20 de desembre 2023

FILIPINES AMB BICICLETA II: ILLES VISAYAS

 

VISAYAS CENTRALS




Aterrem a Cebu, capital de les Visayas i segona ciutat de les Filipines. Aquesta macroregió, juntament amb Luzón i Mindanao, constitueix l’arxipèlag filipí i representa el punt d’inici del nostre segon viatge en aquest fascinant país.

L’arribada resulta senzilla: les caixes de cartró amb les bicicletes apareixen en un racó de l’àrea de recollida d’equipatges sense cap desperfecte aparent mentre una furgoneta espera a l’exterior de la terminal per traslladar-nos a l’hotel.

Ocupem les primeres hores resolent els tràmits habituals: canvi de divises, col·locació d’una targeta SIM (per cert, a les Filipines la telefonia mòbil és exageradament barata), activació del Garmin amb els nous mapes creats prèviament, etc...i sobretot mirem d’acostumar-nos a la xafogor que ens fa suar de valent.



Abans d’iniciar el nostre recorregut optem per visitar els principals punts d’interès de la ciutat. Fundada per Legazpi el 1565, Cebu fou el primer assentament permanent espanyol a les Filipines i va esdevenir capital de la colònia fins el 1571, moment en que s’hi va traslladar a Manila. Entre els seus atractius històrics val la pena visitar el Fort de San Pedro, que encara conserva la llegenda escrita en castellà a sobre de la porta d’accés, i la basílica del molt venerat Santo Niño, amb la mítica Creu de Magallanes al costat.  






Abandonem Cebu tot pedalant per carrers atapeïts i sortejant cues de vehicles, envoltats de núvols d’un fum espès. Ens dirigim en sentit sud per, posteriorment, tombar cap a l’interior de l’illa travessant una serralada a la recerca de la costa oposada, en concret el port de Toledo.


Efectivament, a Talisay ens desviem cap a la dreta i, paulatinament, comencem a escalar una carretera de plaques de ciment que es troba parcialment en obres; de tant en tant una barrera talla la circulació mentre grups d’operaris realitzen tasques de manteniment instal·lant xarxes metàl·liques als pendents laterals per evitar el despreniment de roques (fet bastant habitual, degut a l’orografia del terreny). 



 



Assolim una alçada màxima de 485 metres. Tot i que aparentment no es tracta d’una gran ascensió, cal superar rampes amb pendents força exigents que, combinat amb el pes de les alforges i la xafogor ambiental, ens obliga a esforçar-nos al màxim.




Arribem a Toledo, minúscula població concentrada al voltant del port; ens dirigim directament a l’embarcador a la recerca de la terminal de ferris. Un cop adquirits els bitllets, fem temps dinant en una Jollibee (cadena de menjar ràpid molt popular al país, anunciada amb la imatge d’una simpàtica abella).




Abandonem l’illa de Cebu rumb a Negros a bord d’una embarcació de la companyia Lite Ferries. Un cop instal·lats en unes lliteres, assistim encuriosits a les maniobres d’adequació dels diferents vehicles a la bodega, un complicat joc que recorda els moviments del Tetris.









VISAYAS OCCIDENTALS

L’endemà ens espera una jornada esgotadora, la més dura del viatge. A l’igual que vam fer ahir, creuem l’illa de Negros de costa a costa, fins a Bacolod, pedalant per unes carreteres de pendents impossibles. Afortunadament trobem punts de potabilització d’aigua repartits al llarg de la ruta, fet que ens permet no passar set....













L’itinerari que seguim es dirigeix al nucli de Don Salvador Benedicto per una carretera amb pronunciats desnivells emplaçada entre dos sistemes muntanyosos, el del volcà Kanlaon (2435m) a la nostra esquerra, límit entre les províncies de Negros Oriental i Negros Occidental, i el corresponent al parc nacional Northern Negros.























Al llarg de la primera meitat de la pedalada vaig comptar fins a 3 colls. Durant l’ascensió a un d’ells contemplo, cap al sud, les siluetes d’unes curioses formacions geològiques que pel que vaig saber després corresponen a les Hinakpan Chocolate Hill. Es tracta d’un conjunt de turons de forma cònica concentrats en una àrea al sud del volcà Kanlaon i que recorden a les famoses muntanyes de xocolata de l’illa de Bohol, un dels principals atractius turístic de les Filipines.


Després de superar rampes de fins al 18% sota un sol de justícia coronem els 833 metres d’alçada. Des d’un mirador observem el paisatge que ens envolta, boscos tropicals amb una vegetació exuberant i una variada fauna entre la que s’hi troben aus de vistosos colors. A partir d’aquí iniciem un pronunciat descens que ens durà, gairebé de forma ininterrompuda, a Bacolod, la capital de Negros.




Recuperem forces dinant un plat d’arròs amb pollastre i verdures a les afores de Murcia. Som a la vessant occidental de l’illa on predomina de forma exagerada el monocultiu de la canya de sucre, pilar fonamental de l’economia filipina. I és que el paisatge ha canviat de forma radical: allà on miris, s’estenen extensions infinites de camps de canya, alguns d’ells d’un verd intens esperant el moment de la recol·lecció mentre que al costat observem camps amb les restes trillades de la tala recent. De tant en tant ensopeguem amb un camió carregat fins al límit de canya i uns quant camperols proveïts de matxets acabant de carregar la mercaderia.





Finalment assolim Bacolod i busquem l’allotjament on vam dormir durant el primer viatge del 2019. Paradoxes del destí, el record que guardàvem de l’anterior estada queda anul·lat pel desastre d’aquesta vegada, i és que l’aparell d’aire condicionat (que per cert és imprescindible per poder aclucar l’ull) fa saltar els ploms de la instal·lació de forma periòdica i em passo la nit aixecant-me a engegar-lo de nou...

Morts de son iniciem una nova jornada, aquest cop pel nord de Negros en una maratoniana jornada que ens ha de dur, seguint la carretera del nord de l’illa, fins a l’embarcador d’Escalante.














Decidim esmorzar a la veïna Silay, ciutat coneguda pel seu patrimoni arquitectònic. Una pedalada pels seus carrers ens mostra mansions senyorials aixecades amb els beneficis de la indústria del sucre. Els grans terratinents, propietaris dels ingenios repartits pel nord de l’illa, van invertir els seus guanys en luxoses construccions que encara avui podem contemplar en diversos estats de conservació, alguns d’ells amenaçant ruïna.











Un molest vent en contra ens dificulta l’avenç en la que acabarà sent l’etapa més llarga del viatge. Pedalem de forma desesperada per poder arribar a temps a l’embarcador i prendre el ferri que ens ha de dur novament a l’illa de Cebu. Pel camí ens avancen camions replets de canya de sucre i a nosaltres ens toca esquivar part de la seva càrrega que resta escampada per l’asfalt.









A més fa molta calor, havent de parar fins a 3 cops per aplicar-nos crema solar, i moltes altres vegades més per omplir els bidons als punts de purificació d’aigua que, afortunadament, s’hi troben repartits per tot el país. La pedalada es veu amenitzada per escenes de la vida domèstica com els xiscles que precedeixen el pas d’un tricicle (moto amb un sidecar lateral) transportant 3 porcs, qui sap si de camí a l’escorxador, o bé la presència al voral d’algun que altre búfal submergits en petits bassals intentant mitigar els efectes de les altes temperatures.











A peu de carretera dinem un plat d’arròs exprés per tornar de seguida a la bicicleta,  i, després d’un parell d’hores més remant contra el vent aconseguim assolir el port de Danao. La nostra sorpresa, però, serà constatar com el que havia de ser el nostre ferri ha salpat fa mitja hora...

Un treballador ens indica un embarcador proper des d’on probablement podrem navegar. Desesperats, pedalem acceleradament un parell de quilòmetres extres fins a la terminal de Barcelona, poc més d’una estreta franja de terra compactada i una caseta de venda de bitllets, res a veure amb la Ciutat Comtal.











Tenim sort. En dues hores salpa un vaixell cap a Tabuelan, de nou a Cebu. Mentre assistim a la clàssica maniobra d’adequació de vehicles dins de la bodega del ferri lliguem les nostres bicicletes en un racó seguint les indicacions dels mossos, i, un cop instal·lats a les lliteres i abans de perdre la cobertura del mòbil a mar oberta, aprofitem per una reserva per aquesta nit.










Arribem a Tabuelan que ja és negra nit (en aquesta època de l’any, el sol es pon abans de les 18h). Mentre col·loquem les llums a la bicicleta constatem que la roda del darrera està punxada; en comptes de canviar-la, optem per inflar-la i pedalar com puguem els 4 quilòmetres que ens separen de l’hotel.

L’endemà recorrem 35 Km en una agradable pedalada pel nord de Cebu. Paisatge idíl·lic tropical, a la vora de la carretera s’hi succeeixen plantacions de palmeres, plataners, algun camp d’arròs i extensions de cereal assecant-se al sol...Ens relaxem enmig d’una vegetació exuberant de vius colors i allà cap al migdia fem cap al nostre destí, el port de Polambato.

Tenim previst navegar cap a Matnog, el punt més meridional de Luzon (regió de Bicol), travessant les aigües que banyen les Visayas centrals. Com el nostre vaixell salpa a mitjanit, optem per llogar una habitació per hores i aprofitar per visitar la veïna Bogo. Ens dirigim a la terminal cap a les 22h i sopem en una paradeta de l’embarcador patint les efervescències dels karaokes que, a un ritme endimoniat, amenacen amb deixar sorda la població local...










La següent nit la passem a bord del ferri que, per cert i com acostuma a passar, arrenca amb un parell d’hores de retràs. Naveguem durant 10 hores estirats en unes lliteres mirant de reüll les bicicletes que hem lligat en unes baranes del passadís. El trajecte és força tranquil, si bé en el moment en que travessem un front de pluges cal tancar les cortines de plàstic laterals per protegir-nos de les ràfegues que amenacen amb deixar-nos xops. A trenc d’alba divisem, de lluny, diverses illes amb forma de con volcànic, si bé som incapaços de situar-les en el mapa.



VISAYAS ORIENTALS

 

Cap a mig matí atraquem a Matnog, si bé el nostre destí es troba just a l’illa que acabem de deixar enrere, Samar, i en la que el ferri no feia parada. Abans d’abandonar el vaixell intentem aclarir si aquest, un cop buidats  passatge i mercaderia, cobrirà el trajecte Luzon-Samar tal i com insinua un mariner, però després de demanar-ho a diverses persones no traiem l’aigua clara.

Baixem a terra i ens dirigim a la terminal per adquirir els bitllets pel proper transport cap a l’illa de Samar (en concret, cap a Allen, just al davant de Matnog). A les oficines ens indiquen que les casetes de venda dels tiquets de les diferents empreses de navegació es troben fora de la població, uns quants quilòmetres més enllà. Ens toca pedalar uns 4 Km fins als punts de venda on adquirim els passatges (per cert, cap informació sobre l’horari de partida dels ferris) i, després de dinar a corre-cuita uns plats d’arròs i carn adobada, tornem al port on tenim la sort d’embarcar en un vaixell a punt de partir i que cobrirà la distància entre el sud de Luzon i Samar tot navegant per l’estret de San Bernardino en poc més d’1’5 hores (per cert, el vaixell que ens ha portat aquest matí des de Cebu encara es troba estacionat al moll).


























Les previsions meteorològiques es compleixen fil per randa. Samar es troba sotmesa a un règim de pluges més accentuat que, per exemple, Cebu. La norma general pel que fa a la climatologia i en concret als temuts tifons és que, a la temporada de pluges, els tifons afecten sobretot les illes de Luzon Oriental, Bicol, Samar, Leyte i Mindanao Oriental, castigant més la vessant oriental de cadascuna d’elles.










Només desembarcar trobem els carrers xops, arribant al nostre allotjament amb els impermeables esquitxats de fang. Hem deixat enrere Negros i Cebu i encetem la segona part del viatge amb el descens per la costa occidental de l’illa de Samar.









Voregem la costa esquivant els bassals de la carretera. Ocasionalment ens sorprèn algun xàfec que no acostuma a durar més d’uns quants minuts, de manera que al final, cansats de posar-nos i treure roba, desistim de l’equip impermeable; la pluja, neta i càlida, no molesta i sovint fins i tot s’agraeix per alleugerir la xafogor. Més endavant ens sorprèn un ruixat particularment intens que ens obliga a buscar aixopluc en l’única construcció que trobem, un panteó a la vora de la carretera; curiosament, durant la nostra estada constatarem com aquest fenomen es repeteix en molts indrets, el fet que tombes i mausoleus s’hi trobin repartits als laterals de les carreteres.







Dinem en una carenderia (restaurant típic a peu de carrer) el clàssic plat d’arròs bullit amb peix fregit i continuem pedalant entremig de palmeres i una vegetació rica i exuberant de tonalitats verd brillant. Fem nit a Calbayog, la ciutat més poblada de Samar i on per sopar tastem el famós lechon, un garrí rostit força apetitós. Com a curiositat, el tagal inclou una gran quantitat de mots en castellà, entre d’altres aquells que fan referència al tema culinari, herència de la dominació espanyola durant més de 300 anys.





Prosseguim el viatge recorrent la costa, deixant a la nostra esquerra la impenetrable vegetació de l’interior de Samar. En un mirador ens sorprèn la presència d’un ocell de colors llampants (groc i negre) que, just quan ja el tenia enfocat amb la meva càmera, decideix canviar d’aires tot deixant-me amb un pam de nas. Sobre l’horitzó contemplem la silueta d’un conjunt d’illes emmarcades per un oportú arc de Sant Martí que configuren una escena de postal.





















A la badia de Maqueda, un cop superada Catbalogan, ensopeguem amb Jiabong, un poblet de reduïdes dimensions amb casetes arran de mar recolzades sobre pilons de fusta que destaca per la intensa activitat pesquera; en concret, contemplem la presència d’embarcacions de reduïdes dimensions que transporten xarxes de musclos, ostres, etc...acostant-se a l’embarcador amb l’ajut de perxes i abocant les seves captures en cistells de vímet. Un cop descarregada la mercaderia, grupets de nens netegen els mol·luscs i els preparen per a la seva venda.













Un pescador, adonant-se del meu interès, m’ofereix una bossa transparent plena d’aigua lligada amb un nus on resten submergits diverses ostres i em convida a tastar-les; opto per declinar amablement l’oferiment, no fos cas que unes inoportunes diarrees retardessin el nostre viatge.










Al llarg de la ruta, des que hem desembarcat a Samar, molts nens i adolescents ens saluden amb un entusiasta “Ei Joe”, qui sap si una reminiscència de la presència de l’exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. I és que va ser precisament a les costes de Leyte on el general Mac Arthur va desembarcar el 1944 per continuar amb les operacions que culminarien amb l’expulsió dels japonesos de les Filipines; precisament les costes i badies de Samar i Leyte van ser l’escenari de les batalles més sagnants d’aquest conflicte bèl·lic.    

















 





Continuem la pedalada amb un cert grau d’esgotament. Avui pràcticament no ha parat de ploure i les esquitxades dels camions alenteixen la marxa; a més, la brutícia ens dificulta la visió i ens obliga a parar cada dos per tres per netejar les ulleres...I, per acabar-ho d’adobar, en un revolt perdo la pota de cabra al trencar un dels cargols que la fixava al quadre, què hi farem!

Finalment assolim Juanico Bridge, una construcció espectacular de bigues metàl·liques  que connecta al llarg de gairebé 2’5 Km les illes de Samar i Leyte. El disseny d’aquest pont recorda, per les seves giragonses, a una muntanya russa i és el més llarg del país.





Recorrem el pont creuant el braç de mar que separa les dues illes. Contemplem com per sota nostre naveguen els vaixells, i és que el punt més alt supera els 40 metres d’alçada.



















A l’altre extrem del pont passem sota un arc que s’anuncia com la porta de les Visayas orientals, a pocs quilòmetres de Tacloban. Malauradament aquesta darrera població es va fer tristament famosa el 8 de novembre de 2013 al quedar totalment arrasada per la virulència del tifó Yolanda, un dels desastres naturals més devastadors del país.

Ens allotgem a Cabalawan, població ubicada just a la cruïlla de la carretera que uneix Tacloban i el nord de Leyte.

No sense certa vergonya accedim al nostre allotjament, arrebossats com croquetes amb múltiples esquitxades de fang. Després d’una dutxa reparadora busquem un restaurant on sopar i, sorprenentment ensopeguem amb un local regentat per un cuiner que ha treballat a Itàlia els darrers anys, fet que agrairan els nostres estómacs.

L’endemà ens dirigim en sentit nord-oest pedalant pel nord de Leyte rumb a Carigara. La ruta és força planera i travessa camps d’arròs on llauren búfals amb les típiques garses a sobre dels seus lloms.











És una jornada força calorosa (32ºC) on la pluja ha desaparegut per complet. De forma reiterada, coincidint amb els trams més pròxims a primera línia de mar, observem rètols advertint del risc de Tsunami amb un dibuix que mostra una persona escapant de les onades i fugint muntanya amunt.

Precisament mentre fotografio un d’aquests rètols me n’adono que se m’ha començat a esfilagarsar el cable dels canvis, un clàssic en els nostres viatges...afortunadament aconseguim arribar a Carigara on trobo una botiga amb un mecànic força jove que en menys de 5 minuts i per un preu irrisori em canvia el cable.













Passegem pel mercat de Carigara observant al davant nostre l’illa de Biliran. Per qüestió de temps no la podrem visitar però ens quedem amb les ganes ja que té fama pels seus camps d’arròs i ambient relaxat...











Ens consolem a l’hora de sopar amb un bon plat de calamars i patates fregides  i una San Miguel (cervesa nacional que comparteix orígens amb la cervesa espanyola -el barri de San Miguel, a Manila-).













L’endemà pedalem girant cap al sud. Recorrem la costa en sentit descendent fins a Baybay, població ubicada a 100 Km de distància. De perfil majoritàriament pla, l’única pujada destacable es troba a les afores de Carigara on cal superar un doble coll que culmina cap als 250 metres d’alçada. Avui, però, el temps amenaça pluja i el cel es troba cobert de núvols d’una tonalitat blau metàl·lic que puntualment deixen escapar quatre gotes.

Dinem en una cadena de fast-food a les afores d’Ormoc per continuar avançant a bon ritme mentre contemplem, a la nostra esquerra, unes muntanyes amb una densa i luxuriosa vegetació tropical i  que correspon al parc natural de Mahagnao Volcano.


















Volem assolir Baybay abans que plogui, pel que pedalem sense pausa aturant-nos només per omplir els bidons amb aigua purificada en algun dels nombrosos centres de tractament i per comprar un mànec de plàtans i quatre galetes per pocs cèntims.









Finalment arribem al nostre objectiu coincidint amb la festivitat de la Immaculada Concepció. Casualment l’església de la localitat, d’estil colonial, està consagrada a la Mare de Déu, fet que explica l’ambient festiu de la plaça on s’hi congreguen al vespre milers de persones tot admirant un espectacular castell de focs artificials. 























Abandonem Baybay a primera hora després d’un energètic esmorzar a base de pancakes, mel i cafè. Inicialment continuem pedalant arran de costa en sentit sud fins a Bato, on tombem a l’esquerra endinsant-nos per l’interior de l’illa. Ens dirigim cap a Bontoc per una carretera força trenca-cames amb l’objectiu d’assolir la badia de Sogod.

El temps ha tornat a canviar: s’han retirat els núvols i el sol pica de valent. A les afores de Bontoc tombem a la dreta recorrent la badia per una carretera amb molt poc de trànsit. Decidim evitar la costa est de Leyte ja que en aquesta època de l’any s’acostumen a registrar xàfecs que en ocasions poden resultar violents.

La pedalada resulta força agradable, gaudint tota l’estona de vistes sobre la badia. Les escasses poblacions estan molt disperses i tenim sort de trobar allotjament en un homestay a les afores de Malitbog. Un cop instal·lats, ens relaxem amb la contemplació del paisatge mentre divisem, cap al sud, uns núvols força amenaçadors sobre la veïna Mindanao.

L’endemà continuem recorrent la vessant occidental de la badia de Sogod. Pel camí observem unes curioses construccions a sobre del mar, unes casetes flotants de pescadors fetes de bambú unides a la costa per unes passarel·les de fusta mentre canoes de vistosos colors evolucionen pels seus contorns.


























Esmorzem en una pastisseria a Padre Burgos i seguidament pedalem 3 quilòmetres per una carretereta secundària i amb l’ajut del GPS fins a un punt de la costa (platja de Tankaan) des d’on contemplem l’illa de Limasawa.


Limasawa, un minúscul illot, va passar a la història quan, el diumenge de Pasqua de 1521, l’expedició de Magallanes, mentre navegava a la recerca d’una ruta més curta cap a les illes de les Espècies (Indonèsia), va desembarcar i celebrar la primera missa en continent asiàtic.





















Per a recordar l’efemèride, una creu s’alça al damunt d’un turó, venerada fins als nostres dies. Poc s’esperava l’intrèpid capità que trobaria la mort al mes següent a la veïna illa de Mactan, just al davant de Cebu, quan va ordenar una acció de càstig contra uns indígenes protagonitzant un enfrontament desigual de tan sols 49 soldats (això sí, fortament armats) contra 1500 guerrers, però això serà una altra història...

Pensàvem que igual trobaríem un servei de ferris o lloguer de barques per visitar Limasawa però la realitat és que, al moment de baixar de les bicis, no vam trobar cap embarcació ni persona que ens en pogués informar...

De totes maneres anem justos de temps; reprenem la pedalada, ara en sentit ascendent. remuntant la costa occidental de Leyte. Ens aturem a Maasin on visitem la catedral de la Mare de Déu de l’Assumpció (1771), un bell edifici colonial de pedra tosca si bé, com acostuma a passar, el seu interior es troba força descuidat. Es tracta d’un edifici barroc típic filipí, amb el campanar en un lateral i reforços a la façana per resistir els efectes dels terratrèmols.




















Dinem un parell de pizzes i sota un sol que pica de valent ens desviem cap a l’interior tot improvisant una ruta alternativa a la carretera de la costa. El nostre objectiu és arribar a Bato a primera hora de la tarda per creuar en ferri a l’illa de Bohol, penúltima etapa del nostre recorregut.

Inicialment la ruta, que per cert hem dissenyat amb l’ajut del navegador, s’enfila per pendents força exigents durant uns 6 quilòmetres. La pantalla del GPS em mostra pendents de fins al 16%, i tot això amb el dinar encara a la boca...Travessem petits nuclis de població on contemplem escenes de la vida quotidiana: una baralla de galls als marges de la carretera, dones estenent la roba, nois amb moto baixant a la costa...



















El problema s’esdevé quan acaba l’asfalt i la ruta s’endinsa per unes pistes cada cop més aïllades i estretes enmig d’una frondosa vegetació. Comencem a posar-nos nerviosos per por a no ser a temps d’embarcar-nos a Bato ja que el grau de dificultat augmenta a mesura que ens allunyem de la carretera, fins a l’extrem d’haver de baixar de les bicicletes i arrossegar-les en diversos trams.


 



Quan, finalment, després d’uns 10 Km enllacem novament amb l’asfalt, ens fem el propòsit de no oblidar la lliçó: si es va amb presses i no vols complicar-te la vida, és millor seguir el traçat que et marca el GPS com a primera opció; qualsevol altra alternativa té el risc de comprometre la ruta.

Assolim el port de Bato a l’hora prevista i ens embarquem cap a Ubay, a l’illa de Bohol. Afortunadament ens ha sobrat prou temps per adquirir els bitllets, i és que a Filipines el procés de compra dels tiquets és forà curiós i comporta haver de fer 3 o 4 cues per adquirir els respectius tiquets: la cua de la companyia de navegació (Lite Ferries, Medallion, Aznar Shipping...), la de la terminal del port per pagar la corresponent taxa, les taxes pel transport de les bicicletes i en alguns casos una taxa turística, i no sé si em deixo cap...



Desembarquem de nit a Ubay i ens dirigim a l’hotel que acabem de reservar on-line en alta mar abans de perdre la connexió; malauradament constatem que l’única habitació disponible es troba just al davant d’una altra ocupada per gent amb ganes de gresca i amb la música a tot volum...decidim abandonar l’establiment i dirigir-nos  a un segon hotel on, ara sí, trobem una habitació més tranquil·la.

L’endemà sortim a esmorzar i, al tornar a l’hotel, mentre ens preparem per iniciar la pedalada del dia, rebem la fatídica trucada de Barcelona anunciant una desgràcia familiar que ens  obliga a cancel·lar la resta del viatge.




















D’aquesta manera pedalem els darrers quilòmetres per les Visayas fins al port més proper de Bohol (Getafe) i embarquem en el primer ferri que surt cap a Cebu; mirant de conservar el cap fred, gestionem la tornada a casa al més aviat possible, posant el punt i final al nostre segon viatge per les Filipines d'aquesta forma tan inesperada.



ETAPA

INICI

FINAL

KM

1

Cebu

San Carlos

50+3

2

San Carlos

Bacolod

85+2

3

Bacolod

Escalante

112+2

4

Escalante

Polambato

35

5

Allen

Calbayog

76+5

6

Calbayog

Catbalogan

72+2

7

Catbalogan

Cabalawan

101

8

Cabalawan

Carigara

53

9

Carigara

Baybay

100

10

Baybay

Malitbog

93

11

Malitbog

Bato

73+6

12

Ubay

Getafe

46

 

 

 

 

TOTAL

 

 

916 Km

 



Viatge realitzat entre el 27 de novembre i l’11 de desembre de 2023 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater

 

francescsabater@hotmail.com