29 d’agost 2009

LA BATALLA DELS COLLS

Avui hem aconseguit escalar el Khardung La, considerat com el coll ciclable mes alt del mon (5602m). La pujada es realitza des de Leh i son 39 Km d'ascensio ininterrompuda i un desnivell acumulat d'uns 1800 metres. La realitat, pero, desmenteix la cartografia oficial. Tal i com sospitavem, en arribar l'altimetre marca una alcada de 5325m. Certament un altimetre esta sotmes a variacions relacionades amb la pressio atmosferica pero es que un altre ciclista amb qui hem coincidit mostrava la mateixa lectura i, a mes, dies enrera, quan vam escalar el Taglang La (5328m) uns turistes francesos ens van advertir que en realitat, segons els seus GPS, aquell coll era mes alt que el Khardung La i per tant mereix el titol de ser el coll ciclable mes alt del mon en detriment del seu vei. Igualment recordo que quan vam pedalar pel Tibet xines vam creuar com a minim 4 colls de mes de 5300m i em consta que pel Pakistan hi ha qui diu que certs passos de mes de 5400m tambe son ciclables (ni que calgui arrossegar les bicicletes en certs trams) i per tant mereixerien la consideracio de ser els mes alts del mon. L'interes es clar: un fort atractiu turistic que beneficia enormement la poblacio local. Nomes aixi s'explica que hagin tants candidats a ostentar tan preuada consideracio.

27 d’agost 2009

HIGHWAY MANALI-LEH

Finalment hem aconseguit superar el temut Kunzam La (4551m) i connectar amb l'autopista Manali-Leh (aixo d'autopista s'ha de llegir amb generositat) amb minims desperfectes, tan sols la roda del darrera de la bicicleta que em fa un joc estrany pero que crec que aguantara. A partir d'aqui tot ha estat remuntar la vall de Lahaul fins arribar a Keylong i a continuacio endinsar-nos en "terra ignota", es a dir, un seguit de 5 jornades on hem creuat els seguents colls: Baralacha La (4918m), Nakeela La (4937m), Lachulung La (5077m) i finalment el Taglang La (5328m), aquest ultim considerat com el segon coll ciclable mes alt del mon i que vam haver de superar a corre cuita ja que durant el descens va comencar a nevar. Durant aquestes jornades hem dormit en unes tendes habilitades pel cami on ens han ofert serveis basics sense els quals no haguessin pogut continuar. El contacte amb els seus propietaris ens ha servit per aprofundir en el coneixement de la realitat d'aquestes muntanyes i dels seus habitants a l'hora que hem pogut constatar els perills que amenacen la supervivencia del poble tibeta: l'amenaca xinesa que cada vegada amb mes insistencia esta presionant l'India per modificar les fronteres i gestionar aquest darrer refugi i el canvi climatic que esta buidant les geleres i preocupa el sector turistic.
Aquesta mateixa tarda hem arribat a Leh, la capital del Ladakh. Estem contents, de fet hem assolit l'objectiu que ens vam proposar al sortir de Barcelona. Per arrodonir-ho dema mateix tramitarem el permis per escalar el Khardung La (5600m) ates que es troba situat en una zona propera a la frontera amb al pakistan i per tant una zona calenta.

17 d’agost 2009

LA VALL DE SPITI

Som a Kaza, la poblacio mes important de la vall de Spiti, area d'influencia budista al bell mig de l'Himalaia indi. Tot just ara comencem a disfrutar del viatge una vegada hem acostumat el cos a les exigencies fisiques de la ruta i sobretot a l'alcada. Ara mateix ens trobem a 3700 metres en una jornada de descans que hem aprofitat per visitar el monestir de Ki, el mes impresionant de la zona. A diferencia del Tibet xines aqui es respira una atmosfera de tolerancia on conviuen diferentes cultures en harmonia. Sihks, indus, budistes i d'altres comparteixen espai sense mes problemes, si be es veritat que mes al nordoest, cap al Catxemir, els musulmans representen una amenaca real. El cami es senzill amb l'excepcio de les esllavissades per les zones mes encanyonades del riu Sutlej que afortunadament hem deixat enrera. Mes endavant, d'aqui a un parell de jornades, coincidint amb ports de 4500m, algun cicloturista amb qui hem coincidit ens comenta que la pista es impracticable i que cal prendre un camio per superar aquest tram. Ja veurem...

12 d’agost 2009

LA VALL DE KINNAUR

Per fi som a Rekong Peo, punt d'inici de la nostra ruta. Arribar fins aqui ha resultat estressant, primer per la calor asfixiant de Delhi i els problemes amb les alforges de la Montse, finalment resolts. Seguidament un viatge nocturn en bus de 9 hores fins a la capital de l'estat de Himachal Pradesh, Shimla, i per acabar hem empalmat llogant un taxi (el fet de col.locar les bicis al sostre mereix un capitol apart) i continuant durant 8 hores mes fins arribar a Rekong Peo. Ahir ho veiem tot negre, fruit dels nervis de vigilar constantment les bicis i de no haver dormit, pero avui ja descansats es una altra cosa. Som a 2300 metres d'alcada i per comencar a aclimatar-nos hem pujat poc a poc a un monestir budista emplacat 200 m mes amunt. El paisatge, alpi i molt tancat, te com a eix vertebrador el riu Sutlej. Darrerament s'esta explotant mitjancant la construccio de preses hidroelectriques que dit sigui de pas ens omple el cami de pols. Coronant la vall es troba el Kinner Kailash que amb els seus 6050m no s'ha de confondre amb el seu homoleg xines i objecte de peregrinacio de diverses religions. Ens comencem a situar i a assimilar que som al Tibet tot i que en aquest poblet encara domina la cultura hindu. Aixi doncs un cop tramitar "L'Inner Line Permit", un permis especial per transitar les valls de Kinnaur i Spiti ates la seva proximitat a la frontera xinesa, dema ens disposem a pedalar.

09 d’agost 2009

WELCOME TO DELHI

Ja som a Delhi. Fa 1 dia que no dormim i encara estem afectats pel vol i sobretot per la calor, una maxima de 38 graus que s'accentua per la xafugor, es desesperant. Estem somiant escapar a les muntanyes pero desgraciadament haurem d'esperar com a minim 1 dia extra ja que es el temps que British Airways assegura que trigara a recuperar les alforges de la Montse, que sembla que s'han quedat a Londres. Afortunadament la resta de l'equipatge i en especial les bicicletes han arribat perfectes. Pel que fa a la capital les primeres impressions son contradictories. Delhi esta avancant cap al segle XXI de manera decidida, actualment ja compta amb metro (3 linies en actiu) i les obres no s'aturen. En concret l'any vinent la xarxa s'ampliara fins a l'aeroport. Tot aixo, quan vam visitar la ciutat fa tan sols 10 anys, era impensable. Pero malauradament persisteixen les desigualtats socials i amb les reserves que mereix una valoracio de poques hores m'atreviria a dir que hi ha mes gent malvivint pel carrer que aleshores. Tambe ens ha cridat l'atencio la psicosi desfermada per la grip A, controls amb personal sanitari a l'aeroport i mascaretes per tota la ciutat, sembla que de cop i volta no existeixi cap altra urgencia sanitaria. Per acabar-ho d'adobar, la gent ens comenta la preocupacio per l'absencia dels monsons, que son tan necessaris per aquesta societat i que no han arribat a la capital amb la intensitat acostumada. Estic rellegint aquestes linies i me n'adono que no estic sent molt positiu, segur que dema, quan hagi dormit, ho veure tot amb altres ulls.

27 de juliol 2009

PEDALANT PER LA "HINDUSTAN-TIBET ROAD"

De nou ens posem en marxa. Aquest cop ens dirigim a la vessant índia de l'Himàlaia, un racó del Tibet injustament oblidat. Pretenem recórrer les valls de Kinnaur i Spiti per enllaçar amb la "Hindustan-Tibet road" fins assolir Leh, capital de l'antic regne del Laddak. Si les forces ens acompanyen escalarem el Khardung La, considerat com el coll ciclable més alt del món (5602m) i que en principi suposaria la fi del nostre recorregut.
Es tracta d'una ruta d'uns 1200 Km que parteix des de Shimla (o probablement Rekong Peo per evitar al màxim les darreres pluges monsóniques) i que poc a poc s'endinsa al bell mig de l'Himàlaia travessant ports de més de 5000 metres.
Desgraciadament la situació política aconsella no anar més enllà de Leh, per la qual cosa deixarem la visita de Catxemira per millor ocasió...

01 d’agost 2008

BISHKEK: PUNT FINAL

Per fi som a Bishkek, capital del Kyrgystan i punt final del nostre viatge. Des d'Osh fins aqui han estat 6 dures jornades on hem acusat el cansament dels trams anteriors. A mes, el fet que s'anessin repetint els atacs de gossos ha estat definitiu per acabar plegant a uns 150 Km de Bishkek. En efecte, farts d'haver d'esquivar les escomeses dels animals hem optat per aturar un cotxe i carregar les bicicletes.
I ha estat una pena ja que si be el paisatge de la primera part d'aquest trajecte es bastant monoton, dominat per les preses del llac Kara-Kol i constant pujades i baixades, al moment de plegar ens trobavem en un indret d'alta muntanya, enmig de verdes pastures on no faltaven els genets que se'ns acostaven al vespre quan montavem la tenda per acampar i ens observaven encuriosits mentre els seus ramats de cavalls es dirigien a les iurtes. En definitiva, un paisatge per somiar.
La conduccio, pero, es temeraria; sense anar mes lluny ahir mateix vam retrobar un vell conegut, en Jeremy, un nordamerica amb qui vam coincidir fara uns 8 mesos al Tibet i que justament fa un parell de setmanes, seguint la nostra mateixa ruta, fa ser arrollat per un cotxe. Afortunadament nomes ha hagut de canviar la bicicleta, pero ell esta sa i estalvi. La mala conduccio, moltes vegades deguda a l'alcohol, juntament amb els atacs referits dels gossos (tots els ciclistes que hem trobat han sofert alguna mossegada, ja sigui a les seves propies carns o a les alforges) fan que s'hagi de valorar molt i molt be el fet de pedalejar per aquest bell pais.
D'aquesta manera posem punt i final a aquest tram de la ruta de la seda. Per nosaltres ha estat el viatge mes dur i exigent de tots els que hem fet en bicicleta.
Igualment ha estat el viatge mes enriquidor doncs no esperavem que el centre d'Asia amagues tantes sorpreses i contradiccions. Punt de trobada de diferents races i cultures, barreja de pobles que forcosament es veuen obligats a conviure mentre tracten de deixar enrere el passat recent i busquen la propia identitat. L'imperi sovietic encara es molt present en la realitat quotidiana. Tothom se'ns adreca en rus i pels carrers son ben presents els simbols de l'antic regim que mes d'un enyora. Mentrestant les diferents tensions propies de la zona amenacen amb desestabilitzar aquestes noves nacions, fins a l'extrem que paisos com Kyrgystan corren el risc de veure's partits en 2, un sud islamic sota la influencia dels moviments seccesionistes radicals i un nord mes orientat cap a l'orbita occidental.
El mateix es podria dir del Tajikista, on ja a mitjans dels 90 guerrillers islamistes van ocupar la capital i van iniciar una sagnant guerra civil que fa que actualment bona part de la poblacio miri amb recel l'Afganistan.
I, per suposat, tot sota l'atenta mirada del germa xines que de manera interessada desenvolupa les infraestructures de tots aquests paisos amb el punt de mira posat en una proxima obertura dels mercats als seus productes.
Afortunadament, pero, els valors que tradicionalment sempre han estat presents en la ruta de la seda encara es conserven. L'hospitalitat, espressada en diferents idiomes, se'ns manifesta constantment i l'acollida sempre es reconfortant. L'entorn, certament, es dur i inhospit pero la bellesa dels paisatges justifica l'esforc invertit en la seva aproximacio.
En definitiva, un viatge per no oblidar que ens ha aportat nous elements per poder entendre una mica mes aquest mon nostre tan complicat.
Una vegada mes gracies a tots/totes els que ens heu acompanyat. Si algu es decidis a transitar els mateixos camins i pensa que li podem facilitar alguna informacio indico el meu email.
Fins la propera
Francesc Sabater Corral