13 de novembre 2017

PORTUGAL AMB BICICLETA










PORTUGAL AMB BICICLETA

Ingressem dins  Portugal per Almeida, al nord-est del país.  Hem deixat el cotxe aparcat en un garatge de Ciudad Rodrigo (Salamanca) i des d’aquí ens disposem a recórrer aquest meravellós i encara desconegut país durant les següents 7 setmanes.




Pedalem per un terreny ondulat generosament regat pel riu Douro en el seu trajecte cap a l’Atlàntic. La carretera serpenteja enmig de terrasses sembrades amb infinitat de vinyes que es perden a l’horitzó, i que configuren una de les principals regions vinícoles del país.


A Vila Nova de Foz Coa visitem la “Canada do Inferno” i els seus gravats d’art rupestre descoberts als anys 80 i que constitueixen el jaciment a l’aire lliure més extens conegut fins a l’actualitat; es tracta de diferents representacions d’animals (cavalls, bòvids, cabres...) esculpits en pissarra i parcialment submergits (i amenaçats) per la construcció d’embasaments.



Continuem per la regió de Trás-os-Montes, una de les zones més despoblades del país. Ens sorprèn la gran quantitat de propietats deshabitades, llars abandonades pels seus habitants que a les darreres dècades han emigrat principalment a França i  Suïssa a la recerca d’un futur millor. Es calcula que als darrers anys la demografia local ha patit una disminució del 33%. Els carrers de les diferents poblacions presenten poc moviment, és una zona de jubilats i vídues vestides de negre.

A Miranda do Douro, localitat fronterera amb Zamora, trenquem a l’esquerra i ens endinsem per un terreny ondulat i força trenca-cames esquitxat de nombroses  àrees calcinades així com  la presència de columnes de fum indicatives dels múltiples incendis que tristament han assolat el país aquest 2017.






Arribem a Bragança i Chaves, petites ciutats amb un nucli històric preciós on destaquen, com en tantíssimes altres localitats portugueses, els seus castells magníficament conservats, ponts romans, muralles, etc...La ruta transcorre pel Parque Nacional de Montesinho i aviat patim una inacabable successió de desnivells que oscil·len entre els 400 i els 850 metres i que, sense ser res de l’altre món, ens esgota, sobretot degut a les altíssimes temperatures de mitjans de setembre, que sovint superen els 30ºC; afortunadament, abunden les pastelarias amb el seu cafè i delicioses pastes.


Acampem a la vora de l’Albufeira do alto Rabagâo, la segona presa més gran del país, i l’endemà  pedalem per una de les carreteres més belles del nostre recorregut amb grans vistes aèries sobre la Serra do gerês, un paisatge que evoca la verdor de les valls suïsses. Travessem l’embassament de Canicada i escalem 500 metres fins a la pousada de juventude.  D’aquesta manera penetrem dins  l’únic parc nacional de Portugal, el Parque Nacional de Peneda-Gerês.  


Entremig dels nombrosos roures i pins, una antiga via romana unia les actuals poblacions de Braga amb Astorga i ho feia a través del parc, el que explica la presència de nombrosos mil·liaris als marges de la pista amb inscripcions llatines i el nom d’emperadors romans com Adrià.




El camí ens duu a la frontera amb Galícia (Portela do Homem, a 758 metres d’alçada). Les peculiaritats del terreny obliguen a retallar la ruta per Orense, executant un vertiginós descens i posterior remuntada fins a ingressar novament a Portugal.   Som en una de les zones més remotes i despoblades: aldees disperses, construccions sòbries de pedra i espigueiros  (els equivalents als hórreos gallecs), dones vestides de negre així com llegendes sobre bruixes i aparicions sembren una regió tradicionalment aïllada, especialment durant els freds hivernals.  Actualment el turisme ha rescatat pobles amb un cert encant com Castro Laboreiro i els atorga una segona oportunitat.

Abandonem aquests paratges després de fotografiar uns exemplars de vaca barrosa, una de les races menys evolucionades i per tant emparentades directament amb el mític uro i que ens crida l’atenció per les seves impressionants banyes.

Les hèlices dels molins de vent marquen l’inici del descens a les aigües més calmades del riu Minho.  Des de  Melgaço i fins a la desembocadura de l’Atlàntic ens acompanya l’agradable aroma afruitat del vinho verde típic de l’Alto Minho. Nombroses parcel·les repletes de vinyes se succeeixen a la vora d’un carril bici i ens condueixen fins a Valença do Minho, antic emplaçament militar bellament circumdat per les seves muralles que, ironies de la història, no poden frenar les onades de turistes de l’altra banda de la frontera que travessen el pont diàriament a la recerca de draps de cuina i tovalloles.


D’aquesta manera, pedalant a través de “La Ruta do Albarinho”, arribem fins a Caminha coincidint amb la celebració del mercat setmanal. Gaudim d’un relaxant esmorzar a la plaça i fem cap a la Praia do Foz do Minho, el punt exacte on el riu s’entrega a l’oceà, per tombar decididament cap al sud al llarg de la costa.


La pedalada és fàcil, agradable, i compta amb l’ajut del vent que ens bufa a favor mentre ens creuem amb peregrins que es dirigeixen a Santiago.






Viana do Castelo ens sorprèn pel seu casc històric que com és habitual concentra els edificis més antics de la ciutat entre els quals destaca la increïble Igreja da Misericórdia, un interessant exemple d’arquitectura barroca amb parets íntegrament revestides d’azulejos de tonalitat blavosa i talles daurades de fusta que tot plegat conformen un conjunt difícil d’oblidar. Per estirar les cames pugem a peu al mirador de Santa Luzia, un santuari a l’estil del Sacré Coeur parisenc des del que gaudim d’excel·lents vistes sobre el litoral i la desembocadura del riu Lima.






No podem evitar la temptació de desviar-nos uns quilòmetres de la ruta prevista per visitar Ponte de Lima i el seu famós pont d’origen romà de 31 arcs de camí a Braga. Pedalem per carreteres secundàries i puntualment recorrem trams d’una ecopista a la vora del riu pendent de finalitzar. Desgraciadament, entre Ponte de Lima i Braga no existeix cap alternativa a la carretera i, aquesta, estreta i amb força trànsit, no compta amb voral...  Braga és una ciutat preciosa i, si bé és cert que es troba a tan sols 27 quilòmetres de Guimarães , aviat descobrim que hagués estat un error no dedicar-li com a mínim una tarda. D'aquesta manera, un cop aparcades les bici, passegem pel centre de l’antiga Bracara Augusta explorant les seves restes.



 Tal com relaten les guies turístiques, si Braga destaca pel seu passat romà i pels seus edificis barrocs, Guimarães ho fa per ser l’origen de la nació portuguesa. Nombrosos vestigis de l’època medieval s’obren al nostre pas: l’estàtua del primer rei D. Afonso Henriques, un imponent castell amb les seves muralles, esglésies...Un centre històric ple de vida i molt relaxant amb els seus carrerons delimitats per cases tradicionals ens fan qüestionar si potser no ens hi hauríem d’haver quedat un dia extra...però el calendari és inflexible i així, amb una certa recança, l’endemà continuem cap a Porto.



 El terreny és irregular, trams trenca-cames i etapa durilla d’aquelles que et deixen la sensació de no haver fet res però amb el cos adolorit. Només pedalem 54 Km amb una entrada a Porto força estressant. Sort que a mig camí dinem el prato do dia ( sí, bacallà) i, amb un bon cafè, redoblant forces per arribar al nostre destí.

Els següents 2 dies els dediquem a visitar Porto, la segona ciutat més gran de Portugal. Es tracta d’una ciutat d’obligada visita però, tal com acostuma a succeir amb els destins més populars, es troba saturada de turistes i aquest fet potser li resta un pèl d’encant.

Ens quedem amb la boca oberta a l’ Estação de São Bento amb els increïbles azulejos adornant el vestíbul amb escenes de la història local. Igualment passegem pel barri de la Ribeira amb els seus carrerons empedrats i creuem el Douro  per visitar les bodegues on  s’elabora el famós vi. En definitiva 2 dies per descansar de la bici i aprofitar per fer turisme en aquest fantàstic indret.



Continuem pedalant per la costa de camí al nostre proper destí, Aveiro. Avui ens acompanya una molesta boira que s’origina a l’interior de l’Atlàntic i que cobreix, tal com comprovarem durant les següents etapes, una porció variable del litoral; habitualment aquests bancs de boira s’aixequen cap a migdia però de vegades, de forma obstinada,  no es retiren durant tota la jornada. I dic molesta ja que, a més de negar-nos la contemplació del paisatge, ens obliga a abrigar-nos i constitueix un risc addicional per la reduïda visió dels vehicles amb qui compartim la carretera i, en definitiva, complica la marxa.

Aveiro és una població emplaçada en un extrem d’una llacuna molt lligada a les activitats de pesca i que recentment explota el reclam turístic dels seus canals. La nostra experiència, però, es limita a la travessa amb ferri per superar un braç de mar,  la contemplació d’aus pel camí (flamencs...) i de salines a l’entrada de la població. Un cop instal·lats a l’alberg, tenim el temps just d’una dutxa, sopar i caure esgotats al llit abans d’encarar la següent etapa.

Baixem per la Ria de Aveiro alternant trams de ciclovies amb carreteres molt precàries que de tant en tant desemboquen en pistes.  A l’alçada de Praia de Mira ens internem per un pinar enorme travessat per una carretera de 28 quilòmetres amb l’asfalt en molt mal estat, ple de forats i trams trencats. És aquí on la Montse és apunt de perdre una alforja pels sotracs de la bicicleta en trencar una de les fixacions al quadre.
Dinem a la sortida del pinar, a Quiaios. A la plaça coincidim amb un grup de candidats que estan fent campanya per a les eleccions locals a celebrar l’1 d’octubre i que s’interessen per la nostra ruta.  De manera inevitable sorgeix la comparativa entre les realitats polítiques de Catalunya i Portugal, sobretot quan constatem la coincidència en les dates de votació amb el referèndum català. Un dels candidats amb qui tornem a coincidir una mica més endavant ens parla de la seva ciutat, Figueira da Foz, i ens assenyala, des d’un mirador, l’extensa platja que, assegura, és la més llarga d’Europa i on s’hi registren les onades de major recorregut, un paradís pels aficionats al surf.



Després d’un dia de descans que aprofitem per visitar Coimbra i la seva reconeguda universitat en un viatge llampec amb tren, ens disposem a continuar la nostra ruta, aquest cop amb parada a Alfeizerão. La sortida de Figueira da Foz resulta traumàtica ja que no existeix cap alternativa per esquivar el ponte Edgar Cardoso que travessa el riu Mondego i que no resulta gens adequat per a les bicicletes. Una colossal construcció de 2 carrils per sentit, amb múltiples fixacions d’acer als laterals i amb l’alè dels cotxes i camions ben a prop nostre...i a sobre tot envoltat d’una espessa boira que no feia presagiar res de bo. Afortunadament, ben equipats i amb les llumetes de les bicis connectades, serrant ben fort les dents i elevant una pregària, aconseguim superar aquest obstacle i arribar a la costa. Som a l’’Strada Atlantica” on se succeeixen dunes i pinars però que no podem apreciar per la manca de visibilitat. Curiosament observem explotacions de pins amb cicatrius a la base del tronc, sembla que per extreure gotes de resina.

 Pedalem alternant ciclovies i trams de carreteres i passem per localitats turístiques com Nazaré i São Martinho do Porto. En aquest punt ens desviem cap a l’interior i arribem a Alfeizerão, on no trobem, a la vora del nostre allotjament, cap establiment per sopar. Toca, doncs, fer el que més odiem, és a dir, un cop dutxats i vestits de carrer, tornar a agafar les bicis i vinga carretera amunt fins a trobar un benzinera on, ja de nit, arrasem amb la mitja caixa de rebosteria que els hi queda...Demà serà un altre dia !!
Des d’aquest punt ens dirigim a una de les viles medievals millor conservades de Portugal: Óbidos. Es tracta d’un poblet envoltat de muralles i coronat per un castell amb els seus carrers densament transitats per legions inacabables de turistes. Amb les bicicletes de la mà, passem un parell d’hores deambulant pels seus carrerons i esquivant les ofertes de degustació de ginjinha (licor de cireres) abans de continuar cap a la platja d’Areia Branca i més endavant, cap a Ericeira.

Som a la costa central de Portugal,  immediatament per sobre de Lisboa. El nostre itinerari va enllaçant petites poblacions costaneres que encara conserven l’esperit mariner: capelles dedicades als sants de la mar, petits ports arrecerats, llotges de pesca i barques a la sorra....Però de la mateixa manera, el turisme va modificant els hàbits i costums del litoral i això es nota i de quina manera en poblacions com Peniche o Ericeira, on el surf és l’activitat al voltant de la qual gira tot: youth hostels, locals de menjar ràpid, botigues de complements, lloguer de taules de surf, etc...i molts turistes, principalment joves nòrdics arribats en vols low-cost que troben en aquests indrets la nova Meca del seu esport.


Deixem Ericeira i els seus espectaculars penya-segats i balconades naturals sobre l’Atlàntic i ens endinsem dins del Parque Natural de Sintra-Cascaïs. Pedalem a la vora de molins de vent, molt presents a la geografia portuguesa, alternant trams interiors amb paisatges de costa d’inigualable bellesa com Azenhas do Mar.  I, finalment,  tombem a l’esquerra a l’alçada del Cabo Raso i recorrem la costa lisboeta per un carril-bici nou de trinca fins a Cascaïs.
A Cascais prenem un gelat mentre observem l’augment del nombre de turistes.  A partir d’aquí la circulació es complica, i si bé és cert que existeixen carrils per a bicicletes entre Cascais-Estoril-Lisboa, la realitat és que aquests carrils són incomplets i puntualment cal incorporar-se a la carretera general amb els riscos que comporta.






A Lisboa restarem 4 dies per visitar-la i explorar la veïna Sintra. El relat d’aquesta estada seria objecte d’un altre escrit i tan sols deixaré constància que, en la meva opinió, la capital portuguesa és una de les ciutats europees més interessants i amb més encant, amb  innombrables racons per descobrir si bé espero que la creixent pressió turística no la malmeti.



Abandonem Lisboa creuant el riu Tejo tot  prenent el transbordador que surt del davant de la cèntrica Praça do Comércio.  Les bicicletes són admeses sense problemes i així, en poc més de 10 minuts, travessem a la veïna Cacilhas, des d’on  continuem la nostra ruta. Com ve succeint al llarg del tram del viatge per la costa, tenim problemes a l’hora de seguir el recorregut proposat per EuroVelo 1 que teòricament (molt teòricament) uneix la costa portuguesa amb Noruega  ja que és molt perdedor i sense senyalitzar, i el mateix pensen altres cicloturistes amb qui coincidim; sort tenim del GPS que en més d’una ocasió ens salva l’etapa...

Abans d’arribar a Setúbal cal superar les rampes del Parque  Natural da Arrábida, un preciós massís que es desploma sobre l’oceà i que abriga cales molt preuades pels banyistes, amb certa semblança a les nostres costes del Garraf. L’arribada a Setúbal  ens resulta complicada per la dificultat de trobar allotjament degut a la nombrosa afluència de públic a les celebracions de la Semana do Mar.

Un ferri efectua en pocs minuts la travessa de l’estuari del riu Sado. Durant el trajecte tenim la sort de contemplar dofins i, un cop a l’altra banda, cigonyes i diferents  espècies d’aus aquàtiques.
Som a la península de Tróia, l’inici de l’Alentejo, en una franja sorrenca d’uns 25 Km de longitud. Devorem quilòmetres amb facilitat amb l’ajut del vent que ens empeny pel darrera. A banda i banda, bancs de sorra i pinars s’intercalen amb llacunes mentre nosaltres seguim rectes inacabables d’asfalt. A l’alçada de Sines, bressol de Vasco da Gama, tombem a l’esquerra pel litoral fins a Porto Covo, on muntem la tenda.
L’endemà ens posem en marxa envoltats d’una boira freda i espessa. Continuem recorrent la costa en sentit descendent  aturant-nos a les diferents poblacions: Vila Nova de Milfontes, Almograve, el far del Cabo Sardão...Ens trobem en una zona protegida, el Parque Natural do Sudoeste Alentejano e Costa Vicentina, on a cada població s’ha desplegat una xarxa de camins litorals perfectament habilitats. Llàstima que la persistent boira enganxada a la costa no ens permeti una visió completa de les meravelles que endevinem: platges idíl·liques, penya-segats que es desplomen sobre l’oceà i formacions rocoses espectaculars....m’encanta contemplar com la pedra, erosionada pel vent i les onades, es va esmicolant gradualment fins esdevenir sorra així com les tonalitats ocres i marronoses de les parets, tot un espectacle i per a mi, una de les principals atraccions del país.



Després d’una altra nit d’acampada a Zambujeira do Mar, la ruta ens du momentàniament a l’interior. Pedalem a la vora d’Odeceixe, preciós poblet de color blanc coronat per un molí de vent,  superem Rogil i finalment assolim Aljezur, petita població d’origen àrab als peus de les restes d’un antic castell. Les treballadores del nostre allotjament ens comenten com, en l’actualitat, la majoria d’habitants d’aquesta localitat són estrangers que poc a poc han anat adquirint els immobles, els han convertit en les seves vivendes i han obert galeries d’art, allotjaments, empreses destinades al surf, etc...una mica el que passa a Mallorca o a tantes altres localitats del litoral espanyol a una escala més reduïda.




Avui culminem el descens de la costa visitant alguns dels espais més impressionants com les platges de Monte Clérigo, Arrifana, Carrapateira...es tracta de platges paradisíaques amagades en racons que ens obliguen a desviar-nos constantment de la carretera principal. En un dels miradors conversem amb un policia que parla (com gairebé tothom) un castellà perfecte. Admet la bellesa de l’indret i la seva tranquil·litat,  si bé troba a faltar una mica més de “moviment”,està clar que en aquest món mai no hi ha ningú content...




Ens instal·lem en un apartament de Vila do Bispo i des d’aquí, deixant les alforges a l’habitació, pedalem sense pes fins al Cabo de  São Vicente, situat a l’extrem sud-occidental de Portugal.  Emociona saber que precisament era la visió d’aquest accident geogràfic la darrera imatge que observaven els antics navegants abans d’endinsar-se a les incerteses de l’oceà, a la llunyana època dels descobriments.

Nosaltres, per la nostra banda, feina tenim per pedalar contra les fortes ratxes de vent que escombren aquesta zona del litoral. Pel camí coincidim amb senderistes que recorren la “Rota Vicentina”, una ruta de trekking potenciada als darrers anys que discorre per la costa de l’Alentejo.

Ja som a l’Algarve, al famós i molt turístic Algarve. La idea és seguir l’Ecovia Litoral que cobreix la distància entre el Cabo de  São Vicente i Vila Real de Santo António i que està integrada dins la ruta EuroVelo 1, uns 228 Km en total, però que en realitat és poc més que un projecte parcialment desplegat i amb molts trams sense senyalitzar. Nosaltres optem per fer el nostre propi recorregut, el que ens permet visitar racons situats fora de l’ecovia.



D’aquesta manera,  comencem la pedalada per la costa  amb un bany a la praia da Ingrina que, a pesar de trobar-nos a mitjans d’octubre,  registra una temperatura boníssima. Se succeeixen petites poblacions 100% turístiques com Figueira, Budens, Raposeira...totalment colonitzades per britànics que,  blindats a les seves urbanitzacions, gaudeixen d’un estil de vida excloent aprofitant el seu alt poder adquisitiu. Continuem per Lagos (ciutat que esquivem), Odiáxere,  Portimao, Ferragudo (poblet marítim de postal)...i  finalment fem cap a Silves, a l'Algarve interior.
Silves ens encanta.  És la principal alternativa al turisme de masses de la costa que, tot i comptar amb nombrosos atractius turístics, ha aconseguit preservar el seu esperit. De ric passat àrab, destaca l’imponent castell que corona la ciutat així com un pont preciós sobre el riu Arade. Nosaltres optem  per descansar un dia i gaudir de la seva atmosfera relaxant...i de la seva gastronomia, com el plat de bacallà trinxat amb beixamel que ens va alegrar el sopar, o les excel·lents galtes guisades que estaven per llepar-se els dits.

De Silves ens dirigim a Faro per carreteres de l’interior. Arribem a la capital de l’Algarve, una ciutat molt condicionada per l’aeroport (el segon del país en trànsit aeri).  Situat a tan sols 4 Km del centre, el soroll dels avions és constant i és que aquesta població ha sucumbit a la síndrome dels vols low-cost, és a dir, una afluència massiva  de turistes atreta pels preus dels bitllets i des d’aquí s’escampen per l’Algarve com una taca d’oli. Així doncs,  després d’una nit d’insomni per l’enrenou al carreró del darrera de la nostra pensió, ens posem en marxa seguint les indicacions, ara sí, de l’Ecovia Litoral.








Durant les dues següents etapes pedalem pel Parque Natural da Ria Formosa,  un dels trams més bells del viatge. Creuem aiguamolls, platges, maresmes i salines esquitxats de mil colors i amb una rica presència d’aus: flamencs, gavines, ànecs, corbs marins, etc...L’únic inconvenient és   la deficient senyalització i grau de manteniment de l’ecovia, especialment a les afores d’Olhao on s’ha de creuar la via del tren...caminant per sobre dels rails i amb la bicicleta a les mans, sempre atents a que no passi cap locomotora.


Tavira és una població que val la pena i lamentem no poder-li dedicar un dia per descobrir els seus racons; resulta molt relaxant passejar pel seu centre històric de carrers empedrats,  esglésies, mansions, el seu pont medieval...una d’aquelles joies de l’Algarve que per alguna estranya raó ha escapat  dels efectes depredadors del turisme.
La ruta ens porta a Cacela Velha, un petit poble de postal, casetes emblanquinades i un mirador natural amb vistes sobre la platja  i el parc natural, envoltat d’oliveres i tarongers. D’aquesta manera, pedalant els últims quilòmetres de l’ecovia, arribem al darrer enclavament portuguès,  Vila Real de Santo António, pròxim a la desembocadura del Guadiana que el separa de la veïna Huelva.



En aquest punt virem a l’esquerra apuntant cap al nord i pedalem per  la carretera nacional IC 27 fins a Odeleite; ens desviem a la dreta per una carretereta paral·lela al Guadiana i, mica més enllà, assolim Alcoutim, on fem nit.



Remuntem el riu fins a Mértola, vila fotogènica emplaçada damunt d’un barranc que compta amb un impressionant castell àrab. De nou hem ingressat dins l’Alentejo i la ruta esdevé trenca-cames, amb domini de les oliveres i els alzinars entremig dels quals pasturen ramats de béns i vaques; ens fa gràcia els rètols de la carretera advertint de la presència del linx.



Beja és una població parcialment eclipsada per la veïna  Évora, i que no obstant compta amb un interessant casc antic. Nosaltres,  justos de temps, marxem l’endemà d’haver arribat lamentant (i no és el primer cop en aquest viatge) no haver-li dedicat el temps necessari. Recorrem els poc més de 80 Km que separen aquestes dues ciutats sota xàfecs intermitents (i ja calia que plogués, especialment pels incendis que han assolat el país aquest 2017). Transitem enmig d’oliveres, camps de blat i una intensa olor a oli que impregna el paisatge i ens acompanya durant la nostra pedalada.


La visita d’Évora no ens decep (si de cas, lamentem que el famós temple romà estigui cobert per lones de plàstic degut a tasques de restauració, què hi farem...). Descansem, ara sí, un dia i aprofitem per recórrer els seus carrers. Als voltant d’ Évora s’hi troba la major concentració de jaciments megalítics de la península per visitar, a 16 Km, el conjunt megalític del Vale  Maria do Meio: 32 menhirs de granit, alguns dempeus i altres en posició horitzontal dibuixant un cercle en una petita esplanada a la base d’unes alzines.  L’espai crida a la reflexió i més en trobar-nos tot sols durant la visita.


Reprenem la marxa cap a Elvas. Pel camí observem les indicacions al Menhir Antas però segons ens informen, no es pot visitar per trobar-se en una finca privada. Seguim endavant cap al nord-est fins que ens atrapa un xàfec  que ens obliga a aturar-nos a Estremoz...i quina sort tenim d’haver fet parada en aquesta població, preciosa, una de les “ciutats de marbre” de l’Alentejo. Fem nit al Café Alentejano, situat a la mateixa plaça, i abans de sopar pugem al castell on destaca la increïble Torre das tres Coroas, tota ella de marbre blanc, majestuosa, i des de la qual gaudim de grans vistes. L’endemà, abans de continuar cap a Elvas, ens entretenim un parell d’hores visitant el mercat setmanal que té lloc al centre de la vila i on trobem des de monedes i peces d’antiquari fins a fruites, verdures, productes artesanals...





De camí a Elvas passem com a mínim per dues localitats més “de marbre”, Borba i Vila Viçosa, totes elles carregades de capelles, fonts ornamentals, esglésies...tot de marbre, fins i tot el terra dels carrers llueix per la blancor d’aquesta roca; llegeixo que els veïns pinten les façanes dels seus habitatges de blanc a partir de la pols que obtenen fragmentant el mineral, una manera econòmica d’obtenir  pintura. Pedalem entre canteres de marbre, observant les inacabables fileres de blocs de pedra apilonats i les dimensions i fondària de les excavacions. I és que hi ha tant de marbre arreu  que aquesta regió rivalitza amb la italiana Carrara.









Elvas és una de les ciutats fortificades presents al llarg de la frontera entre Portugal i Espanya,  declarada Patrimoni de la Humanitat gràcies al seu conjunt de fortaleses i baluards, la major concentració existent al món. Referent de les lluites per la independència, les seves inacabables muralles d’origen islàmic i medieval es van reforçar al llarg dels segles constituint un conjunt militar perfectament conservat amb diverses capes concèntriques en forma d’estrella, a l’estil de les fortaleses d’Almeida i Valença do Minho.





Creuem sota el monumental aqüeducte de més de 7 Km de longitud  i ens dirigim cap a Portalegre  pedalant a través d’un paisatge que recorda la veïna Extremadura: alzines,  presència de porcs pasturant, etc...Des de Portalegre escalem una empinada carretera que mena a la veïna Marvão, una de les poblacions més fotogèniques de l’Alentejo. Enfilada damunt d’un turó, aquesta preciosa localitat està considerada com una de les més belles del país. Dominat per un castell encerclat per muralles perfectament conservades, el casc antic concentra carrers estrets que recorda les Alpujarras andaluses.





Abandonem Marvão amb  bicicleta practicant un vertiginós descens per, a continuació, visitar la veïna Castelo da Vide, una altra població de postal, amb castell i casc antic inclosos on destaca el call jueu i, finalment, tornem a Portalegre pedalant per una carretera local força aèria que travessa la Serra de São Mamede, un interessant espai natural.







Des de Portalegre ens dirigim a Castelo Branco, ara dins del territori de la Beira Baixa. Dinem unes bifanas  a Nisa i continuem per un terreny que ha patit incendis recents d’efectes devastadors com és el cas dels boscos adjacents a Vila Velha de Rodão. Creuem el riu Tejo i seguim pedalant per una carretera local força ondulada que posa a prova les nostres cames. Finalment,  pel lateral d’una autovia, ingressem dins la ciutat de Castelo Branco.



El viatge s’acaba però aquesta penúltima etapa ens reserva una darrera sorpresa. Ens dirigim en sentit nord-est tot observant com les aldees van substituint gradualment el color blanc de les seves cases per una tonalitat més marronosa pròpia de la pedra sense emblanquinar.  Ens fa la impressió que som en una regió més humil on retrobem dones vestides de negre al voltant dels safaretjos i homes pasturant ovelles.  Gaudim de la gastronomia local a Penamacor i ens endinsem dins d’un terreny força escarpat amb constants desnivells fins arribar a Sabugal, on ens quedem amb la boca oberta davant del seu castell medieval perfectament conservat, segons l’opinió d’alguns es tracta d’una de les fortaleses millors conservades de Portugal.




Sabugal, a la base de la Serra da Malcata, controla des de l’antiguitat el pas del riu Côa, i per nosaltres el fet de retrobar aquesta via fluvial  representa tancar un cercle que va començar fa gairebé 50 dies.

Així doncs l’endemà, per carreteres secundàries, pedalem els nostres darrers 28 Km per terres lusitanes travessant Alfaiates i un parell de poblets més que gairebé no consten als mapes fins creuar la frontera. Som novament a Salamanca i ens dirigim a Ciudad Rodrigo, on ens espera el nostre vehicle.

ETAPA
INICI
FINAL
KM




1
Ciudad Rodrigo
Vila Nova de Foz Coa
106
2
Vila Nova de Foz Coa
Miranda do Douro
123
3
Miranda do Douro
Bragança
86
4
Bragança
Chaves
99
5
Chaves
Penedones
46
6
Penedones
Campo Gerés
70
7
Campo Gerés
Melgaço
80
8
Melgaço
Valença do Minho
40
9
Valença do Minho
Viana do Castelo
60
10
Viana do Castelo
Braga
63
11
Braga
Guimaraes
27
12
Guimaraes
Porto
54
13
Porto
Aveiro
90
14
Aveiro
Figueira da Foz
81
15
Figueira da Foz
Alfeizerao
107
16
Alfeizerao
Areia Branca
77
17
Areaia Branca
Ericeira
49
18
Ericeira
Oeiras
71
19
Oeiras
Setúbal
96
20
Setúbal
Porto Covo
103
21
Porot Covo
Zambujeira do Mar
66
22
Zambujeira do Mar
Aljezur
53
23
Aljezur
Vila do Bispo
92
24
Vila do Bispo
Silves
92
25
Silves
Faro
79
26
Faro
Tavira
48
27
Tavira
Alcoutim
81
28
Alcoutim
Beja
95
29
Beja
Évora
86
30
Évora
Estremoz
74
31
Estremoz
Elvas
55
32
Elvas
Portalegre
56
33
Portalegre
Portalegre
55
34
Portalegre
Castelo Branco
90
35
Castelo Branco
Sabugal
87
36
Sabugal
Ciudad Rodrigo
67
TOTAL


2704



Viatge realitzat entre el 09 de setembre al 26 d'octubre de 2017 per Montse Giravent i Francesc Sabater

francescsabater@hotmail.com