Japó és el viatge que, al llarg dels anys, més vegades hem
ajornat i sempre per les mateixes raons: l’elevat cost econòmic, les
dificultats idiomàtiques i l’alta densitat de població.
Finalment ens hem decidit. Darrerament, la devaluació del
ien ha abaratit aquest destí, l’evolució de les eines digitals faciliten la
comunicació i una bona planificació de
l’itinerari permet pedalar per zones poc poblades com les que relato a
continuació:
1. ARRIBADA
Aterrem a l’aeroport de Kansai,
al sud d’Osaka (illa de Honshu, la més gran del país). Hem triat
aquest destí com a plataforma per enllaçar amb un vol domèstic a l’illa de Kyushu, al sud-oest del Japó, l’illa
més meridional amb permís d’Okinawa.
El primer que fem, un cop recuperades les bicicletes, és
instal·lar les targetes SIM als mòbils, condició indispensable per poder operar
al país ja que sense les modernes aplicacions de traducció és gairebé
impossible moure’s amb autonomia.
Fem nit en un hotel del mateix aeroport i l’endemà prenem el primer vol de la companyia local Peach cap a Kagoshima, al sud de Kyushu. La nostra idea és pedalar des de Kagoshima fins a Osaka durant 3 setmanes, recorrent uns 1000 Km a través de les illes de Kyushu i Shikoku.
2. ILLA DE KYUSHU
Desmuntem les caixes de cartró en
un espai de l’aeroport reservat per a les bicicletes i fem les primeres
pedalades de camí a Kagoshima, uns 40
Km més enllà. Desgraciadament hem d’abandonar les caixes a la terminal i no les
podrem aprofitar al vol de tornada, fet que ens ocasionarà múltiples mals de
cap com explicaré més endavant.
Un entorn dominat per una
vegetació exuberant accentua la sensació d’humitat on els pins, castanys i
bambú s’alternen amb camps d’arròs a la vora de la carretera. El terreny és
força ondulat, destacant de lluny la silueta del volcà Sakurajima.
Enmig d’una pujada una noia atura
el seu cotxe; sense parlar un borrall d’anglès, ve cap a nosaltres i ens
ofereix unes ampolles d’aigua mineral mentre gesticula queixant-se de les altes
temperatures (+31ºC). Més endavant ens aturem en un dels omnipresents
supermercats que es troben repartits per tots els racons del país i que, a més
d’oferir la compra de begudes i menjar, facilita l’ús d’uns serveis higiènics
impol·luts així com la possibilitat de treure diners als seus caixers amb un
tipus de canvi molt favorable.
L’endemà pedalem fins a la
terminal del ferri de Kagoshima per
accedir a la veïna illa de Sakurajima, a
tan sols 4 Km de navegació. En sentit estricte no s’hauria de parlar d’una illa
ja que la darrera gran erupció del volcà homònim del 1914 va generar una franja
de lava que al solidificar va unir
Sakurajima amb la península d’Osumi.
Sakurajima és un dels volcans més actius del Japó i de forma
recurrent les seves emanacions cobreixen de cendra els voltants de l’illa i la
mateixa ciutat de Kagohima. Decidim
recórrer el seu perímetre de poc més de 40 Km, amb l’ascensió puntual al
mirador de Yunohira, des d’on
contemplem les contínues bafarades exhalades pel cràter.
Al llarg del circuit apreciem els
efectes de la gran erupció del 1914, quan la lava va soterrat el poble de Kurokami en tan sols 24 hores, cremant
687 cases. Encara ara podem contemplar
la part superior de la porta d’entrada de l’antiga vila que va ser enterrada en
la seva major part per 3 metres de cendra acumulada i que roman com a testament
silenciós d’aquell desastre natural.
En finalitzar el circuit ens relaxem submergint els peus en unes conduccions d’aigües termals al parc de Yogan Nagisa, molt a la vora del port, mentre esperem l’embarcació que ens retornarà a Kagoshima
Abandonem el ferri i ens dirigim al nostre hotel mentre contemplem diverses persones amb un paraigües obert i que, segons sembla, utilitzen per protegir els cabells i la roba dels núvols de cendra que de forma periòdica es precipita sobre la població.
El dia següent, ben d’hora (en
aquesta època de l’any a les 06h ja s’hi veu) recuperem les bicicletes i ens
posem en marxa en sentit nord-oest a la recerca de la costa. Les primeres
pedalades coincideixen amb la peregrinació d’alumnes que en sentit contrari es
dirigeixen a les aules de forma ordenada, un flux que ens acompanyarà
durant la sortida de Kagoshima.
La ruta travessa barris amb deixalleries, fàbriques i tallers que es van
diluint a mesura que ens apropem al mar. El perfil és força ondulat i, un cop a
la costa, inclou algun ascens a miradors sobre el mar de la Xina Oriental com
el “Kushikino Sunset Park” amb vistes
panoràmiques sobre la veïna illa de Koshikijima.
Més endavant ensopeguem amb les
inquietants torres de la central nuclear de Sendai,
la primera instal·lació posada en marxa després de l’aturada decretada per
l’accident de la central de Fukushima
(2011).
Finalment, després d’una etapa
força plàcida i calorosa assolim el nostre objectiu, Akune, població de dimensions reduïdes orientada al mar. Ens
allotgem en un hostal a peu de carretera ubicat a la planta superior d’una
botiga de productes d’artesania i de la pesca on ens ofereixen una habitació
que recorda les casetes dels Hobbits,
amb una porta circular que mena a un interior auster sense mobles, tan sols un
matalàs i una fantàstica rentadora que per poc més d’1€ permet fer la bugada.
Per sopar ens dirigim a un establiment tradicional on serveixen sushi, posant a prova la nostra habilitat amb els típics bastonets
orientals amb resultats força discrets...
Seguidament recorrem aquesta illa per la vessant occidental seguint la
carretera 389 fins a la terminal del ferri que enllaça amb la següent illa, Shimoshima. I és que el Japó és així, a la que t’endinses
per les àrees costaneres ensopegues amb ponts i ferris que connecten part de
les més de 3000 illes que configuren el país, si bé cal deixar ben clar que ni
tots els ponts permeten el pas de bicicletes ni els vaixells les transporten de
forma gratuïta...
x
em del ferri al port d’Ushibuka i ens dirigim a un supermercat on dinem unes safates de sushi i comprem fruita i aigua. De nou, damunt de les bicis, recorrem l’illa de Shimoshima per la costa oriental tot seguint la discreta carretera 26 fins Amakusa.
Aquest tram és un dels més bonics que recordo del nostre viatge, on vam poder experimentar la pau que transmetien els petits poblets escampats al llarg de la costa on sembla que la vida transcorri a un ritme més pausat. És en aquests poblets on constates un dels principals problemes del Japó, l’envelliment de la població, ja que pel carrer gairebé només s’hi troben persones d’una certa edat mentre que els joves han emigrat a les ciutats.
Ens crida l’atenció la presència de grans peces de formigó enfonsades parcialment a la sorra de la costa reforçant ports i badies per protegir els habitants dels tan temuts tsunamis que malauradament afecten el litoral de forma periòdica. La creença popular confia el seu destí a divinitats com Ebisu, Déu de la pesca i la bona fortuna, una estàtua del qual trobem en un petit santuari a peu de carretera lluint una canya de pescar.
A Amakusa ens instal·lem en una habitació d’estil tradicional
japonès, d’aquelles on et faciliten un pijama i sabatilles i on el matalàs (futon)
es recolza directament sobre una estora (tatami). Les finestres són
làmines corredisses que filtren una llum càlida contribuint a crear un ambient
acollidor.
Al 1549 el jesuïta Francesc
Xavier va desembarcar a Kagoshima amb
la missió d’evangelitzar el país. Al capdavant d’un reduït grup de jesuïtes, la
fe catòlica va anar guanyant adeptes ràpidament amb el suport dels senyors
locals que veien en la nova fe una poderosa eina per imposar-se als seus veïns,
sobretot a les àrees de Nagasaki i Kioto.
A finals del segle
XVI-començaments del segle XVII es va prohibir l’activitat dels missioners. Els
governants van percebre en l’expansió del cristianisme una amenaça per a la
consolidació del seu poder. A partir d’aquest moment es va desencadenar la persecució
de la fe cristiana fins a mitjans del segle XIX, moment en que es va restablir
la llibertat religiosa.
Durant aquest període, i per tal
d’escapar a terribles execucions i tortures, els cristians van adoptar noves
formes per practicar la seva fe en secret, adoptant a partir d’aquell moment el
nom de Kakure Kirishitan o cristians
ocults.
Aquest fet explica que en
l’actualitat la majoria de cristians catòlics japonesos (al voltant d’un 2% de
la població) es concentrin a l’illa de Kyushu,
majoritàriament al voltant de Nagasaki i
les illes del voltant, on els seus avantpassats van romandre en la clandestinitat durant molts anys.
L’endemà comença passat per aigua. La nostra idea és pedalar 13 Km fins a la terminal de ferris d’Oniike i prendre el vaixell que ens transporti fins a la veïna Kuchinotsucho, punt de partida per escalar les doloroses rampes del parc nacional d’Unzen. Abans d’abandonar Amakusa, però, volem fer una ullada al pont de Gion, un monument històric considerat com el pont de pedra més gran del Japó. Així, sota una feble pluja, pedalem pels carrers de la ciutat fins a trobar aquesta estructura de gairebé 30 metres de llargària que permetia franquejar les aigües del riu Yamaguchi (en realitat un filet d’aigua). El pont, construït al 1832, està sostingut per 45 pilars de pedra i en l’actualitat no es pot trepitjar degut a la seva estructura inestable. La zona al voltant del pont va ser l’escenari de la batalla d’Amakusa del 1637, moment en que s’assegura que el riu baixava tacat de sang degut a l’enfrontament dels camperols cristians contra la repressió del shogun Tokugawa. Una de les conseqüències d’aquest episodi va ser la promulgació del tancament del país als estrangers, fet que va durar fins al 1853 amb l’única excepció d’uns discrets intercanvis comercials amb xinesos i holandesos a l’àrea de Nagasaki. Aquest període, de gran rellevància en la història del Japó, és conegut com a període Edo.
Desembarquem a Kuchinotsucho i, després de passar pel supermercat,
comencem a pedalar sota la pluja protegint-nos tan sols el calçat, ja que la
humitat i l’elevada temperatura (+29ºC) desaconsellen col·locar-nos els
impermeables. La nostra intenció és travessar el parc nacional Unzen, el primer parc del Japó establert
al 1934, famós per acollir una àrea geotèrmica repartida al voltant del cim de
la muntanya que pren el mateix nom.
Recorrem un tram de costa en sentit est fins enllaçar amb la carretera núm. 217, on tombem a l’esquerra per iniciar una pujada força dura d’uns 10-12 Km amb rampes puntuals de fins el 19% superant 700 metres de desnivell. A mitja ascensió cessa la pluja tot i que continuem xops degut a la intensa xafogor. Quan, finalment assolim Unzen Jigoku, ho fem amb la roba amarada de tanta suor.
Ens envaeix una sensació
d’irrealitat. La boira entela la població i de tant en tant ens sorprèn una
bafarada amb el característic olor a sofre provinent de les emanacions gasoses
que es desprenen de les fumaroles de l’àrea geotèrmica coneguda com Unzen Jigoku o infern d’Unzen.
Ens allotgem en un alberg que amb
diferència representa l’opció més
econòmica (que no barata) de la zona, i és que Unzen ha esdevingut un destí força popular entre el turisme japonès
i internacional. Per treure’ns la humitat de sobre, al vespre ens dirigim a uns
banys públics on l’aigua, d’origen termal, es troba a +44ºC. Es tracta d’un
dels nombrosos banys públics escampats per la geografia nipona coneguts com a Onsen i on, per un preu simbòlic de poc
més d’1€, permeten gaudir de piscines amb aigua calenta amb tots els accessoris
per a la higiene personal (xampús, gel de bany, etc...).
L’endemà recorrem a peu l’àrea
geotèrmica per un camí de pedra que serpenteja entre diferents bassals de fang
bullent i bafarades que emergeixen de les profunditats. El recorregut es troba
infestat de miríades de mosquits que han trobar en aquest ambient humit el seu
hàbitat ideal.
En un petit promontori observem una creu erigida en homenatge als cristians que van ser llençats a l’aigua bullint al segle XVII al no renunciar a la seva fe, pràctica coneguda com a “nettozuke”. Aquests fidels van ser transportats des de Nagasaki fins a la veïna població d’Obama en una embarcació i des d’aquí van recórrer a peu camins costeruts fins arribar al seu destí fatídic, les piscines naturals d’aigua bullent. Els registres que es conserven indiquen que 33 màrtirs van ser torturats en aquesta àrea entre el 1627 i el 1631 seguint aquest procediment, mentre que les altres variants de tortura que van patir s’anomenen “anatsuri” (introducció del cap dins d’un forat ple d’excrements) i “suitaku” (crucifixió a primera línia de mar a l’espera que la marea alta els ofegui), tal i com es recull a la novel·la duta al cinema Chinmoku (silenci).
A mig matí recuperem les
bicicletes i ens dirigim al Nita Pass
(1067m). Recorrem 9 Km muntanya amunt superant uns 400 metres de desnivell i
paguem 100 iens en un peatge abans d’assolir el punt més alt.
A l’esplanada del Nita Pass s’hi troba un telefèric que
mena fins al capdamunt del mont Myoken
(1334m), un dels cims que configura l’immens crater que en realitat és la
muntanya Unzen. Ens agradaria disposar de prou temps per fer un
trekking tot enllaçant els diferents
miradors d’aquesta atalaia natural però tenim com objectiu embarcar-nos aquest
mateix vespre en un ferri que enllaça
Shimabara amb Kumamoto, i, a més,
el dia està força tapat i el cel amenaça pluja.
Ens col·loquem els impermeables i encetem un marcat descens cap a Shimabara. Dinem en un supermercat de les afores de la població i, de camí al port, visitem un històric carrer on s’hi conserven antigues mansions de samurais del segle XVII flanquejat per murs de pedra basàltica.
Completem la jornada amb la contemplació del castell de Shimabara, la primera fortalesa d’una llarga llista escampades al llarg de la nostra ruta. Aquesta fortificació va jugar un paper fonamental en la història del Japó ja que va ser el germen de l’anomenada “rebel·lió de Shimabara”. Per sufragar la seva construcció (1618), el senyor feudal Matsukura va pressionar els camperols –molts d’ells cristians- amb elevades sumes de diners; l’ofegament econòmic unit amb la forta repressió religiosa va desembocar en uns violents aldarulls (1637) que aviat es va escampar a tot el país, marcant un dels episodis més sagnants de la història del Japó.
Prenem el ferri i travessem en
mitja hora la franja de mar que comunica les prefectures de Nagasaki i Kumamoto. A l’altra riba recorrem 13 Km per un carril-bici fins a
la ciutat, un important centre de comunicacions de l’illa de Kyushu que la majoria de turistes
contemplen com punt de pas des d’on visitar el massís volcànic d’Aso.
A Kumamoto restem un dia que aprofitem per realitzar gestions i, com
no, visitar el magnífic castell i, al vespre, acostar-nos als jardins Suizenji en un dels nombrosos tramvies
que recorren la ciutat, una manera relaxant de finalitzar la jornada.
Les gestions consisteixen en anul·lar la reserva d’un vehicle que vam llogar on-line per transportar les bicicletes fins a l’aeroport a la fi del viatge. La nostra intenció era dur-les en cotxe a través del pont connecta amb l’aeroport de Kansai, ubicat en una illa artificial (està prohibit creuar el pont en bicicleta i els busos i trens no les admeten degut a les seves dimensions) i, un cop a l’altre extrem, encaixar-les dins d’uns cartrons que, segons les referències que teníem, facilita una empresa local d’embalatge situada al mateix aeroport.
La realitat, però, és que tal i com vam comprovar el dia que vam aterrar, aquesta empresa no facilita el servei d’embalatge de bicicletes, per la qual cosa ja no té sentit el lloguer del nostre vehicle...i de pas se’ns planteja la qüestió que ens va obsessionar durant tot el viatge i que fa anar de corcoll a la majoria de cicloturistes, és a dir...com transportar les bicicletes fins a l’aeroport i dur-les de tornada a casa? Però això ho deixem per més endavant, per ara només assenyalar que un tràmit tan aparentment senzill com anul·lar una reserva ens va fer visitar vàries oficines de Toyota i perdre mig matí.
El primer que cal destacar sobre
el castell, un dels més bells del país, són els danys que va patir al
terratrèmol del 2016 i que es poden apreciar en seccions de la seva estructura
malmeses, amb part dels seus immensos murs de basalt afectats. El Japó és un
dels països que registra més activitat sísmica al trobar-se ubicat just a sobre
del Cinturó de Foc del Pacífic (registra aproximadament el 90% dels
terratrèmols a nivell mundial, uns 1500 cada any tot i que la majoria són de
baixa intensitat) i aquest fet ha desenvolupat una actitud resilient de la seva
població. Les autoritats han establert protocols i plans d’evacuació preveient
tsunamis, erupcions volcàniques i terratrèmols i ja des de l’escola
periòdicament s’assagen simulacres per mirar d’adaptar-se a una catàstrofe
natural.
Visitem el castell ascendint
progressivament pels diferents nivells fins assolir el mirador situat a dalt de
tot, des d’on s’obtenen vistes espectaculars sobre la ciutat. A cada planta ens
entretenim recorrent passadissos tot contemplant diferents objectes de la
història d’aquesta fortalesa, la llàstima és no conèixer l’idioma per poder
apreciar tot allò que se’ns mostra.
Seguidament , ja força cansats, prenem un tramvia que circula per una de les principals artèries de la ciutat fins als jardins de Suizenji, l’altra atracció de Kumamoto. Es tracta d’un parc de 64 hectàrees dissenyat a finals del segle XVII per un príncep local com a refugi de l’atzarosa vida de la cort i a on es diu que anava a prendre el té. Crida l’atenció l’harmonia del seu disseny, amb predomini de bonsais que es reflecteixen en les calmoses aigües d’un llac artificial i on destaca un petit turó cobert de gespa que representa el Mont Fuji així com el santuari d’Izumi, amb el seus toriis (arcs) de color vermell.
Abandonem Kumamoto en un altre dia força calorós (+32ºC) a través d’una de
les principals artèries que es dirigeix cap a l’est a la recerca de l’imponent
àrea volcànica d’Aso.
Com acostuma a succeir a les
ciutats japoneses, el carril bici de sortida de la població es troba a sobre de
l’acera i sovint és difícil endevinar en quin cantó t’has de situar (sí,
d’acord, ja sabem que al Japó s’hi circula per l’esquerra però sembla que entre
els usuaris de les bicicletes hi ha disparitat de criteri i sovint ens hem
d’apartar sobtadament per evitar l’envestida d’algú que circula pel carril
equivocat).
La carretera que seguim es troba
parcialment en obres i de tant en tant un operari ens atura per deixar pas a
màquines d’asfaltar...sempre demanant perdó amb una marcada inclinació del cos,
cosa que ens desconcerta; altres vegades seguim una via alternativa
escrupolosament ben indicada per superar algun tram on s’hi està treballant.
Aquí sembla que tothom estigui entregat a la seva feina i que la màxima
prioritat sigui no causar molèsties als conductors, una realitat a la que no
estem acostumats...
El nostre recorregut va guanyant
alçada progressivament fins assolir un mirador situat a 700 metres d’alçada, el
Tawarayama View Park. És en aquest
punt on podem apreciar la vasta extensió de la caldera d’Aso, una de les més àmplies del món. Amb unes dimensions de 18 x 25
quilòmetres i més de 120 de circumferència, l’àrea conté uns grup de volcans
que configuren el cor d’aquest parc i entre els que destaca el famós cràter del
Nakadake, un dels més actius del
país.
Descendim al fons de l’enorme
caldera i pedalem diversos quilòmetres per una àmplia i fèrtil plana a la
recerca d’un supermercat on ens aprovisionem de beguda i menjar; seguidament, a
les afores de Takamori, enllacem amb
la carretera Núm. 111 que, ara sí, en marcat ascens i al llarg d’uns 14 Km es
dirigeix al pàrquing de la principal àrea d’observació del parc nacional d’Aso-Kuju.
Aparquem les bicicletes envoltats
de múltiples vehicles i recorrem a peu part del circuit habilitat entre els
cràters del volcà Nakadake, aturant-nos als miradors delimitats per
tanques de fusta. De tant en tant sentim el xiulet d’un vigilant que adverteix
tot aquell que traspassa les tanques de fusta per fotografiar millor l’interior
d’un crater, per recollir alguna pedra com a record (prohibit!), etc...Ens
crida l’atenció la proliferació de búnquers de ciment dissenyats a la dècada dels 90’ com a protecció
enfront d’esporàdiques explosions i emissions de gasos tòxics.
El panorama és dantesc, el baf
que emana el fons del cràter principal, de 130 metres de profunditat, pren
tonalitats fantasmagòriques que evoquen el pitjor dels inferns i que contrasta
amb el verd del llac que ocupa la seva base. Lamentablement no podem completar
el circuit ja que encara ens resta un bon tram (això sí, de baixada) fins a Aso i comença a fer-se tard.
Recuperem les bicicletes i
emprenem un marcat descens fins a la població, passant dels 1310m del pàrquing
fins als 550m. Pel camí observem ramats de vaques i cavalls que pasturen les
fèrtils planures del parc i que són objecte de les càmeres de japonesos
encantats d’establir contacte amb aquests animals. De lluny detectem un cérvol
que fuig de la nostra presència muntanya amunt...
Un cop arribem a Aso ens trobem amb l’alberg ple i la resta d’opcions d’allotjament exhaurides (si no és que ens volem gastar al voltant de 180€ per dormir a les afores de la població). Per primera vegada ens trobem amb la necessitat d’improvisar; seguim les indicacions del GPS i ens dirigim a una àrea d’acampada lliure assenyalada al navegador a uns 4 Km a l’oest d’Aso, sense tenir gaire clar què és el que ens espera.
I, per la nostra sorpresa,
ensopeguem amb una mena de parc infantil
al darrera d’unes casetes amb uns lavabos i dutxa totalment equipats, nets, amb
aigua calenta...increïble! Se’ns fa estrany que aquestes instal·lacions es
conservin de manera impecable sense ningú que les vigili, tot i que està clar
que algú se’n cuida. Muntem la tenda tot just quan es fa fosc i caminem un
parell de quilòmetres per carretera fins a un Konbini (supermercat) on comprem el sopar.
L’endemà recorrem la darrera etapa per l’illa de Kyushu. A la sortida d’Aso visitem el monumental santuari d’Aso Jinja que, amb 2500 anys d’antiguitat, conté la tercera porta més gran del Japó, parcialment reconstruïda després del devastador terratrèmol del 2016.
Pedalem per la carretera Núm.11 travessant les muntanyes del parc nacional d’Aso-Kuju i els contraforts del Mont Yufu. Malauradament fa mal temps i aviat les boirines derivades d’un plugim força empipador ens espatllen les vistes.
Després de diverses pujades
culminem l’ascens coronant el Makinoto
Pass (1330m); seguidament emprenem un marcat descens fins assolir la costa
on s’hi troba la població de Beppu,
famosa per les seves fonts termals i des d’on navegarem a l’illa de Shikoku.
Poca cosa puc dir de Beppu, considerada com la capital
mundial dels banys termals. Pel que sembla, el seu subsol conté una enorme
massa d’aigua calenta que la localitat explota des de la seva fundació al 1924.
La població emana bafarades de núvols de vapor d’aigua provinents de banys
termals, onsens i piscines que
s’aprecien des de la distància.
Nosaltres tot just vam romandre
unes hores abans de prendre el vaixell. La nostra impressió és que la localitat
potser està un pèl massa explotada pel turisme (tant local com estranger) i que
segurament al llarg de tota la geografia japonesa existeixen multituds d’altres
banys més tranquils on relaxar-s’hi.
L’endemà ens embarquem per creuar
la badia de Beppu i en gairebé 3 hores assolim la veïna Shikoku. Ens sorprèn el preu per transportar les bicicletes,
gairebé la meitat del passatge d’una persona, i és que la majoria de companyies
de navegació apliquen el criteri d’admetre les bicicletes com a part de
l’equipatge sense cost addicional...sempre que estiguin empaquetades.
Altrament, si les bicicletes entren a la bodega com un vehicle més, s’apliquen
unes tarifes al meu parer un pèl massa elevades.
3. ILLA DE SHIKOKU
A mig matí desembarquem a
Yawatahama. Som a l’oest de Shikoku, la quarta illa més gran del
Japó després de Honshu, Hokkaido i Kyushu, i la menys visitada de totes elles.
Aquesta illa és famosa a nivell local per la seva ruta de peregrinació budista -henro-
que recorre un total de 88 temples al llarg de 1200 Km. Segurament no és l’illa
més popular entre els turistes, que majoritàriament es concentren a l’illa
principal de Honshu, però sí que és un referent pel turisme d’aventura
(senderisme, rafting...) i permet conèixer un Japó més tranquil.
Fem la primera aturada a Ozu, discreta població que descansa a la riba del riu Hijikawa coronada per un bucòlic castell del segle XIV reconstruït parcialment al 2004. Des d’aquesta fortalesa es dominen les muntanyes que envolten la localitat i s’obtenen fotografies fantàstiques.
Reprenem la ruta a la recerca d’Uchiko, on passem la nit. Ens sorprèn aquesta petita vila i el seu centre històric pulcrament conservat de les èpoques Edo i Meiji (segles XVII-XVIII), un entramat de carrers flanquejats per antigues residències de mercaders que van fer la seva fortuna amb el comerç de la cera. Destaquen un petit museu amb escenes de la vida domèstica tradicional de fa 2 segles, una farmàcia històrica del 1920 així com un teatre de titelles que malauradament es troba en restauració. Precisament mentre deambulem pels carrers d’aquesta localitat coincidim amb uns periodistes molt joves que estan recollint material per un reportatge de la regió que, pel que ens comenten, és força desconeguda inclús pels propis japonesos. Ens fan una petita entrevista i ens graven en vídeo com a part del seu treball.
L’endemà recorrem l’interior de
la província d’Ehime seguint el curs del riu Hijikawa, en concret
pedalant per la carretera 197 en sentit sud-est. La ruta travessa estrets
congosts on s’alternen ponts que comuniquen les ribes del riu. Ens resulta
divertida l’afició dels japonesos per la pesca i sovint ensopeguem aficionats
en diferents racons del riu (i de vegades dins d’ell).
El terreny és força escarpat,
cosa que explica la presència de nombrosos túnels (avui en comptabilitzem uns
10, el més llarg dels quals fa 1’5 Km aproximadament). En un començament
intentem evitar-los prenent antics trams de carretera però l’aposta no surt bé
i més d’un cop hem de retornar a l’entrada de la galeria. Afortunadament els túnels compten amb aceres
d’aproximadament 1 metre d’amplada que permeten superar-los amb una certa
seguretat, esquivant la sempre perillosa calçada.
El centre de Shikoku és
molt frondós i no és estrany pedalar entremig de castanyers que sembren
l’asfalt amb el seu fruit, element fonamental en la gastronomia japonesa. Les
ofertes d’allotjament són escasses en aquesta zona i sovint sorprenents com
l’alberg de motards que trobem just al costat d’uns acollidors banys
termals a Yusuhara, un dels pocs establiments oberts al públic en la
nostra ruta.
Avui el cel està força tapat, amb
un molest plugim que ens acompanyarà durant tota la jornada. A més, el traçat
de la ruta, que continua recorrent la carretera 197 fins a la costa, conté
molts més túnels que ahir (en comptabilitzo 22) i contínuament hem d’aturar-nos
per connectar els llums de les bicicletes. El perfil és majoritàriament
descendent i, a les baixades més pronunciades, l’empipadora pluja ens dificulta
la visió, fet que s’accentua per les esquitxades de les rodes dels camions.
Arribem a Susaki xops i
morts de fred i correm a refugiar-nos en un Konbini on ens recuperem a
base de begudes calentes. La nostra intenció era continuar l’etapa fins a Kochi
resseguint la costa però ahir no vam aconseguir formalitzar cap reserva on-line
ja que, pel que sembla, la nostra estada coincideix amb alguna festa local que
fa que s’esgotin els allotjaments.
D’aquesta manera, un cop
recuperats, tornem a pedalar per carreteres interiors sota una pluja que no vol
afluixar fins arribar a un domicili particular a una trentena de quilòmetres de
Kochi que hem aconseguit reservar a última hora. Som a casa d’una parella jove que ha decidit
llogar una habitació on passarem la nit.
Ens crida l’atenció la disposició de les llars japoneses: el terra cobert per peces de tatami (estores tradicionals de colors crema) i futons per dormir mentre que les habitacions es delimiten per panels de paper quadriculat que ofereixen intimitat, si bé permeten el pas d’una suau llum exterior. Gairebé no existeixen les parets d’obra tal i com les coneixem, i les portes són corredisses A més, no hi ha ni la meitat de mobles amb que guarnim els nostres habitatges, oferint uns espais més amplis i per tant menys carregats.
Després de gaudir d’una experiència singular ens acomiadem de la Miu i del Noah, un preciós gos Akita, la raça més coneguda del Japó, i continuem la nostra ruta cap a Kochi. Pedalem en companyia del riu Niyodo envoltats de les boirines que s’aixequen després d’un dia passat per aigua, i en unes 3 hores assolim l’hotel que finalment hem aconseguit reservar.
Kochi destaca pel
monumental castell, un dels millors conservats del país. Com que no anem
sobrats de temps, deixem les bicicletes a l’hotel, ens canviem i sense esperar
l’hora del check-in comencem la visita del centre tot passejant pel
famós mercat setmanal a l’aire lliure de Sunday Market. A nivell
particular esperava una mica més d’aquest mercat, massa ordenat i pulcre pel
meu gust (de fet és una fira amb parades de fruita -castanyes, mandarines...-,
bijuteria, roba, etc...) A l’extrem del mercat s’hi troba l’entrada del
castell, estratègicament situat a dalt d’un turó.
Des del 1192 fins a finals del
segle XIX el Japó va comptar amb 3 shogunats, sent el del clan Tokugawa el darrer d’ells
(1603-1867, també conegut com a període Edo) i finalitzant en el moment
en què el darrer Shogun va lliurar el poder a l’emperador Mejii.
Durant el període dels shogunats
les forces armades eren capitanejades pel Shogun, mentre que l’emperador
ostentava el poder espiritual, emplaçat a la cort de Kyoto. Al seu torn,
el Shogun disposava d’una elit guerrera de senyors feudals anomenats samurais
que tenien com a principal ocupació el conreu de les arts marcials, si bé al
segle XVII aquest paper cada cop va esdevenir més simbòlic.
Aquesta fantàstica fortalesa va
ser erigida a començaments del segle XVII pel senyor feudal Yamanouchi, samurai
al servei del clan Tokugawa. Es va donar la circumstància que aquest
castell mai va registrar activitat bèl·lica, fet que explica en part el seu
òptim grau de conservació.
Ens agrada molt la visita que a
més culmina amb una immensa maqueta reproduint escenes domèstiques del període
Edo: camperols llaurant, pescadors, samurais entrenant-se, etc...A
més, gaudim de vistes espectaculars des de dalt de tot, amb Kochi als
nostres peus.
Per recuperar forces tastem un dels plats típics de la zona, el tataki de bonítol que ofereixen molts restaurants (llom de salmó marinat amb salsa de soja), deliciós!
L’endemà abandonem Koshi i
el seu entranyable castell en sentit nord-est traçant una línia imaginària que
divideix Shikoku en dos. Seguim el curs de la carretera 32 per un
terreny força escarpat que es va estretint progressivament, amb la companyia
del riu Ananai a la nostra dreta. Superem petits colls com el Nebiki
Pass (395m) i travessem algun túnel a la recerca d’Otoyo, localitat
orientada al món del ràfting.
A l’alçada d’Otoyo tombem
a la dreta de camí a Oboke, remuntant ara les braves aigües del riu Yoshino.
Aviat cal decidir si aventurar-nos a escalar les rampes del Mt Tsurugi,
que amb gairebé 2000 metres és un dels més alt de l’oest del Japó, o bé
continuar endavant per la carretera 32; la previsió meteorològica decideix per
nosaltres a l’anunciar fortes pluges, de manera que a la cruïlla del pont d’Oboke
descartem endinsar-nos per l’alta muntanya i prosseguim cap al nostre següent
objectiu, l’Iya Valley.
En aquest punt ens toca serrar
ben fort les dents i començar una escalada força exigent de més de 500 metres
de desnivell. A mitja pujada cedeixo a la temptació que representa una màquina
expenedora de begudes (molt freqüents en qualsevol racó del país) i m’aturo a
beure’m d’una tacada gairebé 1 litre de té mentre les gotes de suor amaren el
mallot.
Un cop recuperat, finalitzo l’ascens tot ingressant a l’Iya Valley, un dels indrets més espectaculars del nostre viatge. La carretera, molt tranquil·la, plana sobre uns penya-segats preciosos descrivint giragonses arriscades. Al fons de la vall serpenteja el riu desprenent reflexos argentats. En un revolt descobrim la famosa estàtua de Peeing Boy (el nen pixador), que, indiferent a la nostra mirada, simula una pixada eterna cap a la fons del vall davant la mirada de grups de turistes.
Un cop fetes les fotos de rigor,
emprenem un marcadíssim descens que ens conduirà fins al final de l’etapa, a la
població de Miyoshi, on ens allotgem en un Ryokan que si bé des de fora sembla un pèl deixat,
ens va oferir una magnífica habitació tradicional japonesa i, com no, un
acollidor onsen on relaxar-nos després de l’esforç de la jornada.
Des de Miyoshi ens dirigim
a Takamatsu, població situada a la costa septentrional de Shikoku.
Amb la intenció d’evitar el túnel d’Inohana (4187m de longitud i amb un
important trànsit) improvisem una ruta alternativa a l’esquerra de la carretera
32. Aquest tram de l’etapa ens du per una zona poc concorreguda esquitxada de
poblets tradicionals amb un cert encant i un cop superat un petit ascens
descobrim un enorme embassament.
Més endavant ensopeguem, a la
localitat de Kotohira, amb el temple de Kotohira-gū, un dels
santuaris xintoista més famosos del Japó. Dedicat a les deïtats del mar i als
navegants, aquest indret atrau peregrins des de fa segles i sorprèn per la seva
ubicació, al damunt d’un turó al que s’accedeix pujant 785 escales.
Lliguem les bicicletes al començament
de les escales i emprenem l’ascens sota un sol que pica de valent, esquivant
als primers trams botigues de records, objectes relacionats amb la peregrinació
i establiments de restauració; un cop assolim el santuari principal encara
resten 583 escales més fins accedir a la morada del Déu protector de la
navegació i els viatges, des d’on obtenim vistes immillorables dels voltants.
El recinte compta amb temples i
capelles comunicats per amples passadissos amb esteles de pedra gravades a
dreta i esquerra, així com diverses estàtues d’éssers mitològics. Igualment
aquest espai compta amb el teatre Kanamaruza, el més antic del país i
que no vam poder visitar per falta de temps.
Continuem la ruta amb bicicleta
fins a Takamatsu on ens allotgem
al costat dels jardins Ritsurin. Creats al 1625 per la família Ikoma
com a finca d’estiueig, es tracta d’un dels jardins més bonics del Japó, amb
una extensió de 75 hectàrees i un nombre inacabable de pins i bonsais
escrupolosament cuidats per una plantilla d’incansables jardiners.
Passegem per un entorn molt
relaxant creuant estancs per bucòlics ponts i caminant al costat de precioses
cases de té, una manera perfecta d’acabar la jornada.
L’endemà emprenem la darrera
etapa per l’illa de Shikoku tot recorrent la costa nord en sentit est
fins a Tokushima, des d’on embarcarem rumb a Osaka. La jornada
comença passada per aigua, fet que endarrereix l’inici de la pedalada fins al
moment en que afluixa la pluja. Abandonem Takamatsu pel passeig marítim,
admirant un bonic castell situat al port. Transitem per la carretera 11 per un
entorn força urbanitzat amb multitud de semàfors, carrils bicis parcialment
interromputs i diversos bassals que ens deixen arrebossats com croquetes.
Afortunadament aviat llueix el sol i ens permet gaudir d’una pedalada relaxant arran de la costa. Un cop superats els primers 20 quilòmetres l’entorn esdevé molt més agradable, amb badies i ports preciosos i vistes de postal. A les platges més exposades retrobem aquelles enormes peces de formigó amb formes triangulars enfonsades parcialment a la sorra per protegir els habitants dels tan temuts tsunamis que malauradament afecten el litoral de forma periòdica.
A mitja etapa coincidim amb un cicloturista japonès que està recorrent el perímetre de l’illa. En qüestió de segons treu un trípode molt bé no sé d’on i ens fotografiem tots plegats, una bona excusa per descansar una mica.
Cap al Km 60 ens desviem a la dreta per la carretera 183 i aviat ingressem dins la reserva natural de Naruto ParK. Som als volts del migdia i la calor pica de debò; en un revolt, com per art de màgia, ensopeguem amb una màquina expenedora de begudes on gastem gairebé totes les monedes que duem a canvi d’uns refrescos.
Uns quilòmetres més enllà
comencem a escalar la carretera durant 7 Km. Travessem l’espectacular pont de Konarutoshin
amb vistes sobre poblets arran de mar fins arribar a una cota màxima des
d’on contemplem un panorama impressionant (mirador de Naruto Skyline).
Observem al davant nostre el pont
d’Onaruto de marcat disseny futurista que connecta les illes de Shikoku
i Awaji (i que malauradament no es pot creuar amb bicicleta, fet que
avorta l’opció d’arribar a Osaka per Kobe). A la nostra dreta es
desplega el mar interior d’Uchinoumi amb nombrosos vaixells de pesca
solcant les seves aigües i la presència de minúscules illes, una visió
idíl·lica.
Descendim vertiginosament per
l’asfalt fins a la costa, on restem embadalits al davant del faraònic pont d’Horikoshi,
porta d’entrada a l’illa Oge. En aquest punt el nostre GPS ens juga una
mala passada i ens porta a un carreró sense sortida, obligant-nos a desfer els
darrers quilòmetres.
El tram final de la nostra ruta travessa
Naruto, població totalment urbanitzada amb una inacabable sèrie de semàfors
i carrils bicis sovint de difícil interpretació. Pedalem en companyia d’un
trànsit cada cop més dens fins assolir un pont de poc més d’un quilòmetre que
travessa el riu Yoshino, porta d’entrada a Tokushima. Després
d’una dutxa ràpida baixem al supermercat on comprem el sopar amb la intenció
d’anar a dormir ben d’hora, ja que l’endemà volem prendre el primer ferri fins
a l’illa de Honsu.
4. ILLA DE HONSHU
El despertador sona a les 04h. És
fosca nit i les previsions amenacen pluja, de manera que quan aconseguim
arribar a la terminal del ferri, a tan
sols 4 Km de l’hotel, arribem totalment xops. La raó de les nostres presses és
assegurar-nos l’espai per a les bicicletes, ja que les estrictes normes de la
companyia estableixen un màxim de places per a bicicletes i motos -20- i si
aquestes s’exhaureixen cal esperar fins el proper ferri...tot i que la resta de
la bodega estigui buida.
El vaixell va buit. En poc més de
2 hores travessem la badia de Wakayama fins assolir l’illa principal del
Japó, Honsu. Avui l’etapa és curta però la pluja i sobretot la gran
quantitat de semàfors repartits al llarg de la carretera que mena a Osaka
la fan inacabable.
D’una banda, just quan encetem
l’única pujada del nostre itinerari, ens cau a sobre un fort xàfec que obliga a
aixoplugar-nos allà on podem, en concret a l’entrada d’una fàbrica. Per la
nostra sorpresa, mentre esperem que passi el ruixat, observem com, en un
exercici de pulcritud extrema, un operari espera la sortida dels camions amb
una manguera i neteja a fons les rodes amb aigua a pressió per evitar que la
sorra -ara fang- provinent del pati embruti l’asfalt de la carretera...
Després d’esperar mitja hora
optem per continuar la pedalada sota la pluja (afortunadament fa calor) seguint
la carretera 204. Deixem a la nostra esquerra el desviament cap a l’aeroport de
Kansai mentre la nostra desesperació va en augment degut a una successió
infinita de semàfors repartits a intervals d’uns 200-300 metres. De fet, serà
l’única etapa en que acabarem amb mal de genolls pel continu arrencar quan la
llum es posa verda, i així durant uns 50 Km...
A mig camí ensopeguem amb el
castell de Kishiwada, maquíssim i molt fotogènic, amb el seu fossat
envoltat d’aigua reflectint la seva imponent silueta. La seva contemplació ens
permet una estona de descans mentre eixuguem els nostres impermeables, admirant
un cop més la bellesa de les construccions nipones.
Finalment arribem al nostre hotel
d’Osaka amb una sola idea al cap: com transportar les bicicletes fins a
l’aeroport pel vol de tornada. Hem reservat els propers 3 dies per visitar la
ciutat i sobretot per mirar de solucionar aquest punt.
El primer pas, òbviament, consisteix en trobar caixes de cartró per empaquetar-les. Amb aquesta finalitat, ens disposem a visitar botigues de bicicletes pidolant caixes buides que ja no necessitin.
De forma inesperada tenim un cop de sort: al primer establiment en tenen una que ens cedeixen molt amablement, i, no només això sinó que el propietari ens indica que tornem l’endemà a mig matí quan possiblement ens podrà aconseguir alguna més...quina sort!
Dit i fet. L’endemà a les 12h som a la botiga i, per sorpresa nostra, el propietari abaixa la persiana metàl·lica i ens convida a pujar al seu cotxe, recorrent durant aproximadament una hora vàries botigues de ciclisme sense aconseguir cap caixa. La raó és que, tal i com succeeix arreu del Japó, l’espai és molt limitat i els establiments, així que reben mercaderia en envasos de cartró, els pleguen i apilonen per reciclar-los per la qual cosa és molt difícil aconseguir una caixa en condicions.
Vist l’èxit de la nostra recerca, el nostre amic opta per carregar al cotxe uns quants cartrons plegats en un farcell improvisat i ens recomana que, amb l’ajut de cinta adhesiva -que també adquirim gràcies a la seva assistència- en reconstruïm una de nova.
I, un cop resolta la qüestió de la caixa, queda el segon problema: com dur-les a l’aeroport? La solució més evident acostuma a ser llogar una furgoneta amb prou capacitat que et reculli a tu i les teves caixes a l’hotel, però en aquest país no abunden els vehicles grans i, a més, els preus són prohibitius.
Alternativament vaig descarregar al mòbil una aplicació de taxis, però per poder operar havia de registrar un número de telèfon local, fet que se suma a la dificultat extra d’accedir a una pàgina en japonès, etc...fets que van frustrar la iniciativa.
I, quan pensàvem que hauríem d’abandonar les bicicletes a Osaka (en aquest punt cal assenyalar que tampoc te les pots vendre ja que cap japonès gosarà comprar una bicicleta sense factura) vam descobrir una empresa especialitzada en dur maletes a l’aeroport. La sistemàtica consistia en deixar preparades les caixes a la recepció de l’hotel un dia abans de l’enlairament del vol i ells les recullen, transporten i dipositen en un mostrador de la terminal de sortides; la pena és que aquesta empresa només opera a Osaka, i dic la pena perquè seria fantàstic comptar amb aquest suport en altres aeroports, permeten la descoberta d’altres regions d’aquest magnífic país.
Per acabar el viatge, el darrer vespre fem la visita obligada del centre d'Osaka, submergint-nos en un bany de surrealisme i llums de neó en la zona de Dotonbori. A la vora del canal, creuat per diversos ponts, legions de turistes deambulem per estrets carrerons sota l'atenta mirada del Glico Man, un atleta psicodèlic que, des del 1935, aixeca els braços incansablement mentre creua la línia d'arribada. Pel que sembla, aquest rètol formava part d'una campanya publicitària de la marca de caramels Glico i va ser tan gran la seva acollida entre la població local que encara avui constitueix un dels símbols més icònics d'Osaka.
Un fet que ens crida l'atenció és la quantitat d'adolescents (i no tan adolescents), majoritàriament noies, que passegen a la vora del riu disfressades de personatges manga, un element més de la rica cultura nipona.
|
ETAPA |
INICI |
FINAL |
KM |
|
|
|
|
|
|
1 |
Aeroport |
Kagoshima |
44 |
|
2 |
Sakurajima |
Sakurajima |
47+4 |
|
3 |
Kagoshima |
Akune |
86 |
|
4 |
Akune |
Amakusa |
84 |
|
5 |
Amakusa |
Unzen Jigoku |
39 |
|
6 |
Unzen Jigoku |
Kumamoto |
52 |
|
7 |
Kumamoto |
Aso |
86 |
|
8 |
Aso |
Beppu |
98 |
|
9 |
Yawatahama |
Uchiko |
32+2 |
|
10 |
Uchiko |
Yusuhara |
63 |
|
11 |
Yusuhara |
Afores Ochi |
69 |
|
12 |
Afores Ochi |
Kochi |
32 |
|
13 |
Kochi |
Miyoshi |
93 |
|
14 |
Miyoshi |
Takamatsu |
88 |
|
15 |
Takamatsu |
Tokushima |
98 |
|
16 |
Tokushima |
Osaka |
67+4 |
|
|
|
|
|
|
TOTAL |
|
|
Km 1088 |
Viatge realitzat entre el 28 de setembre i el 21 d'octubre de 2025 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater
francescsabater@hotmail.com