DE TORNADA A CASA

Ja som a casa. Despres d'haver cremat els darrers dies pel nordest de l'Índia (Sikkim i Darjeeling) hem volat des de Delhi deixant darrera nostre l'habitual rastre d'exclamacions, negatives i cares de sorpresa dels empleats dels aeroports quan pretenem facturar les bicicletes. Encara es massa d'hora per fer una valoracio del viatge. L'experiencia, pero, ha estat interessant des de molts punts de vista. Certament les dificultats no han faltat al llarg del cami pero amb entusiasme i il·lusio s'han pogut superar. El preu, pero, uns quants quilograms que hem perdut per les pistes del Tibet i unes quantes picades de mosquits per les planures del Terai, a mes d'un profund cansament. Aquest viatge ens ha permet una aproximacio a la realitat actual del Tibet. Hem pogut parlar amb pares atrapats al Tibet xines que tenen els fills exiliats al nord de l'India, el Nepal o el Bhutan. Igualment hem escoltat als fills a l'altra banda de la frontera quan es planyen que no poden visitar els seus pares. A mes hem comprovat els resultats de la politica colonitzadora xinesa, la progressiva substitucio de la poblacio autoctona per l'etnia Han, majoritaria a tot el pais, i la lenta perdua de la identitat tibetana. Tot aixo, evidentment, dins del marc incomparable de l'Himalaia on la sola contemplacio de les muntanyes compensa totes les dificultats passades. Vull agrair el suport de tots aquells que ens heu acompanyat durant aquest viatge. Amb els vostres escrits ens heu animat i donat una empenta en els moments mes dificils. Sense la vostra col·laboracio ben de segur que les pujades haguessin estat molt mes pronunciades i el fred molt mes intens. Gracies de debo i fins el proper viatge!! francescsabater@hotmail.com

SIKKIM

Una setmana. Hem hagut d'estar a Katmandu tota una llaaaaaarga setmana, en una ciutat que a mes ja coneixiem d'una anterior visita. I tot aixo gracies a les autoritats indies, i es que finalment hem decidit seguir amb les bicicletes els 16 dies que encara ens queden de viatge a traves de l'India i, es clar, necessitavem el Visat. L'ambaixada india te'l fa suar de valent, et fa entregar papers i tornar a l'ambaixada 3 dies diferents, al final ja te saps el cami de memoria. La questio es que ja tenim el passaport en regla i dema mateix sortim cap al sud del Nepal, cap al Terai, una zona ben diferent de les muntanyes dels Himalaia amb alcades de 200 metres, parcs naturals i zones de conreu. Ens dirigim cap al Sikkim, un departament de l'India situat entre el Nepal i el Bhutan de tradicio budista. Caldra tornar a posar a punt les bicicletes per encarar noves carreteres i pistes de muntanya.

EVEREST

Ho hem aconseguit. Finalment hem arribat al camp base de l'Everest. Abans, pero, hem hagut de superar el Pang La, un nou pas de 5000m no asfaltat que ofereix com a recompensa un dels paratges mes espectaculars del Tibet. Davant nostre, en aquesta impresionant balconada, observem pics mitics com el Makalu, l'Everest i el Cho Oyu, entre d'altres. Practicament ens posem a plorar davant de tanta bellesa, i es que el panorama es increible. Pero no tot son flors i violes. Aquesta ruta es transitada per nombrosos grups organitzats que en 4x4 resolen en un parell de dies l'aproximacio al camp base. Els habitants dels poblets que travessa la ruta, viciats pel turisme, han perdut tota la vergonya i es dediquen a llencar pedres, robar el que puguin i intentar fer caure de la bici als soferts ciclistes, tot aixo amb la complicitat dels adults. Una vegada al camp base ens esperaven temperatures sota zero: a les 08h del mati erem a -8 graus, calia esperar com a minim a les 11h per sortir a fer quatre fotos. Els dits de les mans, el nas i els llavis encetats, els peus insensibles. Una tos persistent que encara dura i uns quants quilos de menys es el balanc final, ben mirat poca cosa en comparacio amb l'experiencia viscuda. La resta del cami, fins a la frontera amb el Nepal, ha estat un suplici: les temperatures no feien mes que baixar, la pista no estava asfaltada i a sobre a partir del migdia s'aixecava un fortissim vent que va estar a punt de fer-nos abandonar i pujar dalt d'un camio. Per acabar-ho d'adobar el darrer tram de la ruta, la baixada fins a la frontera, es troba en obres. Aixo vol dir retencions, pols i mes pols, voladures....Sincerament teniem ganes de sortir del Tibet i emigrar a terres mes hospitalaries Avui per fi hem arribat a Katmandu. No ens ho podem creure, fa calor, la gent somriu, hi ha de tot i no ens hem de seguir barallant amb la policia (que per cert ens va tornar a enxampar al mateix camp base de l'Everest i ens va multar de nou, aquest cop tan sols 5 euros per barba!!)

LHATSE

Som a Lhatse, a pocs dies de l'Everest. Aquesta darrera part del viatge, des que vam abandonar Lhasa, te aventatges i inconvenients. Potser la principal aventatja consisteix en que no perdem alcada d'una manera tant descarada com en trams anteriors, gairebe sempre ens mantenim per sobre de la cota 4000m. L'inconvenient, pero, es que sovint se'ns presenta el temut mal d'alcada que es tradueix en un molest mal de cap que ens acompanya durant tota l'etapa. Ja falta poc per arribar al camp base de l'Everest. Esperem arribar-hi en uns 3 dies tot i que avui no som tan optimistes ja que ha canviat el temps: comenca a fer fred i el vent s'ha aixecat en contra. Si tot segueix aixi ens haurem de plantejar abandonar aquest tram del viatge i continuar directament cap al Nepal, caldra estar atents a la previssio metereologica.

CAMI DE L'EVEREST

Sortim de Lhasa cap al Camp Base de l'Everest. Optem per seguir la Friendship Highway variant sud, una ruta preciosa amb paisatges de gran interes i que presenta la dificultat de 2 colls de prop de 5000m i algun tram sense asfaltar. A mes aquesta variant conte l'al.licient de contenir monestirs, estupes i forts molt ben conservats, dels millors en aquesta zona del Tibet meridional

LHASA

Per fi. Ja som a Lhasa. Han estat poc mes de 2000 Km i 26 jornades de bicicleta. Hi ha hagut de tot: pistes en mal estat, rierols desbordats que inundaven el cami, trams en obres, carreteres asfaltades en bones condicions, zones amb risc d'esllavisades, alguna nevada, etc... L'orografia igualment es complicada: la ruta remunta les estribacions dels Himalaia i constantment alterna ports de muntanya de mes de 5000m d'alcada amb les parts mes baixes de les valls, sobre els 2000m, per haver de pujar novament. Sovint la moral es veu afectada ja que resulta dur haver de desfer tot el desnivell que tants esforcos ha costat, sabent que a continuacio cal tornar a pedalar costa amunt. Pero ha valgut la pena. Lhasa representa una victoria parcial en el nostre viatge i una bona dosi de moral per coronar el camp base de l'Everest i arribar a Katmandu. Ara descansem uns dies en aquesta ciutat tan sorprenent. Caminem pel barri antic, relativament lliure de la influencia xinesa i que encara conserva els seus trets diferencials i visitem els nombrosos monestirs impregnant-nos de l'atmosfera budista.

REDADA NOCTURNA

Havia de passar. Finalment ens han enganxat. Va ser ahir, despres de sopar, a la poblacio de N.Gyamda, a uns 280 Km de Lhasa. Com sempre ens va costar trobar allotjament, ningu ens volia. Finalment una pensio de mala mort ens va acollir. Cap a les 22'30h la policia truca a la porta de l'habitacio. Un agent uniformat i un policia de paisa, placa en ma. No ens entenem tot i que crec que tots sabem de que parlem. Em passen un mobil i algu a l'altre costat em demana si tenim permis oficial per pedalejar pel Tibet. La resposta es obvia, es impossible aconseguir cap permis si no es a traves d'una agencia oficial. Seguidament la veu m'indica en un angles pesim que entregui els passaports als policies que tinc al davant i que dema a les 09h del mati vindran per continuar parlant. Nit d'insomni. L'endema rebem la visita promesa. Ens fan pujar a les bicis i seguir el cotxe patrulla fins a la comissaria. Ens fan entrar en un despatx i ens preguen que prenem seient. Ens ofereixen unes ampolles d'aigua i, de manera molt pausada, comenca l'interrogatori. Tracte molt cortes, preguntes molt evidents. Declarem que venim de Lhasa amb la intencio que ens facin donar mitja volta. L'estrategia funciona, ens diuen que lamentablement no podem continuar endavant i ens obliguen a "tirar enrera" cap a Lhasa, que en realitat es cap a on ens dirigim. Aixo si, ens fan signar amb el polze tacat de tinta vermella 3 o 4 papers, i ens comuniquen que ens han de multar. Comenca la negociacio amb 50 euro per cap i despres d'un tira i arronsa ho deixem en 20 i, aixo si, un justificant que ens permet arribar fins a Lhasa. Prenem les bicicletes i encara sense creure'ns-ho comencem a pedalejar com a bojos. Lhasa ja es a tocar...

A LES PORTES DE LHASA

Som a uns 4 dies de Lhasa, tan sols ens queda superar un port d'uns 5000m i recorrer uns 350 Km de carretera asfaltada. No podem evitar una certa sensacio d'optimisme ja que Lhasa representa la culminacio del nostre primer objectiu. Estem sorpresos per la indiferencia amb la que ens tracta la policia. Diariament ens avancen gran quantitat de vehicles policials i militars i creuem una mitja de 2-3 barreres pero fins al moment ningu no ens ha aturat. Aixo si, darrerament la gran majoria d'hotelers ens neguen l'entrada i ens adrecen a la comissaria. Nosaltres, posant cara d'innocents, diem que si, pero a la que girem cantonada ens allunyem el mes rapidament possible. Ahir, sense anar mes lluny, vam entrar a Bayi, potser la ciutat amb pitjor reputacio pel que fa a control policial despres de Markham, la porta d'entrada al Tibet. Vam demanar per dormir a uns 8 llocs i la resposta en tots ells va ser identica: pels estrangers no hi ha res. Doncs be, quan ja era fosc vam decidir marxar i acampar al marge de la carretera. Quan abandonavem la ciutat vam localitzar un darrer hotel, ja a les afores, i la nostra sorpresa va ser que aqui si que ens van acceptar, potser per que el propietari se sentia segur a l'ampara de la nit...

DINS DEL REGNE DE KHAM

El viatge avanca i afortunadament la policia no ens posa problemes. Cada dia ens topem amb diversos cotxes patrulles mentre pedalem, i a mes ens avancen combois militars de 50 o mes vehicles que es limiten a saludar-nos i deixar-nos enfarinats amb la pols de la pista, pero res mes. En canvi si que trobem reticencies al moment de trobar allotjament ja que els hostalers no ens volen i sistematicament ens adrecen als edificis governamentals. En aquests casos ens toca buscar alternatives mes discretes... Els desnivells de la ruta, no cal dir-ho, son brutals. Cada dia pugem i baixem ports inacabables, tot sota un sol de justicia. Els aprovisionaments els fem en petites botigues i consisteixen sobretot en uns pots de fideus liofilitzats que reconstituim amb aigua bullint que ens faciliten a qualsevol lloc. Crec sincerament que el pais quedaria aturat sense l'existencia dels omnipresents termos: hotels, botigues, restaurants...depenen d'aquests estris. Els aspectes que ens criden mes l'atencio son el concepte de la higiene, el soroll i la falta d'intimitat. Tot i portar ja varis dies viatjant ens es dificil acostumar-nos a les constants escopinades (al carrer o dins dels edificis), al nivell dels lavabos, als crits o a la presencia de fum. Altres fets de la vida quotidiana son mes facils d'assimilar, com menjar amb palillos o haver de comunicar-nos amb mimica. Actualment ens trobem a Bomi, aproximadament a uns 650 Km de Lhasa. Si tot va be arribarem en poc mes d'una setmana. Hem de superar un parell de ports d'uns 5000 metres i, sobretot, el temut control militar de Bayi, que per estar situat en una zona fronterera te fama d'estricte.

5220m

Ahir va ser una jornada dura, esgotadora, i ja van... El dia anterior vam sortir de Markham (3900m) de matinada, sense fer soroll i emparats per la foscor. Despres d'escalar el coll de Lao-Shan La de 4338m, vam baixar a una alcada de 2700m. El recorregut va anar acompanyat amb el pas d'un enorme comboi de camions militars que aixecaven pols al seu pas. A continuacio vam tornar a pujar fins assolir el coll de Joba La, a 3900m. A partir d'aqui una nova baixada, ja de fosc, fins trobar refugi en una petit poblet situat al fons de la vall (3600m) on ens vam poder refer amb els ommipresents fideus, arros i te. I ahir va venir la guinda, una remuntada de mes de 1500m de desnivell per una pista de sorra, i es que en aquestes terres encara no ha arribat l'asfalt. La pujada, exigent, s'anava complicant a mesura que guanyavem alcada. Per sobre dels 4500m apareix el mal de cap, i per acabar-ho d'adobar, a uns 10 Km del cim ens sorpren un temporal de neu que ens complica enormement l'ascensio. Finalment, envoltats d'un paisatge enfarinat, assolim els 5220m del Dungda La. A l'altra banda, un fort descens de 34 Km. Als primers trams observem, uns revolts per sota nostre, una parella de llops que juguen al mig de la pista. Ens deixem caure amb desesperacio i en un parell d'hores perdem prop de 1400m de desnivell. Deixem enrera la neu, el fred i el mal d'alcada. Busquem allotjament a la poblacio de Dzogang. La prudencia aconsella passar de llarg i acampar a les afores, pero estem cansats i no ens resistim a la temptacio d'una bona dutxa, dormir sota cobert i menjar calent. Tal i com ens temiem,a la recepcio de l'hostal ens demanen la documentacio. L'encarregat ens pren els passaports i els fotocopia. Els entregara a la policia? Ara mateix estem massa cansats com per preocupar-nos excessivament. Ja veurem com acaba tot plegat...

IL.LEGALS DINS DEL TIBET

Doncs si, finalment ens trobem dins del Tibet. Arribar fins aqui ha estat molt i molt dur, i no tenim cap garantia que en qualsevol moment no ens aturin i ens facin enrera. L'etapa anterior al creuament de la frontera tibetana discorre per una vall regada pel riu Mekong. La pista es infernal, amb constant voladures i treballs d'acondicionament pel seu futur asfaltat (ja fa anys que dura), treballs que es fan majoritariament de forma manual, a pic i pala. Risc constant de despreniments i esllavissades, sempre cal tenir un ull posat en la paret rocosa de la nostra dreta. En un revolt veiem una tanca aixecada al costat d'una caseta de policia, amb la llegenda "The tibetean police wellcome you" Per si de cas apretem els pedals i no mirem enrera, tot i que sembla que no hi ha ningu. Ja som dins del Tibet. Passem la nit en un hostal, en estat d'alerta, gairebe esperant que en qualsevol moment ens visiti la policia. Res. L'endema creuem un segon control a les afores de la poblacio, Yangjing. De lluny veiem un militar i casualment, en el precis moment que ens acostem, deixa el seu lloc i se'n va al lavabo. No cal dir que apretem les bicicletes i saltem la segona barrera. A partir d'aqui un port infernal que culmina als 4200m, tot sense asfaltar i ple de pols, i un tunel sense il.luminar. Trobem altres 2 catalans i una parella de francesos que han dormit al marge de la pista, no fos cas que els interceptessin a l'hostal. Amb els dos primers descendim el port i busquem refugi on passar la nit, en aquest cas al terra d'una botiga. Avui som a Markham, tradicionalment un dels dos checkpoints de tota la ruta on "cauen" mes occidentals. Per ara estem tenint sort, esperem que tot continuii igual. Dema tenim previst passar el control d'aquesta poblacio a les 6'30h, a partir d'aqui sera dificil trobar internet i no gaire recomanable deixar-se veure. D'aqui fins a Lhasa, 1200 Km. Ja falta menys!!

CARA I CREU

Doncs si, tenim una de freda i una de calenta: La bona es que vaig aconseguir reparar la llanta de la Montse, i ara torno a ser, despres d'un llarg viatge de tornada, al punt d'inici des d'on dema tenim previst continuar amb el viatge. La dolenta es que acabem de coincidir amb un cicloturista canadenc que acaba de ser "convidat" amablement per l'exercit i la policia (uns l'han posat a disposicio dels altres) a abandonar el Tibet. Nosaltres intentarem entrar d'aqui a 2 o 3 dies, ja tenim a punt els passamuntanyes i tot l'equip de camuflatge. S'accepten apostes...

CAP A KUNMING

Doncs si senyor, la decissio ja esta presa. Una trista roda no ens podia esgarrar el viatge, com a minim sense plantar cara. Dema a primera hora volo cap a Kunming. A la butxaca tinc una adreca que he tret d'internet d'una botiga on sembla ser que tenen experiencia en bicis estrangeres. Nomes falta que tinguin la peca que necessito. Tinc de les 11h a les 20h per moure'm per la ciutat i aconseguir reparar l'avaria, ja que el vol de tornada es a les 21:30h. Sera tornar a Zhongdian, dormir i l'endema, a les 07h del mati, 6 o 7 hores mes de bus superant de nou ja no se quants ports de 3000 i 4000m fins a retrobar la Montse i, espero, poder continuar el viatge. La lletra petita esta en el suplement que volien fer-me pagar per portar una roda de bici a l'avio (pero si es tot el meu equipatge)i les dificultats que ben de segur em trobare a l'aeroport de Kunming per fer-li entendre al taxista on vull anar, pero aixo sera una altra historia...

DIFICIL DECISSIO

Desgraciadament les coses s'han comencat a torcer... Ahir vam encarar la primera etapa dura de debo, vam sortir de Benzilan, a 2200m d'alcada i en aproximadament 70 Km vam fer un triple port amb una alcada maxima de 4350m, la veritat es que ha estat l'ascencio mes dura que jo recordi. A mes del cansament l'etapa va tenir una altra consequencia: es va trencar la llanta de la roda del darrera de la Montse. Desgraciadament per la zona on ens trobem no existeixen recanvis, per la qual cosa he hagut de retrocedir en bus durant 7 hores fins a Zhongdian, i aqui em comenten que tampoc hi ha res a fer. El dilema es el seguent: O be volo dema cap a Kunming, la capital del sudest de la Xina, on se suposa (tampoc es segur 100%) que trobare recanvis, tot invertint com a minim 200 euros i 3 dies del viatge o be accepto una roda de sisena ma sense cap mena de garanties i tot creuant els dits enfilem cap a Lhasa. A mes, la Montse s'ha quedat a Deqin amb el que queda de les bicis i tot l'equipatge i es impossible contactar amb ella. Ho vaig a consultar amb el coixi!!

DORMIR EN UNA LLAR TIBETANA

L'etapa ha estat dura. Hem comencat a pedalejar sota la pluja als 1850m i hem recorregut 62 Km fins arribar als 3200m, i quan per fi trobem la poblacio no hi ha ni rastre de cap allotjament. Demanem a varies persones per un lloc per dormir, i tothom ens fa el gest de continuar endavant, com si fos tan facil. Estem rebentats, per aixo acceptem de seguida l'oferiment d'una senyora d'anar a casa seva. La casa, situada en un ambit rural, consta d'estable i pati al nivell inferior i vivenda a sobre. Per accedir-hi hem de fer equil.libris sobre una pasarel.la de fusta per no trepitjar la femta que s'amuntega al pati. A banda i banda, gallines, vaques i porcs contemplen com pugem les escales fins entrar a l'espai habitable, una sala de fusta on s'hi troba la llar de foc al voltant de la qual s'hi reparteixen els membres de la familia aixi que tornen de les dures feines del camp. El sopar consisteix en arros bullit amb patates i bolets ratllats. La comunicacio es dificil, l'unic que aconseguim transmetre es el nostre pais d'origen ("Sipaia")i poca cosa mes. Mirades de complicitat entre els membres de la familia alhora que espien el nostre comportament a taula. Situacions incomodes i violentes, no sabem com demanar on es el WC o on es l'aixeta per rentar-te, pero mes val se prudent i observa les actituds dels de casa. El tema del lavabo aviat queda clar, cal anar a la cort amb el bestiar, i pel que fa a la higiene es resol amb cullerons d'aigua bullint que aboquen sobre una perola. I arriba l'hora d'anar a dormir. La mestressa de casa estira unes mantes al terra de la mateixa sala on de seguida s'hi fica un dels nois, i a continuacio ens fa gest que ens posem al costat. Abans que sigui massa tard treiem els nostres sacs de dormir i ens col.loquem en un raco, mentre ens demanem si pegarem ull. Optem per treure l'alarma que tenim col.locada a les 07h, no fos cas que despertessim els nostres amfitrions. A les 5'35h ens desperta la mestressa de casa mentre encen el foc. La familia es mobilitza, els fogons comencen a cremar i el te amb mantega aviat esta servit. Potser no ha estat la nit mes comoda de la nostra vida pero agraim l'hospitalitat d'una gent humil que no ha dubtat en acollir-nos en un moment dificil. Quan comencem a pedalejar, cap a les 07h, observem tota la familia treballant sobre un camp de cereal, la falc a la ma suant de valent. Segurament no imaginen l'experiencia que ens han regalat i que dificilment oblidarem

A LES PORTES DEL TIBET

Ens trobem a Zhondiang, la darrera ciutat amb una certa entitat abans de penetrar al Tibet. Som a 3200 metres d'alcada i ja hem pedalejat uns 500 Km en part passats per aigua esquivant la conduccio anarquica i sovint suicida dels xinesos. El cami fins aqui no ha estat facil. La Xina es un pais complicat pel viatger occidental, on a cada pas es fa latent la barrera cultural que separa el mon occidental de l'univers xines. No s'ha d'oblidar que durant molt de temps el pais ha viscut aillat de tota influencia externa, i aixo es nota. Practicament ningu no parla angles i la comunicacio sovint es fa impossible. Com a mostra, els problemes que hem trobat en poder escriure aquestes linees, i es que el govern xines malfia de qualsevol factor extern que escapi al seu control i hem hagut de buscar una via alternativa per poder accedir al nostre bloc. Per ara les principals dificultats, a mes de les idiomatiques, radiquen en el clima, sovint plujos, i els riscs de la carretera. A partir d'aqui la cosa es preveu diferent. A Deqin, a uns 5 dies de cami, comencen els checks Points, o, el que es el mateix, les barreres de control. Oficialment per a viatjar pel Tibet cal un permis o Allien Travel Permit. El problema radica en que les autoritats xineses nomes concedeixen aquest permis a les agencies de viatge, el que vol dir que es impossible creuar el Tibet pel teu compte en bicicleta. Ara be, hi ha gent que ho ha aconseguit, internet es ple de vivencies de cicloturistes que han arribat a Lhasa i mes enlla pel seu compte. Es tracta d'intentar passar de la manera mes discreta possible aquests controls, i aixo vol dir fer-ho de matinada, o be tapats amb un passamuntanyes i no mirar enrera (en aquest punt cal assenyalar que hi ha cicloturistes xinesos que ajuden a confondre les autoritats), o be tenir sort i aprofitar que els policies estan ocupats amb algun camio i passar de llarg al mes aviat possible. Tenim, pero, l'avantatge de coneixer on son situats aquests controls ja que els xinesos son poc donats a canviar els controls, i nosaltres tenim un llistat amb la localitzacio exacta d'aquests punts. Hi ha, pero, altres elements que ens tenen preocupats, entre els que vull destacar els mastins tibetans. Hem tingut oportunitat de trobar-nos cara a cara amb un d'ells (aixo si, convenientment subjectat per la mestressa de l'hostal) i la veritat es que fan posar els cabells de punta. Altres elements que ens preocupen son el fred que esta fent al Tibet i la caiguda d'un pont que dona acces al Camp Base de l'Everest. Totes dues novetats ens les han facilitat turistes que trobem en sentit contrari, i ens son de gran utilitat. Esperem poder tornar a comunicar-nos abans de penetrar al Tibet

PREPARACIÓ

Una setmana. Tan sols falta una setmana per començar el viatge. El proper dimecres 29 d'agost volem cap a Kunming, al sudest de la Xina, i des d'allà continuem en tren fins a Dali des d'on pretenem escalar en bicicleta les estribacions de l'Himàlaia tot creuant el Tíbet fins a katmandú.

Una travessa complicada on conflueixen diversos factors que dificulten el viatge: l'alçada, el fred, els gossos salvatges, l'excès de zel de la policia són només uns quants dels inconvenients que ens esperen al llarg del recorregut.

Un viatge, però, que representa la culminació dels somnis de qualsevol cicloturista i que esperem poder explicar en aquest bloc sempre que les comunicacions ho permetin.