ISLÀNDIA AMB BICICLETA

ARRIBADA (23 juny 2013)

Aeroport de Keflavik, 03’00h de la matinada. La lluminària exterior que contemplem a través de les finestretes de l'avió ens indica que aquí les coses van diferents; la fortor a sofre que ens bufeteja en obrir-se les portes de l’aeronau ens confirma  aquesta impressió: som a Islàndia, terra de glaceres i volcans on a l’estiu mai es fa de nit.

 

Morts de son fem guàrdia davant la cinta tot esperant pacientment la sortida de l’equipatge. Transcorreguda una mitja hora es confirma el desastre: les bicicletes, les nostres i vuit més que corresponen a un grup d’islandesos que tornen de fer el Camí de Santiago, s’han quedat a Barcelona. La veritat és que tampoc ens sorprèn gaire, tot i ser el primer cop que ens passa: la falta de personal al Prat i les condicions gairebé tercermundistes de l’antiga T2 ja ens feia témer el pitjor.

Poca cosa a fer. Ens dirigim al corresponent mostrador on indiquem l’adreça d’una guesthouse de Reykjavik i, després de dormir 3-4 hores en un hostal annex a l’aeroport, ens desplacem a la capital en bus, aprofitant per fer turisme mentre esperem les bicicletes. El darrer record del nostre primer dia és la intensa pudor a sofre que es desprèn de la dutxa, fet habitual a totes les llars islandeses i al que de seguida t’hi acostumes.

 

1-REYKJAVIK-HELLA, 90 Km, 6’31h i 14’69 Km/h

No ens podem pas queixar, les bicicletes ens les van dur a la guesthouse l’endemà sense cap desperfecte.  Espero que aquesta demora no representi un mal averany per la meva nova Specialized, que substitueix la seva predecessora, companya de tantes aventures i merescudament jubilada a les platges de Madagascar.

 

Així doncs, intentant oblidar l’incident, ens posem en marxa encarant la carretera Núm. 1 que circumval·la l’illa al llarg de 1400 Km, popularment coneguda com la “Ring Road” .

El dia es presenta núvol i als pocs quilòmetres ja ens hem de posar l’equip de pluja al complet. A la nostra esquerra apreciem fumaroles provinents d’una central tèrmica i d’on parteix una extensa conducció que es perd a la llunyania, imagino que d’aigua calenta. El paisatge és un pèl monòton, planer i grisós, amb bafarades ocasionals de vapors sulfurosos que recorden la naturalesa volcànica de l’illa, i és que ens trobem en una zona amb marcada activitat geotèrmica. A l’alçada de Bitra, un cotxe patrulla que es troba apostat en un revolt ens fa senyals que ens apropem i, amablement, ens suggereix trencar a la dreta durant un parell de quilòmetres per una pista en bon estat per visitar les cascades d’Urrigafoss.

 

Arribem a Selfoss, que és on inicialment havíem previst fer nit, però en un intent per recuperar la jornada perduda pel retard de les bicicletes, decidim allargar la jornada i, després de picar unes pastes en un súper a peu de carretera, continuem fins a Hella, on acampem.

 

2-HELLA-VÍK, 93 Km, 6’27h i 15’74 Km/h

He passat mala nit degut a una butllofa emprenyadora que surt cada cop que inflo el matalàs, què hi farem...Esmorzem en una benzinera (acostuma a ser l’opció més adequada a peu de carretera i, en ocasions, l’única possible) i ens posem en marxa sense deixar de mirar el cel. El dia continua tapat i, a sobre, s’aixeca un incòmode vent en contra que frena el nostre avanç i va minant la nostra moral. S’ha de dir que l’asfalt, sense ser cap meravella, és acceptable i que el trànsit disminueix a mida que ens allunyem de la capital. El paisatge ens sorprèn amb turons nevats a la nostra esquerra, amb la presència d’alguna granja ocasional i grupets d’ovelles (sempre en múltiples de 3, és una de les curiositats que m’han sorprès en aquest viatge, miris on miris sempre trobaràs grupets---de 3 ovelles, ni una més ni una menys...) i algun que altre cavall.  A la dreta, terreny pla i erm, vastes extensions de roques de tonalitats grisoses cobertes de cendra volcànica i, una mica més enllà, el mar. Destaca, això sí, la companyia de diferents varietats d’ocells que constantment  ens surten al pas en un intent de marcar territori, n’hi ha moltíssims i sovint acompanyen el nostre pedaleig a escassos metres.

 

Pel camí tornem a visitar cascades, aquest cop sota la pluja; ara toca el torn a dues de les més famoses del país, les de Seljalandsfoss i, uns quilòmetres més enllà, la de Skógafoss, totes dues situades a la base del volcà Eyjafjallajokull, famós per haver entrat en erupció el 2010 i haver protagonitzat un monumental  col·lapse a l’espai aeri de mitja Europa. En un xiringuito dinem unes salsitxes que paguem a preu d’or i un cafè, i continuem cap a Vík on arribem després de superar un petit coll d’escassos quilòmetres però amb pendents superiors al 10%, durant el qual es desencadenarà una tempesta que durarà tota la nit.

Afortunadament trobem allotjament en una cabana que ens lloguen al càmping, la veritat és que després d’una dura jornada, agraïm poder-nos estalviar haver de muntar la tenda sota la pluja....i més quan el pronòstic indica pluja per les següents jornades. Per cert, aquesta població de poc més de 300 habitants és famosa per la seva platja de sorra negra i les seves espectaculars formacions rocoses mar endins que atrauen totes les mirades.

3-VÍK-KIRKJUBAEJARKLAUSTUR, 73 Km, 3’32h, 21’61km/h

Temps per oblidar que ens fa considerar la possibilitat de descansar mentre esperem que la pluja amaini. Cap a les 13h, vist que el panorama no varia, decidim tirar endavant, ja que perdre una altra jornada impossibilitaria poder completar el nostre recorregut en bicicleta. Així doncs reprenem la marxa i, als pocs quilòmetres,rebem la nostra recompensa: la pluja cessa i s’aixeca un providencial vent a favor.

Paisatge desèrtic dominat per àmplies extensions de cendra volcànica i ocasionals colades de lava cobertes per clapes de molsa. Amenaçadors núvols que donen pas a intervals de sol per continuar amb un cel tapat, i és que com anuncien a les oficines de turisme “Si no t’agrada el temps que fa, simplement espera cinc minuts”. El clima d’Islàndia és així, canviant constantment i amb el vent bufant sempre amb intensitat variable.

Amb el vent a favor, aviat arribem a Kirkjubaejarklaustur, una petita població de poc més de 100 habitants fundada per monjos irlandesos que van navegar fins  aquestes remotes costes fa nou segles.

 Aprofitem la bonança meteorològica per muntar la tenda mentre gaudim de la llum ambiental, i és que ja se sap, en aquesta època de l’any a Islàndia mai es fa de nit.

 

4-KIRKJUBAEJARKLAUSTUR-SVINAFELL,74 Km, 4’32h,16’69Km/h

Després d’una petita treva nocturna, la pluja torna a visitar-nos i ens acompanya durant la primera meitat de la jornada.

 Pel camí observem alguna que altra cabana típica de la regió,parcialment enfonsades dins del terra i amb la teulada totalment coberta de vegetació que recorda, segons com, les casetes dels elfs, habitants imaginaris d’aquestes contrades. El paisatge continua amb la mateixa tònica que les jornades precedents, i, un cop creuat el pont sobre el Nupsvötn, ens endinsem dins del desert de Skeidararsandur, una àrea desolada d’uns 1000 Km² que constitueix l’hàbitat d’una espècie d’au, l’Skua, tal i com es coneix localment, que té fama d’atacar tot aquell que s’apropa als nius, tot i que nosaltres vam gaudir de la seva benevolència.

Ens apropem al parc nacional de Vatnajoküll, que comprèn l’extensió de gel més gran del món situada fora dels pols, més de 8000 Km² amb un gruix que oscil·la entre 400 i 500 metres, impressionant !! Igualment acull la muntanya més alta del país de nom impronunciable, Hvannadalshnúkur, de 2110m. Nosaltres, des de la carretera, deixem  a la nostra esquerra diverses llengües de gel provinents d’aquest enorme glaciar i que atrauen gran part del turisme. En certs moments ens costa distingir els contorns de les glaceres del cel ennuvolat, sembla que els elements s’hi fusionin tot just davant nostre, tot un espectacle.

 Mentre devorem unes hamburgueses amb cafè  ens plantegem què farem avui amb la tenda (estem enfredolicats, l’ambient és humit, plujós, i no ens ve gens de gust muntar-la). Afortunadament  trobem allotjament dins d’una casa que pertany als amos dels càmping de Svinafell, hem estat de sort!!

 

5-SVINAFELL-HÖFN, 134 Km, 6’48h i 19’71Km/h

Avui es preveu una etapa llarga, de manera que, aprofitant la llum omnipresent, a les 05’45h ens posem en marxa. Els Déus ens somriuen, tenim sol i...vent a favor, no ens ho podem creure. A més avui arribem a un dels indrets més emblemàtics del país, Jökulsárlón, el llac glaciar més fotografiat d’Islàndia, visita obligada que ens deixa amb la boca oberta.

 

Aquest llac recull els enormes icebergs despresos del glaciar Breidamerkurjökull i desemboca al mar situat a escassos metres. Centenars de turistes acudeixen a gaudir de l’espectacle, càmeres i trípodes cercant la millor perspectiva: fragments esmicolats que recorden un granissat, lliscant lentament entremig  de grans blocs de gel de tonalitats blavoses, tot un espectacle on no falta la presència d’alguna foca tafanejant pels diferents racons d’aquest paradís.

Continuem amb l’etapa al llarg de la Ring Road  passant a la vora d’alguna granja ocasional i gaudint amb més llengües de glaciars a la nostra esquerra quan, de lluny, divisem un ren que arrenca a córrer en detectar la nostra presència.

 Una mica més endavant, coincidint  amb un canvi en la direcció del vent (sort que ja arribem...) assolim Höfn, la principal població del sud-est d’Islàndia amb tan sols uns 1500 habitants, famosa per la festa de la llagosta que precisament s’hi celebra avui, llàstima que el cos (ni la butxaca) no estigui per celebracions i menys a base de llagosta.

 

6-HÖFN-DJÚPIVOGUR,  106 Km, 6’15h i 17’02 Km/h

Dia radiant, no ens ho podem creure. Deixem enrere Höfn amb el seu entranyable port i, després de pedalar un quants quilòmetres totalment plans, enfrontem unes discretes rampes d’un petit coll tot travessant un túnel de poc més d’1 Km. A l’altra vessant aparquem les bicis i caminem 15 minuts fins assolir una fantàstica atalaia, el port d’Almannaskard (156 metres d’alçada), frontera natural entre les terres del sud, amb els seus glaciars i paisatges de lava i cendra, i les regions de l’est, amb els seus fiords, que és cap a on ens dirigim. Des d’aquest mirador gaudim d’increïbles vistes: Höfn i, com a teló de fons,  l’enorme glaciar de Vatnajoküll.

Continuem amb l’etapa, ara amb un molest vent de cara que ens dificulta la marxa i que va augmentant la seva intensitat. En un revolt, aprofitant la presència d’un far, ens protegim uns minuts de les ratxes tan bèsties de vent mentre devorem unes llaunes de foie-gras que carreguem des de Barcelona, quina gana !!

Circulem molt a prop del mar, hi ha moments en que la carretera sembla excavada entre dunes de sorra fosca, amb l’única companyia de grupets d’aus que nidifiquen a la costa.

 

Després d’un marcat descens ingressem en una zona on s’hi succeeixen continus tobogans d’aquells que trenquen el ritme i les cames, la veritat és que tenim ganes d’arribar a final d’etapa, Djúpivogur, considerat el primer poblet dels Eastfjords. Càmping i relax a la piscina municipal, amb jacuzzi inclòs i deliciosa aroma a ous podrits a les dutxes ( en aquestes alçades del viatge ja ens hi hem acostumat...).

 

7-DJÚPIVOGUR-EGILSSTADIR, 86 Km, 6’57h i 12’57 Km/h

Jornada dura que comença, això sí, amb un temps esplèndid. Inicialment recorrem la riba esquerra del fiord Berufjördur, contemplant un ramat de rens al marge del camí així com una piscifactoria amb enormes xarxes circulars al bell mig del fiord, amb un vaixell al costat que subministra pinso als peixos, probablement es tracti de salmons.

 

Després d’inacabables tobogans, l’asfalt de la carretera s’interromp de manera sobtada, un dels escassos trams de la Ring Road encara sense asfaltar.

 I, a uns 4 Km, coincidint amb el vèrtex del fiord, trobem una interessant cruïlla que ens permet estalviar una etapa i 61 Km...a canvi d’escalar la pista de muntanya d’Öxil. Aquesta pista, coneguda oficialment amb el pretensiós nom de Highway 939, té una extensió de 19 Km amb un pendent màxim del 17% i culmina a 532m d’altitud.

 

 Nosaltres triguem 2 hores en transitar-la, havent de lluitar amb un insistent vent en contra que ens desespera. Fa molt i molt fred, sembla que ens trobem a +4ºC però amb el vent la sensació és d’estar per sota de zero graus.

 

Quan, després de superar el coll, enllacem amb la Ring Road, descobrim que encara resten 7 Km més sense asfaltar i que el vent ens vol acompanyar. Segons  una estació meteorològica local, les ratxes són d’uns 10 Km/hora.

 

 

Arribem a Egilsstadir força tocats, muntem la tenda i sopem al restaurant del càmping on coneixem el Xavier i el Manuel, un parell de bombers que han canviat l’extintor per les bicicletes i amb els quals coincidirem en alguna etapa més.

 

8-EGILSSTADIR-MÖDRUDALUR, 112 Km, 7’52h i 14’26 Km/h

Una altra etapeta per emmarcar, d’aquelles que fan afició...Ens llevem d’hora, esmorzem en una bakery ( per cert, en certs establiments pots servir-te tantes tasses de cafè com vulguis, ja va inclòs en el preu) i directes cap a Mývatn, situat a 166 Km. Sabem que caldrà fer nit pel camí, el problema és que no tenim controlat cap càmping ni població a la vora de la carretera, ni ningú sap indicar-nos cap alternativa que no sigui la granja de Mödrudalur, que és cap on ens dirigim.

 

Fins al Km 30 tot va perfecte, cap problema, però és precisament en aquest punt on comença la cançoneta de sempre, l’empipador vent que, a mig matí,  fa acte de presència i ja no desapareix durant la resta de la jornada. De totes maneres tampoc ens podem queixar, avui bufa de costat, sempre pot ser pitjor. Benzinera aïllada cap al Km 53, sense una trista botiga per prendre un cafè, i, a partir d’aquí, pujada molt suau...al llarg dels següents 45 Km, amb alguna rampa forteta molt puntual del 10% (sempre confiant en la informació que ofereix algun rètol ocasional). El paisatge consisteix en turons coronats per plapes de neu i extensions d’herba amb rierols i petits estancs on s’hi concentren cignes i aus migratòries.

 

Paulatinament s’endevina la transició cap a la zona volcànica de Mývatn, comencem a apreciar cons volcànics i tonalitats grisoses al nostra voltant. Aviat arrenca a ploure, a estones cau aiguaneu i les ratxes de vent ens obliguen a posar-nos a sobre tot el que tenim. Estem travessant el desert de Geitasandur que culmina al port de Vegascard, a 430m d’alçada al Km 98. Ens fa la impressió que siguem a l’Himàlaia, i de fet som a una alçada inferior a la del Tibidabo, coses d’aquestes latituds.

 

 

Finalment, envoltats per aquest enorme altiplà i enmig d’una marcada solitud, al Km 104 trobem l’esperada indicació, a l’esquerra, cap a la granja de Mödrudalur, la granja emplaçada a major alçada de tot el país i única possibilitat d’allotjament en molts quilòmetres. Així, mig morts de freds i esgotats per l’esforç, acabem de pedalar els 8 Km de pista que ens separen d’aquest equipament rural: zona de càmping (ambient fred, humit i grisós, no veiem cap tenda), alberg i hotelet, tot en les instal·lacions d’una reduïda comunitat on destaca una preciosa església rural que data del 1868.

 

9-MÖDRUDALUR-REYKJAHLID, 75 Km, 5’37h i 13’38 Km/h

Pluja i més pluja, durant tota la nit no ha parat. Preparem l’esmorzar a la cuina de l’alberg (ens trobem sols, ningú més ha dormit aquí) i tornem a la pista, desfent els 8 Km fins enllaçar amb la carretera. No fa bon temps, el vent bufa de cara i l’ambient és gèlid. Duem posats tot l’equip de pluja i, tot i així, passem fred, especialment a les extremitats.

La nostra idea era matinar (comencem a pedalar a les 06’30h) i recórrer els 75 Km que ens separen de  Mývatn en un màxim de quatre hores, amb l’objectiu d’enllaçar a Reykjahlid amb el bus que cap a les 11h es dirigeix a Húsavik, població costera famosa per constituir el millor punt d’observació de balenes. Desgraciadament no podem amb el vent i aviat ens adonem que serà impossible arribar a temps.

 

Creuem un pont mentre ensumem la proximitat de l’àrea volcànica de Mývatn (olor a sofre, ja comencem a estar acostumats) i d’aquesta manera, pedalant entremig de cràters i volcans (la majoria parcialment tapats pels núvols baixos que ens envolten), arribem al camp de Hverir, una àrea protegida amb una marcada activitat geotèrmica. Entremig del xup-xup de les xemeneies i assortidors  de fang bullint  s’aixequen fumaroles que, en funció de la direcció del vent, ens envolten i transmeten part de la seva escalfor, més que benvinguda.  Tonalitats ocres i formacions capritxoses, tot un regal pels sentits !!

Tornem a les bicicletes i escalem un darrer port de poc més d’1 Km i 10% de pendent (Port de Námaskard, 410m) i que dóna pas, ara sí, a  la població de Reykjahlid, emplaçada a la riba nord-est del llac Mývatn.

 

10-REYKJAHLID-AKUREYRI,  107 Km, 6’32h i 16’61 Km/h

Iniciem l’etapa vorejant la part sud-oriental del llac Mývatn entremig de colades de lava, sens dubte un dels paisatges més atractius d’Islàndia i zona protegida de nidificació d’aus aquàtiques.

 

 Tot i que el dia continua tapat, gaudim de vistes increïbles on destaquen els Pseudocràters, discretes formacions còniques d’origen volcànic situades dins i al voltant del llac, cobertes d’una catifa verdosa que destaca  sobre el blau de les aigües, amb la presència de fumaroles com a teló de fons.

Abandonem el llac i continuem cap a Akureyri, aturant-nos a Godafoss, la “Cascada dels Déus”, una de les més belles del país que ens permet un descans abans d’afrontar la segona meitat de l’etapa que té com a màxima dificultat la dolorosa pujada que s’inicia al Km 78 i que, al llarg de poc més de cinc quilòmetres, ens fa suar de valent, arrossegant-nos pels pendents més marcats que hem trobat al llarg del nostre recorregut. Basculem de dreta a esquerra, lluitant contra la gravetat i patint per l’esforç quan, un cop al port, obtenim la nostra recompensa: unes vistes panoràmiques sobre el fiord Eyjafjördur, el més llarg del país, en un extrem del qual es troba emplaçada la segona població d’Islàndia, Akureyri.

 

Descens vertiginós i darrers quilòmetres resseguint la riba del fiord fins arribar al càmping. Estem esgotats però encara tenim ànims per, un cop instal·lats, baixar al port i pujar damunt d’un vaixell que ens duu, de 20’30h a les 24’00h, a l’extrem més allunyat del fiord per contemplar les balenes i els seus increïbles salts fora de l’aigua.

 

 Segons asseguren els entesos, potser en aquest torn “nocturn” no es compta amb la millor llum per a l’observació dels cetacis però, o aprofitem ara l’ocasió,  o ens quedem sense viure aquesta experiència , i la veritat és que val la pena, gaudim amb les aparicions puntuals de 8-9 balenes geperudes.

 

 

Tornem a mitja nit a la tenda mentre el sol encara roman a l’horitzó tot pensant que l’endemà ens espera una altra dura jornada.

 

11-AKUREYRI-VARMAHLID, 97 Km, 5’12h i 18’52 Km/h

Dia passat per aigua, iniciem la jornada plegant la tenda, que es troba tota molla, i esmorzant en una bakery mentre ens escalfem. Ens posem en marxa pedalant per la banda esquerra del fiord i aviat l’abandonem girant a la nostra esquerra. El perfil de l’etapa és discret si bé cap al Km 47 trobem un petit port de poc més de 2 Km ( Öxnadalsheidi, 540 m ) que dóna pas a un llarguíssim descens d’uns 30 Km que ens permet avançar sense gaire esforç, pràcticament no hem de tocar els pedals, i a sobre comptem amb el vent a favor, no ens ho podem creure...

Arribem al càmping de Varmahlid, una cruïlla que compta amb una benzinera, un supermercat, un hotel, el càmping, la piscina i crec recordar que  alguna casa, res més. Acampem i ens dirigim a la piscina on gaudim d’un jacuzzi, i és que a Islàndia fins i tot el nucli més petit compta amb la seva piscina d’aigües termals, un bon recurs i alternativa a les dutxes de pagament dels càmpings.

 

12-VARMAHLID-BLÖNDULÓN, 74 Km, 6’20h i 11’77 Km/h

Entre avui i demà hem de creuar la regió del Kjalvegur, més popularment coneguda com la ruta Kjölur. Es tracta d’una pista que connecta les dues principals ciutats del país, Reykjavik i Akureyri, és a dir, el sud amb el nord, a través d’un espectacular altiplà i que es troba en condicions molt precàries:  només és apta per vehicles 4x4 i tan sols durant el període estival, de mitjans de juny a setembre, en funció de quan cauen les primeres nevades.

La nostra idea inicial no incloïa transitar aquesta pista, abandonant la Ring Road que hem seguit fins al moment. El fet que ens impulsa a prendre aquesta variant és descobrir l’existència d’un túnel submarí una mica més endavant que no permet el pas a les bicicletes i que obligaria a fer  una etapa extra d’uns 80 Km per tal d’esquivar-lo, fet que impossibilitaria poder arribar a Reykjavik dins del termini previst.

Així doncs ens endinsem, després  d’una vintena de quilòmetres perfectament asfaltats, dins de la F35, que és com oficialment es coneix la ruta Kjölur. Abandonem la Ring Road virant a l’esquerra i, creuant un pont, del Km 33 al Km 42 escalem un port inesperat de rampes exigents que afortunadament es troba asfaltat. Un cop coronat, finalitza l’asfalt per donar pas a una pista que inicialment es troba en unes condicions acceptables.

Gradualment l’estat de la pista va empitjorant, coincidint amb un augment del vent que bufa clarament en contra. A sobre, enmig d’aquest paratge desolat, sense una ànima en molts quilòmetres al nostre voltant (sense comptar algun 4x4 que avança veloçment cap a la capital) esclata una tempesta que ens acompanya fins a la fi de l’etapa. És la cirereta del pastís, quan més cansats estem, farts de lluitar contra el vent, esquivant pedres contínuament i mirant de conservar l’equilibri damunt la bici,comença a ploure amb ganes...

 

En un panell, 30 quilòmetres enrere, hem vist anunciat una guesthouse, l’única existent en aquest tram del recorregut, però quan arribem al punt indicat no trobem més que pista i més pista, sense rastre de cap construcció amb l’excepció d’una central hidroelèctrica. Desesperats continuem pedalant (no queda cap alternativa), amb fred i gana i sobretot molt cansats, això d’arrossegar les bicis mina la moral del més valent.

 

Afortunadament uns quants quilòmetres més enllà dels nostres càlculs, al davant, a la dreta, divisem com si fos un miratge, dues petites cases de color verd amb un rètol “Opid” i a sota, Open, es tracta de la guesthouse Afangi;  sense pensar-nos-ho dues vegades ens dirigim desesperats, encara sota la pluja. La nostra recompensa consisteix en un alberg fabulós, totalment equipat i amb jacuzzi inclòs que ens permetrà recuperar-nos per l’endemà. Dormim ben plans.

 

13-BLÖNDULÓN-ARBUDIR, 87 Km, 8’37h i 10’11 Km/h

Descobrim, en consultar el mapa, que hem dormit a la vora del llac Blöndulón i que encara ens queda molt de camí fins creuar aquesta pista que se’ns ha començat a complicar. Ens despertem a les 05h i constatem que el temps ha empitjorat (més pluja i més vent en contra) i que probablement no podrem arribar a Reykjavik a temps, haurem d’abandonar i pujar damunt del bus diari que creua la F35 durant els mesos d’estiu i arreplega els cadàvers que troba pel camí.

 

Ens resistim, però, a llençar la tovallola i, cabuts com som, ens posem en marxa, com a mínim ho intentarem. Hi posem totes les ganes del món, tremolant damunt la bici degut al perfil ondulat de la pista. Avancem molt a poc a poc i només podem destacar, al Km 19, un petit refugi ( caseta de color taronja, amb un rètol que indica “Arnarbaeli” i que compta amb quatre lliteres al seu interior ) a la dreta del camí, res més.

Cap al Km 36 arribem a Hveravellir, el principal atractiu de la ruta Kjölur. Es tracta d’una àrea protegida amb marcada activitat geotèrmica on destaquen la presència de xemeneies, assortidors naturals i fumaroles, una piscineta d’aigües termals... i la possibilitat d’allotjament i restauració en un modest refugi (caseta verda amb teulada vermella i bandera islandesa inclosa).

Ens plantegem dormir aquí, no sabem què fer: si pleguem ara i fem nit, l’endemà caldrà pujar damunt del bus, ja no haurà manera de recuperar el temps perdut; estem esgotats i sobretot xops, però com que no tenim remei,  deixem passar una bona estona amb l’excusa de “..a veure si millora el temps...”, prenem cafè i un entrepà, deixem escapar el bus diari que tot just carrega dues bicicletes d’una parella holandesa  -quina temptació !!-, i, en un exercici d’irresponsabilitat, un cop havent parlat amb un guarda i obtinguda una vaga informació sobre un possible allotjament uns indeterminats quilòmetres més endavant, decidim jugar-nos-la.

 

 

 I he de dir que poques vegades hem estat tan a prop d’abandonar, el tram que segueix és possiblement el més dur de tot el viatge, el traçat és nefast, pedra solta, superfície rugosa, fort vent en contra i pluja i més pluja (que afortunadament a estones afluixa).

 

 

Crec que la raó que explica que finalment, entre llàgrimes i crits d’impotència, aconseguíssim arribar a la guesthouse d’Arbudir va ser haver-nos creuat amb dos grups de cicloturistes que viatjaven en sentit contrari i que ens van confirmar l’existència d’aquest allotjament. Vam arribar tan destrossats que una parella de ciclistes italians amb qui vam coincidir a l’alberg, l’Alessandro i l’Alice, es van oferir a preparar-nos un plat de pasta. GrazieTante !!

 

14-ARBUDIR-SELFOSS, 117 Km, 8’11h i 14’33 Km/h

Això ja ho tenim.  Ens alcem amb un cel acceptable que, això sí, s’anirà espatllant gradualment. Continuem la pista que discorre entremig de dos glaciars enormes, el Langjökull i el Hofsjökull, coronant els 700 metres (Km 18), l’alçada màxima de la ruta Kjölur. La pista ha millorat ostensiblement, ja intuïm la proximitat de l’asfalt, que retrobem al Km 29.

 

 

 No ens ho podem creure, hem aconseguit completar en poc més de dues jornades els 166 Km de pista amb un fort vent en contra i força pluja. Paradoxalment, aquest vent vira radicalment d’un dia per l’altre i així pot ocórrer que algú que segueixi la mateixa ruta un dia després es trobi amb el vent de cua, a Islàndia mai se sap !!

De nou a la carretera, cap al Km 44 assolim les cascades de Gulfoss, les més famoses d’Islàndia  que, juntament amb Geysir i Bingvellir, configuren el Golden Circle, probablement la zona turística més visitada del país.

 

Una mica més enllà, cap al Km 54, arribem a Geysir on contemplen les explosions periòdiques del géiser Strokkur, que amb una freqüència aproximada de 10 minuts expulsa columnes de vapor i aigua calenta que assoleixen els 30 metres, tot un espectacle ( l’antic protagonista del show, Geysir, es va eixugar  l’any 2000 ).

 

Ens dirigim cap a Selfoss on completarem el circuit a l’illa. Prenem la carretera 35 via Reykholt, on dinem en una botiga annexa a la benzinera, i continuem, ara sota la pluja, que ens acompanyarà durant els restants 50 Km. Arribem a Selfoss xops com ànecs, afortunadament trobem lloc a l’alberg local. Compra al súper i spaguettis a la cuina de l’alberg.

 

15-SELFOSS-REYKJAVIK, 53 Km, 3’27h i 15’47 Km/h

Darrer dia damunt la bicicleta. El genoll de la Montse protesta pels rigors de la pista dels darrers dies i, a sobre, el dia s’aixeca passat per aigua. Sabem que la capital la tenim a tocar però ens plantegem prendre l’autobús. Ens fa ràbia, però, no poder arribar pels nostres propis mitjans, de manera que esmorzem un Voltarén i ens posem en marxa, a veure si per poc quedarem malament. Per variar bufa el vent, ara de component sud (ens dóna per l’esquerra ) com confirma el marcador electrònic present al peu de la Ring Road. El que més ens emprenya és haver-nos de vestir amb la roba mullada d’ahir, que no s’ha eixugat, què hi farem !!

 

Cap al Km 31, amb més pena que glòria i després d’escalar un port que ja coneixem de l’anada, arribem a l’únic establiment present als marges de la carretera, annex a una benzinera, on prenem un cafè i descansem uns minuts; es tracta d’un bar decorat íntegrament amb fotos i banderoles de futbol. Un cop recuperats, reprenem la marxa fins assolir Reykjavik, punt final del nostre recorregut.

 

Per celebrar l’acabament del viatge, a la tarda contractem l’excursió en autobús al balneari de Blue Lagoon, on ens relaxem rememorant els millors moments del viatge.

 

 

Francesc Sabater Corral

francescsabater@hotmail.com