera. Més endavant ingressem en unes maresmes on destaquen, entre altres aus aquàtiques, els majestuosos cignes. Creuem salines, observem pescadors amb grans xarxes i descobrim blauets endinsant-se dins dels canals: som als aiguamolls de Poitevin.
Continuem seguint els rètols de l’Eurovelo 1 i de tant en tant coincidim amb altres cicloturistes, i és que aquest tram de l’Eurovelo 1 és força popular.
I, d’aquesta manera, la ruta ens mena cap al nostre destí, La Rochelle, on
ara sí, després de dedicar mitja jornada
a explorar aquesta meravellosa ciutat, aparquem definitivament les bicicletes
mentre comencem a especular sobre quin serà el nostre proper destí...amb permís
de la Covid-19.
|
ETAPA |
INICI |
FINAL |
KM |
|
|
|
|
|
|
1 |
Toulouse |
Moissac |
79 |
|
2 |
Moissac |
Cahors |
69 |
|
3 |
Cahors |
Rocamadour |
65 |
|
4 |
Rocamadour |
Argentat-sur-D. |
74 |
|
5 |
Argentat-sur-D. |
Salers |
64 |
|
6 |
Salers |
Egliseneuve d’Entre. |
83 |
|
7 |
Egliseneuve d’Entre. |
Le Mont Doré |
70 |
|
8 |
Le Mont Doré |
Clermont-Ferrand |
52 |
|
9 |
Clermont-Ferrand |
Vichy |
88 |
|
10 |
Vichy |
Moulin |
68 |
|
11 |
Moulin |
Bourges |
124 |
|
12 |
Bourges |
Bracieux |
121 |
|
13 |
Bracieux |
Chenonceau |
84 |
|
Chenonceau |
Azay-le-Rideau |
74 |
|
|
15 |
Azay-le-Rideau |
Angers |
121 |
|
16 |
Angers |
St Florent-le-Vieil |
55 |
|
17 |
St Florent-le-Vieil |
Nantes |
53 |
|
18 |
Nantes |
Redon |
111 |
|
19 |
Redon |
Rohan |
95 |
|
20 |
Rohan |
Carhaix |
119 |
|
21 |
Carhaix |
Roscoff |
87 |
|
22 |
Roscoff |
Guissény |
70 |
|
23 |
Guissény |
Châteaulin |
87 |
|
24 |
Châteaulin |
Plozévet |
104 |
|
25 |
Plozévet |
Bedonet |
85 |
|
26 |
Bedonet |
Quimper |
26 |
|
27 |
Sables d’Olonne |
La Tranche sur mer |
52 |
|
28 |
La Tranche sur mer |
La Rochelle |
81 |
|
|
|
|
|
|
TOTAL |
|
|
2261 Km |
Viatge realitzat entre el 25 de juliol i el 30
d’agost de 2020 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater
francescsabater@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada