PATAGÒNIA EN BICICLETA
1-ELS ANDES: LLACS I VOLCANS
Osorno – Entre Lagos –
Villa la Angostura –- San Carlos de Bariloche – El
Bolsón – Villa Lago de Rivadavía –Trevelín – Futaleufú
Després d’un llarg viatge en avió
fins a Santiago de Xile i 920
Km més de bus nocturn, finalment arribem a Osorno,
modesta ciutat emplaçada a la X Región de los Lagos a una altitud de 35 m sobre el nivell del mar.
Recuperem les bicicletes del maleter de l’autobús i comprovem amb alleujament
que no han patit cap desperfecte durant el viatge; d’aquesta manera, ens
disposem a emprendre la nostra ruta que ens ha de dur fins als confins del
continent, fins a Ushuaia.
Prenem la carretera local CH-215 a un ritme lent, no tenim el cos acostumat al pes de les
alforges i, a més, acusem la falta de son del viatge. La carretera, parcialment
en obres, no facilita les coses. Afortunadament, l’etapa és curta i força plana
i aviat assolim Entre Lagos ( Puyehue en llengua maputxe), un poblet orientat
al turisme que viu de les activitats relacionades amb el llac homònim.
L’endemà prosseguim la ruta amb
l’objectiu de creuar la frontera argentina. El paisatge ens sorprèn, des de la
mateixa carretera contemplem el volcà Osorno, un con perfecte que recorda un
flam cobert de nata.
Recorrem parcialment el perímetre del llac i ens endinsem
dins del PN Puyehue.
La carretera s’enfila amunt i
toca encarar les primeres rampes que ens permetran vèncer uns 1100m de
desnivell.
El paisatge, inicialment verd i frondós, es va tornant àrid i grisós conforme escalem i aviat ens veiem envoltats de cims arrodonits coronats amb plapes de neu. Som al pas Cardenal Antonio Samore (1321m) i enrere hem deixat el control de la policia xilena. En aquest punt, divisòria natural entre Xile i Argentina al bell mig dels Andes, ens abriguem i deixem caure per pronunciats pendents per la vessant oposada fins a la frontera argentina, des d’on continuem fins a la localitat turística de Villa La Angostura (780m), dins la província de Neuquén, població situada de forma privilegiada al sector nord del llac Nahuel Huapi i coneguda com el “Jardí de la Patagònia”, si bé pel meu gust destil·la un cert aire d’artificialitat.
L’endemà prosseguim la ruta
circumval·lant el llac Nahuel Huapi, tot
gaudint d’excel·lents panoràmiques i constatant l’enorme varietat de flora,
pròpia del bosc andí patagònic. La carretera travessa el PN Nahuel Huapi i
permet divisar de tant en tant aus com el Carancho,
una rapinyaire amb un divertit tupé molt present en tot
l’hemisferi sud-americà.
Sota un sol de justícia arribem a San Carlos de Bariloche, dins la província de Río Negro,la població més turística (i amb més serveis) de la regió. Ens submergim dins dels seus carrers a la recerca d’un mecànic que reguli els canvis de la bicicleta de la Montse (se li ha torçat el desviador) i decidim prendre’ns un dia de descans durant el qual visitarem el Cerro Campanario, un impressionant mirador al qual s’accedeix en telecadira i des d’on gaudim d’espectaculars vistes sobre el llac Nahuel Huapi.
Durant la nostra estança a
Bariloche constatarem un fenomen curiós que ens havien comentat prèviament: la
impossibilitat de regular els radiadors de les habitacions dels hostals, i com
aquests es diferencien dels seus homòlegs xilens, on la calefacció funciona amb
estufes de carbó. Això vol dir que, faci fred o calor, la majoria de nits toca
dormir lleugers de roba i amb les finestres obertes ja que sovint l’ambient de
les habitacions recorda al d’una sauna.
Un cop refets amb un bon asado ens dirigim cap al sud pedalant
per la mítica Nacional 40 fins a El Bolsón.
Iniciem l’etapa a la cota 770m tot vorejant el llac Gutiérrez; coronem
un petit coll als 1100m on aprofitem per recuperar forces davant d’una
Coca-Cola, i, seguidament, descendim per un pendent molt marcat fins atansar El
Bolsón (300m).
La petita localitat d’El Bolsón
ens sorprèn amb les seves varietats de cervesa: sabor a xocolata, a mel,
cirera, etc...i és que aquesta població orienta la seva oferta turística a la
degustació d’aquesta beguda, de merescuda fama arreu del país.
Deixem El Bolsón i la província
de Río Negro i ingressem dins la
província de Chubut on es troba la nostra següent destinació, Villa Lago de
Rivadavía. Seguim recorrent la carretera 40 a través del “Corredor turístico de los lagos” a través d’un paisatge idíl·lic on
destaca la rosa mosqueta en plena floració que esquitxa amb tonalitats vives
les vores del camí. A l’alçada de Cholila ens desviem cap a la dreta amb
l’objectiu de dirigir-nos cap al PN Los Alerces. Aviat l’asfalt acaba per donar
pas a una pista irregular que ens omple de pols, al final de la qual es troba
el modest enclavament que pren el nom grandiloqüent de Villa Lago de Rivadavía,
quan en realitat es tracta de mitja dotzena de propietats disperses al voltant
de la pista. Afortunadament trobem allotjament a l’hostería La
Pilarica que, ubicada al la riba del riu Carrileufú, permet
relaxar-nos en un emplaçament de postal.
L’endemà continuem recorrent la
pista i als pocs quilòmetres ingressem dins del PN Los Alerces. Pedalegem 50 Km de pistes enmig d’un
entorn natural únic on destaca la presència dels mil·lenaris alerces que donen nom al parc, arbre que
també es coneix com fals xiprer patagònic, el més alt de tot l’hemisferi sud
americà.
Igualment destaca la fauna,
especialment el puma i l’escàs cérvol andí o huemul, que contra tot pronòstic aconseguim veure al sorprendre un
grup darrera d’un revolt. També
ensopeguem amb un parell de guineus i algun ànec salvatge.
Quan finalment, ja fora del parc,
arribem a Trevelín, ho fem amb el convenciment d’haver transitat per un dels
parcs més interessants de la
Patagònia.
De nou ens disposem a creuar
fronteres, aquest cop per connectar amb la carretera Austral. Així, a la
sortida de Trevelín trenquem a la dreta per dirigir-nos cap a Xile
barallant-nos amb un intens vent en contra que puntualment ens obliga a
aturar-nos. El tram d’uns 40
Km que mena a la frontera no es troba asfaltat, fet que
dificultat la marxa degut a la pols que s’aixeca contínuament. Quan finalment
assolim el pas fronterer “Rio Futaleufu” constatem alleujats que el cantó xilè
sí es troba asfaltat i així, al cap de pocs quilòmetres, arribem a Futaleufu on
finalitza l’etapa...i l’asfaltat de la pista.
Aquesta modesta població està
orientada als esports d’aventura, concretament al ràfting. El riu Futaleufu té
fama de ser un dels millors del món per a la pràctica d’aquest esport, i gent
de diverses nacionalitats venen expressament cada any per gaudir d’intenses
dosis d’adrenalina. Nosaltres ens conformem amb recórrer la pista que discorre
paral·lela al riu contemplant com aquest sorteja roques i excava capritxosos
revolts.
Al llarg del descens no existeix
cap possibilitat d’avituallament fins a la cruïlla de Puerto Ramírez, on es
troba un oportú hospedaje on devorem
un reconfortant poroto, un guisat
local a base de llegums que ens permet recuperar-nos i continuar l’etapa fins a
Villa Santa Lucia, localitat on enllacem amb la carretera Austral. Els darrers
quilòmetres els fem immersos en un ambient humit que amenaça pluja, propi del
microclima que caracteritza aquesta vessant dels Andes, i quan, finalment,
arribem al final d’etapa, ho fem molls com ànecs.
2-LA CARRETERA AUSTRAL
Futaleufú – Villa
Santa Lucía – La Junta – Puyuhuapi – Villa
Amengual – Coyhaique – Villa Cerro Castillo – Bahía Murtra – Puerto
Bertrand – Cochrane – Puerto Yungay – Villa O’Higgins
Som a la carretera Austral o ruta
CH-7 que uneix Puerto Montt amb Villa O’Higgins travessant les regions xilenes
X i XI al llarg de més de 1240
Km. La seva construcció està intrínsecament lligada a la
controvertida figura de Pinochet, impulsor del projecte durant la seva
dictadura i que li ha comportat el reconeixement de part de la població, com ho
recorda un indicador a peu de carretera en la veïna població de La Junta.
Aquesta carretera transcorre per
paratges de gran bellesa i constitueix un veritable repte tecnològic degut a la
complicada orografia del terreny. Com podem constatar, els talls degut a les
obres en curs de pavimentació són constants, les voladures contínues i els
terminis d’acabament no estan clars, s’apunta cap al 2020. Darrerament els
polítics han anunciat el projecte d’allargar el seu traçat fins a Punta Arenas
en un intent d’apaivagar el descontentament local ja que, com ens comenta una
treballadora de l’obra: “del sud de Xile ningú se’n recorda; aquí, per no
arribar, no arriben ni els terratrèmols...” I és que hi ha gent que opina que
Xile acaba a Puerto Montt, especialment entre els membres de la comunitat maputxe.
Ens crida l’atenció els rètols
que al llarg de la costa alerten del risc de tsunamis, i és que ens trobem en un àrea geològicament molt
inestable.
Uns quilòmetres més enllà ens desviem de la ruta per visitar l’espectacular Ventisquero Colgante, una enorme glacera que es precipita en forma de cascada al bell mig del PN Queulat.
Prosseguim la nostra ruta
esquivant excavadores i alternant trams asfaltats amb pistes en mal estat fins
assolir Villa Amengual, un reduït nucli de pocs habitants fundat el 1982. La
colonització d’aquestes terres és un fenomen ben actual i cada any un grapat
d’emprenedors opten per aventurar-s’hi a la recerca d’un futur millor. A
l’hostal on ens allotgem cometo l’error d’ignorar els consells de la
propietària i bec aigua directament de l’aixeta...fet que recordaré durant els
següents 2 dies, patint una gastroenteritis força desagradable.
L’etapa següent és dura per dos
motius: la longitud (147 Km) i sobretot el fort vent en contra durant gran part
de la mateixa que frena la marxa i ens mina la moral. I és una llàstima, perquè
la carretera es troba ben asfaltada i el paisatge val la pena. A la cruïlla que
mena a Puerto Aysén, quan encara ens falten uns 47 Km, hem de descansar
aprofitant la protecció d’una parada de bus mentre contemplem la possibilitat
de muntar la tenda: estem cansats i farts del vent i a sobre no em trobo bé,
començo a marejar-me i he perdut la gana.
En aquest punt recordem les
advertències de les autoritats a l’hora d’acampar, especialment pel que fa a l’aranya rincón, artròpode àmpliament
disseminat per tota la geografia xilena i que cada any causa diversos accidents
per picadures.
Decidim continuar i ho fem a un ritme lent.
Una mica més endavant, mentre creuem la reserva Simpson (la carretera discorre
encaixonada dins d’un penya-segat espectacular)
un còndor ens sobrevola amb el seu posat elegant i el seu característic
coll blanc, i aquest fet m’anima i em dóna forces per escalar el tram final de
l’etapa, amb túnel inclòs, uns 6 Km d’ascens fins a un mirador just al davant
de Coyhaique, la capital de la regió
d’Aysén situada als peus del Cerro Mckay, una monumental massa granítica que em
recorda molt la Serra del Cadí. Aquesta
petita ciutat representa una magnífica oportunitat per descansar, recuperar
forces i avituallar-nos amb tot el necessari.
Després d’un dia de descans
continuem el nostre itinerari rumb a Villa Cerro Castillo. L’etapa no té res a
veure amb l’anterior, transcorre sense vent
i se’ns fa extremadament agradable. A l’entrada d’una estancia ens aturem per conversar amb
uns ramaders que estan castrant un vedell dins d’un tancat de fusta. Més
endavant ingressem dins la reserva nacional Cerro Castillo i escalem un doble
port que culmina al Portezuelo Ibáñez
(1150m). Aquí el paisatge realment és preciós, destacant la presència de huemules, com recorden diversos rètols a
peu de carretera i que indiquen l’indret
exacte on s’ha produït un atropellament d’aquesta espècie en perill d’extinció.
A partir del Km 82 emprenem un
vertiginós descens d’uns 800 m de
desnivell que mena directament a Villa Cerro Castillo, una humil població a la
base del fotogènic Cerro Castillo, que amb els seus 2675m atrau totes les
mirades. A la tarda decidim aparcar les bicis i visitar El Alerón de las Manos de Cerro Castillo, una paret situada a uns 4
Km del poble i que ha esdevingut monument nacional degut a unes pintures
rupestres que representen mans en tonalitats ocres i blanques, presumptament
impreses pels antics Tehuelches fa més de 5000 anys.
I aquí, a Villa Cerro Castillo, és on acaba el darrer tram asfaltat de la carretera Austral. Encara resten pedalar uns 476 Km fins al seu extrem meridional, fins a Villa O’Higgins.
La pista a la sortida de Villa
Cerro Castillo és dura i costeruda, i sobretot molt polsegosa. Ens posem en
marxa sota un sol de justícia i aviat tenim clar que la jornada no serà fàcil.
Als continus desnivells de la pista cal sumar el trànsit dels camions i 4X4 que
no acostumen a reduir la velocitat quan ens avancen i que aixequen núvols de
pols que ens obliguen a aturar-nos; a més, la presència de tabacs ens
mortifica, sort que la seva picada no és tan dolorosa com els de casa nostra.
Durant l’etapa, la pista dibuixa una semicircumferència en direcció al Lago General Carrera.
Nosaltres fem nit a Bahía Murtra, minúscula població situada a la vessant occidental d’aquest enorme llac, el 4º més gran de Sud-Amèrica. Per cert que sempre recordarem els 5’5 Km de la desviació que mena a Bahía Murtra...i que vam haver de fer a peu degut al tamany de les “pedretes” que abocades a la pista i que la fan impracticable per a les bicicletes.
Nosaltres fem nit a Bahía Murtra, minúscula població situada a la vessant occidental d’aquest enorme llac, el 4º més gran de Sud-Amèrica. Per cert que sempre recordarem els 5’5 Km de la desviació que mena a Bahía Murtra...i que vam haver de fer a peu degut al tamany de les “pedretes” que abocades a la pista i que la fan impracticable per a les bicicletes.
L’endemà comencem la jornada
arrossegant novament la bici els inevitables 5’5 Km fins a retrobar la
carretera (pista) Austral. Inicialment voregem el Lago General Carrera, el llac més gran de Xile i que comparteix amb
l’Argentina (on rep el nom de Lago Buenos
Aires) fins arribar a Puerto Rio
Tranquilo; des d’aquest punt surten llanxes cap a unes formacions rocoses
emplaçades enmig del llac, La Catedral de
Mármol, que desgraciadament no visitem per manca de temps. L’etapa és
agradable, gaudim amb les diferents tonalitats blavoses del llac, emmarcades
per cims esquitxats de neu. Durant aquest trajecte no trobem cap poble ni
assentament, tan sols un parell de granges
Cap al Km 79 fem cap a El Maitén,
un luxós complex turístic format per uns quants bungalous amb preus prohibitius, estratègicament situat
en una cruïlla a la punta sud del llac; aquí cal prendre una decisió: tombar
cap a l’esquerra en direcció a Chile Chico, resseguint la vora del llac i
abandonant la carretera Austral, on en pocs quilòmetres s’ingressa dins de
l’Argentina, abandonant els Andes i submergint-nos sobtadament dins la Pampa, o
bé trencar cap a la dreta escalant una pujada exigent (i curta) i continuar per
la carretera Austral cap a Villa O’Higgins.
Mentre mengem un parell de barretes estudiem
la disjuntiva i optem per continuar per la carretera Austral, tot i que tenim
informacions que apunten que el transbordador que cal prendre al final de la
mateixa, a Villa O’Higgins, actualment es troba avariat i no hi ha previsions
clares de quan entrarà novament en servei; altrament, la possibilitat
d’esquivar el transbordador tot pedalant per la Pampa ens preocupa ja que algun
cicloturista amb qui hem coincidit assegura que no trobarem aigua durant
centenars de quilòmetres, i que les llarguíssimes distàncies sense res ni
ningú, la inacabable monotonia ens pot amargar el viatge...
El darrer tram d’aquesta
esgotadora etapa transcorre paral·lel al Campo
de Hielo Sur, la reserva de gel més gran després de l’Antàrtida i
Groenlàndia i objecte de disputes entre Xile i l’Argentina. D’aquesta immensa
massa de gel naixen fins a 49 glaceres, entre les quals destaquen el Perito Moreno, el Ventisquero Grey, el glaciar Upsala, etc...
La següent etapa és un
trencacames, desnivells constants per una pista amb força sorra i pedretes. Ens
acompanya una certa sensació d’inseguretat:
no tenim clar si al final del camí ens tocarà desfer tot aquest segment
degut a la falta de connexió amb el transbordador.
Arribem a Cochrane, el principal
assentament de la regió i darrera oportunitat d’abastir-nos abans
d’endinsar-nos en una travessa incerta. Es tracta de la població més important
després de Coyhaique, si bé trobo que l’apel·latiu de “ciutat” li ve una mica
gran a aquest reducte de poc més de 3000 habitants. Això sí, compta amb un
quarter de Carabineros on molt
amablement contacten amb l’empresa que gestiona l’embarcació de Villa O’Higgins
i ens reserven dos passatges...aprofitant que s’ha restablert el servei. El
proper zarpe està programat per
d’aquí a 4 dies, durant els quals ens ho hem de manegar per recórrer els 230 Km
que resten, marge de temps raonable.
L’endemà afrontem una d’aquelles
etapes èpiques que ha quedat gravada en la nostra memòria: 125 Km de pista
gairebé sense parar, de les 08’30h a les 20’45h i durant una bona part amb fort
vent en contra. L’objectiu que no ens atrevim a expressar en veu alta és aconseguir arribar a Puerto
Yungay, el punt on queda interrompuda la carretera Austral per un braç
de mar que se supera gràcies a un servei regular gratuït de transbordador que
facilita la travessa a l’altre extrem, a Río Bravo. Ens havien comentat que, si
aconseguíem arribar al vespre, l’empleat ens permetria pernoctar dins la garita
destinada a sala d’espera (de totes maneres, i al marge d’un parell de modestes
edificacions destinades a un destacament militar, poca cosa més hi ha...).
Així doncs aprestem la marxa fins
que ensopeguem amb el primer incident: una fixació d’una alforja de la Montse
s’ha trencat i cal improvisar una reparació amb brides i cargols. Un cop
superat el contratemps, arribem a la cruïlla que mena a Caleta Tortel, un poblet famós perquè no té carrers, tan sols
escales i ponts de fusta. Malauradament no el podem visitar per manca de temps.
Estem força cansats i ens
plantegem acampar però el cel amenaça pluja i, després d’un petit descans
durant el qual patim les picades de tabacs i més tabacs, decidim continuar una
mica més tot escalant entremig d’unes gorges molt humides durant 10 Km. La
pluja ens atrapa, a veure si per poc quedarem malament; a sobre, es comença a
fer fosc i no tenim gaire clar quant falta. Afortunadament la resta del camí fa
baixada i així, a la sortida d’un revolt, ensopeguem amb Puerto Yungay o, el que és el mateix, la sala d’espera i la barcaza “Padre Antonio Ronchi” varada
davant nostre. M’acosto a demanar aigua potable a la nau mentre la Montse
estira els sacs a la sala d’espera.
L'endemà creuem amb el primer servei de la
barcaza fins a l’extrem oposat, Río Bravo, en 50 minuts. Està plovent de
manera moderada i encara ens resten 100 Km fins a Villa O’Higgins. Si haguéssim
trobat alguna mena d’allotjament, potser ens hauríem pres el dia de descans,
però a l’altra riba no hi ha absolutament res, tan sols la garita-sala
d’espera, res més.
Així doncs, optem per tirar
endavant amb l’equip de pluja al complet. Ens consta que avui circula un bus
que surt a les 08h des de Cochrane i es dirigeix fins a Villa O’Higgins, però
estem il·lusionats amb finalitzar el recorregut de la carretera Austral amb
bicicleta, així que quan el bus ens atrapa cometem l’error de deixar-lo passar.
I dic error perquè pocs quilòmetres més enllà tinc els guants totalment xops i,
quan me’ls canvio, els nous guants només m’aguanten eixuts uns quants
quilòmetres més. A més, el camí està sembrat de petits colls que se’ns fan
inacabables i, el que és pitjor, no trobem cap nucli habitat que ens pugui
oferir aixopluc.
Ho passem malament, moments de
desesperació, tremolem de fred i la pluja (ara ja és aiguaneu) que no para, i
el que és pitjor, encara ens resten 50-60 Km, com maleïm l’haver deixat escapar
el bus...
Afortunadament, a uns 20 Km del
final d’etapa la pluja cessa. Ens eixuguem les llàgrimes, traiem les fundes i
descordem el gore-tex i, fent un darrer esforç, aconseguim arribar a Villa O’Higgins
on ens desplomem a la nostra habitació del mític alberg Mosco regentat pel Manuel, un gallec amant de la Patagònia.
El primer que fem l’endemà és
confirmar la reserva del passatge a la barca Quetru de la companyia Robinson Crusoe, que té l’exclusivitat de la
navegació cap a l’Argentina. Ens asseguren que la Quetru ja està reparada, al mateix temps que ens assabentem que, a
l’altra banda del llac, s’hi troben acampats uns quants cicloturistes fa ja uns
quants dies esperant l’oportunitat de poder passar a Xile un cop es restableixi
el servei.
Avui és el dia. Fa bon temps i
només ens cal pedalar uns escassos 8 Km fins enllaçar amb l’embarcador on ens
espera la Quetru. Ens emocionem
davant del rètol que indica la fi de la carretera Austral, 1247 Km des del seu
inici.
Creuem el Lago O’Higgins durant 2’40h fins al punt fronterer Candelario Mansilla. Segellem els
passaports i pedalem –i en molts trams, arrosseguem- les bicicletes uns 5 Km
cap amunt per una pista en no gaire bon estat, i un cop finalitzada la pujada
pedalem uns 9 Km més fins arribar a la frontera, senyalitzada amb un parell de
rètols. A partir d’aquí ens endinsem per un bosc, la pista ha esdevingut un
camí on cal esquivar arrels, rocs i arbres que obstaculitzen el pas. A més,
fins a 3 cops hem de desmuntar les alforges per creuar rierols mentre de
reüll observem el temps, que amenaça
pluja.
Ens hem d’afanyar per arribar a la frontera argentina a temps d’enllaçar amb el transbordador que travessa el Lago del desierto. Si no ho aconseguim, caldrà acampar i sopar les 4 galetes i tall de formatge que encara ens queda a les alforges, poca cosa més...Les bicicletes reben cops i estrebades, i les nostres esquenes sembla que no ho puguin resistir, el camí, tot i ser de baixada, es troba en molt mal estat i no entenem com pot ser que hagi gent que aconsegueixi fer aquest trajecte en sentit contrari.
Finalment arribem al punt fronterer argentí. Hem fet tard uns 20 minuts sobre l’hora prevista de sortida de la barca, però aquesta tot just es troba atracant a l’embarcador. Coincidim amb 5 cicloturistes que ens han precedit, tots junts constituïm el passatge del servei de tarda.
La travessa és molt agradable,
amb imponents vistes del Fitz Roy just davant nostre. Durant 40 minuts gaudim
d’un merescut descans fins atracar a la riba oposada. Ara ens toca recuperar
les bicis i tornar a pedalar 37 Km més fins a El Chaltén; el problema és que
s’ha fet tard i estem força cansats, però un cop més descartem el càmping i
forcem la màquina, i, així, passats les 22h, ingressen dins d’ El Chaltén
destrossats, amb l’ànima las peus però amb la satisfacció d’haver completat una
de les etapes més dures d’aquest viatge.
Dia de recuperació a El Chaltén:
bugada, neteja de bicis, avaluació de danys i compra de queviures. La veritat
és que aquesta petita població no té gaire cosa, està 100% orientada al turisme
i s’aprofita ( i de quina manera) d’estar emplaçada al bell mig del Parque Nacional Los Glaciares.
Impressiona, això sí, el marc natural que l’envolta, amb els majestuosos Fitz
Roy i Cerro Torres com a teló de fons.
3-TRAVESSANT LA PAMPA
Villa O’Higgins – El Chaltén – Parador la Leona – El
Calafate – La Esperanza – Río Gallegos
L’endemà prosseguim el nostre
viatge sota un vent amb una força bestial: tot i bufar d'esquena, la seva
intensitat és tal que ens obliga a aturar-nos en diverses ocasions, tenint
serioses dificultats per controlar les bicis ( de fet, ens fa fora de la
carretera diversos cops).
Hem retrobat l’asfalt i els
desnivells s’han acabat, ara pedalem resseguint la vora del Lago Viedma, amb algun iceberg dispers
enmig de les seves aigües de color blau turquesa. Ens crida l’atenció la
presència ocasional de huanacos als dos
costats de la carretera, al nostre pas arrenquen a córrer de forma paral·lela a
les tanques de filferro que limiten les propietats. Aquest comportament
l’observarem durant les següents jornades, així com el drama que representen
aquestes tanques, ja que quan els camèlids se senten amenaçats intenten
saltar-les i eventualment queden enganxats entre les seves punxes, donant pas a
una mort agònica com mostren els cadàvers de diversos animals que trobem al
llarg de la marxa.
Experimentem la sensació d’avançar
gairebé sense cansar-nos, a velocitats que oscil·len entre els 30 i els 45
Km/h, i en poc més de 2 hores hem recorregut els 90 Km que separen El Chaltén
de la carretera R-40. En aquest punt cal tombar en direcció sud-est, cap a Rio
Gallegos. Només orientar el manillar a
la dreta percebem la força del vent, que ara ens colpeja pel cantó, dificultant
notòriament el nostre avanç. La velocitat baixa sobtadament a 8-15 Km/h i
eventualment ens obliga a parar, posant a prova la nostra determinació. Així,
passats 21 Km, arribem a l’únic allotjament en centenars de quilòmetres, el Parador La Leona, on paguem a preu d’or
una habitació (amb aquest vent optem per estalviar-nos, un cop més, la tenda).
Continuem cap a El Calafate amb
l’objectiu de visitar El Perito Moreno,
possiblement la glacera més famosa del món. Ens plantegem la possibilitat de
prendre un bus, però sembla que avui la força del vent ha disminuït tot i que
cap al Km 25 constatem que tot era un fals miratge.
Pel camí, més huanacos i els primers charitos (nyandús), un estruç de tamany
diminut propi de La Pampa. Som a la
província de Santa Cruz, la segona més extensa del país després de Buenos
Aires, i destaquen els immensos espais deshabitats, Pampa i més Pampa i, de
tant en tant, un rètol que recorda als conductors la força del vent (als
ciclistes no cal que ens ho recordi !!).
Cap al Km 74 tombem cap a la
dreta i aquí ens colpeja el vent amb fortes ràfegues. Tan sols ens resten 32 Km
fins a El Calafate però no els podem fer
sense haver de descansar un parell de vegades, el problema és que no trobem cap
aixopluc per protegir-nos. Ens consta que en alguns casos, més d’un ciclista
s’ha embolicat amb la tenda de campanya i s’ha estirat unes hores a l’espera
que el vent afluixi.
Arribem força tocats a El
Calafate, sort que trobem un allotjament força correcte (això sí, després d’una
hora donant voltes, que aquí els preus també són força exagerats).
Ens trobem a la vigília de Nadal,
quina millor manera de celebrar-ho que visitant El Perito Moreno (excursió
organitzada en bus), un d’aquells indrets emblemàtics, de visita obligada, que
atrapa els turistes que contemplem bocabadats la seva bellesa, ressaltada pels
despreniments de plaques de gel a les aigües que desemboquen al Lago Argentino,
tot un espectacle.
Ja de tornada, fem un dinar-sopar
abans que tanquin tots els negocis i encarreguem a “La Fonda del Parrillero” un pollastre per endur l’endemà a la
següent etapa. Per cert, que si mai algú té la temptació de tastar el torró
“d’Alacant” argentí, que recordi que en comptes d’ametlla afegeixen maní, i de debò que el resultat final és
força decebedor.
Som Nadal, però per nosaltres és
un dia més. Així, aprofitant un dia radiant, ens posem en marxa cap a Río
Gallegos (a uns 310 Km). Ens agradaria poder fer nit en un punt intermedi
anomenat La Esperanza on segons tots
els indicis, hi ha possibilitat d’allotjament. Així doncs, la jornada promet
ser maratoniana però sembla factible, sobretot perquè ens acompanya un vent de
cua que ens permet devorar quilòmetres amb un mínim esforç. Ni tan sols l’únic
accident geogràfic que trenca la monotonia del paisatge, La Cuesta Miguez (850 m), frena significativament el nostre ritme.
Es tracta d’una pujada d’uns 20 Km i uns 650 metres de desnivell, sempre per
una carretera impecablement ben asfaltada. A dalt de tot, aprofitant les vistes
que ofereix un mirador, observem un grup de còndors volant per sobre nostre que es dirigeixen als Andes, a escassos quilòmetres en línia recta.
A partir d’aquest punt s’inicia
un lleu descens que de manera sostinguda, i amb la col·laboració del vent, ens
permet avançar de forma espectacular. En un centenar de quilòmetres perdem uns
500 metres d’altitud. Pràcticament no cal tocar els pedals, inclús puc filmar
damunt de la bici aprofitant les immenses línies rectes que dibuixa la
carretera. Pedalem a 30-32 Km/h de forma constant, és al·lucinant !! Més huanacos i més charitos, això és tot, som al mig de La Pampa i aquí la monotonia i
l’aridesa són les notes predominants. Gaudim d’aquesta etapa, la més veloç que
pugui recordar, i amb un desgast mínim, cap a les 16h ja hem ocupat les nostres
lliteres de l’hostal La Esperanza. El
primer que fem és desembolicar el paquet amb el pollastre que portem des del
Calafate, i comprovem que es troba en bon estat, apte per devorar-lo després
d’una dutxa ràpida.
Continuem la travessa de La
Pampa, ens llevem a les 05h mirant d’aprofitar al màxim les hores de llum per
arribar a Rio Gallegos i a més, per evitar les ratxes més intenses de vent,
previstes pel migdia. Avui el vent no és tan favorable, però tampoc ens frena,
de manera que recorrem els 143 Km que ens separen de Rio Gallegos per un
paisatge idèntic al d’ahir, és a dir, un terreny erm i monòton, força sec i amb
matolls arreu. Em distrec contemplant el cel, com es fusionen els núvols amb la
línia de l’horitzó, un paisatge infinit.
Al Km 63 arribem a l’estancia Las Horquetas, que compta amb
càmping i possibilitat d’allotjament, informació que desconeixíem prèviament.
Esmorzem i tot seguit reprenem la darrera part de l’etapa, observant, a més de huanacos i charitos, un gran nombre de conills.
Ens trobem a Rio Gallegos, la ciutat
més poblada de la província de Santa Cruz. Som a pocs quilòmetres de l’oceà
Atlàntic, just al davant de les illes Malvines i per sobre de la província de
Tierra del Fuego, cap a on ens dirigirem a continuació. La veritat és que la
ciutat no té gaire cosa però sí que ens permet avituallar-nos per la fase final
del viatge i descansar mentre visitem un parell de museus.
4-TIERRA DEL FUEGO, LA FI DEL MÓN
Río Gallegos – Cerro
Sombrero – San Sebastián – Río Grande – Tolhuín – Ushuaia
La nostra idea és avançar el
màxim possible cap a l’illa de Tierra de Fuego, compartida per Xile i
l’Argentina . Inicialment hem de pedalar fins a la frontera Integración Austral i ingressar a Xile
per continuar fins a la Primera Angostura on creuarem l’estret de Magallanes,
límit septentrional de Tierra de Fuego, en un transbordador que de forma regular
uneix les dues ribes en poc més de 30 minuts.
Arribem fets caldo a Cerro
Sombrero després de 167 Km i ens allotgem en una hosteria força cara, destinada precisament a tècnics i comandaments
de les petroleres. Ens espera, això sí, un bon sopar que ens refà per encarar
la jornada següent.
L’etapa d’avui es presenta
complicada, tant per les previsions meteorològiques com per la duresa del
traçat. Durant els primers 15 Km recorrem un asfalt acceptable, però a partir
d’aquest punt se succeeixen trams de pista amb blocs de formigó. Tal com ens
anuncien uns treballadors locals, l’única possibilitat d’aixopluc són les
casetes-refugi que cada 20 o 30 Km veiem a la vora del camí, però que,
sincerament, es troben en un estat d’abandonament i brutícia tal que no
conviden a pernoctar-hi.
Ens costa avançar degut a la
duresa de la pista, sort que de tant en tant ensopeguem amb alguna guineu, huanaco, inclús la Montse es troba de
cara amb un castor (es van introduir a Tierra de Fuego a començaments del S.XX
provinents del Canadà) que ens distreu i amenitza la jornada. Al Km 80 arribem
a la cruïlla anomenada Onaisin on tombem a l’esquerra i després de 3’30 hores
esgotadores, just en el moment en que comença a ploure, aconseguim assolir San
Sebastian, localitat fronterera amb l’Argentina (en realitat, un parell
d’edificis i poca cosa més). Afortunadament, un d’aquests dos edificis és l’hosteria La Frontera, just al davant de
la comissaria dels Carabineros, on el
Roberto, un xilè que en el seu dia va emigrar a Barcelona fugint de la
dictadura de Pinochet i que ara, després de 37 anys, ha tornat escapant de la
crisi, ens acull amablement.
Novament creuem una frontera, i
ja van...El dia comença passat per aigua, la sort és que un cop superats els
primers 14 Km de pista (que a aquestes alçades és un veritable fanguer), passem
a la vessant argentina i retrobem l’asfalt, la Ruta Nacional 3. Inicialment el
vent bufa en contra, el que, juntament amb la pluja, ens desmoralitza, però
transcorreguda mitja etapa les condicions milloren. El paisatge conté uns
curiosos artefactes, bombes d’extracció de petroli que, a un ritme lent però
constant, s’inclinen i eleven del terra de forma rítmica i que a mi em recorden
artefactes extrets d’algun episodi de “La
Guerra de les Galàxies”. I és que la Patagònia, en especial Tierra del Fuego,
conté grans reserves de gas i petroli.
Precisament l’explotació
d’hidrocarburs és el factor que ha rellançat el creixement de Rio Grande, la
ciutat més poblada de l’illa de Tierra del Fuego, superant inclús a la
turística Ushuaia. Nosaltres hi arribem enmig d’un xàfec, si ahir ens vam
escapar pels pèls de la mullena, avui ens ha enganxat a 8 Km del final d’etapa,
una llàstima...Mentre recorrem les llargues avingudes contemplem diversos
monuments dedicats a la guerra de les Malvinas. I és que per aquí perdura
el record de la desfeta....
Passem la nit de Cap d’Any a Rio
Grande, sopant a l’habitació de l’hotel empanades i un tiramisú que hem
adquirit en un súper i seguim les campanades pel canal internacional de TVE
quan a fora encara s’hi veu, coses del desfasament horari.
L’endemà, en iniciar la ruta, ens
creuem amb molta gent que ve de marxa, gots i ampolles trencats pel terra i
diverses restes del naufragi del vell any. Ens sorprèn (primer) i ens preocupa
(després) la gran quantitat de vehicles que a mig matí avancen gairebé en
filera durant quilòmetres i quilòmetres, i és que, segons sembla, és tradició
sortir per Cap d’Any a compartir un asado
en plena natura amb familiars i amics. Per nosaltres l’etapa és molt perillosa
ja que molts cotxes ens passen a tocar,
i en certs moments parem per recuperar-nos d’algun ensurt i encoratjar-nos a
continuar. A més, descobreixo preocupat que tinc el cable de la transmissió (el
que regula la tensió dels plats) gairebé trencat, resulta que se m’ha anat
desfilant poc a poc i jo no me n’havia adonat fins ara. Per tant, procuro no
canviar de plat i anar jugant amb els pinyons, no fos cas que em quedés sense
cable al moment més inoportú.
Finalment aconseguim arribar a
Tolhuin just quan estàvem considerant prendre un bus, ja que els ensurts degut
al trànsit són continus i el risc elevat. Com ens podíem esperar, la població,
molt petita, es troba sota els efectes de les festes, i l’oficina d’informació
es troba tancada. Ens dirigim a un hostal que internet situa a un parell de
quilòmetres a les afores i descobrim que els preus s’han apujat, amb el canvi
d’any, un 40%, increïble!! De tornada al poble, ens acullen els treballadors de
la mítica Panadería la Unión, que té
fama entre la comunitat cicloturista d’oferir una llitera a qualsevol que
viatgi amb bicicleta. La nit, no obstant, se’ns fa llarga, els sorolls dels
forns no ens deixen dormir i secretament lamentem no haver pernoctat al primer
hostal.
Darrera etapa, poc més 100 Km per
finalitzar el viatge, per arribar a Ushuaia. Recorrem la vora del Lago Fagnano per la vessant
oriental a través de la Ruta Nacional 3.
Mirem de reüll el cel, sembla que amenaci pluja però per ara el temps aguanta.
El vent comença a emprenyar i més quan, cap al Km 48, coincidint amb l’inici de l’ascens al Paso Garibaldi, comença a ploure. Aquest pas és el més austral del món i, amb una alçada de tan sols 450m, és l’únic que permet travessar els Andes íntegrament per territori argentí, com ens comenten els habitants de la zona tot orgullosos en més d’una ocasió. La pujada és molt senzilla i curta i les vistes s’intueixen fantàstiques, però desgraciadament els núvols ens oculten el paisatge. Sospito que la fila que fem deu impressionar ja que un vehicle s’atura davant nostre i el conductor ens ofereix una safata de pastes per recuperar forces, tot un detall !!
El vent comença a emprenyar i més quan, cap al Km 48, coincidint amb l’inici de l’ascens al Paso Garibaldi, comença a ploure. Aquest pas és el més austral del món i, amb una alçada de tan sols 450m, és l’únic que permet travessar els Andes íntegrament per territori argentí, com ens comenten els habitants de la zona tot orgullosos en més d’una ocasió. La pujada és molt senzilla i curta i les vistes s’intueixen fantàstiques, però desgraciadament els núvols ens oculten el paisatge. Sospito que la fila que fem deu impressionar ja que un vehicle s’atura davant nostre i el conductor ens ofereix una safata de pastes per recuperar forces, tot un detall !!
La baixada és tot un poema, cau
un xàfec d’antologia i, tot i que portem
posat l’equip al complet, als pocs minuts ja anem totalment xops. Optem per no
parar, tirar endavant tremolant de fred fins que miraculosament distingim a un marge
de la carretera l’hosteria Haruwen.
Amb un plat calent i escalfant-nos amb l’estufa a tot gas ens refem en poc més d’una hora i, així, d’aquesta manera, recorrem els darrers quilòmetres fins entrar a Ushuaia, la ciutat més austral del món i la fi del nostre viatge.
Amb un plat calent i escalfant-nos amb l’estufa a tot gas ens refem en poc més d’una hora i, així, d’aquesta manera, recorrem els darrers quilòmetres fins entrar a Ushuaia, la ciutat més austral del món i la fi del nostre viatge.
Per cert, que just al moment en
que estem buscant allotjament, ja dins dels carrers d’Ushuaia, se’m trenca el
cable de la transmissió, segons com es miri hem tingut molta sort.
Els següents dies els dediquem a
fer turisme i preparar el cerimonial de la tornada (buscar cartrons per embalar
les bicis, etc...). Descobrim la increïble reserva La estancia Harberton tot visitant una colònia de pingüins a l’illa
Martillo on conviuen fins a 3 espècies d’aquestes simpàtiques aus: Magallanes,
Rey i Papua, i amb el seu record pugem a l’avió de tornada a casa.
ETAPA
|
INICI
|
FINAL
|
KM
|
1
|
Osorno
|
Entre
Lagos
|
51
|
2
|
Entre
Lagos
|
Villa
Angostura
|
113
|
3
|
Villa
Angostura
|
SC
Bariloche
|
82
|
4
|
SC
Bariloche
|
El Bolsón
|
123
|
5
|
El Bolsón
|
V. Lago
Rivadavía
|
95
|
6
|
V. Lago
Rivadavía
|
Trevelín
|
93
|
7
|
Trevelín
|
Futaleufú
|
50
|
8
|
Futaleufú
|
Villa
Santa Lucía
|
77
|
9
|
Villa
Santa Lucía
|
La Junta
|
69
|
10
|
La Junta
|
Puyuhuapi
|
44
|
11
|
Puyuhuapi
|
Villa Amengual
|
95
|
12
|
Villa
Amengual
|
Coyhaique
|
147
|
13
|
Coyhaique
|
V. Cerro
Castillo
|
97
|
14
|
V. Cerro
Castillo
|
Bahía
Murtra
|
104
|
15
|
Bahía
Murtra
|
Puerto
Bertrand
|
98
|
16
|
Puerto
Bertrand
|
Cochrane
|
48
|
17
|
Cochrane
|
Puerto
Yungay
|
125
|
18
|
Puerto
Yungay
|
Villa
O’Higgins
|
100
|
19
|
Villa
O’Higgins
|
El Chaltén
|
65
|
20
|
El Chaltén
|
Parador la
Leona
|
112
|
21
|
Parador la
Leona
|
El
Calafate
|
111
|
22
|
El
Calafate
|
La
Esperanza
|
166
|
23
|
La
Esperanza
|
Río
Gallegos
|
143
|
24
|
Río
Gallegos
|
Cerro
Sombrero
|
167
|
25
|
Cerro
Sombrero
|
San
Sebastián
|
122
|
26
|
San Sebastián
|
Río Grande
|
96
|
27
|
Río Grande
|
Tolhuín
|
111
|
28
|
Tolhuín
|
Ushuaia
|
104
|
TOTAL
|
2808 KM
|