27 de desembre 2019

FILIPINES AMB BICICLETA

PEDALANT LA PERLA D'ORIENT


Aterrem a Manila amb les alforges plenes d’il·lusió davant la perspectiva de conèixer un nou país i, un cop enllestits els tràmits habituals (control de passaports, canvi de diners, targeta SIM, etc...) ens dirigim a la planta de sortides per enllaçar amb el vol domèstic que ens ha de dur al nord de l’illa de Luzón, a Tuguegarao, des d’on pretenem iniciar la nostra pedalada.



Fins aquí tot va com una seda: cap problema amb les caixes de les bicis, puntualitat...però amb el segon vol, quan falten uns 30 minuts per arribar a destí, enmig d’un temporal, el comandant de la nau informa que el temps no pinta gaire bé i que, si les condicions no milloren, haurem de tornar a la capital. I, dit i fet, a les dues hores d’haver-nos enlairat tornem a ser a Manila recollint l’equipatge i morts de son, sense tenir ni la més remota idea de com gestionarem aquest “petit” entrebanc.



Aquest incident ens mostra, ja des del primer dia, quin és el principal inconvenient en qualsevol viatge a Filipines: les pluges i els tifons, i en menor grau la possibilitat de terratrèmols i erupcions volcàniques com ja veurem més endavant. És per això que resulta fonamental estudiar bé la zona a visitar i quin és el millor moment per fer-ho, tenint present que són relativament freqüents les cancel·lacions de vols per factors meteorològics. Finalment, però, aconseguirem canviar el vol fallit per un altre amb destí Cauayan que surt l’endemà i que ens permetrà refer el nostre itinerari.
Aterrem a Cauayan, a la província d’Isabela; muntem les bicicletes amb l’ajut d’uns operaris de l’aeroport (ens ajuden a redreçar la transmissió de la meva bicicleta, lleugerament torçada) i finalment ens posem en marxa en direcció nord, cap a Tabuk. Durant les primeres pedalades comprovem un fet que resultarà habitual en tot el país, i és que les carreteres són de formigó, una superfície acceptable per a les bicicletes si bé més rugosa que l’asfalt.





L’etapa se’ns fa llarga ja que encara no hem acostumat el cos a la distància. Seguim la carretera 51 de perfil 100% pla i a Aurora entrem en un Mc Donalds envaït per escolars per recuperar forces. Quan, finalment, arribem a Tabuk, a la província de Kalinga, tenim dificultats per trobar allotjament degut a la coincidència amb un festival local.



L’endemà comencem a pedalar cap a l’oest per la carretera 52 acompanyats durant tota la jornada pel riu Chico que recorre la regió de Cordillera. Gradualment anem guanyant alçada mentre de reüll observem uns amenaçadors núvols que acabaran per mullar-nos però no importa, la xafogor i temperatura elevades resten importància a quatre gotes mal comptades. El paisatge, tropical, comença a mostrar terrasses d’arròs disseminades al fons de les valls, esquitxant d’un verd brillant el recorregut. En un revolt, uns policies ens aturen i condueixen a un petit campament on ens conviden molt amablement a prendre un cafè amb el comandant mentre una soldat no para de fotografiar-nos amb el seu mòbil (?). Després d’una breu conversa, quan la cortesia ens ho permet ens acomiadem amb tota mena de bons desitjos. La pena, però, és que amb tant de  bon rotllo els policies s’han descuidat de prendre nota dels nostres passaports i això explica que, uns 20 Km més endavant, una moto ens atrapi amb dos d’ells demanant fotografiar-los mentre es desfan en excuses...





De tant en tant, alguna truja passa al nostre davant custodiant els seus garrins i, a la vora, trobem rètols anunciant controls sanitaris (desconec en què consisteixen) per evitar la propagació de la temuda pesta porcina africana.






És una preciositat, la carretera va serpentejant entremig de terrasses d’arròs i els xàfecs que ens acompanyen contribueixen a remarcar la verdor del paisatge. Fantasmagòrics retalls de boira s’esvaeixen davant nostre mentre les esquitxades als bassals trenquen l’encanteri del moment. Pedalem com hipnotitzats gaudint de la bellesa de l’entorn, i és llavors que entenem el perquè les terrasses d’arròs d’aquesta zona estan declarades com a patrimoni de la humanitat i un dels principals atractius del país.




L’esforç, però, és considerable ja que passem dels 180 metres de Tabuk a moure’ns per sobre dels 1000 metres i la humitat comença a passar facturar. Finalment arribem al modest llogaret de Tinglayan i comprovem que les opcions d’allotjament són, per dir-ho d’una manera suau, depriments. Afortunadament algú ens parla de la senyora Gina que ofereix un parell d’habitacions en règim de mitja pensió a preus molt raonables...sempre que no t’importi compartir el lavabo amb una truja i les seves cries.


L’endemà reprenem la marxa sota la pluja, les previsions són desfavorables. Ens vestim amb tot l’equip gore-tex al complet però als pocs metres ens l’hem de treure per evitar mullar-lo amb la nostra pròpia suor. Tot confiant que la pluja cessi en algun moment continuem guanyant alçada, obtenint vistes tan espectaculars com les d’ahir, aquest cop panoràmiques aèries sobre els congosts que dibuixa el riu. Tot el nostre voltant es troba amarat i la inexistència de cap poble nega la possibilitat d’eixugar-nos, prendre un cafè ben calent i descansar sota cobert.  Així doncs i després d’haver pedalat uns discrets 46 Km assolim Bontoc, la capital de la província de Mountain, tremolant de fred i buscant desesperadament una dutxa calenta.






A Bontoc, població que compta amb tots els serveis,  aprofito per portar la bici a un mecànic que faci una ullada a la meva transmissió ja que no va gaire fina. També aprofitem per visitar el museu etnogràfic que val molt la pena i on s’exposen elements de la cultura Igorot que és com es coneix el conjunt de grups ètnics que habiten les muntanyes i on destaquen les fotos preses pel fotògraf Eduard Masferré on es documenta, entre d’altres,  la tradició ancestral de tallar caps durant els combats amb les tribus veïnes.



L’endemà, ja recuperat però arrossegant un bon refredat, decidim escalar la carretera que mena a la turística Sagada, famosa pels seus taüts  penjants en parets rocoses a una considerable alçada del terra. Abans de començar la pujada omplim els bidons en un dels múltiples locals destinats al tractament de l’aigua equipats amb moderns equips (osmosi, filtres de carbó, tractament UV...) segurament un dels principals encerts de les autoritats amb una doble finalitat: assegurar la qualitat sanitària de l’aigua i reduir els envasos de plàstic que tant perjudiquen el medi ambient.



Pedalem 8 Km sota una fina pluja abans de trencar a la dreta i enfilar les primeres rampes d’un total de 12 Km. Passem dels 871 m de Bontoc als 1600 m superant uns pendents força exigents que puntualment sobrepassen l’11% de desnivell; el cantó positiu és que ja no plou i que hem deixat les alforges a l’hotel, això facilita la pujada. D’aquesta manera coronem l’ascensió fins a Sagada on visitem el famós Echo Valley amb els taüts penjants de les parets d’uns penya-segats. Segons sembla, l’alçada facilitaria l’accés al cel dels difunts tot i que una altra explicació més terrenal apunta a que aquest sistema evitaria que els cossos s’enterrin i ocupin l’espai destinat als conreus. Ens fa gràcia la presència al costat dels taüts de cadires, d’igual manera fixades a la paret amb cables metàl·lics i que estarien destinades al descans dels difunts.




De nou a la carretera, aquest cop per dirigir-nos cap a Buguias vorejant el marge esquerre del riu Chico. Esmorzem en una de les delicioses bakerys a Bontoc i aprofitem que les pluges s’han acabat per posar-nos en marxa. A Sabangan deixem el ramal que mena a Cervantes i continuem recte, iniciant un tram de pujada amb desnivells brutals, probablement el més dur de tot el viatge. Amb el fons de la vall sempre a la nostra esquerra, guanyem alçada progressivament superant uns desnivells força exigents; ens cargolem damunt les bicis i suem de valent, i encara gràcies que trobem algun modest nucli on fer un cafè i devorar incomptables pastes de coco i mantega abans d’assolir la cota màxima de 2235m del Mt Data, a Sinto. En una d’aquestes botigues ens comenten que som molt afortunats ja que fa tan sols un parell de dies que s’ha reobert la carretera a l’haver-se reparat un pont enfonsat per unes esllavissades. Ni em puc imaginar el que ens hagués suposat desfer tot el camí i prendre la variant a Cervantes...





Per sota nostre, els sostres de xapa metàl·lica de les aldees i les terrasses de conreus -enciams, cols, etc...que en aquesta cota substitueixen l’arròs- ens acompanyen durant la pedalada. Al llarg d’uns 32 Km superem un desnivell de 1100 metres sota un sol de justícia gaudint, això sí, de vistes de postal que tallen la respiració. Ens trobem al bell mig de la Halsema Highway que uneix les poblacions de Bontoc amb Baguio al llarg de 141 Km, la carretera més alta de Filipines i meca dels motoristes.




Un marcat descens mena a Buguias, població sòrdida, grisa i contaminada amb gran quantitat de tallers i núvols de fum. Nosaltres dormim una mica més enllà, a la veïna Abatan, abans d’afrontar el repte de demà, escalar fins al punt més alt de la Halsema Highway i per tant del país. Mentre sopem, després de seguir per la tele la cerimònia d’inauguració dels Sea Games que aquest any se celebren a Filipines, ens assabentem pels informatius de la pròxima entrada per l’est del país del tifó Kammuri que ens podria afectar els propers dies...



Continuem escalant la Halsema Highway patint un molest vent que entra per la dreta. L’objectiu és assolir la màxima alçada -2230 metres- de la xarxa viària nacional. La carretera té diversos tobogans i, en un revolt, a uns 4’5 Km abans de coronar, una indicació deriva a través d’una pista asfaltada a les coves de Timbac, famosa per la troballa d’unes mòmies tatuades  i que actualment es troben tancades per restauració.



Finalment, passat un revolt, al Km 53, intuïm la cota màxima per la presència de vàries paradetes de souvenirs, un mirador, un parell de cafès...i la desitjada placa que indica el “Highest point Philippine highway system”. Al davant nostre, emergint entre un mar de boira, la imponent silueta del Mt Pulag que amb els seus 2926m és el pic més alt de Luzón i el tercer del país.





Ens fotografiem amb les nostres bicicletes, compartim l’espai amb nombrosos motoristes...però hi ha una cosa que m’estranya, i és que no trobo el senyal “oficial” que recordo haver vist en alguna publicació. Una venedora em llença una gerra d’aigua freda al damunt: el senyal fa un parell de mesos que l’han traslladat a una altra carretera recentment asfaltada de la veïna província d’Ifugao i que actualment ostenta el títol de ser el punt més alt de la xarxa viària filipina, per tant, en realitat hem arribat al “2nd highest point...”, què hi farem, una excusa immillorable per tornar més endavant. L’anècdota em recorda aquella altra de l’explorador anglès Scott en la seva cursa per ser el primer en trepitjar el pol sud  quan, després de mil peripècies, arriba a la fita i descobreix la bandera noruega onejant enmig del gel...



El descens fins a Baguio és força compromès i aviat entenem el perquè la Halsema Highway està considerada com una de les carreteres més perilloses del món: obres contínues, nombrosos despreniments, cues de vehicles nerviosos i precipicis a banda i banda fan que convingui revisar els frens abans de recorre-la. Això sí, les vistes continuen sent impressionants i els desnivells, brutals.


















La caòtica entrada a Baguio comença a la veïna La Trinidad. De cop i volta, coincidint amb la finalització de la baixada,  una cua inacabable de vehicles col·lapsen la carretera avançant a pas de caragol i omplint els nostres pulmons de fum. Durant aproximadament dues hores recorrem els escassos 10 Km sortejant jeepneys (el mitjà de transport urbà més popular a les Filipines, originàriament eren jeeps que van abandonar els americans després de la guerra i que fan les funcions d’autobusos, tunejats amb molta imaginació amb soldadures d’alumini i decorats  amb gran varietat de dibuixos que representen imatges religioses, còmics, etc...), tricicles (els tuk-tuk locals), motos, etc...no ens queda més remei que avançar a ritme de tortuga  per l’estret marge que queda a la vora de la carretera.




L’endemà, dilluns, descansem a Baguio, ja que si continuem endavant tenim molts números de coincidir amb el tifó Kammuri i preferim “cedir-li el pas”. A més, Baguio és el principal centre del nord de Luzón i a nivell local presumeix de tenir un clima temperat i ser l’indret ideal per estiuejar, envoltat de pins i amb un ambient d’allò més relaxant. Jo poques vegades puc estar més en desacord amb una propaganda, Baguio em va semblar una població altament contaminada gairebé sense cap al·licient turístic i tot un caos circulatori.



Ens dirigim cap a la costa en un llarg descens de 1500 metres de desnivell tot envoltant el golf de Lingayen fins Alaminos, a la província de Pangasinan; enrere queden les muntanyes, les ètnies i les terrasses d’arròs.





Creuem poblacions arran de mar observant barques de pesca i les curioses xarxes xineses mentre pedalem per ponts que superen entrades de mar; en poblacions com Binmaley visitem esglésies colonials del segle XVII (N. Sra. Purificación, 1627) i, quan la gana apreta, ens aturem a devorar dolços als omnipresents forns.



Dormim a Lucap tot sospesant la possibilitat de visitar l’endemà el Hundred Island National Park però finalment descartem la idea; el fet que hagi turistes que hagin denunciat la degradació d’aquest espai amb danys ecològics irreversibles - una estàtua gegant de Jesucrist, tirolines i passarel·les, esports d’aventura...-ens fa tirar enrere.



Així doncs, continuem recorrent la costa en sentit sud cap a la península de Bataan: a la nostra dreta, la costa i a l’esquerra, les muntanyes Zambales. Amb un terreny majoritàriament pla i el vent que bufa a favor, devorem els quilòmetres amb el permís d’un parell de xàfecs que ens obliguen a buscar aixopluc a la vora de la carretera. Som a tocar del volcà Pinatubo -que per cert no sabem identificar-.
Creuem Subic envoltats d’una atmosfera efervescent motivada per la celebració dels “30th Southeast Asian Games del 30 de novembre a l’11 de desembre. Múltiples pancartes i banderoles guarneixen les avingudes mentre els altaveus proclamen consignes i se succeeixen eslògans per engrescar la població, el més famós dels quals és “We win as one”. Algú ens demana si hem vingut per assistir a les proves ja que Subic és una de les quatre seus dels jocs.




Ens endinsem dins la península de Bataan, tristament famosa per les atrocitats comeses pels japonesos durant la segona guerra mundial. Fites triangulars assenyalen el traçat de la marxa de la mort o Death March, un dels capítols més foscos de la confrontació on els soldats nipons van obligar a recórrer a peu als seus presoners nord-americans i filipins (uns 72000) els 90 Km que uneixen les poblacions de Mariveles i San Fernando. Les condicions van ser agòniques i al llarg de 5 dies es calcula que van morir uns 10000 soldats. Encara avui se celebra una caminada popular on els participants reten homenatge a les víctimes.



Creuem la badia de Subic i pedalem per un terreny selvàtic gairebé verge si ho comparem amb les etapes anteriors; som al Bataan National Park i el primer que ens crida l’atenció és una colònia de ratpenats a la vora del camí amb un tamany enorme (guineus voladores o pteropus vampyrus lanensis), segons sembla els més grans del món.  Continuem la pedalada per paratges molt poc transitats i frondosos.





















La ruta ens ofereix vistes sobre trams de costa idíl·lics  fins arribar a la bifurcació que mena al Mt Samat, on s’erigeix una enorme creu-mirador, memorial a les víctimes de la Segona Guerra Mundial a la que s’accedeix mitjançant un ascensor de 90 metres.




Nosaltres optem per vorejar l’extrem sud de la península fins a Mariveles, des d’on pretenem embarcar-nos per creuar la badia de Manila; als marges del camí trobem discretes extensions d’arròs assecant-se al sol i hem de vigilar de no passar per sobre. Aquest tram és especialment solitari i trenca-cames i es troba parcialment en obres. Els darrers quilòmetres ens porten a través d’una vertiginosa baixada fins a Mariveles, on descobrim que el servei de navegació es troba suspès temporalment...Estem força cansats però ens asseguren que a la veïna Orion hi ha una altra terminal des d’on es pot navegar fins a la capital





La nostra idea era descansar a Mariveles però ens veiem obligats a pedalar altres 40 Km extres (superant doloroses rampes a la sortida de la població durant els primers 8 Km) fins a Orion.
Arribem al vespre fets caldo i, un cop aparcades les bicicletes en un “hotel per hores” de dubtosa reputació, ens dirigim en tricicle a la terminal de ferris on ens informen que, en principi, no es permet l’embarcament de bicicletes si no van degudament encaixades. Desesperats, aconseguim negociar una solució que consisteix en desmuntar rodes, pedals, manillar, fixar-ho tot amb brides al quadre, etc...D’aquesta manera, l’endemà al matí un complaent capità Patrick Pepino -a qui estaré eternament agraït- dona el seu consentiment i pugem a bord rumb a Manila. Com a curiositat, els agents de seguretat ordenen una filera amb totes les maletes, bosses, alforges...del passatge a la sala d’embarcament i fan passar un parell de gossos ensumant-les a la recerca de drogues i/o explosius.
A la capital  ens espera una altra desagradable sorpresa: pedalem 10 Km fins al barri d’Intramuros a la recerca d’un moll des d’on se suposa que salpen ferris cap a les afores de Manila i d’aquesta manera ens estalviem hores d’embussos, però resulta que la informació era errònia. Així doncs, ens veiem obligats a desfer tot el camí i continuar entre interminables cues de vehicles sota un transit infernal, els ulls plorosos i els pulmons col·lapsats de tanta contaminació. Arribem molt estressats  a la població de Silang amb les darreres llums del dia.



De bon matí recorrem el darrer tram de la R2 fins a Tagaytay, porta d’entrada a una de les meravelles del país: el volcà Taal. Al nostre davant se’ns presenta una panoràmica difícil d’oblidar: un immens llac amb diversos cràters emergint entre les seves aigües uns 600 metres per sota nostre.
Tagaytay es troba emplaçada al vèrtex d’una enorme caldera volcànica que engloba el llac Taal (enorme, sembla un mar interior); aquest llac conté el volcà Taal que al seu torn engloba un altre llac, el llac Crater, i que com no podia ser de cap altra manera conté una diminuta illa vocànica...el que no tinc clar és si aquesta illa també encercla un encara més minúscul llac.








Decidim baixar fins al llac -una baixada molt pronunciada-, aparcar les bicicletes i contractar una bangka (embarcació de reduïdes dimensions que crida l’atenció per les canyes laterals de bambú col·locades per estabilitzar-la). Després d’una travessa de poc més de 30 minuts desembarquem al volcà Taal i caminem amunt per un corriol tot esquivant cavalls i guies fins arribar  a l’extrem superior del cràter. Per un estret sender recorrem part de l’anell contemplant el llac amb les seves aigües d’un blau intens i observem unes discretes fumeroles, premonitòries de l’erupció que tindrà lloc el 12 gener 2020 i cobrirà la regió de  fum i cendres, afectant inclús la navegació aèria de l’aeroport de Manila.





Desfem tot el camí, i al baixar de l’embarcació dinem en una carinderia que és com es coneixen els restaurants més bàsics que es troben a peu de carretera: establiments humils que exposen diverses olles fumejant i per un preu molt econòmic serveixen porcions de plats saborosos, sempre acompanyats d’arròs bullit.


t


Seguidament continuem la pedalada arran del llac fins arribar a la població de Taal, dins la província de Batangas; l’endemà, abans d’embarcar-nos fins a Puerto Galera, fem una visita a la que va ser capital de Filipines.





Taal és un bon exemple de ciutat colonial espanyola i la seva antiguitat es remunta al 1572, com es llegeix a l’arc de pedra de l’entrada. Una passejada pels seus carrers ens mostra antigues mansions dels segles XVII-XX així com l’imponent església catòlica de San Martin de Tours, segons sembla la més gran de tot Àsia. Possiblement hagués estat bé dedicar-li tot un dia per gaudir amb calma dels racons que s’hi amaguen: cases de fusta, balcons de forja, museus, etc...així com referències a fills il·lustres que van protagonitzar la guerra d’independència contra Espanya.



Pedalem 25 Km fins al port de Batangas; pel camí observem botigues repletes de navalles, ganivets, etc...i ens aturem un moment a Bauan per visitar l’església de la Inmaculada Concepción. De seguida som a la terminal del port on comença el cerimonial de pagament de tots els tiquets necessaris per prendre el ferri: taxa d’entrada a la terminal, taxa d’entrada de les bicis, taxa per embarcar les bicis, el passatge, etc...tanta burocràcia fa que em pregunti perquè no podien unificar tots els pagaments en un sol concepte...La part positiva és que ningú ens posa pegues per les bicicletes (bé, no és del tot cert, sí que ens obliguen a treure les rodes i passar-les per l’aparell de rajos X) i que la quantia d’aquestes taxes no acostumen a superar 1€.
La travessa, d’una hora de durada, ens du a Puerto Galera, a l’illa de Mindoro on per cert, només desembarcar un funcionari ens cobra l’environmental user’s fee, una altra taxa...Contemplem la reproducció d’una enorme galera ancorada al moll mentre ens disposem a recórrer els primers quilòmetres per la vessant oriental en dues etapes fins a Roxas.



Mindoro és la setena illa més gran de Filipines, força humida, muntanyosa i molt verda, destacant la presència del Mt Halcon (2586m) així com el parc nacional d’Iglit-Baco. El nom de l’illa prové de l’espanyol Minas de oro ja que segons sembla els rius arrossegaven palletes de mineral. Nosaltres el que si podem constatar és la pluviositat  del terreny ja que  pedalem gairebé tota l’estona sota un fina pluja.
Ens sorprèn el reduït transit si ho comparem al de la veïna Luzon, així com, sobretot, els devastadors efectes del tifó Kammuri que fa uns dies va arrasar el centre de l’illa. Durant quilòmetres i quilòmetres pedalem a la vora d’extensions de palmeres esteses pel terra, pals elèctrics arrencats, sostres de benzineres que literalment han volat, etc...un veritable desastre. Anualment el país registra l’entrada d’una vintena de tifons i la pitjor part la reben les illes del centre, les Visayas



La primera nit la passem a Calapan (en un altre “hotel de cites” que, com a curiositat, oculta les habitacions amb unes portes de pàrquing individuals per protegir l’anonimat de les parelles). La segona etapa, maratoniana i també parcialment passada per aigua, ens duu a Roxas des d’on ens embarquem cap a la veïna illa de Panay.



El port de Roxas no té gran cosa: les oficines de les dues empreses que cobreixen la travessa a Panay, uns quants hotels i un parell de restaurants, poca cosa més.  Passem la tarda descansant i sopem l’inevitable pit de pollastre amb arròs bullit.
Aquest cop ens embarquem en un senyor vaixell d’aquells que carreguen tots tipus de vehicle: camions, cotxes, etc....aquí sí que ningú ens posa cap problema per les bicicletes. En teoria la navegació havia de durar 4 hores (havíem d’atracar a Caticlan cap a les 10h) però acaben resultant 9 llargues hores. Per començar el vaixell no surt a l’hora prevista sinó 4 hores més tard degut a una avaria en la rampa d’accés a la bodega i durant el trajecte perdem 1 hora més, de manera que quan, finalment, ja som al davant de la famosa i molt turística illa de Boracay, a pocs quilòmetres de Panay, sóc a punt de perdre la paciència i llençar-me per la borda; potser hauria d’aprendre dels filipins, que sense alterar-se treuen les seves hamaques i les pengen en qualsevol racó, deixant passar el temps...

















Durant les maniobres d’aproximació a Caticlan tenim temps d’observar les costes de Boracay, a uns 2 Km de l’illa de Panay. Aquesta illa és reconeguda mundialment per les seves platges de sorra blanca i són moltes les guies turístiques que destaquen la seva bellesa.  Nosaltres, però, decidim passar de llarg ja que aquest espai, segons ens consta, també és un exemple de creixement desaforat i sobreexplotació fins al punt que les autoritats restringeixen els seu accés de manera periòdica per retirar plàstics mentre planegen canalitzar les aigües residuals.  Des de la distància contemplem embarcacions turístiques, gent practicant parasailing (és la primera vegada que ho veig, un paracaigudes de dues places arrossegat per una llanxa), urbanitzacions envoltant les platges...un exemple del que, al meu entendre, caldria evitar.



Un cop a Caticlan creuem a peu la pista d’aterratge de l’aeroport (evidentment, tots els vols atapeïts de turistes es dirigeixen a Boracay) i emprenem la pedalada per la vessant occidental de l’illa.  Optem per recórrer la província d’Antique que conté els trams de costa menys explotats i, segons diuen, els paisatges més espectaculars. A intervals regulars ens aturem en poblacions com Pandan, Culasi, Tibiao...per recuperar forces i treure’ns la roba de pluja; segueix plovent de forma tímida i arriba un moment en què preferim mullar-nos per fora a coure’ns per dins.





Ens fa molta gràcia la presència de nens guarnits de Pare Noel que surten de les escoles o juguen als patis: la celebració del Nadal a les Filipines comença amb varis mesos d’antelació i el nombre d’arbres guarnits, guirnaldes, nadales, etc...va en augment a mesura que s’acosta la data màgica. L’ambient sembla encomanar-se d’aquest esperit nadalenc, percebem una alegria i una atmosfera positiva molt diferent de la que es viu al nostre país, on el consumisme és la nota predominant.



Tal com passava a Mindoro, l’illa està dominada per una serralada que la divideix en dos i que fa les delícies dels excursionistes. Pedalem tota l’estona per la carretera de la costa i amb la muntanya a la nostra esquerra. El paisatge és fabulós, una successió infinita de camps d’arròs d’un verd brillant.







De tant en tant, camperols llaurant la terra amb búfals i, darrera de cada revolt, platges amagades colgades de palmeres amb barquetes varades a la sorra. No falten sorpreses com una colònia de ratpenats en un bosquet o la presencia omnipresent d’esplugabous enfilats damunt del llom dels búfals. Igualment, com hem observat en jornades anteriors, ens crida l’atenció les parcel·les ocupades per rengleres de triangles de fusta, al costat dels quals veiem un gall lligat per la pota,  i que segons sembla els crien per destinar-los a l’esport nacional: la baralla de galls.





L’etapa és maratoniana, portem més de 140 Km i no trobem allotjament. Les opcions que hem deixat enrere esten ocupades per treballadors, d’altres ja no s’hi dediquen, i desconeixem si al proper poble trobarem alguna alternativa. Només ens queden uns quants minuts de llum i, quan ja anem amb el dipòsit de reserva, es produeix el miracle: un rètol que anuncia habitacions, buffff, avui ho vèiem negre...



L’endemà estem força cansats però seguim pedalant per la vessant occidental de l’illa. A l’alçada de San José compartim la carretera amb un enterrament, i no per primera vegada. A les Filipines és costum que els  familiars i amics del difunt marxin darrera del cotxe fúnebre fins al cementiri.



A Hamtic decidim prendre una drecera que ens estalvia l’extrem sud-oest de l’illa, entre altres coses perquè no tenim gens clar l’existència de cap mena de servei. La carretera, la Antique-Iloilo road, és força costeruda i travessa la serralada assolint una alçada màxima de 300 metres just a la divisòria on se separen les dues províncies. Cada pedalada costa amunt fa grinyolar el quadre de la bicicleta, demanant a crits una bona dosi de lubrificant.



Ens endinsem dins la província d’Iloilo al llarg d’un pronunciat descens fins enllaçar amb la costa i seguidament la recorrem en sentit ascendent i amb el vent en contra fins a San Joaquin.  Aquesta població, de reduïdes dimensions, amaga dos tresors: l’església de San Joaquin i el cementiri.
L’església, del 1859, destaca per la façana, ricament adornada per uns gravats que commemoren la victòria de les tropes espanyoles a la batalla de Tetuán; La seva construcció es va fer amb pedra calcària i corall  i en la part superior del frontispici podem apreciar escenes de guerra amb tot luxe de detall: soldats a cavall, descarregues de fusells, etc...i, per si no quedés prou clar, la llegenda “Rendicion de Tetuán” esculpida en pedra. Una teoria assenyala que el motiu real d’aquest disseny seria difondre un missatge d’advertència als pirates musulmans que periòdicament realitzaven ràtzies per les costes de Panay. En tot cas, l’església val la pena i  està catalogada com a tresor del patrimoni nacional.




Just a l’extrem oposat de la població, a peu de carretera, es troba  el cementiri (camposanto) d’època colonial millor conservat del país i que crida l’atenció per la seva capella, al capdamunt d’unes escales, coronada amb un sostre vermell i amb vistes sobre el mar. Durant uns minuts em perdo entre nínxols i làpides, fidels testimonis del pas del temps: les primeres inscripcions corresponen a famílies espanyoles mentre que les més recents contenen llegendes i cognoms en anglès.



Aquest tram de costa concentra vàries de les esglésies més antigues de Filipines, alguna d’elles catalogades com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO com Santo Tomas de Villanueva, una bellíssima església-fortalesa d’estil barroc del segle XVI o, més endavant, l’església de Guimbal, amb tonalitats ocres i blanquinoses i el seu vistós campanar de 4 pisos d’alçada que feia les funcions de torre de guaita contra els pirates moriscos. Aprofitem l’estada en aquesta població per visitar el mercat on constatem un cop més la petjada de la colonització: sardina, Karne, tuna...



Darrers quilòmetres per Panay fins a Iloilo pedalant amb el vent en contra. Pel camí ens aturem a visitar una altra de les entranyables esglésies, en aquest cas la de Tigbauan, construïda al 1575 i que a mitjans del segle XX va patir seriosos desperfectes per un terratrèmol.






Ens embarquem cap a la veïna illa de Negros en un modern ferri de la companyia FastCat. Inicialment voregem la punta septentrional de l’illa de Guimaras i seguidament creuem l’estret homònim fins atracar en Bacolod. La darrera part de la navegació coincideix amb una tempesta que altera la superfície del mar i la tripulació deslliga les nostres bicis i les estén directament sobre el terra de la sala per evitar caigudes.
Bacolod, la capital de Negros Occidental, és una ciutat gris de traçat quadriculat amb poca cosa per oferir al viatger si exceptuem la seva catedral. En canvi, la veïna Silay concentra diverses mansions de terratinents del segle XIX que van bastir la seva fortuna amb el comerç del sucre. Actualment, l’illa continua sent el principal centre productor de Filipines.



Recorrem el litoral de Negros Occidental per un terreny 100% pla i amb vent a favor, cosa que agraïm perquè fa força calor (31o C). Els marges de la carretera estan ocupats per plantacions de canya de sucre i el trànsit de camions carregats fins a la bandera és constant; de tant en tant, algun tronquet cau dels camions i te’l trobes aixafat enmig de l’asfalt. La calor va en augment i, tot i que anem reposant crema de protecció solar en cara, braços i cuixes a intervals regulars, al vespre descobrirem que ens hem cremat. De fet aquí els més llestos són els búfals, que aprofiten qualsevol bassal per ficar-s’hi. Quan arribem a Kabankalan decidim regalar-nos un bon hotel on recuperar-nos.




Continuem la travessa repetint la mateixa tònica de la jornada anterior: camions carregats de canya fins amunt i la calor que comença a picar. Fem el “segon esmorzar” en un xiringuito a les afores de Cauayan: arròs, ou ferrat, una salsitxa i cafè, i un deliciós batut de guyabano, fruita que no havíem vist en la nostra vida i que recorda molt a la xirimoia. A partir d’aquí el terreny esdevé sinuós i apareixen les primeres rampes que si bé ens fan suar la cansalada, ens permeten gaudir de vistes immillorables sobre la costa. Com és habitual al llarg de tot el país, no ens cal patir per l’aprovisionament d’aigua ja que per tot arreu existeixen terminals de potabilització on faciliten omplir els bidons a un preu simbòlic, i de vegades inclús de franc.



A primera hora de la tarda arribem a Sipalay on coincidim amb un parell de francesos que es lamenten del seu intent fallit per escalar el volcà Kanlaon, al nord de l’illa, ja que les autoritats han tancat l’accés per les fumeroles que s’han intensificat durant les darreres jornades. Ens relaxem passejant per la platja entre bangkas de vius colors varades a la sorra esperant la posta de sol.









Seguim recorrent la costa i ingressem dins de  Negros Oriental. A primera hora de la tarda arribem a Bayawan on aprofito la proximitat de la platja per prendre el meu primer bany. Aviat em veig envoltats de nens que deixen els seus jocs a la sorra per demanar una foto mentre no paren de fer broma i empaitar-se. A l’hora de sopar descobreixo l’increïble buko shake, el batut de coco que m’acompanyarà en totes les postres fins a abandonar el país.



I, finalment, emprenem la darrera etapa amb bicicleta fins a Dumaguete. La carretera circumval·la l’extrem sud de l’illa i, tal com ens indica l’aplicació Windy, al virar cap al nord trobem vent en contra. Ens distraiem amb la visió, a la nostra esquerra, de Los Cuernos de Negros, un conjunt volcànic que s’erigeix majestuós sobre la ciutat de Dumaguete. Abans de finalitzar l’etapa, però, ens aturem per recavar informació a l’embarcador de l’illa d’Apo i seguidament fem cap a la capital de Negros Oriental. Com sempre, l’entrada a la ciutat és caòtica i força estressant, esquivant motos i tricicles entre núvols de fum i clàxons. Ens instal·lem a l’hotel i sense perdre temps visitem una botiga de bicicletes on ens faciliten caixes de cartró pels pròxims vols.







No volem abandonar Negros sense submergir-nos dins les aigües d’Apo, un minúscul illot amb tan sols 7 Km de costa mundialment conegut per la presència de tortugues marines. Aquesta reserva natural permet nedar entre aquests meravellosos animals i observar-los gairebé a tocar (però sense tocar-les, que està prohibit!) amb unes simples ulleres de snorkel. A més, igual d’impressionants són les estrelles de mar d’un blau intens, les formacions de corall, els peixets minúsculs de tonalitats impossibles.....i unes serps que després vaig saber que eren altament verinoses anomenades Black-banded Sea Krait, amb el cos segmentat per franges blanques i negres i que afortunadament no acostumen a mossegar.























De nou a Dumaguete visitem el port i ens informem  de les combinacions per travessar amb les bicicletes a Cebu, Siquijor, Mindanao...pensant en el futur ja que aquest país dona com a mínim per a un altre viatge. Passegem pel Rizal Boulevard que segons com em recorda el Malecón cubà i que constitueix la millor opció per relaxar-se i prendre un buko, i, finalment,  ens acomiadem de Negros i les Visayas al davant de la torre del campanar, símbol de la ciutat. Prenem un vol cap a Manila amb la companyia de baix cost Cebu Pacific Air que de fet és la que té major implantació al país.



El darrer dia a les Filipines el passem visitant el centre històric de la capital, Intramuros. El nostre vol aterra a l’aeroport de Manila a les 08h del matí; deixem les caixes amb les bicicletes a la consigna i prenem un taxi (que, tal i com ens temíem i ja ens havien avisat, ens acaba cobrant el doble).



En l’època de la dominació espanyola Manila era coneguda com la Perla de Oriente i inicialment la seva extensió ocupava l’espai del casc antic o Intramuros. Al llarg de 250 anys, els mítics galions solcaven l’oceà Pacífic carregant or i plata des d’Acapulco, i ho bescanviaven per sedes i espècies a les costes xineses (aquí trobaríem l’origen del famós Mantón de Manila); els vaixells remuntaven el riu Pasig i ingressaven dins la ciutadella descarregant els guanys de les seves transaccions.



Aquest comerç va generar una riquesa que avui en dia veiem plasmada en l’arquitectura colonial: forts militars, esglésies i convents, palaus, ostentoses mansions, etc...Desgraciadament durant la segona guerra mundial la ciutat va quedar totalment derruïda pels bombardejos de les tropes nord-americanes sobre els japonesos, sent la ciutat més devastada de tot el conflicte després de Varsòvia, i el que avui en dia visitem és en gran part fruit de la reconstrucció. De totes maneres, encara perdura una certa atmosfera colonial que segons com recorda Sevilla, amb els seus carruatges tirats per cavalls a la recerca de turistes, els balcons de forja i els seus carrers empedrats, etc... si bé ja no s’hi fa vida i actualment les antigues edificacions estan destinades a botigues, restaurants i algun que altre museu.



Malauradament no tenim gaire temps de manera que ens hem de conformar amb una ràpida visita de la catedral, el fort de Santiago i l’església de San Agustin amb el seu interessantíssim i molt ben cuidat museu. Per cert, que som a diumenge i la contínua processó de casaments ens dificulta aquestes visites ja que cada mitja hora una nova parella puja a l’altar. A mi em feia gràcia visitar la tomba del fundador de  Manila (1571) i Adelantado de la Corona espanyola, el basc Miguel Lopez de Legazpi, i que descansa a  l’església de San Agustin, però amb prou feines puc fer-hi una ullada aprofitant una pausa entre dos casaments, el que no m’estalvia la mirada reprovatòria d’un dels organitzadors de les cerimònies.





I, ara sí, ens acomiadem de Manila i d’aquest meravellós país  des de la terrassa de l’hotel Bayleaf des d’on se’ns ofereixen vistes espectaculars de la ciutat: al nostre davant, Intramuros amb les seves cúpules i campanars, baluards, etc...destil·lant nostàlgia de pedra vella i, més enllà, les grues del port i els vaixells que naveguen per la badia de Manila; al nostre darrera, l’impressionant Skyline que sembla no tenir fi i,  dins nostre, el convenciment que algun dia tornarem.


ETAPA
INICI
FINAL
KM
1
Cauayan
Tabuk
89
2
Tabuk
Tinglayan
71
3
Tinglayan
Bontoc
46
4
Bontoc
Abatan
66
5
Abatan
Baguio
91
6
Baguio
Dagupan
90
7
Dagupan
Lucap
62
8
Lucap
Iba
120
9
Iba
Morong
116
10
Morong
Orion
109
11
Manila
Silang
60
12
Silang
Taal
69
13
Taal
Calapan
77
14
Calapan
Roxas
122
15
Caticlan
Bugasong
146
16
Bugasong
Gimbal
115
17
Gimbal
Iloilo
32
18
Bacolod
Kabankalan
93
19
Kabankalan
Sipalay
84
20
Sipalay
Bayawan
79
21
Bayawan
Dumaguete
105




TOTAL
1842


Viatge realitzat entre el 24 de novembre i el 23 de desembre de 2019 per Montse Giravent i Francesc Sabater

francescsabater@hotmail.com




























































































Cap comentari: