12 de setembre 2024

PEDALANT PER FRANÇA V: FRANÇA MERIDIONAL













Baixem del tren a Agen a primera hora de la tarda tot encetant el nostre recorregut pel lateral del Garonne. Ens trobem al departament de Lot-et-Garonne, dins la regió de Nouvelle-Aquitaine.

Les primeres pedalades ens condueixen a un espectacular aqüeducte a les afores de la població que canalitza el riu i que permet la navegació d’embarcacions de lleure. Les aigües del canal llisquen per la part superior de l’estructura, sent un dels elements més destacats del Canal du Midi que uneix Marseille amb Bordeaux. Construït al 1847, és el segon pont-canal més llarg de França i està catalogat com a monument nacional. Destaca pels seus 23 arcs de pedra i permet passar caminant per un passadís lateral (tot i que també observem alguna bicicleta) mentre que la porció central està reservada a les naus que naveguen de manera plàcida.

Aprofitant les hores de llum que ens resten continuem la pedalada paral·lels al canal fins al càmping municipal de Damazan.

L’endemà ens dirigim cap a Aiguillon, on conflueixen les aigües del Garonne i del Lot. Abandonem el curs del Garonne que segueix el seu recorregut cap a l’Atlàntic i durant els següents dies remuntarem el curs del Lot que té les seves fonts al massís Central. Creuem Clairac, Villeneuve-sur-Lot, Fumel...poblacions amb un marcat aire medieval que han nascut al voltant del riu. Les seves ribes acullen parcel·les d’arbres fruiters (sobretot pruneres) que es beneficien dels llims acumulats per les crescudes fluvials, mentre que a les parts més altes observem castells erigits sobre atalaies naturals tot dominant la vall del riu.




























El nostre traçat ens mena a l’Occitània i la primera població que trobem és Puy l’Êveque. Contemplem embadalits la perspectiva des d’un dels miradors a la vora del Lot i no resistim la temptació de desviar-nos per carrers costeruts i visitar aquest preciós poble medieval.




Esmorzem en una boulangerie tastant l’especialitat local, la tarte aux noix, omplint el dipòsit amb una bona dosi de sucre. Continuem remuntant el curs del Lot fins a la monumental Cahors, restant bocabadats amb la contemplació de l’iconic Pont Valentré, símbol de la ciutat.


Referent de l’arquitectura medieval occitana, aquesta estructura destaca per les 3 torres de planta quadrada així com pels 6 espectaculars arcs gòtics per sota dels quals llisquen les aigües del Lot, constituint un dels punts d’entrada de la ciutat. Com a curiositat, una llegenda explica com, davant de la lentitud de les obres, l’arquitecte va demanar l’ajut del diable per poder-les finalitzar oferint a canvi la seva ànima, però amb la condició que fos obeït en tot moment; quan ja s’acostava el moment de col·locar la darrera pedra, l’arquitecte va demanar al diable que anés a la veïna font des Charteux per dur aigua als seus treballadors...amb un sedàs. Quan el diable va descobrir l’engany consistent en la impossibilitat de retenir el líquid, va venjar-se tornant cada nit i retirant una pedra de l’estructura, fet que es recorda amb un gravat del maligne esculpit a la façana exterior de la Torre del Diable.



















Dinem un menú a la veïna Dovelle i ens desviem cap al nord tot ingressant dins dels dominis del Parc naturel des Causses du Quercy. Seguim carreteres locals amb molt poc trànsit que s’enfilen progressivament entremig de boscos de roures i alzines. El terreny, de naturalesa calcària, és força escarpat i amaga joies com el poble medieval de Saint-Cirq-Lapopie, penjat en una paret rocosa per sobre del Lot.

Parada obligada en el Chemin de Saint-Jacques, aquest poblet va ser nominat el 2012 com el més bonic de França, destacant pel seu alt grau de conservació amb els seus carrers medievals empedrats i nombrosos elements gòtics i façanes amb entramat de fusta.

Ens aixequem amb mal cos després d’una nit d’acampada sota la pluja en que la nostra tenda ha dit prou, acumulant petits bassals a les cantonades del terra. Esmorzem al càmping mentre fem temps per a que la tenda s’eixugui i reprenem la marxa remuntant la vall del Lot.  Continuem pedalant sota un cel ennuvolat tot arrossegant un refredat important fruit de les inclemències meteorològiques. Travessem poblats encisadors com Carjac o Saint-Pierre-Toirac fins assolir el nostre destí més immediat, Figeac, població situada a l’extrem nord d’Occitània.

L’endemà ingressem dins la regió de l’Auvergne, al departament del Cantal. A Livinhac-le-Haut abandonem la vall del Lot i ens dirigim cap al nord a la recerca dels pendents del Massís Central. Durant la jornada anem acumulant desnivell de forma progressiva, destacant un ascens d’uns 24 Km que ens condueix a la cota dels 700 metres (Côte de l’Enseigne) a través d’un bosc frondós. Al vespre assolim Aurillach, antiga capital de l’Alta Alvèrnia, on ens relaxem pels carrers d’aquesta històrica població admirant edificis tan notables com la Maison Consulaire, construcció renaixentista del segle XVI amb rics gravats a la seva façana.













La nostra intenció és escalar el mític Pas de Peyrol (1589m) per la vessant sud-oest, un repte pendent des del 2020 quan vam remuntar aquest mateix coll per la vessant oposada, pel coll de Neronne; d’aquesta manera, prenem la D17 de camí a Mandailles mirant de reüll uns rètols inquietants a peu de carretera que semblen indicar que el pas es troba tancat (???)

Fem un cafè amb un ciclista local que, mig en francès mig en castellà, ens explica les seves visites a Múrcia com a tractant de bestiar. Amb el seu ajut deduïm que, efectivament, el darrer tram de la carretera es troba tancat per obres de manteniment...i que aquesta no s’obrirà fins al vespre. Decebuts, i amb l’ajut del Google Maps, improvisem una nova ruta desviant-nos cap a la dreta a través del col du Pertus (1309m), un ascens de 4’5 Km amb un pendent mitjà del 10% i que, tal i com figura en un rètol, en pocs dies serà transitat pel Tour de França en l’edició d’enguany.






D’aquesta manera, seguint la D317, remuntem la vall de la Jordanne, una de les vies d’accés a les muntanyes del Cantal, deixant-nos caure per la vessant oposada fins assolir la N122 a l’alçada de Saint-Jacques des Blats. En aquest punt abandonem la placidesa de les muntanyes per submergir-nos en el caos de la civilització, pedalant pel lateral de l’autovia sempre atents a la circulació. Just abans de Lioran ensopeguem amb un túnel que prohibeix el pas de les bicicletes; un ramal lateral de carretera en desús condueix a un segon túnel (l’antic túnel de Lioran, del 1839m) tancat amb una reixa i de tan sols 1’5 Km de longitud. Em plantejo d’obrir-la i travessar-lo però la manca de llum i un rètol prohibint l’accés ens fa desistir. Finalment optem per desviar-nos uns quilòmetres per la D67 a través del col de la Cere (1294m), just al costat d’unes instal·lacions d’esquí.






Retrobem la N122 i els seus camions, pedalant de baixada un tram pronunciat fins a Murat on, després de reposar forces en un supermercat de les afores, trenquem cap a l’esquerra escalant un nou port, el col Entremont (1210m)











Som al bell mig del Cantal, un terreny envoltat d’antics craters dins del parc natural dels volcans d’Alvèrnia. De lluny distingim els perfils característics dels Puys, antics cons volcànics. Ens envolta un paisatge entapissat de verd amb suaus perfils ondulats que em recorda  “la comarca” del Senyors dels Anells...En aquest darrer tram de l’etapa ens agafa un defalliment i la feina és nostra per arribar al càmping.





L’endemà comencem de pujada lluitant contra un fort vent, pedalant per carreteres molt estretes i gairebé sense circulació.  Coronem el col de Montgreleix (1238m) des d’on contemplem, de lluny, el perfil de la serralada de Mont-Doré. Ens trobem en un altiplà de gran bellesa, terreny d’excursionistes on passen les hores sense que trobem ningú amb l’excepció d’alguna explotació ramadera.





En un revolt, uns randonneurs em comenten les similituds que el paisatge té amb Mongòlia, tant per la solitud com pels amplis horitzons. Més endavant divisem la icònica silueta del Puy-Dôme amb la seva característica antena, fita ineludible pels amants del ciclisme. Aquest cim feia 35 anys que estava vetat al Tour (crec que degut a la construcció d’un tren cremallera) però ara, des del 2023, les autoritats l’han tornat a incloure en la ronda gal·la.


















Però, com és ben sabut, no hi ha res que duri eternament i la ruta ens obliga a deixar, a contracor, aquest paradís. D’aquesta manera, la carretera abandona la cota dels 1200 metres per conduir-nos, en un marcat descens, fins a Issoire.

























Issoire, situat a uns 45 Km al sud de Clermont-Ferrand, destaca per la seva impressionant abadia de Saint-Austremoine, dedicada a l’evangelitzador de l’Alvèrnia i una de les 5 esglésies majors de la regió (per anomenar-les, perquè la seva visita val molt la pena, les altres 4 són les de Saint Saturnin, Saint Nectaire, Notre Dame d’OrcivalNotre Dame du Port). I és que durant el segle XII el romànic va florir en diversos indrets d’Europa, i l’Alvèrnia no va ser una excepció.














Saint-Austremoine crida l’atenció per la superposició de volums coronats per una torre octogonal, façanes exteriors on destaquen els signes del zodíac i l’aparició d’una rica varietat de formes geomètriques així com una decoració interior on dominen els capitells esculpits amb motius vegetals i diferents escenes bíbliques.






















Aclaparats per aquesta joia romànica, abandonem Issoire i el departament del Cantal per carreteres secundàries paral·leles a l’autopista A75 que uneix Montpellier amb Clermont-Ferrand. Continuem pedalant dins de l’Alvèrnia, ara pel departament d’Haute-Loire.




















Aquest primer tram de la jornada no presenta gaire interès. La ruta travessa un paisatge trencat per les cicatrius del seu passat miner, prova del qual són les poblacions que anem trobant com Brassac-les-Mines. Una mica més endavant, a Brioude, ensopeguem amb el que resulta ser el temple romànic més gran de l’Alvèrnia, Saint-Julien, etapa obligada dins del camí de Sant Jaume i que destaca pels frescos al sostre, recordant el seu disseny al d’Issoire. Igualment ens sorprèn una talla de fusta de la verge acabada de parir del segle XIV.




















































Després de dinar en un Kebab comencem a remuntar el curs del riu Allier que precisament té les seves fonts en les muntanyes que ens envolten i que al llarg d’uns 410 Km recorre part del centre del país fins enllaçar amb el Loire, sent un dels darrers rius europeus lliure d’obstacles i per tant refugi per una àmplia varietat de fauna. Una ruta cicloturística, la Via Allier, enllaça diferents carreteres i vies verdes tot seguint el traçat d’aquest riu.























Una carretereta local (D585) mena a una zona esquitxada de preciosos poblets medievals com Veille-Brioude o Lavoûte-Chilhac, molts d’ells catalogats entre els pobles més bonics de França: carrers empedrats, ponts medievals que superen el curs de l’Allier i multitud de gorgs a dreta i esquerra, una comarca d’un alt valor paisatgístic que fa les delícies dels excursionistes i amants del rafting.










Arribem a Langeac havent escapat d’un bon xàfec pels pèls i trobem allotjament a l’alberg del càmping acabat de reformar...i tot ell només per a nosaltres, un luxe! Al vespre passegem pels carrers d’aquesta bucòlica aldea medieval entremig de cases amb façanes de pedra i entramat de fusta, sembla que haguem retrocedit en el temps.















L’endemà continuem pedalant al costat de les gorges per la Via Allier apropant-nos a les fonts del riu. Ens aturem a Prades, admirant les seves parets de basalt, i encetem una pujada de 7 quilòmetres. A continuació arribem a Saint-privat-d’Allier, una discreta població a peu de carretera que ofereix allotjament als peregrins de la Via Podiensis (una de les variants del Camí de Sant Jaume que des del Puy-en-Velay  es dirigeix a Conques en la seva primera etapa). En un revolt trobem una inquietant estàtua de fusta que representa la bèstia de Gévaudan, figura mitològica que al segle XVIII va causar un centenar de víctimes entre els habitants de la vall de l’Allier.











En un forn del Pont d’Alleyras ens cruspim uns entrepans ben farcits per tot seguit continuar pedalant per un terreny boscós força espès, amb poblets escarpats, esglésies suspeses sobre penya-segats...i pujades que ens acompanyen fins a la cota dels 1100 metres.












Ingressem a Chapeauroux, primer poble occità que destaca de lluny per un espectacular viaducte del 1870 amb múltiples arcades (28) i forma d’arc i per on circulen els trens que es dirigeixen a Clermont-Ferrand. Aquesta infraestructura, també coneguda com le viaduc du Noveau-Monde, està considera com una de les més notables de la xarxa ferroviària francesa.  



El cel continua amenaçant pluja, pel que decidim no plantar la nostra tenda i llogar al càmping una altra ja muntada que ofereix més garanties enfront la pluja. Sopem al bar local (no hi ha gaire cosa més) mentre afora plou de valent.

Iniciem la jornada amb una pujada suau però sostinguda d’11 Km al 3%, ideal per treure’ns la son de les orelles...Arribem a Landos, on assolim els 1138m per continuar pedalant per un altiplà d’origen volcànic. Uns rètols a la dreta del camí ens indiquen el començament d’un sender que mena de baixada a unes boniques cascades amb les seves parets de basalt. Encara som a l’Haute-Loire, dins de l’Alvèrnia.













 Emprenem un marcat i llarg descens fins assolir el Puy-en-Velay, el punt més icònic del departament. La impressionant agulla de Saint-Michael és testimoni del pas de milers de peregrins que, des de l’edat Mitjana, inicien en aquest punt la Via Podensis. Els carrers medievals del casc antic es reparteixen entre dues formacions volcàniques, el rocher Saint-Michael, de forma punxeguda amb una preciosa església a dalt de tot, i el rocher Corneille, amb l’estàtua de la verge de dimensions gegantines presidint l’antiga ciutat episcopal i que Napoleó III va manar construir fonent els més de 200 canons capturats a la guerra de Crimea.






























Passegem amunt i avall per un laberint de carrerons empedrats, gaudint de vistes gratificants des dels balcons panoràmics que es reparteixen al llarg del camí. Particularment aconsello la visita de Saint-Michael, una ascensió gairebé vertical de 268 escales que culminen en aquest entranyable temple del segle XI amb elements bizantins i rics gravats i frescos. Igualment destaca la catedral i el seu claustre amb arcades policromades construïdes amb material volcànic que em recorden les de la mesquita de Còrdova, així com escultures romàniques i un mural bizantí del segle XIII representant la crucifixió de Crist.



























Al vespre sopem al càmping envoltats de francesos i holandesos que segueixen la retransmissió d’un França-Holanda de l’Eurocopa d’enguany en un ambient força civilitzat, suposo que en part degut a que pels volts de Sant Joan la mitjana d’edat del turisme és elevada i poc propensa als excessos...










Abandonem Puy-en-Velay enllaçant amb la Via Fluvia, un itinerari cicloturista de més de 90 Km que uneix la vall del Loire amb la del Rhône i que a partir de Lavoûte-sur-Loire segueix el traçat de l’antiga locomotora de vapor “La Galoche”, que connectava les aldees de la zona. Pedalem per un paisatge força trenca-cames esquitxat amb nombrosos elements ferroviaris: viaductes, túnels, arcades...entremig de gorgs i barrancs entapissats amb una vegetació frondosa. El darrer tram de l’etapa culmina amb la discreta escalada al Col du Tracol (1030m) i posterior descens per carretera i, després de varis quilòmetres de baixada per asfalt, assolim el càmping municipal de Bourg-Argental. Les previsions donen pluja intensa per aquest vespre i la nostra intenció és llogar alguna instal·lació per aixoplugar-nos de forma eficaç en aquests solitari càmping; quan finalment apareix el personal de recepció, ens comenta que no queda cap bungalou a preu assequible.





























Mirant de reüll el cel, caminem pel lateral de la carretera i sopem unes pizzes en una food-truck en companyia de dues noies a la taula del costat que també han acampat, mirant d’endarrerir el moment de tornar a les tendes.

I, efectivament, passa el que havia de passar, passem una nit sota els llamps esquivant els bassals que van apareixent per diferents racons de la nostra tenda...

Amb el cos enfredolicat continuem la nostra ruta. El cel continua negre però com per art de màgia avui esquivarem la pluja...i les inundacions que estan patint altres regions de França. Prenem un cafè en un bar de carretera i arribem a Annonay seguint les indicacions de la Via Fluvia. Som a la pàtria dels germans Montgolfier que, al segle XVIII, van inventar el globus aerostàtic, fet que, tal i com pregona orgullosament l’oficina de turisme local, va marcar l’inici de l’era de la navegació aèria.





























Continuem la pedalada, ara a la recerca del Rhône. Seguim el curs del riu La Cance per una carretereta divertida i força aèria que s’endinsa per unes gorges. Intercalats en el paisatge trobem antics molins i factories que fins fa poc, aprofitant la força de l’aigua, es dedicaven a la indústria paperera.
























Arribem a Sarras, punt final  de la Via Fluvia, tombant cap al sud. Ens trobem a l’eix que comunica Ginebra amb Marsella o, el que és el mateix, els Alps amb la Mediterrània. Deixem enrere un paisatge de mitja muntanya i ens afegim a la Via Rhôna que té l’inici a les tranquil·les  aigües del llac Lémans i que s’allarga durant més de 800 Km.





















A la darrera remodelació administrativa iniciada al 2014, les autoritats gal·les van reduir dràsticament les regions del país, passant de 21 a 12, cadascuna de les quals comprèn diversos departaments. Nosaltres continuem dins de la macro-regió de Auvergne-Rhône-Alpes, al sud-est de França; durant els darrers dies hem pedalat a través dels departaments del Cantal i de l’Haute-Loire i ara ens endinsem dins de l’Ardèche.

Pedalem per la dreta del riu per una via verda perfectament senyalitzada entremig de vinyes i arbres fruiters. A diferència de les jornades anteriors on gairebé vam pedalar en solitari, aquí observem la presència creixent de cicloturistes fent bona la teoria de la Montse que apunta que el nombre de ciclistes és inversament proporcional al pendent de la ruta.




















Ens aturem en una boulangerie del preciós poblet de Tournon-sur-Rhône i devorem uns croissants aux amandes sota la imponent presència del castell que domina la població, un dels nombrosos enclavaments medievals de la zona. Finalment i amb l’ajut del GPS creuem el Rhône i pedalem entre els polígons industrial de Bourg-lès-Valence, a les afores de Valence a la recerca d’un hotel de carretera econòmic.

L’endemà aprofitem l’hora d’esmorzar per perdre’ns pels carrers de Valence i, després d’un cafè, ens reintegrem dins la Via Rhôna que ara seguirem per la vessant esquerra. Avui ens acompanya un marcat vent d’esquena que ens beneficia enormement i ens empeny a través d’explotacions d’arbres fruiters i els primers camps d’espígol que anuncien la proximitat de la Provence.










Transitem al costat de poblacions amb un marcat accent medieval: Soyons, La Voulte-sur-Rhône....Palaus i abadies ens saluden al pas abans d’ensopegar amb unes enormes torres pertanyents a la central nuclear de Cruas que aprofiten la força hidràulica per generar electricitat. Pedalem inquiets arran del riu, mirant de reüll les bafarades de vapor que desprenen les boques de les torres.





















Durant l’etapa la ruta travessa alguns ponts que connecten les 2 ribes del riu i un canal lateral, destacant la impressionant passarel·la suspesa de Rochemaure que recorda els ponts de l’Himàlaia. Pel camí  ens sorprèn la concentració d’arbres fruiters, destacant els presseguers, pruners i albercoquers..



Les dues ribes del Rhône acullen històriques viles com Montélimar, entranyable ciutat pertanyent al Drôme provençal, o Viviers, just al davant i que pertany a l’Ardèche. Nosaltres aprofitem l’hora de dinar per enfilar-nos a les terrasses d’aquesta darrera població, amb un ric patrimoni lligat al bisbat. Deambulem per estrets carrerons medievals i visitem la catedral de Saint-Vincent. La proximitat de la Provence es fa palesa pels tons ocres de les seves teulades, pròpies de les vivendes mediterrànies.




Després de dormir al càmping de Bourg-Saint-Andéol abandonem la localitat no sense abans fer una ullada al Palais des Évêques, un altre símbol del poder episcopal en aquestes latituds.

Pocs quilòmetres més enllà ingressem oficialment a la Provence (departament de Vaucluse). Recorrem la riba del Rhône per la seva vessant esquerra, pedalant entre camps de blat, raïm i l’emblemàtic espígol, que impregna l’ambient amb el seu característic –i agradable- aroma.

Creuem el majestuós pont de Saint-Esprit per accedir a la població homònima. Construït entre el 1265-1309, aquesta obra mestra de l’enginyeria medieval destaca per la seva longitud, de gairebé 1 quilòmetre, així com pels seus 25 arcs que franquegen el riu. Pedalem en un estat eufòric per sobre d’aquesta estructura, talment com si fóssim cavallers medievals de tornada de les Croades...A l’extrem oposat, un rètol ens dóna la benvinguda a una nova regió, la PACA (Provençe-Cotê d’Azur-Alps).











Dinem a Sorgues un plat du jour i seguidament ingressem per un passeig a la vora del riu a Avignon, amb el seu famós pont just al davant nostre (per ser més exactes, les restes que encara romanen dempeus).  Vista l’afluència de turistes, optem per pedalar uns quilòmetres extres fins a la veïna Villeneuve-les-Avignon on ens allotgem en un càmping i on el recepcionista ens ofereixen un bungalou a meitat de preu en assabentar-se que som de Barcelona (segons ens comenten, el propietari de les instal·lacions també ho és, cosa que explicaria el generós descompte).





L’endemà ens acomiadem d’Avignon al davant de la impressionant torre de Philip le Bel, construïda al segle XIII per la corona francesa amb la finalitat de controlar l’accés al pont d’Avignon; aquesta construcció, l’únic pont que existia entre Lyon i el Mediterrani per creuar el Rhône, tenia un alt valor estratègic per gravar l’entrada de mercaderies. La riba oposada, on s’hi troba Avignon, quedava sota la protecció de l’església, el principal contrapoder de l’època













Ens dirigim a la recerca del Mediterrani seguint el curs del riu, pedalant per un terreny pràcticament pla.  Transitem per Aramon, Montfrin...fins a la preciosa ciutat fortificada de Beaucaire. punt on la Via Rhôna es bifurca en dues branques. Abandonem definitivament el Rhône que ens ha acompanyat durant els darrers 3 dies i que, a partir d’ara, lliscarà de manera mandrosa fins a Arles per finalitzar el seu recorregut al delta de Port-Saint-Louis-du-Rhône. Nosaltres seguirem la branca que mena a Sète, travessant la Camarga.






 Prenem un cafè sota les muralles d’aquesta històrica població i enllacem amb l’antic camí de sirga que durant uns 14 Km travessa un entorn rural, alternant camins agrícoles amb l’asfalt fins a Bellegarde.




















Dinem en un kebab de Saint-Gilles, on visitem la famosa abadia emplaçada a la Via Arles, variant del camí de Sant Jaume que comunica Arles amb Montpellier i Toulouse. Aquest església, molt transitada a l’època medieval, destaca pels seus relleus a la façana exterior (l’adoració dels mags i l’entrada a Jerusalem).

















A partir d’aquí seguirem el lateral del canal Rhône-Sète, travessant aiguamolls i llacunes d’aigua salada. Ens trobem a la Petite-Camargue, paradís per a les aus aquàtiques. Ocasionalment observem ramats de braus, propis d’aquest ecosistema tan característic.




























Els darrers quilòmetres ens menen fins a Aigües-Mortes, punt d’embarcament de la VII croada a Terra Santa a mitjans del segle XIII convocada per Lluís IX. Aquest enclavament crida poderosament l’atenció per estar completament emmurallat i envoltat d’aigua, sens dubte una de les joies de França i que fa les delícies de tots els fotògrafs.
























Malauradament tanta aigua atrau la presència de núvols de mosquits i més mosquits, com molt bé podem comprovar en arribar al càmping. Mentre sopem trobem a faltar les armadures dels croats que al seu moment van travessar la Mediterrània de camí a Jerusalem...

L’endemà, després d’un recorregut pels carrers medievals de la vila, reprenem la pedalada de camí a Le-Grau-du-Roi. Només abandonar la població contemplem unes salines amb les seves fotogèniques piràmides blanques reflectides sobre un mirall rosat, una imatge de postal.















A continuació enfilem el darrer tram del nostre viatge, que inicialment és força perdedor. Voregem el golf de la Grande-Motte una mica decebuts per la quantitat d’urbanitzacions sense cap encant que han colonitzat aquest paratge. Ens costa seguir els senyals de la Via Rhôna (la variant que acaba en Sète) i ens despistem en més d’una ocasió. La zona recorda el litoral espanyol, amb una inacabable successió de construccions que alteren el paisatge.





























Un cop superat aquesta àrea retrobem la calma tot pedalant per un espai ric en fauna, amb el mar a la nostra esquerra i llacunes a la dreta, configurant l’ecosistema predilecte de les aus aquàtiques. Gaudim dels flamencs, corbs marins, múltiples varietats d’ànecs, esplugabous, agrons...en concret observem extasiats grups de flamencs caminant llacuna endins, fugint quan ens apropem més del compte. Sorprèn el seu pas elegant, enfonsant de tant en tant el cap i picotejant entre el fang a la recerca d’aliment.






















Continuem la pedalada per una carretereta estreta que s’estén paral·lela a la platja de Palavas-les-Flots. La monotonia d'una àmplia franja de costa es veu interrompuda per la silueta del La redoute de Ballestras, una antiga torre de guaita de mitjans del segle XVIII erigida per defensar la població dels atacs anglesos i que a finals del segle passat es va traslladar pedra a pedra fins a la ubicació actual, la llacuna de Levant En comptes de continuar directament a Montpellier, optem per allargar l’etapa fent un boucle entre llacunes que amaga una sorpresa: la catedral de Maguelone. Aquesta joia de l’art romànic (segle XII) sorprèn pel seu disseny fortificat i la seva ubicació privilegiada en una petita península envoltada d’aigua.






















I, finalment, amb l’ajut del GPS, assolim el nostre hotel a les afores de Montpellier. L’endemà, abans de prendre el tren de tornada a casa, encara tindrem temps de recórrer els carrers d’aquesta preciosa ciutat mediterrània, destacant la cèntrica plaça de la Comédie amb edificis barrocs i figures neoclàssiques com la Fontaine des Trois Grâces, i amb la icònica òpera en un extrem. Igualment aprofitem el matí per visitar la famosa facultat de medicina considerada com la més antiga del món.





 





















Ens acomiadem d’aquest viatge en la zona alta de la ciutat presidida per un espectacular arc de triomf. Aquí és on es troba el Château d’eau, just al final del passeig de Peyrou, un mirador des d’on, davant l’atenta mirada de l’estàtua eqüestre de Louis XIV, ens conjurem per continuar recorrent França amb bicicleta en un futur pròxim.

 

 





















ETAPA

INICI

FINAL

KM

 

 

 

 

1

Agen

Damazan

36

2

Damazan

Flumen

95

3

Flumen

St Cirq-Lapopie

104+4

4

St Cirq-Lapopie

Figeac

55+1

5

Figeac

Aurillac

106+1

6

Aurillac

St Bonnet Condal

89+1

7

St Bonnet Condal

Issoire

68+12

8

Issoire

Langeac

94

9

Langeac

Chapeauroux

70

10

Chapeauroux

Le Puy-en-Velay

45

11

Le Puy-en-Velay

Bourg-Argental

101+3

12

Bourg-Argental

Bourg-les-Valence

80+2

13

Bourg-les-Valence

Bourg-St-Andéol

104+4

14

Bourg-St-Andéol

Villeneuve-lès-Avignon

88+9

15

Villeneuve-lès-Avignon

Aigues-Mortes

110+1

16

Aigues-Mortes

Montpellier

70

 

 

 

 

TOTAL

 

 

 Km 1353


 Viatge realitzat entre el 12 de juny i el 28 de juny de 2024 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater

 francescsabater@hotmail.com