PEDALANT PELS COLLS DEL TOUR: ELS PIRINEUS

DE BAGNÈRES-DE-LUCHON A SAINT-JEAN-DE-LUZ

A finals del mes de juny de 2019, coincidint amb l’onada de calor que afecta mitja Europa, decidim desplaçar-nos als Pirineus per escalar alguns dels ports mítics del Tour de França. Aquest cop, però, deixem a casa les alforges i bicis de muntanya i prenem les de carretera per emular els astres del ciclisme. La idea és començar als Pirineus centrals i desplaçar-nos gradualment cap a l’oest fins a la costa atlàntica...

-29.06.19: Superbagnères

Aparquem a Bagnères-de-Luchon (683m), al departament francès d’Haute-Garonne, cap a les 13h en plena onada de calor. El nostre primer objectiu, l’estació d’esquí de Superbagnères, ens reserva una sorpresa: en treure les bicis del cotxe descobrim que les noves cobertes de la bicicleta de la Montse (amplada 25’) són massa amples pels frens Campagnolo, sí que comencem bé...

Busquem un mecànic per  solucionar el problema i tenim sort: tot i ser dissabte al migdia trobem una botiga, “Luchon Mountain Bike”, on li canvien els frens per uns Shimano que permeten el pas de la roda. Com que no hem perdut gaire temps optem per continuar amb els nostres plans tot i que el termòmetre marca els 41ºC. Hem de pedalar 18’5 Km i superar poc més de 1100 metres d’alçada amb un pendent mig del 6% d’aquesta estació que s’ha pujat fins a 6 cops al Tour.

Inicialment el perfil és molt suau i agradable, la ruta transcorre enmig de vegetació a la vora d’un riu, deixant als pocs quilòmetres, a la nostra esquerra, la desviació cap a l’Hospice de France. Una mica més enllà ens endinsem dins de la vall de Lys i cap al Km 10 arribem a una cruïlla amb una desviació cap a Bordes-du-Lys que tornem a descartar. A partir d’aquí el pendent s’accentua i les ombres comencen a escassejar. Se succeeixen les llaçades amb unes tanques de fusta laterals quan, sobtadament, la roda de la Montse peta. Sense la protecció de cap ombra canviem la càmera maleint la nostra sort i suant de mala manera i a pocs quilòmetres de l’estació, segona punxada, i és q no sabíem que amb temperatures elevades cal inflar menys la roda (d’uns 8 bar a 6). Coronem Superbagnères (1800m), la Montse a peu, i a continuació baixo en un pronunciat descens fins a Bagnères-de-Luchon per recuperar el cotxe i tornar a a buscar-la. Trasllat fins a Saint-Lary-Soulan, situat al departament d’Hautes-Pyrénées, des d’on continuarem escalant colls durant els propers dies.

-30.06.19: Aspin-Tourmalet-Hourquette d’AnciZan

La població de St Lary-Soulan constitueix un punt neuràlgic des d’on abordar un nombre important del principals colls del Pirineu francès: el Peyresourde, l’Aspin, el mític Tourmalet...Nosaltres comencem la jornada enllaçant amb un carril bici i pedalant en lleu descens fins a Arreau per tombar cap a l’esquerra i escalar les primeres rampes de l’Aspin, d’uns 12 Km de llargària i 1489 m d’alçada, amb un pendent mig del 6’7%. Aquest coll, un clàssic en la ronda francesa, s’ha pujat en 53 ocasions al Tour i sovint el trobem com a nexe d’unió entre el Peyresourde i el Tourmalet. 

Deixem la companyia del riu Neste i col·loquem el plat petit per recórrer el primer tram de l’ascensió, una pujada relativament senzilla durant els 3 primers quilòmetres fins abandonar la protecció dels boscos; en aquest punt, el pendent s’accentua mentre es van succeint diferents corbes que culminen amb un petit prat alpí on pastura un ramat de vaques. Un rètol força desgastat ens anuncia l’assoliment del col d’Aspin (1489m) mentre contemplem, al fons, la majestuosa silueta del Pic du Midi.

Descens per la vessant oposada a través de la vall de Campan deixant a la nostra esquerra el llac de Payolle que retrobarem a la tornada fins arribar a Ste-Marie-de-Campan, discreta i bonica població als peus del segon colós del dia, el Tourmalet.

Recuperem forces en una boulangerie (croissant i cafè) i omplim els bidons a la preciosa font envoltada de flors  ubicada just a la cruïlla on la ruta enllaça amb la D918 abans d’afrontar el següent repte que tan bé recordem de la travessa que vam fer per aquesta zona l’any 2007, en aquella ocasió amb bicicleta de muntanya i alforges.

La pujada al Tourmalet, d’uns 17 Km, és probablement la més èpica dels Pirineus i una de les més celebrades del Tour, amb una reputació només equiparable a la del Galibier o l’Alpe d’Huez i és que s’ha coronat durant les diferents edicions de la cursa francesa fins en 56 ocasions. Amb una alçada final de 2115m, no és com molta gent pensa ni el coll més alt ni segurament l’escalada més dura del Pirineu però té un carisma difícil d’igualar. Sí que constitueix, en canvi, l’ascensió més alta de la Route des cols, un traçat que uneix la Mediterrània amb l’Atlàntic per la vessant francesa a través de la D918 i altres carreteres secundàries i que recull molts dels colls que qualsevol aficionat al ciclisme guarda a la memòria.

Sortint de Ste-Marie-de-Campan la ruta s’eleva progressivament pel mig de la vall fins arribar a una zona on cal travessar uns túnels força espectaculars dissenyats per evitar que la carretera quedi sepultada per esllavissades. La part més difícil es presenta a partir de l’estació d’esquí de La Mongie; en aquest punt, quan ja s’intueix el port, la carretera s’enfila per pendents més marcats; només ens queden uns 5 Km però són els més exigents, amb inclinacions màximes de fins al 13% i moments en que sembla que la bicicleta s’enganxi a l’asfalt; finalment, un cop superats els darrers 50 metres, duríssims, rebem la salutació de la famosa estàtua del ciclista pedalant cap al cel.

 El col du Tourmalet concentra, en pocs metres, aficionats al ciclisme, motoristes, turistes que desembarquen dels seus vehicles (sí, aquí també han arribat les hordes d’asiàtics...), un bar, una zona per aparcar les bicis i una botiga de souvenirs. Sembla que tothom vol deixar constància del seu pas ja que el rètol es troba sepultat sota una gran quantitat d’adhesius d’orígens incerts. Estupefacte observo com un parell de nois s’enfilen a sobre de l’estàtua del ciclista mentre em pregunto quant aguantarà la soferta estructura. Al darrera, un caminet mena al Pic du Midi de Bigorre, impressionat observatori astronòmic que domina tota l’ascensió.

En comptes de continuar endavant cap a Saint-Luz-Saveur, reculem fins a Ste-Marie-de-Campan i tombem a la dreta per encarar el darrer port del dia, l’Hourquette d’Ancizan (1564m).

Inicialment pedalem 7 quilòmetres en lleu pujada fins assolir una bifurcació, la Payolle, quatre casetes disperses en una explanada que divideix els ascensos a l’Aspin i a l’Hourquette d’Ancizan. A partir d’aquest punt ens resten 10 quilòmetres fins coronar el coll. Continuem per la carretereta de la dreta entremig d’una zona de pic-nic i acampada. Pedalem per un agradable bosc de pins esquitxat de llacs i rierols...i patint algun pendent del 10%. La pujada se m'entravessa, portem moltes hores damunt la bicicleta i el sol pica fort. Un fals coll ens sorprèn i aprofitem el lleu descens d’aproximadament 1 quilòmetre per donar descans a les cames, preludi de l’atac definitiu. Coronem el pas, excavat entre 2 roques i amb la presència d’uns rucs afegint una nota de color a l’entorn.

La baixada és complicada: el paviment va escopint pedretes que piquen contra el quadre de les bicicletes; sospito que, ja que en pocs dies el Tour té previst passar per aquí, l’organització deu haver abocat carretades de grava (gravillon, que en diuen els francesos) i pròximament hauran de passar les màquines per allisar-ho, no ho sé....l’únic que sé és que arribem a Guchen, de nou a la carretera principal que mena a Saint-Lary-Soulan, amb les mans adolorides de tant frenar.

-01.07.19: Col du Peyresourde-Col Val Louron-Azet

Avui decidim pedalar en sentit est per coronar 2 colls més d’aquells que figuren en l’imaginari col·lectiu de tot bon aficionat al ciclisme: col du Peyresourde i col Val Louron-Azet.

Ja durant les primeres pedalades, de camí a Bordères-Louron, ens queda clar que aquest any el Tour puja al Peyresourde: la carretera està acabada d’asfaltat de manera impecable, en certs moments tinc la impressió d’estar recorrent una pista de fórmula 1. Inicialment l’aproximació és molt assequible, amb rampes mínimes del 3%. Des de Bordères-Louron ens resten uns 14 quilòmetres durant els quals la inclinació s’accentua progressivament fins assolir el 9%. Deixem a la nostra dreta el desviament cap al llac Génos que haurem de seguir a la tornada, i ataquem el darrer tram de l’ascens  amb percentatges del 7% fins al col de Peyresourde (1563m), bellament coronat amb una fita de carretera enrajolada amb la divisió dels departament dels Hautes Pyrénées i l’Haute Garonne. A més, una caseta estratègicament ben situada ens ofereix creps i cafè per recuperar-nos mentre conversem amb uns simpàtics motoristes italians. Com que encara ens queda la meitat de l’etapa, descartem l’ascens a la propera estació de Peyragudes.

 Desfem la pujada i, ara sí, tombem a l’esquerra per baixar al llac Génos Loudenvielle, punt de partida per a la segona ascensió del dia, la del Val Louron-Azet. Inicialment ens perdem però no triguem en trobar el ramal de carretera que de forma decidida mena al port. És una pujada exigent  amb contínues paelles, pendents del 8-9% i rampes del 10% al llarg de poc més de 7 quilòmetres. Damunt dels nostres caps veiem gent amb parapent planejant per sobre del llac, i al davant alguna vaca ens barra el pas i empastifa les bicis....

A l’igual que ahir, el problema el trobem a 1 Km del col Val Louron-Azet (1580m) on la carretera es troba coberta pel temut “gravillon” que impossibilita continuar pedalant ja que les pedretes van saltant i s’incrusten a l’espai entre la roda i la forquilla, tot bloquejant-la; la Montse, més llesta, decideix tirar enrere i tornar pel mateix camí a Saint-Lary-Soulan, mentre jo, cabut, camino fins al cim i baixo per la vessant oposada tot i que durant els primers 5 Km fins a Azet la ruta també està coberta de pedreta, encara no sé com no em vaig carregar les flamants llantes que acabem d’estrenar. La baixada a partir d’aquest punt, això sí, és molt ràpida i de seguida torno a l’apartament travessant la població de Sailhan. 

Durant el descens distrec la mirada contemplant les impressionants vistes del meu davant, amb Saint-Lary en un primer pla i, darrera seu, la carretera D123 que, traçant una enorme diagonal, es dirigeix cap a Soulan i, més enllà, cap al Pla d’Adet i col de Portet.

-02.07.19: Col de Portet

Dia de trasllat fins al proper camp base emplaçat a la vall d’Argelès, a Aspin-en-Lavedan, des d’on pretenem continuar escalant el nostre llistat de colls.

Per mirar d’aprofitar el matí, abans d’abandonar la vall de Saint-Lary decidim intentar l’ascensió al poc conegut (i molt costerut) col de Portet que amb els seus 2215m, 1400m de desnivell,  16 Km de pujada i un pendent mitjà del 8’7%  es considera el més alt dels Pirineus francesos. L’inici de l’ascensió comença pràcticament a la mateixa població de  Saint-Lary, a la veïna Vignec (806m); als 2 Km una placa a la nostra dreta rememora l’etapa protagonitzada per Raymond Poulidor al 1974 quan, venint de La Seu d’Urgell, va protagonitzar una espectacular escalada fins al Pla d’Adet que li va suposar la victòria d’etapa.

Les primeres rampes ens marquen la tònica de l’ascensió: una pujada força constant, sense descansos, que mena a l’explanada d’Espiaube superant rampes màximes del 13% i creuant la bonica població de Soulan enmig d’una refrescant boirina. A Espiaube, quan ja portem 7 quilòmetres de suor i llàgrimes, deixem la carretera principal que mena a l’estació d’esquí del Pla d’Adet (protagonista de diversos finals d’etapa al Tour) i ens desviem a la dreta per prendre una pista asfaltada en molt bon estat que ens condueix, a través de diverses llaçades i algun pas canadenc, fins al col de Portet després d’altres 9 quilòmetres més i amb permís de ramats de vaques ocupant l’asfalt.

A 1 Km del coll travessem un túnel d’escassos metres ocupat per un ramat d’ovelles refugiant-se del sol;  a l’altre vessant trobem rampes dures de fins el 12% que ens obliguen a aixecar el cul de la bici fins a la meta, emulant la victòria de Nairo Quintana del 2018, la primera vegada que s’ha coronat aquest coll al Tour. 

Ja de tornada a Saint-Lary-Soulan dinem unes pizzes, recollim les nostres coses i ens traslladem amb cotxe fins a Aspin-en-Lavedan, a uns 3 Km de Lourdes, on tenim reservat el proper apartament.

-03.07.19: Col de Soulor-Col Aubisque

Ens posem en marxa seguint un carril-bici perfectament asfaltat que transcorre  paral·lel  al riu Ousse i que uneix la petita població d’Aspin-en-Lavedan amb Argelès-Gazost. Pedalem uns 10 quilòmetres fins a Argelès, important cruïlla on es desplega un imaginari trident des d’on es poden atacar diferents colls: per l’esquerra, la carretera mena a Luz-Saint-Saveur i al mític Tourmalet per la vessant oest, sense descuidar l’ascensió a l’estació d’esquí d’Hautacam; la branca del mig s’endinsa dins del Parc National des Pyrénées cap a Cauterets i més enllà al Pont d’Espagne, als peus del Vignemale, i finalment la carretera de la dreta condueix als colls del Soulor i de l’Aubisque i és la que seguim avui.

Emprenem l’ascens al col de Soulor per la cara est superant un desnivell d’uns 1000 metres al llarg de 20 Km. La pujada, molt assequible durant el primer tram, transcorre per la vall d’Azum fins a la població d’Arrens; en aquest punt ens desviem a la dreta coincidint amb un enduriment del pendent. Ens resten 7 Km amb trams d’inclinació més exigents, un dels quals s’apropa al 17%. Coincidim amb un grup de ciclistes gal·lesos que, amb el suport d’una camioneta, es posen a prova per les inacabables corbes de l’ascensió. 

Finalment assolim el col de Soulor (1474m), i sense gaire pausa continuem en lleu descens fins al veí col d’Aubisque per un tram de carretera molt aeri no apte pels que pateixin de vertigen que travessa el massís de Litor. Baixem 3 Km tot deixant a la nostra dreta la carretera que mena a Ferriéres, i que constitueix l’opció més dura per coronar el Soulor, i pedalem 7 Km més travessant un parell de túnels fins assolir el nostre objectiu, el mític Aubisque (1709m), amb un restaurant a la dreta i unes bicicletes gegants en un prat a l’esquerra que afegeixen una nota de color.

Vertiginós descens a través del circ de Gourette mentre mirem de reüll com el cel es va tapant progressivament. Deixem enrere l’estació balneària d’Eaux Bonnes coincidint amb les primeres gotes i aconseguim arribar a Laruns abans que ens enganxi la pluja. Aprofitem per dinar le plat du jour (menú on destaca un impressionant “coq au vin”) i continuem la ruta sortejant bassals fins al punt de sortida completant un cercle imaginari. Pedalem pel davant del santuari de Bétharram de camí a Lourdes i tornem a l’apartament força cansats.

-04.07.19: Hautacam-Cauterets-Pont d’Espagne

Comencem la pedalada recorrent el mateix carril-bici d’ahir fins a Argelès-Gazost i en aquest punt ens desviem a l’esquerra cap a la veïna Ayros-Arbouix (456m) , iniciant els 14 Km de l’ascensió al 7’8% de l’estació d’esquí d’Hautacam (1520m), final d’etapa del Tour en 5 ocasions. Creuem el pont sobre les aigües que baixen dels cims de Gavarnie (Gave de Pau) i emprenem la pujada, amb desnivells que es mantenen sobre el 7%. A l’alçada del poblet de Saint André afrontem uns 3 Km amb pendents força exigents, superiors al 9%, mentre se succeeixen les corbes a dreta i esquerra. 

Aviat desapareix la vegetació mentre gaudim d’un entorn rural amb alguna explotació agrària i ramats dispersos. Les vistes, cada cop més aèries, són espectaculars i d’aquesta manera arribem a l’explanada d’Hautacam....on descobrim que, tal com ens confirma un ciclista, la carretera encara continua un parell de quilòmetres amunt fins al col de Tramassel (1653m).

Deixem les bicis al costat d’un petit bar mentre al·lucinem amb la impressionant panoràmica que se’ns obre al davant; només caminar uns minuts pels voltants del bar gaudim de vistes sobre la Bretxa de Roland, el Pic de Midi, Cauterets i Lourdes, la mateixa Argelès i al davant intuïm els colls del Soulor i més enllà de l’Aubisque, i és que Hautacam està emplaçat al bell mig del Parc National des Pyrénées i constitueix una atalaia privilegiada.

Emprenem el descens fins a Argèlers on dinem en un forn un panini, pastisset i Coca Cola, per continuar cap a la bonica població balneària de Cauterets.

Des de Pierrefitte pedalem 18 Km i guanyem 1000 metres sota un sol de justícia per una carretera estreta que mor al Pont d’Espagne. 

Pedalem paral·lels al Gave de Cauterets travessant algun túnel pensat per evitar esllavissades. La proximitat del riu proporciona frescor a la ruta i el discret desnivell, no superior al 6%, ens permet pedalar de forma relaxada. Arribem a Cauterets (Km 9, 878m), enclavament famós per les seves termes, i fem un volt apreciant el seu ambient vuitcentista mentre busquem on omplir els bidons per prosseguir cap al nostre destí, el Pont d’Espagne.

A la sortida de la població ens topem amb màquines asfaltant la carretera. La Montse decideix recular fins a l’apartament mentre jo opto per continuar. El pendent es va accentuant amb rampes màximes del 13% mentre el quitrà s’enganxa els pneumàtics; hi ha moments en que em plantejo si no m’he equivocat en voler continuar....Això sí, el paratge és idíl·lic, amb diverses cascades als marges de la carretera i una vegetació exuberant.

Finalment i després d’altres 9 Km arribo a un enorme pàrquing, el Pont d’Espagne (1470m).

Sóc en línia recta a pocs quilòmetres de la frontera i coincideixo amb excursionistes bascos que baixen de recórrer la zona del Vignemale. Estic content per la ruta i també preocupat pel risc que les rodes petin a la baixada degut a l’escalf de l’asfalt. Quan, ja al vespre, arribo a l’apartament em passo una bona estona traient les restes de quitrà dels pneumàtics.

L’endemà ens traslladem en cotxe fins a Saint-Jean-Pied-de-Port (Donibane Garazi), capital de la Baixa Navarra, un dels 7 territoris que conformen Euskal Herria. Arribem a primera hora de la tarda i dediquem la resta del dia a visitar aquest bonic enclavament que molts peregrins prenen com a punt d’inici del Camino de Santiago. Hem deixat enrere el departament d’Hautes-Pyrénées tot ingressant al dels Pyrénées Atlantiques.

-06.07.19: Col d’Haltza-Col Burdincurutcheta-Col d’Iraty-Col d’Osquich-Puerto de Ibañeta

Sortim de Donibane Garazi pedalant escassos quilòmetres fins a la veïna Donazaharre o Saint-Jean-le-Vieux, totes dues poblacions situades dins del país basc francès i pertanyents al departament dels Pyrénées Atlantiques. Seguim la molt poc transitada D18 creuant la discreta població de Lekunberri i aviat encarem les primeres rampes que ens portaran a coronar de forma consecutiva fins a 3 ports, englobats conjuntament sota la denominació de “Cols d’Iraty”.

Els rètols a peu de carretera ens informen sobre una longitud de 17 Km, un desnivell d’uns 1000 metres i un pendent mitjà del 6% que segons la meva opinió no reflexa la duresa de l’escalada. El paisatge, molt frondós, es troba parcialment cobert per una boirina que frena l’ascens.

 A més, l’elevat grau d’humitat m’obliga a parar sovint a netejar les ulleres. Durant aquests primers quilòmetres el pendent mitjà és del 10% i la falta de visibilitat afegeix un grau extra de dificultat.

En un revolt s’anuncia la presència d’una explotació elaboradora de formatges. Sense adonar-nos superem el col d’Haltza (777m), que per cert no està indicat.  Coincidint amb una relaxació del pendent observem un ramat d’ovelles “latxa” criades per a l’obtenció de llet i que destaquen per la longitud de les seves fibres de llana i les seves cares negres.

Continuem l’ascensió cap al col Burdincurutcheta (1135m) amb una visibilitat molt reduïda i superant rampes de fins al 14%; baixem 2 quilòmetres fins al llac d’Iraty i, tombant a la nostra esquerra, escalem el darrer tram que ens durà a la zona dels xalets d’Iraty, on se situa el rètol que acredita el punt màxim, el col d’Iraty o Bagargi (1327m).

A partir d’aquest punt emprenem un espectacular descens fins a la població de Larraine, descartant a la nostra dreta la ruta que mena al fronterer col de Larrau; continuem el descens per un terreny encanyonat paral·lel al riu Gave de Larrau fins a Atharratze-Sorholüze o Tardets, on devorem un menú a la plaça del poble.

Ara la ruta tomba cap a l’oest ja de tornada a Donibane Garazi a través d’un terreny sinuós amb diverses ondulacions com el col d’Osquich (500m).

De tornada a l’apartament, aprofitant un cert estat d’eufòria decideixo allargar la pedalada creuant la frontera per Luzaide i pujar a Orreaga (Roncesvalles). Són 27 Km d’ascensió fins al Puerto de Ibañeta (1057m), lleu descens d’1’5 Km fins al santuari i vertiginosa baixada fins a Donibane Garazi.

-07.07.19: Col d’Ispeguy-Col d’Otxondo-Col Saint-Ignace

Darrera i accidentada etapa pels contraforts del Pirineu que ens porta a la pintoresca vall navarresa del Baztan.  Ens dirigim a Baigorri, des d’on encetem la pujada de poc més de 8 Km cap al fronterer col d’Ispéguy (672m), pas que connecta amb la navarresa Erratzu. Durant l’ascensió la boirina ens dificulta la visió d’aquest enclavament, on intuïm les cases tradicionals d’enormes façanes blanques i pedra rústica esquitxades amb elements vermells tan típiques de la geografia local.

Ingressem a la vall del Baztan i, després d’una marcada baixada, arribem a Erratzu on esmorzem en un forn tot comentant el darrer encierro de San Fermín mentre mirem de reüll els núvols que es van tancant damunt nostre de forma amenaçadora. La travessa de la població ens regala imatges de postal, pedalant per carrers empedrats al costat d’antics caseríos bellament guarnits amb flors als balcons. Virem a la dreta en direcció Amaiur per reingressar de nou a França a través d’una carretera en molt bons estat que uneix Elizondo amb Dantxarinea. 

Pujada suau i progressiva fins a coronar el port d’Otxondo (602m) i posterior descens enmig d’una pluja fina (el txirimiri) que poc a poc ens va calant. La baixada, d’uns 10 Km, ens mena a Dantxarinea entremig de fagedes que no podem acabar de gaudir per la constant precipitació. A més, en un revolt la Montse punxa la roda davantera i ens toca fer el canvi de càmera sota la pluja. Arribem a la localitat fronterera tremolant i amb falta de tacte a les mans i ens refugiem en un dels nombrosos establiment de fast-food  aprofitant per dinar i refer-nos de les inclemències meteorològiques.

De nou a França pedalem per carreteres locals amb poca circulació en direcció a l’Atlàntic. Constatem la progressiva pèrdua d’alçada de les muntanyes mentre intuïm la proximitat del mar. Realitzem el darrer ascens de la ruta des de Sara, el col de Saint-Ignace (169m), una discreta pujada de 3 Km i que, ara sí, ens porta via Azkaine fins a les platges de Saint-Jean-de-Luz, allà on moren els Pirineus.

Optem per tornar en tren a Donibane Garazi , invertint les 4 hores que falten fins a la sortida per visitar la pintoresca Saint-Jean-de-Luz i tancant d’aquesta manera  el nostre recorregut.

TOTAL KM: 700 Km

TOTAL DESNIVELL: 18147 m pujada