DIEN BIEN PHU

Som a Dien Bien Phu o el que es el mateix, la terra maleida dels francesos i es que va ser aqui on van ser derrotats de forma aplastant pels vietnamites. Aquesta dolorosa desfeta a mans de les forces del Vietminh (1954) va comportar el replegament de les forces gal.les cap a Hanoi i posterior evaquacio cap a Franca, donant per finalitzada una etapa de domini ininterromput d'Indoxina d'uns 100 anys aproximadament. Actualment aquesta ciutat es visitada pels nostalgics de la historia i a mes representa la darrera localitat important abans de creuar cap a Laos, a uns escassos 40 Km a traves d'una frontera oberta recentment als turistes. Aquests darrers dies hem pedalat pel nordoest del pais, transitant per indrets i poblacions rurals on hem apreciat escenes de recol.leccio d'arros i sembra amb bufals d'aigua, tasques que representen la base de la supervivencia de gran part del sudest asiatic. Ens ha sorpres la presencia massiva d'individus de diferents d'etnies que amb els seus vistosos uniformes donen una nota de color a les provincies mes septentrionals del pais.

BADIA DE HALONG-SAPA

Des de Hanoi hem visitat la badia de Halong, aparentment una de les 7 meravelles del mon o com a minim aixo es el que pretenen les autoritats del pais amb una agressiva campanya publicitaria on insten el personal a votar per internet la seva candidatura. El que es indiscutible es que mes d'un milio de turistes s'acosten cada any a la ciutat de Halong, embarcant-se a continuacio en un dels centenars de vaixells que durant 2/3 dies naveguen entre aquests impressionants oasis suspesos enmig del mar i que evoquen temps de pirates i corsaris. Un cop de tornada a Hanoi hem carregat les bicicletes al tren nocturn que es dirigeix a Lao Cai, la ciutat mes septentrional del Vietnam, frontera amb la Xina. Des d'aqui hem comencat la nostra pedalada amb una primera etapa dura i exigent, 38 Km fins a Sapa amb un desnivell de 1500 metres que hem sentit a les cames. Ara som a Sapa aprofitant per visitar les diferents etnies que baixen de valls properes a vendre les seves mercaderies, basicament D'Zao vermells i H'Mongs negres. Tal i com acostuma a passar, la presencia massiva de turistes contamina d'alguna manera l'esperit original de l'indret, pervertint la seva personalitat, imagino que es el peatge que cal pagar a la modernitat.

CREUAR UN CARRER A HANOI

Tot i que pugui semblar exagerat el principal perill als carrers de Hanoi consisteix en...creuar els carrers. Es dificil imaginar-s'ho, pero les calcades estan absolutament preses pel transit, i en particular per les motos. Aquestes, sense cap mena de respecte pels vianants i sense aturar-se en cap dels escasos semafors existents, fan via sense frenar en cap moment, unes a tocar de les altres, totes ben juntetes i fent sonar el claxon insistentment. Aqui no es coneix l'intermitent, l' stop, els pasos zebra, res de res... I llavors...com creuen els vianants? Doncs tambe es per veure-ho: la tactica consisteix en anar avancant a poc a poc cap al centre de la calcada a mida que et veus envoltat de motos i mes motos. No les has d'esquivar sino que son elles qui al darrer moment s'inclinaran cap a un canto salvant l'obstacle que ets tu mateix. Si cal t'atures uns instants i quan perceps que un vehicle potser afluixa la marxa es el moment d'accelerar el pas per guanyar el seguent tram i, aixo si, vigilant que no vingui cap en sentit contrari, que tambe acostuma a passar. Per acabar, quan un pensa que la gesta s'ha acomplert i es dirigeix triomfal cap a una merescuda cervesa pot passar que per la vorera TAMBE circuli alguna moto amb la qual cosa es facil entendre l'atac d'histeria que hem contemplat avui en un grup de nordics que enmig d'un creuament s'han col.lapsat i han comencat a cridar davant les mirades atonites del personal. Ah, se m'oblidava, pels carrers igualment es fa dificil caminar perque estan presos per milers i milers de motos aparcades, i per acabar-ho d'adobar la policia tambe estaciona les seves.

HANOI

Un any mes hem decidit pujar damunt la bici a la recerca de nous horitzons i aquest cop la boleta ha caigut a Laos i Vietnam. Tot just acabem d'aterrar a Hanoi, despres de 24 llargues hores de vol (3 avions fins arribar a la capital vietnamita)i la primera impressio es molt favorable: si be es veritat que el transit pot arribar a ser agobiant i que creuar un carrer de vegades comporta una dosi important de valor i atreviment, la gent es molt agradable, somriuen constantment i tot sembla molt facil i senzill. La ciutat recorda altres capitals del sudest asiatic amb gran quantitat de motos per la calcada (i de vegades per la vorera)fent sonar el claxon incansablement, uns mercats on s'hi ven de tot i uns animats carrers on s'hi fa vida; la gent tan aviat dina en unes taules improvisades com repara electrodomestics o instal.la punts de venda, tot concentrat en pocs metres i davant la indiferencia dels vianants.

L'AROMA D'ETIÒPIA

El viatge ha finalitzat. En total hem cobert uns 1600 Km majoritàriament per carreteres asfaltades des de les altes terres del nord del país fins a les planes del sud sortejant el naixement del Nil Blau, visitant interessants esglèsies, endinsant-nos en la vall del Rift i els seus impressionants llacs i, en definitiva, gaudint d'uns dels paratges naturals més rics i espectaculars de tot el continent africà. Ara, un cop a casa, només resta somiar amb els dies viscuts i, de manera inevitable, em ve a la ment el record de les olors del país. El record d'Etiòpia necessàriament evoca les seves fragàncies: un perfum propi amb una forta personalitat, una aroma on s'hi barregen el café i l'encens, les branques dels eucaliptus juntament amb la fortor de l'injera. De la mateixa manera la impressió que m'ha causat el país es pot resumir en una barreja de sentiments: tendresa davant del somriure dels infants, impotència per la pobresa i resignació de gran part de la població i admiració per les seves ànsies de superació. Desgraciadament, a l'altra plat de la balança he de col·locar el caràcter pidolaire de la immensa majoria de la gent i l'assetjament que pateix el viatger occidental, especialment si creua els pobles amb bicicleta, a l'abast dels incomptables grups de nens amb pedres a les mans. De totes maneres seria injust valorar negativament el viatge. Creuar Etiòpia amb bicicleta ha estat des de tots els punts de vista una experiència enriquidora i un contrapunt a altres rutes realitzades i espero que la lectura d'aquestes pàgines convidi a visitar aquest fascinant país. Francescsabater@hotmail.com

ARBA MINCH, EL SUD D'ETIOPIA

Per fi hem assolit el nostre objectiu, Arba Minch. La darrera etapa ha estat epica, 135 Km des de Sodo fins a la nostra meta per una carretera/pista parcialment asfaltada. Vam arribar despres de mes de 6 hores reals de pedalar, quan ja es feia fosc, rebentats i farts de les escomeses dels xavals (you, you, you, give me money, etc...)que arriben a esgotar psiquicament. Arba Minch es troba a uns 400 Km de la frontera amb Kenya i es la porta d'entrada a la Vall de l'Omo, un dels principals reclams turistics d'Etiopia per la coexistencia de diverses etnies, moltes d'elles a un pas de l'extincio. Igualment es un indret estrategicament situat sobre un promontori des del qual s'obtenen sorprenents vistes sobre dos dels llacs de la Vall del Rift, els llacs Chamo i Abbyata, aixi com sobre el Parc Nacional de Nechitsar. Ens concedim 2 dies de descans abans de tornar a Addis des d'on emprendrem la tornada a Barcelona.

ADDIS ABABA, LA CAPITAL

Finalment i despres de 8 dies de ruta hem arribat a Addis, la "flor nova".

El cami no ha estat especialment complicat si exceptuem els 1300 metres de desnivell que cal remuntar des de les gorges del Nil fins a l'altipla etiop. Si de cas el que dificulta la marxa es el constant acosament per part dels nens (i no tan nens) que ens emprenyen a la vora del cami demanant diners i, puntualment, llencant-nos pedres. De tant en tant perdem els nervis i sortim disparats al darrera d'algun d'aquests nens per escarmentar-lo, pero evidentment mai els enxampem.

No deixa de sorprendre aquest fet tan arrelat en la societat etiop, el fet de pidolar constantment. Sembla ser que aquest fenomen te l'origen en les fams que ocasionalment, coincidint amb anys de males collites, assolen el pais. Pero tambe es cert que poc a poc aprecio un timid desenvolupament que s'explicaria sobretot per l'aportació xinesa.

Aixi, actualment es freqüent trobar xinesos construint carreteres, linies electriques i tot tipus d'infraestructures. Al meu parer els xinesos son els nous colonitzadors del segle XXI i sospito que a mig termini controlaran tot el continent, amb l'interes posat en inesgotables fonts de materia primera aixi com en la creacio de mercats pels seus productes.

Despres de 2 dies de descans dema continuem el viatge. Ens resten uns 500 Km per assolir Arba Minch, la principal poblacio del sud del pais, situada al bell mig dels grans llacs de la depresio del Rif.