LA VALL DEL WAKHAN

Finalment ens hem decidit per transitar la vall del Wakhan, un passadis natural compartit pel Tajikistan i l'Afganistan.

Les vistes son espectaculars, amb els cims nevats de la serralada del Hindu Kush de rerafons. Ha coincidit que dissabte se celebra un mercat a la zona fronterera on coincideixen afganesos amb tajikos. Nosaltres hi hem pogut assistir gracies a l'ajut d'una senyora de la fundacio Aga Khan que representa una de les branques de l'Islam, els ismaelites, forca implantada en aquestes terres i que ofereix ajut desinteressat a tot aquell que ho necessiti, a mes d'implantar programes de desenvolupament social.

El mercat se celebra en una illa "terra de ningu" enmig del riu Pyanj. A la nostra banda els policies ens retenen els passaports i ens permeten el pas fins arribar al tancat a l'aire lliure on te lloc el mercat. Observem que els venedors tajikos ja fa estona que s'han instal.lat, pero hi falten els afganesos. Mirant a la banda dreta del riu divisem una llarga cua d'afganesos a l'espera que les seves autoritats permetin el pas. De cop i volta, coincidint amb l'aixecament de barreres, comencen les corredisses, homes carregats amb enormes farcells que doblegats pel pes de les seves carregues s'afanyen a prendre possessio dels millors emplacaments a la zona que tenen assiganda (tajikos a l'esquerra, afganesos a la dreta). Pero hi ha una cosa que crida l'atencio: no hi ha dones!! La nostra acompanyant ens explica que les afganeses no tenen acces al mercat i a mes ens recorda que conve no fer fotos ja que no tots els afganesos les accepten de grat.

D'aquesta manera assistim a l'espectacle del mercat: catifes afganeses i productes manufacturats canvien de mans amb rapidesa mentre totes dues parts s'entenen en farsi, la llengua que comparteixen juntament amb els iranians.

Jo, per la meva part, seguint la meva deria col.leccionista intento aconseguir unes monedes el que em costa mes del que m'imaginava, pero finalment m'ensurto.

Proseguim la nostra ruta per la vall gaudint de les vistes a la nostra dreta. Acampem quan conve i ens allotgem en homestays quan podem. En una d'aquestes cases comprovem com l'aigua de consum l'agafen directament del riu...que baixa color marro xocolata. Buff, sort que portem filtre. Tot i aixi a cada litre l'hem de desmontar i netejar a fons ja que la sorra de l'aigua ens col.lapsa el mecanisme.

La pista que remonta la vall fins a connectar amb la Pamir Highway, des de la poblacio de Langar fins a la carretera, es la ruta mes dura que haguem fet mai. Son 101 Km desastrosos, molt i molt durs, que ens minen la moral i ens fan desitjar no haver-nos ficat per aquestes terres. De fet no sabem de ningu que hagi pedalejat aquesta via en el nostre sentit (si en sentit contrari), on el desnivell es maxim. Passem dels 2900m de Langar fins als 4344m del Khargush Pass, pero el de menys es l'alcada. El problema es que la pista esta en molt mal estat, hi ha molts bancs de sorra on cal arrossegar les bicicletes i a mes pel cami no hi ha res, tan sols un puesto militar a mig cami. De fet inclus decidim que si passa un transport l'agafarem pero durant els 2 dies que triguem en remontar aquesta pista comprovem que la mitja de 4x4 o similars al dia es de 2-4 vehicles, i evidentment aquests ja van plens...

Per acabar-ho d'adobar, quan estem a punt d'acampar ens comencen a picar de manera insistent mosquits (que ningu digui que per sota dels 3000 no n'hi ha)

Aixo si, tenim la satisfaccio de contemplar un grup de camells bactrians, d'aquells que segles enrera formaven part de les caravanes que transportaven tota mena de productes per la ruta de la seda i que encara avui en dia es fan servir pel transport de mercaderies a la vessant afganesa