ETAPA 4: Séez-Lanslebourg (76 Km i 5’41h)

Avui ens disposem a escalar un dels cims mítics dels Alps, el Col de l’Iseran. Desgraciadament el dia comença passat per aigua i l’amable cuiner de l’alberg ens informa que la previsió meteorològica apunta neu per sobre dels 2000 metres. No sabem què fer, anem molt justos de temps; cap a les 10’30h decidim intentar-ho ja que el clima sembla millorar. Així ens dirigim a través de la D902 per dures rampes a Ste-Foy-Tarentaise, un bonic poblet que en part recorda racons de la Vall d’Aran, on reposem forces amb un entrepà, i d’aquí, creuant algun que altre túnel semiobert per evitar el despreniment de pedres, cap a Val-d’Isère, una estació d’esquí emplaçada a la fons de la vall amb la meitat dels serveis tancats a l’estiu i que corre el risc de perdre el poc encant que li queda degut a la sobreexplotació. En aquest punt és on comença la veritable ascensió al coll, amb rampes de fins el 10%; es tracta d’un paisatge d’alta muntanya amb glaceres  a les parts més altes i un vent insistent que ens acompanya fins al coll. Arribem cansats, coincidint amb corredors que estan celebrant una prova d’alta muntanya. A la botiga de records annexa al restaurant que es troba al coll s’hi troben samarretes que anuncien el Col de L’Iseran (2770m) com el més alt d’Europa. Comento a la depenenta que això serà amb permís del Col de la Bonette (2802m) que amb una mica de sort haurem d’escalar d’aquí a uns dies, però ella porta preparada la resposta: el Col de la Bonette és la carretera més alta però no el coll !!

Ens abriguem amb tot el que duem dins les alforges i emprenem un vertiginós descens fins a Lanslebourg, on ens consta que existeix un altre alberg de joventut. Ens trobem encara dins el departament de la Savoie però hem salvat el mur que representa el Col de l’Iseran i hem ingressat dins d’una nova dimensió, La Maurienne, espai considerat com el domini ciclable més gran del món, una gran vall que conté diversos dels colls mítics que habitualment s’escalen al Tour de França.

ETAPA 3: La Clusaz-Séez (97 Km i 6’40h)

Etapa dura i exigent, 3 colls amb uns 2000 metres  de desnivell.  D’inici l’ambient és fred i humit,  agraïm les primeres rampes que ens condueixen al Col d’Aravis (1485m). Ens endinsem dins del departament de la Savoie enmig de retalls de boira i un fred que se’ns fica dins dels ossos. Croissant precipitat a Nôtre Dame de Bellecombe i nova ascensió, aquest cop al Col de Saisies (1633m). Vaques i esquelles ens saluden als primers trams de la baixada, i en un revolt,  sorpresa!!: al nostre davant, el massís del Mont Blanc, parcialment cobert pels núvols. Continuem el descens fins a la localitat turística de Beaufort on cometen l’error d'encarregar un “Plat du jour” que ens surt caríssim, sobretot pels 3’7€ de cada Coca-Cola. Com a compensació, però, gaudim de l’espectacle d’una desfilada commemorativa de Le 14 juillet, la diada francesa; davant nostre marxa un regiment composat per gent del poble guarnit el millor que pot i lluint orgullós la tricolor pels carrers de Beaufort.

La segona part de l’etapa és demolidora, comença als mateixos carrers del poble amb rampes que s’enfilen al llarg d’11 Km amb un pendent de més del 7% en una progressió inacabable de corbes que menen al Col de Méraillet (1605m). Adalt trobem un pantà que suavitza les vistes amb un bar que concedeix uns instants de calma abans d’encarar els següents 8 Km fins al Col de Cormet de Roselend (1967m) per un terreny d’alta muntanya d’on han desaparegut els arbres. Un cop coronat el coll cal abrigar-se bé abans d’emprendre el marcat descens fins a Séez, on el personal de l’eficient oficina de turisme ens indica la ubicació de l’alberg de joventut. Desesperat pel mal d’esquena em col·loco unes tires adhesives que m’han recomanat els fisioterapeutes per mirar de poder continuar el viatge.

ETAPA 2: Thonon-les-Bains-La Clusaz (90 Km i 6’08h)

Ens disposem a encarar els primers desnivells dels Alps tot seguint la “Route des Grandes Alpes” però aviat ens desviem a la dreta buscant carreteres menys transitades tot  ascendint les rampes del Col de Jambaz (1027m). El dia, trist i plujós, escampa quatre gotes sobre prats alpins d’un verd intens esquitxat de floretes i vaques paixent. Fem una aturada a  Saint-Jeoire on devorem un entrepà amb fortes dosis de Coca-Cola que ens donin forces per encarar el segon coll del dia, el Col de la Colombière (1613m). A cada coll observem un escut vermell amb una creu blanca al centre que correspon a la Savoia, zona alpina per excel·lència de recent passat italià. El dia continua tapat però com a mínim no plou i ens permet arribar fins a les afores de La Clusaz, fins l’alberg de joventut allunyat uns 4 Km del centre i que no compta amb cap altre hoste que nosaltres mateixos i uns motoristes que no es presenten.  A la nit festa dels bombers i tímids focs artificials que celebrem amb una altra dosi de Voltaren.

LA TRAVESSA DELS ALPS AMB BICICLETA

DE GINEBRA A NIÇA EN 10 DIES

16 COLLS I 17000M DE DESNIVELL

ETAPA 1: Ginebra-Thonon-les-Bains  (41 Km i 2’46h)

Baixem del tren TER provinents de Lyon on hem viatjat en un espai expressament reservat pel transport de les bicicletes. Superem el curt trajecte que separa l’estació del llac Léman, punt d’inici del nostre recorregut, on després de les fotos reglamentàries emprenem la marxa. Aviat descobrim que ens trobem en un país civilitzat ben diferent del nostre: els cotxes ens respecten tota l’estona, guarden un marge de seguretat i no piten ni es posen nerviosos si han de fer cua durant uns quants metres darrera nostre. També apreciem l’alt nivell de vida d’aquestes contrades, Ferraris i BMV ens avancen, luxosos descapotables que no acostumem a veure a les nostres carreteres.

Inicialment seguim un carril bici que voreja el llac i aviat ingressem dins el departament de l’Haute Savoie, a la regió de Rhône-Alps, tot abandonant Suïssa. El trajecte, pla, no representa cap dificultat i així, en menys de tres hores,  arribem a l’Hotel Formule 1 prèviament reservat. Sopar en un “Pizza a emporter” i ració extra de Voltaren retard 100 mg per mirar de distreure una contractura a l’esquena que em fa la guitza.

EL DELTA DEL MEKONG

Finalment hem aconseguit arribar a Saigon amb bicicleta fins al mateix hotel, tot i que no ho veiem gaire clar ja que en una ciutat amb mes de 6 milions d'habitants...i 9 milions de motos pedalejar no constitueix una experiencia gaire relaxant. Des d'aqui, un cop aparcades les bicis, ens resten uns dies de descans que hem aprofitat per visitar el Delta del Mekong i el seu famos mercat flotant de Can Thao. La veritat es que el paisatge no es el que apareix a les postals: l'arros ja s'ha collit i aquella mar verda que s'esten fins a l'infinit queda substituida per uns camps marronosos que esperen la nova temporada. El que si ha respos a les espectatives es l'ambient que s'hi respira als canals del Mekong, que poc abans de morir a la Mar de la Xina presta el seu darrer servei a la comunitat oferint un marc d'intercanvi a les seves aigues. Aixi, les barques ofereixen els seus productes exposant dalt del mastil allo que venen: fruita, begudes, roba, etc...Amb rapides i precises maniobres s'acosten unes barques a les altres i realitzen els intercanvis d'una manera elegant i practica. El que tambe s'acosta a la fi es el nostre viatge. Hem aconseguit recorrer poc mes de 3000 Km amb les bicicletes en 2 mesos: hem pedalejat pel nord del Vietnam visitant algunes de les seves etnies, hem passat a Laos pedalejant pel nord, a tocar de la Xina, fins a retrobar el Mekong que ens ha acompanyat fins el moment de desviar-nos a l'esquerra per ingressar novament al Vietnam. Aqui hem tingut l'oportunitat de coneixer els horrors d'una guerra terrible, ens hem relaxat per la costa central aprofitant per visitar la facana monumental del pais, hem escalat les "highlands" soportant algun que altre xafec inoportu i finalment hem tingut l'oportunitat de visitar el delta amb el que donem per acabat el viatge. Un cop mes gracies per la vostra fidelitat i seguiment, com sempre els vostres comentaris son un estimul per continuar pedalejant. Fins la propera francescsabater@hotmail.com

LA GUERRA DEL VIETNAM

Viatjar pel sudest asiatic comporta necessariament un canvi de mentalitat sobre la guerra del Vietnam. Encara ara tot sovint els mitjans de comunicacio occidentals recorren al Vietnam com a simbol de l'infern que qualsevol intervencio militar pot representar pel pais invasor. Aquest topic queda reforcat per Hollywood a les diverses entregues dels soferts Rambos i similars. El que trobo a faltar es una explicacio mes objectiva i potser critica de la historia on es recullin els diversos intents de colonitzacio de francesos, japonesos i nordamericans en poc mes d'un segle, on es recordin les bestieses comeses no nomes al Vietnam sino tambe a Laos que per cert es el pais mes bombardejat de la historia...i aixo que oficialment els USA mai no van declarar la guerra, i on es detallin els assassinats sistematics de poblacio innocent, l'us del tristament famos "agent taronja" que encara ara deixa veure els seus efectes en amplies zones deforestades de la geografia vietnamita, o l'abocament de milers de tones d'explosius a les zones frontereres entre Laos i el Vietnam, la majoria encara soterrades enmig del bosc i que causen anualment la mutilacio de nens i camperols. I, el mes sorprenent, es la capacitat que te la poblacio per oblidar. Recullo 2 comentaris escrits al llibre/recordatori del petit museu de Khe San, escenari de la batalla mes cruel i famosa del Vietnam: "els vietnamites son la gent amb mes facilitat per perdonar (un holandes)" i "el meu cunyat va participar en aquesta guerra; en tornar mai mes va ser el mateix (un america)"

EL CA PHE

Un dels descobriments que ens fan oblidar les "delicatessen" locals a que feia referencia a la darrera entrada, i aixo que quan la vaig redactar encara no ens haviem passejat pel mercat de Kon Tum on vam descobrir parades amb gats escaldats esperant comprador, (per tal de no ferir susceptibilitats estimo oportu no penjar les fotos) es el cafe. Pero no qualsevol cafe, no, sino el que es coneix com a Phin Cafe ( o Ca Phe tal com ho escriuen per aqui). Resulta que el Vietnam, a la franja compresa entre els 500-700 metres d'alcada, conreua un cafe excel.lent del que mai havia sentit a parlar. Ignoro si es una herencia dels francesos, si el van introduir els holandesos a traves de la seva xarxa comercial asiatica o d'on dimonis prove aquest conreu pero insisteixo en que es un invent meravellos. A mes tinc entes que abans de servir-lo el barregen amb unes especies -ni la mes remota idea de quines- i el toc final es la base de llet condensada que dipositen el fons del gotet. La manera de servir-lo tambe te la seva gracia: col.loquen a sobre del got una capsuleta metal.lica que guarda una certa semblanca als filtres de les nostres cafeteres pero aqui el procediment es a l'inversa, o sigui, en compte d'escalfar l'aigua per a que pugi pel filtre el que fan es abocar aigua bullint a la capsuleta de tal manera que poc a poc disolgui el cafe i goteta a goteta, per decantacio, es vagi dipositant a sobre de la capeta de llet condensada...Ummmm.....Delicios!! Ah, i per a qui ho desitgi no falten glacons de gel per fer una mena de granissat. Aixo si, no es una beguda per impacients, com a minim cal esperar uns 10 minuts fins a que el precios nectar negre reposa a sobre de la capeta de llet condensada. Bon profit.