SUD-ÀFRICA

 

WESTERN CAPE

 

Quan es prepara un viatge a Sud-àfrica sempre hi ha una qüestió que planeja sobre l’itinerari i que no és cap altra que el tema de la seguretat. És Sud-àfrica un destí segur? És factible planificar un recorregut amb bicicleta sense assumir un risc excessiu?

Aquest punt ens va preocupar mentre recopilaven informació per muntar el nostre viatge ja que la majoria d’opinions i experiències que es poden trobar per internet provenen d’agències turístiques (que evidentment animen a participar en les seves activitats, majoritàriament circuits organitzats per la Garden Route) mentre que les valoracions dels turistes “que van per lliure” eren més diverses, incloent-hi alguna ressenya preocupant.

Veja’m...

Aterrem a Ciutat del Cap amb la intenció de pedalar per la província de Western Cape situada a l’extrem sud-occidental del continent. En sortir de l’avió ens recull puntual una furgoneta i ens transporta amb les nostres caixes de bicicletes fins a Green Point, una de les zones més aconsellables on allotjar-se.

Ja pel camí ens sorprèn la quantitat de barraques en suburbis densament poblats als marges de l’autovia. Observem els primers nens despullats, ramats de bens al costat dels vehicles i un ambient de misèria generalitzada...que s’esvaeix com per art de màgia a mesura que ens apropem a la ciutat. Deixem enrere els sostres de metall galvanitzat tan propis de les zones menys afavorides per submergir-nos en urbanitzacions on viu la població benestant del país.

La furgoneta aparca al davant del nostre allotjament. Mentre estaciona contemplo la presència da càmeres de seguretat i rètols al carrer que aconsellen no deixar cap objecte de valor a la vista, fet inquietant que no contribueix a relaxar les nostres pors.

A l’interior del lodge, però, tot és diferent. Ingressem dins d’un oasi de pau, un ambient segur que ens reconforta després de moltíssimes hores de vol i on ens ofereixen tota mena de facilitats com la custòdia de les caixes de les bicis fins al nostre retorn o consells sobre la ruta a seguir.

L’endemà prenem la temperatura a Ciutat del Cap caminant hores i hores pels principals punts de la ciutat. Inicialment transitem pel davant del famós Stadium, de disseny futurista i que va substituir l’antic estadi amb motiu de la Copa del Món de futbol del 2010. Seguidament recorrem els antics molls de la zona del Waterfront , un dels espais més turístics de la ciutat on els antics magatzems i instal·lacions portuàries han deixat pas a múltiples botigues i restaurants que recorden molt al Moll de la Fusta de la Barcelona post-olímpica.

Continuem el nostre recorregut visitant l’antic castell de Bona Esperança, primer bastió erigit pels holandesos a la segona meitat del segle XVII. Fins aquell moment les expedicions europees es limitaven a colonitzar illes properes a la costa com les Canàries o Cap Verd per la por a endinsar-se en terres desconegudes, però va ser la Companyia Holandesa de les Índies Orientals qui va establir el primer assentament al continent africà amb la finalitat d’oferir un punt d’abastiment als vaixells europeus que es dirigien cap a l'Àsia a la recerca d’espècies. Originàriament aquest edifici es va construir a primera línia de la costa però el pas dels segles l’ha desplaçat a l’interior per la franja de terreny guanyat al mar.

Deambulem per les seves dependències immersos en un ambient pre-colonial, gaudint de diferents exposicions entre les que destaca una sala dedicada a les guerres anglo-Bòer i que tant han marcat l’esdevenidor del país.

De fet la història de Sud-àfrica està condicionada per la pugna entre holandesos i britànics pel control de Ciutat del Cap i que va culminar amb la derrota neerlandesa. Els colons holandesos (també anomenats Bòers), en un afany per fugir de l’administració britànica i continuar vivint segons els seus dictats calvinistes, van decidir traslladar-se a l’interior del país mitjançant successives onades migratòries que són conegudes com “el Gran Trek”. Al llarg dels anys milers de carretes tirades per bous i cavalls van iniciar un èpic viatge travessant rius i muntanyes i repoblant el país fins a indrets tant allunyats com els actuals Zimbabwe o Namíbia.  Aquest fet constitueix un dels trets diferencials més reivindicats pels actuals Afrikaners (els descendents dels Bòers) i es recorda en múltiples exposicions i museus a l’entrada de les  poblacions que es van fundar al pas d’aquest moviment migratori.

Ara bé, la historiografia oficial tendeix a ignorar el gran perjudicat d’aquest capítol, la població autòctona, que va ser desplaçada progressivament dels seus assentaments i va acabar treballant pels colons en condicions d’esclavatge. Lluny de millorar amb el pas del temps, l’estatus dels negres i mestissos (“coloured”) va anar empitjorant fins assolir el màxim nivell d’ignomínia al període de segregació racial conegut com l’Apartheid (1948-començament dels 90).

Actualment el govern sud-africà impulsa una política encaminada a revertir els efectes de tants anys de discriminació institucional, si bé la impressió que tinc és que les diferències persisteixen i que mentre una gran part de la població negra malviu en assentaments de barraques a les perifèries de les ciutats, els blancs continuen gaudint d’una situació privilegiada residint en barris benestants amb tota mena de comoditats. 

Pugem les escales de la fortalesa per accedir a les muralles exteriors des d’on gaudim d’immillorables vistes sobre el principal atractiu turístic de la ciutat, la Table Mountain. Es tracta d’una plataforma rocosa d’uns 3 Km de llargària situada a 1000 metres d’altitud que emmarca la ciutat i que es troba ubicada en un extrem de la serralada de la península del Cap. Tot i que la seva contemplació ens crida a pujar-hi, decidim demorar la visita d’aquesta meravella natural pel final del viatge i continuem amb el recorregut a peu de la ciutat.

A la vora del castell s’alça l’ajuntament de la ciutat on observem a la façana exterior l’estàtua de Nelson Mandela rememorant el cèlebre discurs que va pronunciar en aquest mateix indret el mateix dia del seu alliberament, l’11 de febrer de 1990.

El nostre passeig ens porta als barris més comercials, el Green Market (zona d’artesania) i Long Street, l’artèria més carismàtica amb edificis de l’època victoriana, molts d’ells ocupats per restaurants i negocis. Finalitzem l’itinerari deambulant pels carrers del pintoresc barri de Bo-Kaap, originàriament refugi d’esclaus i mercaders malais que destaca per les seves acolorides façanes ubicades als peus del Signal Hill.

L’endemà comencem la pedalada abandonant Ciutat del Cap per la façana marítima tot travessant el barri residencial de Sea Point.  Un marcat vent en contra condiciona la nostra marxa mentre recorrem la carretera que es dirigeix cap al sud (Victoria road) a través de la península del Cap, tenint la precaució de conduir per l’esquerra. A l’alçada de Camps Bay s’erigeix al davant nostre un panorama dramàtic, colpidor, la serralada dels 12 apòstols, una prolongació de la Table Mountain que s’estén cap al sud formant una carena de penya-segats i barrancs que ens acompanyarà fins a la badia de Hout Bay.

A continuació la ruta recorre l’espectacular Chapman’s Peak Drive, una carretera costanera panoràmica amb grans vistes sobre l’oceà que s’inicia en Hout Bay i finalitza 9 Km més enllà a les platges de Noordhoek. Aquest tram de carretera és molt popular entre els ciclistes (que per cert no han de pagar peatge, contràriament a la resta de vehicles) i està considerada com una de les més belles del món, si bé cal tenir en compte les fortes ràfegues de vent que escombren la regió. Tal i com succeeix amb moltes de les carreteres i passos del país, la seva construcció constitueix un exercici de voluntat per la dificultat de foradar un terreny rocallós en condicions climatològiques adverses.

Deixem enrere les aigües de color verd clar de Noordhoek i creuem la península del Cap tot escalant un petit coll amb un persistent vent de cara. El descens per la vessant oposada ens durà a la població de Simon’s Town, localitat banyada per les aigües de False Bay i on establirem la nostra base per explorar Cape Point.

A la tarda visitem la famosa reserva de pingüins de Boulders Penguin on gaudim de la contemplació d’aquestes simpàtiques aus. Una passarel·la de fusta s’endinsa entre dunes i enormes roques de granit fins a desembocar en un mirador a la mateixa platja on s’hi acumulen centenars de pingüins. Nosaltres restem hipnotitzats observant les evolucions d’aquests animals i el temps passa sense adonar-nos. Pel camí de tornada ensopeguem amb damans, uns mamífers d’aspecte semblant al d’una marmota present en l’hemisferi sud del continent.

Sopem en un restaurant local un plat de fish and calamars i cometo l’error de demanar, a més, una lasanya, sent incapaç d’acabar-m’ho tot però aprenent que en aquest país mai s’ha de demanar més d’un plat si no es vol acabar amb un rentat d’estómac...

L’endemà ens dirigim cap a l’extrem sud-oest del continent o, el que és el mateix, cap al Cap de Bona Esperança, descobert per Bartolomeu Dias el 1486. Inicialment el navegant portuguès va batejar aquest indret com el Cap de les Tempestes, però el monarca João II va considerar que aquest nom duria malastrugança a les successives expedicions a les Índies, raó per la qual va decidir canviar la seva denominació per un nom més amable.

Pedalem fins a l’entrada de la reserva natural de Cape Point, compresa dins del Table Mountain National Park amb un marcat vent en contra. Ens dirigim per una carretera estreta avançant entre platges i badies fins al Cap de Bona Esperança, gaudint d’un entorn idíl·lic dominat pel fynbos.

El fynbos es pot definir com un ecosistema vegetal propi de la província de Western Cape amb una rica biodiversitat, entre les que destaquen les protees, unes flors endèmiques d’un vermell brillant que constitueixen un dels símbols del país. L’aspecte és el d’una extensió infinita de matolls d’aspecte aspre entre els que emergeixen delicades flors i que segons com recorda un jardí mediterrani.

Ens acostem al final del camí franquejats per uns estruços a escassos metres del mar i la presència ocasional de babuïns rastrejant la zona a la recerca de menjar. Al final de la carretera ensopeguem, als peus d’un discret penya-segat en descomposició, una cua de turistes i diversos vehicles que esperen el torn per fotografiar-se al costat de l’icònic rètol que anuncia, a la vora d’unes roques, el punt més al sud-oest del continent africà; cal assenyalar que persisteix la confusió entre aquest indret i el punt més meridional d’Àfrica, honor que recau sobre el cap Agulhas, uns centenars de quilòmetres més al sud-est, ubicació on conflueixen les aigües dels oceans Índic i Atlàntic.

Fetes les fotografies de rigor recuperem les bicicletes i ens dirigim a un altre dels punts emblemàtics de la reserva, el far de Cape Point, emplaçat a dalt d’un promontori i al que s´hi accedeix mitjançant un cremallera o bé caminant. Després d’una curta passejada assolim el mirador des d’on gaudim de vistes privilegiades sobre la reserva, competint amb altres turistes per cada pam de terreny.

De tornada a les portes de la reserva ens aturem al costat d’un parell de creus enormes erigides en record dels navegants portuguesos, al meu parer escàs homenatge als intrèpids aventurers que van gosar explorar aquestes perilloses aigües abans que ningú.

L’endemà abandonem Simon’s Town recorrent la costa en sentit ascendent. Esmorzem a la veïna Fish Hoek uns deliciosos muffins i cafè i continuem pedalant circumval·lant la badia de False Bay amb vent d’esquena que aixeca la sorra de la platja i se’ns cola per tot arreu. Aquesta sorra tendeix a acumular-se a la carretera i, en algun moment, la cobreix gairebé completament i ens obliga a caminar arrossegant les bicicletes.

Més endavant observem, al costat d’abocadors, assentaments de xaboles que s’estenen fins a l’infinit i que destaquen de lluny per la brillantor que es desprèn de les teulades, construïdes amb plaques metàl·liques. És precisament en aquests espais on malviu part de la població negra i on, tal i com explico més endavant, cal anar amb compte per evitar ensurts desagradables.

La ruta ens mostra les contradiccions del país al travessar poblacions orientades al turisme de surf i platja com Strand i Gordon’s Bay, situades als peus de les muntanyes Hottentots Holland. En aquestes localitats observem tota mena de luxe i serveis destinats a una població benestant majoritàriament blanca, destacant algun gratacels de gust dubtós a primera línia de la costa.

Dinem unes hamburgueses a Gordon’s Bay i ens disposem a recórrer la R44 per un dels trams més espectaculars de la costa fins a Rooi-Els i que rep el nom de Clarence Drive. Segons s’assegura, des dels miradors s'hi poden contemplar balenes dirigint-se a les zones de cria, raó per la qual s’ha rebatejat aquest segment com la Whale Coast Route. La ruta s’endinsa en un paratge natural de gran bellesa on abunden les floretes de vius colors i les àmplies vistes sobre el mar.

Fem nit a Betty’s Bay i l’endemà continuem recorrent la carretera a la vora del mar fins assolir Hermanus, considerat com el lloc més propici per veure balenes de tot el país i un dels millors del món, així com la base d’operacions de les empreses que organitzen sortides per observar l’inquietant tauró blanc...des d’una gàbia parcialment submergida a l’aigua.

Nosaltres arribem a mitjans de novembre, i si bé sembla que encara és possible visualitzar algun cetaci, la realitat és que la majoria d’exemplars ja han emigrat a les fredes aigües de l’Antàrtida. La gràcia d’aquesta població és un caminet arran de costa des del que s’hi poden veure les balenes sense necessitat d’embarcar-se en un dels vaixells que s’anuncien a les oficines de turisme. D’aquesta manera, un cop ocupada la nostra habitació a l’alberg, decidim provar sort i recórrer a peu el sender...sense gaire èxit. La passejada, això sí, és força agradable i ofereix magnífiques vistes sobre un paratge de litoral esquitxat de roques escarpades on trenquen les onades.

L’endemà abandonem la costa i ens dirigim cap a l’est a la recerca de Bredasdorp. Esmorzem a Stanford en un d’aquells establiments a peu de carretera tan típics on alternen la venda de productes artesanals  amb el servei de restauració. Després d’un àpat a base de llonganissa, ou ferrat, mongetes, patata bullida, suc de taronja i cafè ens endinsem en un paratge d’extensions infinites amb hectàrees i més hectàrees de cereal (blat, gira-sol, blat de moro...) i vinyes. Som a la regió de l’Overberg, el graner de Sud-àfrica.

Pedalem per un terreny ondulat sense pràcticament cap ombra. El sol pica de valent i ens obliga a carregar litres d’aigua i Coca-Cola en una benzinera de Napier. Més endavant observem ramats d’ovelles Merino amb els seus gruixuts collarets de llana abans d’assolir el nostre objectiu, Bredasdorp, localitat amb una clara ànima agrària. Mentre busquem el nostre allotjament observem la concentració de sitges on s’emmagatzema el gra i el trànsit de camions dirigint-se a les cooperatives.

Continuem travessant l’Overberg cap al seu extrem nord oriental, cap a Swellendam, a través de llargues rectes i un perfil sinuós seguint el traçat de la R319. Declinem l’opció de desviar-nos cap al sud a la recerca del punt més austral d’Àfrica, el Cap d’Agulhas, ja que l’excursió ens obligaria a invertir un parell de jornades extres.

Enmig dels camps de cereals distingim una parella de grues, l’au nacional del país. D’un color blau clar preciós, aquests ocells actualment es troben en perill d’extinció per l’ús creixent de pesticides i la desaparició progressiva del seu hàbitat. La seva contemplació ens alegra el matí, admirant el seu posat majestuós tot destacant la seva silueta sobre els camps daurats.

Ingressem a Swellendam per la carretera principal N2 contemplant ostentoses mansions d’època colonial repartides als marges de la carretera, un ric patrimoni arquitectònic del tercer assentament més antic del país. Efectivament, la població va ser fundada al 1743 per la Companyia Holandesa de les Índies Orientals durant la seva expansió cap a l’interior del país; curiosament, pocs anys després els habitants de la zona van expressar el seu malestar pel règim holandès de Ciutat del Cap i van instaurar la “República de Swellendam” si bé aquesta va tenir una curta durada de tan sols 6 mesos, el temps que van trigar els nous administradors britànics a derrocar el règim...

Som a la base de les muntanyes Langeberg i punt d’inici per a molts de la Garden Route, possiblement la ruta turística més popular del país que uneix Cape Town amb Port Elizabeth. Per esmorzar ingerim la nostra ració habitual de colesterol (ous remenats, salsitxes, bacon, mongetes...) i tornem a la bicicleta vorejant la base de les Langeberg seguint una discreta carretera paral·lela a la N2. En un revolt tancat a la nostra esquerra neix la R324 que, de pujada, condueix al Tradouw Pass, pas de muntanya que uneix les poblacions de Swellendam i Barrydale i que representa la porta d’entrada al Little Karoo. Nosaltres continuem recte superant un tram d’uns 10 quilòmetres de pista en lleuger ascens fins assolir els 370 m d'altitud per, seguidament, pedalar de baixada fins a Heidelberg.

Fa molta calor i estem empolsegats com croquetes; ens refugiem  a sota dels portals d’un comerç mentre devorem pastes, plàtans i més Coca-Cola. Tenim la sensació de trobar-nos al bell mig d’una pel·lícula del Far-West: matolls recorrent l’amplitud de carrers buits, edificacions de fusta i personatges peculiars que ens observen amb una mirada inquietant...no ens estranyaria coincidir amb Clint Eastwood desenfundant sota els acords d’Ennio Morricone...

Deixem enrere Heidelberg i encetem el darrer tram de la jornada recorrent un terreny força sinuós i trenca-cames. Ens aturem en una finca per fotografiar un grup d’estruços abans d’arribar al nostre destí, Riversdale.

L’endemà travessem les muntanyes Langeberg per la R323 escalant el Garcia’s Pass que enllaça Riversdale amb la població de Ladismith. Coronem el pas (540m) després de 9 Km d’ascens per una carretera perfectament asfaltada. A dalt de tot trobem un altiplà àrid i d’extensions infinites, la porta d’entrada a la regió de Little Karoo.

Iniciem el descens aturant-nos a l’únic establiment que existeix en la nostra ruta i que té un nom impronunciable, Muiskraal. En realitat es tracta d’una botiga-obrador que envasa l’oli extret de les finques veïnes. Aprofitem l’aturada per descansar i prendre unes begudes a l’ombra del local abans d’afrontar la segona part de la ruta  i que transcorre íntegrament per pistes polsegoses.

Ens desviem a la dreta en direcció est per una pista delimitada per filferros i que es troba en bon estat. De tant en tant observem, de lluny, algun antílop mentre que per sobre nostre sobrevolen aus estepàries. Som en un terreny desèrtic amb la sola excepció d’algun vehicle –pocs- que transita per aquestes pistes i que, tot i frenar quan circula al nostre costat, aixequen núvols de pols que ens deixen blancs de sorra. D’aquesta manera pedalem 2-3 hores fins enllaçar amb la R327 (una altra pista) que mena al poble de Van Wyksdorp.

No puc dir gran cosa de Van Wyksdorp ja que vam passar de llarg; estem esgotats, el cel amenaça pluja i encara falta un bon tram per assolir el nostre objectiu, però sí que ens va envair la sensació de trobar-nos al mig del no res, un llogaret àrid i –aparentment- abandonat, amb un parell de molins de vent i un rètol de fusta en una cruïlla indicant la bifurcació cap al complex de Lodge Rooiberg.

Ens trobem als peus de les muntanyes Rooiberg. El tram principal de pista que hem seguit fins ara continua cap a Ladismith mentre que la derivació que hem pres a la dreta s’endinsa per un paratge natural al cor del Little Karoo. Sorprèn la varietat de flors de vius colors que destaca sobre el rerefons d’un cel cada cop més enfosquit anunciant la imminència de la pluja. La pista, ara en pitjor estat i amb contínues sifonades, ens obliga a esquivar roques i fer equilibris abans d’assolir les instal·lacions de Lodge Rooiberg que, com un oasi enmig del desert, ens proporcionarà aixopluc i menjar.

Som els únics hostes d’aquest complex turístic. De fet, contràriament al que es podria pensar, l’indret ofereix una àmplia gama de serveis per a totes les butxaques, des de modestos allotjaments com a qualsevol refugi de muntanya fins a luxoses habitacions en bungalous, així com un restaurant i la possibilitat de contractar guies per descobrir les meravelles que amaga la reserva d’Assegaay Bosch Nature.

Al vespre observem unes quantes zebres que s’agrupen al voltant d’un llac, diversos babuïns escombrant la zona  així com unes quantes gaseles i niales; comencen a caure les primeres gotes i el cel s’il·lumina amb llamps, preludi del xàfec que s’allargarà fins a ben entrada la nit.

L’endemà ens aixequem ben d’hora per observar la fauna que de nou es dirigeix al llac abans de retirar-se a les parts altes de la reserva. Després d’un bon esmorzar abandonem el lodge per atacar el nostre següent objectiu, el Rooiberg Pass (797m). Recorrem una pista de tonalitat vermellenca accentuada per la pluja caiguda durant la nit. Durant l’ascens ens envaeix una sensació de solitud mentre ens barallem amb rampes amb pendents entre el 8-10%. Pedalem uns 19 Km superant trams en mal estat i gaudint, quan l’esforç ens ho permet, d’àmplies vistes. A dalt del coll contemplem la vasta extensió de la reserva i, al davant nostre, la imponent silueta de les muntanyes Swartberg.

Iniciem el descens de camí a Calitzdorp. Aquest segment inicial de la pista es troba en mal estat, fet que ens obliga a prémer els frens amb força. En un revolt ensopeguem amb una tortuga de considerables dimensions mentre anem perdent alçada progressivament.

En acabar la baixada comencen a emergir les primeres granges d’estruços a les afores de Calitzdorp. Enllacem amb la famosa R62, l’altra gran ruta temàtica que, juntament amb la R2, constitueixen els principals circuits turístics de la província, si bé en aquest cas es posa l’accent al món del vi ja que la carretera recorre unes de les àrees vitícoles més cèlebres del món.

A Calitzdorp ens traiem la pols de la pista mentre devorem el nostre dinar provinent d’un supermercat (cal assenyalar que els supermercats de Sud-Àfrica compten amb una secció de plats preparats –freds i calents- molt ben assortida i a preus molt raonables). Descansem sota un porxo recuperant les forces necessàries per completar els darrers quilòmetres de la jornada, un tram de la R62 impecablement ben asfaltada i de perfil pla que ens durà fins a Oudtshoorn, la principal ciutat del Little Karoo considerada com a la capital mundial de l’estruç.

El paisatge és força àrid i monòton, amb l’excepció de les muntanyes Swartberg que emergeixen a la nostra esquerra. Pel camí descobrim estruços separats de la carretera per tanques de filferro mentre un rètol d’una empresa de menjar ràpid de proporcions gegantines anuncia, amb un joc de paraules, les delícies de la carn d’aquest animal “Oudtshoorn, where great friends meat”.

L’endemà aparquem la bicicleta i aprofitem la jornada de descans per visitar el museu local, emplaçat en una antiga escola. Descobrim una interessant exposició dedicada al món de l’estruç i la seva influència en l’esdevenir de la ciutat. Ens sorprenen fets curiosos com que un ou d’estruç equival a 20 de gallina, la importància de les plomes en la moda europea dels anys 20 o un curiós carro tirat per un estruç.

També recorrem una sala on s’explica la política de deportacions dels habitants originaris (els pobles San i Khoi) en favor dels colons blancs, i com aquests van ser expulsats de les seves terres, sent relegats a les perifèries de les poblacions on, tot i les polítiques recents de compensació, s’hi troben actualment.

Al vespre el propietari del nostre allotjament (com acostuma a passar, una família blanca afrikàner) insisteix en acompanyar-nos amb el seu vehicle a la zona de restaurants i ens recull un parell d’hores més tard, assegurant que no és recomanable caminar tot sols...

Abandonem la població per la R12 en direcció De Rust. Avui creuarem el congost de Meiringspoort que travessa les muntanyes Swartberg, via natural d’accès al Great Karoo. La carretera és preciosa, franquejant curioses formacions rocoses i parets pronunciades tot seguint el curs del riu Grootrivier. El trànsit és gairebé inexistent, si de cas alguns motoristes amb qui coincidim a l’únic establiment que trobem per esmorzar, un bar-garatge difícil de catalogar a l’entrada de Klaarstroom.

La parella que regenta el negoci té un aire d’antics motards que un bon dia van decidir aparcar la moto i es van establir en aquest remot indret. Mentre l’home serveix un cafè reescalfat la dona fregeix uns ous amb cansalada i unes torrades en un fogonet que probablement es remunta al segle passat. Acabem l’esmorzar amb uns gelats i reprenem la ruta sota un sol de justícia.

Seguim pedalant per la R12 i tombant cap a la R407 tot superant el discret port de Kredouw Pass (1074m). Pel camí observem grups de babuïns pentinant la zona a la recerca de menjar així com la presència ocasional d’estruços als marges de la carretera. Ens endinsem dins la vall de Prince Albert, porta d’entrada al Great Karoo, una vasta extensió de terreny semidesèrtic que ocupa gran part del país.

Prince Albert, població de reduïdes dimensions, es troba als peus de la vessant nord de les muntanyes Swartberg i rep el nom del consort de la reina Victòria. Compta amb uns quants edificis de l’època victoriana, l’església, un hotel i antigues mansions reconvertides en galeries d’art que atrauen majoritàriament turistes occidentals però que no aconsegueixen desterrar la sensació de territori d’última frontera.

L’endemà ens disposem a escalar el dramàtic coll de muntanya de Swartberg Pass, considerat per molts com un dels desafiaments més exigents en el món del ciclisme. Aquesta ascensió representa la via més curta de comunicació entre Oudtshoorn i Prince Albert i va ser el darrer gran projecte de l’enginyer Thomas Bain, responsable de moltes de les infraestructures més espectaculars del país.

Iniciem el trajecte desfem els 5 quilòmetres de carretera per on vam venir ahir; coincidint amb un rètol anunciant la proximitat del pas ens desviem cap a la dreta abandonant l’asfalt.

Encetem una pista (formalment la carretera R328) de 27 quilòmetres de llargària que es va enfilant progressivament entre congosts fins assolir els 1576 metres d’alçada. El terreny és sec i pedregós, sense cap ombra ni oportunitat de trobar aigua. El tram final és una successió de corbes en forma de ziga-zagues delimitades per murs de contenció de pedra, assolint puntualment pendents de fins al 16% i superant un desnivell de 900 metres. El plat petit és innegociable mentre les bicicletes basculen sota el pes de les alforges. En un revolt, una noia se m’acosta amb el seu 4X4 i em demana si necessito aigua, tot animant-me a no defallir.

Per acabar-ho d’adobar, avui les previsions indiquen unes màximes de fins a +34ºC. La pujada resulta dolorosa, la ment activa els seus mecanismes per abstreure’s del rigor de l’ascensió i només les generoses vistes des del coll i la presència de protees de tonalitats rogenques a la part final de l’escalada ens animen a completar el repte.

Des de dalt les vistes són insuperables: en un primer terme valorem la duresa de la pujada, amb la pista serpentejant entremig de parets plegades fruit de complexes fenòmens geològics, de tonalitats ocres que recorden la crosta d’un pa acabat de sortir del forn. Més enllà, una extensió infinita apuntant cap a Namíbia, el Great Karoo, llàstima que les condicions atmosfèriques no ens permetin apreciar els detalls del paisatge, cremat pel sol.

Emprenem el descens per la vessant oposada coincidint amb algun ciclista que remunta el port en sentit contrari des d’Oudtshoorn, una via més assequible. Els primers quilòmetres són de pista però aviat retrobem l’asfalt, gairebé coincidint amb l’aparició d’un solitari restaurant anomenat Kobus Se Gat. Devorem uns entrepans i ens aprovisionem d’aigua a preu de petroli, tant que inclús ens regalen la darrera ampolla.

Seguim amb la baixada tot desviant-nos cap a la dreta, cap a Matjesrivier. Conservem l’asfalt durant uns 13 Km i continuem 30 Km més de pista fins enllaçar amb la R62 que ens durà a Calitzdorp. Transitem per un terreny ondulat, sempre paral·lels a la serralada Swartberg. La calor es fa notar, i més quan veiem aparèixer a la nostra esquerra, a pocs metres del camí, unes enormes girafes i pensem que ens trobem sota els efectes d’una insolació. En realitat la pista travessa els terrenys de la Swartberg Game Reserve, una enorme extensió de terreny delimitada per filferros on s’hi troben, entre d’altres mamífers, girafes, diverses espècies d’antílops, zebres, els omnipresents babuïns...i que es veuen fàcilment des de les bicicletes.

Quan arribem a Kruisrivier, un altre assentament amb nom de fixatge holandès de futbol, ens desviem cap a una caseta habilitada com a galeria d’art (l’únic que trobem) i ens empassem cadascú dues llimonades mentre descansem de la duresa de la jornada; ara tan sols resta connectar amb la R62 i arribar a Calitzdorp, on per sopar devorem uns filets d’estruç i dormim 25 hores seguides.

L’endemà encetem el retorn a Ciutat del Cap circulant per la R62 en sentit oest amb la promesa de pedalar per una de les regions vinícoles més famoses del món. La calor persisteix (el termòmetre apunta els +33ºC) i es fa sentir amb intensitat quan escalem el coll de Huisrivierpas (662m), 6’5 Km de pujada inacabables. Ens aturem a esmorzar en un antiga nau reconvertida en botiga i servei de begudes i esmorzars, molt típic de les zones despoblades del país i que acostumen a freqüentar els motoristes abans de continuar cap al nostre següent objectiu, el port de Seweekspoort. Quan ens disposem a prendre el desviament corresponent ens topem amb un rètol al començament de la pista que anuncia l’execució d’obres per reparar els desperfectes causats per uns aiguats a dalt de les muntanyes, el que ens ofereix l’excusa perfecta per descartar aquesta nova ascensió, i és que el cos encara no s’ha recuperat dels esforços de la jornada anterior.

Des de Ladismith ens dirigim a Barrydale sense abandonar la R62. Com a fet destacable, la presència d’un molest vent en contra que ens dificulta la marxa. Els paisatges són espectaculars, amb la serralada de les muntanyes Langeberg a la nostra esquerra mentre que paulatinament anem deixant enrere el massís de les Swartberg.

Enmig del no res trobem el mític “Ronnie’s Sex Shop”, un bar de carretera que es va fer popular a la dècada del 80’ pel seu decorat, en concret per exhibir penjats al sostre sostenidors i altres peces de roba interior. Pel que sembla, tot va començar amb una broma dels amics del propietari  (inicialment era una botiga de fruita i verdures però un bon dia va aparèixer a la paret pintada la paraula Sex); a partir d’aquell moment algunes de les dones que feien parada al local van començar a deixar uns sostenidors, la bola es va anar fent més grossa i actualment el local, reconvertit en bar, atrau turistes d’arreu.

Nosaltres trobem l’establiment tancat; darrera nostre arriba un grup de motoristes suïssos que, pel que expliquen, han vingut expressament per fer una cervesa seguint les indicacions d’altres turistes. Ens conformem amb prendre unes fotos exteriors com a record i prosseguim la marxa abandonant un local que probablement ha deixat enrere els seus millors dies. A més, aquest establiment era l’únic punt d’aprovisionament al nostre recorregut, sort que sempre guardem una mica de pa i formatge a les alforges com a reserva d’emergència i racionem l’aigua com si es tractés del tresor més valuós, fet que ens permet recórrer els darrers 26 km fins a Barrydale.

Barrydale és un petit oasi que sorprèn un cop superades les àrides terres del Klein Karoo que tot just deixem enrere. El primer cop de vista ofereix una inusual catifa verda on sobta la quantitat d’arbres fruiters, vinyes i terrenys de conreu.

Ens trobem en una cruïlla: a la nostra esquerra, les àmplies extensions de cereals de l’Overberg a les que s’hi accedeix superant el Tradouws Pass a través de les muntanyes Langeberg. Aquesta via comunica amb la Garden Route via Swellendam, força popular entre els turistes.

La nostra ruta continua recta per la R62, la ruta temàtica dedicada al vi, un altre dels recorreguts més populars del país. D’acord amb les previsions meteorològiques, el dia comença amb pluja i així segueix quan acabem el nostre esmorzar a base d’ous, salsitxes, cansalada, pa i melmelada. Ens equipem amb els impermeables i comencem a pedalar per un terreny majoritàriament pla fins assolir les rampes de l'Op de Traduwpas (728m), 5 quilòmetres de pujada discreta.

La resta de l’etapa no comporta cap dificultat. Coincidint amb el cessament de la pluja el terreny esdevé pla i potser un pel monòton fins a Montagu, la nostra següent destinació.

Un cop instal·lats fem un recorregut a peu pels carrers d’aquesta històrica vila. Gràcies a un mapa facilitat per l’oficina de turisme passegem pel centre admirant edificis històrics, majoritàriament de la segona meitat del segle XIX, i que encara ara configuren el nucli de Montagu.

 En un extrem de la població ensopeguem amb un petit jardí envoltat d’aigua on s’hi acumula una colònia d’aus, destacant els ibis sagrats africans de tonalitat blanca amb un vistós coll negre, uns quants esplugabous de cap ataronjat i diminuts abellerols. Aprofitant un punt d’observació d’aus passem mitja hora observant les evolucions dels ocells a escassos metres de distància.

El nostre allotjament té el detall de preparar-nos un esmorzar d’aquells que es recorden, servit en un saló decorat amb elements de l’època victoriana i sota els acords d’un gramòfon on ressonen les notes de Louis Armstrong. Entre plats de porcellana i coberts de plata gaudim del primer àpat del dia i carreguem les piles per encarar la següent etapa que ens durà a Worcester.

Els primers quilòmetres els fem sota una fina pluja que aviat s’esvaeix. A les afores de la població trobem un túnel d’escassos metres perforat a la roca a sobre del qual s'hi troben les ruïnes d’un antic fortí de l’època de les guerres anglo-bòers (1899-1902) i del que gairebé no queda res, el Sydney Fort. Som al Cogmanskloof Pass, via d’accés que comunica Montagu amb Ashton i que va ser dissenyada, com no, per Thomas Bain entre 1873-1877 tot perforant les muntanyes Langeberg.

A l’altra banda del túnel, just abans d’Ashton, finalitza la popular R62 tot i que la presència de vinyes continua dominant el paisatge. Prenem la R60 de camí a Worcester entremig d’explotacions d’arbres fruiters: albercoquers, presseguers...Dinem en un supermercat de Robertson (insisteixo en que la secció de plats preparats dels supermercats sud-africans representen una excel·lent opció per fer els àpats) i continuem per una carretera cada cop més transitada.

I és precisament a pocs quilòmetres de Worcester on patim el principal ensurt del viatge: l’intent d’atracament per part de dues persones quan pedalàvem just al davant d’una zona de barraques.

Els fets van anar de la següent manera: mentre rodàvem per la R60, a uns 5 Km de Worcester, vam observar, a l’altra banda de la carretera, l’assetjament de dos negres a un altre que estava esperant el bus. Just quan pedalàvem a la seva alçada els agressors van deixar anar la seva víctima i es van precipitar cap a nosaltres mentre acceleràvem desesperadament. La nostra sort va ser que van haver de frenar de cop degut al trànsit de la carretera, fet que ens va regalar uns segons preciosos per assolir una velocitat que dissuadís els nostres perseguidors del seu objectiu.

Aquesta anècdota, malauradament, va marcar la resta del viatge i més quan constatem que les instal·lacions que hem reservat per passar la nit tenen portes de seguretat i estan envoltades de filferros electrificats, el que contribueix a augmentar la nostra paranoia. A partir d’aquest moment ens acompanyarà una sensació d’inseguretat que fins ara no havíem sentit tot i les recomacions d’algunes persones, en especial, d’alguns dels propietaris dels allotjaments on hem pernoctat, i que apunten a evitar pedalar per carreteres a la vora d’assentaments on s’ubiquen els sectors menys afavorits de la societat.

A partir d’ara la qüestió serà intentar esbrinar les rutes més segures per tornar a Ciutat del Cap. Algú suggereix recórrer a Google Maps estudiant les imatges aèries on s’hi puguin identificar les àrees de xaboles més conflictives.

L’endemà abandonem Worcester per la R43 a la recerca del port de Bain’s Kloof Pass (616m), considerat com un dels més espectaculars de la província.

 Aviat ens trobem envoltats d’extensions infinites de vinyes, i és que en aquesta zona el raïm constitueix una de les principals activitats econòmiques. Pedalem a la vora de finques que compaginen l’explotació del raïm amb l’oferiment de paquets turístics que inclouen la visita de les seves instal·lacions i el tast dels seus productes, anunciades com a Winery.

A l’alçada de Breede River, uns 30 Km més enllà, trenquem a l’esquerra per la R301 per iniciar l’ascens del port. Com a curiositat, les primeres rampes exhibeixen rètols on s’anuncia la presència de lleopards. Pedalem tot remuntant un barranc amb el riu Breede sempre a la nostra esquerra. La carretera està acabada d’asfaltar i el trànsit pràcticament inexistent. A més, avui les temperatures tornen a enfilar-se, registrant-se 31ºC durant l’ascensió.

La pujada és força agradable, 6 Km amb uns pendents moderats del 4% de mitjana que ens permeten relaxar-nos i gaudir de les impressionants formacions rocoses que emmarquen la carretera. Aquest pas es va inaugurar al 1853 i va ser construït, com tants altres, amb mà d’obra convicta. A dalt de tot una placa commemorativa recorda les persones que van perdre la vida durant la seva construcció.

La vessant contrària ens ofereix àmplies vistes durant un vertiginós descens que finalitza a Wellington, on ens recuperem de la calor amb uns generosos batuts de xocolata.

Avui encetem la darrera etapa del nostre viatge, la que ens ha de dur de tornada a Ciutat del Cap. Per tal d’evitar ensurts i seguint les indicacions dels propietaris del nostre allotjament, reformulem el recorregut tot mirant d’evitar zones conflictives. Amb l’ajut del GPS creem un itinerari alternatiu a la nostra planificació originària, afegint 15 Km a la ruta.

El paisatge ha canviat; avui s’imposen àmplies extensions de conreu de cereals amb els característics molins de vent que s’alternen amb explotacions de bestiar i granges de pollastres. Malauradament no acabem de gaudir de la pedalada; evitem passar a la vora de les poblacions més conflictives com Fisantekraal i sobretot Kraaifontein.

A mitja etapa coincidim amb un grup de ciclistes de carretera que, aprofitant el cap de setmana, es troben recorrent la zona. Intentem enganxar-nos a la cua i aprofitar la seva protecció però aviat perdem el contacte. El nostre grau de paranoia es veu incrementat quan detecto 2 negres que pedalen uns centenars de metres al nostre darrera; intento mantenir la distància i sobretot no dir res a la Montse però la meva inquietud va en augment quan observo la seva presència una hora després. Afortunadament assolim les afores de Durbanville i ens refugiem dins d’un Mc Donalds. Ens passem mitja hora amb uns refrescos i a la sortida ja no queda rastre dels nostres presumptes perseguidors i que probablement no eren més que el fruit de les nostres pors.

Ingressem a Ciutat del Cap per la façana marítima per uns carrils-bici paral·lels a unes carreteres cada cop més transitades. Al nostre davant es perfila la silueta de la Table Mountain, símbol de la ciutat que, tal i com succeïa amb els antics navegants, ens serveix de referència per accedir a la població.

Per acomiadar-nos del país dediquem el darrer dia a explorar aquesta atalaia natural que és la Table Mountain i que no es pot obviar en un viatge a Ciutat del Cap. Nosaltres optem per pujar-hi en telefèric si bé existeix la possibilitat de fer-ho a peu.

 Un cop a dalt, gaudim de les vistes més impressionants de tot el viatge i ens recreem amb un ecosistema realment espectacular on predomina el fynbos, tant característic d’aquestes latituds i que, enmig d’una boirina en certs moments gebradora, ens ofereix autèntics tresors en forma de flors delicades de vistosos colors o diferents tipus d’ocells entre els quals destacaria la presència del falcó pelegrí.

I, d’aquesta manera i amb un cert regust agredolç, ens acomiadem de la província de Western Cape mentre comencem a planejar el nostre següent destí.

 

ETAPA	INICI	FINAL	KM
1	Cape Town	Simon’s Town	51+2
2	Simon’s Town	Cape Point	59+3
3	Cape Point	Betty’s Bay	100
4	Betty’s Bay	Hermanus	51
5	Hermanus	Bredasdorp	93
6	Bredasdorp	Swellendam	73
7	Swellendam	Riversdale	86
8	Riversdale	Rooiberg Lodge	78
9	Rooiberg Lodge	Oudtshoorn	93
10	Oudtshoorn	Prince Albert	112
11	Prince Albert	Calitzdorp	87
12	Calitzdorp	Ladismith	48+4
13	Ladismith	Barrydale	76
14	Barrydale	Montagu	62
15	Montagu	Worcester	74
16	Worcester	Wellington	62
17	Wellington	Cape Town	96
TOTAL			1310

 

Viatge realitzat entre l’11 de novembre i el 03 de desembre de 2024 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater

 francescsabater@hotmail.com