CUBA EN BICICLETA

 

 

 ORIENT

 

 

Som a Holguín, ciutat situada a la vessant oriental de Cuba. Hem arribat en bus des de l’Havana després de 8 inacabables hores amb la companyia Viazul que, segons sembla, és l’única autoritzada per transportar turistes.

 

Primer contacte amb la realitat cubana: primers museus amb referències a la “Revolución”, primeres mostres de l’acollidor caràcter dels cubans i primeres gotes de suor en aquest país tropical. Muntem les bicicletes, carreguem les alforges i ens disposem a emprendre la nostra volta a l’illa dirigint-nos cap al nord, cap a Guardalavaca.

 

Pel camí coincidim amb una parella de cicloturistes canadencs (actualment el 40% del turisme prové d’aquest país). Un xàfec violent ens treu la son de les orelles mentre unes noies s’exclamen al nostre pas: “Candelaaaaaaaaaaaaaaaaa........”. A Guardalavaca contemplem  l’oceà Atlàntic mentre de reüll mirem el cel, que torna a amenaçar pluja. Decidim que no és moment per prendre un bany i continuem la ruta cap a Banes per un terreny força ondulat. La carretera travessa diversos poblets i, a la sortida d’un d’aquests, un nen ens ofereix un mango mentre contempla les nostres bicicletes.

 

Un cop instal·lats a Banes  aprofitem per visitar les restes de l’antiga United Fruit Company americana que fins a la revolució va liderar l’explotació sucrera a l’illa. D’aquells temps ben poca cosa queda, tan sols unes quantes vivendes malmeses, un parell de magatzems ruïnosos i les restes d’unes vies de ferrocarril.

 

L’endemà prosseguim el nostre camí cap a Mayarí. Segons ens han comentat, ens trobem sota la influència d’un “frente frío” que va entrar anit i que explica les pluges que patirem al llarg de la jornada. Els xàfecs són sobtats i molt violents, veritables dutxes que deixen poc marge per aixoplugar-se, la sort és que l’aigua és tèbia i segurament aquest fet ens estalvia una bona galipàndria.

 

A mig camí ens aturem davant un xiringuito per devorar una pizza (“pisa”, segons l’accent cubà) acompanyada de la Coca-Cola local “Tukola” que ens dóna prou forces per arribar a final d’etapa. Paguem amb el peso cubà (CUP) que no cal confondre amb el peso convertible –també cubà- (CUC), en principi destinat als turistes tot i que a la pràctica turistes i cubans podem utilitzar de forma indistinta les dues monedes,  si bé al començament és fàcil confondre’s.

 

Ens allotgem en una de les nombroses cases particulars que paulatinament ha anat autoritzant el règim i que s’identifiquen amb un curiós símbol blavós penjat a la porta. La possibilitat de guanyar uns quants pesos és fonamental pels amos d’aquestes vivendes ja que els ajuda a arribar a final de mes en un país on el salari habitual acostuma a rondar els 750 pesos (uns 30€). El seu propietari fa anys que té la dona a Europa i ens explica una rocambolesca història d’emigració il·legal amb pagament a màfies a través de funcionaris corruptes en determinades ambaixades a canvi de cartes d’invitació, tota una odissea !!

 

La jornada d’avui ens porta fins a Moa, una de les ciutats menys turístiques de Cuba degut als problemes mediambientals que generen les seves explotacions de níquel, important font d’ingressos del país (un dels primers productors del món). Ens dirigim a l’hotel Miraflores però resulta que està ple; cap problema, a Cuba sempre s’hi troba una solució, la recepcionista de l’hotel truca una coneguda i de seguida tenim una adreça on dormir.

 

Continuem amb el “frente frío”. Plou de valent just quan pedalem davant de la fàbrica “Ernesto Che Guevara”. La presència intimidadora de les seves xemeneies m’anima a fotografiar-la, però un guàrdia surt de la garita i m’ho prohibeix, suposo que per raons estratègiques. Els nostres impermeables queden tacats de vermell per  les esquitxades del fang, feina tindrem per treure-les.

 

 

L’etapa ens mena cap a Baracoa, possiblement una de les destinacions amb més encant de Cuba. El paviment, però, es troba en condicions pèssimes amb molts trams totalment trencats i d’altres sense asfaltar. A Yamanigüey ens desviem del camí a la recerca d’alguna botigueta on picar alguna cosa, i casualment coincidim amb l’arribada de la furgoneta que distribueix brics de iogurt de soja (tant fa que a l’envàs figuri la llegenda “llet pasteuritzada”). De seguida la gent es precipita sobre el mostrador, ningú es vol quedar sense. Afortunadament sobren algunes unitats que consumirem amb avidesa.

 

Més endavant trobem unes de les platges més conegudes del nord de Cuba, la Playa Maguana, molt a la vora de la reserva Humboldt. El turisme, però, evita accedir a Baracoa per aquesta via i la gran majoria s’hi dirigeix des de Santiago per carreteres en millor estat.

 

Quan arribem a Baracoa resulta que l’adreça que ens van indicar a Moa no disposa d’habitacions, però de seguida ens deriven a casa de la germana. En aquest país funciona molt un sistema de reserva ben particular: quan surts d’una casa particular els propietaris s’ocupen de “col·locar-te” en una casa coneguda allà on t’hi dirigeixis, és un sistema que beneficia tothom ja que a nosaltres ens resulta de gran ajut no haver de buscar quan arribem cansats a final d’etapa, i per ells representa una garantia que en el futur la recomanació viatjarà en sentit invers.

 

Com acostuma a succeir, la família ens rep amb un reconfortant suc de fruites (guaraba, mango, papaia –perdó, aquesta paraula no es pot dir ja que té connotacions sexuals, és millor referir-se a aquesta fruita com a “fruta bomba”) i aviat la fem petar. El marit ens confessa que s’està pensant emigrar cap a Miami, que aquí no veu cap futur pels seus fills i que li consta una embarcació “la Pirata” que ocasionalment s’arrisca a treure gent del país. La dona, però, no ho veu de la mateixa manera i confia en els canvis que el restabliment de relacions amb els Estats Units han de comportar en un futur proper.

 

Aprofitem el dia de descans per fer una petita ascensió al “Yunque”, un cim proper de poc més de 500 metres d’alçada i amb una forma plana molt característica, conegut perquè Cristobal Colón el va descriure al seu diari de navegació tot contemplant-lo des del mar. Les vistes són impressionants, al nostre davant observem Baracoa i la Punta de Maisí, l’extrem més oriental de Cuba.

 

La següent etapa la tenim marcada amb vermell ja que conté l’ascensió al mític viaducte de La Farola. Si algú pensa que Cuba és una illa plana només ha de pedalar entre Baracoa i Santiago per descobrir el seu error. La carretera travessa un massís muntanyós amb importants desnivells, i en més d’un tram les alforges ens tiren enrere. El fort pendent, sumat a la calor, fa que la pujada se’ns compliqui. A dalt del port (formalment conegut com “Alto de Cotilla”) un venedor em regala una pilota de xocolata negra compacta -aquesta zona és productora de cacau-, segons em comenta està content per una recent venda...i també deu ajudar el mig got de rom que s’està empassant.

 

Baixada pronunciada per la vessant oposada fins assolir el mar mentre apreciem la diferència de paisatge entre les dues cares del massís, al cantó septentrional la vegetació és abundant, de caire tropical i s’explica pel microclima tan característic de Baracoa, mentre que al meridional l’ecosistema canvia radicalment i dóna pas a una costa àrida banyada pel mar del Carib.

 

La carretera gira sobtadament a la dreta a l’alçada de Cajo Babo i a partir d’aquest punt transcorre paral·lela al mar fins desviar-se novament cap a l’interior en direcció a Guantánamo. El paisatge no deixa de sorprendre’ns: cactus, matolls i gairebé absència d’arbres, res a veure amb els dies precedents. De la mateixa manera el clima ha canviat radicalment i ja no recordem que aquest matí, quan hem sortit de Baracoa, ho hem fet amb els impermeables al damunt.

 

Travessem la petita població d’Imias i pernoctem en un càmping. L’endemà continuem recorrent la costa enmig de curioses formacions rocoses fins arribar a l’Alto de la Gobernadora, una privilegiada atalaia des d’on es divisa, molt de lluny, la base naval de Guantánamo, un dels principals esculls en les relacions entre Cuba i els Estats Units.

 

“Bienvenidos a Guantánamo: primera trinchera antimperialista” és el rètol que ens rep a l’entrada de la ciutat. A mi el que em rep és la punxada de la roda davantera just al precís moment en que entrem a la casa on passarem la nit. Després de tot, puc considerar que he tingut sort, pitjor hagués estat canviar la càmera enmig de la carretera...

 

Entre Guantánamo i Santiago de Cuba existeix un tram de l’autopista Núm.1 que uneix la capital amb Santiago (o millor dit, que unirà aquestes dues ciutats el dia que es completi el seu traçat) i que, com és habitual a Cuba, es troba infrautilitzada ja que compta amb 2 i fins i tot 3 carrils per banda i gairebé no circula cap cotxe. L’altre autopista existent a Cuba és la que uneix l’Havana amb Pinar del Río, a l’extrem occidental de l’illa.

 

Nosaltres pretenem ingressar a Santiago per la porta del darrera, és a dir, abandonant l’autopista uns quilòmetres abans d’arribar-hi per trencar a l’esquerra i travessar el parc de  la Gran Piedra per pistes. Malauradament, ens “despistem”, se’ns passa el trencall. Pedalem per nuclis com La Maya i Alto de Songo amb un alt percentatge de població negra (diuen que Santiago de Cuba fou el principal punt d’entrada d’esclaus provinents d’Àfrica) i aprofitem per fer un cafè. La presència de rètols al·legòrics a la revolució ens indica la proximitat de Santiago, antiga capital i actualment segona ciutat de Cuba.

 

A Santiago romandrem un parell de dies que aprofitarem per visitar-la: museus, catedral, castell del Morro, cementiri, etc...És una ciutat que ens agrada força i que s’està reformant en un pols per esborrar els rastres del darrer huracà, el Sandy (2012), el més devastador dels darrers 100 anys. Coincidint amb el 500è aniversari de la seva fundació, les autoritats han emprés un ambiciós programa per restaurar els principals monuments, pavimentar els principals carrers, etc...Personalment em sorprèn la quantitat de referències a una data concreta: el 26 de juliol de 1953, començament de la revolució cubana amb l’assalt –fallit- del Cuartel de Moncada per un grup de guerrillers entre els que figurava un jove advocat, Fidel Castro, destinat a posar fi a la dictadura de Fulgencio Batista.

 

El següent tram del viatge transcorre per l’estreta franja del litoral de delimita la Sierra Maestra per la vessant meridional. Desgraciadament, als 7 Km de començar l’etapa descobrim que la Montse ha trencat el cable de la transmissió. Reculem a Santiago i busquem algú que ens pugui reparar la bicicleta, però aquí els únics “tallers” són un parell de nois que ocupen un espai enmig del carrer i que, amb quatre eines i força habilitat, ens resoldran el problema.

 

Pedalem durant un parell de dies amb el Carib a la nostra esquerra i la Sierra a la dreta: Chivirica, Marea de Portillo, Pilón, etc...nuclis petits disseminats per un dels paratges més bells de Cuba. Durant els primers 5-10 Km observem els canons emergint de l’aigua d’un parell de vaixells de guerra espanyols (l’Almirante Oquendo i el Vizcaya) enfonsats pels americans durant la guerra que va comportar la pèrdua de la colònia  

 

 

 

 

A l’alçada de Pilón la carretera tomba a la dreta i s’enfila per pronunciats pendents (quan els cubans parlen de “Lomitas” ens posem a tremolar). Escalem uns 4 Km força exigents i amb vent en contra fins ingressar dins la província de Granma.

 

 

 

 

 

 

Granma és el nom de la mítica embarcació que va transportar  Fidel, el Che Guevara i  una vuitantena més de guerrillers des de Mèxic fins aquestes costes per iniciar la fase definitiva de l’enderrocament del dictador. Les referències  a aquest episodi de la història recent de Cuba són omnipresents i, a més de donar nom a la província i al diari oficial del règim, és fàcil trobar a la carretera múltiples rètols al·legòrics a aquest iot.

 

Sembla que ha penetrat un nou “frente frío”, això vol dir xàfecs especialment de nit i un lleu descens de les temperatures. Segons ens comenten, tots els indicis apunten que el clima està canviant degut al fenomen del Niño: som a l’estació seca, però quan havia de ploure, uns mesos enrere, no ho va fer (algunes localitats estan patint sequera i han de racionar l’aigua) i en canvi ara, quan estadísticament no hauria de ploure, gairebé cada dia s’hi registren precipitacions.

 

Travessem ciutats molt poc turístiques que han conegut temps millors: Manzanillo, Bayamo...Els seus carrers compten amb antics magatzems i comerços,  inclús una sucursal del The National City Bank of New York que van florir en una època en que el sucre era el producte estrella de Cuba. Les successives crisis registrades al llarg del segle passat els han sumit en un estat d’abandonament i sovint ruïna que fa mal als ulls.

 

A mig camí prenc un got de Guarapo, una beguda hiperenergètica a base de canya de sucre....i que sovint conté aigua. En aquesta ocasió tinc sort i sembla  que, tal com m’assegura la venedora, en aquest Guarapo no se li ha afegit aigua; i és que a Cuba és imprescindible observar les mesures higièniques més elementals: evitar els sucs de fruita que es venen al carrer i els gelats casolans, beure només aigua embotellada o bé filtrada i bullida (com recorden els anuncis a la televisió), etc...Les diarrees són freqüents especialment entre els turistes, sobretot pel consum de sucs.

 

Fora de les grans ciutats sorprèn constatar com el carro tirat per cavalls és el vehicle predominant, així com la gran quantitat de bicitaxis existents. Els cotxes, molts d’ells de la dècada dels 50 i dels 60, estan força atrotinats i emeten espessos núvols de fum negre al seu pas.

 

Els caps de setmana és fàcil coincidir, a les afores dels pobles, amb algun partit de beisbol que és l’esport nacional...amb permís del futbol, que s’està imposant amb celeritat. Avancem per una llarga recta per la Carretera Central cap a Camagüey, la província més extensa de Cuba. Pel camí apreciem com paulatinament les explotacions ramaderes van substituint els camps de canya de sucre, els cow-boy  prenen el relleu als bous i tractors.

 

 

CENTRE

 

 

Camagüey marca el límit de l’Oriente del país i té fama pels jineteros que patrullen els seus carrers; sense saber-ho, nosaltres en som víctimes quan un parell de joves en moto ens fan creure que l’adreça on hem reservat allotjament es troba plena i ens condueixen a una casa on, com ens assabentarem més tard, els pagaran una comissió.

 

 Un fet que ens crida l’atenció és quan, des de dalt del campanar de la catedral, distingim una columna de fum en un barri proper,,, però resulta que no es tracta de cap incendi sinó de la fumigació d’una dependència municipal per combatre la població de mosquits...i controlar d’aquesta manera els episodis de dengue que assoten el país.

 

Continuem cap a dues ciutats eminentment colonials:  Sancti Spíritus (personalment la ciutat que més m’ha agradat) i Trinidad, de nou a la costa del Carib: carrers amb elements de forja, parets pintades  amb vius colors, teules de tonalitats vermelles i empedrats d’origen conformen un decorat inoblidable, llàstima de les legions de turistes. A la vora s’hi poden visitar els antics Ingenios o explotacions de sucre i als museus s’hi detallen els drames viscuts pels esclaus.

 

A les immediacions de Trinidad, a les estribacions de la Sierra del Escambray, s’hi troba el parc Topes de Collantes amb els pendents més inclinats que recordo. Una carretera comunica Trinidad amb Santa Clara i travessa aquest parc. La inclinació és tal que els vehicles tenen dificultats per superar el pendent, emetent fumarades negres i espesses. Nosaltres pugem fins al mirador fent ziga-zagues per superar els trams més costeruts. La recompensa són espectaculars vistes sobre Trinidad i la península de Ancón, que presumeix de tenir les millors platges de sorra blanca del Carib.

 

 

 

De tornada a Trinidad ens dirigim a l’oficina d’estrangeria per prorrogar els nostres visats. Mentre esperem el torn observem com els propietaris de les cases particulars acudeixen de forma regular amb la famosa libreta o registre d’estrangers per validar l’estada dels seus hostes. Una urgència m’obliga a demanar pel WC i un policia amablement m’indica el seu lavabo. Em sorprenc quan me n’adono que el paper que s’utilitza...són les fitxes reciclades dels turistes...

 

La següent etapa ens mena a Cienfuegos. Pel camí se’ns afegeix una antiga glòria del ciclisme cubà i campió dels Jocs Panamericans del 1971, que, com qui no vol la cosa, ens escorta fins a l’entrada de la ciutat. Tal i com ens temíem, els comentaris i les indirectes sobre la manca de material i recanvis es van incrementant a mesura que ens apropem a la ciutat, i a les afores ja ens deixa anar de forma descarada si no hauríem de parar a menjar alguna cosa, si busquem allotjament, si necessitem servei de massatges, etc... És una mica trist constatar com gairebé tothom explota les possibilitats de contacte amb estrangers per poder esgarrapar alguna cosa, ni que siguin unes pastilles de fre...

 

A continuació pedalem per una regió amb marcades connotacions antiimperialistes: la Bahia de Cochinos, escenari de la fallida invasió nord-americana del 1961 protagonitzada per 1500 mercenaris al servei de la CIA . Per una estreta carretera, sortejant les extensions de centenars i centenars de quilos d’arròs assecant-se a sobre del mateix asfalt, contemplem diversos rètols amb proclames patriòtiques i en arribar a Playa Girón ens sorprèn les restes de l’armament requisat durant aquest afer.

 

 

 

 

OCCIDENT

 

 

De Playa Girón ens desplacem a Playa Larga, localitat a les portes del parc Ciénaga de Zapata, conegut per la seva riquesa ornitològica i la seva població (escassa) de cocodrils. A partir d’aquí ens espera una llarga tirada de 114 Km fins a l’extrem oposat de l’illa. Travessem nuclis molt poc freqüentats pels turistes: Jagüey Grande, Jovellanos...amb  vent en contra que dificulta el nostre avanç. A mitja tarda assolim la riba atlàntica on s’hi troba Cárdenas, just quan comença a ploure i encara resten 15 Km fins a Varadero, final d’etapa.

 

Varadero ens sorprèn per la bellesa dels seus 22 Km de platges. Situat a l’estret de Florida, constitueix un microcosmos orientat al turisme. Aquí tot es cuida, tot està més net, hi ha més vigilància, més opulència...sembla que el paradís sigui a tocar. Però amb un dia en tenim prou, amb gairebé un mes a Cuba ja ens hem acostumat al soroll dels seus carrers, a la seva manera de viure i trobem que Varadero no encaixa en aquest patró.

 

Així doncs l’endemà partim decidits cap a l’oest, cap a Matanzas, creuant un control de peatge (diria que l’únic en Cuba) destinat a recaptar diners dels turistes que ingressen (o surten) de Varadero -2 CUC-, i és que com resa el rètol “Aquí todo lo que se recauda es para el pueblo”

 

 

 

 

 

L’etapa és curta però empipadora per la molesta boirina. A mig camí ens avança un grupet de noies ciclistes que diàriament recorren els 60 Km que separen Varadero de Matanzas com a part del seu programa d’entrenament de l’escola Ciclista de Matanzas. Són joves, segons comenta el seu entrenador entre 12-15 anys, i van equipades de manera molt austera: bicicletes antigues, sense guants, sense comptaquilòmetres, material reciclat i mallot donat per altres turistes, la majoria amb llegendes canadenques. Amb la seva il·lusió compensen les evidents limitacions d’equip i material, i en el seu cap un somni: emular  la campiona local Iraida Garcia.

 

Matanzas és una ciutat maltractada per la contaminació. Un ambient humit i grisós ens acompanya durant la recerca de la nova adreça on instal·lar-nos. Diversos ponts, alguns d’ells d’evident valor arquitectònic, limiten el casc antic, i al mig una veritable joia: la farmàcia més antiga de tota Sudamérica.

 

A la sortida de Matanzas cal afrontar l’ascensió al viaducte més alt de l’illa (Bacunayagua,112m) emplaçat al bell mig de la “Vía Blanca”, l’autovia que uneix per la vessant nord Matanzas amb L’Havana. A la nostra esquerra trobem desviacions a complexes turístics com la Playa Jibacoa, ara buits de turistes  i, una mica més endavant, observem torres d’extracció de petroli arran de mar, jaciments explotats per empreses mixtes amb participació de Veneçuela i Rússia.

 

 

 

Ingressem a L’Havana pel Malecón, desestimant la possibilitat de carregar les bicicletes en la lanchita de Regla a través de la badia i estalviar-nos d’aquesta manera un petit tram.. M’emociono en retrobar la capital, en constatar que hem aconseguit el primer objectiu del viatge, completar el recorregut de la meitat oriental de l’illa.

 

Després d’un parell de dies dedicats a visitar la ciutat ens posem novament en marxa. Ens dirigim a la Plaza de la Revolución per enllaçar amb la carretera que mena paral·lela a l’autopista de Pinar del Río. Les figures del Che i de Camilo Cienfuegos ens acomiaden des de les seves privilegiades atalaies emplaçades en edificis governamentals sota les consignes “Patria o Muerte, venceremos”. El nostre repte més immediat és arribar a Las Terrazas, una comunitat dispersa dins  la  reserva de la Biosfera Sierra del Rosario, a la serralada de Guaniguanico. Pretenem evitar pedalar per l’ autopista però no trobem la manera de seguir vies alternatives.

 

Als voltants de Guanajay, mentre busquem algun establiment on comprar aigua, ens avança José Mojica, jove ciclista cubà que acaba de finalitzar la 1º edició de la Titan Tropic en cinquena posició i que està la mar de content; ens explica que l’organització l’ha convidat a participar durant la propera primavera a la Titan Desert i que Orbea li deixarà una bicicleta d’alta gama. Igualment comenta que durant les 4 etapes de la prova han hagut moments en que s’ha perdut...per no disposar de GPS, a diferència de la resta de participants.

 

El paisatge que envolta Las Terrazas és verd i exuberant, ideal per caminar entre antics cafetars. Ambient tropical esquitxat de palmeres emergint entre la vegetació, en realitat no existeix un nucli consolidat sinó que el parell d’hotels existents es troben escampats al voltant d’un petit llac.

 

Nosaltres ens dirigim cap a la costa, cap a Bahía Honda per una carretereta amb continus desnivells, una etapa trencacames. Un control a la sortida de Las Terrazas cobra 5 CUC als turistes que viatgen en cotxe particular però a nosaltres no ens afecta. Lomitas i més lomitas, tanta ondulació acaba passant factura quan finalment enllacem amb la carretera costanera. Trenquem a l’esquerra cap a Playa La Mulata on hem reservat habitació des de l’Havana. Compartim allotjament amb el Nicolas, un ciclista canadenc  que s’està iniciant en el món del cicloturisme.

 

L’endemà prosseguim el nostre viatge cap a Viñales, el destí turístic per excel·lència a l’interior de la província de Pinar del Río. El nostre amic Nicolás s’atura enmig del camí i comet l’error de prendre un suc de fruites. Quan, hores més tard, ens retrobem a Viñales, ens comenta l’episodi de vòmits i mal de panxa que ha patit durant la resta de l’etapa....

 

El Valle de Viñales, catalogat com a Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO, ens sorprèn per unes formacions rocoses de naturalesa calcària, els “Mogotes”, que emergeixen de manera espectacular entre plantacions de tabac i que conformen un paisatge únic.

 

La nostra idea és aconseguir pedalar fins a l’extrem occidental de l’illa, fins a María La Gorda, i completar d’aquesta manera la volta a Cuba. Descartem la carretera principal que travessa Pinar del Río i optem per seguir un ramal secundari que transcorre per petits pobles: Pons, Sumidero, San José...Aquesta variant ens permet recórrer paisatges lliures de la pressió turística de Viñales i observar les tasques de conreu i transformació de la planta del tabac; enmig dels camps s’aixequen naus de fusta destinades a assecar les fulles que posteriorment s’enviaran a centres de processat. Els processos tradicionals de recol·lecció i manipulació de la planta juntament amb la qualitat del terreny expliquen l’alta qualitat dels puros, que es troben entre els millors del món.

 

 

 

Arribem a Sandino cansats, acumulem més de 100 Km a les cames i tenim ganes d’instal·lar-nos a l’habitació que hem encarregat a Viñales, però  ens duem una sorpresa: la casa en qüestió no ens ha guardat la reserva i és del tot impossible trobar allotjament a la població degut a la celebració dels carnavals. Com a darrer recurs algú ens adreça a una casa il·legal que compta amb un quarto (que no habitació) infecte amb el matalàs estripat. Se’ns cau el món a sobre però no és moment per defallir, encara resten un parell d’hores ben bones de llum i optem per continuar pedalant fins al següent poble, Manuel Lazo, a uns 21 km de distància.

 

Just quan comença a fosquejar, després de mullar-nos com ànecs per un breu xàfec del darrer “frente frío”, albirem les primeres cases de Manuel Lazo  i en una d’elles, destacat sobre un fons blanc, l’anagrama que mostra la disponibilitat d’habitació.

 

L’endemà pedalem els darrers quilòmetres del nostre itinerari. Recorrem el vessant sud de la península de Guanahacabibes. Enllacem amb una cruïlla, La Bajada, i trenquem a l’esquerra per una carretereta pràcticament sense circulació que mena, paral·lela al mar, fins al centre internacional de busseig María la Gorda, en honor a una pirata abandonada en aquest indret segles enrere.

 

 En aquest punt el porter del pàrking del complex turístic ens desvetlla una dolorosa realitat: no hem assolit el punt més occidental de l’illa. Resulta que ja fa uns anys existeix una carretera perfectament asfaltada que, des de La Bajada, continua tot recte fins al Cabo de San Antonio, el punt més occidental a 62 Km de la intersecció, just al davant del Golf de Mèxic, pròxim a Cancún.

 

A María la Gorda ens espera un  taxi per tornar a Viñales, on carregarem les bicicletes en la bodega del bus Viazul que cobreix el trajecte cap a L’Havana.

 

D’aquesta manera hem aconseguit completar l’itinerari previst pedalant uns 2300 Km per una terra meravellosa que ens ha sorprès gratament. La societat cubana és, per sobre de qualsevol altra consideració, una comunitat supervivent en un entorn hostil que supleix les seves mancances materials amb una  imaginació i simpatia sense límits.

 

Segons va informar a mitjans de desembre el telenotícies de Cubavisión, aquest 2015 s’ha batut el rècord de visitants a l’illa, superant en un 18% els índexs del 2014. La causa, apunta l’informatiu, es deu a que els turistes tenen por que l’illa canviï amb motiu del desgel en les relacions amb els Estats Units anunciat l’any passat i consegüentment no volen perdre l’ocasió de conèixer la “Cuba autèntica” dels darrers 60 anys.

 

A nivell personal penso que, si bé un cert nivell de canvi és inevitable (per exemple, actualment s’està implantant l’accés públic a internet), serà difícil que els cubans canviïn la seva manera de ser, que per mi és el principal al·licient per visitar Cuba.

 

 

francescsabater@hotmail.com

 

ETAPA	INICI	FINAL	KM
1	Holguín	Banes	97
2	Banes	Mayarí	61
3	Mayarí	Moa	105
4	Moa	Baracoa	82
5	Baracoa	Playa Yacabo	79
6	Playa Yacabo	Guantánamo	78
7	Guantánamo	Santiago de Cuba	85
8	Santiago de Cuba	Chivirico	86
9	Chivirico	Marea Portillo	109
10	Marea Portillo	Manzanillo	108
11	Manzanillo	Bayamo	67
12	Bayamo	Guaimaro	128
13	Guaimaro	Camagüey	81
14	Camagüey	Ciego de Àvila	112
15	Ciego de Àvila	Sancti Spiritus	78
16	Sancti Spiritus	Trinidad	73
17	Trinidad	Cienfuegos	85
18	Cienfuegos	Playa Girón	83
19	Playa Girón	Playa Larga	40
20	Playa Larga	Varadero	114
21	Varadero	Matanzas	41
22	Matanzas	La Habana	112
23	La Habana	Las Terrazas	80
24	Las Terrazas	Playa la Mulata	69
25	Playa La Mulata	Viñales	59
26	Viñales	Manuel Lazo	125
27	Manuel Lazo	María la Gorda	48
TOTAL			2285 KM