PORTUGAL AMB
BICICLETA
Ingressem dins Portugal per Almeida, al nord-est del país.
Hem deixat el cotxe aparcat en un garatge de Ciudad Rodrigo (Salamanca)
i des d’aquí ens disposem a recórrer aquest meravellós i encara desconegut país
durant les següents 7 setmanes.
Pedalem per un terreny ondulat
generosament regat pel riu Douro en
el seu trajecte cap a l’Atlàntic. La carretera serpenteja enmig de terrasses
sembrades amb infinitat de vinyes que es perden a l’horitzó, i que configuren
una de les principals regions vinícoles del país.
A Vila Nova de Foz Coa visitem la “Canada
do Inferno” i els seus gravats d’art rupestre descoberts als anys 80 i que
constitueixen el jaciment a l’aire lliure més extens conegut fins a
l’actualitat; es tracta de diferents representacions d’animals (cavalls,
bòvids, cabres...) esculpits en pissarra i parcialment submergits (i amenaçats)
per la construcció d’embasaments.
A Miranda do Douro, localitat fronterera amb Zamora, trenquem a
l’esquerra i ens endinsem per un terreny ondulat i força trenca-cames esquitxat de nombroses àrees calcinades així com la presència de columnes de fum indicatives dels múltiples incendis que tristament han assolat el país aquest 2017.
Arribem a Bragança i Chaves, petites ciutats amb un nucli històric preciós on destaquen, com en tantíssimes altres localitats portugueses, els seus castells magníficament conservats, ponts romans, muralles, etc...La ruta transcorre pel Parque Nacional de Montesinho i aviat patim una inacabable successió de desnivells que oscil·len entre els 400 i els 850 metres i que, sense ser res de l’altre món, ens esgota, sobretot degut a les altíssimes temperatures de mitjans de setembre, que sovint superen els 30ºC; afortunadament, abunden les pastelarias amb el seu cafè i delicioses pastes.
Arribem a Bragança i Chaves, petites ciutats amb un nucli històric preciós on destaquen, com en tantíssimes altres localitats portugueses, els seus castells magníficament conservats, ponts romans, muralles, etc...La ruta transcorre pel Parque Nacional de Montesinho i aviat patim una inacabable successió de desnivells que oscil·len entre els 400 i els 850 metres i que, sense ser res de l’altre món, ens esgota, sobretot degut a les altíssimes temperatures de mitjans de setembre, que sovint superen els 30ºC; afortunadament, abunden les pastelarias amb el seu cafè i delicioses pastes.
Acampem a la vora de l’Albufeira do alto Rabagâo, la segona
presa més gran del país, i l’endemà pedalem per una de les carreteres més belles
del nostre recorregut amb grans vistes aèries sobre la Serra do gerês, un paisatge que evoca la verdor de les valls
suïsses. Travessem l’embassament de Canicada
i escalem 500 metres fins a la pousada de
juventude. D’aquesta manera penetrem
dins l’únic parc nacional de Portugal,
el Parque Nacional de Peneda-Gerês.
Abandonem aquests paratges
després de fotografiar uns exemplars de vaca barrosa, una de les races menys
evolucionades i per tant emparentades directament amb el mític uro i que ens
crida l’atenció per les seves impressionants banyes.
Les hèlices dels molins de vent
marquen l’inici del descens a les aigües més calmades del riu Minho.
Des de Melgaço i fins a la desembocadura de l’Atlàntic ens acompanya
l’agradable aroma afruitat del vinho
verde típic de l’Alto Minho.
Nombroses parcel·les repletes de vinyes se succeeixen a la vora d’un carril
bici i ens condueixen fins a Valença do
Minho, antic emplaçament militar bellament circumdat per les seves muralles
que, ironies de la història, no poden frenar les onades de turistes de l’altra
banda de la frontera que travessen el pont diàriament a la recerca de draps de cuina i tovalloles.
D’aquesta manera, pedalant a
través de “La Ruta do Albarinho”, arribem fins a Caminha coincidint amb la celebració del mercat setmanal. Gaudim
d’un relaxant esmorzar a la plaça i fem cap a la Praia do Foz do Minho, el punt exacte on el riu s’entrega a l’oceà,
per tombar decididament cap al sud al llarg de la costa.
La pedalada és fàcil, agradable,
i compta amb l’ajut del vent que ens bufa a favor mentre ens creuem amb
peregrins que es dirigeixen a Santiago.
Viana do Castelo ens sorprèn pel seu casc històric que com és
habitual concentra els edificis més antics de la ciutat entre els quals destaca
la increïble Igreja da Misericórdia,
un interessant exemple d’arquitectura barroca amb parets íntegrament revestides
d’azulejos de tonalitat blavosa i
talles daurades de fusta que tot plegat conformen un conjunt difícil d’oblidar.
Per estirar les cames pugem a peu al mirador de Santa Luzia, un santuari a l’estil del Sacré Coeur parisenc des del que gaudim d’excel·lents vistes sobre
el litoral i la desembocadura del riu Lima.
No podem evitar la temptació de
desviar-nos uns quilòmetres de la ruta prevista per visitar Ponte de Lima i el seu famós pont
d’origen romà de 31 arcs de camí a Braga.
Pedalem per carreteres secundàries i puntualment recorrem trams d’una ecopista
a la vora del riu pendent de finalitzar. Desgraciadament, entre Ponte de Lima i Braga no existeix cap alternativa a la carretera i, aquesta,
estreta i amb força trànsit, no compta amb voral... Braga és una ciutat preciosa i, si bé és cert que es troba a tan sols 27 quilòmetres de Guimarães , aviat
descobrim que hagués estat un error no dedicar-li com a mínim una tarda. D'aquesta manera, un cop aparcades les bici, passegem pel
centre de l’antiga Bracara Augusta
explorant les seves restes.
Tal com relaten les guies turístiques, si Braga destaca pel seu passat romà i pels seus edificis barrocs, Guimarães ho fa per ser l’origen de la
nació portuguesa. Nombrosos vestigis de l’època medieval s’obren al nostre pas:
l’estàtua del primer rei D. Afonso Henriques, un imponent castell amb les seves
muralles, esglésies...Un centre històric ple de vida i molt relaxant amb els seus
carrerons delimitats per cases tradicionals ens fan qüestionar si potser no ens
hi hauríem d’haver quedat un dia extra...però el calendari és inflexible i
així, amb una certa recança, l’endemà continuem cap a Porto.
El terreny és irregular, trams trenca-cames i
etapa durilla d’aquelles que et deixen la sensació de no haver fet res però amb
el cos adolorit. Només pedalem 54 Km amb una entrada a Porto força estressant. Sort que a mig camí dinem el prato do dia ( sí, bacallà) i, amb un
bon cafè, redoblant forces per arribar al nostre destí.
Els següents 2 dies els dediquem
a visitar Porto, la segona ciutat més
gran de Portugal. Es tracta d’una ciutat d’obligada visita però, tal com
acostuma a succeir amb els destins més populars, es troba saturada de turistes
i aquest fet potser li resta un pèl d’encant.
Ens quedem amb la boca oberta a
l’ Estação de São Bento amb els
increïbles azulejos adornant el
vestíbul amb escenes de la història local. Igualment passegem pel barri de la Ribeira amb els seus carrerons empedrats
i creuem el Douro per visitar les bodegues on s’elabora el famós vi. En definitiva 2 dies
per descansar de la bici i aprofitar per fer turisme en aquest fantàstic
indret.
Continuem pedalant per la costa
de camí al nostre proper destí, Aveiro.
Avui ens acompanya una molesta boira que s’origina a l’interior de l’Atlàntic i
que cobreix, tal com comprovarem durant les següents etapes, una porció
variable del litoral; habitualment aquests bancs de boira s’aixequen cap a
migdia però de vegades, de forma obstinada, no es retiren durant tota la jornada. I dic
molesta ja que, a més de negar-nos la contemplació del paisatge, ens obliga a
abrigar-nos i constitueix un risc addicional per la reduïda visió dels vehicles
amb qui compartim la carretera i, en definitiva, complica la marxa.
Aveiro és una població emplaçada en un extrem d’una llacuna molt
lligada a les activitats de pesca i que recentment explota el reclam turístic
dels seus canals. La nostra experiència, però, es limita a la travessa amb
ferri per superar un braç de mar, la
contemplació d’aus pel camí (flamencs...) i de salines a l’entrada de la
població. Un cop instal·lats a l’alberg, tenim el temps just d’una dutxa, sopar
i caure esgotats al llit abans d’encarar la següent etapa.
Baixem per la Ria de Aveiro alternant trams de
ciclovies amb carreteres molt precàries que de tant en tant desemboquen en
pistes. A l’alçada de Praia de Mira ens internem per un pinar
enorme travessat per una carretera de 28 quilòmetres amb l’asfalt en molt mal
estat, ple de forats i trams trencats. És aquí on la Montse és apunt de perdre
una alforja pels sotracs de la bicicleta en trencar una de les fixacions al
quadre.
Dinem a la sortida del pinar, a Quiaios. A la plaça coincidim amb un
grup de candidats que estan fent campanya per a les eleccions locals a celebrar
l’1 d’octubre i que s’interessen per la nostra ruta. De manera inevitable sorgeix la comparativa
entre les realitats polítiques de Catalunya i Portugal, sobretot quan constatem
la coincidència en les dates de votació amb el referèndum català. Un dels
candidats amb qui tornem a coincidir una mica més endavant ens parla de la seva
ciutat, Figueira da Foz, i ens
assenyala, des d’un mirador, l’extensa platja que, assegura, és la més llarga
d’Europa i on s’hi registren les onades de major recorregut, un paradís pels
aficionats al surf.
Després d’un dia de descans que
aprofitem per visitar Coimbra i la
seva reconeguda universitat en un viatge llampec amb tren, ens disposem a
continuar la nostra ruta, aquest cop amb parada a Alfeizerão. La sortida de Figueira
da Foz resulta traumàtica ja que no existeix cap alternativa per esquivar el
ponte Edgar Cardoso que travessa el
riu Mondego i que no resulta gens
adequat per a les bicicletes. Una colossal construcció de 2 carrils per sentit,
amb múltiples fixacions d’acer als laterals i amb l’alè dels cotxes i camions
ben a prop nostre...i a sobre tot envoltat d’una espessa boira que no feia
presagiar res de bo. Afortunadament, ben equipats i amb les llumetes de les
bicis connectades, serrant ben fort les dents i elevant una pregària,
aconseguim superar aquest obstacle i arribar a la costa. Som a l’’Strada Atlantica” on se succeeixen
dunes i pinars però que no podem apreciar per la manca de visibilitat. Curiosament
observem explotacions de pins amb cicatrius a la base del tronc, sembla que per
extreure gotes de resina.
Pedalem alternant ciclovies i trams de carreteres i passem per localitats turístiques com Nazaré i São Martinho do Porto. En aquest punt ens desviem cap a l’interior i arribem a Alfeizerão, on no trobem, a la vora del nostre allotjament, cap establiment per sopar. Toca, doncs, fer el que més odiem, és a dir, un cop dutxats i vestits de carrer, tornar a agafar les bicis i vinga carretera amunt fins a trobar un benzinera on, ja de nit, arrasem amb la mitja caixa de rebosteria que els hi queda...Demà serà un altre dia !!
Pedalem alternant ciclovies i trams de carreteres i passem per localitats turístiques com Nazaré i São Martinho do Porto. En aquest punt ens desviem cap a l’interior i arribem a Alfeizerão, on no trobem, a la vora del nostre allotjament, cap establiment per sopar. Toca, doncs, fer el que més odiem, és a dir, un cop dutxats i vestits de carrer, tornar a agafar les bicis i vinga carretera amunt fins a trobar un benzinera on, ja de nit, arrasem amb la mitja caixa de rebosteria que els hi queda...Demà serà un altre dia !!
Des d’aquest punt ens dirigim a
una de les viles medievals millor conservades de Portugal: Óbidos. Es tracta d’un poblet envoltat de muralles i coronat per un
castell amb els seus carrers densament transitats per legions inacabables de
turistes. Amb les bicicletes de la mà, passem un parell d’hores deambulant pels
seus carrerons i esquivant les ofertes de degustació de ginjinha (licor de cireres) abans de continuar cap a la platja d’Areia Branca i més endavant, cap a Ericeira.
Deixem Ericeira i els seus espectaculars
penya-segats i balconades naturals sobre l’Atlàntic i ens endinsem dins del Parque Natural de Sintra-Cascaïs. Pedalem
a la vora de molins de vent, molt presents a la geografia portuguesa, alternant
trams interiors amb paisatges de costa d’inigualable bellesa com Azenhas do Mar. I, finalment,
tombem a l’esquerra a l’alçada del Cabo
Raso i recorrem la costa lisboeta per un carril-bici nou de trinca fins a Cascaïs.
A Cascais prenem un gelat mentre observem l’augment del nombre de
turistes. A partir d’aquí la circulació
es complica, i si bé és cert que existeixen carrils per a bicicletes entre Cascais-Estoril-Lisboa, la realitat és
que aquests carrils són incomplets i puntualment cal incorporar-se a la
carretera general amb els riscos que comporta.
Abandonem Lisboa creuant el riu Tejo tot
prenent el transbordador que surt del davant de la cèntrica Praça do Comércio. Les bicicletes són admeses sense problemes i
així, en poc més de 10 minuts, travessem a la veïna Cacilhas, des d’on continuem
la nostra ruta. Com ve succeint al llarg del tram del viatge per la costa,
tenim problemes a l’hora de seguir el recorregut proposat per EuroVelo 1 que
teòricament (molt teòricament) uneix la costa portuguesa amb Noruega ja que és molt perdedor i sense senyalitzar,
i el mateix pensen altres cicloturistes amb qui coincidim; sort tenim del GPS
que en més d’una ocasió ens salva l’etapa...
Abans d’arribar a Setúbal cal superar les rampes del Parque
Natural da Arrábida, un preciós massís que es desploma sobre l’oceà
i que abriga cales molt preuades pels banyistes, amb certa semblança a les
nostres costes del Garraf. L’arribada a Setúbal ens resulta complicada per la dificultat de trobar allotjament degut a la nombrosa afluència de públic a les celebracions
de la Semana do Mar.
Un ferri efectua en pocs minuts
la travessa de l’estuari del riu Sado.
Durant el trajecte tenim la sort de contemplar dofins i, un cop a l’altra
banda, cigonyes i diferents espècies
d’aus aquàtiques.
Som a la península de Tróia, l’inici de l’Alentejo, en una franja sorrenca d’uns
25 Km de longitud. Devorem quilòmetres amb facilitat amb l’ajut del vent que
ens empeny pel darrera. A banda i banda, bancs de sorra i pinars s’intercalen
amb llacunes mentre nosaltres seguim rectes inacabables d’asfalt. A l’alçada de
Sines, bressol de Vasco da Gama,
tombem a l’esquerra pel litoral fins a Porto
Covo, on muntem la tenda.
L’endemà ens posem en marxa
envoltats d’una boira freda i espessa. Continuem recorrent la costa en sentit
descendent aturant-nos a les diferents
poblacions: Vila Nova de Milfontes,
Almograve, el far del Cabo Sardão...Ens
trobem en una zona protegida, el Parque
Natural do Sudoeste Alentejano e Costa Vicentina, on a cada població s’ha
desplegat una xarxa de camins litorals perfectament habilitats. Llàstima que la
persistent boira enganxada a la costa no ens permeti una visió completa de les
meravelles que endevinem: platges idíl·liques, penya-segats que es desplomen
sobre l’oceà i formacions rocoses espectaculars....m’encanta contemplar com la
pedra, erosionada pel vent i les onades, es va esmicolant gradualment fins
esdevenir sorra així com les tonalitats ocres i marronoses de les parets, tot
un espectacle i per a mi, una de les principals atraccions del país.
Després d’una altra nit
d’acampada a Zambujeira do Mar, la
ruta ens du momentàniament a l’interior. Pedalem a la vora d’Odeceixe, preciós poblet de color blanc
coronat per un molí de vent, superem Rogil i finalment assolim Aljezur, petita població d’origen àrab
als peus de les restes d’un antic castell. Les treballadores del nostre
allotjament ens comenten com, en l’actualitat, la majoria d’habitants d’aquesta
localitat són estrangers que poc a poc han anat adquirint els immobles, els han
convertit en les seves vivendes i han obert galeries d’art, allotjaments,
empreses destinades al surf, etc...una mica el que passa a Mallorca o a tantes
altres localitats del litoral espanyol a una escala més reduïda.
Avui culminem el descens de la
costa visitant alguns dels espais més impressionants com les platges de Monte Clérigo, Arrifana, Carrapateira...es
tracta de platges paradisíaques amagades en racons que ens obliguen a
desviar-nos constantment de la carretera principal. En un dels miradors
conversem amb un policia que parla (com gairebé tothom) un castellà perfecte. Admet
la bellesa de l’indret i la seva tranquil·litat, si bé troba a faltar una mica més de “moviment”,està
clar que en aquest món mai no hi ha ningú content...
Ens instal·lem en un apartament
de Vila do Bispo i des d’aquí,
deixant les alforges a l’habitació, pedalem sense pes fins al Cabo de
São Vicente, situat a l’extrem
sud-occidental de Portugal. Emociona
saber que precisament era la visió d’aquest accident geogràfic la darrera
imatge que observaven els antics navegants abans d’endinsar-se a les incerteses
de l’oceà, a la llunyana època dels descobriments.
Nosaltres, per la nostra banda,
feina tenim per pedalar contra les fortes ratxes de vent que escombren aquesta
zona del litoral. Pel camí coincidim amb senderistes que recorren la “Rota Vicentina”, una ruta de trekking
potenciada als darrers anys que discorre per la costa de l’Alentejo.
Ja som a l’Algarve, al famós i molt turístic Algarve. La idea és seguir l’Ecovia
Litoral que cobreix la distància entre el Cabo de São Vicente i Vila Real de
Santo António i que està integrada dins la ruta EuroVelo 1, uns 228 Km en total, però que en realitat
és poc més que un projecte parcialment desplegat i amb molts trams sense
senyalitzar. Nosaltres optem per fer el nostre propi recorregut, el que ens
permet visitar racons situats fora de l’ecovia.
D’aquesta manera, comencem la pedalada per la costa amb un bany a la praia da Ingrina que, a pesar de trobar-nos a mitjans d’octubre, registra una temperatura boníssima. Se succeeixen petites poblacions 100% turístiques com Figueira, Budens, Raposeira...totalment colonitzades per britànics que, blindats a les seves urbanitzacions, gaudeixen d’un estil de vida excloent aprofitant el seu alt poder adquisitiu. Continuem per Lagos (ciutat que esquivem), Odiáxere, Portimao, Ferragudo (poblet marítim de postal)...i finalment fem cap a Silves, a l'Algarve interior.
D’aquesta manera, comencem la pedalada per la costa amb un bany a la praia da Ingrina que, a pesar de trobar-nos a mitjans d’octubre, registra una temperatura boníssima. Se succeeixen petites poblacions 100% turístiques com Figueira, Budens, Raposeira...totalment colonitzades per britànics que, blindats a les seves urbanitzacions, gaudeixen d’un estil de vida excloent aprofitant el seu alt poder adquisitiu. Continuem per Lagos (ciutat que esquivem), Odiáxere, Portimao, Ferragudo (poblet marítim de postal)...i finalment fem cap a Silves, a l'Algarve interior.
Silves ens encanta. És la principal
alternativa al turisme de masses de la costa que, tot i comptar amb nombrosos
atractius turístics, ha aconseguit preservar el seu esperit. De ric passat àrab,
destaca l’imponent castell que corona la ciutat així com un pont preciós sobre
el riu Arade. Nosaltres optem per descansar un dia i gaudir de la seva
atmosfera relaxant...i de la seva gastronomia, com el plat de bacallà trinxat
amb beixamel que ens va alegrar el sopar, o les excel·lents galtes guisades que estaven per llepar-se els dits.
De Silves ens dirigim a Faro
per carreteres de l’interior. Arribem a la capital de l’Algarve, una ciutat molt condicionada per l’aeroport (el segon del
país en trànsit aeri). Situat a tan sols
4 Km del centre, el soroll dels avions és constant i és que aquesta població ha
sucumbit a la síndrome dels vols low-cost,
és a dir, una afluència massiva de
turistes atreta pels preus dels bitllets i des d’aquí s’escampen per l’Algarve com una taca d’oli. Així
doncs, després d’una nit d’insomni per
l’enrenou al carreró del darrera de la nostra pensió, ens posem en marxa
seguint les indicacions, ara sí, de l’Ecovia
Litoral.
Durant les dues següents etapes pedalem
pel Parque Natural da Ria Formosa, un dels trams més bells del viatge. Creuem
aiguamolls, platges, maresmes i salines esquitxats de mil colors i amb una rica
presència d’aus: flamencs, gavines, ànecs, corbs marins, etc...L’únic
inconvenient és la deficient
senyalització i grau de manteniment de l’ecovia,
especialment a les afores d’Olhao on
s’ha de creuar la via del tren...caminant per sobre dels rails i amb la
bicicleta a les mans, sempre atents a que no passi cap locomotora.
Tavira és una població que val la pena i lamentem no poder-li dedicar
un dia per descobrir els seus racons; resulta molt relaxant passejar pel seu
centre històric de carrers empedrats,
esglésies, mansions, el seu pont medieval...una d’aquelles joies de l’Algarve que per alguna estranya raó
ha escapat dels efectes depredadors del
turisme.
La ruta ens porta a Cacela Velha, un petit poble de postal,
casetes emblanquinades i un mirador natural amb vistes sobre la platja i el parc natural, envoltat d’oliveres i
tarongers. D’aquesta manera, pedalant els últims quilòmetres de l’ecovia, arribem al darrer enclavament portuguès, Vila
Real de Santo António, pròxim a la desembocadura del Guadiana que el separa
de la veïna Huelva.
En aquest punt virem a l’esquerra
apuntant cap al nord i pedalem per la
carretera nacional IC 27 fins a Odeleite;
ens desviem a la dreta per una carretereta paral·lela al Guadiana i, mica més
enllà, assolim Alcoutim, on fem nit.
Remuntem el riu fins a Mértola, vila fotogènica emplaçada
damunt d’un barranc que compta amb un impressionant castell àrab. De nou hem
ingressat dins l’Alentejo i la ruta
esdevé trenca-cames, amb domini de les oliveres i els alzinars entremig dels
quals pasturen ramats de béns i vaques; ens fa gràcia els rètols de la
carretera advertint de la presència del linx.
Beja és una població parcialment
eclipsada per la veïna Évora, i que no obstant compta amb un
interessant casc antic. Nosaltres,
justos de temps, marxem l’endemà d’haver arribat lamentant (i no és el
primer cop en aquest viatge) no haver-li dedicat el temps necessari. Recorrem
els poc més de 80 Km que separen aquestes dues ciutats sota xàfecs intermitents
(i ja calia que plogués, especialment pels incendis que han assolat el país
aquest 2017). Transitem enmig d’oliveres, camps de blat i una intensa olor a
oli que impregna el paisatge i ens acompanya durant la nostra pedalada.
La visita d’Évora no ens decep (si de cas, lamentem que el famós temple romà
estigui cobert per lones de plàstic degut a tasques de restauració, què hi
farem...). Descansem, ara sí, un dia i aprofitem per recórrer els seus carrers.
Als voltant d’ Évora s’hi troba la
major concentració de jaciments megalítics de la península per visitar, a 16 Km,
el conjunt megalític del Vale Maria do Meio: 32 menhirs de granit,
alguns dempeus i altres en posició horitzontal dibuixant un cercle en una
petita esplanada a la base d’unes alzines.
L’espai crida a la reflexió i més en trobar-nos tot sols durant la
visita.
Reprenem la marxa cap a Elvas. Pel camí observem les indicacions
al Menhir Antas però segons ens
informen, no es pot visitar per trobar-se en una finca privada. Seguim endavant
cap al nord-est fins que ens atrapa un xàfec
que ens obliga a aturar-nos a Estremoz...i
quina sort tenim d’haver fet parada en aquesta població, preciosa, una de les
“ciutats de marbre” de l’Alentejo.
Fem nit al Café Alentejano, situat a la mateixa plaça, i abans de sopar pugem
al castell on destaca la increïble Torre
das tres Coroas, tota ella de marbre blanc, majestuosa, i des de la qual gaudim
de grans vistes. L’endemà, abans de continuar cap a Elvas, ens entretenim un parell d’hores visitant el mercat setmanal
que té lloc al centre de la vila i on trobem des de monedes i peces d’antiquari
fins a fruites, verdures, productes artesanals...
De camí a Elvas passem com a mínim per dues localitats més “de marbre”, Borba i Vila Viçosa, totes elles carregades de capelles, fonts ornamentals,
esglésies...tot de marbre, fins i tot el terra dels carrers llueix per la
blancor d’aquesta roca; llegeixo que els veïns pinten les façanes dels seus
habitatges de blanc a partir de la pols que obtenen fragmentant el mineral, una
manera econòmica d’obtenir pintura.
Pedalem entre canteres de marbre, observant les inacabables fileres de blocs de
pedra apilonats i les dimensions i fondària de les excavacions. I és que hi ha
tant de marbre arreu que aquesta regió
rivalitza amb la italiana Carrara.
Elvas és una de les ciutats fortificades presents al llarg de la
frontera entre Portugal i Espanya,
declarada Patrimoni de la Humanitat gràcies al seu conjunt de fortaleses
i baluards, la major concentració existent al món. Referent de les lluites per
la independència, les seves inacabables muralles d’origen islàmic i medieval es
van reforçar al llarg dels segles constituint un conjunt militar perfectament
conservat amb diverses capes concèntriques en forma d’estrella, a l’estil de
les fortaleses d’Almeida i Valença do Minho.
Creuem sota el monumental
aqüeducte de més de 7 Km de longitud i
ens dirigim cap a Portalegre pedalant a través d’un paisatge que recorda la
veïna Extremadura: alzines, presència de
porcs pasturant, etc...Des de Portalegre
escalem una empinada carretera que mena a la veïna Marvão, una de les poblacions més fotogèniques de l’Alentejo. Enfilada damunt d’un turó,
aquesta preciosa localitat està considerada com una de les més belles del país.
Dominat per un castell encerclat per muralles perfectament conservades, el casc
antic concentra carrers estrets que recorda les Alpujarras andaluses.
Abandonem Marvão amb bicicleta
practicant un vertiginós descens per, a continuació, visitar la veïna Castelo da Vide, una altra població de
postal, amb castell i casc antic inclosos on destaca el call jueu i, finalment,
tornem a Portalegre pedalant per una
carretera local força aèria que travessa la Serra
de São Mamede, un interessant
espai natural.
Des de Portalegre ens dirigim a Castelo
Branco, ara dins del territori de la Beira
Baixa. Dinem unes bifanas a Nisa
i continuem per un terreny que ha patit incendis recents d’efectes devastadors
com és el cas dels boscos adjacents a Vila
Velha de Rodão. Creuem el riu Tejo
i seguim pedalant per una carretera
local força ondulada que posa a prova les nostres cames. Finalment, pel lateral d’una autovia, ingressem dins la
ciutat de Castelo Branco.
El viatge s’acaba però aquesta penúltima
etapa ens reserva una darrera sorpresa. Ens dirigim en sentit nord-est tot
observant com les aldees van substituint gradualment el color blanc de les
seves cases per una tonalitat més marronosa pròpia de la pedra sense emblanquinar. Ens fa la impressió que som en una regió més
humil on retrobem dones vestides de negre al voltant dels safaretjos i homes
pasturant ovelles. Gaudim de la
gastronomia local a Penamacor i ens
endinsem dins d’un terreny força escarpat amb constants desnivells fins arribar
a Sabugal, on ens quedem amb la boca
oberta davant del seu castell medieval perfectament conservat, segons l’opinió
d’alguns es tracta d’una de les fortaleses millors conservades de Portugal.
Sabugal, a la base de la Serra
da Malcata, controla des de l’antiguitat el pas del riu Côa, i per nosaltres el fet de retrobar
aquesta via fluvial representa tancar un
cercle que va començar fa gairebé 50 dies.
Així doncs l’endemà, per
carreteres secundàries, pedalem els nostres darrers 28 Km per terres lusitanes travessant
Alfaiates i un parell de poblets més
que gairebé no consten als mapes fins creuar la frontera. Som novament a
Salamanca i ens dirigim a Ciudad Rodrigo, on ens espera el nostre vehicle.
ETAPA
|
INICI
|
FINAL
|
KM
|
1
|
Ciudad Rodrigo
|
Vila Nova de Foz Coa
|
106
|
2
|
Vila Nova de Foz Coa
|
Miranda do Douro
|
123
|
3
|
Miranda do Douro
|
Bragança
|
86
|
4
|
Bragança
|
Chaves
|
99
|
5
|
Chaves
|
Penedones
|
46
|
6
|
Penedones
|
Campo Gerés
|
70
|
7
|
Campo Gerés
|
Melgaço
|
80
|
8
|
Melgaço
|
Valença do Minho
|
40
|
9
|
Valença do Minho
|
Viana do Castelo
|
60
|
10
|
Viana do Castelo
|
Braga
|
63
|
11
|
Braga
|
Guimaraes
|
27
|
12
|
Guimaraes
|
Porto
|
54
|
13
|
Porto
|
Aveiro
|
90
|
14
|
Aveiro
|
Figueira da Foz
|
81
|
15
|
Figueira da Foz
|
Alfeizerao
|
107
|
16
|
Alfeizerao
|
Areia Branca
|
77
|
17
|
Areaia Branca
|
Ericeira
|
49
|
18
|
Ericeira
|
Oeiras
|
71
|
19
|
Oeiras
|
Setúbal
|
96
|
20
|
Setúbal
|
Porto Covo
|
103
|
21
|
Porot Covo
|
Zambujeira do Mar
|
66
|
22
|
Zambujeira do Mar
|
Aljezur
|
53
|
23
|
Aljezur
|
Vila do Bispo
|
92
|
24
|
Vila do Bispo
|
Silves
|
92
|
25
|
Silves
|
Faro
|
79
|
26
|
Faro
|
Tavira
|
48
|
27
|
Tavira
|
Alcoutim
|
81
|
28
|
Alcoutim
|
Beja
|
95
|
29
|
Beja
|
Évora
|
86
|
30
|
Évora
|
Estremoz
|
74
|
31
|
Estremoz
|
Elvas
|
55
|
32
|
Elvas
|
Portalegre
|
56
|
33
|
Portalegre
|
Portalegre
|
55
|
34
|
Portalegre
|
Castelo Branco
|
90
|
35
|
Castelo Branco
|
Sabugal
|
87
|
36
|
Sabugal
|
Ciudad Rodrigo
|
67
|
TOTAL
|
2704
|
Viatge realitzat entre el 09 de setembre al 26 d'octubre de 2017 per Montse Giravent i Francesc Sabater
francescsabater@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada