MURGAB

Arribem a Murgab amb la sensacio d'haver superat el tram mes dur del viatge. Murgab, juntament amb la capital, Dushanbe, i Khorog, es un dels tres punts mes turistics del pais. Ara be, quedem una mica parats quan mirem el llibre d'anotacions de la homestay on ens allotgem: cap turista els darrers 20 dies i tan sols 10 entrades els darrers anys.

La veritat es que no hi ha gaire cosa a fer a Murgab. L'unic al.licient es el bazar que amb prou feines ven els productes mes basics i poca cosa mes. Aixo si, nosaltres ens hem buscat entreteniment, una visita a "l'hospital" per a que facin una ullada a la mossegada de gos que ha patit la Montse. I es que tractant d'orientar-nos pels carrerons un gos desaforat es cola sota una porta i li clava dentellada a la cama. Afortunadament tenia posada la vacuna de la rabia ja que en aquest hospital no hi ha de res i el poc instrumental que veiem no ofereix les minimes garanties sanitaries. Aixo si, ens asseguren que a Murgab no hi ha rabia (???)

Seguidament emprenem la ruta pel darrer tram de la Pamir Highway per terres del Tajikistan. Poc ens podiem esperar que el vent se'ns giraria en contra i no ens abandonaria fins al Kirguistan. Ens crida l'atencio la tanca de filferro punxagut que va reseguint la carretera, marcant la frontera amb la Xina. Son quilometres i quilometres d'una nova muralla forca intimidatoria que impresiona per la seva contundencia.

El coll mes alt d'aquest viatge es troba a 4655 metres, l'Ak-Baital Pass. Quan ja estic pensant que l'altimetre se m'ha espatllat, darrera una corba, miro amunt i trobo una inclinacio brutal als 3 darrers quilometres. El pendent es tan pronunciat, sempre amb vent en contra, que no tinc mes remei que baixar de la bici i arrossegar-la mentre maleeixo el coll. A l'altra banda l'asfalt ha desaparegut pero afortunadament tot es baixada.

Despres d'una nit d'acampada marcada per l'insomni i el mal d'alcada (dormim a 4250 metres) ens disposem a recorrer la darrera etapa pel pais. Com no podia ser d'una altra manera, frenats pel vent, ens dirigim a la frontera. Aquesta esta situada a la base d'un nou coll (i ja van...) i la policia, a falta d'un entreteniment millor, ens revisa totes les bosses. A nosaltres ja ens va be, aixi ens prenem una horeta de descans.

Superats els tramits duaners ens deixem caure pel pendent, ara ja en terres kirguises. Les diferencies son espectaculars: de cop i volta canvia la tonalitat del terreny. Deixem enrera l'aridesa i el color marro del Tajikistan i ens endinsem dins d'un mon verd i humit (si, trobem les primeres tempestes en 1 mes). Sentim les marmotes que xiulen al nostre pas i veiem els primers cavalls a l'hora que les nombroses aligues ens passen fregant el cap. Sembla mentida que en tants pocs Km pugui haver un canvi tan radical. Finalment i despres de molt pedalar assolim la primera poblacio kirguisa, Sary Tash, estrategicament situada a mig cami entre la Xina (a 80 Km) i el Tajikistan, i refugi, segons apunten les males llengues, dels traficants d'opi. Nosaltres, pero, l'unic que constatem son els comvois de camions xinesos que es dirigeixen cap al seu pais a traves de l'Iresham Pass.