PEDALANT PEL SUDEST ASIÀTIC

 

 

                                      

 

UNA PRÈVIA...

 

Sembla mentida que ja hagin transcorregut 20 anys del nostre primer viatge amb bicicleta. Des d’aquell llunyà agost del 2002, mai haguéssim pensat que de forma continuada seguiríem recorrent el món sobre dues rodes i ara, aprofitant els períodes d’aturada forçosa que ens imposa la pandèmia del Covid-19, em decideixo a “rescatar-los” de l’oblit, i amb l’excusa de penjar-los al blog, reviure’ls i d’aquesta manera tornar a gaudir de moments memorables.

He d’admetre, però, que aquest primer viatge a Tailàndia no va resultar gaire bé. D’una banda, la mala sort en forma de malaltia el va condicionar clarament i d’una altra, un plantejament que ara em sembla erroni -el fet de voler englobar massa terreny en poc temps- a més de la climatologia -decididament, no és bona idea viatjar amb bicicleta en època de pluges- van comportar que una bona part del viatge l’acabéssim fent en transport públic.

Però, vulguis que no, va ser el nostre viatge. En aquella època encara no s’havia generalitzat l’ús de la càmera digital i la majoria de viatgers fotografiàvem en diapositiva, fet que avui en dia sembla d’una altra galàxia. De la mateixa manera, no existia internet (bé, potser no és del tot exacte però sí és cert que encara no estava implantat com ho coneixem actualment), res de mòbils, compra de bitllets on-line, etc...Era una altra manera de viatjar!

Així doncs, presento el que va ser el nostre primer viatge (amb permís d’un parell de recorreguts iniciàtics per l’Atles marroquí) i la meva idea és, amb el temps, completar la sèrie de viatges fins enllaçar amb el 2007, any en que vam publicar el primer relat per l’Himàlaia i que dona nom al blog.

Ara, amb més de 75.000 Km quilòmetres recorreguts pels cinc continents, l’únic desig és que la vida ens concedeixi salut per poder seguir viatjant durant molts anys més.

 

Març del 2021

 

 

                                       

 

 

ARRIBADA

Aterrem a Bangkok a primera hora de la tarda i amb alleujament comprovem que les bicicletes han arribat en perfecte estat. Ens disposem a pedalar cap al centre de la capital (25 Km) però aviat constatem les dificultats: un trànsit infernal més propi d’una gran metròpoli que no pas d’una plàcida destinació turística i el fet que encara no ens hem acostumat a conduir per l’esquerra ens obliga a baixar de les bicis, carregar-les damunt les espatlles per, escales amunt, accedir al metro aeri (l’anomenat “Skytrain”) que ens deixarà a escassos quilometres del centre. Una arribada caòtica...

I per caòtica, la primera nit o, per ser exactes, la primera matinada en terres siameses. Resulta que el nostre pressupost ens porta a  un allotjament de la zona turística “de motxilla” molt freqüentat pels occidentals, una habitació barata d’aquelles de dimensions reduïdes i parets de fullola . Cap a les 06h del matí em llevo a fer un riu, probablement despertat per un soroll en habitacions veïnes i, pels passadissos, em trobo de cara amb una patrulla de policia amb gos inclòs que registren les habitacions a la recerca de drogues; gairebé no tinc temps d’alertar la Montse quan ja estan colpejant la nostra porta i en obrir el primer que veiem és el musell del gos que comença a ensumar les nostres pertinences. L’escorcoll és força exhaustiu fins al més mínim detall, la parella de policies examinen un a un els diferents medicaments de la farmaciola, fins aquí cap problema. Però el que no recordava era l’existència d’un potet reciclat d’aquells que contenen carrets de diapositives ple de pols de talc per combatre les irritacions a la zona del perineu i que suposo que fàcilment es pot confondre amb cocaïna. 

M’agradaria veure la cara que vaig posar, a veure com explico en anglès i nerviós com un flam que no és res més que un remei per combatre les àrees encetades de l’entrecuix. El policia, d’expressió severa, obre el pot i escampa sobre la seva mà part del contingut, l’ensuma i el tasta i sense cap comentari me’l torna i indica al seu company que la inspecció continuarà a l’habitació del costat.

Buff, realment vaig suar de valent, havia sentit tantes històries sobre  occidentals tancats a les presons tailandeses per contraban de droga que pensava que, en cas que tinguessin interès en trobar algun culpable, potser no deixaven passar l’oportunitat que els havíem brindat...

 

 

 

 

PEDALANT PEL NORD

Un cop recuperats de l’ensurt ens dirigim cap al nord del país, cap a la muntanyosa Chiang Mai, la segona ciutat més poblada de Tailàndia. Prenem un tren nocturn força còmode i compartim cabina amb un senyor que, abans d’estirar-se a la llitera, buida unes quantes llaunes de cervesa, qui sap si per agafar bé el son... 

Després de poc més de 12 hores de trajecte i uns 700 Km, en baixar del tren, el primer que fem és visitar una botiga de bicicletes per ajustar els canvis i radiar la meva roda davantera; Mentre recorrem els carrers d’aquesta ciutat, a les 08h en punt, observem com diferents altaveus emeten l’himne nacional i tothom deixa allò que estiguès fent i es “quadra” en senyal de respecte. Aquesta mostra de fervor patriòtic es repetirà als principals nuclis del país diàriament dos cops al dia, a les 08h i a les 18h, cosa que ens sorprèn...Abans de començar el nostre recorregut amb bicicleta aprofitem per visitar els principals temples o Wats amb les seves característiques tonalitats daurades tan pròpies del país i ens familiaritzem amb els gustos del país com és el cas del dúrio, fruita exòtica fàcil de reconèixer pel seu aspecte extern replet de punxes i sobretot per la intensa pudor que emana, si bé he de dir que el seu sabor és força agradable.

L’endemà iniciem la nostra ruta prenent la principal carretera que mena en sentit sud-oest cap Mae Klang, a les portes del Doi Inthanon National Park. Pel camí visitem alguna de les cascades d’aquest parc i a mesura que  ens acostem al càmping constatem la progressiva inclinació del terreny, preludi del que ens espera. Els marges presenten una vegetació exuberant i la marcada xafogor fa que arribem suats i força cansats.

                                                                        

Doi Inthanon és la muntanya més alta de Tailàndia (2565m) i la seva ascensió va representar una prova que gairebé no superem. Vam haver d’escalar un desnivell de 1300 metres al llarg de 17 inacabables quilòmetres, amb trams puntuals del 23% de pendent. El recorregut gairebé no ofereix cap descans, les rampes són increïbles i a sobre recordo un parell de jeeps amb turistes que ens fotografiaven mentre tractàvem de controlar les bicis que basculaven de dreta a esquerra de la carretera; a més, l’ambient tropical va sumant ruixats i la boira es va espesseint a mesura que ens apropem al cim. Moments de dubtes i possibilitat d’abandonament, finalment vam poder coronar el port patint diarrea i amb rampes en cames i mans...però ho vam aconseguir!

                 

         

Durant el descens, ara sí, gaudim d’un entorn idíl·lic on destaca el refilar dels ocells i la bellesa del paisatge. Trobem un centre d’observació de fauna que ens cedeix un espai per dormir si bé les seves dimensions fan que gairebé no clapem (matalàs estret i contacte directe dels genolls amb la paret).

L’endemà continuem el descens fins a Mae Chaem, en total haurem baixat de forma continuada uns 30 Km. Tenim els primers ensurts amb gossos que de forma inesperada es llencen sobre la bici; en un determinat moment, a l’inici d’un tram de baixada molt marcat, un d’ells comença a perseguir-me fins  situar-se a l’alçada del meu turmell i amb la clara intenció de mossegar-me. Veient que tinc totes les de perdre, trec el peu de la cala i just quan l’animal ja saltava a sobre de la meva cama li engego una patada encertant-li de ple al cap. El gos, amb el crani més dur que una pedra, es va aturar,  crec que momentàniament estabornit per l’impacte i va renunciar a l’atac, sort que en vaig tenir...

Continuem pel nord-oest del país a traves d’un terreny amb continus desnivells, un veritable trenca-cames. Ens trobem en una zona pròxima a la frontera amb Myanmar, on troben aixopluc diverses comunitats ètniques com els Hmong o els Karen que sovint observem a peu de carretera en paradetes venent artesania als turistes. De tant en tant ensopeguem amb un temple budista, religió oficial de l’estat. Els monjos vesteixen túniques de color taronja pròpies de l’escola Theravada, una variant del Budisme diferent de la practicada pels seus germans del Tibet (escola tàntrica), més coneguda a Occident i on els lames llueixen tonalitats vermelles i grogues. Em sorprèn la quantitat de monjos als temples, molts d’ells nens, la seva actitud curiosa i l’etern somriure dibuixat als llavis.

  

L’escassa informació d’aquesta zona no ens permet determinar correctament les possibilitats d’allotjament, que acaben sent pràcticament inexistents. La tarda avança i ens temem que se’ns farà de nit damunt de la bici, de manera que optem per pujar a una camioneta fins a una cruïlla on pensem que podrem trobar algun lodge. Desgraciadament continuem sense trobar res. Davant l’alternativa de passar la nit a la intempèrie devorats pels mosquits, decidim arriscar-nos i continuar fins a Khun Yuam -encara falten uns 25 km- tot i que el sol ja s’ha amagat. Així, esquivant alguna vaca aturada enmig de la carretera (i de la que només intuïm la seva figura just quan ja la tenim a sobre) i sentit els lladrucs dels gossos cada cop més a prop, aconseguim arribar a la població de nit i esgotats. Aquí, això sí, trobem un bungalou decent.

          

L’endemà encarem una etapa tranquil·la que ens mena fins a Mae Hong Son. Com acostuma a passar en període de monsons, és molt recomanable acabar l’etapa a primera hora de la tarda ja que, de forma invariable, allà cap a les 14-15h, el cel comença a enfosquir-se i mitja hora després cau un xàfec que obliga a buscar aixopluc amb urgència. El paisatge, però, és preciós, som a la província més occidental i muntanyosa del país.

Aprofitem la jornada de descans per visitar en una barca motora l’aldea Hawy Sen Thao. Emplaçada a la riba del riu Pai, aquest llogarret és famós per albergar dones de l’ètnia Karen o Padaung, més conegudes com les “dones girafa”. Originari  de Myanmar, aquest poble troba refugi polític en aquest i altres emplaçaments a la vessant tailandesa de la frontera i explota la singularitat de les seves dones que llueixen pesats collarets metàl·lics daurats sobre les  seves espatlles recobrint el coll i que, amb el pas dels anys, enfonsen les costelles i causen l’efecte de tenir el coll exageradament allargat. Els visitants hem de pagar per accedir en aquest poblet d’exiliats (en realitat, un estret carrer amb cases de fusta i sostre de canya on les dones exposen objectes d’artesania, teixits, etc...) i assumir el fet d’estar participant en un safari fotogràfic de persones que, si bé es guanyen la vida amb l’import de l’entrada i les fotos, aquest mateix fet les condemna i perpetua un estil de vida basat en l’explotació de la seva imatge i la deformació del seu cos. Difícil...

Tarda de neteja de bicis per treure el fang acumulat i sopar consistent en pinxos de carn, arròs, papaia i l’omnipresent cervesa Shinga.

L’endemà comença plovent, cosa que ens sorprèn fins a cert punt ja que la tònica habitual és que ho faci a la tarda, xàfecs curts i intensos darrera dels quals llueix el sol. Decidim traslladar-nos en bus fins a Soppong i estalviar-nos una etapa passada per aigua. A la tarda visitem les coves de Tham Lot, unes grutes calcaries travessades per un riu soterrani i que recorrerem en barca (poc més de mig quilòmetre) fins emergir per la vessant oposada. Estan considerades com una de les coves més grans del país i al seu interior s’han trobat vestigis prehistòrics.

La següent jornada continua plovent però decidim pedalar en direcció a Pai. Inicialment superem un port pronunciat de 1475m d’alçada i dalt de tot observem paradetes d’artesania elaborada per noies de les ètnies locals. Seguidament encarem una espectacular baixada que ens condueix al nostre destí, Pai, a 625m. La població ens sorprèn per la quantitat de hippies i turistes rondant pels carrers, imagino que aprofitant la proximitat dels pobles indígenes.

Decidim fer un circuit a peu per visitar algun poblat dels voltants  i observar de prop la vida rural, si bé la sorpresa la trobem a la tornada, a Pai, on en un ampli prat s’hi desplega un festival  on són representades les diferents culturals i tradicions locals. Gaudim amb la riquesa dels vestits i pentinats exòtics lluïts per noies al damunt de carrosses, coronades amb guarniments florals i paraigües de colors. Com a punt final, un deliciós sopar en un restaurant francès on destaca una amanida calenta amb formatge de cabra.

Ahir em vaig colpejar el genoll durant el trekking i avui, al moment de pujar a la bici, veig que segueix inflamat; l’excusa és bona per carregar les bicicletes a l’autobús i estalviar-nos els primers quilòmetres (i més costeruts) del trajecte fins a Chiang Dao. Baixem a la cruïlla de la carretera principal 107, a Mae Taeng i, des d’aquí, pedalem per un terreny majoritàriament pla fins a Chiang Dao. A la tarda visitem unes coves que estan força bé i que es troben a tan sols 5 Km del centre anomenades  Chiang Dao caves.

               

Al matí reculem en bus uns 15 Km en direcció Mae Taeng per assistir a un curiós espectacle de doma d’elefants (càrrega de troncs amb la trompa, bany al riu, desfilada, etc...). A les 10h tornem al nostre hotel on recuperem les bicicletes per dirigir-nos a Fang per la ruta 107; continuem pedalant paral·lels a la frontera birmana i segurament aquest fet i el tràfic d’opi de la zona expliquen l’increment dels controls militars. El perfil comença a insinuar una elevació del terreny que culmina amb una pujada de 400 metres de desnivell coronada per la presència d’un majestuós Buda daurat al marge de la carretera. Seguidament baixem fins a Chai Prakan i recorrem els darrers quilòmetres per un terreny pla fins a Fang.

Ens fa il·lusió pedalar per unes muntanyes situades just a sobre de la frontera, conegudes com Doi Ang Khang (popularment anomenades la Suïssa de Tailàndia) de manera que matinem, retrocedim 14 Km fins a una cruïlla i emprenem l’ascens per una carretera perfectament asfaltada. Mai vam sospitar la duresa d’aquesta pujada que supera més de 1200 metres de desnivell en 40 quilòmetres. No esperàvem rampes tan exigents, a cada corba en trobem una altra de més inclinada i el desànim ens envaeix. Puntualment ens veiem obligats a baixar de les bicicletes i arrossegar-les carretera amunt fins culminar el port (1850m). Dalt de tot ens atura una patrulla de l’exèrcit (en realitat, soldats que són poc més que adolescents vestits amb uniforme caqui i equipats amb moderns fusells) i, un cop fetes les comprovacions oportunes, ens fotografiem entre riallades. Continuem la ruta en un descens de 5 Km fins a la població situada a la mateixa línia fronterera a una alçada de 1510m, dinem en un complex turístic i de tornada fem autoestop per  superar els 300 metres de desnivell que ens separen novament del coll, i és que estem destrossats...Finalment completem el retorn pedalant muntanya avall fins a Fang esquivant un gos que, tal com ve sent habitual per aquestes terres, va darrera del meu turmell i al vespre, per recuperar forces, devorem una pretensiosa fondue de carn (en realitat, una graellada).

Avui ens dirigim a la veïna Tha Ton (33 Km) per un terreny planer. Pedalem fins al moll d’aquesta minúscula població i embarquem en una nau modesta per navegar a través del riu Mae Kok durant 3 plàcides hores fins al nostre destí, la ciutat de Chian Rai. Pel camí observem una exuberant vegetació i escenes de la vida rural, amb els inevitables búfals llaurant camps d’arròs. En arribar a l’allotjament el primer que fem és iniciar la nostra habitual matança de mosquits (no ens enganyem, sempre queda algun supervivent que ens desperta a mitja nit) i seguidament passegem pels carrers d’aquesta discreta població visitant un parell de temples mentre busquem un lloc per sopar.

Continuem la nostra ruta en direcció Mae Sai, la ciutat més septentrional de Tailàndia i frontera amb Myanmar. A mig camí ens desviem cap a Doi Tung, àrea muntanyosa famosa pels jardins de la família reial de Mae Fah Luang, molt treballats i decorats, així com per la vila reial on va viure la mare del rei Bhumibol. Decidim estalviar-nos 15 km de pujada fins als 1400 metres i accedim en aquest indret en un taxi-camioneta amb les bicicletes carregades al darrera...i tal com van anar les coses, va ser tot un encert per la meva salut, tal com es veurà a continuació.......

      

Enmig d’un xàfec visitem un rudimentari zoològic on recordo la presència d’un os negre asiàtic, i ben protegits encarem la baixada -ara sí, amb bicicleta- fins a Mae Sai.

Mae Sai em va sorprendre per la barreja cultural; amb una important comunitat xinesa, era habitual trobar rètols en 4 alfabets: thai, birmà, xinès i llatí. De fet, l’hotel on ens allotgem estava regentat per una família xinesa, i xinesos eren una gran quantitat de negocis, allotjaments, restaurants, etc...Abans de sopar fem una volta fins al pont fronterer per sobre del riu Ruak. En aquells moments, en desconec els motius, les autoritats birmanes havien tancat la frontera, i és que sospito que les relacions entre els dos països no travessaven el seu millor moment.

         

Després d’una nit d’insomni em llevo amb un fort mal de cap, bullint de febre, amb picors i taques vermelles repartides per l’esquena i les cames. Recordo que em trobava fatal i el primer que li vaig dir a la Montse va ser: “no t’espantis, però crec que he agafat la malària”.

Veient que el meu estat empitjorava per moments, la Montse va demanar ajuda als propietaris de l’hostal i, sense dubtar-hi ni un moment, el fill adolescent em va carregar al darrera de la seva moto i, com si es tractés d’una ambulància de dues rodes, va maniobrar amb gran habilitat pels carrers de la població seguit de prop per la Montse que venia al nostre darrera amb bicicleta fins a dur-nos a l’hospital.

Recordo les cares al·lucinades dels pacients que atapeïen la sala d’espera d’urgències quan ens van veure entrar i com, de manera descarada, ens van colar a la consulta del metge. Aquest, després de punxar-me al dit (i de pas i ja posats, també al de la Montse) i examinar al microscopi una goteta de sang em va dir en un anglès amb un fort deix xinès (que pel cas a mi tant me feia ja que no estava per subtileses idiomàtiques) que no em preocupés, que simplement es tractava de “flu”, que traduït entenc que es referia a una grip......També recordo que em va donar un paper amb el que vam anar a la farmaciola de l’hospital on ens van entregar una bosseta amb els medicaments que m’havia de prendre...i tot, consulta i medicació, sense pagar un duro, no me’n sabia avenir.....

La veritat és que vam sortir força alleujats si bé la febre i el fort mal de cap no remetien. Vaig passar la resta del dia arrossegant-me entre el llit de l’habitació i alguna curta passejada, poca cosa més. 

I, convençuts que no era res més que una grip, l’endemà li vaig dir a la Montse que volia reprendre la pedalada però això sí, a un ritme més lent. D’aquesta manera, amb més pena que glòria, ingressem dins del famós “Golden Triangle”de camí cap a Chiang Saen. Aquesta àrea geogràfica, molt vinculada històricament al tràfic d’opi, és el punt de confluència de tres països: Myanmar, Laos i Tailàndia. A més, és aquí on el riu Ruak desemboca dins del Mekong que, provinent de l’Himàlaia, serpenteja al llarg de 4350 Km fins assolir el mar de la Xina Meridional, regant al seu pas fins a 6 països: la Xina, Myanmar, Tailàndia, Laos, Cambodja i finalment, el Vietnam.

De totes maneres, a aquelles alçades jo no estava per a moltes lliçons de geografia. Tot i que el terreny era totalment pla, jo no podia seguir el ritme de la Montse, i això que ella assegura que anava molt a poc a poc...Només vam recórrer uns 45 Km fins arribar a un hotel just al davant del Mekong i va ser pujar a l’habitació i desplomar-me sobre el llit. M’hi estaré uns 3 dies gairebé sense menjar i amb una febre de cavall, totalment fora de combat.

 

 

NAVEGANT PEL MEKONG

Moguts per la desesperació i amb ganes de deixar enrere aquest episodi, al cinquè dia de l’inici de les febres decidim intentar arribar a Chiang Khong, punt fronterer amb Laos i embarcador per creuar a l’altra banda del riu, a Huay Xai. Pel camí observem a nois practicant l’esport nacional (amb permís de la boxa tailandesa), el Takraw, una mena de voleibol amb 3 jugadors per camp que colpegen la pilota amb els peus, és força espectacular...

Recorrem uns 55 Km que se’m fan eterns, em trobo fatal i no para de ploure. Pel camí observem vaixells xinesos ancorats al riu i l’estomac se’m regira quan sento els gargalls dels mariners escopint a l’aigua. Finalment, no sé com, aconseguim arribar a Chiang Khong. Segellem els passaports i embarquem amb les bicicletes en una barqueta que ens creua fins a la veïna Huay Xai, tot just al davant.

L’endemà iniciem la primera de les dues jornades de navegació pel Mekong fins a Luang Prabang, principal centre turístic de Laos. Decidim pujar en una de les barcasses “slow boat” repleta de turistes, lentes i força incòmodes, però molt més econòmiques que les llanxes motores de 4 places anomenades “vedettes”,  que, això sí, més que navegar sembla que volin per sobre de l’escuma del riu a unes velocitats increïbles; de fet, van tan de pressa (cobreixen el mateix trajecte en 6 hores, en comptes de 2 dies) que de tant en tant alguna d’elles impacta contra algun tronc que s’arrossega erràticament per les aigües marronoses del Mekong. Recordo el soroll que indicava la proximitat d’alguna d’aquestes llanxes, les sentíem minuts abans que ens avancessin i la seva presència era intimidant.

Fem nit en Pak Beng, discreta població a la riba del riu on les embarcacions que cobreixen el trajecte entre la frontera tailandesa i Luang Prabang fan nit. Se’m cau l’ànima als peus quan els mariners ens indiquen que hem de deslligar i baixar les bicicletes del sostre de la nau i endur-nos-les per evitar que desapareguin durant la nit, amb la feina que ens costarà tornar-les a pujar l’endemà...Trobem un discret allotjament on ens entaforem i on passo una de les pitjors nits degut a un atac de picors que no remet tot i prendre’m 2 antihistamínics seguits, n’estic fart de la meva "grip"...Hi ha, però, una cosa que ens anima, i és constatar la presència de la “baguette”als àpats, i és que la gastronomia de Laos conserva la influència del seu passat francès. A Tailàndia, en canvi, els plats sempre s’acompanyen amb arròs.

 

Al dia següent reprenem la navegació per un entorn espectacular, el riu Mekong és força ample i baixa molt crescut i les seves aigües, d’un color marró fosc, arrosseguen una gran quantitat de matèria vegetal que obliga al patró de l’embarcació a extremar les precaucions per evitar l’impacte amb algun tronc o bé ser engolits per algun remolí. Tot i que passo la major part del trajecte dormitant, puc apreciar la bellesa del paisatge i l’exuberant vegetació tropical als marges. De tant en tant, alguns nens jugant a les platges ens saluden o bé observem grups d’elefants carregant troncs cap algun poblat veí, i és que el fet de navegar lentament permet assaborir els detalls de la vida quotidiana.

Finalment, després d’haver recorregut uns 300 km, arribem a Luang Prabang on passarem un parell de dies descobrint els seus tresors i aprofitarem per visitar en barca les veïnes coves de Pak Ou, situades a uns 25 km i a les que només s’accedeix per via fluvial, i que destaquen per la presència d’infinitats d’estatuetes de Buda al seu interior.

Luang Prabang emana una marcada atmosfera espiritual; ciutat molt tranquil·la i agradable, patrimoni de la humanitat, miris on miris sempre trobes algun temple daurat ricament guarnit i contínuament et creues amb fileres de monjos que, tocats amb els seus hàbits taronges i amb un potet a les mans, recullen porcions d’arròs que donen els vilatans per contribuir al manteniment de les seves comunitats. Per cert, que una cosa que em crida l’atenció és que  per tot arreu es pot pagar de forma indiferent en la moneda nacional (el kip) o en la moneda tailandesa (el baht).

Després de poc més d’una setmana començo a recuperar-me de la meva malaltia. Tot i això, decidim continuar fins a la capital, Vientiane, en bus. Recorrem 420 Km en poc més de 10 hores. Gaudim del paisatge, terreny ondulat esquitxat de poblets enmig d’una vegetació luxuriosa. A mig camí ens aturem més d’una hora per una esllavissada, i és que les pluges acaben provocant despreniments. Un cop les excavadores obren via, prosseguim el viatge mentre l’ajudant del xofer va repartint seients de plàstic per acomodar els passatgers al mig del passadís, qüestió d’aprofitar l’espai...

A Vientiane només li dediquem unes hores, la veritat és que no té gaire al·licients. Pugem, això sí, a l’emblemàtic Patuxai o arc de triomf erigit per commemorar la lluita contra França per la independència del país. Des de dalt gaudim de bona vista sobre la capital i aprofito la presència d’un empleat per aconseguir unes monedes que em falten a la meva col·lecció.

Ingressem de nou a Tailàndia creuant el pont fronterer sobre el Mekong anomenat “el pont de l’amistat” i a la veïna Nong Khai optem per carregar de nou les bicis dalt d’un autobús i dirigir-nos a Khorat, la segona ciutat més gran del país. El viatge es va fer pesat, unes 7 hores inacabables, arribant a destí cap a mitja nit. Mentre busquem allotjament pedalant pels carrers escassament il·luminats, veig com em vaig acostant a un objecte indefinit amb una llumeta vermella que va basculant de dreta a esquerra. La meva sorpresa serà descobrir que es tracta d’un elefant que té penjada una bombeta vermella a la cua com a senyalització...

 

L’IMPERI KHMER

L’endemà prenem un tren fins a Buriram, cap a l’est en direcció a Cambodja, i en aquest punt recuperem les bicicletes i pedalem 70 Km per un terreny pla, entremig d’àrees i humides i camps d’arròs, fins assolir el complex arqueològic de Phanom Rung, a la vora de la població de Prakhon Chai.

Visitem les ruïnes del que és el temple Khmer més gran i millor conservat de Tailàndia i que es remunta als segles X-XIII. Dedicat a la deessa hindú Shiva i emplaçat dalt d’un volcà extingit, unes enormes serps (Naga) custodien les entrades al recinte, dins del qual trobem el santuari principal ricament decorat amb múltiples figures i relleus esculpits a les parets amb escenes bèl·liques de l’imperi Angkor.

                  

Seguidament pedalem fins a una cruïlla on prenem el bus que ens conduirà a la ciutat fronterera d’Aranya Prathet. Creuem la frontera amb Cambodja amb bicicleta fins al control d’immigració, a Poi Pet, on tramitem els visats, i seguidament ens asseiem a esperar el vehicle que ens ha de portar fins a Siem Reap amb la finalitat de visitar el famós temple d’Angkor. L’agència ens va donant llargues a l’espera que es vagi omplint la furgoneta i així passarem 4 hores fins que, finalment, ens indiquen que ja podem carregar les bicicletes al sostre del vehicle.

Comparat amb les carreteres tailandeses, perfectament asfaltades, a Cambodja ens trobem amb una pista botedura que ens fa saltar dins dels seients. Passarem un total de 7 hores per cobrir 155 Km i quan començava a fer-se fosc vam tenir un ensurt: algú havia travessat uns troncs enmig de la pista amb la clara intenció d’aturar la furgoneta, tot i que no s’hi veia ningú. Vaig observar com el xofer intercanviava unes paraules amb el seu auxiliar, qui per cert anava armat, i amb decisió va accelerar el motor i vam creuar a tota pastilla aquella barrera en una escena pròpia d’una pel·lícula d’acció. Mai sabrem què hagués passat si el conductor hagués sortit del vehicle a retirar l’obstacle, però me n’alegro de no haver-ho comprovat.

L’endemà ens vam passar tota la jornada visitant les ruïnes d’Angkor Wat, la capital de l’imperi  Khmer, declarada al 1992 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Possiblement es tracti d’un dels jaciments arqueològics més fascinants i alhora el temple hindú -consagrat inicialment a Vishnu- i monument religiós -budista- més gran del món. És una sort comptar amb les bicicletes ja que les dimensions d’aquest complex arqueològic són enormes i a peu no haguéssim acabat mai. Cada racó ens sorprèn amb detalls com els baixos relleus amb escenes domèstiques, tasques agrícoles, carros i campanyes bèl·liques, etc...També sorprenen les múltiples estatuetes de divinitats anomenades devas, cavalls i tigres de pedra, i temples amb cares mirant en diferents direccions, és impressionant.

Soterrada enmig de la selva  cambodjana, les primeres excavacions les va iniciar el francès Alexander Mouhout a finals del segle XIX. La ciutat, però, va romandre en l’oblit fins gairebé els anys 90 del segle passat quan la UNESCO se’n va fer càrrec de les laborioses tasques per desbrossar la gran quantitat de vegetació que amagava Angkor Wat i encara ara és fàcil apreciar racons amb elements arquitectònics parcialment escanyats per les arrels dels arbres o bé observar les branques dels ficus colant-se per les finestres dels temples, evocant en certa manera passatges del “Llibre de la Selva”.

Desfem el camí fins a Poi Pet en bus o, per ser exactes, fins a les proximitats de Poi Pet ja que quan tan sols resten uns 4 Km el conductor anuncia una presumpta avaria i indica al passatge que cal arribar a la frontera a peu o bé llogant un tuk-tuk.

Recuperem les bicicletes i pedalem aquest escassos quilòmetres per la maleïda pista que tan bé coneixem de l’anada. Quan gairebé ja arribàvem, una moto envesteix la bicicleta de la Montse i la deixa tirada al marge, sense que pari ni es disculpi, sort que la cosa quedarà en quatre esgarrapades...

D’aquesta manera i ja de nou a Tailàndia, prenem un tren que ens menarà fins a Bangkok, punt final del nostre viatge. Encara ens quedarem un parell de dies visitant aquesta interessant metròpoli, d’on destaco l’interessant Institut Pasteur que ofereix diàriament una demostració d’extracció de verí d’algunes de les serps més perilloses del món...a escassos metres dels visitants, amb la finalitat de preparar els antídots.

                     

            

I, ara sí, ens acomiadem de Tailàndia al davant del Buda esmaragda, l’estàtua més venerada del país custodiada dins del recinte del palau reial, tot elevant una pregària per poder continuar els nostres viatges amb bicicleta que tot just acabem d’encetar.

                       

 

   

NOTA FINAL: En arribar a Barcelona, fullejant una revista de viatges, vaig llegir una carta on una persona explicava el seu cas: viatjant pel nord de Tailàndia va començar a trobar-se malament i, després de diversos desmais, es va despertar en un hospital privat de Chiang Mai on se li va diagnosticar el dengue.

Amb la mosca darrera l'orella, recordant la meva "grip", vaig acudir a l'hospital Clínic on, després d'una analítica, em van confirmar la presència d'anticossos enfront d'aquesta infecció vírica transmesa per la picada d'un mosquit. També em van dir que, a partir d'aquell moment, havia d'evitar viatjar a països amb episodis de dengue, cosa que no he complert si bé és cert que, des de llavors, he anat amb més compte i mai he oblidat el meu esprai anti-mosquits.

 

ETAPA	INICI	FINAL	KM
1	Chiang Mai	Mae Klang	96
2	Mae Klang	Doi Inthanon	34
3	Doi Inthanon	Mae Chaem	30
4	Mae Chaem	Khun Yuam	88
5	Khun Yuam	Mae Hong Son	68
6	Soppong	Pai	60
7	Voltants de Pai		40
8	Mae Taeng	Chiang Dao	46
9	Chiang Dao	Fang	84
10	Fang	Doi Ang Khang-Fang	74
11	Fang	Tha Ton	33
12	Chian Rai	Mae Sai	82
13	Mae Sai	Chiang Saen	45
14	Chiang Saen	Chiang Khong	56
15	Volta per Vientiane	Nong Khai	34
16	Burinam	Phanom Rung	70
17	Phanom Rung		19
18	Angkor		50
TOTAL			1009 Km

 

Viatge realitzat entre el 12 de juliol i el 14 d’agost de 2002 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater

francescsabater@hotmail.com