ANDALUSIA ORIENTAL

 

Som a Úbeda (Jaén), ciutat mil·lenària emplaçada damunt d’un turó (750m) i envoltada d’un mar d’oliveres. Patrimoni de la Humanitat, Úbeda pot presumir, juntament amb la veïna Baeza,  del seu ric llegat arquitectònic amb uns dels edificis religiosos més espectaculars del Renaixement espanyol, la Sacra Capilla del Salvador del Mundo.

Sota un intens xàfec visitem aquesta joia (segle XVI) erigida per qui va ser secretari personal de l’emperador Carlos V,  Francisco de los Cobos, destinada a panteó i on destaca un espectacular retaule atribuït a Alonso Berruguete i que forma part d’un ambiciós programa monumental.

Sopem degustant les nostres primeres “tapes” mentre planifiquem la ruta de l’endemà que té l’inici en un dels miradors a les afores de les muralles que delimitaven la població, el Mirador del Salvador.

Des d’aquesta atalaia natural contemplem una vasta extensió d’oliveres que cobreix aquest tram superior de la vall del Guadalquivir. La vista se’ns perd en un horitzó infinit mentre iniciem les primeres pedalades per un terreny parcialment enfangat en marcat descens. Ens dirigim al Parque Natural de las Sierras de Cazorla, Segura y las Villas, uns 50 Km més enllà. Recorrem un paratge solitari mentre seguim discretes carreteres sense transit de les que deriven pistes que condueixen a algun molí d’oli. Ocasionalment ens sorprenen les corredisses d’algun conill despistat que s’espanta de la nostra presència.

A Santo Tomé, coincidint amb una millora del temps, busquem un forn on devorem unes pastes mentre recuperem forces abans d’encarar el darrer tram del recorregut que mena a Cazorla. Aquests darrers quilòmetres són de pujada tot seguint la carretera A-6204, si bé els pendents més marcats es troben dins de la mateixa població. La pedalada culmina als peus del castell de la Yedra, fortificació d’origen àrab que domina la vila.

Ens disposem a escalar la carretera que s’endinsa dins del parc. Ens dirigim cap a La Iruela per continuar cap al Puerto de las Palomas (1241m). Durant el nostre ascens dirigim la vista al paisatge que s’estén al nostre davant i és llavors que entenem la dita de Los cerros de Úbeda, i és que la depressió del Guadalquivir en aquest tram superior es troba delimitada per multitud de turons sobre els que s’assenten poblacions com la mateixa Úbeda, Baeza, Villanueva del Arzobispo...Seguim pedalant per l’A-319 que travessa el parc, ara en pronunciat descens. Deixem a la nostra dreta el corriol que mena al naixement del Guadalquivir i arribem a Arroyo Frío, localitat situada al bell mig del parc i que compta amb tot tipus de serveix.

Prenem un cafè i reiniciem la pedalada per aquesta carretera recorrent la riba esquerra de l’envasament del Tranco. Ens movem al voltant dels 700 metres d’alçada i en un parell d’ocasions travessen la carretera uns cabirols mentre observem la presencia d’esquirols enfilant-se als arbres.

En un revolt intueixo un problema al meu seient i als pocs metres constato la gravetat de l’avaria: se m’ha partit en dos el cargol tensor de la base i el cuir s’ha enfonsat sota el meu pes. Intento fer un invent amb un parell de brides però no me’n surto de manera que toca pedalar amb el seient enfonsat.

Travessem la pressa de l’envasament i tombem a la dreta en direcció a Hornos de Segura. Els darrers quilòmetres són dramàtics, amb un marcat ascens sota un sol de justícia i amb el cul demanant clemència...Suant de valent coronem la pujada fins assolir els 850 metres d’alçada. Les vistes des del poble, això sí, són espectaculars i compensen l’esforç. Des de la balconada de la nostra habitació s’obre un paisatge de postal, contemplant als nostres peus l’envasament del Tranco que ocupa la zona central de la Sierra de Segura. Havent sopat, ens relaxem passejant pels carrers emblanquinats d’aquesta preciosa localitat situada dalt d’un turó.

L’endemà comencem de pujada per una carretera estreta travessant un bonic pinar fins assolir el Puerto de Pontones, cruïlla situada als 1422m. Trenquem a la dreta gaudint d’un recorregut força aeri per la Sierra de Segura. Sembla que poc a poc em vaig acostumant a pedalar amb el seient deformat, tot i que tinc por que els genolls pateixin més del compte.

Arribem a Pontones, poblet on neix el riu Segura; en un forn comprem una bossa de rosquilles d’anís que devorem a l’instant i continuem la nostra ruta pedalant per un altiplà emplaçat als 1600 metres d’alçada, acompanyats d’algun ramat ocasional de vaques.

La ruta continua cap a Santiago de la Espada en un continu trencacames. Ingressem dins la província de Granada per un paratge aspre i eixut, pedalant enmig de barrancs mentre observem coves perforades a la roca. Ens trobem a la vessant oriental de la serra i optem per seguir una discreta carretereta (A-4301) que, de pujada, mena a l’Alto de la Losa (1761m). L’escalada és força exigent i l’asfalt està molt deteriorat. A dalt ens envolta un paisatge lunar, erm, força desolador però de gran bellesa.

Emprenem un marcat descens que ens mena fins a Huéscar. Ens allotgem dins d’una cova “troglodita” habilitada pel turisme, emblanquinada i perfectament equipada i que recorda a les de la Capadòcia. En només una jornada hem canviat radicalment de registre, enrere queden les oliveres i els conreus de la llera del Guadalquivir per deixar pas a un paisatge semi desèrtic i en progressiva descomposició. Som a l’altiplà de Granada, a l’angle nord-oriental de la província.

Després d’esmorzar una bona ració de xurros amb xocolata, emprenem l’etapa en un matí boirós per l’A-330 en direcció Galera, on tombem en sentit est cap a Orce i Pozo de la Rueda, tot ingressant dins d’Almeria. A partir d’Orce la ruta s’enfila progressivament pel  Parque Natural de Sierra María-Los Vélez.

 

Aquest espai protegit conté un ric patrimoni artístic i monumental a més d’increïbles paisatges. A María (1255m), observem una forta concentració d’assecadors de pernil coincidint amb un anivellament del pendent. La carretera A-317 es troba perfectament asfaltada si be registra un volum inquietant de camions. Afortunadament tenim a la nostra disposició un voral a la dreta que ens permet circular de forma segura. En un revolt apareix una visió de postal, Vélez-Blanco. Aquest bonic poblet de casetes blanques està coronat per la imponent silueta del castell-alcassaba dels Fajardo i està considerat com un dels més fotogènics d’Almeria.

La carretera continua per la comarca de Los Vélez, ara en baixada, cap a Velez-Rubio, deixant a la dreta el desviament cap a la Cueva de los letreros. Aquesta jaciment arqueològic està considerat com un dels més importants de la península i destaca per les seves pintures rupestres datades del 5000 aC i, en concret, per la famosa representació de l’Indalo. La figura ha esdevingut el símbol d’Almeria i segons algunes teories reencarna la figura d’un Déu sostenint per sobre del seu cap l’arc de Sant Martí, portador de la bona sort. El seu nom derivaria de “San Indalecio”, el missatger dels Déus. Malauradament l’accés a la cova es practica a través d’un camí irregular no apte per les bicicletes, la qual cosa impossibilita la visita.

Continuem el descens fins a Velez-Rubio on dinem un menú abans de prosseguir l’etapa cap al port de Santa Maria de Nieva (1085m). La sortida del poble, limítrof amb la província de Múrcia, és complicada ja que cal sortejar una autovia i prendre una carretera local difícil de trobar. Un cop sobre la ruta pedalem en pujada sobre un asfalt irregular fins coronar l’ascensió gaudint, això sí, d’espectaculars vistes des d’aquesta balconada natural. La vessant oposada  ens duu, a través d’un inacabable descens de 27 quilòmetres, a la població d’Huércal-Overa.

La veritat és que no guardo un gran record d’aquesta localitat. Emplaçada en un entorn àrid i poc amable, un baf de purins ens va acompanyar durant la nostra estada. De fet, ni tan sols vaig aconseguir solucionar l’avaria del meu seient, visitant 2 botigues de bicicletes amb resultat infructuós....

La resta del recorregut fins a desembocar a la costa mediterrània transcorre per poblacions anodines tot sortejant carreteres i autovies molt transitades que travessen grans plantacions de cítrics i hortalisses. A la nostra esquerra contemplem àmplies extensions de lones de plàstic, indici de la major concentració d’hivernacles del món.

Arribem a Garrucha, vila turística situada a primera línia de costa i límit septentrional del Parque Natural Cabo de Gata-Níjar , i girem cap al sud, cap a Mojácar, seguint una carretera envaïda per turistes provinents del nord d’Europa. Pedalem sortejant autobusos turístics, cases de canvi de divises, bars musicals i oficines immobiliàries mentre llegim rètols en alemany, anglès...Definitivament som en una altra galàxia, un ecosistema que ha venut la seva ànima al turisme com tantes altres localitats de la costa mediterrània.

A les afores de Mojácar encetem l’ascensió que mena al Mirador de la Granatilla. La dificultat radica sobretot en la calor asfixiant que fon el quadre de la bici a l’asfalt. Durant la pujada sentim el pes de les alforges al nostre darrera al llarg de poc més de 5 Km fins a coronar aquest discret però espectacular port. Des del mirador, al nostre davant, contemplem una bella panoràmica del parc. La carretera, sinuosa, queda emmarcada pel  Mediterrani a la nostra esquerra i la Sierra de Cabrera a la dreta. El paisatge, força erm, es troba esquitxat per matolls i roques d’origen volcànic en progressiva descomposició que conforma un ecosistema únic en el litoral peninsular.

En pronunciat descens desemboquem a la platja de l’Algarrobico després de travessar un espectacular viaducte, intuint al fons la xemeneia de la central tèrmica de Carboneras. En un revolt ensopeguem amb la silueta del tristament famós hotel de 21 plantes construït de forma il·legal dins dels límits del parc i que fins al moment es resisteix al seu enderrocament a pesar de les sentències judicials que s'acumulen en la seva contra des de fa dues dècades.

La ruta continua travessant el parc, oferint belles escenes de la Mediterrània com la Playa de los Muertos, amb curioses formacions rocoses. Superada la població de Agua Amarga encetem un nou ascens desviant-nos transitòriament cap a l’interior fins a Fernan Perez. El paisatge  mostra casetes blanques amb algun molí que recorden temps preterits i que denoten la voluntat de supervivència en un medi hostil. Finalment assolim Rodalquilar on ens relaxem en la piscina de l’hotel i al vespre passegem per les ruïnes d’una antiga explotació minera d’or.

El dia següent prosseguim la pedalada pel parc mentre lamentem no disposar de prou temps per poder visitar el Cortijo del Fraile, escenari mític on s’hi van filmar pel·lícules del gènere spaghetti western com la famosa “el Bo, el Lleig i el Dolent”. Intuint la presència de Clint Eastwood tot xiulant la coneguda melodia d’Ennio Morricone, travessem la vall de Rodalquilar, una antiga caldera d’origen volcànic. Pedalem coincidint amb la sortida del sol fins al Mirador de la Amatista i ens deixem caure per la vessant oposada fins a la bucòlica població de La Isleta, un dels indrets que més em van agradar per la tranquil·litat que transmetien els seus carrers emblanquinats, si ve al moment de marxar començaven a arribar transports amb participants als cursets de submarinisme. Prenem un cafè i continuem fins al Pozo de los Frailes i seguidament fins a la població més important del parc, San José.

Els següents quilometres ens duran, a través de pistes, a dues de les platges més famoses de la zona, la Playa de los Genoveses i la fotogènica Playa de Monsul, escenari d’una de les escenes més conegudes d’Indiana Jones i l’Última Croada. Als peus d’una immensa duna en un dels extrems de la platja no puc resistir la temptació de prendre un bany refrescant abans de tornar als rigors de la bicicleta. Ara toca superar el tram més dur del nostre recorregut pel parc, l’ascensió al Collado de la Torre de la Vela Blanca (260m d’alçada). Una cadena a l’inici d’una pista pedregosa impedeix el trànsit dels cotxes durant els aproximadament 2 Km que dura la pujada. Val la pena tombar-se de tant en tant per gaudir de les vistes sobre un paisatge únic, uns dels darrers espais verges de la costa mediterrània. Coronem l’esforç pedalant fins al punt més alt de la zona on s’hi troba una torre de comunicacions, i enllacem amb una carretera que, en marcat descens, desemboca al Faro de Cabo de Gata.

Fem un entrepà a la base del far contemplant l’Arrecife de las Sirenas, un mirador que va albergar una de les darreres colònies de foques de la Mediterrània. Ens relaxem amb la contemplació de les curioses formes rocoses d’origen volcànic, font de nombroses llegendes, mentre ens recuperem de l’esforç. Seguidament i sota un sol inclement recorrem la carretera de la costa que travessa el golf d’Almeria fins a la capital. Inicialment pedalem per les salines d’Almadraba i ens disposem a “cruzar el charco”, tal com indica un pagès de la zona, tot endinsant-nos dins d’uns aiguamolls amb una variada representació d’aus: flamencs, orenetes, ànecs, etc...Malauradament la sorra dificulta progressivament la nostra marxa fins obligar-nos a arrossegar les bicis i finalment. a recular fins a retrobar l’asfalt.

Arribem a Retamar on descansem en un dels xiringuitos a peu de platja. Contemplem les restes romanes d’una antiga factoria de garum, (salsa de peix) i, finalment, pedalem els darrers quilòmetres de l’etapa orientant-nos pels carrers d’Almeria amb l’ajut del GPS. Just abans de pujar a la nostra habitació sentim la banda de música de l’exèrcit preparant les desfilades del 12 d’octubre.

Almeria ens sorprèn. Segurament no sigui una de les capitals andaluses més conegudes però amaga diversos tresors entre els que destaquen l’Alcazaba. Emplaçada dalt d’un turó que domina la ciutat, aquesta fortalesa, la més gran de la península, va ser erigida per Abderraman III al segle X i del seu nom original Al-Mariyyat (atalaia) deriva l’actual Almeria.

Després de visitar la fortificació i les muralles de Jayran ens dirigim al port on contemplem la curiosa construcció del Cable Inglés. Crida l’atenció aquesta estructura de dimensions faraòniques de començaments del segle XX destinada a transportar el ferro de les mines d’Alquife  fins als vaixells de càrrega. En concret, es tracta d’un enorme viaducte d’estructura metàl·lica amb elements de fusta que comunica l’estació de trens amb el moll de càrrega al llarg de 900 metres, si bé va caure en desús al 1973.

I, com no, aprofitem la interessant oferta gastronòmica local per degustar un menú de tapes mentre planifiquem l’etapa de demà.

Abandonem Almeria seguint el curs del riu Andarax, que en aquests moments es troba sec. Pedalem amb un fort vent en contra guanyant paulatinament alçada tot endinsant-nos dins del desert de Tabernas. Com si es tractessin de velles cavalcadures, les nostres bicicletes s’obren camí per l’únic desert europeu que, durant els anys 60 i 70, va esdevenir un immens plató de pel·lícules del Far-West entre les que destaquen la Trilogia del Dòlar, de Sergio Leone. Contemplem la duresa del paisatge, àrid i estepari, esquerdat per multitud de barrancs i torrenteres amb la presència de matolls i alguna palmera ocasional mentre, de reüll, mirem d’evitar possibles emboscades...En un revolt trobem un rètol anunciant la proximitat dels decorats de Fort Bravo Texas Hollywood que acullen legions de nostàlgics evocant la filmació d’“El Bo, el Lleig i el Dolent”. Efectivament, uns quilòmetres més enllà, a l’altra banda de la carretera, intuïm la presència d’un poblet del salvatge oest on actualment s’hi celebren partides de pòquer que inevitablement acaben amb duels de pistolers.

Ens aturem a la població de Tabernas on, casualment, s’hi celebra l’Almeria Western Film Festival. Es tracta d’un certamen d’una setmana de durada que acull anualment els aficionats del gènere, amb una variada agenda d’activitats i projeccions cinematogràfiques. Ens fotografiem amb els germans Dalton que, vestits d’època, es dirigeixen al Saloon mentre observem pistolers i xèrifs amb amples barrets i delicades dames amb paraigües oberts passejant pels carrers de la localitat. Nosaltres prenem un cafè al bar deixant el whisky per millor ocasió mentre reunim forces per escalar el nostre primer gran objectiu, el port de l’Alto de Velefique.

Passats 14 quilòmetres assolim la localitat de Velefique, on comencen les primeres rampes de l’ascensió. Ens trobem a 900m d’alçada i hem de pedalar 13’5 km fins assolir la cota dels 1820m. El traçat, en forma de llaçades, em recorda molt al de l’Alpe d’Huez si bé el paisatge és més aspre, més eixut...Em fa gràcia el comentari d’un ciclista, que assegura que som al davant de l’Stelvio andalús, mentre observo, a la sortida del poble, un contenidor verd d’aquells per reciclar vidre decorat amb la propaganda d’una de les darreres Vueltas que van transitar per aquest indret....Pedalem cap amunt suant de valent, afortunadament les ratxes de vent van disminuint mentre, en un dels revolts, devorem unes rosquilles per recuperar forces.

A dalt de tot descobrim, emergint enmig de retalls de boira, les antenes de la Tetica de Bacares que, amb els seus 2088m, constitueix un dels punts més elevats de la província. No puc resistir la temptació d’allargar la pujada, pedalant 3’3 km extres fins assolir la meva fita. Les alforges, això sí, les oculto darrera d’uns matolls per alleugerir pes, cometent l’error de no agafar el tallavent i pelant-me de fred més endavant mentre prenc fotografies des de la meva privilegiada atalaia. El descens és vertiginós i molt aeri, gairebé 1000 metres de desnivell fins arribar al nostre destí, Bacares (1169m).

Som al bell mig de la Sierra de los Filabres. L’endemà la ruta comença amb un duríssim ascens de 6’5 km fins al Collado del Ramal (1692m) que ens treu de cop el fred de la matinada. Encarem rampes amb pendents màxims del 17% que ens fan bascular damunt de la bici i suar sang i llàgrimes. No m’estranya quan me n’assabento que el mateix Contador s’entrenava per aquests paratges... A dalt de tot, una bifurcació que seguirem cap a la nostra dreta tot iniciant un marcat descens mentre que a l’esquerra continuaríem l’ascensió fins a culminar-la a l’observatori astronòmic del Calar Alto però desgraciadament el quilometratge de l’etapa d’avui no ens permet aquesta extensió.

Durant la baixada travessem antigues explotacions mineres d’extracció de ferro. El terreny és molt abrupte i rocallós i de tant en tant observem la presència de cabres salvatges. Les mans les tenim adolorides de tant frenar i els ulls ploren de fred quan finalment arribem a Serón (822m) coincidint amb l’acabament del descens. Ens dirigim a la primera terrassa que trobem on devorem unes Tostas de jamón.

En aquest punt enllacem amb la Vía Verde del Hierro, una antiga línia ferroviària reconvertida en ciclovia. La seguim durant uns quants quilòmetres de camí a Baza, on aprofitem per dinar. Durant la jornada d’avui patirem calor i set ja que la pista és força polsegosa i en ocasions es troba en mal estat. A la sortida de Baza pedalem paral·lels a la nacional N-342, força transitada per l’operació tornada del pont de la Purísima. Tenim la sensació de no avançar, els quilòmetres ens pesen a les cames. A mitja tarda comencem a desesperar-nos perquè temem que se’ns farà fosc. Afortunadament, coincidint amb els darrers rajos de sol, aconseguim assolir Guadix just quan la lluna emergeix a l’horitzó.

El dia següent esmorzem xocolata amb xurros  al costat de la catedral. Avui fa fred, ens trobem a +10ºC. No tenim gaire decidida la ruta per enllaçar amb Alcalá la Real i optem per seguir un traçat de wikiloc que ens mena per una pista infernal i ens obliga a arrossegar les bicis durant 1’5 km muntanya amunt. Travessem unes plantacions d’oliveres i pedalem per un terreny més amable fins trobar l’A-308 i assolir Iznalloz, on rentem les bicis i endrapem unes pastes.

La segona meitat del recorregut transcorre per carreteres locals poc transitades sota un sol de justícia. El perfil és força trencacames i la ruta transita pel Puerto del Zegri (1086m) i més endavant el d’Onitar (1149m). 

Descendim a Benalua de las Villas, on dinem uns entrepans immensos que ens proporcionen el combustible necessari per arribar a Alcalá la Real, una  bucòlica població coronada per una antiga alcassaba que al seu dia constituïa la frontera entre els regnes de Castella i Granada.

L’aproximació a Còrdova la fem a través de carreteres secundàries com la JA-4305: múltiples corbes i sifonades ens condueixen a miradors des dels que puntualment gaudim de vistes espectaculars sobre la veïna Sierra Subética. Paisatge de mitja muntanya d’origen càrstic on abunden les alzines i que alberga un ric ecosistema mediterrani. Quan la ruta transita per poblacions com La Rábita o Alcaudete aprofitem per aprovisionar-nos mentre contemplem la silueta d’antigues fortaleses. 

Aquí la vida transcorre a un altre ritme, els jubilats es concentren de forma mandrosa a les places mentre les mestresses fan cua al davant dels comerços i alguna dona embarassada es dirigeix al centre de salut, tot a un ritme pausat. Nosaltres continuem la pedalada, enllaçant de forma ocasional amb la N-432, tot superant un parell de ports de rectes inacabables sota un sol inclement.

Dinem a Luque en una antiga estació de tren reconvertida en restaurant i prosseguim l’etapa pedalant uns quants quilòmetres de l’antiga línia ferroviària Puente Genil-Linares que recorria el Tren del Aceite, actualment habilitada com a ciclovia. Com el seu nom suggereix, la ruta travessa camps d’oliveres i el seu recorregut es fa molt agradable.

Finalment, després de completar el recorregut per la N-432 superant Baena, Castro del Rio i Espejo, albirem Còrdova la ciutat dels califes, on ens relaxem al davant d’un bon plat de Salmorejo.

L’endemà ens prenem el dia de descans i aprofitem per visitar el casc antic de l’antiga capital de l’Al-Andalus. Ens perdem dins de la marea de turistes per l’interior de la fastuosa Mesquita, al·lucinant amb el bosc de columnes coronades amb vistosos arcs, orgull de la dinastia dels Omeies i obra cabdal de l’arquitectura musulmana. Per la tarda recorrem els passadissos del museu arqueològic, on contemplem una rica representació d'obres del llegat romà de la ciutat on destaquen les referències a la recollida de les olives,  i completem la visita passejant pels jardins de l’Alcázar de los Reyes Cristianos.

Reprenem la ruta per una carretera paral·lela a la N-IV que en sentit nord-est remunta la vall del riu Guadalquivir. Durant els primers quilòmetres observem plantes d’envasament d’oli mentre deixem enrere poblacions com Alcolea i El Carpio, on ens desviem a la dreta cap a poblets entranyables de casetes blanques com Bujalance i Lopera, desembocant finalment a Andújar. El terreny és força sinuós i es troba esquitxat de mars d’oliveres, entre les quals observem de tant en tant les corredisses fugisseres d’algun conill.

Andújar ens sorprèn pels tresors que amaga, com el palau d’estil renaixentista de los Niños de Don Gome i el seu museu arqueològic. Trobem diverses referències a la capitulació de l’exèrcit francès a la batalla de Bailén, que va representar la primera derrota de Napoleó. Em crida l’atenció la variada exposició d’elements de terrissa entre els que destaquen una rica col·lecció de xiulets que, segons la llegenda popular, es van fer servir per esbroncar les tropes franceses en retirada.

I, d’aquesta manera, completem el nostre recorregut acabant de remuntar la vall del Guadalquivir. Pedalem paral·lels al riu travessant poblets com Los Villares, Villanueva de la Reina, Espeluy, Mengibar...fins a Puente del Obispo, on dinem un generós menú.

 Ens movem entremig d’oliveres, extensions enormes que es perden en l’horitzó per un terreny sinuós, creuant el riu en un parell d’ocasions. Avui fa força calor però ens consolem davant de la proximitat Baeza, a poc més de 10 quilòmetres. Desgraciadament no trobem la manera d’incorporar-nos al lateral de l’A-316, cosa que ens obliga a buscar alternatives per uns camins trencats en pujada que ens esgoten. Fem cap a Puente de Mazuecos on recuperem l’asfalt, i a partir d’aquí escalem 6 quilòmetres superant uns 400 metres de desnivell fins a la monumental Baeza.

I, frustrats per la impossibilitat de visitar la catedral (pel que sembla, hem coincidit amb la visita del bisbe de Jaén que es troba oficiant missa), prenem un carril bici que, després de 12 Km, ens mena fins a Úbeda, punt final del nostre circuit per terres andaluses.

 

ETAPA	INICI	FINAL	KM
1	Úbeda	Cazorla	57
2	Cazorla	Hornos de Segura	81
3	Hornos de Segura	Huéscar	101
4	Huéscar	Huercal-Overa	112
5	Huercal-Overa	Rodalquilar	101
6	Rodalquilar	Almeria	74
7	Almeria	Bacares	81
8	Bacares	Guadix	117
9	Guadix	Alcalá la Real	96
10	Alcalá la Real	Còrdova	124
11	Còrdova	Andújar	88
12	Andújar	Úbeda	109
TOTAL			1141 Km

 

 

 

 

Viatge realitzat entre el 03 i el 17 d’octubre de 2021 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater

 

francescsabater@hotmail.com