El nostre tren de rodalies s’atura a Rennes, capital de la Bretanya. Portem més de 24 hores creuant França tot enllaçant trens regionals i de mitja distància que admeten el transport de bicicletes i ja tenim ganes de recuperar les bicicletes i començar la pedalada.
Ens dirigim cap al
nord, cap a la ciutat corsària de Saint-Malo
en un dia rúfol que amenaça pluja. Aviat comencen a caure les primeres gotes
mentre recorrem una ciclovia que segueix el canal
d’Ille et Rance. Mirant de reüll el cel arribem a Évran on dinem un generós plat
du jour que ens proporciona les forces necessàries per continuar fins a Dinan, un dels poblets francesos millor
conservats.
Ens instal·lem al càmping i aprofitem el que queda del dia per passejar entremig de cases d’entramat de fusta a la recerca de la rue du Jerzual, que mena cap a la part baixa del poble on s’hi concentren les antigues mansions dels comerciants. El trànsit de mercaderies a l’època medieval remuntant el curs del Rance va generar una riquesa que veiem reflectida als carrers d’aquesta vila. Actualment, l’estuari de Dinan concentra embarcacions de lleure que naveguen fins a la desembocadura del riu i que transporten munions de turistes.
L’endemà continuem
la pedalada franquejant el Rance a
través del pont de Saint-Hubert. La
ruta ens du al Mont Garrot, un
mirador natural sobre la Bretanya on, segons la llegenda, resta enterrat el
gegant Gargantua. Se suposa que des d’aquest punt havíem de gaudir de vistes
espectaculars sobre la badia de Mont-Michel
però un inoportú xàfec ens espatlla la postal. Seguidament arribem al poblet de
Saint-Suliac, antiga vila vikinga que
anualment rep la visita de milers de turistes atrets per les xarxes de pesca penjades
a les façanes de les cases.
Una atmosfera irreal ens sorprèn a la nostra arribada a Saint-Malo. Inquietants vaixells pirates romanen ancorats a les portes de la ciutat mentre que al moll s’hi concentren barrils de rom, cofres del tresor i lloros exòtics. Creuem la muralla esquivant duels de bucaners fins arribar a la catedral, on reposen les restes del navegant Jacques Cartier, “descobridor” del Canadà allà cap al 1534 quan va desembarcar a les costes de Terranova.
Recorrem les
muralles saltant entre bastions. A la nostra esquerra, la ciutat,
majoritàriament reconstruïda després dels bombardejos del 1944. A la nostra
dreta, petits illots fortament defensats, destacant l’illot de Grand-Bé
on descansen les despulles de
l’escriptor François-René de Chateaubriand. Finalitzem el nostre recorregut caminant
per la platja de camí al càmping. Abans d’enfilar el pujol on se situen les
instal·lacions ensopeguem amb la Tour
Solidor, magnífic exemple de torre medieval (segle XIV) dissenyada per
controlar la ciutat.
Al voltant del
càmping s’hi troben, estratègicament emplaçats, diversos búnquers de la segona
guerra mundial apuntant Saint-Malo.
Sorprèn les cicatrius de la metralla marcades sobre la cara exterior d’aquestes estructures
metàl·liques així com el memorial existent, amb la presència destacada de
soldats de l’exèrcit nord-americà.
Abandonem Saint-Malo dirigint-nos cap a l’est. La ruta transita per un entorn rural, creuant un paisatge ondulat de camps de blat esquitxat amb granges. Ens desviem provisionalment per visitar la localitat costanera de Cancale, coneguda per les seves explotacions de cultiu d’ostres que venen per dotzenes a peu de carrer. En un exercici d’autocontrol aconseguim no tastar-ne cap per tal d’evitar possibles complicacions intestinals.
Més endavant, a l’alçada de Saint-Benoit, tombem cap a l’interior a
la recerca del Mont-Dol. A les afores
de Dol-de-Bretagne ens desviem a
l’esquerra i escalem una petita rampa
d’uns 200 metres...amb un desnivell brutal de prop del 20%. A dalt, una atalaia
ens ofereix magnifiques vistes sobre la badia del Mont Saint-Michel, ja dins de Normandia.
Mont-Michel és un d’aquells
indrets que no deixen indiferent. Quan vam ser-hi no es trobava íntegrament
envoltat d’aigua tal i com s’observa a les imatges més conegudes però igualment
la seva majestuositat és impactant.
Deixem les
bicicletes al càmping i ens dirigim a peu fins a la passarel·la construïda al
2014 i que substitueix l’antiga carretera, permetent que les aigües del canal
de la Mànega flueixin lliurement per sota. El trajecte fins a l’abadia
benedictina, de poc més de 2 quilòmetres, també es pot realitzar en un dels
busos gratuïts que periòdicament recorren aquest tram. Amb una afluència de
turistes superior als 3 milions de visitants, aquest monestir és un dels espais
més visitats de França.
La llegenda explica
com l’any 708 el bisbe d’Avranches,
Saint-Aubert, va ordenar la construcció de l’abadia després que se li aparegués
l’arcàngel Sant Miquel. Amb el decurs dels segles, el Mont Saint-Michel ha esdevingut un dels principals llocs de
peregrinació d’Europa i des del 1979 és reconegut com a patrimoni de la
Humanitat per la UNESCO .
La visita ens ocupa
ben bé mitja jornada però val molt la pena. Un cop dins del recinte al que s’hi
accedeix a través d’un pont llevadís cal iniciar l’ascens a través de la Grand Rue, una via repleta de comerços, restaurants
i algun que altre hotel.
El recorregut
supera els 3 nivells o terrasses en que està dividit el recinte (el primer
destinat als soldats i peregrins més humils, el segon als visitants de
categoria i, finalment, el darrer, domini dels frares) i culmina en un claustre
gòtic amb unes vistes impressionants. A dalt de tot, la figura daurada de
l’arcàngel corona l’agulla, visible des d’una gran distància i símbol de
l’abadia.
A contracor
abandonem Mont Saint-Michel amb la seguretat
que algun dia tornarem. Recorrem la badia per la ciclovia “Vélomaritime”,
aturant-nos de tant en tant al davant d’unes tanques que regulen el pas dels
ramats de xais. Ens trobem a la Basse
Normandie, al departament de la Manche,
que creuem en diagonal per dirigir-nos cap al nord. El terreny és força ondulat
i la ruta creua explotacions ramaderes i camps de conreu de blat i de lli.
A Doucey fem un cafè mentre contemplem el castell de Montgomery, un noble normand que al 1559 va matar accidentalment el rei Henri II en un torneig. A conseqüència d’aquest incident va haver d’exiliar-se per escapar de la venjança de la reina Catherine de Médicis, si bé a la fi va ser executat.
Més endavant, superada
la població de Mortain, ens desviem
un parell de quilòmetres per accedir al punt més elevat del departament, el
mirador de Chaulieu (368 metres), una
complexa estructura de fusta des d’on contemplem espectaculars vistes de 360ºC.
L’endemà la jornada comença passada per aigua. Toca pedalar sota la pluja, equipats amb l’equip impermeable que si bé protegeix de l’aigua no evita la suor del cos, especialment durant les marcades pujades presents al llarg del recorregut, sovint amb desnivells superiors al 10%. La sort és que la majoria de la ruta la fem per carreteres locals asfaltades, en cas contrari haguéssim acabat arrebossats com croquetes.
A Bayeux ens espera una grata sorpresa: el tapís de la conquesta d’Anglaterra per part de Guillaume II. Es tracta d’una successió d’imatges brodades en 70 metres de tela al llarg de les quals se’ns narra amb detall els preparatius, embarcament de tropes (i cavalls) i conquesta del país veí l’any 1066 i que va culminar a la batalla de Hastings. És una obra que s’inclou als llibres de text anglesos per explicar la seva història, una crònica medieval única difícil d’oblidar.
A la sortida ens
dirigim al casc antic, passejant pels seus carrers, visitant la impressionant catedral
gòtica i aturant-nos al barri dels adobers on destaca una sínia que impulsa
l’aigua per sota de les arcades de pedra, un veritable viatge al passat.
Aprofitant una
millora en el temps recuperem les bicicletes i enfilem cap al nord a la recerca
de les platges del desembarcament. Ens trobem a Arromanches-les-Bains, una bucòlica localitat de vacances envoltada
de sorra fina, que el 06 de juny del 1944 va ser testimoni del desembarcament
dels aliats. Escampats sobre la platja s’hi conserven restes de maquinària
bèl·lica com les peces de les plataformes que van idear els anglesos per transportar
l’armament a la costa.
Pedalem en sentit
est observant multitud de banderes americanes, britàniques, franceses...repartides
al llarg de tota la façana litoral; igualment sorprèn la quantitat de
cementiris militars fruit dels cruents combats que s’hi van produir, i és que
aquesta zona de Normandia ha esdevingut un parc temàtic dedicat als fets
relacionat amb “el dia D”. Escenaris mítics com les platges de Gold, Juno o Sword atrauen
anualment milers de turistes. Monuments commemoratius, restes d’armament,
petits museus...sembla que tot giri al voltant d’aquest episodi de la segona
guerra mundial.
Precisament a les afores d’Ouistreham trobem el famós pont Pegasus, que la matinada del 06 de juny va ser capturat en una operació llampec per les forces aèries britàniques i va resultar decisiu per evitar el contraatac alemany.
Deixem enrere
aquest episodi bèl·lic i continuem el nostre viatge recorrent la badia del Sena.
La ruta travessa poblacions costaneres senyorials com Cabourg, que a començaments del segle XX va esdevenir refugi de les
classes benestants i que conserva una atmosfera glamurosa. Així, contemplem
embadalits les façanes del Grand Hotel, l’exclusiu Casino....Acampem a Blonville-sur-Ville i al vespre passegem
per la platja al costat de casetes de bany de vius colors que ens transporten a
temps pretèrits.
L’endemà ens
desviem transitòriament cap a l’interior a través de carreteres locals amb
pronunciats pendents. Durant 6 quilòmetres seguim una via verda coberta de
vegetació en lleu ascens fins a desembocar a Pont-l’Évêque, població amb un cert encant. Després d’un cafè i
croissant en una boulangerie emprenem
un ascens amb rampes del 17% deixant a la nostra esquerra Deauville, una de les poblacions destacades de la costa normanda i
que lamentablement no podem visitar.
Cap al migdia
arribem a Honfleur, localitat situada
al delta del Sena. Un cop acampats recorrem la població, visitant el museu
dedicat a Eugène Boudin. Entre les seves parets descobrim obres d’altres
pintors impressionistes com Monet, Courbet....i és que la bellesa de Honfleur ha estat font d’inspiració de
nombrosos artistes.
Aquesta localitat,
juntament amb Bayeux, pot presumir de
conservar el centre històric intacte al no haver patit els bombardejos del
1944. El recorregut pels seus carrers ens regala una immersió en el temps: les
freqüents incursions de les expedicions vikingues riu amunt van propiciar que
el rei Charles III acordés amb el cabdill nòrdic Rollo la seva conversió al
cristianisme i l’establiment d’un campament (segle X) amb la finalitat d’evitar
més saquejos. Curiositats de la història, Rollo va esdevenir el primer duc de
Normandia. Amb el pas del temps Honfleur
es va fortificar, esdevenint una important plaça militar enfront dels anglesos
durant la Guerra dels 100 anys. La descoberta del Canadà i la intensificació
del comerç amb les Antilles i la costa africana van representar per Honfleur un augment dels intercanvis
comercials, afavorint el creixement econòmic.
Restem embadalits
davant del Vieux Bassin (1681) o moll
antic que, banyat per una llum màgica i envoltat de precioses cases de mil
colors, recorda les millors imatges dels ports escandinaus. Passegem pels
carrers medievals amb les seves casetes amb entramat de fusta, culminant la
jornada tot observant la posta de sol en la desembocadura del riu Sena. Si
alguna cosa m’emporto de Honfleur és
la seva lluminositat, el seu cel canviant adoptant totes i cadascuna de les
tonalitats de la paleta d’un pintor. I, de fet, també m’ha quedat un record en
forma de callositat òssia a la part superior del peu dret fruit d’una
relliscada amb la bicicleta a la sortida de la població...
Sortim de Honfleur seguint la ruta Vélomaritime que recorre el litoral nord francès des de Roscoff fins a Dunkerke tot creuant el pont de Normandie, infraestructura emblemàtica de la regió amb un disseny futurista molt impactant. Aquesta construcció compta amb un carril exterior exclusiu per a les bicicletes, si bé la resta de vehicles passen a gran velocitat pels carrils adjacents; a més, cal tenir en compte la possibilitat de fortes ratxes de vent, el que obliga a extremar les precaucions.
El pont creua el
riu Sena i desemboca en una zona de polígons industrials que envolten la ciutat
de Le Havre. Contemplem terminals de
càrrega de contenidors (el port de Le
Havre és el primer del país en trànsit de contenidors) que donen pas als
primers barris de la ciutat. Pel camí ens perdem ja que el carril bici es veu interromput
per obres en diversos punts.
Esmorzem a Le Havre i continuem el
viatge pel passeig marítim de la població. Aquesta ciutat, totalment destruïda
pels bombardejos aliats al setembre del 1944, va rebre el reconeixement de la
UNESCO pel disseny i execució de les tasques de reconstrucció i actualment és
un referent de l’arquitectura contemporània.
La ruta abandona la
ciutat i s’endinsa dins la Côte
d’Albâtre, el tram de costa del Canal de la Mànega delimitat per les poblacions
de Le Havre i Le Tréport. Pedalar per les carreteres
locals és una experiència única, amb la blavor del mar a la nostra esquerra i
els camps de cereals al davant. Travessem granges i creuem petits poblets
mentre gaudim d’aquesta llum tan especial que il·lumina el paisatge. Ens
apropem al Phare d’Antifer des
d’on contemplem les primeres vistes sobre els penya-segats que tanta fama atorguen
a aquesta costa i, quan finalment ens desviem per acampar a Étretat, restem embadalits davant de
l’espectacularitat del més famós d’ells, Le Falaise d’Aval. Es tracta d’una paret rocosa d’uns 70 metres
d’alçada de material calcari, de tonalitat blanquinosa i dividit per
múltiples llistons horitzontals fruit de l’erosió del mar. És aquesta mateixa
erosió la que ha creat un enorme arc per efecte de les onades al llarg de
milions d’anys i que constitueix un dels paisatges més fotografiats d’Europa;
just al davant seu es troba una altra formació geològica, l’Aiguille, un altre capritx de la natura en forma de roca punxeguda
parcialment immersa dins del mar.
Caminem per un
sender que recorre la costa d’Étretat i
permet gaudir d’una bona perspectiva sobre aquestes meravelles naturals;
igualment, passegem per la platja de la població abans d’ascendir, per l’extrem
oposat, al penya-segat que la delimita pel nord, Le Falaise d’Amont, amb una petita capella, l’església de Notre Dame de la Garde. Ens relaxem
asseguts en un banc contemplant el que sens dubte és un dels paisatges més
espectaculars del continent i que ha inspirat a artistes com Claude
Monet.
L’endemà continuem
pedalant en sentit nord-est fins a Fécamp.
Crec que tenim sort amb el vent que acostuma a escombrar aquestes costes i no
ens limita la marxa. Seguim travessant camps de cereals, sobretot blat i mill,
i gaudint d’un molt bon clima (cosa una mica excepcional, ja que aquí la pluja
acostuma a fer acte de presència).
Muntem la tenda en unes
terrasses abocades sobre el mar on s’hi troba ubicat el càmping municipal. L’emplaçament
és espectacular, amb unes vistes de postal.
Dediquem la resta de la jornada a passejar pels carrers de Fécamp. Amagat al fons d’una vall boscosa i envoltat de penya-segats, Fécamp ens sorprèn pel seu ric passat pesquer, sent punt de partida de les embarcacions que es dirigien a indrets tan allunyats com Terranova a la recerca de caladors de bacallà. Igualment, l’oficina de turisme local destaca la visita del Palais Bénédictine, famós per la invenció del licor que du el mateix nom.
I, finalment, acabem la jornada caminant pel GR-21 fins al Cap Fagnet, un impressionant penya-segat de 105 metres d’alçada des d’on gaudim d’immillorables vistes sobre la població i un important tram de costa. A més, contemplem búnquers de la segona guerra mundial ja que Hitler pensava que la invasió de Normandia es produiria en aquest indret.
Decidim retrocedir
a Le Havre en tren, creuant novament
el pont de Normandie. Un cop franquejat el Sena, tombem cap a
l’interior resseguint la riba dreta del riu en direcció París. Durant les
següents jornades ens endinsarem dins dels meandres del Sena seguint la
ciclovia coneguda com La Seine à Vélo
i que cobreix el trajecte entre Le Havre
i París.
Ens trobem al Parc Naturel des Boucles de la Seine. Pedalem a la vora del riu tot creuant minúscules poblacions amb les seves típiques casetes normandes de color blanc amb façanes travessades per llistons de fusta vermells i sostre de palla. El paisatge està envoltat de pomers, cirerers, camps de conreu...El dipòsit de sediments fluvials durant les crescudes del riu ha contribuït a enriquir el subsòl amb uns nutrients que afavoreixen els conreus de cereals i arbres fruiters.
Ens endinsem en
boscos frondosos i superem pendents pronunciats que arriben al 17% per coronar
miradors des d’on contemplem les giragonses del Sena al fons de les valls.
Contemplem, de lluny, els penya-segats calcaris tan característics de la regió
així com els reflexos de llum provinents del riu.
Acampem en un petit
càmping als afores de Jumièges.
L’endemà ens sorprèn un paisatge fantasmagòric envoltat de boira que crea una
atmosfera irreal. Més que veure, intuïm la presència d’enormes barcasses que solquen
silencioses les aigües del riu. La ruta ens mena al primer dels embarcadors des
d’on les barcasses transporten regularment -i gratuïta- els vehicles i
bicicletes a la riba oposada.
A l’altra banda divisem
les monumentals torres de Jumièges.
Envoltada per una aureola romàntica, les restes d’aquesta antiga abadia
benedictina (segle VII) van ser considerades per Victor Hugo com “les ruïnes
més belles de França”. Saquejada pel víkings en les seves ràtzies riu amunt i
restaurada en nombroses ocasions,
Jumièges va esdevenir un dels principals centres espirituals de l’Edat
Mitjana i un dels millors exemples d’arquitectura romànica normanda. Amb el
decurs dels temps, l’abadia va entrar en un lent però irreversible declivi que
va tocar fons amb la Revolució francesa, moment en que, aprofitant el corrent
d’anticlericalisme dominant, els habitants de la regió s’emportaren les pedres
de l’abadia per construir les seves vivendes. Font d’inspiració pels artistes
romàntics, Jumièges és actualment un
dels monuments més visitats de Normandia.
Reprenem la
pedalada cap a Le Mesnil-sous-Jumièges,
on dinem un menú amb especialitats locals: terrina de canard, filet mignon en
salsa de sidra i pastís d’albercoc, fabulós! Seguidament pugem a una altra de
les barcasses que superen els revolts del Sena i continuem la ruta pels bucles
del riu fins a La Bouille, on la
Montse punxa la roda del darrera.
Creuem per tercer
cop el Sena i encetem el darrer tram de la jornada pedalant a la vora del riu.
Mentre avancem cap a Rouen observem
la presència de vaixells plens de carbó a la vora de terminals de càrrega. A
les ribes del riu un rètol evoca el trajecte que van seguir les restes de
Napoleó provinents de la seva presó de Santa Helena al 1840 de camí a la seva ubicació
definitiva, les Invalides de París.
Les cròniques apunten la presència massiva de milers de ciutadans a la vora del
Sena per retre el darrer homenatge al seu emperador.
Enmig del corrent, un simpàtic coipú (una espècie invasora que se sembla força a la llúdriga) saluda la nostra entrada a la ciutat.
El primer que ens
sorprèn de Rouen, capital de
Normandia, són les elevades agulles de les esglésies gòtiques, elevant-se per
sobre d’antigues construccions medievals. Com succeeix en altres localitats
normandes, la ciutat va patir greus desperfectes sota els bombardejos dels
aliats a la segona guerra mundial i durant 3 dies fatídics va perdre part del
seu casc antic.
El nostre recorregut ens mena a la Place du Vieux-Marché o de Joana d’Arc, un dels símbols de la França més puritana, catòlica i nacionalista. Al centre, una església de gust qüestionable s’alça en l’indret on van cremar la santa patrona. El seu disseny no deixa indiferent, amb una teulada de pissarra que pel que sembla imita la base d’un vaixell víking invertida...
Passegem per davant del Palais de Justice, l’edifici d’estil gòtic civil més gran del país i antiga seu del parlament normand i que no podem visitar (actualment el palau alberga les dependències de l’administració judicial), havent-nos de conformar amb la contemplació de la seva façana exterior amb els seus pinacles gòtics i els seus vitralls renaixentistes. En una cantonada s’hi conserven els desperfectes causats pels projectils durant la guerra i que no s’han reparat amb l’objectiu de recordar les conseqüències del conflicte.
Entre la catedral i la plaça de Joana d’Arc s’hi troba la Rue du Gros-Horloge, un dels carrers més famosos conegut pel monumental rellotge astronòmic del segle XIV que corona un passatge renaixentista.
I, després de visitar la catedral i retre homenatge a la tomba de Ricard Cor de Lleó, ens dirigim al Musée des Beaux-Arts on descobrim una rica col·lecció de pintura i on destaquen quadres com el Demócrito de Velázquez i evidentment obres mestres de pintors impressionistes com Claude Monet.
Reprenem la
pedalada a través d’una autovia que travessa boscos a la vora del Sena tot
endinsant-nos en la regió de Les Andelys.
La carretera serpenteja paral·lela al riu entremig de formacions rocoses de
tonalitats blanquinoses i groguenques fruit de l’erosió de les parets calcàries
típiques de la zona.
Creuem diversos ponts i transitem al davant de l’abadia de Bonport, dinant un cous-cous a Pont d’Arche al davant d’una interessant església gòtica.
Més endavant pedalem al costat de platges naturals creades per l’acció del riu i que a l’estiu són freqüentades per banyistes. Finalment, acampem a la població de Les Andelys, just als peus de l’icònic Château de Gaillard.
Al segle XII,
Ricard Cor de Lleó, rei d’Anglaterra i duc de Normandia, va erigir aquesta
fortalesa amb l’objectiu de defensar Rouen
de la corona francesa (París s’hi troba a tan sols un centenar de quilòmetres
riu amunt). El seu emplaçament, just a sobre d’un dels meandres del Sena,
permetia el control del riu i garantia la independència del ducat fins a la
seva caiguda –i annexió a França- al 1204. Actualment queda ben poc de l’antiga
fortificació però la seva ubicació ben val la visita.
Abandonem Normandia
tot ingressant dins la regió d’Île de
France. Continuem seguint el traçat del Sena, descobrint boniques
poblacions com Vernon o Giverny (aquesta darrera ocupada per
multitud d’autocars atrets per la visita de la mansió on va viure els seus
darrers anys Claude Monet). A les afores de La
Roche-Guyon ens aturem per fotografiar una curiosa església troglodita excavada
en la paret calcària; d’aquesta manera, sempre fidels al traçat del riu,
arribem a Mantes-la-Jolie on
contemplem la seva espectacular col·legiata.
Malauradament, el
càmping que teníem previst per aquesta nit no es troba en funcionament (o, per
ser més exactes, sembla que està reservat a l’acampada de gent sense recursos).
Decidim carregar menjar i sobretot aigua en un Lidl i, fent el cor fort,
pedalar de manera incerta a la recerca d’un altre càmping.
Aquest darrer tram
se’ns fa etern, ens perdem un parell de cops i en una ocasió uns gitanos ens
conviden a recular, amenaçant que no es fan responsables dels gossos que,
asseguren, trobarem més endavant...Finalment, després d’haver recorregut un
total de 126 Km i amb les darreres llums del dia, ingressem en un nou càmping a
les afores de Vernouillet. Hem
arribat a les 21h i ens fa l’efecte que l’endemà no ens podrem aixecar...
La nostra intenció és continuar cap a Versailles i seguidament a Chartres, culminant d’aquesta manera el
nostre recorregut. Cal abandonar el traçat que hem seguit els darrers dies (La Seine à vélo) i que mena directament
a París i improvisar un itinerari a través de carreteres secundàries i
ciclovies fins enllaçar amb un segon recorregut cicloturista, la Véloscénie. D’aquesta manera, a l’alçada
de Saint-Germain-en-Laye deixem
definitivament el curs del Sena i ens desviem cap a Versailles.
Saint-Germain-en-Laye és una
d’aquelles poblacions que ens hagués agradat visitar i no limitar la nostra
estada a l’entrepà que vam fer a les portes de l’impressionant castell. Situada
a l’oest de París, aquesta vila va ser residència reial fins al 1682, moment en
que Louis XIV va traslladar la cort a la veïna Versailles.
La idea original
era aturar-nos per visitar el palau de Versailles,
però resulta que els dilluns aquesta antiga residència dels monarques gals roman tancada, per la qual cosa decidim
continuar endavant cap a Chartres i
demorar la visita un parell de dies. Pedalem a través de boscos preciosos per
un entorn rural força relaxant fins arribar a Rambouillet, on acampem. Aprofitem per visitar el castell,
catalogat com a monument històric que al llarg dels segles ha acollit nombrosos
reis, presidents de la república, al mateix Napoleó...impressionant per dintre
i per fora, amb uns jardins espectaculars que contenen joies neoclàssiques
ricament decorades com la famosa lleteria, erigida per mitigar l’avorriment de Marie-Antoniette,
o la Chaumière aux Coquillages, exemple
d’arquitectura modernista amb les seves parets i sostre íntegrament folrats amb
petxines i altres motius marítims.
La darrera etapa amb bicicleta ens duu a Chartres recorrent la vall del riu Eure. Pel camí contemplem residències d’antics membres de la reialesa com el château de Maintenon, cedit per Louis XIV a la seva amant Françoise d’Aubigné. Pedalem per frondosos boscos mentre intuïm la presència de cérvols i travessem aldees rurals fins albirar els primers carrers de Chartres, amb les agulles de la seva catedral destacant sobre el cel.
Ens allotgem en un
alberg municipal i recorrem a peu el casc antic, restant embadalits per la
bellesa de la catedral. Amb una decoració exterior repleta d’imatges
representant l’imaginari medieval, se’m fa impossible copsar tots i cadascun
dels detalls esculpits a la façana. Però és que l’interior és, fins i tot, encara
més impressionant.
No recordo un
temple amb la qualitat dels vitralls com els de la catedral de Chatres. Amb un predomini de tonalitats
blavoses, resto embadalit contemplant els mil-i-un elements incrustats de forma
minuciosa als finestrals. Imatges de sants, històries de patriarques de l’antic
testament i gestes reials s’alternen al llarg de múltiples finestres ricament guarnides.
Curiosament varen
ser els gremis qui, al llarg del segle XIII, van donar a l’església els
diferents vitralls. D’igual manera, els reis, clergues i nobles van contribuir
amb generosos donatius a la seva preservació, assegurant-se d’aquesta manera la
seva presència als murs de la catedral.
I, ara sí, prenem un tren per desfer el trajecte fins a Versailles on ens espera el cèlebre palau amb els seus jardins. D’estil barroc, aquesta construcció va ser erigida per Louis XIV sobre la base d’un antic pavelló de caça i seguidament hi va traslladar la cort. Tot el conjunt evoca el poder absolut del “Rei Sol”, el més poderós d’Europa. Tots i cadascun dels seus elements parlen de la magnificència del monarca, fins al punt que el seu disseny té en compte la trajectòria de l’astre solar, estretament lligat a la figura reial.
La visita
evidentment val la pena, però he de confessar
que no esperava que fos tan massificada. Vam recórrer les sales del
palau acompanyats per una munió de turistes que es reflectien a la famosa
Galeria dels Miralls, ocupaven tots els passadissos, obstruïen el pas a les
estances reials...
Per desengreixar la
visita i descansar dels reflexos daurats que ens persegueixen, deixem enrere el
palau i pedalem pels jardins sota una intensa onada de calor (+35ºC). Les
dimensions són enormes, sort que hem vingut amb les bicicletes. Ens dirigim a Le Petit Trianon on descobrim una aldea
construïda per entretenir Marie-Antoniette,
amb el seu hort, molí, jardins, etc...
Finalment ingressem a Paris amb tren, guanyant temps per visitar la capital francesa. Casualment som a 14 de juliol, festa nacional, i des de les escales de la basílica del Sacré-Coeur, a Montmartre, contemplem la desfilada d’avions tot dibuixant al cel els colors de la bandera francesa.
El viatge, però,
encara amaga un darrer element: la tornada a casa. El retorn es va iniciar a
l’estació de Paris-Austerlittz i al
llarg d’una llarga jornada vam enllaçar diferents trens fins arribar a Cerbère.
La nostra sorpresa, però, va ser constatar la suspensió del darrer enllaç que havia de creuar el túnel, fet que ens deixava tirats en terres franceses. I va ser en aquell moment quan vam posar a prova les nostres cames al recuperar les bicicletes i iniciar una cronoescalada que comença al port de Cerbère i culmina al coll dels Belitres (165m d’alçada), a la mateixa línia fronterera. A partir d’aquest punt, amb la costa catalana i el cap de Creus al davant, vam emprendre un vertiginós descens fins arribar a l’estació de Portbou just 20 minuts abans que sortís el nostre tren que ens duria a Barcelona.
Ah, per cert...la
causa de la suspensió de l’enllaç ferroviari? La dilatació de les vies del tren
per les altes temperatures en aquesta onada de calor de l’estiu del 2022.
|
ETAPA |
INICI |
FINAL |
KM |
|
|
|
|
|
|
1 |
Rennes |
Dinan |
84+4 |
|
2 |
Dinan |
Saint-Malo |
46 |
|
3 |
Saint-Malo |
Mont Saint-Michel |
83+12 |
|
4 |
Mont Saint-Michel |
Vire |
106+3 |
|
5 |
Vire |
Bayeux |
94+6 |
|
6 |
Bayeux |
Blonville-sur-Mer |
94+3 |
|
7 |
Blonville-sur-Mer |
Honfleur |
55 |
|
8 |
Honfleur |
Étretat |
70+3 |
|
9 |
Étretat |
Fécamp |
26 |
|
10 |
Fécamp |
Mailleraye-sur-Seine |
80+2 |
|
11 |
Mailleraye-sur-Seine |
Rouen |
74+1 |
|
12 |
Rouen |
Les Andalys |
83+2 |
|
13 |
Les Andalys |
Vernouillet |
126 |
|
14 |
Vernouillet |
Versailles |
65+4 |
|
15 |
Versailles |
Rambouillet |
51 |
|
16 |
Rambouillet |
Chartres |
63+1 |
|
|
|
|
|
|
TOTAL |
1241 Km |
Viatge realitzat entre el 24 de juny
i el 14 de juliol de 2022 per la Montse Giravent i el Francesc Sabater
francescsabater@hotmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada