21 de novembre 2016

OEST DELS ESTATS UNITS AMB BICICLETA


 
 
 
 
Aterrem a Portland, Oregon, sota un sol de justícia i aviat comencem a entendre el perquè, any rere any, Portland encapçala el llistat de ciutats bike-friendly a nivell nacional: al mateix aeroport, seguint les indicacions de ciclistes voluntaris, trobem  un espai habilitat amb eines per muntar les bicicletes, inflar les rodes... així com un punt on reciclar les caixes de cartró que duem des de Barcelona.
A la sortida, un carril-bici esquiva el trànsit i ens mena cap al centre de la ciutat, acompanyats de diversos ciclistes que diàriament es desplacen en aquest mitja de transport. Fa molta calor, el termòmetre marca 34ºC, i a sobre fa 30 hores que no dormim. Recorrem com podem 11 quilòmetres fins al nostre hotel i al vespre visitem el centre de la ciutat.








La nostra idea és pedalejar un tram de la ruta Sierra Cascades que té el seu inici a Seattle i finalitza a la frontera mexicana, recorrent l’oest dels USA tot travessant els estats de Washington, Oregon i California. Aquest itinerari segueix les indicacions proposades per Adventure Cycling Association, prestigiosa organització nord-americana que edita mapes per descobrir els Estats Units damunt de la bicicleta.



















Iniciem el nostre recorregut pedalejant el marge dret del riu Columbia. Aquesta via fluvial, que delimita els estats d’Oregon i Washington, constitueix el 4º riu més cabalós del país i recull les aigües abocades per espectaculars cascades que atrauen gran quantitat de turistes, entre les que destaca la Multnomah falls, l’espai natural més visitat d’Oregon.











Nosaltres pedalegem entremig de gorges i cascades seguint les indicacions de l’Historic Columbia River Highway que, amb molt d’encert, esquiva autovies ocupades per camions enormes i trens de dimensions quilomètriques i ens condueix per indrets de gran bellesa fins a la població de Cascade Locks, punt on enllacem amb la ruta oficial de Sierra Cascades que baixa des de Seattle; continuem endavant sempre acompanyats del riu fins a Hood River i aquí tombem cap a la dreta, cap al sud, encarant l’imponent Mount Hood. A Hood River entrem dins d’un supermercat Wallmarkt per avituallar-nos i ens sorprenem en sentir parlar castellà a diverses persones, clients i empleats. Una senyora de l’estat de Guerrero (Mèxic) m’explica que ens trobem en una zona agrícola molt fèrtil i que tant ella com nombrosos compatriotes porten més de 30 anys treballant al país, sobretot “a la huerta”.






Aviat, en contemplar el paisatge, comencem a lligar caps: som al bell mig d’una zona volcànica,la “Cascade Volcanic Range”, i les successives erupcions de volcans com el Mt Rainier o el Mt Hood, han creat un sòl ric en sediments que permet el conreu  de préssecs, pomes, albercocs...



Escalem el primer coll d’una llarga llista que sumarà uns 25000 metres positius de desnivell a l’acabament del nostre viatge.  Superem el Bennet Pass (1423m) i acampem a la base del Mt Hood que, tot i trobar-nos a les darreries de l’estiu, encara llueix diverses plaques de neu als seus contraforts. El càmping és força bàsic, com tants altres al llarg del país, i les parcel·les es troben disseminades dins d’un bosc d’arbres immensos; compta amb aigua potable, un espai on encendre foc i casetes de fusta amb vàter sense piques ni dutxes.


Els següents dies pedalegem travessant boscos molt densos de pins que ens criden l’atenció per la seva alçada, molt superior als que tenim a casa nostra. Els escassos vehicles que trobem són camions carregats amb troncs enormes i alguna caravana ocasional que aprofita els darrers dies del període estiuenc.




Seguim escalant colls, ara el Santiam Pass (1468m) i pedalejant entremig de cràters i volcans tan espectaculars com el Mt Washington i els Three Sisters. Pel camí, observem els cadàvers de més d’un cérvol atropellat als marges de l’asfalt.











Des de Bend, una agradable localitat situada al mig d’Oregon i que compta amb tota mena de serveis, ens disposem a seguir la ruta d’Oregon Scenic Byway. Som a la zona de Cascade Lakes i es tracta possiblement un dels trams més bells de tot el recorregut.  Iniciem l’etapa amb una pujada suau però constant de 34 Km fins a la base del volcà Mt Bachelor. A continuació se’ns obre un paisatge increïble esquitxat de multitud de llacs que reflecteixen la imatge dels cims parcialment nevats que coronen la zona, ric en fauna com l’àliga calba, cérvols, etc.... Acampem a la vora del Crescent Lake en un campground molt bàsic.
















L’endemà encarem l’ascensió al Windigo Pass (1773m) pedalejant 22 Km per una pista en bon estat on coincidim amb algun caçador que recorda  Rambo, amb el rostre pintat de negre, la indumentària caqui i un ganivet a la cintura. La baixada, de 12 Km, ens mena de nou a l’asfalt fins a la zona del Diamond Lake, on aprofitem l’existència d’un parell  de lodges pròxims al càmping per fer un dinar en condicions.










La pujada al Crater Lake National Park és dura i travessa antigues colades, restes d’anteriors erupcions que han configurat un paisatge erm i desolat. Som a uns 2000 metres d’alçada i al·lucinem amb l’espectacularitat de l’indret: un crater de 53 Km de perímetre inundat per un llac interior d’un blau immaculat. Ens aturem en tots i cadascú dels nombrosos  aparcaments per prendre fotos, no podem vèncer la temptació, el fons del llac ens atrapa amb el seu magnetisme. Cal, però, fer un pensament i continuar l’etapa, ara de baixada, fins a Union Creek, un marcat descens d’uns 900 metres que travessa boscos inacabables.











Recollim la tenda i prosseguim el nostre itinerari per uns espais força despoblats on només la presència d’algun nucli habitat com Prospect o Butte Falls ens permet avituallar-nos. El terreny, ondulant, ens mena fins al Willow Lake, just a la base del volcà Mt McLoughlin , un altre dels volcans integrants de la “Cascade Volcanic Range”. L’endemà continuem amb l’ascensió fins a coronar un desnivell de 1700 metres al llarg de 49 Km per una carretera perfectament asfaltada (com la majoria de carreteres que trobem) però amb marcats pendents que ens tiren enrere. En un descans provem el funcionament de l’esprai de pebre anti-óssos que hem adquirit en una botiga d’esports de Portland i que, asseguren, és necessari per poder travessar amb certes garanties els territoris que vindran a continuació. Un marcadíssim descens de 21 Km condueix a Ashland, la darrera població de l’estat d’Oregon. Constatem el canvi radical de l’entorn, com queden enrere tota la verdor i exuberància del paisatge dels dies anteriors per donar pas a un ambient més àrid i calorós propis de la veïna California.







Canviem d’estat però continuem pedalejant enmig de volcans. Entre el Mt Shasta i el Mt Lassen, ambdós d’origen volcànic, trobem unes precioses cascades, les Burney Falls, que el president Roosevelt va catalogar com “la vuitena meravella del món” i que justifiquen una aturada al càmping annex.


A Weed coneixem l’Alfredo, un mexicà nacionalitat nord-americà que llueix una gorra de veterà del Vietnam. En explica com va arribar al país al 1963 i com de seguida va rebre la carta per allistar-se  per un any. Diu que el reclutament comportava importants avantatges: obtenció de la nacionalitat, deduccions fiscals, reconeixement social, descomptes en diversos serveis...També comenta els traumes que li han quedat d’aquella època i que de certs episodis prefereix no parlar-ne.


L’ascensió al Lassen Volcanic  National  Park  resulta dura, potser perquè està situada al final de l’etapa. La bellesa d’aquest espai, però, compensa l’esforç. El parc ens ofereix racons extraordinaris com Manzanita Lake, Helen Lake o les fumaroles de Bumpass Hell, una àrea amb marcada activitat geotèrmica. A la zona d’acampada trobem, una nit més, caminants que segueixen la ruta de “Pacific Crest Trail”, un recorregut de llarga distància que connecta Mèxic amb Canadà i que coincideix en gran part amb el nostre itinerari.


Continuem el nostre periple i arribem a Tahoe Lake, una enorme massa d’aigua dolça que constitueix el llac alpí més gran dels USA i  que separa els estats de Nevada i California. Just abans d’arribar a la població de South Lake Tahoe divisem Emerald Bay, un entrant del llac que evoca els fiords escandinaus i que inclús compta amb una fortalesa anomenada Vikingsholm.



Seguidament ens dirigim cap al Yosemite National Park però pel camí hem de superar alguns dels colls més exigents de tota la travessa: el Luther Pass (2359m), el Monitor Pass (2534m), el Devils Gate Pass (2292m), el Comwey Pass (2483m)  i, finalment, el Tioga Pass (3031m), punt d’entrada al parc. Entremig , just a la base d’aquest darrer coll, s’hi troba l’impressionant Mono Lake, un llac salat  enmig d’una vasta extensió de terreny àrid amb curioses formacions geològiques a les seves ribes.

Al vespre, mentre muntem la tenda, una dona surt d’una autocaravana i s’acosta a la nostra parcel·la; comenta que ens ha vist pel camí i que ha pensat que tindríem gana, oferint-nos un bol amb amanida freda de patata, tot un detall!






Lee Vining és la població situada a la vora del Mono Lake i punt d’inici del Tioga Pass. La pujada, de 964 metres de desnivell, es fa al llarg de 19 Km i culmina a la caseta d’entrada al parc. Aquest és sens dubte el parc més transitat de tots els que visitarem i, a sobre, el nostre pas coincideix amb cap de setmana, el que explica la inacabable processó de vehicles que ens acompanyen. Acampem a la zona alta del parc i aprofitem per visitar les nostres primeres sequoies gegants al bosc de Tuolumne abans de submergir-nos dins les zones més populars del  parc, el Yosemite Valley.





La zona d'acampada, com gairebé tots els càmpings de California, està infestada per una plaga de rossegadors que s'anomenen Chipmunk o esquirol ratllat que aprofiten el més mínim descuit per endur-se el menjar.



Una vegada fetes les fotos obligades al Capitan i al Half Dome, i després de passar la nit en un dels càmpings estatals que afortunadament reserven places als visitants que accedeixen al parc en bicicleta o a peu (si no fos així seria impossible pernoctar ja que les reserves estan esgotades des de fa mesos), abandonem el parc en direcció Wawona. Acampem a la vora del Bass Lake i, a mitja nit, ens desperta el soroll d’una autocaravana que intenta foragitar uns óssos que s’han acostat més del compte a la seva parcel·la. Nosaltres, com cada nit, tanquem el menjar dins les caixes anti-óssos presents a tots els càmpings on consta la presència d’aquest plantígrad.



La ruta discorre pel Pine Flat Lake, un dels espais on més es nota la sequera que està patint California. A tots els càmpings trobem rètols recordant la gravetat de la situació i instant els campistes a estalviar aigua. En un d’aquests càmpings, just a l’entrada dels serveis higiènics, observo una enorme taràntula negra i peluda que s’encongeix dins d’un forat...






Seguidament tornen les rampes per tal d’accedir al nostre objectiu, el Sequoia & Kings  Canyon National Park. L’etapa, íntegrament de pujada, s’inicia als 497m d’alçada i conclou als 1980m. A mig camí, uns operaris que estan talant arbres infestats per una plaga d’escarabats ens obliguen a creuar la zona dins d’un 4 X 4 durant aproximadament 2 Km per tal d’evitar possible accidents.




Pedalegem enmig de boscos de sequoies gegants entre les que destaca el famós “General Sherman”, que amb els seus 83 metres d’alçada està considerat l’ésser vivent amb major quantitat de biomassa de la Terra. I, quan ja ens pensàvem que abandonaríem la zona de parcs sense veure cap ós, descobrim en una explanada del bosc una femella amb 2 cadells passejant tranquil·lament, aliens a l’expectació que  generen entre la munió de turistes que s’hi aboquen a la recerca d’una foto.




Abandonem les alçades en un vertiginós descens d’uns 2000 metres de desnivell  que travessa en la seva part superior espectaculars boscos de sequoies fins a la conca de California, regió agrícola per excel·lència  coneguda com a Central Valley. En aquest punt optem per variar els nostres plans i dirigir-nos cap a San Francisco, creuant en diagonal el centre de l’estat.


La ruta ens du a conèixer una vessant de California que habitualment resta ignorada pel turisme. Terreny pla i eixut oportunament regat que possibilita l’existència d’enormes plantacions de tarongers, cotó, oliveres, magranes, etc...100% agrícola amb mà d’obra llatina, bàsicament mexicans que en alguna població representen la majoria del cens. Pedalegem a través de Fresno, Los Banos...devorant quilòmetres a través d’una vasta extensió de terreny, i dormim en motels a peu de carretera.



Des de Los Banos escalem una perillosa carretera, gairebé sense carril lateral que ens separi dels enormes camions que es dirigeixen cap a San Francisco, durant més de 20 Km i a uns 36ºC de temperatura. Creuem la serralada prelitoral i assolim un discret altiplà on s’hi multipliquen les explotacions agràries. D’aquesta manera arribem a l’estació de transport públic de Gilroy, on carreguem les bicicletes a la plataforma davantera d’un autobús, evitant així la conflictiva entrada a San Francisco.







A San Francisco romandrem 4 dies durant els quals descobrirem els seus carrers costeruts, pedalejarem per sobre del famós Golden Gate fins a Sausalito i recorrerem a peu els seus racons més populars: Chinatown, Russian Hill, etc...És una ciutat agradable que ens sorprèn  per l’elevada densitat de homeless al centre de la població,  així com la presència massiva de mà d’obra llatina. Una altra curiositat és que, sent  la fase final de les eleccions presidencials, pensàvem que trobaríem els carrers inundats de propaganda però la realitat és que gairebé no detectem indicis de la campanya electoral.









Un matí, mentre pedalegem pels carrers de la ciutat a la recerca de l’oficina de correus USPS per recollir els nous mapes amb la ruta fins a Los Angeles, ingressem per error a l’autopista.  De cop i volta, quan tot just hem recorregut 20 metres de la rampa d’accés, sentim udolar unes sirenes al nostre darrere i seguidament dos policies amb les seves intimidants Harley-Davidson ens envolten enmig de crits: “What are you doing?” Afortunadament aviat es resol el malentès i tot queda en un ensurt...












Des de San Francisco recorrem la costa central californiana en direcció Los Angeles amb la companyia de  l’oceà Pacífic sempre a la nostra dreta. Els paisatges són increïbles, badies i platges de sorra blanca s’alternen amb penya-segats i balconades naturals que conviden a la contemplació. Al llarg d’una setmana gaudim de postes de sol  idíl·liques així com d’un clima ideal per la pràctica del ciclisme.

















Destaca el tram de Big Sur , que és la porció de costa compresa entre El Carmel i San Simeon.  Aquesta regió era una de les zones més aïllades i remotes de l’estat i no va ser fins al 1937 quan, gràcies a la construcció d’una carretera que va comptar amb l’aportació de presoners condemnats a treballs forçats, es va començar a obrir al món. Actualment, La Highway 1 travessa parcs com el Pfeiffer Big Sur State Park i  al llarg del seu recorregut  espectaculars viaductes permeten superar la difícil orografia. Aquesta via és transitada per luxosos vehicles esportius com els omnipresents Chevrolet Corvette  que evoquen el glamour de la Côte d’Azur francesa...








També creuem poblacions històriques com Santa Cruz o Monterey tot i que les restes colonials són més aviat discretes. Pel camí és possible observar fauna local com elefants i corbs marins, dofins, colibrís...inclús el còndor sobrevola les escarpades roques de Big Sur.




 


































Precisament a Monterey coincidim amb un matrimoni quàquer que crida l’atenció per la seva manera de vestir: ell de forma rigorosa, amb armilla i pantalons foscos i camisa  blanca, i ella amb vestits folgats, capa i un graciós capell. Ens comenten que viuen a la costa est i que estan fent turisme per California, si bé confessen que enyoren la verdor de la seva terra. També ens expliquen com els seus ancestres van arribar a les costes nord-americanes provinents d’Holanda, fugint de les persecucions religioses del segle XVII.



Una mica més avall, a l’alçada de San Luis Obispo, la ruta es desvia transitòriament cap a l’interior i de nou observem explotacions agràries i collita de maduixes, carxofes, carbasses.... Ens crida l’atenció la presència de nombrosos rètols a la recerca de mà d’obra escrits en castellà “Se buscan piscadores”. La proximitat de Mèxic es fa evident en la nombrosa oferta gastronòmica, “Taquerias” que anuncien burritos, tamales, enchiladas...


















Aviat observem com el trànsit s’incrementa a mesura que ens apropem a Los Angeles. Les poblacions es multipliquen: Oxnard, Santa Barbara, Carpinteria, Ventura...La ruta que seguim esquiva sempre que pot les principals artèries i ens mena per carrils-bici agradables que permeten contemplar surfistes intentant difícils piruetes.


Continuem pedalejant per una zona molt bella d’alt valor ecològic, el Point Mugu, i que al ser diumenge registra un escàs trànsit de vehicles. Des de la bicicleta contemplem l’anada i vinguda de dofins, alguna llúdriga i el vol de pelicans. Seguidament creuem Malibú i, finalment assolim  les platges de Santa Monica, a uns 45  minuts en bus del centre de Los Angeles.



L’endemà, a l’hora d’esmorzar, compartim taula amb la senyora Norma, natural d’El Salvador i que, com gairebé tothom aquí, es troba en situació irregular. Ens explica una història sòrdida sobre com va aconseguir entrar al país: contacte amb màfies, transport per diversos països d’Amèrica Central a bord de “La Bèstia”, tren tristament famós pels drames que se succeeixen al seu interior, suborn de policies de frontera, travessa nedant de rius i finalment trasllat, ja dins del territori nord-americà, d’immigrants apilonats en el fons d’una furgoneta durant hores inacabables mentre el “coyote” demana silenci... Sembla que la senyora Norma fa temps que ha vessat totes les llàgrimes.




Recorrem els carrers de Los Angeles a la recerca de caixes de cartró pel transport de les bicicletes a Barcelona. Dormim en un motel situat a la vora d’una parada de metro per facilitar el trasllat de les caixes cedides amablement pel Manuel, encarregat de la botiga DTLA. Com sempre, la tasca de desmuntar, empaquetar i dur les bicicletes a l’aeroport resulta feixuga, però pensem que les experiències viscudes compensen l’esforç.





Francesc Sabater Corral

francescsabater@hotmail.com










ETAPA

INICI

FINAL

KM





1

Portland

CascadeLocks

69

2

CascadeLocks

Govermet Camp

113

3

Govermet Camp

Detroit

112

4

Detroit

Sisters

111

5

Sisters

Bend

46

6

Bend

CrescentLake J.

133

7

CrescentLake J.

DiamondLake

68

8

DiamondLake

Union Creek

74

9

Union Creek

Willow Lake

78

10

Willow Lake

Ashland

71

11

Ashland

Weed

122

12

Weed

LakeBritton

105

13

LakeBritton

Lassen Volcanic NP

71

14

Lassen Volcanic NP

ChildsMeadowsResort

65

15

ChildsMeadowsResort

Quincy

102

16

Quincy

Sierraville

84

17

Sierraville

SouthLakeTahoe

102

18

SouthLakeTahoe

Walker

104

19

Walker

Lee Vining

92

20

Lee Vining

Yosemite NP

76

21

Yosemite NP

Yosemite NP

56

22

Yosemite NP

BassLake

93

23

BassLake

Pine Flat Lake

92

24

Pine Flat Lake

SquawValley

29

25

SquawValley

GrantGroveVillage

50

26

GrantGroveVillage

ThreeRivers

92

27

ThreeRivers

Fresno

111

28

Fresno

Los Banos

120

29

Los Banos

Gilroy

84

30

San Francisco

HalfMoonBay

58

31

HalfMoonBay

Santa Cruz

83

32

Santa Cruz

Monterey

75

33

Monterey

PacificValley

108

34

PacificValley

San Luis Obispo

124

35

San Luis Obispo

Lompoc

99

36

Lompoc

Camping El Capitan

54

37

Camping El Capitan

Oxnard

106

38

Oxnard

Los Angeles

74

TOTAL



3306 Km