ORIENT
Som a Holguín, ciutat situada a
la vessant oriental de Cuba. Hem arribat en bus des de l’Havana després de 8
inacabables hores amb la companyia Viazul que, segons sembla, és l’única
autoritzada per transportar turistes.
Primer contacte amb
la realitat cubana: primers museus amb referències a la “Revolución”, primeres mostres
de l’acollidor caràcter dels cubans i primeres gotes de suor en aquest país
tropical. Muntem les bicicletes, carreguem les alforges i ens disposem a
emprendre la nostra volta a l’illa dirigint-nos cap al nord, cap a Guardalavaca.
Pel camí coincidim
amb una parella de cicloturistes canadencs (actualment el 40% del turisme prové
d’aquest país). Un xàfec violent ens treu la son de les orelles mentre unes
noies s’exclamen al nostre pas: “Candelaaaaaaaaaaaaaaaaa........”. A Guardalavaca
contemplem l’oceà Atlàntic mentre de
reüll mirem el cel, que torna a amenaçar pluja. Decidim que no és moment per
prendre un bany i continuem la ruta cap a Banes
per un terreny força ondulat. La carretera travessa diversos poblets i, a la
sortida d’un d’aquests, un nen ens ofereix un mango mentre contempla les
nostres bicicletes.
Un cop instal·lats
a Banes aprofitem per visitar les restes de l’antiga
United Fruit Company americana que fins a la revolució va liderar l’explotació
sucrera a l’illa. D’aquells temps ben poca cosa queda, tan sols unes quantes
vivendes malmeses, un parell de magatzems ruïnosos i les restes d’unes vies de
ferrocarril.
L’endemà prosseguim
el nostre camí cap a Mayarí. Segons ens
han comentat, ens trobem sota la influència d’un “frente frío” que va entrar
anit i que explica les pluges que patirem al llarg de la jornada. Els xàfecs
són sobtats i molt violents, veritables dutxes que deixen poc marge per
aixoplugar-se, la sort és que l’aigua és tèbia i segurament aquest fet ens
estalvia una bona galipàndria.
A mig camí ens
aturem davant un xiringuito per devorar una pizza (“pisa”, segons l’accent
cubà) acompanyada de la Coca-Cola local “Tukola” que ens dóna prou forces per
arribar a final d’etapa. Paguem amb el peso cubà (CUP) que no cal confondre amb
el peso convertible –també cubà- (CUC), en principi destinat als turistes tot i
que a la pràctica turistes i cubans podem utilitzar de forma indistinta les
dues monedes, si bé al començament és
fàcil confondre’s.
Ens allotgem en una
de les nombroses cases particulars que paulatinament ha anat autoritzant el
règim i que s’identifiquen amb un curiós símbol blavós penjat a la porta. La
possibilitat de guanyar uns quants pesos és fonamental pels amos d’aquestes
vivendes ja que els ajuda a arribar a final de mes en un país on el salari
habitual acostuma a rondar els 750 pesos (uns 30€). El seu propietari fa anys
que té la dona a Europa i ens explica una rocambolesca història d’emigració
il·legal amb pagament a màfies a través de funcionaris corruptes en
determinades ambaixades a canvi de cartes d’invitació, tota una odissea !!
La jornada d’avui
ens porta fins a Moa, una de les ciutats menys turístiques de Cuba degut als
problemes mediambientals que generen les seves explotacions de níquel,
important font d’ingressos del país (un dels primers productors del món). Ens
dirigim a l’hotel Miraflores però resulta que està ple; cap problema, a Cuba
sempre s’hi troba una solució, la recepcionista de l’hotel truca una coneguda i
de seguida tenim una adreça on dormir.
Continuem amb el
“frente frío”. Plou de valent just quan pedalem davant de la fàbrica “Ernesto
Che Guevara”. La presència intimidadora de les seves xemeneies m’anima a
fotografiar-la, però un guàrdia surt de la garita i m’ho prohibeix, suposo que per
raons estratègiques. Els nostres impermeables queden tacats de vermell per les esquitxades del fang, feina tindrem per treure-les.
L’etapa ens mena
cap a Baracoa, possiblement una de les destinacions amb més encant de Cuba. El
paviment, però, es troba en condicions pèssimes amb molts trams totalment
trencats i d’altres sense asfaltar. A Yamanigüey ens desviem del camí a la
recerca d’alguna botigueta on picar alguna cosa, i casualment coincidim amb
l’arribada de la furgoneta que distribueix brics de iogurt de soja (tant fa que
a l’envàs figuri la llegenda “llet pasteuritzada”). De seguida la gent es
precipita sobre el mostrador, ningú es vol quedar sense. Afortunadament sobren
algunes unitats que consumirem amb avidesa.
Més endavant trobem
unes de les platges més conegudes del nord de Cuba, la Playa Maguana, molt a la
vora de la reserva Humboldt. El turisme, però, evita accedir a Baracoa per
aquesta via i la gran majoria s’hi dirigeix des de Santiago per carreteres en
millor estat.
Quan arribem a
Baracoa resulta que l’adreça que ens van indicar a Moa no disposa
d’habitacions, però de seguida ens deriven a casa de la germana. En aquest país
funciona molt un sistema de reserva ben particular: quan surts d’una casa
particular els propietaris s’ocupen de “col·locar-te” en una casa coneguda allà
on t’hi dirigeixis, és un sistema que beneficia tothom ja que a nosaltres ens
resulta de gran ajut no haver de buscar quan arribem cansats a final d’etapa, i
per ells representa una garantia que en el futur la recomanació viatjarà en
sentit invers.
Com acostuma a
succeir, la família ens rep amb un reconfortant suc de fruites (guaraba, mango,
papaia –perdó, aquesta paraula no es pot dir ja que té connotacions sexuals, és
millor referir-se a aquesta fruita com a “fruta bomba”) i aviat la fem petar. El
marit ens confessa que s’està pensant emigrar cap a Miami, que aquí no veu cap
futur pels seus fills i que li consta una embarcació “la Pirata” que ocasionalment s’arrisca a treure gent del país. La
dona, però, no ho veu de la mateixa manera i confia en els canvis que el
restabliment de relacions amb els Estats Units han de comportar en un futur
proper.
Aprofitem el dia de
descans per fer una petita ascensió al “Yunque”,
un cim proper de poc més de 500
metres d’alçada i amb una forma plana molt
característica, conegut perquè Cristobal Colón el va descriure al seu diari de
navegació tot contemplant-lo des del mar. Les vistes són impressionants, al
nostre davant observem Baracoa i la Punta de Maisí, l’extrem més oriental de
Cuba.
La següent etapa la
tenim marcada amb vermell ja que conté l’ascensió al mític viaducte de La
Farola. Si algú pensa que Cuba és una illa plana només ha de pedalar entre
Baracoa i Santiago per descobrir el seu error. La carretera travessa un massís muntanyós
amb importants desnivells, i en més d’un tram les alforges ens tiren enrere. El
fort pendent, sumat a la calor, fa que la pujada se’ns compliqui. A dalt del
port (formalment conegut com “Alto de
Cotilla”) un venedor em regala una pilota de xocolata negra compacta -aquesta
zona és productora de cacau-, segons em comenta està content per una recent
venda...i també deu ajudar el mig got de rom que s’està empassant.
Baixada pronunciada
per la vessant oposada fins assolir el mar mentre apreciem la diferència de paisatge
entre les dues cares del massís, al cantó septentrional la vegetació és
abundant, de caire tropical i s’explica pel microclima tan característic de
Baracoa, mentre que al meridional l’ecosistema canvia radicalment i dóna pas a
una costa àrida banyada pel mar del Carib.
La carretera gira
sobtadament a la dreta a l’alçada de Cajo Babo i a partir d’aquest punt
transcorre paral·lela al mar fins desviar-se novament cap a l’interior en
direcció a Guantánamo. El paisatge no deixa de sorprendre’ns: cactus, matolls i
gairebé absència d’arbres, res a veure amb els dies precedents. De la mateixa
manera el clima ha canviat radicalment i ja no recordem que aquest matí, quan
hem sortit de Baracoa, ho hem fet amb els impermeables al damunt.
Travessem la petita
població d’Imias i pernoctem en un càmping. L’endemà continuem recorrent la
costa enmig de curioses formacions rocoses fins arribar a l’Alto de la
Gobernadora, una privilegiada atalaia des d’on es divisa, molt de lluny, la
base naval de Guantánamo, un dels principals esculls en les relacions entre
Cuba i els Estats Units.
“Bienvenidos a Guantánamo:
primera trinchera antimperialista” és el rètol que ens rep a l’entrada de la
ciutat. A mi el que em rep és la punxada de la roda davantera just al precís
moment en que entrem a la casa on passarem la nit. Després de tot, puc
considerar que he tingut sort, pitjor hagués estat canviar la càmera enmig de
la carretera...
Entre Guantánamo i
Santiago de Cuba existeix un tram de l’autopista Núm.1 que uneix la capital amb
Santiago (o millor dit, que unirà aquestes dues ciutats el dia que es completi
el seu traçat) i que, com és habitual a Cuba, es troba infrautilitzada ja que
compta amb 2 i fins i tot 3 carrils per banda i gairebé no circula cap cotxe.
L’altre autopista existent a Cuba és la que uneix l’Havana amb Pinar del Río, a
l’extrem occidental de l’illa.
Nosaltres pretenem
ingressar a Santiago per la porta del darrera, és a dir, abandonant l’autopista
uns quilòmetres abans d’arribar-hi per trencar a l’esquerra i travessar el parc
de la Gran Piedra per pistes.
Malauradament, ens “despistem”, se’ns passa el trencall. Pedalem per nuclis com
La Maya i Alto de Songo amb un alt percentatge de població negra (diuen que
Santiago de Cuba fou el principal punt d’entrada d’esclaus provinents d’Àfrica)
i aprofitem per fer un cafè. La presència de rètols al·legòrics a la revolució
ens indica la proximitat de Santiago, antiga capital i actualment segona ciutat
de Cuba.
A Santiago
romandrem un parell de dies que aprofitarem per visitar-la: museus, catedral,
castell del Morro, cementiri, etc...És una ciutat que ens agrada força i que
s’està reformant en un pols per esborrar els rastres del darrer huracà, el
Sandy (2012), el més devastador dels darrers 100 anys. Coincidint amb el 500è
aniversari de la seva fundació, les autoritats han emprés un ambiciós programa
per restaurar els principals monuments, pavimentar els principals carrers,
etc...Personalment em sorprèn la quantitat de referències a una data concreta:
el 26 de juliol de 1953, començament de la revolució cubana amb l’assalt
–fallit- del Cuartel de Moncada per un
grup de guerrillers entre els que figurava un jove advocat, Fidel Castro,
destinat a posar fi a la dictadura de Fulgencio Batista.
El següent tram del
viatge transcorre per l’estreta franja del litoral de delimita la Sierra
Maestra per la vessant meridional. Desgraciadament, als 7 Km de començar l’etapa
descobrim que la Montse ha trencat el cable de la transmissió. Reculem a
Santiago i busquem algú que ens pugui reparar la bicicleta, però aquí els únics
“tallers” són un parell de nois que ocupen un espai enmig del carrer i que, amb
quatre eines i força habilitat, ens resoldran el problema.
Pedalem durant un
parell de dies amb el Carib a la nostra esquerra i la Sierra a la dreta: Chivirica, Marea de Portillo, Pilón,
etc...nuclis petits disseminats per un dels paratges més bells de Cuba. Durant
els primers 5-10 Km
observem els canons emergint de l’aigua d’un parell de vaixells de guerra
espanyols (l’Almirante Oquendo i el Vizcaya) enfonsats pels americans durant
la guerra que va comportar la pèrdua de la colònia
A l’alçada de Pilón
la carretera tomba a la dreta i s’enfila per pronunciats pendents (quan els
cubans parlen de “Lomitas” ens posem
a tremolar). Escalem uns 4 Km
força exigents i amb vent en contra fins ingressar dins la província de Granma.
Granma és el nom de
la mítica embarcació que va transportar
Fidel, el Che Guevara i una
vuitantena més de guerrillers des de Mèxic fins aquestes costes per iniciar la
fase definitiva de l’enderrocament del dictador. Les referències a aquest episodi de la història recent de
Cuba són omnipresents i, a més de donar nom a la província i al diari oficial del
règim, és fàcil trobar a la carretera múltiples rètols al·legòrics a aquest
iot.
Sembla que ha
penetrat un nou “frente frío”, això
vol dir xàfecs especialment de nit i un lleu descens de les temperatures.
Segons ens comenten, tots els indicis apunten que el clima està canviant degut
al fenomen del Niño: som a l’estació
seca, però quan havia de ploure, uns mesos enrere, no ho va fer (algunes
localitats estan patint sequera i han de racionar l’aigua) i en canvi ara, quan
estadísticament no hauria de ploure, gairebé cada dia s’hi registren
precipitacions.
Travessem ciutats
molt poc turístiques que han conegut temps millors: Manzanillo, Bayamo...Els
seus carrers compten amb antics magatzems i comerços, inclús una sucursal del The National City Bank of New York que van florir en una època en
que el sucre era el producte estrella de Cuba. Les successives crisis
registrades al llarg del segle passat els han sumit en un estat d’abandonament
i sovint ruïna que fa mal als ulls.
A mig camí prenc un
got de Guarapo, una beguda
hiperenergètica a base de canya de sucre....i que sovint conté aigua. En
aquesta ocasió tinc sort i sembla que,
tal com m’assegura la venedora, en aquest Guarapo
no se li ha afegit aigua; i és que a Cuba és imprescindible observar les mesures
higièniques més elementals: evitar els sucs de fruita que es venen al carrer i
els gelats casolans, beure només aigua embotellada o bé filtrada i bullida (com
recorden els anuncis a la televisió), etc...Les diarrees són freqüents
especialment entre els turistes, sobretot pel consum de sucs.
Fora de les grans
ciutats sorprèn constatar com el carro tirat per cavalls és el vehicle
predominant, així com la gran quantitat de bicitaxis existents. Els cotxes,
molts d’ells de la dècada dels 50 i dels 60, estan força atrotinats i emeten
espessos núvols de fum negre al seu pas.
Els caps de setmana
és fàcil coincidir, a les afores dels pobles, amb algun partit de beisbol que
és l’esport nacional...amb permís del futbol, que s’està imposant amb
celeritat. Avancem per una llarga recta per la Carretera Central cap a Camagüey, la província més extensa de Cuba.
Pel camí apreciem com paulatinament les explotacions ramaderes van substituint
els camps de canya de sucre, els cow-boy prenen el relleu als bous i tractors.
Camagüey marca el
límit de l’Oriente del país i té fama
pels jineteros que patrullen els seus
carrers; sense saber-ho, nosaltres en som víctimes quan un parell de joves en
moto ens fan creure que l’adreça on hem reservat allotjament es troba plena i
ens condueixen a una casa on, com ens assabentarem més tard, els pagaran una
comissió.
Un fet que ens crida l’atenció és quan, des de
dalt del campanar de la catedral, distingim una columna de fum en un barri
proper,,, però resulta que no es tracta de cap incendi sinó de la fumigació
d’una dependència municipal per combatre la població de mosquits...i controlar
d’aquesta manera els episodis de dengue que assoten el país.
Continuem cap a
dues ciutats eminentment colonials: Sancti Spíritus (personalment la ciutat que
més m’ha agradat) i Trinidad, de nou a la costa del Carib: carrers amb elements
de forja, parets pintades amb vius
colors, teules de tonalitats vermelles i empedrats d’origen conformen un decorat
inoblidable, llàstima de les legions de turistes. A la vora s’hi poden visitar
els antics Ingenios o explotacions de
sucre i als museus s’hi detallen els drames viscuts pels esclaus.
A les immediacions
de Trinidad, a les estribacions de la Sierra del Escambray, s’hi troba el parc Topes
de Collantes amb els pendents més
inclinats que recordo. Una carretera comunica Trinidad amb Santa Clara i
travessa aquest parc. La inclinació és tal que els vehicles tenen dificultats
per superar el pendent, emetent fumarades negres i espesses. Nosaltres pugem
fins al mirador fent ziga-zagues per superar els trams més costeruts. La
recompensa són espectaculars vistes sobre Trinidad i la península de Ancón, que
presumeix de tenir les millors platges de sorra blanca del Carib.
De tornada a
Trinidad ens dirigim a l’oficina d’estrangeria per prorrogar els nostres
visats. Mentre esperem el torn observem com els propietaris de les cases
particulars acudeixen de forma regular amb la famosa libreta o registre d’estrangers per validar l’estada dels seus
hostes. Una urgència m’obliga a demanar pel WC i un policia amablement m’indica
el seu lavabo. Em sorprenc quan me n’adono que el paper que s’utilitza...són
les fitxes reciclades dels turistes...
La següent etapa
ens mena a Cienfuegos. Pel camí se’ns afegeix una antiga glòria del ciclisme
cubà i campió dels Jocs Panamericans del 1971, que, com qui no vol la cosa, ens
escorta fins a l’entrada de la ciutat. Tal i com ens temíem, els comentaris i
les indirectes sobre la manca de material i recanvis es van incrementant a
mesura que ens apropem a la ciutat, i a les afores ja ens deixa anar de forma
descarada si no hauríem de parar a menjar alguna cosa, si busquem allotjament,
si necessitem servei de massatges, etc... És una mica trist constatar com
gairebé tothom explota les possibilitats de contacte amb estrangers per poder
esgarrapar alguna cosa, ni que siguin unes pastilles de fre...
A continuació
pedalem per una regió amb marcades connotacions antiimperialistes: la Bahia de
Cochinos, escenari de la fallida invasió nord-americana del 1961 protagonitzada
per 1500 mercenaris al servei de la CIA . Per una estreta carretera, sortejant
les extensions de centenars i centenars de quilos d’arròs assecant-se a sobre
del mateix asfalt, contemplem diversos rètols amb proclames patriòtiques i en
arribar a Playa Girón ens sorprèn les restes de l’armament requisat durant
aquest afer.
De Playa Girón ens
desplacem a Playa Larga, localitat a les portes del parc Ciénaga de Zapata,
conegut per la seva riquesa ornitològica i la seva població (escassa) de cocodrils.
A partir d’aquí ens espera una llarga tirada de 114 Km fins a l’extrem
oposat de l’illa. Travessem nuclis molt poc freqüentats pels turistes: Jagüey
Grande, Jovellanos...amb vent en contra
que dificulta el nostre avanç. A mitja tarda assolim la riba atlàntica on s’hi
troba Cárdenas, just quan comença a ploure i encara resten 15 Km fins a Varadero, final
d’etapa.
Varadero ens
sorprèn per la bellesa dels seus 22
Km de platges. Situat a l’estret de Florida, constitueix
un microcosmos orientat al turisme. Aquí tot es cuida, tot està més net, hi ha
més vigilància, més opulència...sembla que el paradís sigui a tocar. Però amb
un dia en tenim prou, amb gairebé un mes a Cuba ja ens hem acostumat al soroll
dels seus carrers, a la seva manera de viure i trobem que Varadero no encaixa
en aquest patró.
Així doncs l’endemà
partim decidits cap a l’oest, cap a Matanzas, creuant un control de peatge
(diria que l’únic en Cuba) destinat a recaptar diners dels turistes que
ingressen (o surten) de Varadero -2 CUC-, i és que com resa el rètol “Aquí todo
lo que se recauda es para el pueblo”
L’etapa és curta
però empipadora per la molesta boirina. A mig camí ens avança un grupet de
noies ciclistes que diàriament recorren els 60 Km que separen Varadero de
Matanzas com a part del seu programa d’entrenament de l’escola Ciclista de
Matanzas. Són joves, segons comenta el seu entrenador entre 12-15 anys, i van
equipades de manera molt austera: bicicletes antigues, sense guants, sense
comptaquilòmetres, material reciclat i mallot donat per altres turistes, la
majoria amb llegendes canadenques. Amb la seva il·lusió compensen les evidents
limitacions d’equip i material, i en el seu cap un somni: emular la campiona local Iraida Garcia.
Matanzas és una
ciutat maltractada per la contaminació. Un ambient humit i grisós ens acompanya
durant la recerca de la nova adreça on instal·lar-nos. Diversos ponts, alguns
d’ells d’evident valor arquitectònic, limiten el casc antic, i al mig una
veritable joia: la farmàcia més antiga de tota Sudamérica.
A la sortida de
Matanzas cal afrontar l’ascensió al viaducte més alt de l’illa
(Bacunayagua,112m) emplaçat al bell mig de la “Vía Blanca”, l’autovia que uneix
per la vessant nord Matanzas amb L’Havana. A la nostra esquerra trobem
desviacions a complexes turístics com la Playa Jibacoa, ara buits de turistes i,
una mica més endavant, observem torres d’extracció de petroli arran de mar,
jaciments explotats per empreses mixtes amb participació de Veneçuela i Rússia.
Ingressem a
L’Havana pel Malecón, desestimant la possibilitat de carregar les bicicletes en
la lanchita de Regla a través de la
badia i estalviar-nos d’aquesta manera un petit tram.. M’emociono en retrobar
la capital, en constatar que hem aconseguit el primer objectiu del viatge,
completar el recorregut de la meitat oriental de l’illa.
Després d’un parell
de dies dedicats a visitar la ciutat ens posem novament en marxa. Ens dirigim a
la Plaza de la Revolución per
enllaçar amb la carretera que mena paral·lela a l’autopista de Pinar del Río.
Les figures del Che i de Camilo Cienfuegos ens acomiaden des de les seves
privilegiades atalaies emplaçades en edificis governamentals sota les consignes
“Patria o Muerte, venceremos”. El
nostre repte més immediat és arribar a Las Terrazas, una comunitat dispersa
dins la
reserva de la Biosfera Sierra del Rosario, a la serralada de
Guaniguanico. Pretenem evitar pedalar per l’ autopista però no trobem la manera
de seguir vies alternatives.
Als voltants de
Guanajay, mentre busquem algun establiment on comprar aigua, ens avança José
Mojica, jove ciclista cubà que acaba de finalitzar la 1º edició de la Titan
Tropic en cinquena posició i que està la mar de content; ens explica que
l’organització l’ha convidat a participar durant la propera primavera a la
Titan Desert i que Orbea li deixarà una bicicleta d’alta gama. Igualment
comenta que durant les 4 etapes de la prova han hagut moments en que s’ha
perdut...per no disposar de GPS, a diferència de la resta de participants.
El paisatge que
envolta Las Terrazas és verd i exuberant, ideal per caminar entre antics cafetars.
Ambient tropical esquitxat de palmeres emergint entre la vegetació, en realitat
no existeix un nucli consolidat sinó que el parell d’hotels existents es troben
escampats al voltant d’un petit llac.
Nosaltres ens
dirigim cap a la costa, cap a Bahía Honda per una carretereta amb continus
desnivells, una etapa trencacames. Un control a la sortida de Las Terrazas
cobra 5 CUC als turistes que viatgen en cotxe particular però a nosaltres no
ens afecta. Lomitas i més lomitas, tanta ondulació acaba passant
factura quan finalment enllacem amb la carretera costanera. Trenquem a
l’esquerra cap a Playa La Mulata on hem reservat habitació des de l’Havana.
Compartim allotjament amb el Nicolas, un ciclista canadenc que s’està iniciant en el món del
cicloturisme.
L’endemà prosseguim
el nostre viatge cap a Viñales, el destí turístic per excel·lència a l’interior
de la província de Pinar del Río. El nostre amic Nicolás s’atura enmig del camí
i comet l’error de prendre un suc de fruites. Quan, hores més tard, ens
retrobem a Viñales, ens comenta l’episodi de vòmits i mal de panxa que ha patit
durant la resta de l’etapa....
El Valle de Viñales, catalogat com a Patrimoni Natural de la Humanitat per la UNESCO, ens
sorprèn per unes formacions rocoses de naturalesa calcària, els “Mogotes”, que emergeixen de manera
espectacular entre plantacions de tabac i que conformen un paisatge únic.
La nostra idea és
aconseguir pedalar fins a l’extrem occidental de l’illa, fins a María La Gorda,
i completar d’aquesta manera la volta a Cuba. Descartem la carretera principal
que travessa Pinar del Río i optem per seguir un ramal secundari que transcorre
per petits pobles: Pons, Sumidero, San José...Aquesta variant ens permet
recórrer paisatges lliures de la pressió turística de Viñales i observar les
tasques de conreu i transformació de la planta del tabac; enmig dels camps
s’aixequen naus de fusta destinades a assecar les fulles que posteriorment
s’enviaran a centres de processat. Els processos tradicionals de recol·lecció i
manipulació de la planta juntament amb la qualitat del terreny expliquen l’alta
qualitat dels puros, que es troben entre els millors del món.
Arribem a Sandino
cansats, acumulem més de 100
Km a les cames i tenim ganes d’instal·lar-nos a
l’habitació que hem encarregat a Viñales, però
ens duem una sorpresa: la casa en qüestió no ens ha guardat la reserva i
és del tot impossible trobar allotjament a la població degut a la celebració
dels carnavals. Com a darrer recurs algú ens adreça a una casa il·legal que
compta amb un quarto (que no habitació) infecte amb el matalàs estripat. Se’ns
cau el món a sobre però no és moment per defallir, encara resten un parell
d’hores ben bones de llum i optem per continuar pedalant fins al següent poble,
Manuel Lazo, a uns 21 km
de distància.
Just quan comença a
fosquejar, després de mullar-nos com ànecs per un breu xàfec del darrer “frente
frío”, albirem les primeres cases de Manuel
Lazo i en una d’elles, destacat sobre un
fons blanc, l’anagrama que mostra la disponibilitat d’habitació.
L’endemà pedalem
els darrers quilòmetres del nostre itinerari. Recorrem el vessant sud de la
península de Guanahacabibes. Enllacem amb una cruïlla, La Bajada, i trenquem a l’esquerra per una
carretereta pràcticament sense circulació que mena, paral·lela al mar, fins al
centre internacional de busseig María la Gorda, en honor a una pirata
abandonada en aquest indret segles enrere.
En aquest punt el porter del pàrking del
complex turístic ens desvetlla una dolorosa realitat: no hem assolit el punt
més occidental de l’illa. Resulta que ja fa uns anys existeix una carretera
perfectament asfaltada que, des de La Bajada, continua tot recte fins al Cabo
de San Antonio, el punt més
occidental a 62 Km
de la intersecció, just al davant del Golf de Mèxic, pròxim a Cancún.
A María la Gorda
ens espera un taxi per tornar a Viñales,
on carregarem les bicicletes en la bodega del bus Viazul que cobreix el
trajecte cap a L’Havana.
D’aquesta manera
hem aconseguit completar l’itinerari previst pedalant uns 2300 Km per una terra
meravellosa que ens ha sorprès gratament. La societat cubana és, per sobre de qualsevol
altra consideració, una comunitat supervivent en un entorn hostil que supleix
les seves mancances materials amb una
imaginació i simpatia sense límits.
Segons va informar
a mitjans de desembre el telenotícies de Cubavisión, aquest 2015 s’ha batut el
rècord de visitants a l’illa, superant en un 18% els índexs del 2014. La causa,
apunta l’informatiu, es deu a que els turistes tenen por que l’illa canviï amb
motiu del desgel en les relacions amb els Estats Units anunciat l’any passat i consegüentment
no volen perdre l’ocasió de conèixer la “Cuba autèntica” dels darrers 60 anys.
A nivell personal
penso que, si bé un cert nivell de canvi és inevitable (per exemple, actualment
s’està implantant l’accés públic a internet), serà difícil que els cubans
canviïn la seva manera de ser, que per mi és el principal al·licient per
visitar Cuba.
ETAPA
|
INICI
|
FINAL
|
KM
|
|
|
|
|
1
|
Holguín
|
Banes
|
97
|
2
|
Banes
|
Mayarí
|
61
|
3
|
Mayarí
|
Moa
|
105
|
4
|
Moa
|
Baracoa
|
82
|
5
|
Baracoa
|
Playa Yacabo
|
79
|
6
|
Playa Yacabo
|
Guantánamo
|
78
|
7
|
Guantánamo
|
Santiago de Cuba
|
85
|
8
|
Santiago de Cuba
|
Chivirico
|
86
|
9
|
Chivirico
|
Marea Portillo
|
109
|
10
|
Marea Portillo
|
Manzanillo
|
108
|
11
|
Manzanillo
|
Bayamo
|
67
|
12
|
Bayamo
|
Guaimaro
|
128
|
13
|
Guaimaro
|
Camagüey
|
81
|
14
|
Camagüey
|
Ciego de Àvila
|
112
|
15
|
Ciego de Àvila
|
Sancti Spiritus
|
78
|
16
|
Sancti Spiritus
|
Trinidad
|
73
|
17
|
Trinidad
|
Cienfuegos
|
85
|
18
|
Cienfuegos
|
Playa Girón
|
83
|
19
|
Playa Girón
|
Playa Larga
|
40
|
20
|
Playa Larga
|
Varadero
|
114
|
21
|
Varadero
|
Matanzas
|
41
|
22
|
Matanzas
|
La Habana
|
112
|
23
|
La Habana
|
Las Terrazas
|
80
|
24
|
Las Terrazas
|
Playa la Mulata
|
69
|
25
|
Playa La Mulata
|
Viñales
|
59
|
26
|
Viñales
|
Manuel Lazo
|
125
|
27
|
Manuel Lazo
|
María la Gorda
|
48
|
|
|
|
|
TOTAL
|
|
|
|
1 comentari:
Amb els 2300 km.recorreguts amb bicicleta per aquesta parella he completat agradablement els aproximadament mateixos kilòmetres que varem fer aquest febrer amb autocar, per acabar amb la mateixa conclusió: una meravellosa terra que acull a una gent excepcional amb unes condicions de vida molt difícils. Grácies Francesc pels comentaris i les fotografies que fan reviure un molt bon record!!
Publica un comentari a l'entrada