DUSHANBE

Som a la capital del Tajikistan. Dificil resumir tantes vivencies en tants pocs dies. La veritat es que des que vam entrar en aquest pais anem de sorpresa en sorpresa.

Comencant per la frontera, que mes que una frontera allo semblava un area de servei abandonada. Cap turista, el policia ens entrega un full de declaracio de bens...en rus. Amablement "s'ofereix" a omplir-lo a canvi de 5 $, ens hi neguem. Passats uns instants el senyor cedeix i ens dona la benvinguda al pais.

Els primers quilometres es fan agradables, tot va perfecte fins a que un espavilat comenca a fer cabrioles amb la seva bici davant meu i finalment aconsegueix que xoquem. La meva ronyonera salta pels aires, el xaval va per terra, m'emprenyo com una mona i li dic de tot, sort que els danys han estat minims.

Seguim endavant i a la primera poblacio demanem un espai per plantar la tenda. Per la nostra sorpresa resulta que a la planta de dalt de la casa se celebra un casament, total que tots convidats cap amunt. A l'entrar primer saludem els ancians respectables que a modus de passadis van examinant un a un els convidats. Seguidament ens seuen a taula, evidentment amb els homes (la Montse entra en el lot), les dones seuen a la banda contraria. Sense parlar una paraula de tadjiko comencem a intimar amb els nostres veins. Que si Espanya guanyara l'Eurocopa, que si no, i vinga a brindar amb Vodka i Conyac. Per ojo, no es beu un xupito i punt, no, cada cop que a algu se li acut brindar es fa en tasses reglamentaries i cal buidar tot el contingut. Aviat queda clar que la Montse i jo som molts rarets ja que tot just ens mullem els llavis. Aixo si, quan deixes la tassa de seguida et passen un tall de sindria, com si aixo minimitzes la turca que acabes agafant...

Seguim endavant i al vespre dormim en una "Chaikhana" que es com se'n diuen les cases de te a les vores del cami. Cap a mitjanit, tenint en compte que la calor no em deixa dormir, m'aixeco i m'acosto a la gasolinera del davant per seguir la final de l'Eurocopa. Evidentment en aquesta poblacio ja tothom sap d'on som i nomes veure'm arribar en fan passar dins de la garita. Aquesta es la part positiva, la negativa la trobarem l'endema quan comencem a gratar les incontables picades de puces que hem arreplegat.

El dia seguent ens sorpren amb milers de xinesos treballant a la carretera, sembla ser que el pais vei s'ha decidit per donar un cop de ma a les malmeses infraestructures locals i estan creant carreteres que bona falta que fan. Ens recorda molt la situacio que van viure fa uns mesos al Tibet, els mateixos sistemes de treball. Arriba un moment en que ens comenten que podem estalviar un dia de cami prenent el tunel que tot just estan obrint al pas. Mare meva, no ens ho esperavem. Son 4'9 Km de tunel en obres, sense cap sistema de ventilacio (i jo diria que de seguretat) amb tot de brigades i vehicles treballant al seu interior i fuites d'aigua que arriben pels genolls. Afortunadament el bon seny dels treballadors ens impedeixen de pedalejar pel seu interior i fan parar al primer camio que passa per alla (transport de sorra), fent-nos pujar amb tot l'equipatge adalt de tot. Se'm fa dificil descriure les sensacions viscudes dins del tunel, nomes referire que ha estat una sort no passar amb les bicis, sincerament no se com haguessim acabat...

Seguim endavant i quan arriba l'hora de dormir demanem permis per acampar a un senyor d'aquells que sembla sortit de qualsevol capitol de les mil i una nits: barba blanca fins al pit, aspecte venerable, i com no podia ser d'altre manera extremadament hospitalari. Dormim al seu costat acceptant el seu menjar (sopar i esmorzar) acompanyats puntualment amb les seves pregaries a Al.la.

La seguent etapa ens acosta a la capital, a Dushanbe: grans avingudes de l'epoca sovietica amb arbres a banda i banda i 36 graus de temperatura, aixo no hi ha qui ho aguanti. Pels seus carrers observem la rica barreja de poblacio, tadjikos amb kirguisos, russos i algun turista accidental que es poden comptar amb els dits de les mans. Malauradament fan aparicio les primeres diarrees, sera questio de descansar un parell de dies...